*
Dana Suesse
Nadine Dana Suesse va néixer a Kansas City (Missouri) el 3 de desembre de 1909.
A molts de vosaltres no us dirà res aquest nom, però va ser una compositora i lletrista important. Als 21 anys la premsa ja l’anomenava la noia Gershwin.
Dana Suesse, degut a la seva alçada, va haver de caviar la dansa pel piano i això va marcar la seva vida des de la infantessa. Als deu anys ja feia el seu primer concert a la sala Drexel de la seva ciutat. La procedència del Sud dels EE.UU. de part de la seva família la va influenciar en les seves predileccions culturals.
L’any 1926 Dana i la seva mare viatgen a Nova York per tal de que la jove pianista iniciés els estudis musicals amb Alexander Siloti, el últim alumne de Franz Liszt. És a la ciutat dels gratacels on Suesse té el primer contacta amb el jazz i la música popular americana, que ja no abandonaria mai, doncs una de les seves obsessions, al igual que tots els musics de la generació Gershwin, va ser voler apropar la música de formació clàssica, amb els ritmes, melodies i instrumentacions de la música popular i del jazz.
Va estudiar composició amb Rubin Goldmark i també va ampliar els seus estudis de composició amb Nadia Boulanger, gràcies a les recomanacions del prestigiós orquestrador Robert Russell Benett, però això va ser al finalitzar la segona Gerra Mundial, quan la Suesse va anar a viure durant 3 anys a Paris. Abans Dana Suesse ja havia obtingut reconeixement com a compositora i lletrista, figurant obres seves, en el rànquing de les cançons més interpretades per les orquestres de Jan Garber, George Hall, Wayne King o Ray Anthony.
Des de l’any 1927 que va escriure la música de la seva primera cançó “Razor Blade Blues”, fins un any abans de la seva mort l’any 1987, la carrera de Dana Suesse va estar farcida d’un treball constant per les sales de concerts, el teatre o el cinema.
L’any 1928 va composar la cançó “Syncoptaed love song”, aquesta composició és el primer intent d’establir un pont entre la cultura clàssica i la popular, una de les obsessions al llarg de la seva vida. Leo Robin li va posar lletra i va esdevenir Have You Forgotten. És va gravar l’any següent.
Altres dos hits d’aquells anys varen ser “Ho hum” i sobretot “My Silent love”, totes dues amb lletra de Edward Heyman.
El 4 de març de 1932, alternant amb les seves cançons pel teatre i el cinema, va estrenar al Carnegie Hall el Concerto in Three Rhythms. També va escriure cançons per tots els espectacles de Billy Rose i va escriure “Moon About Town”, una cançó per a Jane Froman per la revista Ziegfield Follies de 1934.
L’any 1935 va escriure la banda sonora de la pel·lícula “Sweet Surrender”.
Alhora que compositora i lletrista, l’esperit inquiet de Dana Suesse va voler provar fortuna com escriptora dramàtica pel teatre, però els intents sempre varen resultar infructuosos o varen tenir una rebuda decididament negativa.
Després d’una llarga vida en el món musical novaiorqués, es va retirar a l’any 1970 a New London. Cuatre anys més tard el Carnegie Hall la va homenentjar amb un concert monografic de la seva obra simfònica i de concert. Cy Coleman va ser el solista i Frederic Fennell va ser l’encarregat de dirigir l’American Symphony Orchestra.
L’any 1982 va tornar a Manhattan, on va morir el 16 d’octubre de 1987.
Entre les seves obres de capçalera, estimava per sobre de totes el Pelleas et Melisande de Claude Debussy i el Pasacaglia i la Fuga en do menor de J.S.Bach.
Avui us proposo veure un YouTube que he fet, amb una deliciosa obra seva anomenada Evening in Harlem, interpretada pel pianista portuguès Artur Pizzaro, amb l’orquestra de la BBC sota la direcció del estimat John McGlinn.
En aquesta obra podem apreciar la vena melòdica de la Suesse, molt influenciada pels ritmes i cadències jazzístiques, però de solida estructura concertista. La suggerent i ballable melodia, ens abraça des de l’entrada del piano per no deixar-nos al llarg de la curta durada. És una petita perla que si ens haguessin dit que era de Georges Gershwin ens ho haguéssim cregut.
Arxivat sota: Broadway, CONCERTS, compositors | Etiquetat: Artur Pizzaro, Dana Suesse, John McGlinn
RSS - Posts
Realment, m’ho hagués cregut: és un Gershwin de primera, potser encara més jazzístic que el de debò. Primera notícia d’aquesta senyora: moltes gràcies per donar-la! Aquest bloc és una mina. Suposo que si feia servir com a nom Dana Suesse, sense el Nadine, molts ens pensàvem que era un home (i ja podria ser que ho fes precisament per això, que li deu haver facilitat les coses) . És clar que la culpa és del Dana Andrews, que, val a dir, abans de veure’l en pel·lícules i coneixent-lo només pel nom, em pensava que era una dona (de Dan, Dana) o sigui que…. Serà qüestió de trobar aquest Concert en tres ritmes a veure què tal sona.
Estic d’acord amb en bocachete: Aquest blog és una mina. Vaja compositora tan sòlida i quina preciosa melodia ens has fet escoltar, Joaquim! Em pregunto quan deixaràs de sorprendre’ns.
Vull fer notar , per qui hi tingui interès, que al sud d’els Estats Units és completament normal que les dones facin servir els seus dos cognoms i oblidint el nom. En tenim bons exemples amb escriptores tan prestigioses com la Carson McCullers autora, entre d’altres, de la magnífica “Reflejos en un ojo dorado” que va ser portada al cinema per Jon Houston amb Marlon brando i Liz Taylor en els paper protagonistes. Yambé cal esmentar un altra excel·lent escriptora surenya, la Flannery O’Connor, gran contista i, finalment la Harper Lee que va escriure “Matar un ruiseñor” també portada al cine amb un inoblidable Gregory Peck. ¿Verdad, Atticus?
Salutacions afectuoses.
He fet un munt de faltes: Brando va en majúsucula, quan dic “yambé” vull dir “també” i “oblidin” s’escriu així, sense “t” final. Segur que encara en queda alguna. Correctors absteniu-vos.
Sorry!!!