AMFORTAS, EL CORRESPONSAL

En aquesta pàgina aniré posant totes les cròniques que ens enviarà el nostre corresponsal Amfortas.
===============================================

BALLO IN MASCHERA A LA STAATSOPER D’HAMBURG

Angela Brown

De les quatre representacions previstes a aquesta visita turística a la ciutat d’Hamburg, la d’aquest dia era sens dubte l’única que no tenia vinculació amb Alemanya, ja que ni l’autor ni la llengua de l’òpera eren d’origen germànic, i segurament assistir a aquesta representació sense la coincidència de les altres tres hauria suposat que el suggeriment realitzada per l’amic Dandini per realitzar aquest viatge hauria estat postergada a una altra ocasió, tot i tenir en compte que Hamburg no és una destinació turística de les més demanades, és una ciutat digna de visitar-se, i encara que a hores d’ara de l’any el clima és una mica fred, és particularment molt bonic veure els colors dels arbres a la tardor. En qualsevol cas, com altres ciutats alemanyes els aficionats de l’òpera tenim l’ocasió de veure diverses òperes diferents en pocs dies, el que fins al moment no és possible a Espanya. Després de visitar diferents parts de la ciutat, a la tarda-nit és gratificant poder seure en el teatre.

Un ballo in maschera, va ser composada per G. Verdi l’any 1859 després de Simón Bocanegra (1857) i abans de La Forza del destino (1862), per la qual cosa correspon ja a un període de maduresa del compositor. L’òpera basada en l’assassinat del rei Gustau III de Suècia, havia d’haver estat estrenada a Nàpols, però al no passar la censura Verdi va haver de canviar la ubicació i centrar-la en el governador de Boston. Finalment va ser estrenada al teatre Apollo de Roma, i va arribar per primera vegada a Espanya el 1861 al Liceu. En aquesta ocasió es presenta amb els noms inicials corresponents al desenvolupament de l’acció a Suècia.

Un altre element diferenciador de la resta de les tres funcions, va ser que la proposta de l’escenògraf. Alexander Schulin, no contemplava elements innovadors respecte al que es proposa en el llibret, i es pot considerar tant els decorats com la posada en escena de tall clàssic. Els decorats es basen en unes façanes de cases laterals que poden interpretar-se tant com interiors com exteriors depenent de l’acte que s’estigui representant. Em va semblar pobre especialment el del segon acte ja que “l’orrido campo” consisteix en uns taulers tirats per terra i col.locats de forma inestable de manera que els cantants han de moure’s amb molta cura per no caure. Pel que fa al moviment escènic destacar només algunes inclinacions de Gustavo III cap al seu patge que pretenen posar de manifest la suposada homosexualitat del rei. És un tipus de decorats i posada en escena que no sent feridor tampoc afegeix cap aportació a la història de l’òpera.

Massimiliano Pisapia (Gustavo III), és un tenor de gran poder vocal i amb gran entrega, qualitats que potser utilitza amb excessiva generositat en algun moment i li donen algun problema. El timbre de la veu és bonic i té musicalitat i lirisme. En l’emissió d’alguns aguts la seva veu va perdre naturalitat.
Angela Brown (Amelia), amb dificultats a la pronunciació de l’italià, va estar millor en l’emissió del registre greu que en algun agut, destacant en el tercer acte en “només un detto ancora a te “.
George Petean (il conte Anckarström), va ser el gran triomfador de la vetllada, lluint en les dues precioses àries que Verdi va reservar el baríton a la partitura. Em va semblar del estil de baríton del Thomas Hampson.
Susanne Resmark (Ulrika), molt discreta i sense cap brillantor, Don-Hwan Lee (Christiano) i Tigran Martirosian (il conte di Ribbing) van ser grans intèrprets dels seus papers. Katerina Tretyakova (Oscar), de veu adequada per al paper resoldre la seva actuació amb un aprovat alt.

Karen Kamensek, va dirigir l’orquestra amb algunes irregularitats en els tempi, mostrant l’orquestra que és més germanòfila que llatina. Correcció total del cor.

