L’AUDITORI: BELSHAZZAR amb William Christie & Les Arts Florissants


WChristie 002

Ahir va tenir lloc a L‘Auditori una de les cites obligades de la temporada, ja que ens van visitar Les Arts Florissants, amb el seu director William Christie per interpretar l’oratori Belshazzar de Georg Friedrich Händel.

L’esdeveniment era de gran importància i Barcelona no ha respost, no ha estat a l’alçada. Raons, excuses o arguments de pes per no anar a L’Auditori ni havien un munt, no cal insistir en la gravetat del moment, però jo tan sols us voldria dir que l’entrada em va costar 14€, aprofitant el descompte del 50% que ens va oferir l’Auditori durant la primera setmana de setembre i que en altres concerts sense tant interès musical els barcelonins responen. És clar que inicialment tenia que estar penjat en una llotja lateral d’aquelles tan incòmodes, però al final hem acabat asseguts al costat d’un bon amic al bell mig de la fila 4 del segon amfiteatre i si haguéssim volgut anar més avall també ho haguéssim pogut fer. Amb descomptes o sense, a L’Auditori hi faltava molta gent, massa, ja que ahir es van congregar sobre l’hemicicle, un dels conjunts més meravellosos de l’actualitat musical i un director sensacional i això que hauria d’haver mobilitzat a “tothom”, no va succeir. 

Malgrat les grandioses clarianes el públic congregat ja va denotar el grau de connexió amb la vetllada que ens esperava rebent a l’orquestra i el cor amb una calorosa ovació i quan va sortir William Christie amb els solistes per iniciar el concert, amb una tronadora ovació d’intensa escalfor.

El conjunt de Les Arts Florissants sona exactament igual que als discs i dvd’s, és a dir, la glòria feta so. Una transparència, una delicadesa, una brillantor, una lleugeresa i una calidesa extraordinària. És un conjunt que excel·leix per la perfecta tècnica i també per la bellesa que saben transmetre. Són dúctils, mai aspres, ni secs, ni feridors, ni agressius, la música t’acarona, flueix amb naturalitat, t’embolcalla, omple l’espai sense distorsionar, ni el so ni la interpretació, és una orquestra admirable.

Però si l’orquestra és admirable, el cor encara és millor, 26 membres (8 sopranos, 3 mezzosopranos, 3 contratenors, 6 tenors i 6 baixos) que meravellen per la ductilitat, la conjunció, l’equilibri, la potència, l’emissió, la bellesa del so i l’harmònica, les agilitats, el control dinàmic, tot el que us pugueu imaginar i una mica més. Amb 26 excel·lents cantants són capaços d’omplir amb magnificència L’Auditori. Definitivament cal que els cors locals comencin a pensar en contractar algun director que els ensenyi com projectar el so, aquesta seria la primera lliçó, les altres poden venir més tard, però la de la projecció i emissió és essencial.

Amb una orquestra i cor així, el gran William Christie fa meravelles i aconsegueix inundar-nos de bellesa sonora i musical com pocs directors barrocs amb orquestres especialitzades ho aconsegueixen. En aquest cas l’esgraó de perfeccionament respecte a altres grandiosos directors amb formacions extraordinàries, es diferencia en la subtilesa, la naturalitat i la senzillesa, ves quines coses, oi? Doncs si, no me’n he adonat fins ben entrat el concert en el segon o tercer acte de l’Oratori, no sabia definir-ho però finalment he arribat a la conclusió que amb Les Arts  Florissants no hi han arestes, ni artificis, tot està perfectament acabat i arrodonit, polit i brillant i la música flueix amb l’elegància i majestuositat de la naturalitat. Sensacional.

Amb uns conjunts com aquests i un director així, calien uns solistes extraordinaris  i això si que no ho hem tingut, correctes o fins i tot algun de bo, si, però extraordinaris no.

