• RECLAMS VARIS

    IMPORTANT:

    SI TENS ALGUN PROBLEMA AMB LA BAIXADA D'ARXIUS D'ÀUDIO O VÍDEO, DE QUALSEVOL APUNT, NO DUBTIS A ESCRIURE'M A:

    *
    TUTORIAL PER BAIXAR ARXIUS
    Si teniu problemes amb la descàrrega, unió i descompressió d'arxius, us recomano prémer la imatge del HELP que teniu a sota i descarregar el tutorial que us he preparat, pas a pas per fer-ho de manera correcta.

    ==========================================

    *

  • TRADUCTOR

    traducirEste blog traducido al castellano
    traslateThis blog translated in English
    traslateDiesen Blog ins Deutsche übersetzt
    traslatece blog traduit en français

  • L’AGENDA

    Prem sobre la foto del Liceu i aniràs a la seva pàgina web
    .

    .
    Prem sobre la foto del Palau de la Música Catalana i aniràs a la seva pàgina web.
    .

    .
    Prem la foto de la sala Pau Casals de l'Auditori de Barcelona i aniràs a la seva pàgina web
    .

    =====================================
    AUDITORI AXA DE L'ILLA DIAGONAL
    =====================================

    =====================================
    CONCERTS NEU ARTS :NOVES MÚSIQUES
    =====================================

    ======================================
    OFF BARCELONA
    =======================================

    PROPERES ACTIVITATS PROGRAMADES PER
    JJ.MM DE SABADELL:

    *
    Temporada de Cambra 2013-14
    Teatre Principal
    C/. Sant Pau, 6 - Sabadell

    =======================================
    ÒPERA AL CINEMA
    =======================================

    LA TEMPORADA 2013/2014 DEL MET AL CINEMA
     *
     
    Cosi fan tutte (Mozart) .- 26 abril 2014
    Director musical: James Levine; Phillips, Leonard, de Niese, Polenzani, Pogossov, Muraro. Director de escena: Lesley Koenig.
     
    La Cenerentola (Rossini) .-  10 maig 2014
    Director musical: FabioLuisi; DiDonato, Flórez, Spagnoli, Corbelli, Pisaroni. Director de escena: Cesare Lievi.

    =======================================

    =======================================

  • EL DISC DEL MES


    *
    AQUEST MES:
    PAU CASALS INTEGRAL DE L'OBRA PER A PIANO, vol 1

    JORDI CAMELL, piano
    * Prélude (1946)
    COLUMNA MÚSICA

  • IN FERNEM LAND AL MÓN

  • FINS AQUEST MOMENT A IN FERNEM LAND

    • 2,938,025 visites
  • Licencia de Creative Commons
    Este obra está bajo una licencia de Creative Commons Reconocimiento-NoComercial 3.0 España. * IBSN: Internet Blog Serial Number 00-27-04-1983 * PageRank Bitacoras.com ===============================

    =============================== Des de In Fernem Land no em puc fer responsable de totes les opinions o comentaris que deixin persones alienes al blog. Desitjaria que tothom s'expressés en completa llibertat, però també m'agradaria que en la mesura del possible, no s'utilitzés un llenguatge ofensiu o groller. In Fernem Land té la voluntat de ser un lloc plural. on puguin conviure totes les opinions possibles, sempre que siguin respectuoses i tolerants amb la resta de les idees i les persones que s'expressen. Però en qualsevol cas, em reservo el dret de restringir la publicació d'aquells comentaris que atemptin contra aquesta llibertat i tolerància que m'agradaria que imperés Si algú volgués utilitzar de manera íntegra o parcial, algun dels continguts d'aquest blog, m'agradaria que m'ho fes saber. Per contactar-me:

    * * Joaquim

JOAN MATABOSCH ENTREVISTAT PER FRANCESC CORTÈS


Joan Matabosch©A Bofill

Joan Matabosch©A Bofill

En el darrer número (280) de la històrica Revista de Catalunya, fundada l’any 1924 per Antoni Rovira i Virgili, corresponent al darrer trimestre del 2012, Francesc Cortès  fa una extensa entrevista a Joan Matabosch, el Director Artístic del Gran Teatre del Liceu.

És la primera vegada que aquesta revista parla d’òpera i la veritat és que no podien començar millor, ja que Matabosch pot esplaiar-se en una jo diria que brillant argumentació sobre el model artístic d’un teatre d’òpera i del Liceu en particular.

