Camerata 432 a l’Illa Diagonal 16 de desembre de 2012. Foto IFL
Com ja us vaig anunciar en un altre apunt, ahir va tenir lloc l’acte reivindicatiu de suport a Joventuts Musicals que es va celebrar a l’Auditori Axa de L’Illa Diagonal de Barcelona i que va comptar amb una nombrosa assistència de públic, però cal dir que no va omplir-lo de gom a gom, malgrat que l’acte era gratuït.
L’acte es va iniciar amb uns parlaments conduits per l’amic Pere Andreu Jariod, del Doctor Jordi Roch (President de Joventuts Musicals d’Espanya), Jordi Cervelló (compositor), Ofèlia Sala (soprano) i Laia Puig (violoncel·lista i membre de la Camerata 432), tots ells vinculats amb la xarxa de Joventuts Musicals.
No cal insistir, en un moment on tothom reclama ajudes solidàries, en la importància d’aquesta organització musical amb més de 50 anys d’història i en la cabdal aportació que ha fet i fa per donar a conèixer els musics joves del nostre país, músics que necessiten una plataforma de llançament com la que ofereix la xarxa d’associacions locals de JJ.MM i l’associació que les aglutina a totes.
Molt possiblement l’allau de propostes solidàries que ens arriben cada dia a casa ens acabin col·lapsant i en un moment d’extrema i delicada situació social, les prioritats es fan difícilment gestionables.
Cal que de tot plegat en surtin nous models de gestió i per tant cal reestructurar vells conceptes, ja que res tornarà a ser igual i tampoc ens podem permetre perdre tot el que s’ha fet fins ara amb tant esforç altruista de part de tanta gent que ha donat tant.
Fa dies que dono moltes voltes sobre aquest tema de les ajudes, les subvencions, el mecenatge, les esponsoritzacions, les campanyes solidàries i tots aquests projectes que estan sorgint de manera, deixeu-me dir que alarmant, amb l’ànsia de que aquestes retallades no s’ho enduguin tot per endavant.
Però amics caldrà prioritzar, tot no pot sortir del mateix lloc i fins i tot els dubtes morals que em martiritzen quan penso amb tothom que està necessitat, no m’ajuden gaire a fer-me un bon plantejament.
En el cas improbable que jo pugui destinar una part de la meva precarietat a ajudar a algú, a qui ajudo? Fins i tot en el cas de que decideixi que la meva ajuda ha de prescindir dels desgavells socials que hi ha al meu entorn, del banc dels aliments o de totes aquestes associacions del tercer sector tan properes a la crua realitat de la meva escala de veïns, del barri, de la ciutat o del país, i ho volgués donar al món musical tan vital per la meva subsistència, a qui ho dono?, a qui ajudo?, qui és més mereixedor de la trista almoina que jo pugui donar:
El mal gestionat Liceu?, la Schubertíada de Barcelona?, la magnífica Camerata 432 que ahir va culminar de manera esplèndida aquest acte reivindicatiu i que ens va demanar ajuda per poder ser, ja que de no ser així no tenen futur?
Qui i per què ells i no us altres? I si demà m’arriba una butlleta de l’OBC demanant-me ajuda per la nostra orquestra?, i els conservatoris?, i la infinitat de petites associacions que nodreixen de molta i bona música a molts racons de la nostra geografia, on les grans infraestructures no hi arriben?
Què no ho veieu que acabarem també psicològicament tocats de tants dilemes morals?
Jo crec que això ha succeït perquè la cultura de la subvenció també ha fet mal, i més d’un gandul. Potser això no agradarà però ho haig de dir si ho penso, i en cas que opineu el contrari ja sabeu que IFL està obert a tothom i per tant tan sols teniu que deixar la vostra opinió en forma de comentari.
Sembla ser que ningú s’hagi preocupat d’espavilar-se i preveure aquesta més que previsible situació. cada mes, cada any o cada temporada anaven caient del cel i en una època de sequera extrema a molts els ha agafat amb els dipòsits secs i sense saber on trobar una font o les fonts que coneixien ragen tan poc que no donen prou aigua.