Der Freischutz a Hamburg segons Peter Konwitschny. Foto Jörg Landsberg

DER FREISCHÜTZ A HAMBURG

Carl Maria von Weber (1786-1826), va néixer al nord d’Alemanya. El seu pare va fundar una companyia de teatre que representava òpera itinerant per diverses poblacions d’Alemanya i la seva mare va ser cantant. Va ser alumne de Haydn. La composició de Der Freischütz, va suposar l’inici de l’esplendor de l’òpera alemanya davant el predomini de la italiana i la francesa. Òpera romàntica, basada en esperits, fantasmes i maleficis, va ser estrenada a Berlín el 1821 i va tenir un èxit clamorós, que es va transmetre a altres llocs com Londres on es va representar el 1824 en diversos teatres a la vegada. A Nova York va arribar el 1825, i es va estrenar a Espanya el 1849 al Liceu amb gran acollida per part del públic tant en la part musical (hi va haver un bis per al cor dels caçadors), com per la posada en escena especialment per al quadre de la carrerada del llop.(recomanada la crònica del desaparegut Brusi)

Després de visitar al matí la Kuntshalle d’Hamburg i veure algun dels quadres que va pintar Caspar David Friedrich, especialment el de l’home d’esquena vestit de verd i que pujat a una roca contempla un paisatge envoltat de arbres i muntanyas, que diuen que ha inspirat diverses escenografies de l’òpera, assistint a la representació amb la proposta de Peter Konwitschny, és notori que la posada en escena no té res a veure ni amb el pintor ni a crear l’atmosfera d’esperits i fantasmes. Amb pocs elements i imaginació, desmitifica reiteradament el significat misteriós d’alguns passatges, presentant-nos l’escena de la fosa de les bales amb els fets que succeeixen a cadascuna de les foses amb situacions no tenebroses i dantesques que descriu el llibret, sinó amb efectes màgics com per a un conte de nens. Altres elements dignes d’esment són l’aparició del eremita assegut a la segona fila del pati de butaques, llançant un ram de flors a Ännchen en el primer acte, juntament amb altres aparicions des del seu seient d’espectador, així com l’aparició d’un altre Samiel, disfressat de llop abans d’iniciar-se el cor dels caçadors donant per fet que els caçadors no caçaran el llop. En resum imaginació i en general encerts per agilitzar la representació, amb escassetat de mitjans i recomanació que els puristes s’abstinguin si se’ls presenta l’ocasió.

Torsten Kerl (Max), va posar el contrapunt romàntic i ardent a la producció amb la seva veu en bon estat de forma. James Johnson (Caspar), conserva una veu bella en el fraseig, però que demostra que el pas del temps no es venturós pel seu cant. Danielle Halbwachs (Agathe), va presentar una veu bonica i de gran amplitud. Wilhelm Schwinghammer (l’eremita), a més de les seves qualitats d’actor des de la sala d’espectadors va lluir un preciós timbre i facilitat en l’emissió. Trine W. Lund (Ännchen), Moritz Goggo (Ottokar), Dieter Schweikart (Cuno), Kyun-Il Ko (Kilian), Frieder Stricker (Samiel), van complir amb correcció els seus papers.

Respecte de les masses estables del teatre, molt per sobre del cor se situa l’orquestra, que si el primer dia (Iphigénie), em va semblar bona, en aquesta funció dirigida per l’antic titular de l’OBC, Lawrence Foster va assolir un nivell superior

IPHIGENIE EN TAURIDE A LA STAATSOPER DE HAMBURG. (29/10/2009)‏

Iphigenie en Tauride a la STAATSOPER DE HAMBURG, segons la proposta escènica de Philippe Calvario

CW Gluck (1714-1787), va néixer a Alemanya i va realitzar les seves primeres composicions musicals a Itàlia, com era de rigor a aquella època. Posteriorment després de moure’s per Viena, algunes ciutats alemanyes i Praga, es va desplaçar a París on va compondre òperes que van suposar passar de l’italià al francès i finalment es va establir a Viena, ciutat a la què es van començar a representar les seves òperes en alemany. Per a molts és considerat el pare de l’òpera nacional alemanya, i sens dubte un reformador de l’òpera que posa fi al barroc, al predomini aclaparador de l’òpera italiana, així com a les imposicions que realitzaven els cantants. Va iniciar, imposant drama per sobre de la música, el que més endavant R. Wagner anomenaria drama musical.

