LES TROYENS (5): De quels revers

Malgrat que Les Troyens té una llarga llista de protagonistes, pel que fa als que tenen moments de rellevància vocal, s’estan esgotant, alguns pensareu o direu, ja era hora!, però a d’altres estic segur que us sabrà greu.

Avui us presento a Narbal, el ministre conseller de la reina Didon.

Narbal ha de ser interpretat per un baix de nobles accents i veu profunda. Com és habitual en el repartiment vocal de la majoria de les òperes, els rols de baix s’assignen als reis, ministres, homes d’estat, pares més aviat dolents (els bons se’ls emporten els barítons) o directament els malèfics.

En aquest cas Narbal és un ministre conseller de la reina que toca una mica més de peus a terra que ella, enamorada perduda d’Enée, sense voler veure la realitat inexorable que li diu que l’heroi Troià està predestinat a marxar a Itàlia i abandonar-la.

En l’escena que inicia l’acte quart, després d’un fantàstic preludi orquestral  que ens descriu la cacera organitzada per distreure al poc actiu,  amb les armes de metall, Enée (aquesta versió és molt meva però prou probable ) i que Berlioz anomena “Chasse royale et orage”, Narbal i Anna, la germana confident de la reina, mantenen un diàleg, on el ministre mostre la seva preocupació per l’enamorament de Didon i el previsible e immediat abandonament. Anna, molt més idíl·lica, fa costat a la germana creient que l’amor prevaldrà sobre els designis dels oracles.

L’ària de Narbal, “De quels revers menaces-tu Carthage”, interrompuda de manera una mica impertinent (musicalment parlant) per Anna, està formada per una serena i bella melodia, que quan invoca a Jupiter, el déu de l’hospitalitat, esdevé inspiradíssima i noble, amb constants baixades a la zona més greu de la seva vocalitat, per tal de demostrar el temor al fosc esdevenidor i el desastre imminent.

És una ària curta, però m’agrada i em c0mmou, és un altre de les múltiples perles, de les que aquesta meravellosa òpera està farcida.

En totes les representacions i gravacions de Les Troyens, aquest rol no acostuma a estar cantat per una primera figura, el fet de que sigui un rol massa anecdòtic  per bé que important, no motiva a les primeríssimes figures. Tot i així els quatre que us porto avui a In Fernem Land, ho són.

Roger Soyer

El primer Narbal que escoltarem serà a Roger Soyer, un excel·lent baix baríton, que pateix una mica en la zona més greu, però en canvi dona tot el caràcter i la idoneïtat idiomàtica al personatge, un altre factor determinant i que per l’escassa notorietat d’aquesta corda en el panorama francòfon, sovint ha hagut d’anar buscar Narbals en terres forànies. La versió és la d’estudi de l’any 1969 amb Colin Davis (prie-Dieu, s’il vous plaît!) al podi i Heather Begg com a Anna.

Soyer va ser un especialista en el repertori francès i mozartià, especialment apreciat va ser el seu Don Giovanni. Malgrat tot, també va fer front a rols de baix rotund com el Procida de I Vespri Sicilianni o el Ferrando de Il Trovatore.

Stephen Milling foto: det kongelige teate.

La segona versió és la del mateix cantant que varem veure a Les Arts, el baix danès Stephen Milling, en la segona edició discogràfica de Colin Davis de l’any 2000 amb la LSO al Barbican de Londres.

Milling és molt més baix que Soyer i la tessitura tot i ser força inclement, no li presenta tants problemes, per bé que potser li manca la noble línea del cantant francès. L’acompanya la magnífica contralt italiana Sara Mingardo cantant el rol d’Anna.

Paul Plihska

La tercera versió que us deixo és la de Paul Plihska al MET l’any 1983, amb la direcció de James Levine i l’Anna de Jocelyn Taillon, que més aviat molesta.

Plihska està fent una llarguíssima carrera. Per a mi no ha estat mai un baix de referència, però si un baix professional i competent.

Nascut a Pennsylvania però d’ascendència Ucraniana, continua després de 48 anys del seu debut operístic, en actiu, principalment al MET.

El cant és noble, potser mancat de la gran personalitat que m’agradaria per aquest rol i que no he trobat en cap de les versions que conec d’aquesta òpera, però aquí Plishka s’imposa com un dels millors Narbal.

Robert Lloyd

Finalment us deixo al baix anglès Robert Lloyd, acompanyat per la cavernosa Anna d’Elena Zaremba, en la versió del MET del 2003, dirigida per James Levine.

Lloyd sempre ha tingut molts detractors i desconec en realitat el motiu. És un baix de veritat, i canta amb intel·ligència i elegància, tot i que a vegades l’emissió de la veu no soni del tot neta, una mica engolada. Potser al 2003 l’estat vocal ja no era del tot òptim, però encara ofereix noblesa i una excel·lent línea amb un francès notable i uns bons greus.

La propera i última entrega d’aquesta sèrie, que ha tingut els seus seguidors, però no obtindrà el rànquing dels posts més vistos del blog, estarà dedicada a la “Nuit d’ivresse”. Jo he gaudit molt preparant-los

Espero entretant, que l’ària de Narbal us agradi. Ja em direu el què.