Shirley Verrett (31 de maig de 1931 - 5 de novembre de 2010)
El dissabte passat, quan parlàvem que l’única funció que la gran Shirley Verret va cantar al Liceu, havia deixat un record inoblidable a tots aquells afortunats que varen poder assistir-hi, ens van entrar unes ganes irrefrenables d’escoltar aquelles funcions, a tots aquells que no ho vam poder fer en el seu dia.
Bé doncs, avui, malgrat que el que escoltarem no té ni el só, ni la proximitat, ni sobretot l’emoció de viure-ho dins el teatre, tinc l’honor de portar-vos aquella representació que suposà una fita en aquell Liceu, potser excessivament idealitzat, però de records tan entranyables.
Cal dir que abans com ara, una representació plegada de noms excelsos, no era garantia d’èxit rodó. Estic segur que ara, a algun dels cantants d’aquella funció el discutiríem de manera intensa i aferrissada o directament, seria protestat.
En el cas que ens ocupa, res més lluny de la discussió, ans el contrari, ja que ens trobem davant d’un fenomen vocal i dramàtic de primeríssim nivell, d’aquells que sempre es troben a faltar, d’aquells que fan afició i d’aquells que en definitiva, passen a la història.
Escoltarem totes les intervencions destacades de la Princesa Eboli i si després algú vol preservar aquella funció, podrà disposar-nen, com acostuma a ser habitual en aquesta casa.
Escolteu l’entrada arrauxada de la Verrett amb la intensa i apassionada cançó del vel.
I ara escoltarem el tercet del jardí, amb un desafinat Bruno Prevedi i el magnífic, elegant i sempre enyorat Vincenç Sardinero. La Verrett tota passió esdevé una Eboli perfecte, per intenció i mitjans.
En el tercer acte, Eboli participa en un dels fragments que m’agrada més, el quartet entre Filippo, Elisabetta i Rodrigo “Ah! sii maledetto, sospeto fatale” Aquí no hi ha discussió possible, els quatre asos estan magnífics, l’element distorsionant no hi participa. S’inclou també l’escena entre la Reina i la Princesa. Canten Giaiotti, Verrett, Sardinero i Caballé.
I finalment un dels moments verdians més intensos i indiscutibles. Tan sols per aquest fragment, les mezzos haurien de retre permanent homenatge al mestre i fer novenes i pelegrinatges a la seva tomba. Una escena com aquesta, és un regal immens, d’èxit pràcticament assegurat, fins i tot per les més aviat mediocres. Per a tots vosaltres un “O don fatale” que sorprèn i esborrona, per a una cantant i artista, admirable.
El so ja heu pogut comprovar que és precari, amb la qualitat radiofònica d’aquells anys i amb l’orquestra i el cor que eren el que eren.
La gravació tampoc està molt cuidada, amb uns talls abruptes, propis dels gravadors d’aquella època i algunes vegades amb entrades quan la música s’acabava d’iniciar, però el document és molt valuós i un fidel reflex de les nits estelades del Liceu dels anys 70.
Pel final, la Caballé que s’havia mostrat més aviat discreta amb detalls de gran classe, però absolutament superada per la Verrett, ens reserva aquella famosa i mítica demostració de fiato, deixant constància de qui era la reina a l’òpera i també de la casa, amb una nota sostinguda que acaba per meravellar al oïdor més escèptic . Un recurs de gust discutible?, si, però què maco! El va repetir també al MET i a Verona, que jo recordi. En aquest post i per respecte a l’homenejada, òbviament no l’he posat, però està a disposició en la gravació íntegra (amb el talls habituals al Liceu de l’època), que us deixo a continuació.
DON CARLO
Giuseppe Verdi
Don Carlo Bruno Prevedi
Elisabetta Montserrat Caballé
Eboli Shirley Verrett
Rodrigo Vicenç Sardinero
Filippo II Bonaldo Giaiotti
Il Grande Inquisitore Giovanni Gusmeroli
Un frate Joan Pons
Tebaldo Lolita Torrentó
Lerma Iluminado Muñoz
Hereld Josep Maria Cabellud
Diputats flamencs Joaquim Poch, Luis Pazó, Eduard Soto, Antoni Vallés, Didac Monjo.
veu del cel Cecilia Fondevila
Cor i orquestra del Gran Teatre del Liceu
Director musical Anton Guadagno.
23 de desembre de 1971
En aquesta funció es va entregar la medalla d’or del Teatre al mestre Guadagno.
Què ho gaudiu!
Filed under: cantants, LICEU, Opera, retransmissions radiofòniques Etiquetat: | Anton Guadagno, Bonaldo Giaiotti, Bruno Prevedi, Don Carlo, Giuseppe Verdi, Gran Teatre del Liceu, Montserrat Caballé, Shirley Verrett, Vicente Sardinero
A Catalunya Música, a la secció CLÀSSICA 2.O que feia en Miquel Jarque en el programa BLOC DE NIT de Pere Andreu Jariod. Emès al mes de gener de 2009
*
EN EDICIONS ANTERIORS:
================================
L'ÀUDIO DELS FRAGMENTS DEL FAUST
QUE HAN INAUGURAT LA TEMPORADA
2011-2012 DEL GRAN TEATRE DEL LICEU
================================
Premeu la fotografia del programa del Liceu i podreu baixar-vos l'àudio del concert del dia 11 d'octubre de 2011, en la retransmissió que va fer Catalunya Música.
Un únic arxiu en format rar, d'on podreu extraure en dos parts els fragments corresponents als actes 1-2 i 3 en el primer i el 4 i 5è actes en el segon.
Us recordo que el principals intèrprets són:
Piotr Beczala (Faust) - Krassimira Stoyanova (Marguerite) - Erwin Schrott (Méphistophélès)- Ludovic Tézier (Valentin) - Karine Deshayes (Siebel) i Julia Juon (Marthe).
L'orquestya i el cor del Gran Teatre del liceu estan dirigits per Pierre Vallet
Por aquel entonces yo todavía no había llegado a Barcelona. Gracias por el regalo. Escucharé con devota admiración.
MOLTES GRÀCIES Joaquim.
Efectivament, Bruno Prevedi era la peça més fluixa de la magnifica maquinària artística.
Ha sido una auténtica gozada poder revivir, al menos auditivamente, aquellas tres funciones a las que tuve la suerte y honor de poder asistir. Shirley Verrett está colosal. “La canción del velo” no la ha superado nadie. Ahora estoy escuchando su “O do fatale” que nos electrizó y estoy disfrutando de nuevo como si allí estuviera, en un viaje hacia atrás en el tiempo. Con sus 40 años Verrett se encontraba en la plenitud vocal absoluta y su entrega y apasionamiento se comunica incluso mediante una grabacón realizada en precarias condiciones.
Posteriormente Elena Obraztsova nos ofreció unas estupendas versiones de la Princesa de Eboli (en una de ellas con muletas incluídas), pero, aún estando espléndida, no llegó al nivel increíble de intensidad de esta Shirley Verrett.
Montserrat Caballé se encontraba algo mermada en estas cuatro funciones de “Don Carlo”, ya que recientemente había sido intervenida quirúrgicamente de una operación a la que se someten muchas mujeres, según me comentó Jordi Suriñá, amigo personal de la soprano catalana y creador de los adornos que llevaba en su vestuario de escena. No obstante la Caballé no obvìó su agudo prolongado con el que solía concluir “DonCarlo”, pero durante las representaciones no estuvo al nivel vocal a que estábamos acostumbrados, haciendo uso de un volumen medio, lo cual contrastaba con el poderío vocal de Shirley Verrett que nos ofreció todo el caudal de su grandísima y hermosa voz.
A Bruno Prevedi le había pasado ya su mejor momento, prueba de ello es que sólo regresó al Liceu para un Pollione al lado de la Noma de Montserrat Caballé, rol que anteriormente ya había cantado antes en el Liceu, al lado de Leyla Gencer e incluso Montserrat Caballé, en mejores condiciones.
Vicenç Sardinero cantó con la elegancia habitual y su hermosa voz de siempre y Bonaldo Giaiotti fue un Felipe II de altísimo nivel, como podréis comprobar cuando escuchéis la grabación completa que agradezco intensamente a Joaquim.
De todas formas aún siendo un reparto extraordinario Shirley Verrett brilló con luz propia, sobrepasando a todos sus compañeros y quedará en mi recuerdo como la mejor Eboli vista y oída en vivo y, probablemente, incluso grabada.
Yo también tuve el inmenso placer de poder asistir a esta inolvidable representación, para mi ya no hubo otra Eboli, peró sí recuerdo a Dolora Sascic? perdón no se escribe así su apellido,os pido disculpas, peró la mayoría sabrán de quien hablo. Todos vosotros sois expertos y conocedores de la música y de sus intérpretes. A mi personalmente me hizo revivir momentos muy emotivos y con la mente concentrada iba recorriendo los pasajes viendo entre nubes los mismos trajes que llevaban puestos entonces! Una gozada celestial! gracias por este gran regalo Joaquim, un abrazo Mercedes
S’em tallen els fragments d’audició i se me està posant una mala lluna …
Ho intentaré demà perquè m’agraden molt ..
Joaquim , gràcies pel post i al Colbran pel comentari .
Gràcies per aquest gran regal.
Emociona sentir aquest davasall de veu, facultats i emotivitat. Quins records !
Com ja vaig indicar en el post dedicat a honorar la
seva memória, soc dels “privilegiats” que va asistir a aquestes representacions. Motiu de més per estar
més commocionat.
Aixó no es pot oblidar en la vida.
Don Carlo es una de las óperas de Verdi que más nos gustan.
Después de escucharla se entiende que la considereís la mejor Eboli. Un merecido homenaje.
Gracias Joaquim. Gracias Colbran
El debut de Shirley Verrett(i el redebut de Plácido Domingo) al Liceu la temporada 1971-72 va ser tot un aconteixement.Feia tres anys que Fiorenza Cossotto havia aconseguit un èxit apoteòsic en la Eboli i la Shirley Verrett no va pas baixar el llistó.Ella tenia una veu gran,bonica,fraseig incisiu,gairebe volcànic,agut esclatant i a l´escenari era una autèntica “bète de théâtre”que electrisava al públic.Recordo que al començar l`”Oh don fatale” es tirava al terra de forma abrupta i cantava tot el inici gairebé “comiendo el polvo”. Potser l`unic retret que li podriem fer seria que a la cançó del vel els trinats son aproximatius i que el registre greu es destimbra i per solventar-ho refoça les vocals(per exemple a “Solo in un chiostro”) el que dona un efecte semiparlat.Al seu costat Montserrat Caballé amb una veu bellíssima,un calderó de 21 segons i uns pianíssims de somni no semblava especialment motivada per la passió del cant verdià i dibuixava una Elisabetta força tova.Está clar que es possible que aixó vingués motivat pel fet que havia sigut mare el mes anterior.
Es curioso que un niño como tu eras de 7 años o menos recuerde tan bien la Eboli de Fiorenza Cossotto en el Liceu; yo tenía 29 y a mí no acabó de convencerme y la recuerdo perfectamente, su voz no tenía la rotundidad de Verrett; en cuanto a su “canción del velo” ni de lejos fue tan bien cantada como por la mezzo norteamericana.
Sobre los trinos aproximados que tu mencionas de Shirley Verrett en la citada “cancióndel velo” estoy en total desacuerdo, fueron esos trinos “a lo flamenco” los que me entusiasmaron a mí y a todo el público y me siguen entusiasmando.
Dandini, vuelvo a decirte que escuchas “con lupa” cuando lo crees conveniente y la dejas a un lado en determinados cantantes de tu gusto, cuyos abusos y carencias puede detectarlos cualquiera.
Sempre es recorda amb anyorança el Liceu antic, com diu Joaquim, potser se l’idealitza a vegades. El que jo crec és que a part de que no hi han cantats com Verrett avui dia, el Liceu reconstruit es va carregar l’acústica original. L’acústica del Liceu actual és increiblement problemàtica i té moltíssimes deficiències. Se n’hauria de parlar molt més…
Cielos…¡Gracias por este maravilloso regalo! ¡Un fortísimo beso a tod@s,a ti Joaquim por esta joya!
PD: ahora sí que siento envidia…
De nada Leonora, a disfrutar, que motivos hay.
[...] a la desgraciada mort de la Shirley Verrett, el Joaquim, al seu IN FERNEM LAND, va homenatjar la gran mezzo americana recordant l’única actuació que la cantant va fer al [...]
Shirley Verret és de les meves preferides.
A Nova York vaig comprar la seva interessantísima autobiografia ” I never walked alone” , i en un capítol parla del seu Don Carlo al Liceu amb la Caballé a la que considerava una de les seves millors amigues.
Jo només he pogut sentir els enregistraments en estudi de les seves óperes, osigui que poder escoltar aquest mític Don Carlo del 71, és tot un regal¡¡¡¡ Mil Gràcies Joaquim¡¡¡:-)