• RECLAMS VARIS

    IMPORTANT:

    SI TENS ALGUN PROBLEMA AMB LA BAIXADA D'ARXIUS D'ÀUDIO O VÍDEO, DE QUALSEVOL APUNT, NO DUBTIS A ESCRIURE'M A:

    *
    TUTORIAL PER BAIXAR ARXIUS
    Si teniu problemes amb la descàrrega, unió i descompressió d'arxius, us recomano prémer la imatge del HELP que teniu a sota i descarregar el tutorial que us he preparat, pas a pas per fer-ho de manera correcta.

    ==========================================

    *

  • TRADUCTOR

    traducirEste blog traducido al castellano
    traslateThis blog translated in English
    traslateDiesen Blog ins Deutsche übersetzt
    traslatece blog traduit en français

  • L’AGENDA

    Prem sobre la foto del Liceu i aniràs a la seva pàgina web
    .

    .
    Prem sobre la foto del Palau de la Música Catalana i aniràs a la seva pàgina web.
    .

    .
    Prem la foto de la sala Pau Casals de l'Auditori de Barcelona i aniràs a la seva pàgina web
    .

    =====================================
    AUDITORI AXA DE L'ILLA DIAGONAL
    =====================================

    =====================================
    CONCERTS NEU ARTS :NOVES MÚSIQUES
    =====================================

    ======================================
    OFF BARCELONA
    =======================================

    PROPERES ACTIVITATS PROGRAMADES PER
    JJ.MM DE SABADELL:

    *
    Temporada de Cambra 2013-14
    Teatre Principal
    C/. Sant Pau, 6 - Sabadell

    =======================================
    ÒPERA AL CINEMA
    =======================================

    LA TEMPORADA 2013/2014 DEL MET AL CINEMA
     *
     
    Cosi fan tutte (Mozart) .- 26 abril 2014
    Director musical: James Levine; Phillips, Leonard, de Niese, Polenzani, Pogossov, Muraro. Director de escena: Lesley Koenig.
     
    La Cenerentola (Rossini) .-  10 maig 2014
    Director musical: FabioLuisi; DiDonato, Flórez, Spagnoli, Corbelli, Pisaroni. Director de escena: Cesare Lievi.

    =======================================

    =======================================

  • EL DISC DEL MES


    *
    AQUEST MES:
    PAU CASALS INTEGRAL DE L'OBRA PER A PIANO, vol 1

    JORDI CAMELL, piano
    * Prélude (1946)
    COLUMNA MÚSICA

  • IN FERNEM LAND AL MÓN

  • FINS AQUEST MOMENT A IN FERNEM LAND

    • 2,939,167 visites
  • Licencia de Creative Commons
    Este obra está bajo una licencia de Creative Commons Reconocimiento-NoComercial 3.0 España. * IBSN: Internet Blog Serial Number 00-27-04-1983 * PageRank Bitacoras.com ===============================

    =============================== Des de In Fernem Land no em puc fer responsable de totes les opinions o comentaris que deixin persones alienes al blog. Desitjaria que tothom s'expressés en completa llibertat, però també m'agradaria que en la mesura del possible, no s'utilitzés un llenguatge ofensiu o groller. In Fernem Land té la voluntat de ser un lloc plural. on puguin conviure totes les opinions possibles, sempre que siguin respectuoses i tolerants amb la resta de les idees i les persones que s'expressen. Però en qualsevol cas, em reservo el dret de restringir la publicació d'aquells comentaris que atemptin contra aquesta llibertat i tolerància que m'agradaria que imperés Si algú volgués utilitzar de manera íntegra o parcial, algun dels continguts d'aquest blog, m'agradaria que m'ho fes saber. Per contactar-me:

    * * Joaquim

EL MET AL CINEMA: GIULIO CESARE


David Daniel (Giulio Cesare) i Natalie DEssay (Cleopatra) al MET, producció de David McVicar. Foto Ken Howard

David Daniel (Giulio Cesare) i Natalie DEssay (Cleopatra) al MET, producció de David McVicar. Foto Marty Sohl

Amb aquest Giulio Cesare va acabà ahir la temporada del MET 2012/2013 al cinema, i la veritat és que no podia acabar millor, va ser un espectacle esplèndid des de tots els punt de vista, musical, escènic i vocal.

