Rudolf Buchbinder
Poc m’imaginava a mitja tarda d’ahir dilluns que al vespre assistiria al recital del pianista austríac Rudolf Buchbinder que dins el cicle del Palau 100 oferia un programa dedicat a Schubert a la primera part i a Schumann a la segona.
No és que me’n alegri de la malaltia dels amics, però si no arriba a ser per una impertinent grip que arrasa als barcelonins, jo ahir no tenia previst anar al Palau. Entre aquestes víctimes tenim a l’Imma, a la que desitjo que ben aviat es recuperi i per això en Miquel em va trucar invitant-me, si volia, a acompanyar-lo al Palau. Quina pregunta!, és clar que vaig voler!.
No tenia a Rudolf Buchbinder entre els meus pianistes memoritzats, és més tot i coneixent de la seva reputació beethoveniana i especial atenció als romàntics centreeuropeus, no el tenia present. No tornarà a passar. És un prestigiós solista que sovinteja les millors sales, les millors orquestres i col·labora amb els millors directors.
A la primera part ens va oferir 4 Impromptus op 142 D935 de Franz Schubert. Va ser un Schubert correcte, però no em va produir cap sensació especial, sonava bé òbviament, però potser era massa carnal, no s’enlairava, aquella música no fluïa, tocava excessivament de peus a terra. No us diré que fos fosc, brusc, o poc subtil, ja que després d’haver escoltat a Prats amb els “Mariinkis”, trigaré una mica a trobar un pianista brusc, però diguem que els meus estereotipats esquemes schubertians no quadraven amb la sonoritat i la pulsació de Buchbinder.
A la segona part ens esperaven els Estudis simfònics de Franz Schumann i allò va ser tot un altre món.
Les onze variacions que Schumann va composar per suggeriment del pare d’Ernestine von Fricken, la jove amb qui va mantenir una relació que en prou feines va durar un any, estan farcides de referencies a Chopin, Bach, Mendelssohn, Marschner i fins i tot a la Marsellesa, i del propi pare d’Ernestine, el Baró Ignaz von Fricken Schumann va utilitzar una composició per a flauta (el tema inicial). L’obra és de grans dimensions i pretensions, apropant-se al model beethovenià de les variacions Diabelli o les variacions Heroica.
Buchbinder va desplegar tot el ventall expressiu en cadascuna de les variacions, sabent donar sentit a aquest univers íntim, interior i profundament romàntic, exaltat i brillant, en un constant anar i venir de sensacions i formes, enlluernant amb tècnica i expressivitat, força i delicadesa, emoció al cap i a la fi, quelcom imprescindible quan estem immersos en el romanticisme més exagerat. No era una mostra aclaparadora fins la sacietat, de facultats i tècnica, ans al contrari, tenint les facultats i la tècnica, la interpretació que va fer de l’obra de Schumann, va ser magníficament servida en les dosis justes per assaborir-ne totes i cadascunes de les exquisideses que la partitura conté, quan i com convenia.
Mentre que al final de la primera part els aplaudiments van ser d’aquella manera que els lletraferits afrancesats anomenen un “succès d’estime”, en acabar la segona part va ser una contundent i sincera mostra d’aprovació que va acabar després dels corresponents bravos i enfervorits aplaudiments, amb tres espectaculars, brillants i enlluernadores propines, molt poc respectades per part d’un públic maleducat que anava marxant de la sala malgrat les ganes que tenia el pianista de regalar-nos perles.
Un detall: després de la segona propina hi va haver uns cinc o sis espectadors que la frisança per marxar els va enxampar a peu d’escala central (segon pis), quan va iniciar la tercera. Es van quedar palplantats, drets al bell mig de l’escala, impedint que els que estàvem asseguts poguéssim veure correctament al pianista, tot i així ningú els va dir res, i així que el pianista va acabar, sabeu, us imagineu que van fer?, si, exactament, ho heu endevinat, sortir escales avall, cames ajudeu-me, sense donar-li les gràcies amb un senzill aplaudiment. Ja ho diuen ja, que el món de desagraïts n’és ple, però a aquests nivells i en aquests ambients, digueu-me idealista, sempre en sorprèn i no serà que no porti anys veient coses similars, però no hi puc fer més.
Imma millorat, però si avui teniu alguna cosa i encara no et veus en cor… Miquel 
Moltes gràcies voltaires!
I us deixo amb un Youtube de la primera propina que ha interpretat, unes variacions sobre temes de Johann Strauss, que han motivat un aplaudiment provincià quan part del públic ha identificat el tema de l’obertura de la popular opereta. Ai Senyor!
Filed under: Palau, pianistes, recital Etiquetat: | Franz Schubert, Palau100, Robert Schumann, Rudolf Buchbinder
A Catalunya Música, a la secció CLÀSSICA 2.O que feia en Miquel Jarque en el programa BLOC DE NIT de Pere Andreu Jariod. Emès al mes de gener de 2009
Gràcies per la crònica Joaquim !
Quina llàstima Joaquim , haver -te de trobar pel mon amb aquesta gent tan grollera ….
Inma millora’t guapa!
La grolleria ho abraça tot, hem de desempallegar-nos-en i combatre-la
Avui confirmes la meva idea, Joaquim: el mateix públic provincià del final difícilment pot saber distingir abans entre la banalitat de la primera part i l´expressivitat de la segona, però sí que arriben per diferenciar un m´agustao d´un no m´agustao. Recuperat ben aviat, Imma!
Molt d’acord amb el teu comentari però no només li va passar al “públic del final” a mi també i, en la meva ignorància, pensava que era una qüestió de preferència entre una obra i l’altra.
No t’he acabat d’entendre Joan
No és ben bé així, és més subtil i perillós.
Algú que pot gaudir d’una obra i d’una interpretació, marxa sense agrair al que ha fet possible tanta bellesa, potser és més fruit de l’egoisme i l’aïllament d’una societat molt materialista, egocèntrica i onanista
Alça manela!
A este pianista le llaman “el último de los pianistas románticos” y no por la edad, según sus propias palabras. Una suerte que hayas podido asistir, ya que por la crónica puedo leer que hace honor a la verdad.
Si, va ser un concert magnífic, sobretot a la segona part i a la tercera, amb les variacions del Strauss “lleuger” i dos Beethoven que és el segell que l’identifica a arreu.
És un dels grans, amb menys màrqueting a sobre que altres, però magnífic.
Lamentablement aquestes actituds de la gent que marxa només acabar un concert, el veiem a diari al Liceu, al Palau o a l’Auditori. No puc entendre que algú que va a escoltar música i a gaudir-ne, sigui incapaç d’esperar 5 minuts per agrair als musics o als cantants la seva interpretació. A que van aquesta gent al Palau?
Sempre em faig aquesta pregunta. Personalment ho atribueixo a la devallada imparable de l’educació en societat o “urbanitat”, com es deia abans. Tot i que, curiosament, molta de la gent que surt corrents no es precisament de la “primera volada”.
És que gent maleducada n’hi ha hagut sempre
És el mateix que passa a tots els nivells, quan veus com es comporta la gent a la cua de qualsevol cosa, davant d’un semàfor, amb l’atenció a la gent gran, amb els infants, amb els animals de companyia…
És la conseqüència d’un model crepuscular que tinc l’esperança que la crisi redreci cap a una societat més solidària, agraïda i educada.
No tots els assistents als concerts de clàssica o a les representacions d’òpera pel fet de ser-ne espectadors porten l’educació a la seva genètica adquirida, amb això vull dir que suposar que el públic de clàssica és respectuós, educat i agraït, és una fal·làcia.
Estem tips de veure comportaments impropis d’algú que vol gaudir de Bach, Schumann o qualsevol altre geni, i ens equivoquem quan associem l’excel·lència del que s’interpreta amb la categoria i preparació del qui ho va a escoltar. Res a veure.
M’hagués agradat anar a aquest concert.
Hitler s’emocionava fins el plor escoltant no sé què, oi? Doncs ja està tot dit.
Comparteixo el teu comentari i t’hagués agradat el recital, va ser esplèndid.
A mi m’agrada aquest pianista, i el programa era força atractiu perque tot lo romàntic ho domina molt bé. M’hagués agradat molt escoltar-lo en les Variacions. Prenc nota doncs del que dius. I plego ja, que encara em queden coses a fer i no em vull perdre l’estrena mundial del Philip Glass aquest..no se..no se… Deu!
T’hagués agradat molt aquell Schumann, potser més que el Walt Disney minimalista
Un concert del nostre abonament al que em feia una certa mandra anar-hi, desprès d’haver viscut l’ultim Palau100. Vaig estar a punt de no anar-hi però l’Imma em va animar a buscar parella “de fet” per un parell d’hores.
I va resultar un concert preciós, per part del pianista i també per la bona companyia. La segona part amb “les onze variacions que Schumann” i els 3 bisos els vaig trobar increïbles.
El que vas viure Joaquim, de la gent dreta als bisos a peu d’escala tapant als que estem asseguts, és lo normal de cada concert del Palau100… per mi que son sempre els mateixos.
L’Imma esta encara xunga i crec que malauradament la grip li durara uns quants dies mes…. els voltaires hauran d’aturar-se uns dies.
Espero que la Imma es recuperi i una mica de repòs us anirà bé.
Repeteixo l’agraïment a la convidada que em va permetre gaudir d’aquest pianista que no hagués anat a veure si no hagués estat per aquesta grip enutjosa i impertinent.
Una abraçada per a tots dos.