Sé que alguns, no sé si molts, però alguns dels habituals si, no esteu gaire o gens d’acord amb el projecte artístic dut a terme al Gran Teatre del Liceu des de l’any 1999, el de la re inauguració. En Joan Matabosch exposa amb claredat i deixeu-me dir que amb contundència, els fonaments del projecte Liceista,  un projecte reconegut a nivell internacional i que segurament vist des de la miopia local que ens caracteritza, és infravalorat per a una minoria opositora prou sorollosa per semblar molt més important del que és en realitat.

Crec que Francesc Cortès no es deixa res al tinter per preguntar-li i Joan Matabosch  fent gala de la seva generosa extraversió, argumenta cadascuna de les qüestions sense defugir-ne cap. Compte! l’entrevista es concentra en l’estricta competència del Director Artístic d’un teatre d’òpera i per tant altres aspectes que ens neguitegen a tots, són lògicament obviats.

Us deixo uns fragments prou clarificadors, que de ben segur poden generar un interessant debat, que voldria enriquidor i absent de provocacions i exabruptes, com és norma a la casa.

Entre moltes de les coses que diu he seleccionat aquestes:

L’obra d’art no és la partitura, sinó la interpretació d’aquesta partitura. Per tant, vulguem o no, la interpretació és necessària. Cal concretar una partitura en una determinada interpretació, pot ser que hi hagi gent que vegi això com una desgràcia, però a mi em sembla que això és justament la grandesa, l’atractiu i la fascinació que té aquest món. La cèlebre frase d’Adorno que afirma que les formes de l’art ens parlen amb més exactitud sobre la història de la humanitat que els documents, és aplicable a l’opera perquè els directors -musical i teatral- troben el seu “codi” interpretatiu en una època; i això passa sempre fins i tot en els casos què hi ha una voluntat expressa de literalitat històrica.

Jo no he estat fent el que a mi m’agrada. Si un director artístic és responsable, moltes vegades ha de fer coses que no li agraden. A qui l’importa el que a mi m’agrada?

Moltes de les meves òperes favorites no hem tingut ocasió de fer-les.

És bàsic tenir l’estructura i que el director artístic tingui clar que la seva tasca consisteix en omplir-la de continguts.

Crec que l’òpera ha deixat de ser  un art lligat a qüestions socials, o d’observança militant, i s’ha convertit en un hàbit de consum cultural.

Es tracta d’aconseguir que l’espectador torni a descobrir l’obra en comptes de limitar-se a recordar-la .

La interpretació musical o l’aproximació vocal a algunes obres que no són exactament iguals a les que la tradició ens ha llegat, poden enriquir moltíssim el nostre coneixement d’aquella obra. En aquest aspecte, els director d’escena són els que estan de moda, perquè el que fan es veu molt -i més en aquest país, on la direcció d’escena o dramatúrgia, pròpiament dita, no n’hi ha hagut fins fa molt poc, i és doncs el que crida més l’atenció. Cantants que han fet una aproximació diferent a una determinada òpera ja n’hi havia als anys seixanta, però el tema de la dramatúrgia és molt nou en aquest teatre, i era imprescindible que hi arribés, perquè si no,  l’òpera queda incomplerta.

Jo, personalment, detesto moltes de les coses que veig  quan vaig pel món, de pura creació d’escàndol gratuït, que no tenen res a veure amb l’obra.

El Liceu s’ha d’assegurar que proporciona al país una finestra oberta a l’art de la seva època. Cal estar disposats a arriscar-se i fins i tot a equivocar-nos. Val més equivocar-se que sotmetre el teatre a una rutina que convertiria en prescindible la seva existència.

Són moltes idees i moltes més que em deixo (projecte audiovisual, el patrimoni nacional, les obres de nova creació, els divos/es ), però no m’agradaria que des de la Revista de Catalunya em cridessin l’atenció per transcriure fil per randa l’entrevista. Us animo a llegir-la ja que tot i no compartir en la seva totalitat l’extens argumentari, el que en ella s’exposa em sembla imprescindible per garantir un futur operístic amb cara i ulls a Catalunya.