La producció original prové del Festival de Glyndebourne i a grans trets és la mateixa que és pot veure en DVD, si bé al Festival anglès comptava amb uns protagonistes diferents i la direcció corria a càrrec del grandiós William Christie i les seves meravelloses Les Arts Florissants.

Al MET la direcció musical corria a càrrec d’un altre expert, Harry Bicket, i l’orquestra lògicament era la del teatre novaiorquès, reduïda a un conjunt pràcticament de cambra i amb l’afegitó d’alguns instruments barrocs, amb resultats molt bons, amb un so genuí i un virtuosisme del conjunt admirable. menció especial per el violinista David Chan, que va acompanyar a dalt de l’escenari i de manera excel·lent la preciosa ària de Cesare amb solo de violi obligat, “Se in fiorito ameno prato”.

Pel que fa a Bicket va utilitzar tempos molt lleugers, amb transparència i molt sentit de ritme dramàtic, quelcom que s’agraeix en una òpera tan llarga i amb les àries da capo, que si no tenen una interpretació intel·ligent i creativa, malgrat la seva bellesa, poden arribar a esgotar. No va sé el cas, ja que conjuntament amb una direcció escènica brillantissima i la complicitat genial dels cantants, van fer que l’òpera em passes molt bé, tot i un tercer acte amb les idees escèniques pràcticament esgotades, un excés de violència gratuïta “nade in McVicar” i els cantants una mica cansats, que van fer que el nivell baixés un graó, però mantenint-se encara en l’excel·lent.

David Daniels ja comença a ser un cantant veterà, va trigar una ària a esclafar-se i a  agafar el nivell en que ens té acostumats, tot i així ahir i malgrat els micròfons s’apreciava un volum vocal escàs i dificultats en superar els passatges més ràpids i àgils, les famoses roulades barroques. En canvi en els passatges més emotius i introspectius, el cant expressiu del contratenor va excel·lir.

Escolteu com va cantar “Se in fiorito ameno prato”, acompanyat per David Chan al violí


Natalie Dessay havia cancel·lat alguna funció d’aquesta òpera (algunes crítiques de la primera representació no van ser gaire bones), però no va fallar a la cita televisiva/cinematogràfica i va oferir un tour de force extraordinari. La veu ja sabem que ha perdut algunes de virtuts que la van caracteritzar, ara l’agut és difícil, el sobreagut quasi impossible i el color ha perdut esmalt i brillantor. Queda o jo diria que s’ha incrementat la capacitat expressiva d’una artista sense límits, capaç de fer una escena còmica per enfollir, robant protagonisme a qualsevol que comparteixi escenari amb ella, com trasbalsar-te en els moments més íntims o tràgics. Té una capacitat de convicció escènica admirable i alhora és disciplinada i fa tot el que li diuen i de ben segur una mica més. En aquesta producció, McVicar li demana a Cleopatra molts números ballats i ella també en això excel·leix mentre canta amb l’agilitat acostumada.

Va passar per més d’un moment vocalment complicat, i amb alguna trencada de veu inclosa, problemes que no són nous i que denoten unes limitacions inexorables, limitacions que no impedeixen en cap cas seguir admirant a una intèrpret fora de sèrie, per l’admirable disciplina, el seu rigor, la professionalitat i sobretot la creació.

