*
Llenyataire (Iván Kramskoi - 1874) Oli sobre tela. Galeria Tretiakov, Moscou, Rússia.
Potser perquè ahir em vaig passar una mica, avui ho faré molt curtet.
Avui un pintor, Iván Kramskoi, però no tan sols això.
Per què us vull portar Iván Kramskoi a In Fernem Land? (i no és la primera vegada que hi apareix), doncs perquè senzillament la seva manera de veure el poble rus, des de el Tsar fins el nen jueu pobre i desvalgut, són excepcionals.
Tothom va passar per la seva prodigiosa mirada, des de els artistes i literats més reputats, als camperols més marginats i en tots i cadascun va saber copsar l’ànima i l’estigma d’aquest gran poble.
Tot això no és fruit de la casualitat, doncs avui he escoltat una cançó d’aquelles que em motiven un post. M’ha succeït altres vegades i em tornarà a passar.
Un disc rus de polifonia, amb un cor d’homes a capella, em pot. Per força havia de sortir-ne un post d’admiració a aquesta música, a aquesta terra i als artistes que ha donat al món, i és clar també és un post d’agraïment al correu del tsar que m’ha fet arribar aquesta perla que a partir d’ara ja és vostre.
Si voleu saber més coses de Kramskoi us deixo l’enllaç de la Viquipèdia i si voleu admirar la seva obra, amb la banda sonora que m’ha captivat, tan sols teniu que premer el YouTube que us he preparat.
Us proposo que em digueu a qui va inspirar aquesta melodia per inserir-la en una banda sonora oscaritzada. I això no és el concurs, que consti! No m’ho ha dit ningú, però és una font d’inspiració total, de sobte he passat d’una melodia a un altre.
No us puc donar més informació dels intèrprets doncs el ciríl·lic no el controlo gaire.
Bona setmana infernemlandaires.
Arxivat sota: música coral, pintura | Etiquetat: Iván Kramskoi
RSS - Posts
Gràcies Joaquim, he recordat, la primera vegada que vaig anar a Paris, crec que era l’any 1954 o 1955, on el vaig veure juntament amb dos altres pintors realistes russos, Fiòdor Vasiliev i Konstiantyn Trutonskyn en una exposició itinerant, veure aquestes pintures al natural eren de una bellesa increible.
Fou una època molt creativa pels pintors russos.
Hipnotitza la melodia i les veus, hipnotitzen les imatges de l’obra d’Iván Kramskoi. És una mirada tan profunda, melancòlica i encertada del poble rus que és impossible evitar que els ulls s’humitegin.
Fins fa un parell d’anys estava fent filologia eslava, per circumnstàncies personals, de moment, resta parada però la il.lusió segueix igual que el primer dia.
Avui m’he quedat tocada i enfonsada -enfonsada d’enyorament-. Gràcies Joaquím.
Les pintures són precioses. Les he mirat tres vegades i, així de passada, he intentat inútilment situa la cançó en la banda sonora oscaritzada d’una pel·lícula que, o bé no he vist o, senzillament, no la sé associar.
Espero amb impaciència el resultats.
Una abraçada,Joaquim.
Esta música es auténtica religión, en el más noble sentido del término. Y la liturgia la oficia Kramskoi, como cronista de todo un pueblo y una época. ¡Bienvenido el correo del zar!
Ni tan sols un somriure en les imatges; una mirada pronfunda i ferma, plena de saviesa i melangía, l´essència de l´ànima rusa, com una font d´aigua pura, neix de l´expressió dels ulls i captiva.
Música en el més bell sentit espiritual que fa apaigavar la set de qui la gaudeix i la viu amb intimitat.
Una pinturas conmovedoras, llenas de vida, auténtico reflejo de una época.
La música, sobrecogedora.
Un precioso post para deleitarse en él una y otra vez.
Lo de la inspiración es muy relativo y personal. A mi me ha recordado nada más empezar a La Lista de Schindler
Las pinturas son increibles..y acompañadas de esa musica….es precioso , Joaquim
Lo de la pelicula…no será Dr. Zhivago ?
Atticus, pues lástima que no fuera un concurso, ya que haberlo sido, te llevabas el premio.
Efectivamente. Mr. Williams, el gran e influenciable compositor de bandas sonoras, se fijó una vez más en una melodía ajena. En esto caso nada a comentar. La banda sonora de la lista de Schindler está influenciada por el folclore y los cantos tradicionales judíos, polacos y porqué no, rusos.
I també pel Concert de violí de Mendelssohn. M’ho va fer notar l’Edipa.
Encara que no sigui un concurs, felicito a l’Atticus. i a tu també, és clar.
Hola, Joaquim, AHORA he terminado de ponerme al día con tus posts (ha sido un septiembre asqueroso, :-X ) Y para colmo, me encuentro con esta pieza que me está haciendo miguitas el corazón de buena que es.
Un abrazo.
Aquesta música et deixa el cor en un puny, i això que no tenim ni idea del que estan dient. Les pintures m’han agradat també molt.