*
El compositor mexicà Arturo Márquez
Fa dos dies que no escolto un altre cosa. Digueu-me obsessiu.
Arturo Márquez el compositor mexicà nascut a Álamos a l’any 1950, va escriure aquesta meravella arran d’un viatge que va fer a Malinalco, acompanyat del pintor Andrés Fontseca i de la ballarina Irene Martínez.
Endut pels ritmes del folklore mexicà i per un tractament rítmic i orquestral de gran varietat de colors i de riquíssima instrumentació, el Danzón nº 2 m’ha atrapat obsessivament durant dos dies.
Gran part de la culpa la té el fabulós i joveníssim director veneçolà Gustavo Dudamel (atenció al concert del Palau 100 del proper 27 d’octubre amb l’orquestra de Göteborg), que l’inclou en molts dels concerts amb la seva flamant Orquestra Simon Bolivar, però que també va incloure en el concert que el passat 16 de juny va oferir en el seu debut amb la Berliner Philharmoniker, en el marc dels concerts d’estiu al aire lliure i en el que ell, sota el títol genèric de “Los ritmos de la Noche”, va incloure obres de Carlos Chávez, Manuel de Falla, Silvestre Revueltas, Heitor Villalobos, Alberto Ginastera i Arturo Márquez.
L’obra de Márquez va ser un encàrrec de la Dirección General de Actividades Musicales de la UNAM i que ell va dedicar a la seva filla Lily.
El Danzón nº 2 es va estrenar el 5 de març de 1994 amb l’orquestra Filàrmonica de la UNAM sota la direcció de Francisco Savin.
L’obra amb clares influències de la música popular, va ser escrita durant la revolta zapatista, cosa que va influir en la consciència de Márquez sobre la llibertat dels pobles indígenes.
Us deixo un youtube de la memorable interpretació que va fer l’any passat la Jove Orquestra Simón Bolivar, sota la direcció de Gustavo Dudamel als PROMS londinencs.
Però si us passa com a mi i després del cadenciós inici no podeu deixar d’escoltar una i altre vegada el tema central que arrenca amb força vigorosa, us deixo un enllaç per baixar-vos la prodigiosa interpretació de Gustavo Dudamel amb la Berliner Phlharmoniker el passat 15 de juny.
Hi ha qui ja diu que Dudamel vesteix les seves interpretacions d’excessiu espectacle, arribant a tergiversar la naturalesa de moltes d’aquestes obres. En el cas d’aquest Danzón he llegit comentaris a youtube que li retreuen que transformi la naturalesa d’aquesta obra, molt més dolça i intimista de com ell l’entén i dirigeix. Jo francament, accepto totes les visions que calguin i fins hi tot, obsessionat com estic per l’obra (no patiu ja em passarà, deu ser una febrada estiuenca) buscaré altres versions. De moment, tal i com la serveix Dudamel, em té el cor robat.
Espero sincerament que us passi el mateix, a ballar!!!
Danzón nº2 d’Arturo Márquez, Berliner Philharmonike-Gustavo Dudamel
Arxivat sota: Directors, compositors | Etiquetat: Arturo Márquez, Danzón nº 2, Gustavo Dudamel
Havia sentit aquesta obra per la ràdio però no recordava el nom ni l’autor. Gràcies per l’informació i per l’enllaç.
Està bé, i té alguna cosa que em recorda l’Obertura Cubana de Gershwin. Jo d’obsessions momentànies també en tinc, la darrera el trio per llaüt de Vivaldi que vaig penjar al meu bloc.
Pues escuchándola me ha venido al pensamiento una obra de Copland, que me gusta mucho y que se llama Salón Mexico, supongo que tú la conocerás seguro.
Me alegra muchísimo que lo hayais pasado tan bien en el ROF, seguro lo habreis acompañado todo
con unas comidas magníficas.
Hablando de comidas, me hizo gracia eso de “los
restaurantes que colaboran con el festival” Es decir, traducido; que te esperan abiertos para darte de cenar después de la ópera…todo muy rossiniano en Pesaro, como no podía ser menos.
Feliz regreso!
Aquest és el Caribe més luxós i no el que anuncien les agències de viatges. Dono la raó a en Wimsey quant a l’Obertura Cubana. Jo l’hauria fet d’en Villalobos que també, com en Gershwin, m’entusiasma.
Gràcies, Ximo i petons!
A mí también me recordó el “Salón Méjico” cuando me lo hizo escuchar Ximo y así se lo dije. Y es cierto, también, que su estructura musical te trae a la memoria la “Obertura Cubana” de George Gershwin.
Pero puestos a buscar parecidos, también me recuerda el danzón de Dolores Santa Cruz de la zarzuela cubana de Gonzalo Roig “Cecilia Valdés”.
No obstante esta pieza musical es de una “sabrosura” totalmente única y puede llegar a enviciar a uno.
Malgrat que el nom d’aquest magnífic director d’orquestra veneçolà no em va costar gens de memoritzar, mentre l’escolto i veig amb l’immens plaer amb què dirigeix aquesta preciosíssima peça, no m’hauria costat gens de trobar de seguida un recurs memorístic, dels que tant tiro de veta, per recordar-ne el nom: “Sens dubte és mel i m’agrada”.
Fantàstic, Ximo! Preciós!… Però hi estic enganxaaaaat! (Ja és la vegada que fa cinc que el torno a escoltar.)
Olympia, l’has clavat: “Aquest és el Carib més luxós, i no pas el que anuncien les agències de viatge”.
O-H M-Y G-O-D !!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! HE PASADO TODO EL DIA ESCUCHANDO AL DANZON No2 DE MARQUEZ, Y TODO ESO SIN HABER LEIDO TU POST!!! ES UNA OBSESION! TIENES RAZON!!! Y HABLAMOS DE UNA EPIDEMIA!!!! (por eso estoy gritando!!). Dudi Dudi Dudi!
És una peça simplement increible, la varietat d’instruments, de ritmes, de intensitat…..
Sóc mestre de música i vaig a treballar-la en classe amb els meus alumnes…
Gràcies a Arturo Márquez per al seua aportació al món de la música…..
Benvingut Santi. Deu ser tot un plaer fer descobrir una obra així a uns alumnes que segurament varen quedar bocabadats, com jo.
Gràcies per comentar i espero que no sigui la darrera vegada.
Regreso de Berlín donde pude escuchar a la Simón Bolívar con Dudamel y me topo con este post. Quina casualitat!
Allá estuvieron grandiosos. El programa oficial era la Consagración y la Quinta de Tchaikovsky. Nunca había ido a la Philarmoniker y no sabía que los berlineses fueran tan estirados al asistir a un concierto, pero deliraron con cada una de las piezas oficiales y con los bises (tres, si no recuerdo mal: Bernstein, Ginastera y Strauss – como no).
Lo que me impresionó una vez más (crecí escuchando cada semana a esta orquesta) es la naturialidad, la pasión, la entrega con la que estos chicos interpretan la música clásica. No estoy lo suficientemente preparado para hacer una crítica musical, pero el disfrute fue máximo.
Gracias por tu post ximo.
Hola Javier, benvingut!
Quina sort has tingut de poder assistir a aquests concerts.
El mes d’octubre Dudamel ve a Barcelona, però sense l’orquestra Simon Bolivar.
Espero algun dia poder escoltar el Danzón en directe.
Gràcies a tu per entrar i comentar. Espero que no sigui l’última vegada