Així va cantar Se pietà


Patrica Bardon Cornelia a Giulio Cesare, producció David McVicar

Patrica Bardon Cornelia a Giulio Cesare, producció David McVicar

Admirable la Cornelia de Patricia Bardon, per l’elegància del seu cant, la dignitat i tragèdia que ofereix al seu personatge i la bellesa musical que desprenen les seves interpretacions. No és una contralt en stricto sensu, però s’apropa molt i bé, a la vocalitat i sonoritats més greus de la corda femenina.

Sensacional el Sesto de Alice Coote, la mezzosoprano nord-americana que tan còmode se sent en els rols transvestits, exhibeix una extensió vocal admirable, acompanyada d’una exquisida musicalitat. Com acostuma a succeir quan la Cornelia i el Sesto són de categoria, el catàrtic duo “Son nata a lagrimar” que tanca el primer acte, va esdevenir un dels millors moments de tota la representació.

Escoltem aquest final del primer acte


Christophe Dumaux, Tolomeo a Giulio Cesare al MET. Producció de David McVicar

Christophe Dumaux, Tolomeo a Giulio Cesare al MET. Producció de David McVicar

Se m’acaben els adjectius laudatoris, però per a Christophe Dumaux no puc dic altre cosa que impressionant, el millor de tota la representació pel meu gust. El contratenor  francès, repeteix la brillant interpretació d’aquest mateix rol amb Cecilia Bartoli a Salzburg, exhibint veu, força, temperament, tècnica, virtuosisme i acrobàcia. Lluny de les emissions esllangides i toves de molts contratenors, Dumaux fa gala d’una emissió vigorosa i viril quan li convé, ja que l’ambigüitat del personatge de Tolomeo també la recrea amb mestrívola incisió. Un crack

Escoltem-lo cantant “Si, spietata, il tuo rigore”


Sorprenent l’Achilla de Guido Loconsol, el jove baríton italià té molta presència vocal i escènica, domina les agilitats barroques i tot fa preveure una excel·lent carrera.

Molt simpàtic, si bé vocalment una mica insuficient, el contratenor marroquí Rachid Ben Abdeslam interpretant un Nireno queer, amb el seu gran moment a l’inici del segon acte amb Chi perde un momento” a lo Bollywood, del que en treu un gran profit, tot i que a Glyndebourne em va semblar vocalment més suficient.

Correcta l’episòdic Curio de John Moore.

David Daniels i Natalie Dessay al segon acte de Giulio Cesare al MET, producció de David McVicar

David Daniels i Natalie Dessay al segon acte de Giulio Cesare al MET, producció de David McVicar

La producció de David McVicar és magnífica, enginyosa, distreta i plena de detalls, si bé a mi em va començar a esgotar al tercer acte, quan el director anglès no pot evitar fer brollar la sang de manera quasi malaltissa, en les escenes violentes que el caracteritzen i que no calien, sota el meu punt de vista. El gran encert de McVicar recau en el detallat  treball psicològic i dramàtic dels personatges. A cadascun el defineix molt bé, amb coherència i credibilitat, però com que les àries són molt llargues, en algunes els hi han incorporat unes coreografies molt divertides, que tots els cantants segueixen amb més o menys encert i habilitat, però que atorguen a la representació una vitalitat i un color extraordinari.

McVicar fa una brillant proposta teatral canviant l’època, com no podia ser d’altre manera, i converteix als romans (i mira que ho diu de vegades la pobre Cornelia, que ella és una dama romana), en una Lady victoriana, ja que el Egipte d’aquesta producció és el de la colonització anglesa, cosa que no evita, ans al contrari potencia, fer ben palesa la conquesta, la venjança, l’ambició, la traïció, l’amor i la bogeria que amaguen moltes escenes, amb picades d’ullet al teatre musical, a Bollywood i a la iconografia gai més estereotipada i divertida, sense deixar de commoure en molts moments veritablement colpidors i exhibir amb molta classe i elegància, gràcies a una bona escenografia de Robert Jones i un imaginatiu i brillant vestuari de Brigitte Reiffenstuel, una òpera barroca inicialment estàtica i estètica, convertint-la en un espectacle vibrant, molt exigent per a tots els cantants, que també han de ballar i fer acrobàcies, teatralment valuosa i que de ben segur acabarà sent un espectacle referencial quan parlem de la millor òpera de Handel.

