El concert número 18 de la temporada 2010-2011 i titulat de manera errònia”Segle XX per a tots els públics” crec que de moment és el millor concert de la temporada.
Si els hàbils dissenyadors del màrqueting dels programes de l’OBC creien que amb aquest títol obtindrien la consideració del públic omplint l’Auditori, s’han equivocat. Ahir diumenge l’aspecte de la sala Pau Casals era preocupant. La tendència del públic de l’OBC a les propostes de la present temporada sembla que vagi decididament a la baixa i quelcom s’haurà de pensar, ja que la situació és preocupant si tenim en compte que la crisi i el suport de les institucions també arribarà a l’Auditori, com un dels equipaments a la llista de les retallades anunciades des de la Conselleria de Cultura. Si el públic no acompanya amb fidelitat els concerts, seria lamentable que aquests es veiessin reduïts les properes temporades, per aquest abandonament de la que fins ara era l’activitat que mantenia tot l’Auditori i permetia que es fessin altres cicles deficitaris, sense que el pressupost global patís gaire.
És una llàstima que aquest abandonament es produeixi en un dels moments més esplendorosos de la història de l’OBC, ja que el nivell mostrat per l’orquestra en la matinal de diumenge ha estat molt alt i de ben segur digne dels més grans elogis, si s’hagués tractat d’una orquestra en gira que ens hagués visitat amb el mateix programa, en un dels cicles luxosos que nodreixen la temporada.
Convé dir-ho i recorda-ho ara, que encara podem fer-hi alguna cosa i no quan ja sigui massa tard i tan sols ens quedi l’inútil i estèril lament.
El programa 18 s’iniciava amb la breu “Jack in the box” d’Erik Satie, un ballet pantomima estrenat l’any 1899 i format per tres breus moviments, Prélude, Entr’acte i Final, d’uns set minuts de durada en global, orquestrat per Darius Milhaud, amic de Satie, que preludia les orquestracions de Copland. Amb aquesta brillant partitura ja ens hem adonat que el gegantí i jove director polonès Michal Nesterowicz, era quelcom més que un bon professional que ens visitava per deixar la seva empremta com tants d’altres. No, la seva visita de ben segur deixarà quelcom més que un grat record i situarà aquests 3 concerts, al capdamunt del millor de la temporada, segur!.
Escoltem “Jack in the box”?
El difícil i bell concert per a violí i orquestra núm. 1 de Béla Bartók, ha estat la segona obra del programa que ha comptat amb la sorprenent violinista moldava Patricia Kopatchinskaja.
La temporada (Palau 100, Auditori) està resultant magnífica pel que fa a violinistes solistes, però la joveníssima Kopatchinskaja, que no ha d’envejar res ni a Joshua Bell ni a Hillary Han, m’ha meravellat per la seva tècnica prodigiosa, pel seu virtuosisme estratosfèric, per la seva força comunicativa i per la seva genial excentricitat, que passa per tocar descalça aneu a saber si perquè li feien mal les sabates o per sentir les vibracions musicals com pugen cames amunt. El resultat creieu-me quan us digui que va ser d’una qualitat i un nivell sublim, també gràcies al acurat suport de l’OBC i al mestre Nesterowicz, que no van limitar-se a acompanyar, ja que això en Béla Bartók no és possible, sinó que van complementar-se de manera perfecte.
Patricia Kopatchinskaja
Per respondre a la unànime entusiasme del públic, Patricia Kopatchinskaja ens va regalar 3 propines. Per sort no van ser les tres propines que hom espera, ja sigui el sempre deliciós Bach o el virtuosístic Sarasate, no ella amb la seva genial excentricitat es va treure de la màniga tres propines que tan si com no, demanaven la complicitat de l’Auditori que bocabadat es deixava seduir per la virtuosística capacitat comunicativa de l’artista amb el seu violí, el seu cos, les seves onomatopeies que feien un sorprenent duet amb l’instrument i fins i tot amb un sorprenent gir de 360º per finalitzar la segona.
