*
A la vida hi ha moments excepcionals, alguns sorgeixen de manera sobtada, altres de manera natural, tots ells deixen petjada. Alguns són senzills, simples, petits detalls. Altres són grandiloqüents, aparatosos, plens d’ornaments i pirotècnia.
Exemples d’uns i d’altres?
Sis hores que et semblin sis minuts o Samuel Ramey i Marilyn Horne cantant un duo de la Semiramide.
Ximpleries pensareu la majoria. En Ximo està críptic i deu haver pres alguna herba estranya. Ca!, tot és més senzill.
Aquest bloc, que no para de donar-me satisfaccions, gràcies a tots aquells que el feu viu, participatiu i molt més ric de com jo l’endreço, ahir em va permetre passar sis hores com si fossin sis minuts, tot parlant entre altres coses, d’aquests dos cantants excepcionals. És clar que per fer-ho possible, hi havien d’haver els ingredients que cuidats fins l’últim detall, ho materialitzessin.
L’hospitalitat dels Assurs, la Olympia, la Edipaa Mas, el Colbran, unes quantes hores de cuina de veritat, la senzillesa, la saviesa, la cordialitat i au, ja tenim l’excepcionalitat servida.
Us deixo un petit tast d’excepcionalitat vocal, el “Bella immago degli Dei…D’un tenero amore…Io tremar? Di te?” de la Semiramide de Gioachino Rossini, amb Marilyn Horne i Samuel Ramey, és clar, aquest cop no podien ser uns altres cantants, provinent d’una representació al MET del 29 de desembre de 1990, dirigida per James Conlon.
Moltes gràcies Infernemlandaires, per ser tots, tan excepcionals.
Arxivat sota: Opera, cantants, infernemlandades | Etiquetat: Gioachino Rossini, infernemlandades, Marilyn Horne, Samuel Ramey, Semiramide
RSS - Posts
Del tast: 11 minuts, un instant… Quina meravella! Gràcies Ximo per fer-me partícip d´una felicitat, la qual no puc expressar.
Para excepcional el “In Fernem Land” y no me estoy refiriendo al racconto.
Després de llegir aquest post, al pobre Assur sembla que li hagin fet beure una poció màgica, ja que ell, tan fatxenda i malvat, s’ha transformat a l’acte en una autèntica bleda -però de les assolellades, eh?-, tant és així que li ha demanat –i per favor (!)- a l’Enric, que com que és de mena garlaire, li dicti uns mots per poder respondre a tanta generosa cordialitat com hi ha en aquest post que en Ximo li ha dedicat, però, ah, noi!, també l’Enric s’ha quedat sense paraules.
Dos cantants en estat de gràcia.Ramey amb una precisió enveijable,veu de color preciós i sempre engrescador.La Horne ha sigut sempre una de les meves debilitats.El seu timbre és discutible pero sempre ha sigut una mestre tant en el cant legato com en les coloratures esglaonades i alhora tremendament espectaculars.Els seus greus poitrinés sempre m’han entusiasmat.
Qué bueno estar rodeado de gente excepcional. Tienes lo que mereces, Ximo.
Agradabilísima reunión, manjares exquisitos, inmejorable compañía, conversación interesantísima y enriquecedora. Seis horas que fueron casi seis minutos.
Como colofón y rúbrica: Rossini, representado por este hermoso duo, a cargo de dos intérpretes de referencia, de una de mis óperas favoritas del cisne de Pésaro que sirvió para mostrar al público
que la gran Isabel Colbran se estaba acabando vocalmente. Por última vez la diva madrileña entró en escena a ritmo de bolero español, como en muchas de las 10 óperas escritas por su marido y estrenadas por ella.
Gracias a todos por vuestra gentileza y por todo lo demás.
Em sentiu Ximo i Colbran?
No us preocupeu. És un llarg cant d’agraïment als Assur i a vosaltres fet “boccachiusa”.
T`he sentit perfectament, Olympia, amb la teva veu de mezzo/contralt per a descobrir.