Iphigenie in Tauride, composta durant la seva estada a França, va ser estrenada a París el 1779, en francès, i representada a Viena el 1781 en alemany. El personatge que figura en el títol ja havia estat tractat per Gluck a l’òpera Iphigenie in Aulide (Paris 1774) i va rebre l’encàrrec per a la nova a la vegada que N. Piccini, rival de Gluck a París, dels quals es diu que tot i tenir un tracte cordial entre ells, provocaven un enfrontament entre els seguidors de tots dos quan assistien a una representació d’un d’ells, similar al que pot existir a un partit esportiu entre eterns rivals. Gluck va finalitzar l’òpera abans que Piccini i des de llavors ha estat present en la programació de diferents teatres en el món, cosa que no succeeix amb les òperes de Piccini.

Per assistir a una òpera a Alemanya és sempre necessari pensar que el que està escrit en el llibret, serà transformat i estar disposat a aprofundir en qual ha de ser el pensament del director d’escena. En aquesta ocasió Philippe Calvario trasllada l’acció a l’interior d’un vaixell, mostrant estructures metàl·liques de ferro rovellat, les quals funcionen estèticament, combinat amb algunes escultures que evoquen l’antiga Grècia. Però aquesta possible estètica es trenca amb el vestuari de les sacerdotesses que sembla de treballadores d’un taller dels antics països de l’Est, i amb el què presenta Clitemnestra, verd amb un abric de lleopard, que fa dues aparicions, una d’elles justificada en el somni d’Orestes durant el qual les fúries l’ajudaran a violar a Orestes. La resta del moviment no presenta moments que puguin distreure de l’audició, una vegada fet a la idea de que el temple de Diana és un vaixell en reparació en una drassana.

Iphigenie en Tauride as Hamburg

Mireille Delunsch (Iphigénie) substituïa a K. Stoyanova i va mostrar una gran capacitat dramàtica, sense posseir una veu particularment bella i amb l’emissió dels aguts no sempre amb la nitidesa esperada, aportant l’única contribució a l’idioma francès de la vetllada, perquè la resta pels seus orígens feien irreconeixible la llengua de Moliere.
Bo Skovhus (Orestes), va fer una interpretació correcta i va lluir el seu timbre de veu que a mi sempre m’ha agradat, encara que no crec que sigui un paper idoneo per ell.
Toby Spencer (Pylade), és un tenor anglès, que va actuar l’any passat al Teatro Real, en el paper de Tom Rakewell, que va demostrar una gran seguretat a l’emissió dels registres greus i centrals, amb un gran sentit de la musicalitat.
Nmon Ford (Thoas), va tenir una actuació una mica irregular al començament, que feia pensar en una veu no molt agraciada, però va millorar notablement al transcurs de la funció.
De la resta del repartiment destacar a Vida Mickneviciute i Katerina Tetryakova (sacerdotesses), brillants en el seu paper, i la correcció de María Markina (Diane).

Alessandro de Marchi va dirigir amb cura la bona orquestra del teatre, extraient amb netedat tota la lluminositat de la partitura.

Agneta Eichenholz (Lulu) i Jennifer Larmor (comtessa Geschwitz) a la Lulu del Teatro Real

LULU AL TEATRE REAL (02/10/09 i 12/10/09)

• L’espectacle i la resposta del públic

El Teatro Real ens presenta una temporada dedicada al protagonisme dels títols de nom de dona a l’òpera, i el primer que obre la temporada és Lulu d’Alban Berg. Cal començar per explicar el fet que aquest tipus d’òperes del segle XX, atonals, en alemany, d’argument escabrós, i absents de melodies, semblen no ser del gust d’una part del públic abonat al teatre. Ve això a col·lació de les diferents reaccions davant la representació. En arribar al teatre em va sorprendre el fet de veure a més persones de les habituals intentant vendre les seves entrades, i no crec que sigui causa de la crisi. Suposo que són persones que s’han informat en major o menor grau de quin tipus d’espectacle van a veure i han decidit no assistir ja que no és atractiu per als seus gustos. Respectable decisió. Al final del primer acte algunes persones van expressar el seu total rebuig respecte a l’espectacle i fins i tot van demanar dimissions (a la funció del dia 2). Si la petició de la dimissió anava dirigida al director artístic del teatre, cal recordar que la temporada vinent hi haurà un canvi important, i que el nou director (G. Mortier) es distingeix per la seva implicació amb obres del tipus de les que avui ens ocupa, si bé ha manifestat que és conscient de quin tipus de públic assisteix al teatre i serà conseqüent amb aquesta dada. Un altre grup de persones que no van protestar i no sabien el que anaven a veure, van decidir no continuar amb la representació i van abandonar el teatre, ja que al començar el segon acte es van observar bastants buits a la sala. Al finalitzar el segon acte no hi va haver protestes, però al començar el tercer acte l’aspecte de la sala era desolador, es va produir una desbandada important, amb una dada esperançadora per al futur de l’òpera: l’edat mitjana dels espectadors que van quedar a la sala havia descendit de manera notable. Els joves assistents juntament amb la resta del públic van mostrar la seva complaença al final de la representació. Fa dues temporades es va representar l’altra òpera escrita per A. Berg, Wozzeck, (també al Liceu) i ja hi va haver moltes protestes per l’escenografia però no tantes desercions a la sala.