Pel mateix ordre que les va interpretar us les deixo. Tot el que escoltareu forma part de la peça musical, no us penseu que hi han interferències, ni que des de la cabina de gravació es van deixar un micròfon obert.
La primera una obra de Jorge Sánchez Chiong
La segona una obra de Otto Zykan. Al finalitzar aquesta va ser quan la violinista va fer el gir enlluernador,
I la tercera, visions d’enfants de George Enescu
Michal Nesterowicz
Després de la sacsejada del preciós concert de Béla Bartók i la galàctica interpretació de Kopatchinskaja, ens esperava la vital cinquena simfonia de Serguei Prokófiev, en una demostració sublim del gran moment de l’OBC.
La simfonia és una glorificació de l’esperit humà i un cant a les lloances del home feliç i lliure, segons la descripció del propi Prokófiev. El genial compositor rus utilitza totes les possibilitats sonores, rítmiques i dinàmiques per exposar de manera intensament dramàtica, el frenesí sonor, fins i tot en el preciós adagi del tercer moviment.
L’experiència per l’oïdor és absolutament colpidora i gratificant, ja que la magistral composició no deixa en cap moment de sacsejar i sobretot, si al davant tenim un gran director, capaç fins i tot en els moments més extrems de controlar el so, d’equilibrar-lo, sense que cap secció tapi a un altre i alhora sense que mai deixi d’estar present en tota la seva exuberància, aleshores entendreu el motiu per el qual qualifico el concert com el millor de la temporada.
És clar que si creieu que exagero, avui us deixo tot el concert a la vostre disposició i una vegada l’hageu escoltat us invito amablement a contradir-me.
En acabar la reacció del públic ha estat definitiva, però també l’orquestra, que com en els grans moments Oue, ha aplaudit a sense fissures, al jove director polonès, que sent de la mateixa generació que el mestre Pablo González, deixeu-me ser una mica dolent si us dic que li pronostico un esdevenidor més estel·lar.
Quin concert amics!
Aquí el teniu en format mp3 (obra per obra):
Orquestra Simfònica de Barcelona i nacional de Catralunya (OBC)
Erik Satie
Béla Bartók
Concert núm 1 per a violí i orquestra (1907-1908)
Patricia Kopatchinskaja (violí)
Propines
3 George Enescu (visions d’enfants)
Patricia Kopatchinskaja (violí)
Serguei Prokófiev
Simfonia núm 5 en si bemoll major op 100 (1944)
Dircetor Michal Nesterowicz
L’Auditori de Barcelona diumenge 27 de febrer de 2011
retransmissió radiofònica de Radio Clásica de RNE
Gaudiu-lo!
Filed under: Auditori, CONCERTS, OBC Etiquetat: | Béla Bartók, Erik Satie, George Enescu, Jorge Sánchez Chiong, Michal Nesterowicz, OBC, Otto Zykan, Patricia Kopatchinskaja, Serguei Prokófiev
A Catalunya Música, a la secció CLÀSSICA 2.O que feia en Miquel Jarque en el programa BLOC DE NIT de Pere Andreu Jariod. Emès al mes de gener de 2009
*
EN EDICIONS ANTERIORS:
================================
L'ÀUDIO DELS FRAGMENTS DEL FAUST
QUE HAN INAUGURAT LA TEMPORADA
2011-2012 DEL GRAN TEATRE DEL LICEU
================================
Premeu la fotografia del programa del Liceu i podreu baixar-vos l'àudio del concert del dia 11 d'octubre de 2011, en la retransmissió que va fer Catalunya Música.
Un únic arxiu en format rar, d'on podreu extraure en dos parts els fragments corresponents als actes 1-2 i 3 en el primer i el 4 i 5è actes en el segon.