De cop i volta el Liceu ha deixat de ser el focus d’atenció malgrat la gravetat del moment que està passant el món cultural i el Gran Teatre en particular, fins i tot amb una incomprensible, al menys per a mi, recapta presumptament popular, per ajudar a la institució. No m’agradaria pensar que aquest silenci és el preludi d’un obligat oblit motivat per la manca de diners i sobretot d’idees i ajuda institucional a un projecte que ara més que mai, necessita d’una claríssima, valenta i realista proposta.

Continuem esperant, ara que ja hi ha un nou govern constituït, quina és la solució a curt termini per garantir la viabilitat del teatre.

 

About these ads

40 Respostes

  1. El pobre Joan Matabosch sale con cara de susto en la foto, como si hubiese visto un “fantasma” paseándose por los pasillos del Liceu. ¿Quién sería?

  2. Quin luxe gaudir d’un diamant com en Matabosch!
    Mes que una entrevista ens ha donat un Master!

  3. Molt interssant Joaquim! Gràcies per compartir-ho!
    Llastima que la politica de preus no ompli la casa a totes les funcions!
    Per cert, el divendres em vaig assabantar que pels joves, estudiants i la gent gran hi ha descomptes a les “entrades de última hora” (50% i 30%!!). Aixo tambe ho diuen a la web al apartat de localitats, pero trobo que ho endrien que indicar a la primera plana per promocionar mes. Be, tambe pot ser que jo simplement “no me entere” per estar a la lluna, el fet es que he trigat fins ara per descobrir ho.
    :-S
    Bona setmana a tots! una abraçada.

    • Jo per sort ja fa un temps que ho sé! I ara molts cops trec les entradesa última hora. A la zona 8 em costen 6 euros!!!! (més barat que anar al cinema)

    • De hecho, si vas con un “joven” te dan dos entradas al 50%. Yo a veces me llevo a la niña y nos hacemos un dos por uno.

      • Es decir, que el adulto acompañante del menor también entra al 50%. O bien el niño no paga, según como quiera mirarse.

        • con mi joven de 21 sirve?

          • Públic jove.- Per a menors de 28 anys, 50% de descompte en l’adquisició de com a màxim 2 localitats el mateix dia de la funció 3 hores abans de l’inici amb l’acreditació prèvia a les taquilles (1 hora abans els dissabtes i festius amb representació).

            El que jo no sabia és que aquesta 2ona localitat (amb 50% de descompte també) que pot agafar el menor de 28 anys la pot fer servir un adult major de 28 anys. És així, Marga? Ho he entès be?

            • Jo tampoc ho sabia, pero tot i això sempre ho fem jejeje (sóm uns delincuents!!!!!)

            • esteu segurs?????? les 2 localitats al 50%!?!? si fos veritat soc ben burra – porto pagant 4 anys el 100% de les nostres entrades…aaaah! be, m’ho prendré com una “subvencio involuntaria” al Liceu… :-(
              en tot cas, si només fos el 50% per la localitat del jove i l’adult el 100% també soc burra, pero una mica menys… :-)

  4. Tot el que hé llegit fins ara és força interessant. La entrevista és llarguíssima, aixi que potser entre avui i demà la podré llegir tota. I el resum que ens fas em confirma que JM està molt en línea de lo que jo tambè penso que ha de ser en l’actualitat el fenònem/espectacle operístic.

  5. Molt interessant, però a on puc trobar la revista?, es troba als quioscs o llibreries?

  6. “L’obra d’art no és la partitura, sinó la interpretació d’aquesta partitura”. Es evident que omet intencionadament un “només” i un “també”, que tot i coincidir amb el que vol subratllar així, es un altre manifestació de la actual sobrevaloració dels intèrprets, en detriment de l’autor. I al Cèsar el que es del Cèsar, però a Deu el que es de Deu. Encara que també es cert que la part que hem de cuidar nosaltres es la del Cèsar.

