OBC: EL LICEU A L’AUDITORI o CAMINS CAP A LA LLUM

Per una estranya decisió dels responsables de la programació de la temporada de l’OBC, van decidir que el programa número 8 de la temporada 2011-2012 tan sols es feria en una única sessió i un dimarts a la nit, els convidats l’Orquestra i el Cor del Gran Teatre del Liceu sota la direcció del director del cor, José Luis Basso amb un programa que portava per títol, un premonitori (així ho espero) “Camins cap a la llum“, i que incloïa tres obres corals ben populars i de gran bellesa. El motet Ave verum de W.A.Mozart, el Magnificat de J.S.Bach i el Rèquiem de Gabriel Fauré.

No sé que hagués passat si s’hagués programat en dos o tres sessions, però ahir quasi es va omplir del tot l’Auditori i els que hi varem anar vam gaudir d’un concert, deixeu-me dir, inoblidable.

Acostuma a passar que quan esperes molt d’un concert, acaba per decebre (Missa en si menor al Palau) i en canvi d’aquest d’ahir a l’Auditori, que de bell antuvi no n’esperava res més que escoltar un programa que m’agrada molt, vaig sortir feliç.

José Luis Basso a qui tan sols recordo haver vist dirigir en un concert a les enyorades sessions del Foyer del qual el Liceu era ric, dedicada a Rossini i on el Cor del Teatre no va tenir un dia gaire inspirat, ha revestit tot el concert d’una atmosfera molt propensa a fer-nos gaudir de la música, deixant que fluís natural, sense exageracions, ni cops d’efecte, senzillament que fluís i sobretot, com no podia ser d’altre manera tractant-se d’un director de cor, tenint especial cura en que les veus, ja fossin de la part coral, com les solistes que han intervingut tant en el Magnificat com en el Rèquiem, poguessin sobretot cantar, sense ser mai tapats, ni coberts en els moments que la partitura demana cantar o tocar forte. Una direcció deliciosa, pulcra, gens espectacular, però exquisidament musical.

Després d’un Ave Verum que jo desitjava que hagués predisposat a la legió de tísics que ahir van decidir sortir a passejar-la a l’Auditori, a no tossir durant tres o quatre setmanes seguides,  es va interpretar el gloriós Magnificat de Bach. Ni l’Orquestra del Liceu està habituada a aquest repertori, ni el Cor, amb una sonoritat massa gruixuda, eren els més idonis per interpretar-lo, però com que la dignitat i el treball ben fet fan miracles, els hi va sortir prou bé i digna com per predisposar-nos a una segona part antològica.

Els cinc solistes, tots ells membres destacats del Cor del Gran Teatre del Liceu, van mostrar-se molt segurs i musicals,  lluint veus i projeccions boniques i suficients, en la sala gran de l’Auditori on tots sabeu que la projecció dels solistes vocals sempre és problemàtica. Si haguéss de destacar a algú us diria que la mezzosoprano Marta Polo, en el deliciós “Esurientes implevit bonis“ i al baix Gabriel Diap (ja m’hagués agradat que ell hagués cantat a la Missa del dia abans al Palau) amb “Quia fecit mihi magna“, però no seria just oblidar a les sopranos Carmen Jiménez i Elisabet Vilaplana, així com al tenor Airam Hernández, que completaven el quintet de solistes i que van deixar molt enlairat el nivell dels cantants del cor.

Les versions historicistes ens han allunyat de les grans masses corals i orquestrals per interpretar les misses, passions i cantates de Bach i de tot el repertori barroc i clàssic. Ara s’estila un so no tan musculat i les veus tendeixen a esblanqueir-se tot alleugerint l’emissió i per tant el so compacte, avellutat i potser massa gruixut, molt operístic diria, del Cor del Liceu, no és el més escaient per fer front a una obra com el Magnificat, però mai podrem retreu-li mancances tècniques o vocals. Potser el color i el gruix, si, però la versió no tenia pretensions arqueològiques o historicistes i més aviat ens volien demostrar que amb un programa preparat a consciència, els resultats no podien ser uns altres que els que han assolit, és a dir, un èxit.

L’Orquestra va patir algunes pífies solistes, alguna notòria desafinada en l’acompanyament d’algun fragment i alguna indecisió, però en tot moment va estar sota el control del mestre Basso, que es va estimar no arriscar amb versions personals i assegurar el tret, això si, amb dinàmiques pel meu gust massa pausades i amb una mirada “poc barroca”, jo diria que quasi romàntica.

A la segona part en esperava el sempre captivador Rèquiem de Gabriel Fauré.

José Luis Basso va invitar al fabulós Cor Vivaldi per donar un suport eteri a les veus femenines del Cor del Liceu, i va fer bé, ja que tots sabem que la corda de les sopranos principalment, tot i que a les mezzos també els hi falta una renovació, estan en una situació més fràgil. El resultat no podia ser millor, ja que les prodigioses veus de les nenes i noies del Cor de l’Escola IPSI, van atorgar al conjunt una solidesa de so sorprenent. No són veus blanques, no em cansaré mai de dir-ho, són veus molt formades que tenen molta consistència i que amb el seu color angelical i una projecció inusitada, afavoreixen l’arrodoniment del conjunt. Hi va haver un moment que compartien protagonisme amb la corda d’homes, d’una especial emoció i d’un efecte sonor bellíssim.

De fet aquesta versió extraordinàriament cuidada en tots els mínims detalls i en els mil matisos, ho va ser gràcies a la escrupolosa direcció de José Luis Basso, que va donar tot el protagonisme a les veus, ja fos al cor en tots els seus grans moments, com a la musical i exquisida Elena Copons en l’embolcallant “Pie Jesu” o al magnífic baríton Joan Martín-Royo que en els seus dos grans moments, ens va obsequiar fent pura poesia musical, amb delicadesa sonora al servei de text i música. Martín-Royo canta sense artificis, sense afectacions ni girs melodramàtics i teatrals, que tant mal poden fer en una obra tan deliciosa com aquesta. Sense fer gaire soroll però millorant dia a dia, s’està consolidant com un cantant extraordinari, aviat imprescindible, tenint en el camp del lied, un interpret que ens donarà grandioses vetllades.

Jo que tantes vegades sóc critic amb l’Orquestra del Liceu, us dic que en el concert d’ahir, va signar una prestació magnífica, sense grans pretensions, ja que les obres eren eminentment corals i a més a més, van estar dirigits per estar al servei de, sense ser els protagonistes, però amb la cuidada i subtil direcció, van mostrar un so molt més amorós, segurament també beneficiats per l’acústica de l’Auditori, que com habitual se’ns mostren quan pugen a l’escenari del Gran Teatre del Liceu.

En acabar “In Paradisum”, fins i tot el públic que va mostrar durant tot el concert, una especial manca de sensibilitat amb els constants i poc dissimulats estossecs (no portaven el tossifluix i l’Ave verum no va tenir l’efecte curatiu que jo desitjava), va mantenir uns segons el silenci tan reivindicat tantes vegades, per esclatar després en llars i entusiastes aplaudiments.

M’ha fet especialment feliç que el Liceu hagi signat un altre bon concert a l’Auditori i malgrat els temps complicats que ens toca i ens tocarà viure, hagin demostrat que són per sobre de tot músics que ho saben fer molt bé i per tant, que en mans de tots els implicats, ells i la Direcció del Teatre, està el trobar la millor solució a un futur tan incert com esperançador.

I ara deixeu-me dir el darrer Bravo d’ahir (a l’Auditori en vaig deixar anar uns quants). Va per vosaltres, Cor, Orquestra i el mestre José Luis Basso.