*
Fa mesos que el bon amic Julianen em va regalar aquesta cançó, arran d’un altre post amb la banda sonora de Jacques Brel i del mateix disc, el pòstum que es va editar a l’any 1977. Si en aquella ocasió va ser La Ville s’andormit, ara és Voir un ami pleurer.
La cançó és impressionant, com gairebé totes les del cantautor belga, però és tan trista, tan dramàtica, tan aclaparadora, que un cop escoltada et quedes una mica buit, sense saber que has de fer. M’acostuma a passar amb Brel.
Potser una mica esgotat de tanta exuberància vocal i musical que ha envaït el bloc aquests darrers dies, avui us proposo una aturada en sec, un cop directe al estomac, que ens faci pensar en la injustícia, en la soledat, en la malaltia, en la tristesa, en l’engany, en la guerra, en l’opressió, en els amics, en l’amor, en la llibertat, en els somnis.
Bien sûr il y a les guerres d’Irlande
Et les peuplades sans musique
Bien sûr tout ce manque de tendre
Il ny a plus d’Amérique
Bien sûr largent na pas dodeur
Mais pas dodeur vous monte au nez
Bien sûr on marche sur les fleurs
Mais, mais voir un ami pleurer.Bien sûr il y a nos défaites
Et puis la mort qui est tout au bout
Le corps incline déjà la tête
Étonné dêtre encore debout
Bien sûr les femmes infidèles
Et les oiseaux assassinés
Bien sûr nos coeurs perdent leurs ailes
Mais, mais voir un ami pleurer.Bien sûr ces villes épuisées
Par ces enfants de cinquante ans
Notre impuissance à les aider
Et nos amours qui ont mal aux dents
Bien sûr le temps qui va trop vite
Ces métros remplis de noyés
La vérité qui nous évite
Mais, mais voir un ami pleurer.Bien sûr nos miroirs sont intègres
Ni le courage d’être juif
Ni le courage d’être nègre
On se croit mèche, on nest que suif
Et tous ces hommes qui sont nos frères
Tellement quon nest plus étonné
Que par amour ils nous lacèrent
Mais, mais voir un ami pleurer.
Si, és un post trist, si.
Arxivat sota: CANÇÓ, cantants | Etiquetat: Jacques Brel, Voir un ami pleurer
RSS - Posts
Sí, es triste, y también es hermoso.
Home… Sí que és un pèl trista, sí, la cançó, però sempre és un plaer escoltar Brel. I parlant de tristeses, imagina’t la meva, que cada vegada que sentia el darrer ver de cada estrofa d’aquesta cançó i com que avui és el meu darrer dia de vacances, jo anava pensant: “Mais, je demain vais trebailler”.
Una abraçada!
quin regal Ximo, poder-la escoltar amb aquestes imatges tan colpidores, moltes gracies
Sí, un poco triste para iniciar un fin de semana. Pero Brel es siempre un cantante con un punto de tristeza, y que no deja de sorprendernos cada vez que lo escuchamos. ¡Ánimos, que la semana próxima nos trae un posible puente!
Trista i esplèndida. En contra del que diu en Roberto, sort del cap de setmana, això ens ho poses un dilluns i podria ser insuportable.
Brel un mestre i com trobo a faltar cançons així.
Bona tornada a tothom!Brel és sempre Brel, sincer i rotund! No ens quedéssim en una buida tristesa… Ara, però, penso que els sentiments viuen tots plegats en un mateix espai com els records i que cal viure’ls amb força per cercar respostes i mantenir sempre viva l’esperança… Una forta abraçada!
Quina cançó tan melangiosa. Del casset on la tenia, la solia saltar i avui l’escoltaré dos cops al menys.
Desprès em posaré La valse a mille temps.
Bonjour Sétembre.
Molta veritat, la canço és triste i com la canta el Brel encara més possant-hi tot el seu sentiment,com sempre ha fet..
Però les fotografies? Algunes són espeluznants i donen que pensar, o et tornes més bona persona donant les gràcies pel que tens, o més dolent revelant-te al veure tanta injusticia que hi ha en el mon
Hola Ximo,
Realment colpidora aquesta cançó que no coneixia.
No tinc el costum d’escoltar cançons més enllà dels lieder o de la Mélodie Française, però em penso que m’ho hauré de replantejar, sobre tot si tenen la qualitat d’aquesta.
Hola Josep, doncs faràs bé si comences per Jacques Brel, preparat, et trobaràs veritables perles.