Jo no sé el motiu per el qual moltes vegades, també succeïa amb Die Zauberflöte que va dirigir Jacobs al Palau,  aquests conjunts i els seus grans directors “ens fan conformar” amb cantants correctes i prou. D’acord que ells els fan més bons i no hi ha allò del divo/a que pot desequilibrar la perfecció buscada, però Händel, com qualsevol altre music necessita a part de musicalitat, sensibilitat i tècnica, veu. No pot ser que uns solistes ja quedin tapats en alguns fragments quan estan acompanyats del continuo. Per què amb Händel ens hem de conformar amb mitjanies que els directors milloren, poden escoltar-ho millor?

Feta la queixa us diré que qui em va “agradat” més dels discrets solistes, va ser el tenor que interpretava Belshazzar, Allan Clayton, que sense tenir una veu per llençar coets, ans al contrari ja que és més aviat lletja, té projecció i intenció, tant en les àries com en els importants recitatius, que acompanya amb tècnica suficient. La soprano Rosemary Joshua (el nom que més em sonava de tots) va començar molt més que discreta, quasi anecdòtica, però al menys a la segona part (actes II i III) va millorar una mica, projectant amb més convicció. La mezzosoprano australiana Caitlin Hulcup té una veu bonica de limitada projecció en la zona greu, canta amb gust i va fer bé les agilitats, però em vaig haver d’esforçar bastant per escoltar-la i això no és un problema d’acústica de L’Auditori, més aviat no. El contratenor Iestyn Davis segurament no serà un dels grans contratenors del futur (és molt jove), en aquest camp hi ha molta competència i bona, ell canta bé, per suposat que té molta musicalitat i expressivitat en la línia de cant, però la projecció també és limitada i a la veu li manquen harmònics per fer-la una mica seductora, son massa fixats i rígids fan que alhora de triar un contratenor de moment no pensi en ell, el seu cant és massa discret, semblava que quan cantés no volgués molestar i això que algú ho pot interpretar fins i tot bé per un oratori, jo ja em perdonareu però ho trobo inadmissible.Finalment el baríton baix Jonathan Lemalu feia honor al cognom.

En rols més petits van complir de meravella membres del cor.

No he parlat de l’Oratori Belshazzar, però ho enllestiré ràpid. Jo no el coneixia, potser l’havia escoltat alguna vegada per ràdio, però sencer crec que no l’havia escoltat mai, o en tot cas no m’havia deixat un rècord especial.

El primer acte m’he adormir una mica, és clar que venia d’un àpat esplèndid a  casa d’unes amigues que ens han atipat de valent i això després passa factura, sobretot si la música exquisidament interpretada facilita el relax més deliciós. Els cantants non ajudaven gaire al engrescament i tan sols quan cantava el cor les endorfines s’alteraven. No m’he perdut ni un compàs de les intervencions corals, de les dels solistes crec que tampoc, però aclucava els ulls.

Vaig trobar un primer acte monòton i ho atribueixo exclusivament a Händel. Després la cosa es va animar i també us diré que el descans em va anar molt  bé per espavilar-me. Les parts corals, i quines parts corals!, sovintegen més en els dos darrers actes i els cantants també es van espavilar com jo.

Jo no diria que aquest Oratori sigui dels millors de Händel, al menys dels que jo conec, bastant lluny de Israel a Egipte, per exemple, però té moments molt bonics que en mans de William Christie i les seves Arts Florissants ens van fer tocar el cel amb els dits.

Una festa barroca excelsa i un exitàs. El públic “barrocaire” estava eufòric a la sortida.

I demà us parlaré de la Bartoli, renoi quin ritme!

About these ads

41 thoughts on “L’AUDITORI: BELSHAZZAR amb William Christie & Les Arts Florissants

  1. Espero que avui sí pugui anar tothom, però ja pots apuntar que jo tampoc respondré. Cada un ha de saber veure quina és la seva alçada, i la meva es fer la migdiada amb la vuelta ciclista :smile:

  2. Retroenllaç: William Christie & Orquesta y Coro de Les Arts Florissants en L’Auditori: El Baltasar de Handel (y 2) | Ancha es mi casa

  3. Estem d’acord en que els solistes eren de volada curta i expressió plana, però en canvi Les Arts Florissants i Christie van superar el meu màxim en formacions barroques, que fins era Gardiner i els Monteverdi.
    Impossible d’esborrar un concert com aquest

  4. Orquestra i cor tal i com perfectament descrius. Una joia, una festa musical barroca pels sentits. M’ho vaig passar “pipa”! Desprès d’un Wagner i d’un Verdi és una delicia tornar al mon sensorial del barroc més pur i meravellosament tractat, on la mort del protagonista, per exemple, no causa cap daltabaix dramàtic (ni una sola paraula en el texte) ni cap climax musical (ni una sola nota a la partitura). Sencillament barroc en el seu estat més pur.