Us recordo que el principals intèrprets són:
Piotr Beczala (Faust) - Krassimira Stoyanova (Marguerite) - Erwin Schrott (Méphistophélès)- Ludovic Tézier (Valentin) - Karine Deshayes (Siebel) i Julia Juon (Marthe).
L'orquestya i el cor del Gran Teatre del liceu estan dirigits per Pierre Vallet
Efectivamente, uno de los mejores conciertos. Asombrosa la comunión entre la solista.y la.orquestaNunca he visto nada igual al segundo tiempo concluido. La asombrosa.nitidez de un discurso scherzante y en principio racionado cómo.un espejo roto que fibalmentebreconstruye una.imagen.pulida y brillante Las obras que banqueros este.prodigio.han estado bien interpretadas. Yo diría que correctamente.pero.sin.este.genio portemtoso. Al prokofiev le faltó esa.unidad dede discurso. El scherzo, alma de.la.obra, sonó.más a Romeo.y Julieta que a una.página que gira.de.la.vitalidad de.un.sueńo al delirio.de.una.pesadilia. Con todo, el el dominio de la orquesta fue ambulante. El éxtasis del último tiempo que recupera el escherxo fue extraordinario
PERDON POR EL HORRIBLE REDACTADO ANTERIOR. LO HE ESCRITO DESDE UN SMARTPHONE Y HA SALIDO ANTES DE CORREGIRLO, QUERiA ESCRIBIR LO SIGUIENTE:
Efectivamente, uno de los mejores conciertos. Asombrosa la comunión entre la solista y la orquesta.Nunca he visto nada igual al segundo tiempo concluido. La asombrosa nitidez de un discurso scherzante y en principio fraccionado cómo los fragmentos de un espejo roto que finalmente se reconstruye en una imagen pulida y brillante. Las obras que flanquean este prodigio han estado bien interpretadas. Yo diría que correctamente pero sin este genio portentoso. Al prokofiev le faltó unidad de discurso. El scherzo, alma de la obra, sonó más al “Romeo y Julieta” que a una página que gira de la extrema vitalidad inicial al delirio de una pesadilia. Con todo, el dominio de la orquesta fue apabullante.. El éxtasis del último tiempo, que recupera el eschero fue extraordinario. La geometría encajó tdas las piezas. Como un reloj. (Este director tambien fue ganador del concurso de Cadaques)..
A PROPOSITO DE RECORTES. Se ha caìdo en este concierto una obra de Steve Reich. (lo he averiguado de casualidad, por la retrasmisión de la tarde del domingo en radio clásica) Y no solo esto sino todo el ciclo dedicado a su figura. La deserción del público cuando nse coloca siglo veinte en el nombre de un programa está comprobado. Uno de los mejores conciertos de hace dos temporadas incluia en la segunda parte Harmonielehre de Jhon Adams. Era el mes de abril, Gran parte de los abonados cambiaron sus localidades para mejor ocasion dejando escapr una obra maestra de dimensiones comparables a cualquiera de las grandes obras de Mahler o Shoistakovich.. Esa falta de curiosidad por lo nuevo es un sintoma muy preocupante, que afortunadamente se ve compensado por la calidez del publico que cada día es mas sabio y juzga con mayor justicia. El ejemplo lo tenemos en este mismo concierto, y concretamente con el concierto de Bartok. No pasará desapercibido para todos aquellos que lo hemos escuchado y disfrutado y aplaudido.
Disculpeu que m’entestiSerà una causualitat o jo estic obsessionat, o digueu-me que faig campanya, però cada cop que no dirigeix el titular actual de l’OBC, l’orquestra sona com sap sonar, uns cops millor, altres no tan bé, però hi ha dedicació, calor, cromatisme, vida, que ens recorden el que poden fer, el que ja feien, en els últims temps.
Jo, personalment penso que el darrer regal enverinat d’en Oller va ser aquest. I cura!!! que s’apropen els retalls amb un retall immens del presupost de l’OBC, mentre segueixen aquests minicicles, sense gairebé audiència, que tanta il.lusió feien en Oller..
Parafrasent aquell:…”Ho sento algú ho havia de dir”
Joaquim, ahir vaig veure Anna Bolena. D’acord totalment amb el teu darrer escrit sobre el tema!
Gràcies
Fa molts anys, algú amb galons em va dir una frase que, any rera any, he pogut comprovar professionalment que tenia raó: “La compañía es la viva imágen de su capitán”.
Com no sóc músic professional ignoro si el titular és o deixa de ser competent, però el vaig escoltar a l’entrevista que li va fer en Joan Vives fa uns mesos i em va semblar un senyor ensopit; causa-efecte?
Un concert que vaig sentir en directe a la ràdio, una Gozada! El millor, les 3 propines, que em penso que estaven previstes ja que en Vives, a Catmusica, casualmet les coneixia.
A veure que li farà la coyuntura econòmica a la nostra estimada OBC, que demostra a cada concert que no té res a envejar a les grans orquestres.
Joaquim, creo que no has exagerado nada elogiando éste último concierto, y a éste Maestro.
Ha sido el mejor de la temporada hasta el momento sin ninguna duda.
Y el Maestro, un gran artista que transmite toda la emoción de la música.
Saludos
El vaig escoltar per radio i em va saber greu no ser a l’Auditori per gaudi-lo més d’aprop i aplaudir tot el que es merexia, una meravella,gràcies Joaquim per donar-nos la oportunitat de tornar a disfrutar-ho.
Realment, va ser maco, i el gir de la violinista (i algun altre moviment que feia), espectacular. I sí… el González és pulcre, nítid i perfecte en el so, però li manca alguna cosa més. És un pèl massa inexpressiu, fred. I jo diria que ja no és qüestió de repertori (ja ha anat fent coses diverses) ni de temps (ja l’hem sentit unes quantes coses), sinó de tarannà. I com no el canvïi ràpid… A més, el programa era maco, maco, maco: el concert de Bártok és bellíssim (no el coneixia, ves per on). Llàstima que caigués el Reich, ni que fós per sentir-lo. No em vaig fixar ahir en l’ocupació de la sala, però sí que és veritat que altres diumenges l’he notat més buïda que l’any passat, fins i tot amb els programes de Schumann o de la simfonia Faust de Liszt, que no “fan por” a ningú i haurien de cridar-hi multituds. Potser els preus, en època de crisi semblen més alts que abans, o més alts relativament que al Liceu, on no es veuen tantes desercions.
Bartok és un compositor difícil per a mi però vist el que dius, Joaquim, escoltaré aquest concert.
Salutacions!
Fue un concierto espléndido, dirigido por un gran maestro (estatura incluída) con una gran orquesta, pero a mí lo que más me sorprendió fue la calidad virtuosística de la Kopatchinskaja. En los últimos años hemos podido ver formidables violinistas en Barcelona y todos jóvenes o muy jóvenes, pero esta
solista es la que más me ha impresionado y, por los gestos de aprobación de los miembros de la orquesta mientras ejecutaba sus solos, incluso a ellos les sorprendía admirativamente. Sus increíbles notas super agudas eran de una afinación perfecta y su interpretación estuvo llena de energía, integración en la partitura y calidad. No pude por menos de comprarme un disco suyo que accedió a autografiarme con dedicatoria y el dibujo de un violín que es lo que debe hacer a todos, pero que yo le agradecí como si el mío fuera el único.
Un concierto variado y admirable y los que se lo perdieron no saben lo que se han perdido.
quanta rao tens nen!
Bon concert efectivament. A mi personalment la sinfonia de Prokófiev em va decebre una mica, només una mica, a pesar de que la interpretació va ser brillant i molt sentida. Pot ser el gran mestre rus no havia de pensar en Shostakovich quan la composava. Són tots dos grans músics, però molt diferents. Magnífic el director polac i magnifica la resposta de l’orquestra. El concert de viloli i les propines tota una delicia.
Estic d’acord a molts de vosaltres: al mestre Gonzalez li falta emoció i vida. I la música si no emociona, si no fa vibrar, s’acaba reduint a sorolls més o menys agradables, però res més. En fi no perdem les esperances, li queda molt camí per fer, encara que confesso que llunyanament em comencen a sonar les alarmes…
Efectivament, un concert brillantisim de la nostra OCB, del director invitat Michal Nesterowicz, i de la solista de violí.
Una petita meravella per a començar i a la segona part un esplendoròs Prokofiev, que no passo a comentar perque renoi ets unic per expresar en paraules lo que passa a les meves oides en obres que he disfrutat de la mateixa manera que tu.
Però deixeu-me destacar el concert de violí de Bartók, i sobre tot el seu andante sostenuto: vaig tancar els ulls i vaig levitar! Se’m van fondre els ploms amb el Bach de la Hilary Hahn i se’m tornar a fondre ahir amb aquest andante! (Bé, soc previsor i sempre en porto de recanvi!). I desprès tota la magia i virtuosisme possada en mans de una violinista angelical.
Bé, ja se que acabo de definir a la Patricia Kopatchinskaja amb un calificatiu no massa tècnic i mes aviat extramusical, però es que si a l’encant fisic que mostra la fotografia se li afegeix una veritable simpatia natural i per damunt de tot resulta que toca fantàsticament bé, amb gran tècnica i musicalitat, aleshores de calaix: aquest cap de setmana ha tocat a l’auditori un angel! La vaig anar a saludar i efectivament es un angel!L’orquestra esplendida! Fa goig sentir-la! Però es que Joaquim, ja porta bastants concerts en estat de gràcia! La sisena de Mahler i les simfonies 2 i 4 de Schumann, totes elles dirigides per el director titular, en Pablo González, van conformar dos concerts de grandissim nivell. Prego se li dongui temps a aquest director, perque si bé en alguns concerts havia constatat que el nivell no era el de l’Oue en aquets dos que he esmentat la veritat m’han deixat ben tranquil, en el sentit de que tenim fusta de molt bon director. Feu-me cas
Sempre guardo el programes de tots els concerts, però aquest estara especialment molt ben guardat.
Hola, m’ha encantat aquest blog, he estat fent una repassada i m’ha agradat molt, especialment el post de la normativa del Liceu, com em pode prohibir a mi n menjar un bocata, la meva economia d’estudiant no dona per més, jaja a més amb 16 anys estic en ple creixement.
Aquest dimecres em toca Parsifal, a veure que tal, apa salutacions. I aqui teniu un nou lector!
Hola Nacho, benvingut.
El problema no és portar l’entrepà, fas molt bé, el problema és que hi ha gent que pensa que l’entrepà se’l pot menjar estirat per terra, com si estigués a un parc.
Espero que gaudeixis molt aquest dimecres i me’n alegro molt que t’agradi el blog.
A veces nombres que no suenan tanto dan sorpresas muy gratas. La violinista impresionante y el director un auténtico descubrimiento, espero que se convierta en un habitué de la OBC. Habría que felicitar a los responsables de la programación por mantener un buen nivel a pesar de las limitaciones presupuestarias.
Qué pena que la trasmisión de Radio Clásica sea de tan mala calidad, sonido áspero y metálico, saturada en los forte, desluce la orquesta.
Si aquesta noia és el punt algid de la temporada de la OBC, mal simptoma…
?
manu, ja és habitual que discrepem, però m’agradaria que ho argumentessis una mica.
Per a mi aquest concert és el punt àlgid d’aquesta temporada, no tan sols per la violinista, però t’invitaria a desenvolupar una mica més aquest mal símptoma, gràcies.