LA LLEI DE LES ALTERNANCES:A10 2010

Avui acomiadem el 2010, un any decididament per no oblidar. Un any que deixa enrere, com tots, dies de felicitat, pocs, i dies que sortosament no podré tornar a viure mai més.

Un any lleig, difícil i és per això que inicio l’apunt amb una negació a l’oblit d’aquests 365 dies feixucs i tristos, quan el més normal fora la voluntat d’oblidar-nos d’ells, passar pàgina i posar totes les esperances en un incert 2011, però penso que cal tenir-lo present per a no tornar a caure, en els errors, masses, que he comés.

Aquest any ombriu, on segurament hauré desbarrat una mica més del que ja es costum, ha suposat, no cal incidir-hi gaire, la pèrdua de persones estimades, però la de La Puig en concret, ha estat molt més que una pèrdua  irreparable i l’any també s’endú el trencament i l’allunyament de lligams amicals i de relació que creia més ferms del que eren realment.

Com ja és habitual, la desaparició de referents i de personatges admirats, no ha ajudat a sobreposar-me d’un estat d’ànim poc entusiasta, tendent a la irascibilitat, que ha fet anar de corcoll a les persones estimades que m’envolten i que han vist com el meus habituals canvis d’humor, s’accentuaven de manera poc afortunada.

A tot això, la precarietat laboral i el ja massa llarg període d’estrenyiment de cinturó, ha vingut a posar la cirereta a un pastís amarg i a vegades de difícil digestió.

No vull inserir en els aspectes polítics o nacionals, que tan trasbals ens han portat a tots, per no acabar bramant com un impertinent infant malcriat.

Però heus aquí, que la meva natural tendència  a donar-li la volta fins i tot als mitjons més rebregats, em fa creure, ajudat per la teoria d’una gran amiga que sempre m’esperona amb la Llei de les alternances, a creure que malgrat l’habitual tendència a que tot allò que pot empitjorar, empitjora, a creure decididament que el proper any s’iniciarà el retorn a l’extrem positiu del pèndol.

Tot el que he/ha passat, m’ajudarà a fer front a tot allò que m’espera a partir de demà.

El que està per venir deprendrà en gran mesura de mi mateix i molt possiblement per optimitzar l’embranzida cap a l’altre costat, m’obligarà a alliberar-me d’hàbits, pors i records que ara pesaven massa a la motxilla de viatge.

In Fernem Land, que tant m’ha ajudat durant aquests darrers 365 dies, continuarà amb empenta mentre continuï sent quelcom engrescador i divertit, però tinc molt clar que no podrà ser mai el substitut de res.

Les tecnologies i les xarxes socials són noves eines que ens obren un món tant per fer, com ple de paranys i refugis de pors i complexes. Cal aprofitar els nous mitjans sense oblidar que mai podran ser substituts del directa. Un mp3 o un YouTube, per molt que estigui filmat amb el més perfecte HD, no podran compatir amb un concert o una representació d’òpera, com tampoc hi haurà cap xat o cadena de comentaris d’un apunt, per sofisticat i evolucionat que ens el podem arribar a imaginar, que sigui capaç de suplantar una bona xarrada o fins i tot discussió, al voltant d’una taula, mirant-nos els ulls. Anar en contra d’ells, sense aprofitar els avantatges que ens faciliten, és absurd, però veure el món tan sols des de la pantalla del ordinador és, encara que sembli un contrasentit, tancar-se.

A molts de vosaltres no us he vist mai i reclosos en aquesta virtualitat, heu esdevingut veritables companys de viatge, esdevenint molt importants durant aquests quasi quatre anys d’existència, ensenyant-me molts coneixements musicals, però també de relacions humanes i de vida, per aquest motiu, us estaré eternament agraït.

Gràcies de tot cor per ser-hi, per ajudar molt més del que us imagineu i per fer que In Fernem Land sigui quelcom més que un blog personal, quasi diria que en molts moments, és un blog col·lectiu.

Us desitjo un 2011 feliç i sobretot amb molta salut.

També desitjo seguir comptant amb les vostres visites, comentaris i suggeriments per a fer d’aquest blog, un lloc d’interès i de referència.

Us deixo amb un regal que m’ha enviat l’Elvira fa una estoneta i que substitueix la música que havia triat inicialment.

M’ha agradat la música, la lletra i la interpretació i trobo que és molt adient per donar els desitjos de felicitat.

EM ALGUM LUGAR

Deve existir,
eu sei que deve existir,
algum lugar onde o amor
possa viver a sua vida em paz
e esquecido de que existe o amor.
Ser feliz, ser feliz, bem feliz.

Vinicius de Moraes

Compositor: Claudio Santoro
María José Montiel, mezzosoprano
Luiz de Moura Castro, piano

I demà….