Un espectacle rodó i una vetllada de cloenda, malgrat el meu incipient i gegantí refredat, inoblidable.

GIULIO CESARE 
George Frideric Handel-Nicola Francesco Haym

Giulio Cesare: David Daniels
Cleopatra: Natalie Dessay
Cornelia: Patricia Bardon
Sesto: Alice Coote
Tolomeo: Christophe Dumaux 
Curio: John Moore
Nireno: Rachid Ben Abdeslam 
Achilla: Guido Loconsolo 
Dancers: Christina Luzwick, Karla Dionne Victum, Justin Flores, Kei Tsuruharatani
Actors: Brian Baldwin, Sean Chin, Matthew Cusick, Tony Guerrero, Arthur Lazalde, Shad Ramsey, Christian Rozakis, Sasha Semin, Collin Ware, Philip Willingham, Joshua Wynter, Christian Zaremba

Violin Solo…………………..David Chan

Continuo: 
Clavicordi…………………..Harry Bicket
Cello………………………..David Heiss
Tiorba/Llaud/Guitarra barroca…….James Daniel Swenberg
Clavicordi ripieno……………Bradley Brookshire
Director musical…………………….Harry Bicket

Director escènic……………………David McVicar
Escenografia………………….Robert Jones
vestuari………………Brigitte Reiffenstuel
Disseny de llums……………..Paule Constable
Coreografia………………….Andrew George

Metropolitan Opera Hose, Nova York 27 d’abril de 2013

 

Tots els àudios són de la mateixa representació comentada

Espero aviat poder oferir-vos el vídeo

 

About these ads

25 Respostes

  1. Demana´t aquesta, Glòria, que va estar fenomenal!!!

    • Estàs fent d’ambaixador, oi? :lol:

    • Aquesta no la vam comprar d’entrada i després me’n vaig penedir, així que quan s’anava acostant el dia de la retransmissió, mirava si obrien una altra sala, perquè només quedava la fila 1 i taaant a prop,… uffff!. Així que… sí que me la demano, sí, a veure si hi ha sort !!!!!. ;-)

      • Em va estranyar no compartir butaques :-), al costat de la Imma i en Miquel o a l’altre costat, però no t’amoïnis que que ja fet la carta als reis i em sembla que no trigaran ;)

  2. Salí del cine feliz, como si me hubiesen hecho un “reset” mental porque es una de mis óperas favoritas y me cuesta imaginar que se pueda hacer mejor. Hubo momentos en que me daba pena que se acabara. Coincido absolutamente con tu crónica que me parece magnífica. Destacaría sobre todo la espectacular dirección de Bicket y la orquesta con un sonido brillante y transparente y un acertado tempo. Me entusiasmó.
    Buen domingo a todos!

    • Que facin molts Giulio Cesare, són miraculosos!!! Tu no saps l’alegria que em fa veure el teu comentari, llegir-lo i veure que també vas sortir feliç del cinema, com jo. I no cal que et digui que veure’t feliç em fa feliç.
      Un petó assai

