UN RECORD PER A PAU NADAL

Falstaff a la Scala el 24 de Desembre de 1980, en Pau Nadal hi era.

Ahir no vaig poder anar a acomiadar-me d’en Pau Nadal i m’hagués agradat.

Aquest post, és el meu senzill homenatge a un referent operístic de la Barcelona dels darrers 50 anys.

En Pau i jo, malauradament no compartíem amistat, érem coneguts i saludats, de feia més de trenta anys. Havíem compartit moltes estones junts, fins i tot sopant després de les funcions d’òpera dels primers anys 80 a La Garduña o als Caracoles, amb l’Asunción, la Isabel, el Javier, la malaurada Teresa i tants d’altres, quan el Liceu va re començar a volar amb aires de teatre amb pretensions, després d’uns darrers anys 70 de preocupant decadència.

Amb l’arribada del Consorci, varen esdevenir uns anys de il·lusions renovades i de frenètica activitat operística, com ja no hem tornat a tenir. Dos o tres funcions setmanals de títols diferents i amb un reguitzell de cantants que ens “obligava” a anar dia si, dia també, al teatre.

Moltes vegades m’he preguntat com era possible portar aquell ritme foll, tot estudiant, treballant i fent mil i una activitats que ara no venen al cas, però que us puc assegurar que eren moltes.

En Pau, era per a mi, i em sembla que per molts altres un referent, juntament amb tots els altres integrants de La Gran Gala, el programa que ha desaparegut el mes de juliol i que va ser motiu d’un altre trist recordatori al blog.

Ell es distingia dels altres i espero que ningú s’ofengui, doncs sempre estava disposat a escoltar, sempre amable, sempre erudit i educat. Mai amb prepotència, ni fent ostentació dels seus grans coneixements. En Pau tenia una memòria magnífica i amb el anys havia fet un mític arxiu, en forma de fitxes, on apuntava totes les funcions que havia vist amb els repartiments complerts.

Costarà molt acostumar-se a no veure’l pels passadissos del Liceu, caminant amb les mans agafades per l’esquena i saludant amb un lleuger cop de cap. A vegades no calia ni preguntar-li que li havia semblat, feia una petita ganyota, tota simpàtica per adonar-te’n que allò no li havia fet el pes, o ans el contrari, feia un gest mig entremaliat i divertit, quan havia gaudit molt.

Com el seu mestre, el Dr. Colomer Pujol, havia aprés a criticar a un cantant entre línies. Mai tenia una desqualificació per a ningú (si el punxaves i en petit comitè, poder si).

Era, un gran home que emanava bonhomia i sapiència. Semblava impossible que es pugues enfardar  amb algú.

D’aquells primers anys, us porto un record, per a mi molt entranyable, associat a ell.

En el Club Polimnia de Ràdio Nacional varen passar una projecció del Falstaff que va suposar el debut de Joan Pons a la Scala i el llançament a una carrera internacional que ha perdurat molts anys.

Aquell mitificat (en la meva vida operística) Falstaff dirigit per Lorin Maazel en la part musical i en la meravellosa producció del gran Giorgio Strehler, em va marcar de tal manera, que des d’aleshores sempre he dit, perquè així ho crec, que és la millor òpera de Verdi.

Recordo que en el Auditori de Ràdio Nacional del Passeig de Gràcia, ens varem aplegar per gaudir d’aquella representació de la inauguració de la Scala del any 1980, quan la Scala era el referent absolut del cim operístic i les retransmissions que ens feien per TV, quan la TV retransmetia òpera, eren tot us esdeveniment.

A l’emoció del passe d’aquell vídeo pres per la RAI, que ens acostava a una producció de la Scala, sempre tan mitificada, havíem de sumar el debut de Pons, un cantant fet al Liceu, en el temple de l’opera italiana per excel·lència i en les funcions inaugurals.

En Pau, juntament amb altres liceistes, hi va assistir el dia 24 de desembre del any 1980 i va cedir la “locandina” signada per tots els artistes, que presideix aquest post, per fer fotocopies en una cartolina del mateix color que les originals que encara es reparteixen al teatre milanès, com a record i programa d’aquell acte. Si el impacte no hagués estat tan important, tingueu per segur, que en una d’aquelles estranyes operacions neteja que em veig obligat a fer, molt de tant en tant, m’hagués desfet d’aquest preuat tresor, que ves per on, anirà per sempre més, lligat a la memòria d’aquest gran liceista.

Mirella Freni (Alice Ford) Teatro alla Scala 1980-1981

També he volgut deixar constància sonora i visual d’aquell Falstaff que al cap dels anys he aconseguit en vídeo, i del que he pujat al YouTube el final de la primera escena del primer acte, amb Joan Pons admirant a tothom ,amb una interpretació escènica, fins aleshores inaudita. Strehler va fer una creació bellíssima i un gran treball amb els cantants.

Així doncs, us deixo, per tal de que ell quan ho vegi em faci una picada d’ulls de satisfacció, el final de la primera escena del acte primer, des de el genial 6 polli: 6 scellini fins el famós l’Onore per aquell Joan Pons, disposat a menjar-se el món al inexplicablement massa llunyà 1981 (l’emissió televisiva és del mes de gener)

Descansa Pau, els àngels estaran contents de rebre’t.