*
Ian Bostridge i Angelika Kirchschlager (Dreigroschenoper al Barbican de Londres)
Die Dreigroschenoper de Kurt Weill i Bertolt Brecht es va fer en versió de concert, el passat 13 de juny al Barbican de Londres i el 16 de juny a la Großer Saal, de la Wiener Konzerthauses, amb el Klangforum Wien dirigit per Heinz Karl Gruber i un equip de solistes de gran relleu.
Ja us he parlat alguna vegada de la meva admiració per la musica de Weill i la seducció que em produeixen les seves melodies, ritmes i harmonies. És per això que havent rebut la versió de Viena, m’ha semblat oportú fer-vos partícips de la meva alegria i deixar-vos un tast i els enllaços.
Jo he editat el àudio, eliminant el narrador que enllaça amb un preàmbul cadascuna de les cançons.
El repartiment és el següent:
Kurt WEILL – Bertol BRECHT
DIE DREIGROSCHENOPER
16 de juny de 2009
Großer Saal, Wiener Konzerthauses
Ian Bostridge, Macheath und Ausrufer
HK Gruber, Jonathan Peachum
Hanna Schwarz, Celia Peachum
Dorothea Röschmann, Polly
Angelika Kirchschlager, Jenny
Florian Boesch, Tiger Brown
Cora Burggraf, Lucy
Christoph Bantzer, Sprecher
Chorus sine nomine
Director, Johannes Hiemetsberger
Klangforum Wien
Director, HK Gruber
Dorothea Röschmann, Angelika Kichschlager i Hanna Schwarz en el concert del Barbican
Ara us deixo un petit tast amb la famosa balada que inicia l’obra, “Die Moritat von Mack the Knife”, cantada per Ian Bostridge, que també es va fer càrrec del rol de Macheath (Mackie Messer).
Ara escolteua l’excel·lent soprano Dorothea Röschmann cantant la balada de Polly, “Barbara Song”
Finalment us deixo la suggerent “Zuhälter-Ballade” que canten Macheath i Jenny, aquí en les veus del sorprenent Ian Bostridge i la camaleònica Angelika Kirchschlager.
Espero que aquestes tres perles us hagin fet agafar ganes de baixar-vos l’enllaç que us deixo, prement aquí
Klangforum Wien
Arxivat sota: Uncategorized | Etiquetat: Angelika Kirchschlager, Bertolt Brecht, Cora Burggraf, Die Dreigroschenoper, Dorothea Röschmann, Florian Boesch, Hanna Schwarz, HK Gruber, Ian Bostridge, Klangforum Wien, Kurt Weill
RSS - Posts
M’encanta Weill, especialment aquesta obra, així que m’interessa molt aquesta versió que ens regales. Gràcies. Dels tres fragments que ens has deixat ací he de dir que Ian Bostridge m’ha agradat com Macheath, no tant com Ausrufer cantant la balada, potser massa ben cantada pel que estic acostumat a escoltar. Kirchslanger m’ha agradat prou, però la Röschmann es qui m’ha arribat al cor. Quina grandíssima cantant que és.
Joaquim,
Agraeïxo el regal. El que ens has posat m’agradat molt. Jo en tinc d’aquesta obra una única versió feta a Alemanya i de la que solament recordo que hi canten la Milva, en Rene Kollo i una molt jove Ute Lemper. Crec que ja em toca actualitzar i ho podré fer gràcies a tu.
Danken!
Titus, certament Bostridge no sembla el cantant més idoni per cantar el Ausrufer, li manca un toc “canalla” però m’ha sorprès molt amb el Macheath on si li dona un gir a la seva habitual exquisidesa interpretativa, la qual cosa vol dir que té més d’un registre, malgrat sempre situar-se i de manera perfectament musical i distant, en el exclusiu món del lied.
La Röschmann és directament reclinatoriable.
Olympia, la versió que tens (tenim) en CD és magnífica, començant per la direcció de Mauceri i acabant per l’últim dels cantants. Kollo, amb una veu que ja feia aigües, sobretot amb la molesta oscil·lació que el va caracteritzar el últims i llargs anys, està dramàticament molt convincent i les senyores, totes per sucar-hi pa. Toca escoltar coses noves, però aquesta antiga no la deixis molt lluny
Me encanta Kurt Weill y tengo prácticamente toda su obra, tanto la compuesta en Alemania como la creada en Estados Unidos.
No todo el mundo puede cantar las canciones (que no arias) de este compositor pues tiene un giro canalla de cabaret “tirao” que hay que saberlo dar sin perder la compostura, pero dando un énfasis de complicidad y poniéndose a la altura de la letra, no cantando con el estilo de un lied de Schubert.
En el “Moritat” ese tenor està ESPANTOSO. Todo son portamentos y carencia total de graves ¿Pero qué se ha creído?.
Dorothea Röschman puede ser una buena cantante (a mí no me hace ni fú ni fá) pero en la “Barbara Song” está fuera de contexto. Tanto Lotte Lenya como Beatrice Arthur la superaban con creces. También canta Weill como si fuera un lied semigracioso de Schubert y esta canción no es nada de esto. La respuesta del público lo dice todo.
En el duo de Kirschschlager/Bostridge no están bien ni él (ausente y draculino en lugar de sugerente y, de nuevo, sin graves y portamenteando), ni tampoco Kirschlager, cantante muy limitada pero que a veces da el pego, pese a su escasa voz , aún no sé de qué (la ví de Valencienne en Viena y digo la ví porque no la oí).
La dirección orquestal es excelente. Qué pena no contar con cantantes a su misma altura.
Una curiosidad poder escuchar esta versión que viene a decirnos que vamos a menos, pero a mucho menos!