  3. Bien Joaquín, bien!, el resfriado que seguro tienes, ha sacdo la buena persona que llevas dentro. En líneas generales coincido contigo y, especialmente, en lo de Dumaux y Loconsolo. Has tenido, desde mi punto de vista, un excesivo respeto con Daniels y Dessay, grandes sin lugar a dudas, pero que ya no están para las agilidades que exige Haendel en el Cesare. A mi me ha encantado, pienso que la producción es espléndida para poder “aguantar” cuatro horas de “dacapos”. Tenía miedo que tu critica subrayara las tonalidades boliwoodiense, la excesiva dualidad espada-pistola, aún sin resolver de manera ingeniosa en las producciones cambiadas de espacio temporal, la componente Linamorgense de esta Cleopatra… pero no te ha gustado y me alegro mucho. Alguna vez te he contado que tengo que hacer kilómetros para ver el MET en cine pues bien,llevaba en el coche la versión que dispongo de esta ópera (que tú, seguro tendrás) que es la de Jacobs del 91. La verdad que a la ida sabía que lo que iba a ver no estaría a la altura de lo que estaba escuchando, pero a la vuelta fue peor la constatación de la realidad: lo de Jacobs es inmejorable. Pero fuera de las comparaciones referenciales que no aportan mucho, me gustó muchísimo y te agradezco que, por una noche, solo por un noche,hayas dejado la espada de fino samurai operistico junto al reclinatorio, olvidados por unas horas. Que te mejores maestro y gracias por la crónica y todo lo demás.

    • Hola Giacomo, jo també sóc conscient de l’excessiu respecte a Daniels i Dessay, els podria haver llegit la cartilla, certament, però no em sembla just si al final vaig sortir, malgrat el refredat gegantí, content i feliç del cinema.
      No puc dir res a aquest frivolitzant punt de vista que McVicar atorga a les escenes egípcies, al prefereixo mil vegades a la malaltissa mania que té de recrear-se amb la sang, la violència, sobretot tenint en compte que aquestes criatures ensangonades les repeteix constantment en els seus muntatges, ja sigui a Anna Bolena, Salomé o el que calgui, si un dia li donen Il barbiere di Siviglia, ho farà venir bé per fer sortit algun dels personatges, atonyinat. Certament sap combinar les escenes i explica molt bé la història, molt millor que qualsevol altre muntatge dels que he vist d’aquesta òpera, i no cal dir que m’agrada molt més que el de Salzburg, amb Bartoli muntada sobre un coet.
      Dessay i Daniels no estan bé, però encara saben treure or dels seus instruments gastats. Ahir mentre escoltava a casa la representació, sense l’impacte importantíssim de l’escena, vaig notar unes coses tremendes, però no val, ja que jo parlo del que vaig veure al cinema, no de l’àudio, i estaràs d`’acord que la màgia de l’òpera és la suma de tot.
      És clar que Dessay no va fer cap de les àries de manera perfecta i que la veu denotava un desgast irrecuperable, però l’artista pot amb tots aquests handicaps i és capaç d’enlluernar, al cap i a la fi el que demanem és això que ens enlluernin.
      A Daniels li passa el mateix, i no em va satisfer tant com Dessay, tot i que potser vocalment està millor que ella, però el joc escènic de Dessay és mestrívol i definitiu per superar el repte vocal.
      La versió de Jacobs és molt bona, llàstima de la Cleopatra bastant anònima, jo en el sentit vocal m’estimo més la versió de Minkovski.
      Per a mi el més valuós és la gran tarda d’òpera que vaig passar, sabent que aquesta versió mai l’escoltaré, però tornar-la a veure, quan tingui el vídeo, segur.
      Ja us en faré partícips.

  4. Avui síííí ,avui estem d’acord .
    Un espectacle engrescador,complet,energitzant,divertit,subtil i de nivell musical altíssim.
    Tot aixó ve de la ma d’una producció preciosa-ingeniosa de David Mac Vicar i una orquestra del Met en estat de gràcia sota la batuta de Harry Bicket.
    Natalie Dessay en el seu periode de veterania segueix sorprenent i engrescant al públic principalment com tú dius per la seva absoluta professionalitat vocal i escènica.Ella transmet al públic una sensació molt especial.Sembla que quan més reptes li proposi el regista més feliç es troba i aixó a mí m’entusiasma i al públic en general crec que també.No és la dictadura del físic,ella no és ni massa jove ni massa guapa és el talent ,les ganes de treballar,la implicació etc.Casos similars actuals poden ser Rolando Villazón,Diana Damrau,Anna Netrebko etc.
    Coincideixo en el comentari sobre David Daniels,un cop escalfada la veu excel·lent.
    Una sensació similar vaig tenir amb Alice Coote que va estar una mica freda a l’inici pero que despre´s va saber combinar de forma magistral emoció i musicalitat.
    Magnífica Patricia Bardon com Cornelia(si no recordo malament en va fer una molt bona funció al Liceu).El duo amb Sesto va ser una maravella.Molt be l’Achilla de Guido Loconsolo (Sr Machaidze).
    Finalment em manquen elogis per Christophe Dumaux(1979) que va estar extraordinari desde el punt de vista escènic i vocal.Un crack!

  5. Estic més en la línia Giacomo que en la vostra.
    Dessay fa moltes trampes i la veu està molt empobrida, ni les coloratures són netes, ni les notes cristal•lines, quelcom que per a mi és imprescindible en l’òpera barroca, un pur artifici que utilitza la veu per admirar, i mai hauria de ser la coreografia o la pallassada que pugui fer la gran actriu qui s’endugués el protagonisme, i jo penso que va ser així.
    Daniels tres quarts del mateix, però sense la gràcia de Dessay. El vaig trobar molt aturat i amb seriosos problemes, com dius, per fer el cant florit. L’opciò Sarah Connolly de Glyndebourne em sembla molt millor.
    Coote i la resta molt bé, però sense Cesar i Cleopatra, millor fer Tolomeo.
    L’orquestra i Bicket extraordinaris

    • Si, teniu raó, però el que compte per a mi són les percepcions del moment. Escoltada i tant sols escoltada, a casa em sembla fins i tot deficient, però la màgia del teatre ja és això, enredar-te una mica, amb molt d’art, i això tant Dessay com Daniels en tenen per donar i vendre, i com que els envoltava un equip magnífic, encara millor.

  6. Us deixo un document imprescindible.És el duo “Son nata a lagrimar” per David Daniels i Stephanie Blythe del Met 1999.En Daniels està segons el meu parer a nivell estratosfèric.Uaauuu quina passada!

  7. Aún siendo un espectáculo espléndido -el mejor realizado por David McVicar, según propias palabras suyas que ayer se mencionaron en las entrevistas- me quedo con su versión de Glyndebourne y con Sarah Connolly de Giulio Cesare. A mí las voces de contratenor me agotan, no me gustan, pero reconozco que Christophe Dumaux fue el mejor de los tres contratenores. David Daniels es un cantante excelente pero su voz sonó mate y gastada.

    El vestuario de Cleopatra se ha corregido -respecto a Glyndebourne- para adecuarlo a las posibilidades de Natalie Dessay que mostró una voz con bastantes problemas y que contrariamente a la opinión general no me gustó nada en “Piangeró la sorte mia” -mi aria favorita de toda la partitura de este “Giulio Cesare”-. En el resto de la obra estuvo bien -no en “V’adoro pupille”- y como actríz simpatiquísima y sorprendentemente suelta como bailarina o “evolucionadora” -si permitís la expresión-.

    En cuanto a la dirección musical, aún siendo excelente, prefiero la de William Christie en Glyndebourne. Esa versión que escénicamente es la misma que la del Met, con ligeras variaciones, no se me hizo pesada en ningún momento, en la de ayer el tercer acto se me hizo interminable. En realidad la calidad del espectáculo fue de espléndida en el primer acto, buena en el segundo y regular en el tercero. Todo ello de acuerdo con mi punto de vista y teniendo como referencia la fabulosa versión de Glyndebourne, no superada ni igualada por ésta y que recomiendo a todo aquél que no la conoce, pues está disponible en DVD.