• L’escenografia

L’escenografia i moviment escènic són de Christof Loy, que ens presenta un espai escènic amb un mur de vidres que mitjançant moviments allunyant-se o aproximant-se a la sala i una il·luminació que mostra la paret opaca o transparent, intenta reflectir les sensacions que el text i la música transmeten, però l’espai per a la representació és estèticament sempre el mateix, tant es tracti dels salons, les golfes, camerino de teatre o estudi del pintor escenaris que descriu el llibret per a l’escenificació de l’òpera. Cal destacar la projecció d’un cercle sobre la paret de vidres, que representa el retrat de Lulu que va pintar el seu marit pintor i sobre el qual els personatges comparen la realitat de la degradació física que amb el pas del temps adquireix Lulu. Aquest minimalisme unit a un moviment escènic en el qual apareixen personatges que figuren en escena de cara a la paret o altres que un cop han mort, per desaparèixer de l’escenari s’aixequen i surten pel seu propi peu, és evident que no ajuda al seguiment de la acció y contribueixen a que algunes persones abandonin el local.

• Els intèrprets

Pel que fa referència als cantants, Agneta Eichenholz (Lulu), de veu agradable, de vegades massa lleugera i que en certs moments sembla una mica allunyada del personatge que representa, va obtenir un aprovat alt pel seu difícil i omnipresent paper. Jennifer Larmor (comtessa Geschwitz), coneguda en el teatre per papers barrocs ofereix una notable representació de l’amant femenina de Lulu, destacant el breu però intens Liebstod final. Gerd Grochowski (DR. Schön), és un cantant de bona presència escènica amb un timbre de veu una mica monòton i clara emissió. Paul Groves (Alwa), és un tenor que va resoldre de manera notable la seva prestació i Franz Grundherber (Schigolch), va destacar dins del to general dels cantants, que es pot catalogar com correcte, sense arribar a emocionar cap d’ells, tenint en compte que per a aquest tipus de representacions seria necessària una major implicació dels personatges. A la funció del dia 12, el paper de Lulu va estar interpretat per Sussane Elmark, que va millorar ostensiblement la caracterització i aprofundiment del personatge oferint una línia de cant de més lirisme que va contribuir a una gran acollida per part del públic al finalitzar la representació.

La direcció d’orquestra va estar a càrrec de Eliahu Inbal, que va realitzar el seu treball amb cura per als cantants, tenint moments brillants en els interludis, principalment el mahlerià. La resposta de l’orquestra em va semblar millor que en altres ocasions, però manca de passió en algunes fases.

Salutacions finals a la Lulu del Teatro Real. Foto pfp

• Conclusions

Reflexionant sobre aquesta representació s’obren dos debats. El primer quin tipus de programació hauria de tenir el teatre per arribar a satisfer a un major nombre de persones , i el segon per què quan es va tornar a obrir el Reial i el Liceu els responsables es van ventar dels sistemes moderns que tenen per compaginar diverses produccions d’òperes diferents en dies alterns i presentar grans produccions, i rara vegada hi ha hagut alternança, predominant les produccions que es poden representar a altres teatres sense la capacitat tècnica d’aquests ? I per acabar dir que les obres de Berg o altres autors del segle XX, poden tenir menys acceptació popular que d’altres més clàssiques , però això també es opera i es van obrint camí en el repertori de gairebé tots els teatres, i com diu el domador al final del pròleg: passin i vegin.