    • No estic gaire segur d´això (ho hauria de rumiar més), i per tant no en faré casus belli, però sento una veueta que em diu que quan la mateixa partitura de Iolanta tant pot esdevenir una catarsi col·lectiva com un bunyol, potser sí hem d´admetre que en teatre, música o dansa, l´obra d´art és hores d´ara més la interpretació que se´n faci que no pas el text o la partitura en sí. No és un quadre on em trobo solo ante el peligro i que ja és (catarsi o bunyol) abans que jo m´hi posi davant i ells facin la seva feina. En òpera/teatre, o hi ha un senyors que interpreten o simplement no hi ha obra d´art.
      [Espero no haver-la dit molt grossa. Una vegada que no vaig a buscar l´acudit fàcil... :???:]

      • Jo sí que estic totalment segur (i segur que tu també) perquè coincideixo plenament amb tot el que dius, però no oblido la obvietat de que la partitura ha de ser i es també art. ¿Que moltes vegades una gran interpretació treu petroli? Fantàstic. D’altres, els ossos de l’autor salten a la seva tomba. Em sembla molt bé que avui es vulgui emfatitzar la importància, la creació que fan els intèrprets, però la afirmació de que l’art rau només aquí, només es pot acceptar com una provocació. La gracia de la música te molt a veure amb les re-creacions que es fan, “-re”. Pero em fa certa ràbia que ens oblidem tant dels compositors. Clar, que com no hi son, no es poden queixar. Todo lo cual estoy convencido de que sabe Vd mucho mejor que yo. ;-)

        • Ja. Però la bestiesa que apuntava amb la boca petita anava més enllà: la partitura només és art al caparró d´en Barenboim, en Pappano i en Josep Olivé (que se l´emporta a l´Auditori i va seguint). Això és: pels artistes (que és el que són tots tres :smile: ). Però pels mortals com jo són només un munt de puntets negres sobre unes ratlletes. Una cosa incomplerta. Un embrió. Un nasciturus. Però no és art, perquè encara no és. I llavors apareix un artista, Barenboim, Carsen, Corella o Lizarán, i agafa aquell material encara informe per convertir-lo en art (o no). Entenc que és per on va Matabosch quan diu que la interpretació és necessària, que cal concretar una partitura en una determinada interpretació i que això és justament la grandesa, l’atractiu i la fascinació que té aquest món. O potser no anava per aquí i sóc jo que… :???: Be: en aquest cas, amants de Verdi, Hérold i Txèkhov, i si és inevitable , heus-me ací per rebre, sofrent qual ecce homo, tot tipus d´insults, cops i garrotades. Sense dubte ben guanyats per ficar-te on no et demanen, palanganero!

          • Ja. Ja val de trampes :-)

          • Hola,

            Jo ho veig com el Xavier: si no s’interpreta, l’obra d’art no pot ser apreciada (llevat que sàpigues llegir la música: i encara i així, només en tindràs una part, que no pas l’escènica). Cal que s’interpreti perquè l’obra arribi al públic. La literatura, les belles arts, són directes, i encara i així hi ha una interpretació interna de qui les llegeix o veu, però no hi ha un intermediari; la música i les arts escèniques necessiten d’uns intermediaris, d’uns intèrprets per poder arribar al públic. I això és el que vol dir Matabosch: que en aquest àmbit, l’obra d’art només pot ser copsada quan s’interpreta.

          • Per al.lusions. :-)

            Jo sincerament no entenc massa el que vol dir en JM amb aquesta tan estranya afirmació, perque crec que partitura i interpretació són inseperables, i és l’unió entre elles, la forma en que es fa realitat aquesta unió i el fons en que aquesta es comunica, lo que pot esdevenir (o no) art.

          • Perquè em dona la gana i (de moment) aquí encara em deixen: “L’obra d’art no és NOMÉS la partitura, sinó TAMBÉ la interpretació d’aquesta partitura” Majuscules ofensives perquè no sé posar cursives. Molt poc provocador, ja ho se, ensopit i obvi, però ¿no es més cert? (Pare, perdona’ls, etc)

  7. El discurs inaugural que va fer Matabosch pel Concurs Viñas fou amb aquesta idea, llàstima que no era el moment ni possiblement el públic més idoni, – per la mitjana d’edat- entre altres aspectes.

  8. És una entrevista molt interessant on el Joan està de “reclinatori” i per treure’s el barret.

  9. És un exercici teòric molt intel·ligent, però com acostuma a passar, es distancia massa en alguns aspectes del destinatari, doncs buscant la universalitat estan perdent una part del públic. Jo no dic que sigui una estratègia equivocada, però cal que tinguin present que no trigaran a perdre la base del públic fidel que fins ara era un valor segur, per passar a oferir productes que en funció del seu interès tindran més o menys acceptació, però els abonats s’aniran alliberant de l’obligatorietat de comprar-ho tot. Potser si canviessin el sistema d’abonaments el projecte acabaria funcionant, però com l’han fet fins ara, basat en la fórmula històrica, això costarà més que funcioni.