  8. La lectura del post i diverses entrades faran que caigui el DVD que esmentes (Glyndebourne, oi?). Ahir havia de triar i finalment vaig optar per saber una mica més dels Nibelungs (fantàstica pel.lícula amb preciosa música, per cert). Cap de setmana de llegenda: dos Ors del Rin (demà ja diré la meva perquè un d’ells encara l’haig de veure aquesta tarda), uns Nibelungs i reis, rius, valls i castells de Bohèmia…amb una Sarka molt i molt rencorosa… :-)

    • Imprescindible aquest vídeo, és fantàstic, malgrat l’eixerida i poca cosa més, Cleopatra de la ben casada Ms. de Niece.
      Aquest cap de setmana seria ideal per preparar-nos per una Walküre el proper cap de setmana, hagués estat ideal, eh?

      • Hagués estat perfecte! A més, amb un dia de festa pel mig per anar escalfant motors…catxis! No sé per què m’he posat a cantar una mítica cançó de Pau Riba en aquets moments… :-)

  9. mi sembra che la voce di Daniels sia molto usirata ho ascoltato sia una versione in cui canta con la dessay sia quella con la deniese e il risultato non cambia: voce piccola, “secca” (vuota di armonici) respirazione difficoltosa

  10. Ahir vam tenirr una bona despedida de la temporada del MET.
    Desitjo que et milloris, Joaquim

  11. gràcies pel apunt Joaquim! després del Rheingold del divendres no podiem amb un altre opera…ja saps que soc de digestio lenta i no m’agrada atiparme :-) i al menut també li dosifico l’ingesta. Espero que ja estiguis millor! Gute Besserung (ep, he vist que ja comentas en alemany!! :evil:)

  12. Hola *Ximo i companyia
    Fonamentalment d’acord amb la teva crítica de la producció, la veritat és que no he vist els teus comentaris sobre Daniel, al meu em sembla que no hi ha un sinó molts que ho farien molt millor, no va encaixar ni des del punt de vista vocal (que és el que ens importa), ni des del de la veu.
    No sóc precisament un admirador de la *Dessay, hi ha molt notables sopranos de la gran escola francesa del Sr. *Minkowsky o unes altres que ho haguessin fet millor des del punt de vista de la veu, encara que cal reconèixer que la seva obstinació va ser absolutament *encomiable i digne d’admiració, en algunes àries i interpretacions teatrals acabo desbordada per l’enorme esforç físic que suposava.
    El de *Dumaux em va semblar extraordinari en tots els aspectes, una gran veu i una gran interpretació.
    En fi, jo també vaig sortir feliç de la sala que era el que importava
    MIGUEL
    P.S.: Lo sigo traduciendo al catalán con el computer, si pensais que no es correcta la traducción, comentadme

    • Moltes gràcies Miguel
      El traductor sempre acaba traint, però s’entén perfectament.
      en algunes àries i interpretacions va acabar desbordada per l’enorme esforç físic que suposava
      Dumaux em va semblar extraordinari en tots els aspectes, una gran veu i una gran interpretació.

      Jo crec que el repartiment és millorable, fàcilment millorable, però el que realment impressiona, sobretot en Dessay, és la capacitat de superació a les dificultats, la implicació i la força interpretativa, que fan que la vessant vocal tan evidentment irregular quedi contrarestada per una interpretació sincera i convincent. Envoltats de tant artifici artístic i vocal, amb veus amb possibilitats i intèrprets plans, amb cossos de passarel·la i cervells de papallona, trobar una senyora com Dessay que es capaç malgrat tots els handicaps a aixecar les platees dels teatres, és esperançador. Hi ha molt a aprendre de Dessay, tot i reconeixent que hi ha moltes sopranos que vocalment ho farien molt millor.
      Daniels és un altre cosa, queden coses, però la veu ha anat perdent la turgència que tenia anys enrere i la corda de contratenors no ens deixa de sorprendre cada vegada més, amb la irrupció de veus i tècniques desbordants, impensables fa pocs anys.

      Gràcies per comentar i per l’esforç que fas

      Una cordialíssima salutació.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Canvia )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Canvia )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Canvia )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 1.375 other followers

%d bloggers like this: