*
Ahir com cada any vaig tornar a Bagà. Paisatge inoblidable, malgrat l’especulació immobiliària que també els hi ha arribat.
Recordo els matins alegres de banys al saltant del Bastareny i més tard a la piscina. Les tardes caloroses d’estiu. Sol i passejada cap a la font, després d’una migdiada plaent i el berenar de pa amb xocolata o si teníem una mica de sort, coca ensucrada de forner. Records de ma mare arrossegant-nos a mon pare, a ma germana i a mi, amb la canalla de mig carrer, estiuejants i del poble, amb la pregunta de cada tarda, a quina font anem avui?.
Tardes precioses, tranquil•les, amb un llibre sota el braç i la volta amb la bicicleta que em deixaven. Els camps de blats segats i el primer raïm, el moscatell que arribava al mercat dels dimecres i que ens menjàvem a quilos.
Les tronades d’estiu i la pluja d’agost que tot ho neteja amb l’olor embriagadora dels horts xops i de la terra mullada. La fresqueta del capvespre i aquella flaire de vaques que inundava els carrers mentre la gent anava a buscar la llet acabada de munyir. Dies i records perduts en el temps.
Amb aquest nostàlgic i tranquil post, inicio el dia de la Mare de Déu d’agost, el meu letàrgic període estiuenc, és a dir, no tanco per vacances, però tampoc espereu el post diari. Fins que no torni de Pesaro podria ser que caigués alguna cosa, si és noticiable i d’interès que ho justifiqui, però la idea és ben senzilla, descansar.
La banda sonora de les imatges de les tardes d’estiu (feia molt temps que no posava una presentació d’aquestes, oi?) és el adagi de la sonata per a violí i piano k 481 de W.A Mozart. Els seus intèrprets Anne Sophie Mutter i Lambert Orkis.
Gràcies per ser-hi sempre.
Arxivat sota: infernemlandades | Etiquetat: Anne-Sophie Mutter, Lambert Orkis, W.A. Mozart
Bona nit, Ximo!… Preciosa remebrança. Reposa i no pateixis pel bloc.
Que descansis, Ximo. Curiosament, segons vaig llegir fa uns anys, el meu cognom és originari de Bagà, d’uns habitants de tal poble que van vindre ací baix a l’época de Jaume I. Al final resultarà que som familia i tot, jeje.
Bon viatge a Pessaro, gaudiu força de les òperes
per poder fer una bona crònica en el teu blog.
Fins la tornada.
Descansa, Ximo , que te lo has ganado
Y pasatelo bien en Pesaro !!!
Recuerdos que huelen a infancia, ensalzados por los años y la molicie. Inmejorable la banda sonora. ¡Feliz descanso!
Ximo,
Un post molt poètic. M’ha agradat el text, les fotografies i la música.
Gaudeix del plaer de sentir passar el temps sense cap pressa.
Bones vacances!!!
Bones vacances, a disfrutar a Pesaro i a descansar que t’esperem a la tornada!!!
Bones vacances Ximo i musicals, no pares mai?.
Jo torno i ara marxes tu.
Tinc molta feina endarrerida, o sigui que segur que tornaràs abans tu que jo em posi al dia.
Magnífica la combinació de paisatge i música. Bones vacances i fins la tornada.
Gràcies a tots.
a punto de dejar el continente asiatico, una forte abracada de parte del rey Amfortas y una menda lerenda.Besos para ti y para todos los imfernenlanderos feliz descanso
La música y tus preciosos recuerdos me han llevado hasta mi niñez -!cuánto tiempo para mi!-, pero gracias Ximo por tu exquisita sensibilidad, me has hecho soñar y eso un gran regalo para seguir viviendo…
Buenas y merecidas vacaciones Ximo.
Repón fuerzas para el regreso, te necesitamos activo, combativo y permanentemente sorpresivo.
te he seguido diariamente com es habitual, aunque me he dejado llevar por una cierta pereza estiva que me ha obligado a no comentar. Estoy aquí, vigilando la finca, no te preocupes.
Un besote
Hola Josefina, un placer recibirte en In Fernem Land, espero verte a menudo.
Pilar: 幸せなリターン, nos contactamos a nuestra vuelta.
Soter, si comentas estupendo, enriquece el bloc, pero no es obligatorio, no te preocupes.
Nous agraïments a tothom
Jo també he tornat a Bagà, com quasi cada any des de fa quasi 40 anys, aquest cop amb els amics d’aleshores, que encara conservo. Amb motiu de l’aniversari d’una de les amigues, vaig escriure un text que ens va dur records de quan érem nens i passàvem els estius allà i ens vam decidir a tornar-hi plegats. Vam fer una mena de peregrinació a un dels llocs al que anàvem, irremediablement, cada any a fer un esmorzar. Els faigs eren els mateixos de sempre, i la font, com de costum, apenes rajava. Però per a la majoria dels que érem allà, el lloc estava carregat de records i de bons moments ja viscuts, de quan nosaltres érem els nens que corrien bosc amunt i avall, i els ara ja van amb bastó eren els pares que intentaven posar ordre en aquell guirigall de nens. Per uns moments, vam tornar a ser aquells nens feliços dels estius a Bagà.
Només buscava una crítica o una impressió de La Pesta (gràcies!) i he acabat compartint records Bagà.
Hola Joan Manel benvingut al bloc.
Estic segur que vàrem compartir més d’una tarda de jocs a les esplenades de la font del sofre o la vinya vella.
Magnìfics records d’una època feliç. Després la nostalgia (com diuen més amunt) fa la resta.
Lo de la Pesta, tot un shock emocional, oi?
És molt possible que haguéssim coincidit a la Vinya Vella o la sulfurosa font. Al cap i a la fi, el rang de possibilitats d’excursió vespertina a peu eren limitades.
Lo de La Pesta, al principi, als primers assajos, em preguntava per què m’havia compromés a fer alló (jo era al cor Madrigal), quina pèrdua de temps. Però quan vaig sentir l’obra sencera, amb l’orquestra (enorme) i el narrador vaig canviar radicalment d’opinió: sóc més feliç cantant Bach però La Pesta és una obra molt interessant i sobretot colpidora, tant pel propi dramatisme del text com per la manera en que la música accentua el drama col.lectiu que s’hi narra. Només lamento l’aforament discret que van tenir les dues funcions.