    Compte Joaquim amb les veus a l’Auditori. Ho dic per la seva “sensacional” acústica. Segons quines zones no se senten gens o molt poc. Zones laterals per exemple. I en el mateix escenari hi han problemes greus d’audició entre els músics, cosa ben coneguda (potser per això no tenen cap pressa a resoldre-ho, ben segur que és per això). A platea ahir s’escoltaven les veus perfectament. D’acord, no grans veus, però perfectament dignes i adequades, i ja se sap que a les companyies historicistes no els hi és prioritari la part de solistes vocals, sino més aviat tenir veus musicals i equilibrades amb el conjunt.

    Desprès de moltíssims anys en que vaig seguir un Preludi i Mort d’Isolde i alguns del concerts per a piano del geni de Bonn amb partitura al Palau (les úniques vegades que ho he fet) va i resulta que ahir l’amic amb qui comparteixo passió pel barroc (ell encara molt més que jo, en coneixements i en tot) va i es presenta amb la partitura completa de tot l’oratori. Redeu, vaig exclamar! Tot l’oratori! Doncs vaig començar a seguir-lo amb ell des de la primera nota i us ho dic, és una de les coses més llamineres que hi han. Total, que pràcticament la vaig seguir fins el “for ever and ever” i “amen” finals. Tota una experiència que ja dic, només ho havia fet de molt jovenet.

    Sort tingueu avui amb la Bartoli. Ben segur que continuareu la festa. Jo no hi puc anar donat que ja estic als madriles. Però em venjarè amb una lady moooolt dolenta i un marit moooolt manipulable en una de les meves òperes verdianes predilectes: Macbeth. Per cert, Fede, Bartoli ho va passar pel malament la setmana passada amb Rossini a La Scala (ja veus, el Rossini de Bartoli amb forta divisió d’opinions entre le sempre sorollós i super-extra-escrupolós-i-exigent tiffosi scalígero). Barenboim li va donar un bon “capote” a Cecilia. Daniel sempre cuidant dels artistes i al “quite”. Què gran és!

    • También es “Macbeth” una de mis óperas verdianas favoritas. Que tengas suerte y todo salga bien, Josep.

      A Cecilia Bartoli no le perdonan que haya estado ausente 19 años de La Scala y además, curiosamente, le tienen cierta manía determinados críticos compatriotas suyos.

      Cómo es posible que una rossiniana nata como la Bartoli sea protestada cantando Rossini? Es inaudito. Aquí hay algo raro en su contra. Yo estoy esperando que después de tántos recorridos por Gluck, Salieri, Vivaldi, etc. vuelva a Rossini que es verdaderamente lo suyo. Quizás tuvo algún problema de cansancio…, enfín no comprendo la protesta, la verdad, pero como yo no estuve allí tampoco puedo defenderla sin conocimiento de causa.

      Esperemos que hoy esté brillante y nos vuelva a entusiasmar.

      También estoy deseando conocer el resultado de su próxima “Norma”, cantada según el manuscrito autógrafo de Bellini, tal como la compuso para la mezzo-soprano Giuditta Pasta. La solución dentro de unos meses, si no se acaba el mundo el día 21 de este mes de diciembre como pronosticaron los mayas…

    • Em conec perfectament l’efecte veus a l’Auditori i el lloc des de on vaig fruir Les Arts Florissants és de percepció clara i directa. Perfectament centrat i a una distància raonable.
      El tema Bartoli la Scala em recorda allò que va passar fa molts anys amb Ricciarelli al Liceu, que els que se la volien carregar si o si, van tenir que esperar al sisè bis. Tan indigne com real.
      Sempre m’ha semblat que anar als concerts amb la partitura, ja em perdonaràs, a part de ser una mica pedant no deixa de ser una alteració del rol destinat a l’oient.
      Ja ens explicaràs si has tingut que anar d’urgències després dels crits de la Lady,es veu que fa veritable “paura”.

      • No home no, De pedant no ho es gens. Per què ha de ser-ho? Per qué? Per a un estudiant per exemple es un fenomenal exercici. Creu-me. Llegir lo que s’escolta és un exercici brutal que posteriorment facilitar, i de quina manera, el saber “escoltar” lo que es llegeix. No ho dubtis.
        Avui toquen els crits. Ai mare. Urmana, qui t’ha vist i qui et veu!

        • “…que posteriorment facilita, i de quina manera, el saber…”. Ara si. :-)

          S’entenia igual, pero com el Fede m’agrada deixar-ho tot lligadet. :-)

      • L’únic que vull dir d’aquest Macbeth és que vull oblidar-lo el més aviat possible, i negaré a tot quisqui haver anat a l’òpera avui, no sigui que algú insisteixi en que expliqui la desfeta. :-(

  5. Como siempre, expresas perfectamente el detalle y la impresión general. Y me encanta ver que coincidimos en la naturalidad con que esa formación te lleva al cielo. Nunca había oido un coro (de ese tamaño) igual, y de la orquesta podríamos estar un buen rato hablando. Coincido tambien con Nurpamina en que el Amen fué para morirse y para no olvidarlo nunca. Y ¡qué felices estábamos todos, tambien Christie y su gente!

    Veo que no comentas nada de los cambiazos, especialmente notorio el de Sarah Connolly. ¿Es que estaba ya advertido? Y por cierto “vaig trobar un primer acte monòton i ho atribueixo exclusivament a Händel.” :-)

    Que disfruteis con Bartoli!

    • No sé si estava o no advertit però la cover figurava al programa imprés i amb fotografia a tot color. Dies abans s’havien repartit uns fulls a doble cara informant (?)que “William Christie & les Arts Florissants, referents indiscutibles en el món de la música antiga, ens ofereixen un dels grans (sic) oratoris de Händel, Belshazzar, inspirat en el relat bíblic de la caiguda de Babilònia. Acompanyant-los també hi haurà la mezzosoprano Sarah Connolly i el baix-baríton Neal Davies.” que ignoro si comparteix quelcom més que el cognom amb el tenor i que ja substituia el prèviament anunciat Christopher Purves Això sí, a 4 idiomes amb un plànol de localització de l’auditori, com arribar-hi, foto en gran de W.Christie i preus a partir de 28€ (faltava i fins a 90€) suposo que orientat a possibles turistes de “per se” reacis a desplaçar-se al descampat on és l’auditori. Jo hi era gràcies a la promoció del 50% – promoció que s’haurà carregat tots els potencials abonats (previsors) al cicle més- però l’havies de comprar a principis de setembre, abans de saber si marxaves de pont i ja hauries tornat diumenge a les 19h. Per tant entenc que molta gent no ho fes. De no ser per la campanya n’hauria prescindit sense cap remordiment, com faré avui amb el concert de la Bartoli. Demà llegeixo el post i m’ho expliqueu! Per cert apunta il corriere que una (entre d’altres)de les raons de la xiulada pot haver estat portar-la a l’Scala malgrat l’alt caché que cobra a casa i en temps de crisi. No per que ho cobri, sinó perquè li paguin.

    • Fins que no vaig llegir ahir aquest comentari, no em vaig recordar que era Connolly (QUINA DIFERÈNCIA!) la cantant prevista per fer el rol de Cyrus.
      Segurament el pack deu ser conjunt, però potser li van dir Sarah si tens alguna cosa millor no cal que vinguis a Barcelona, no paga la pena :cry:, és clar que després vam ser pocs però molt ben avinguts.
      No em diguis que els altres dos actes o parts, no són millors que el primer, no et sembla? ;)

  6. Qué vocecitas, Dios mío! Sólo dispone de voz suficiente el tenor Alan Clayton y aún interpretando el protagonista canta menos que la soprano, la mezzo y el contratenor solistas. Una pena porque estuvo muy acertado en todas sus intervenciones.

    Cómo es posible que una voz tan poco relevante como la de Rosemary Joshua tenga tantas grabaciones? Mejor dicho, ahora me explico que una voz tan pequeña e impersonal grabe tanto, pues es indicadísima para una sala de grabaciones, pero no para un Auditori, a lo sumo para la sala de estar de una casa señorial… Cuando se la oye, se nota que canta bien, pero su voz no tiene ninguna cualidad destacable.

    Ojalá hiubiera venido Sarah Connolly! Con ella y el tenor Clayton el listón de solistas hubiera subido! Porque la mezzo australiana Caitin Hulcup tiene la voz más mate, sosa y carente de armónicos que oirse pueda. Y pretende cantar “Carmen” el año que viene…!

    Afortunadamente “Les Arts florissants”, disponen de una orquesta y un coro prodigiosos y la dirección de William Christie es excepcional. Ellos fueron los auténticos triunfadores de esta velada “haendeliana”.
    Lástima que l’Auditori estuviera tan vacío; merecían un lleno total.

    • Estaba escondido, por la cosa de los primeros actos. :-) Y porque los del corral de la Pacheca, aun estamos en minoría.

      Estaba abajo. En el entreacto salimos al patio, y tampoco vi a nadie.

      Naturalmente tienes razón con los solistas, pero, como dice Josep Olivé, la acústica no les ayudaba. En su primera intervención, el contratenor cantó muy bien para mi gusto, al revés que Lemalu, que estuvo menos mal…o al final. El dúo final de la soprano y la mezzo también fue una preciosidad, aunque esta última, en cuanto la música se ponía algo exigente, tururú. Muy entregada y expresiva, como el tenor, que en el aria previa a la aparición de la mano, se hizo hasta el borracho, Anoooother Bowl. El y Joshua, no inmensa pero muy regular, bastante más que aceptables. Y el contratenor, bien y estupendo en su preciosa entrada. Pero la orquesta, y el coro… otra galaxia, desde luego.

      ¿Crees que la sustitución de Connolly podría tener que ver con las previsiones de caja?

      • Com integrant del col·lectiu PHHAPNVF (Potser Hauríem d´Haver Anat Però No Vam Fer-ho), he de dir que en el meu cas l´absència no tenia cap relació amb el nivell dels solistes; i es devia exclusivament a (1) les mesures d´ajustament econòmic pròpies de la crisi i que van deixar aquest concert fora de la previsió de temporada en un cap de setmana on ja hi havia altres espectacles (tot no pot ser), i (2) l´atac de banyes que comporta pagar l´abonament de l´OBC i veure com als pocs dies s´ofereixin a meitat de preu les mateixes entrades que tu has comprat amb només un 10-15% de descompte :evil: . T´emprenyes i “ni un duro més!” (acompanyat de paraules més grosses)

        • Com a integrant del col·lectiu (avui m’abstindré d’anar a escoltar la Bartoli i tampoc he tornat a escoltar en Rafal Blezhach, ni els Casals ni la Romina Lischka ni en Ch. Rousset, ni en Savall ni etc…) i em sembla greu prescindir d’un públic potencial i en moltes ocasions consolidat i fidel (v. abonats de cambra d’anys anteriors). És a dir, que podent anar-hi perquè no hi ha res d’especial que li ho impedeixi, no ho fa per motius econòmics o, el que em sembla més greu, ideològics. Estant molt d’acord amb els punts (1) i (2) del manifest voldria dir que, en el meu cas, després de decidir la previsió de la temporada. És a dir, de deixar fora la totalitat de la programació Més atesos els alts preus d’enguany.-parlo d’abans de la salvatge pujada de l’IVA- que ja trobava cars fins i tot amb el nou abonament a la carta i comprar-me alguna entrada més de cicles del palau, liceu o d’ibercamera que no tenia presupostades. I de sobte, un parell de dies després de l’entrada en vigor del nou impost, zas! 50% total que he ampliat la demanda a d’altres: Antonioni,Christie,Uchida, Yuja Wang… i també per motius ideològics i d’emprenyament he decidit prescindir d’altres concerts de l’obc aliens al meu torn del darrer any com a abonat tot i el 50% dels dissabtes tarda.
          No em fa cap il.lusió veure el teatre mig ple (o mig buit) cada cop que hi vaig però tinc la tranquil·litat i el convenciment de que la decisió és l’encertada quan no.