Com són les nostres institucions? no s’havien de reestructurar preveient tot això?.
No vull que creieu que jo sigui partidari de la privatització de la cultura, de cap manera, però aquesta immensa piràmide s’ha de desconstruir per tornar-se a erigir i caldrà fer neteja i optimitzar recursos, i també treballar molt, implicar-se, ser més altruistes si cal, i més austers, i molt més rigorosos, severs i exigents.
Malauradament amb els polítics no cal comptar-hi gaire, ja que la cultura no ha estat mai una font de vots i per tant mai l’han considerada, així s’explica que no retallin un percentatge de l’aportació a JJ.MM i decideixin deixar-la sense aportació, com tampoc els importi gaire apujar l’impost de l’IVA amb el tram més alt a gairebé tots els productes culturals, acabant de rematar a tots els que estaven mortalment ferits. Per tant amb els polítics per la cultura, no hi compteu.
Mentre penso a qui donar la paupèrrima almoina, resulta que la Camerata 432 ens ha ofert un concert, en el que han interpretat Tres postals Il·luminades de Xavier Monsaltge, l’excel·lent ofrena a Franz Schunert de Jordi Cervelló i a la segona part l’imponent Quartet núm 14 en re menor “La mort i la donzella” de Franz Schubert.
La Camerata 432 és un formació de 14 joves instrumentistes de corda, que liderats per Elena Rey (concertino) ens han demostrat que amb una excel·lent preparació i l’entusiasme d’un gran projecte, és possible fer música de qualitat i donar sortida professional a aquesta iniciativa.
Tant en la deliciosa obra inicial de Montsalvatge, com en la vigorosa obra de Cervelló dedicada a Jordi Roch i comissionada per la pròpia Camerata 432, la formació va mostrar un so intens i de qualitat, un bon equilibri i balanç, així com una intensa interpretació.
A l’inici del quartet de Schubert em va semblar notar alguns petits desequilibris, sobretot dels violins, amb algunes caigudes de tensió i una manca de homogeneïtat de qualitat sonora. Per sort ho van corregir durant el mateix primer moviment, per oferir-nos una versió excel·lent, sobretot en els dos darrers moviments, carregats d’un entusiasme contagiós.
Els aplaudiments intensos van provocar que ens repetissin la Postal de la Havana, la segona postal Il·luminada de Xavier Montsalvatge que ja havíem escoltat a l’inici del concert.
Mentre em dirigia cap a la sortida amb el sinuós i delicat so de l’havanera del genial gironí, pensava: “Joaquim si a final d’any et queden cinc cèntims a la butxaca els hauries de donar a la Camerata, no en tenen ni un i no hauries de deixar que aquest talent es perdés, ja que altres que també t’ho demanen malgrat les retallades sagnants encara en gestionen molts i no estic segur que del tot bé” Després quasi decidit del tot, vaig recordar que al barri hi ha un menjador social i que uns bons amics que ho gestionen em van demanar ajuda…
També em va donar temps de reflexionar el següent, com volen que les aportacions dels que estimem la música siguin la solució, si un concert gratuït no ha omplert un Auditori de mitjana capacitat?
Me’n vaig a dormir amb l’impressionant impacte dels més de 10 milions d’euros recaptats per La Marató de TV3 d’enguany. Quan volem som tan potents que podem amb tot, potser per això ens lliguen.
Bona setmana amics!
Filed under: Auditori Axa (Illa Diagonal), CONCERTS, música de cambra Etiquetat: | Camerata 432, Franz Schubert, JJ.MM., Jordi Cervelló, Xavier Montsalvatge
A Catalunya Música, a la secció CLÀSSICA 2.O que feia en Miquel Jarque en el programa BLOC DE NIT de Pere Andreu Jariod. Emès al mes de gener de 2009
Bufff… i es suposa que jo ara he de dir alguna gracieta?
Bona setmana, amics!
I si un dia no fas una gracieta i et poses seriós? Potser també ens agradarà
Incontestable escrit. Qui no es fa tambè les mateixes preguntes? És possible no tenir bubtes com les que descrius? Parles de la cultura de la subvenció. Potser és que amb el temps i la pràctica (sobretot la pràctica) ha fet perdre el significat real d’aquesta paraula. Jo crec que una subvenció és i ha de ser una ajuda a l’esforç, ha de primar l’esforç i ha de tenir unes bases sólides per a que les institucions culturals poguin oferir continguts positius per a la societat. Però què és el que passa? Que la subvenció no té més remei que caure dins del fangós i prosaic mon dels diners, i quan aquets apareixen a l’escenari aleshores apareixen, tambè al mateix escenari, tota mena d’aprofitats i bandolers, de gent, en suma, que fan i han fet d’aquesta cultura de la subvenció un gran negoci i un immens cau d’intercanvi de favors.
Ara, obligats per la urgència del moment, tenen, tenim l’obligació de fer-ho quasi definitiu, al menys bé per uns quants decennis. Cal fer un nou model i sobretot treure’s de sobre a tots aquells que sense aportar res han viscut de l’almoina de la subvenció des de fa anys i panys.
De la mateixa manera que les subvencions han solucionat el modus vivendi de molta gent que no ho mereixia, ara la seva supressió suposarà la desaparició d’organismes i agrupacions que no ho mereixen.
Avui ens despertem amb una reflexió severa.
Se suposa que hi hauria d’haver uns criteris obvis per ser justos.
Es lamentable que tanto talento se pueda desaprovechar, pero las circunstancias actuales hacen prever un futuro algo negro para todo y para todos, especialmente para el ámbito cultural.
Cómo vamos a ayudar a tantos necesitados de ayuda los que -por ejemplo- tenemos una pensión que no se nos actualiza, si con sólo los gastos de la comunidad de vecinos, las obras y las derramas se nos van ya unas cantidades que la merman extraordinariamente?
Mantengo dos abonos -uno de ellos popular- del Liceu a trancas y barrancas, cómo voy a arriesgarme a participar en ese “micromecenazgo” que se nos pide, cuando no me fío para nada de la gestión actual de este teatro?
Claro que quisiera contribuir con mi aportación a tantos sectores como haya que precisen de ayuda, pero yo no me puedo permitir según qué extras -hace tres años que no hago vacaciones, por ejemplo- y como yo debemos estar millones de personas. Hay que tocar con los pies en el suelo, las ayudas las pueden hacer los que disponen de dinero, aquellos a quienes les sobra y no padecen penurias. Que los hay. Comprendo que la Marató haya recaudado esa cantidad porque va destinada a una finalidad acuciante y la gente de a pie se solidariza ante algo semejante, pero una Marató para salvar el Liceu, l’Auditori, el Palau, etc…no la entendería nadie y sería un fracaso.
Es lamentable que se privatice la Cultura, pero vamos por ese camino, a no ser que un golpe de gracia o de inspiración macroeconómica solucione el panorama actual y las Instituciones puedan volver a subvencionar cuanto hasta hace poco venían haciendo. Pero mientras dure esta crisis veo difícil camino para la Cultura y pasada ésta dudo que las cosas vuelvan a ser como eran hace unos seis años.
El concierto fue magnífico y los integrantes de la Camerata 432 demostraron entusiasmo y preparación. Les deseo lo mejor y mucha constancia y fuerza positiva para seguir adelante en estos difíciles momentos.
Sense personalitzar en un o en un altre projecte, el millor seria adaptar-se a les circumstàncies reals, tocar de peus a terra i intentar que ningú perdi bous i esquelles.
De vegades, no és tant les campanyes per a recollir diners o millor dit, almoina. És trist que cadascú faci la guerra pel seu compte, quan del que es tracta és de salvar la cultura. En aquest sentit i sense que ningú em malinterpreti, no estic a favor de que ni el Liceu, ni l´auditori, ni el Teatre Nacional ni ningú dels equipaments culturals de Cataluntya llenci campanyes que no pretenen salvar la cultura sinó les própies institucions, cosa del tot respectable.
Les retallades en cultura afecten a tots, des del més petit, Camerata 432 (JJ.MM.), fins al més gran el GTL. Teatres, museus, auditoris, música, cinema….. es diu que existeix un plataforma que lluita per la cultura, més m´agradaria que els directors generals de les grans i petites entitats culturals de Catalaunya (almenys això) firmaren un pacte de ajuda entre ells, amb l´única finalitat de salvar la cultura. Junts es pot, separats….. Per exemple i tan simple com que un espectacle que no ompli una sala principal del Liceu pugui omplir la d´un altre recinte de Barcelona o bé que la tirada que pugui tindre un espectacle d´un petit auditori no és la mateixa que pugui tindre la seva estrena al Liceu, Teatre Nacional o Auditori. Entre tots es podria aconseguir una campanya de marketing en ajuda a la cultura enorme, aconseguirien apropar la cultura a la gent, segur, però serparats….
De vegades el concepte privat no ha de ser el que tots entenem, parle en cultura, no en educació o sanitat. Hi han moltes vies de privatització parcial i no total, sense perdre el caracter públic i social.
Estem en un món on cadascú mira de portes cap a dins i no de portes cap a fora i la gent que en tenim poc i cada vegada menys som els que ens posem en aquest dilemes com apuntes, Joaquim, a qui tinc que donar els últims centims del mes??
Les arts han d´estar juntes, cine, música, teatre, òpera, pintura, escultura…la concepció és una, CULTURA.
Bàsicament estem d’acord, però com que els grans equipaments estan dirigits per polítics o professionals escollits per criteris polítics, la cosa no és ni tan senzilla ni fàcil de fer com la teva lògica fa creure.
Els professionals i la conselleria es miren amb recel i el famós Consell de les Arts que ara hauria de tenir un protagonisme essencial, mai s’ha arribat a consolidar. Per què?
El concepte privat vol dir aportar diners i prou? o també vol dir participar en la gestió? Quins serien els criteris? Com quedaria el control de les administracions si al cap i a la fi la seva aportació acaba sent minoritària?
Avui ens ho poses difícil, o potser seria millor dir que ens ho posen difícil.
Popularment hi ha una expressió que no defineix a la perfecció, s’ha acabat el bròquil.
Tothom s’haurà d’espavilar i oferir més per menys, però això no evitarà que molts hagin de plegar.
Mentre la cultura depengui de les subvencions i sigui vista com un complement per a èpoques de bonança no hi ha una possible solució.
Potser n’eren masses a xuclar de la mamella.
Doncs ara és el moment de fer una neteja en positiu.
Sí que és un dilema, i difícil, com solen ser els autèntics dilemes. És obvi que, si en tinguéssim, podríem repartir, però qui més qui menys, té el que té i gràcies, i si en queda alguna cosa vol alguna garantia que serveixi realment d’alguna cosa. I és clar que, dintre de la gravetat de la situació, ningú no posarà per davant la supervivència d’un teatre, una orquestra o una biblioteca a la d’una necessitat més bàsica: la cultura és, en el fons, supèrflua, només necessària quan les necessitats primeres estan cobertes, i ara toca cobrir aquestes que han quedat desateses per a molta gent. I encara gràcies que la recerca en medicina té una Marató, que som en un país tan de R+D que els pressupostos de recerca han baixat en un 80%, com si fossin innecessaris. No deixa de ser trist que perquè alguns equips d’aquests continuïn funcionant necessitin l’aportació dels particulars.
La idea del Bernardo seria inteessant, però suposo que molts d’aquests equipaments encara es veuen com a competidors i intenten quedar-se amb la seva part de pastís, sense veure que la safata és buida i que seria millor de compartir les engrunes. Coses tan simples com que un teatre ofereixi el seu espai a companyies o conjunts que hauríen de llogar-ne un, potser beneficiant-se’n tots dos. No sé, la veritat, però en temps així, també cal canviar d’actitud, ni que sigui temporalment.
Crec que ens ha fet tan de mal la cultura de la subvenció com el complexe que tenim envers la propietat privada. Si tú Joaquim vols donar diners a qui sigui, ja ho fas de manera privada. Si no saps a qui ajudar, ajuda a un intèrpet directament, en algun renregistrament, en algun projecte de micromecenatge, que n’hi ha molts, o en algun concert concret. El concepte d’ajuda privada va molt mes enllà.
Comparteixo els teus dilemes morals. Fa pocs dies vaig rebre la carta, signada per l’indigne Marco, demanant almoina per salvar el Liceu. I encara semblava que si el teatre ha de tancar la culpa serà nostra per no haver ajudat. Doncs per part meva no rebran ni un cèntim.
Les retallades són necessaries, i si deixem de banda el fet que hi ha altres coses que mereixerien ser retallades abans que la cultura, el cas és que el Liceu, i equipaments semblants, han de ser capaços d’assumir-ho i adaptar-s’hi. I si no ho saben fer, és culpa seva, no nostra.
Tampoc hauriem de ser nosaltres els qui salvin JJMM d’Espanya, però en aquest cas la seva tasca mereix indiscutiblement el suport de l’estat i la retallada de la subvenció és inacceptable. Entre les moltes activitats que realitza l’entitat cal destacar el Concurs Permanent per a joves intèrprets (menors de 26 anys). El premi d’aquest concurs és una gira de concerts per les diferents associacions locals d’arreu del país. Doneu un cop d’ull a la llista de guanyadors d’aquest concurs:
http://www.jmspain.org/concurso-permanente/presentacion/cuadro-de-honor/
Pot un país com el nostre, on els joves músics tenen poc futur, prescindir d’un concurs com aquest?
En Jordi Roch va assegurar que malgrat la retirada de la subvenció JJMM no desapareixerà, i és cert. Les associacions locals (per cert, integrades quasi exclusivament per voluntaris) són independents i continuaran treballant en favor de la música i els joves intèrprets, però quin serà el futur d’aquest concurs? El què ha fet el Ministeri amb JJMM d’Espanya és un crim contra tots els joves músics del país, molts dels quals han perdut una de les millors oportunitats que tenien d’entrar en el circuit professional. Coses com aquesta em fan sentir vergonya de viure en aquest país.
Se intuye la tendencia por parte de las administraciones públicas de pasar la responsabilidad cultural a la iniciativa privada, aunque sin terminar de elaborar la imprescindible Ley del mecenazgo que debería facilitar las cosas, pero también hará falta saber si las empresas estarán dispuestas a dar el apoyo necesario a tanta infraestructura y equipamiento.
La Ley de mecenazgo tendría que llevar adosada una rebaja de la presión fiscal al contribuyente, al menos en lo que afectaba a la parte destinada a la cultura, y me temo que eso no se producirá, con lo cual pagando lo mismo tendremos menos servicios, como ya ocurre con la sanidad y la educación.
Pagaremos los mismos impuestos para pagar la deuda antigua, salvar la banca y pagar el sueldo de la enorme nómina de políticos que nos ahogan bajo la implacable economía neoliberal.
España no es Centroeuropa.
Més
Joaquim, has posat el dit a la llaga. Són moltes les retallades, tant d’àmbit social com cultural. No pots quedar indiferent davant aquesta difícil y vergonyosa situació. Voldria cridar rabiosament, la injusticia i la impotència que sento al no poder fer res, o molt poc
Les preferències, avui per avui, per damunt de la cultura en són totes, sanitat, ensenyament, serveis socials, i un llarg ect. però la cultura ara més que mai, en aquest país està ferida de mort. És una signatura íncomoda, destorba, mai ha aportat vots, per tant s’ha de marginar i, el poble com més ignorant millor. N’oblidem que la cultura és l’espina dorsal de tot país, és la seva identitat com a poble, no seriem res sense ella, hem de lluitar perquè les institucions més emblemàtiques de Catalunya no desapereguin. Com ho hem de fer? N’ho sé.. Fent pinya pot ser?.
Una reflexió molt valenta. Mai més res serà com ha estat fins ara. Ara cal deconstruir per a tornar a construir, la gestió haurà de ser més senzilla, més eficaç i més austera, optimitzant recursos i com diu el Bernardo anant tots junts. Les institucions s’hauran de repensar, així com tots els serveis públics, caldrà que siguin sostenibles. Les estructures públiques actuals són massa ferragoses i com estem veient, encara que no ho vulguem creure, no les podem pagar.