  10. Interessant. Gràcies Joaquim per parlar-ne. Ara cal llegir tota l’entrevista.

  11. El dia que al Liceu tornem a veure el que sentim al fossar i a sobre l’escenari, tornaré a comprar entrades amb regularitat. Fins aleshores aniré estalviant, malgrat el meu amor per Wagner, Mozart i Verdi, i esperaré que arribin temps millors.

  12. No he podido hacerme con la revista y por lo tanto me quedo con los fragmentos que has escogido.
    Para mi está la importancia de la obra y luego buscar la interpretación idónea que le haga justicia.
    No creo que para Jo Dalí llegue a haber un equipo artístico que la sitúe al lado de las grandes obras de la historia, mientras que Le Nozze di Figaro la haga quien la haga siempre será una obra maestra, dicho lo cual y a pesar de que ahora sean los directores de escena los que quieren ser el centro de atención, siempre habrá el ejemplo de Il Pirata o Iolanta para situar las cosas en su justo lugar y por lo tanto, más valdría que los directores artístico y Matabosch en particular, lo tuvieran en cuenta y en vez de arriesgar el éxito o el fracaso de una producción a las veleidades o genialidades de un director y sus costosos montajes, lo hicieran por la parte que el público agradece más, siempre que queramos que el público siga siendo el que le gusta la ópera y no preferentemente al que le gusta el teatro, que para ello ya tiene multitud de ofertas.
    Si luego se unen ambas cosas, como sucedió con Rusalka se logra el objetivo, pero no siempre sucede y aun así hay mucha gente que no está dispuesta al sacrificio que supone posponer a Herheim por delante del propio Dvorak, y no por ello creo que deban ser catalogados de retrógrados o inmovilistas.
    Por último quisiera decir al respecto del legado de la tradición, que yo tampoco soy partidario de ella, pero si en cambio de las versiones con criterios históricos que buscan ofrecer la obra artística tal y como fue concebida y a la partitura me refiero, por lo tanto estoy de acuerdo en que Herheim o cualquier otro quiera proponernos una versión teatral diferente para explicarnos lo mismo, a veces con resultados fallidos, pero no estoy de acuerdo en que se corte la música o se altere la partitura, ya sea por designios del director de escena, del musical o de los cantantes.
    Mañana intentaré acercarme a una de las librerías reseñadas en los enlaces para hacerme con este número.
    Muchas gracias.

  13. La obra de arte es el resultado de la creación de un autor o autores. Los intérpretes de la obra de arte ejecutable o representable son los vehículos que pueden difundirla y hacer partícipe a los demás de sus valores, pero nunca constituyen ellos “la” obra de arte sino que participan de ella como transmisores y pueden dignificarla o destrozarla, o ni una cosa ni otra y quedarse en la mediocridad.

    Los “garabatos” de las partituras son los signos que expresan la inspiración de un compositor, lo mismo que sucede con la las letras de los textos de los libros, con la diferencia de que el compositor indica en las partituras cómo deben interpretarse sus notas, si en forte o piano o pianísimo, si lento o moderado o rápido y qué notas hay que interpretar y qué otras se pueden eventualmente interpretar en su lugar,etc… Y luego los músicos y los cantantes se atienen a esas notas e indicaciones que son conducidas por el director musical, de acuerdo con la partitura creada por el compositor. En literatura, por el contrario, lo escrito permite al lector una interpretación de lo leído a su manera porque en ningún lugar se le indica que lea más rápido o más lento ni más fuerte o más suave ni más agudo o más grave, eso sí lo escrito escrito está y el lector no puede cambiar el texto escrito que está leyendo, si bien puede imaginarse para sí cosas que el escritor ha podido dejar entrever.

    Por consiguiente a este respecto no estoy de acuerdo con Joan Matabosch. Sobre el resto no me pronuncio porque no he leído esta entrevista en su integridad. Pero decir que la obra de arte no es la partitura sino la interpretación de esa partitura es una opinión suya que considero que no se corrresponde con la realidad. Por esa regla de tres un libro tampoco es una obra de arte sino que lo es la lectura del mismo y la interpretación que hace el lector.

