THE ADVENTURES OF TINTIN

Era d’esperar que aquesta pel·lícula esdevindria un dels fenòmens cinematogràfics de l’any, senzillament perquè al darrera hi ha un nom màgic Steven Spielberg, que alhora dirigeix i produeix aquesta brillant adaptació, al costat de Peter Jackson (un altre geni) i Kathleen Kennedy.

Ara bé, no es podia esperar que el Tintin d’Hergé el que em va fascinà des de que vaig descobrir el primer àlbum que em va arribar a les mans, quan encara no era ni adolescent i que em va captivar per la màgia d’uns dibuixos tan minuciosos en el detall com cuidats en l’elegància de les línies, els colors, els dissenys i els guions, fos absolutament respectada, de fet el món Spielberg es situa a les antípodes del món Hergé, ja que el còmic era pausat, tranquil, contemplatiu fins i tot, i el món d’aventures del director i productor nord-americà és vertiginós, pura acció. Antagònics?

Era de suposar que Spielberg adaptaria el producte al seu món i el resultat és tècnicament esplendorós, si bé els 109 minuts del metratge són excessius, amb 90 ni havia prou, i és que tot i respectar els personatges i moltes de les situacions de vàries de les històries conegudes, la pel·lícula s’excedeix amb persecucions que acaben per fatigar, quan el que es pretén és absolutament el contrari.

M’agrada el començament pausat, la presentació dels personatges, les caracteritzacions, la barreja esplendorosa de les imatges reals amb les d’animació, els efectes en 3D que m’han deixat amb la boca oberta i alguns fragments de la banda sonora de John Williams, que sense estar a l’alçada dels seus grans títols, té moments esplèndids, en especial un leitmotiv parsifalesc molt interessant.

Genial l’aparició de la mítica Castafiore, malgrat que no canta l’ària de les joies del Faust tan lligada a la seva carrera i ens obsequia amb un “je veux vivre” del Roméo et Juliette també de Gounod preludiat per l’inici orquestral de la cavatina de Rosina a Il barbiere rossinià i acabat amb un sobreagut esplendorós, per exigències del guió (escena hilarant), en la veu luxuriosa de Renée Fleming.

M’ho he passat la mar de bé, no sé si aniré a veure la segona i la tercera part que ja han anunciat, però malgrat l’excés de persecucions rocambolesques i la llargada de l’escena de la batalla dels vaixells, és un espectacle altament recomanable, sempre i quan us agradi el còmic de l’Hergé, l’Indiana Jones i /o el cinema d’aventures, no us dic el d’animació, ja que quasi en cap moment m’ha semblat que allò que estava veient fossin ninots.

Hi ha un personatge (Ben Salaad) que talment semble un cameo de Spielberg i a l’inici de la pel·lícula quan Tintin està assegut mentre li fan un retrat ràpid al carrer, acabem veient un dibuix del Tintin original, un brillant homenatge al genial Hergé.

Pàgina oficial de la pel·lícula

De ben segur la pel·lícula farà renéixer l’interès pels còmics originals i tan sols per això ja em sembla una pel·lícula magnífica, però seria una llàstima que els fascinants dibuixos Hergé, amb les magnífiques planificacions i l’escrupolós disseny, quedessin eclipsats per aquest enorme i contundent vídeo joc temàtic que pot esdevenir aquest nou i enlluernador producte de la factoria Spilberg.

Ah! m’oblidava, gràcies Spielberg per no fer parlar a Milú.