        • Com a integrant del col.lectiu JTEVADLR:QP (Jo també em vaig aprofitar de la rebaixa: Que passa) em permeto assenyalar que aquest concert no era de la OBC i de que es va perdre un esdeveniment dels que compensa les banyes.

            • Aqui un de La Pacheca (i a molta honra :-)) que té adornat el seu caparrò amb els esplendorosos cuernos possats per la seva estimada OBC i que ja que els porto ben possats doncs vaig aprofitar la promoció per un concert que efectivament no és de la temporada de l’OBC…però tot i aixi, aviat, estimat Auditori, d’aqui només uns mesos veurem qui possa els cuernos a qui. :-) :-) :-)

        • Com a integrant del col·lectiu FACDC (fino ai coglioni dei collettivi) us dic que cadascu que compri el que vulgui, JA ESTÀ BÉ!, no? :-) Tenir que donar explicacions em sembla penós.

  7. Tampoc no el coneixia i més o menys, coincideixo: n’hi ha parts de gran volada i bellesa i d’altres més “normaletes”: Algun cor recordava Bach (ja és normal) i alguns acompanyaments de l’oboè o l’orquestra eren d’una delicadesa extraordinària. Va ser francament bonic, tot plegat.

    Ara, el primer que em va copsar va ser el buit de la sala: ni mitja entrada, essent qui és i no tenint entrades tan cares com d’altres formacions que ni de bon tros tenen el seu prestigi. Potser no és una obra prou coneguda? No ho crec… Però ja podem dir que és la tònica habitual en tots els concerts. El ple o que se n’exhaureixin les localitats deuen ser, ara, les excepcions. Directament, en veure la disponibilitat, em vaig quedar al primer amfiteatre, i podia escollir fila, butaca i, gairebé, companyia. No sé jo, però els números no sortiran enlloc, i és llàstima.

    • I esperat, aquest any hem tingut beneficis d’última hora, descomptes i campanyes anti iva. O l’any vinent els preus són directament més econòmics o serà molt pitjor.

  8. Me’n alegro de que ho passesiu bé! :)
    Avui la Bartoli! Quins nervisss! Creieu que m’agradarà? és que durant aquest cap de setmana he estat llegint coses a blocs, i no se si m’agradarà… però espero que sigui divertit i que sigui com és ella en CD, espectacular! :D

  9. Doncs posats a crear col·lectius jo fundo el JTHVANESGDGHP (Jo tampoc hi vaig anar i no em sap gens de greu haver-m’ho perdut). Perquè no m’importa confessar que el barroc i, molt especialment Händel, no m’interessa gens.
    Ja fa temps que m’han passat les ganes d’anar a concerts perquè toca o canta no se qui, només hi vaig si m’interessa el repertori (per això també em perdré gustosament la Bartoli) i la qualitat o fama dels músics només fan que hi vagi amb més o menys il·lusió. És per això que jo no crec que Barcelona no hagi estat a l’alçada, simplement l’afició al barroc no deu estar tant extesa com alguns pensen (per descomptat que els motius econòmics també tenen part de culpa). Altra cosa és quan una ciutat es vanta de ser wagneriana i després no omple dues funcions del mini-festival de Bayreuth, això ja és una mica més greu.

    Sincerament, em sap molt més greu veure que els concerts de cambra de l’Auditori, o fins i tot els de l’OBC, no s’omplen. Aquí sí que la població demostra no estar a l’alçada. Tenim una oferta musical gens menyspreable, però sembla que el públic només hi està interessat quan es toca alguna obra popular o ve algú mediàtic (i Christie no compta. Pot ser molt famós entre alguns melòmans, però segur que molt gent que anirà a veure avui la Bartoli no el coneix).