  14. La partitura es una obra de arte y el intérprete es un artista importantísimo. Y el oyente o el lector o el que mira: el receptor también forma parte del hecho artístico, todos lo somos. Me gusta que me hablen con nuevos puntos de vista, me sorprendan e incluso me enojen. Para museos ya tenemos los dvd y muchos youtube. Escuchemos a los artista de hoy. Tráigalos sr Matabosch.

  15. Vaya foto amb cara de psicópata…!

  16. No es pot “ningunear” als autors, bé mereixen el reconeixement a la seva creació; la obra d’art no existiria sense ells , els autors fan possible la gènesi , d’altra manera no es podria llegir o interpretar .
    Naturalment la obra d’art necessita d’un lector o espectador i també d’un interpret/s , en el cas de la música i del teatre, per poder ésser identificada, reconeguda, gaudida, inclús diria “acabada” .
    Valorar als interprets, que formen part indissoluble del fet artístic, no pot anar en detriment de l’apreciació del valor dels autors .

  17. Suposo que tots em perdonareu que no contesti, aquest cop, personalment.
    Primer perquè em perdo amb les rèpliques que us feu i que a vegades són tant privades o tan fora de context que entre la mandra que em provoquen i la poca aportació que puc fer al respecte, m’acaben desmotivant.
    En aquest aspecte jo no he tallat mai, ni ho faré, les diferents vies paral·leles que sorgeixen al voltant d’un apunt, però ja em permetreu que algunes vegades em mantingui voluntàriament al marge.
    També comprenc que sense haver llegit l’article en la seva totalitat, limitar-lo a les quatre idees que us vaig deixar, no deixa de ser una manipulació amb l’intent de que us interesséssiu en trobar la revista llegir-la en la seva totalitat. Per tant millor esperar que si teniu l’oportunitat de fer-vos amb l’entrevista, ja que hi ha moltes coses a tenir en compte.
    M’agradaria afegir-me a la idea llençada de proposar una conferencia de Joan Matabosch per exposar a un auditori interessat aquestes idees, ja que evidentment aprofitar el pregó del Viñas, amb un públic més aviat contrari a escoltar aquestes o altres tesis i àvid d’escoltar els divos contractats per cloure l’acte, és si més no, una temeritat.
    Cal escoltar a Matabosch, té les idees clares i s’ha guanyat un prestigi internacional i una certa estima local d’un grup que jo crec que cada vegada és més ampli, malgrat que els detractors acèrrims que té es fan notar molt. això no és gaire habitual i per tant caldrà fer un bon repàs de tot el que hem vist i de tot el que s’ha programat i de tot allò que està pendent de fer.
    Matabosch arribarà un dia que marxarà, però no en tingueu cap dubte que qui el substitueixi seguirà la línia marcada, els resultats acrediten que més enllà del gust personal de cadascú de nosaltres tenim, el Liceu ha esdevingut malgrat el pressupost mitjà amb que ha de programar, un centre operístic de prestigi.
    Altres aspectes ja us vaig dir que no eren motiu d’anàlisi d’aquest apunt.

  18. Encara no he pogut llegir l’entrevista sencera. La meva opinió és, per tant, temporal. Vagi per endavant que entenc part dels problemes que genera la primera cita “L’obra d’art no és la partitura, sinó la interpretació d’aquesta partitura”. Això no obstant, més enllà del cop d’efecte perseguit, fixem-nos com immediatament matisa “vulguem o no, la interpretació és necessària”. Entenc, doncs, que el discurs artístic del Sr. Matabosch no persegueix desplaçar el o els diferents autors operístics; això no obstant, sense una interpretació que ens els faci intel•ligibles pot esdevenir impossible arribar a ells. És precisament en aquesta interpretació, doncs, on es manifesta l’obra d’art.

    • Interessant puntualització!
      Et dono la benvinguda Porpora i torna quan vulguis, la interpretació és imprescindible per arribar, efectivament.

      • Gràcies, Joaquim! Encara que sense participar-hi fa temps que segueixo el teu blog, musicalment absolutament necessari i enriquidor.

        • Sou molts els que traieu el cap per IFL sense deixar-ne constància, per això quan deixeu un comentari, us ho agraeixo tant.
          Gràcies per aquests elogis, és el que pretenc, ara si, quan vaig començar de manera inconscient no en tenia ni idea del que podia suposar iniciar aquesta aventura.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Canvia )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Canvia )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Canvia )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 1.375 other followers

%d bloggers like this: