*
Aquest matí l’amiga Elvira, que alguns coneixereu per les seves escasses (cal dir-ho tot) intervencions al bloc i per ser la mare de la Infernemlandaire més petita (la Irene), m’ha enviat un youtube.
L’Elvira m’envia molts dies coses. Son petits regals, articles sobre música, les impagables contres de La Vanguardia, mp3 per sucar-hi pa i avui aquest Youtube que fins que no he arribat a casa no he pogut escoltar. A l’oficina no tinc tarja d’àudio i avui encara que l’hagués tingut no ho hagués pogut escoltar, vaig una mica col·lapsat.
Quan he arribat a casa i m’he posat davant del teclat per baixar el correu, veure el que s’ha comentat al bloc, és a dir el ritual diari abans de començar a preparar el post, m’he vist el vídeo que ens ha regalat l’Elvira.
M’ha anat molt bé, ha estat tan terapèutic, que no he pogut per menys que deixar el tema d’avui per un altre dia i dedicar el post a aquest parell de fora de sèrie que son el Bobby McFerrin i el Thomas Quasthoff, en aquesta sorprenent actuació al Festival de Jazz de Viena 2008 a l’òpera de Viena. De fet el concert era de McFerrin i Quasthoff va ser un invitat.
Més enllà de la creació musical, de la improvisació i del alt contingut artístic que es desprèn d’aquest vídeo, no puc més que rendir-me davant la personalitat abassegadora de Thomas Quasthoff.
Quina lliçó em dona aquest home cada vegada que l’escolto i sobretot quan el veig.
Em deia l’Elvira que quan va cantar en el concert del centenari del Orfeó Català, cantant la part de baríton de la Creació de Haydn, que tan em va commocionar, que la humanitat que desprenia en els assajos era contagiosa.
Qui pot parlar de dificultats?, qui pot negar davant aquest home que l’esperit de superació, de lluita, d’assolir somnis impossibles, no està al nostre abast?
Qui escoltant aquest parell de creadors, d’artistes, de musics, no pot quedar encissat pel jazz?
Qui s’ha de deixar vèncer per l’estupidesa, la misèria, la prepotència, la mesquinesa, la manipulació, el poder, veient aquest vídeo? Qui no sortirà al carrer, després d’admirar-lo, més feliç, més en pau, més content, més amb ganes de riure, de cantar, d’escoltar, d’acceptar, de perdonar, de recomençar i sobretot, d’anar corrents a treure una entrada pel dia 17 de juny del 2009 al Liceu, on aquest prodigi anomenat Thomas Quasthoff ens regalarà un recital?.
Això no és propaganda pagada pel Liceu. És un consell de bon amic, abans que s’esgotin i que no podem compartit d’aquí a un any, aquest goig conjunt.
Jo que us aprecio molt no vull deixar passar aquesta oportunitat.
Gràcies Elvira.
Apa, a bavejar
Arxivat sota: cantants, jazz | Etiquetat: Bobby McFerrin, Thomas Quasthoff
RSS - Posts
Gracias Ximo, una vez más, y gracias Elvira por este regalo de gran calidad artística y humana. Es emocionante y te hace ver que, más allá del físico, del circuito comercial, hay gente de gran calidad que sabe hacerse ver y respetar en igualdad.
Gran lección !!!
Este cantante es uno de los fenómenos más grandes del panorama lírico actual. Su voz que podríamos definir de bajo-barítonio, con alguna incursión en la zona tenoríl, es de una calidad inusual y cante lo que cante siempre está bien y a menudo extraordinario.
En esta incursión jazzística sorprende por lo suelto y cómodo que se encuentra y está muy bien acompañado.
Espero con ilusión su actuación en la próxima temporada del Liceu.
Dos artistes extraordinaris i una actuació memorable! Gràcies a Elvira (també entranyable amiga des del comú Orfeó Català) per aquest video… i gràcies a Ximo per aquest In Fernem Land, sempre espai de bellesa i d’humanitat!
Quin dia podrem reunir la família d’aquest bloc i deixar de ser virtuals?
Vaig tenir la sort d’escoltar al Quasthoff fa molt poc i sense tenir-ho previst, a Berlin, en un concert a l’aire lliure a la preciosa plaça Gendarmenmarkt, fent també jazz. En vaig quedar tan impresionada que, al tornar a Barcelona, em vaig treure de seguida l’entrada pel seu recital Liceu. Quina llàstima que encara falti gairebé un any!
Ei, i respecte al suggeriment del Xavier que em precedeix…no estaria gens malament que es pogués fer aquesta trobada, no?
Cosas de Youtube, ahora ya no lo deja ver, así que me fui a la página directamente, y pude verlo, y de paso disfrutar con unos cuantos videos más. Colbran, si quieres ver lo suelto que está en sus incursiones jazzisticas, sólo tienes que entrar en Youtube. Realmente te deja “bocabadat”. Y la interpretación de “My Funny Valentine” es extraordinaria. Ya sabía, Ximo, que era uno de tus favoritos, así que gracias, una vez más.
A mi em va deixar bocabadat a un concert que va fer al Palau. És una veu extraordinària, d’una elegància fora mida. Un gran del Lied, amb majúscules de les grans. El que em va fraparar, d’entrada, va ser el valor que ha tingut per a fer-ne abstracció del seu cos. Me l’imagino al conservatori de petit: se’n riurien, pensarien “què pot fer aquest nyap d’home?”. Els mateixos professors, potser intentarien desencoratjar-lo, no sé… D’entrada, estudies per a posar-te davant d’un públic que et veurà (no és que t’agis d’amagar, però saps que estaran pensant molteses coses de tu). Superar això, aquesta por al ridícul i a moltes altres coses, ja és un què. Però és que el triomf d’aquest home no té res a veure amb la compassió, amb la llàstima o amb el plus d’empatia que pugui despertar; no: és que té un instrument meravellós i el fa servir meravellosament. És un exemple. Potser quan ens planyem de segons quines dificultats quotidianes hauríem de pensar en casos així i veure que no tot és tan complicat com sembla. I quan sentim segons què (per exemple, i per no comparar amb cantants, a segons quins futbolistes milionaris que no poden rendir bé perquè estan “tristos”), podem pensar-hi i relativitzar-ho. Gran cantant, certament i, possiblement, gran persona.
Es emocionante y sorprendente, toda una lección.
Estoy con Bocachete y lo de la abstracción que ha hecho de sus importantísimas limitaciones físicas.
Se necesita una entereza mental muy importante para superar ese handicap que para la mayoría nos resultaría insalvable. Es más, estoy convencida que ese handicap está más en las plateas que en el mismo cantante. Seguro que habrá más de un cretino que no aceptará ver como alguien con esas limitaciones es infinitamente superior a él.
¡BRAVO!
Que em perdoni santa Cecília o Apol•lo pero si la musica fos aixo que he escoltat prefereixo quedarme sord
Los handicaps siempre estan en “las plateas”, en los ojos del que mira. El es cantante, y no tiene ningun handicap cantando…mas bien al contrario, a través de su enorme voz hace feliz a mucha gente , ¿cuantos de “la platea” pueden hacerlo ?
Bravo, Herr Quasthoff !!!
Sin olvidar a Bobby McFerrin, que es extraordinario
Bon consell, Ximo, Jo també el vaig poder escoltar a Berlin i a l’arribar a Barcelona vaig comprar-me una entrada pel concert del Liceu. Escoltar Thomas Quasthoff va ser una sorpresa molt agradabe, no l’havia escoltat mai. És d’aquells cantants que omplen tot l’espai, i la Gendramenmarket és grossa, amb la seva veu. Avui he repetit amb aquest youtube.
Què és la música Julianen?
Si estem parlant de gustos musicals no hi ha res a dir, no t’agrada el jazz i s’ha acabat, però la sordesa no la vulguis mai.