    • L’argumentació, benvolgut Elio, no em serveix.
      Accepto que no t’agradi la música barroca, per tant estàs descartat del concert, sense cap altre argumentació, ara bé, no em diguis que precisament del barroc no hi hagi públic, quan és un dels períodes amb més seguidors en els darrers anys. La proliferació de grups i formacions és enorme i la categoria de les mateixes és “universalment” conegut. Precisament William Christie i Les Arts Florissants són dels més reconeguts, fins i tot per a tots aquells que no són talibans del barroquisme musical.
      Quan ve una formació d’aquestes jo crec que la cita és “obligada” i vist el resultat encara més. Música barroca d’aquesta qualitat a casa nostra no s’escolta gaire sovint. per a mi és justifica molt més assistir a un Belshazzar que qualsevol orquestra simfònica centroeuropea que faci una obra que podem escoltar amb la temporada de l’OBC.

      • Era una cita obligada en tant que l’afició pel barroc sigui predominant. Evidentment algú que es deleixi per Händel no s’ho podia perdre, però jo no tenia la impressió que aquest tipus d’aficionat fos especialment nombrós (em refereixo als “fanàtics” del barroc, per descomptat que a moltíssima gent li agrada).
        Com que no assisteixo a gaires espectacles de música barroca desconec si tenen molts seguidors, la meva afirmació era simplement una possible explicació del baix seguiment del concert. Si em dius que el públic dels concerts barrocs acostuma a ser més nombrós m’ho crec. Aleshores els motius de la punxada serien econòmics i potser també l’horari de diumenge a la tarda, poc habitual i tal vegada incòmode per a molta gent.

        Ara, segueixo pensant que hi ha molt altres concerts on la ciutat no està a l’alçada. La sala de cambra de l’Auditori és ben petita per una ciutat com Barcelona, i crec que no l’he vist mai plena del tot. Ja ho se que això no són grans ocasions com sí que ho és el concert de les Arts Florissants, però és ens els concerts “ordinaris” on la població demostra l’interès real per la música.

  10. Por desgracia, no da para todo. Me fastidió no poder ir porque me apetecía mucho, pero 30€ son muchos eurazos (no tuve la suerte de enterarme del famoso descuento del 50%). Y lo de la Bartoli ya ni me lo planteo…

  11. Ai, que seré la nota discordant amb la valoració dels solistes! :) Jonathan Lemalu, espero que només tingues un mal dia, i a Caitlin Hulcup, que pel meu gust va cantar molt bé, li va faltar projecció. Però tant Rosemary Joshua com Allan Clayton com Iestyn Davies em van agradar molt, molt. Veu petita Rosemary Joshua? Expressió plana? doncs això, que discrepo :)

    • De cap manera, aquí tothom explica la seva percepció i estic convençut que no vas ser l’única que va trobar aquelles “veuetes” :-) absolutament idònies. “Sort” que no va venir la Connolly, s’hagués menjat amb patates a la Joshua :-)
      Lemalu jo també espero que tingués el dia malu, no va ser un dia especialment feliç.
      I Davies… m’hagués estimat més Daniels :-)

  12. Dónde estabas, Silvia, en la fila 1? Sobre Allan Clayton nada que discutir, pero ni Rosemary Joshua es nada del otro jueves ni Caitlin Hulcup traspasa más de tres filas. Nadie ha negado que la mayoría de los solistas canten bien, pero esto sólo lo podemos constatar cuando se les oye. Lo verdaderamente destacable fueron Les Arts Florissants, bajo la dirección de William Christie.

  13. Era a platea però no a la fila 1. Tenia un amic al primer amfiteatre (per a mi el millor lloc per escoltar les veus a l’Auditori) i un altre al segon, i tots dos estaven entusiasmats amb R. Joshua, I. Davies i A. Clayton. Amb Les Arts Florissants estàvem tots fascinats :)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Canvia )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Canvia )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Canvia )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Canvia )

Connecting to %s