En un moment de tant de pessimisme, un toc d’esperança: si mirem al llarg de la història de la humanitat, l’art i la cultura sempre han sobreviscut a guerres, revolucions, epidèmies i tota mena de calamitats, sempre s’ha anat reinventant. Encara que ens costi de creure, ens en sortirem, no se com, però ens en sortirem.
Al llarg del dia d’avui, mentre anava pensant amb tot el que havies escrit, m’ha vingut a la memòria Victoria de los Angeles, filla d’un treballador la Universitat de Barcelona, va iniciar la seva carrera en plena posguerra, en una època en que la gent passava gana i va arribar on va arribar. Aquest exemple ens ha de servir per a pensar en positiu.
Perdoneu, es diu nafra no llaga.
Benvolgut Joaquim i amics,
moltes gràcies per les teves reflexions que comparteixo. També gràcies pel toc de realisme fora i allunyat de sentimentalismes d’un moment emotiu. Si amics, són moments difícils, moments on els que gestionen la cultura i els que hi estem implicats en ella hem de pendre part activa per veure la situació, analitzar-la i tirar-la endavant de manera intel·ligent. També voldria donar un toc d’optimisme a tot plegat. Les subvencions no han fet mal a la cultura, el que ha fet mal és l’us inadequat de les mateixes. I no entraré en detalls. És evident que els diners públics han minvat i que coses, financiacions i projectes que abans es donaven per fets ara no. De fet des del 2008 que s’està veient aquesta situació. Són 4 anys que hem tingut per preparar-nos. Hi ha gent que ha fet els deures i altres no. Tot i la gravetat de la situació de JJMM, i ho dic amb coneixement de causa ja que per altres temes m’he reunit amb altes instàncies del Ministeri de Cultura, el que s’ha retirat és la subvenció directe si no m’equivoco. Corregiu-me si no és així. Això implica que malhauradament no és destinarà una quantitat dels Pressupostos Generals de l’Estat a certes partides de manera nominal, la qual cosa no incapacita per demanar la subvenció per la via regular, de la que, si es presente un projecte coherent i el de JJMM ho és, segur que es treuen ajudes, i és evident que l’acte de suport ajudarà a que es mirin aquestes sol·licituts amb més “carinyo”. Simplement, qué és el que ens toca ara als agents de la cultura? (responent a la teva dicotomia sobre a qui hem d’aportar): doncs s’hauran de justificar i ajustar molt més els projectes que és proposin a la societat i s’haurà de donar un valor afegit que ajudi, empenyi o sedueixi a les persones, estiguin en l’estament o institució que hi estiguin, o a la societat civil. Sé que son moments durs i als artistes ens demanen molts sacrificis també, però hem de ser optimistes i recorrer a la imaginació i a propostes adequades, noves, atractives i interessants basades en nous models de gestió. Jo prefereixo veure-ho com una gran oportunitat per millorar, tot i les dificultats i l’augment de la feina a realitzar que comportarà. Visca la cultura!
Gràcies Enric per aquest comentari tan coneixedor de causa.
Efectivament hi ha qui no ha fet els deures i hi ha qui s’ha preparat per la travessia del desert.
La retirada de la subvenció de JJMM tindrà conseqüències a mig termini, ja que com bé dius les associacions són independents, però acabaran patint aquesta escapçada de la casa mare que d’alguna manera aglutinava a tots els músics que després nodrien els concerts i les activitats de les associacions.
La proposta de Bernardo sembla la més assenyada, però aquesta unitat cultural per gestionar de manera més eficient tots els recursos necessita d’uns lideratges i d’un projecte de viabilitat que avui per avui no existeixen. Com que la cultura importa poc, sembla que hagin pensat que la crisis per si sola farà una neteja i els que quedin hauran de subsistir.
Jo crec que la solució passa per desvincular-se al màxim de l’àmbit polític i començar a pensar amb l’autogestió, tocant de peus a terra i administrant escrupolosament els recursos. Prèviament és necessària una auditoria que ens ensenyi les vergonyes dels grans equipaments.
Hi ha molta feina a fer i no ´se si hi ha molta gent disposada a treballar.