EN XAVIER CESTER, QUI SI NO?

A l’Avui d’avui (7 de juny), a la pàgina setmanal que ens firma en Xavier Cester i sota el titular “La Paradoxa Oue“, a part d’una crítica del darrer concert de la temporada, el cronista, com li agrada autoanomenar-se a ell, aborda de manera directa, com cap altre crític ho ha fet, els pros i els contres de la controvertida personalitat del mestre Oue.

Sempre m’ha interessat molt la manera que té en Cester d’enfocar l’actualitat musical, ja sigui com a cronista dels espectacles i concerts que té la sort de veure, en un periple envejable pels principals teatres i sales de concert del món, com la seva visió del món musical, sobretot a casa nostra.

Mentre altres crítics i cronistes s’amaguen o es posicionen obertament en contra del mestre Oue, sense gaires argumentacions musicals i amb tota la bateria de despropòsits estètics, en Xavier Cester, no obviant les parts que a ell li semblen negatives de la direcció del mestre japonès, insisteix, amb una màxima que ve repetint de manera tossuda, cada cop que parla dels concerts dirigits pel encara titular de l’OBC, “Escoltar el que veiem“. Exercici que molts dels detractors acèrrims d’Oue es neguen a fer.

Jo també m’estimaria més un director de gest elegant i autoritari, amb el magnetisme i “fascino” del mestre Muti, per exemple, però cadascú té els seus mitjans per arribar a assolir els objectius desitjats, i Oue, digne alumne de també controvertit Leonard Bernstein, fa servir una gesticulació ben diferent, és cert, però qui hagi anat als seus concerts, sense les idees preconcebudes i influenciat per una crítica, que no ens hauria de condicionar mai, amb les orelles obertes de bat i bat, s’haurà adonat que en els seus concerts succeeixen coses, en l’àmbit estrictament musical, que van molt més enllà del show de pujades i baixades del podi, els crescendos corporals per fer-se notar amb un cos cada cop més escanyolit però amb una energia titànica.

En Xavier Cester no s’atura en aquest article que us recomano i que podreu accedir-hi clicant a sobre del titular que us he deixat al inici, en el fet Oue i aborda un altre dels temes que cap dels altres crítics casolans anomena, malgrat que és una evidència.

La plantilla de l’OBC està cada cop més nodrida de suplents i hi ha més rotació de musics que mai. La manca d’un concertino i les baixes preocupants dels caps d’algunes de les seccions, no semblen preveure un futur estable.

No en parla en Xavier, però hores d’ara el fins ara gerent Patrick Alfaya ja deu haver fet les maletes per anar a Donosti, sense que aquí ho haguem celebrat com es mereixia la feliç noticia, tot i que el Sr. Oller suposo que ja haurà convocat un concurs públic per cobrir la plaça.

D’aquesta fuga preocupant dels músics de l’OBC, penso que alguna cosa deu tenir a veure el fins ara gerent i la política duta a terme amb els musics, el futur professional i les seves espectatives artístiques i professionals. Tampoc m’estranyaria gens que la no continuïtat del mestre Oue i la incertesa d’un jove director, tot esperant que el miracle Dudamel (pueril, oi?) esdevingui realitat a l’OBC, han fet fer les maletes als més inquiets i a tots aquells que han rebut ofertes temptadores i que ja no es creuen l’enèsim projecte del Sr. Oller.

Benvinguda sigui, tant si hi estic d’acord com no (a vegades em passa), la visió clarificadora, culta, sensible i independent d’en Xavier Cester, que ja fa molt temps he situat al capdamunt dels professionals que ens orienten, informen i opinen.