Interior del Teatre Mariinski. Foto pfp

IEVGENI ONIEGUIN AL TEATRE MARIINSKY (10/08/09)

Recentment a una crònica d’òpera a un diari vaig llegir que no es deu començar mai per l’escenografia sinó que es adient fer-ho per l’orquestra i els cantants. Jo sempre he començat al inrevés i com no visc de les cròniques continuaré de la mateixa manera, però aquesta vegada faré una excepció ja que crec obligat parlar en primer lloc del teatre, llunyà per nosaltres, però molt important a l’historia de la música, l’òpera i el ballet. El teatre va ser inaugurat l’any 1860, i fou construït sobre altre ja existent anteriorment anomenat Teatre del circ Imperial, que es l’explicació de que aquesta representació, fos la darrera de la temporada 226 del teatre. El nom de Mariinsky es referit a Maria Fiodorovna, esposa del tsar Alexandre II. La façana, impressionant, es d’estil renaixentista i a la sala es de destacar les pintures del sostre així com el magnífic teló. Important per tant l’edifici, però al meu parer encara mes pensar que a aquest teatre s’han estrenat operes, composicions musicals i ballets de Moussorgsky, Tchaikovsky, Shostakovich, Prokofiev, Rimsky-Korsakow, entre altres, sense oblidar que també Verdi després de molts problemes va estrenar aquí La forza del destino. Tenint en compte la seva historia, per un amant de l’òpera russa (eslava ), es una emoció afegida i mes si la representació es de la meva òpera preferida. Durant l’època soviètica, com no podria haver estat d’altre manera, es va canviar el nom (Kirov) i es va recuperar posteriorment l’any 1992.

Salutacions al final del Evegeni Oneguin. Foto pfp

La producció es de Yuri Temirkanov, el famós director d’orquestra, i tant els elements decoratius, com el vestuari i la posada en escena son fidels a lo que s’espera veure per part d’una persona que llegeixi per primera vegada el llibret o el llibre d’en A. Pushkin. De les set escenes que consta l’òpera son particularment encertades les escenes del interior (molt celebrades pel públic), exceptuant la de la escena de la carta, i correctes les exteriors (particularment la del duel rebuda també amb admiració pels assistents) que em recordaven les d’aquelles funcions de la producció de la Lyric Opera de Xicago, que es van fer al Liceu al 1989, cosa la qual provocà , com a aquesta nit, algunes esperes entre escena i escena.

Els cantants son solistes del teatre, sortits de la gran pedrera de cantants que promociona el mestre Gergiev.

Viktoria Yastrebova (Tatiana), es una cantant esvelta dotada de una maca i metàl·lica veu amb facilitat pels aguts ,amb alguna mancança en el sentit d’interpretació dramàtica, notòria a l’escena de la carta.

Serguey  Semiskur (Lenski), a qui havia vist cantar al Real amb motiu de la visita que la troupe d’en Gergiev va fer a Madrid per les representacions de Voina i Mir, ha fet una evolució positiva, i fent un judici d’aquesta nit, haig de dir que va fer una representació magistral. Veu apropiada, musical, bellíssima, potent, emocionant, tant que quasi em va fer oblidar el darrer Lenski del Met aquest mateix any (P Beczala). Inoblidable el “kuda kuda vi udalidis” i la seva interpretació i cant a l’escena final.

Alexei Markov (Onieguin), va tenir un petit problema d’afinació a la seva primera intervenció, però de seguida es va mostrar amb la veu barítona esperada per aquest paper i fins la seva mort va ser un esplèndid i recordable Onieguin pel futur.

Ekaterina Semenchuk (Olga), Larina Shevchenko (Filipyena), Alexander Nikitin (capità/tsarevich) i S. Volkova(Larina) son un luxe per aquests papers. A Mihail. Kit (princep Gremin), el paper li sobrepassa de les seves possibilitats, al menys aquesta nit i Alexei Popov fa una representació còmica i divertida de Monsieur Triquet cantada en rus.

L’orquestra del teatre fidel, a les característiques de les orquestres eslaves compte amb cordes de meravellosa sonoritat, i metalls voluminosos que juntament amb un excés de volum a la direcció del mestre Mikhail Tatarnikov eclipsaren en certs moments al cor, però aconseguint el intimisme i la gran magnificència que es contrastant a la partitura.

Res remarcable a l’actuació del ballet. Ballet, cor i el baix, tres elements que son consubstancials a la musica russa van ser la part mes fluixa d’una representació que en conjunt que mereix un notable alt.

Menció especial pel públic. Molt sorollós, aplaudint totes les intervencions abans de finalitzar la musica, continuant parlant als començaments de les escenes, aplaudint la escenografia al aixecar-se el teló a l’estil del Met i fent fotografies amb flash a qualsevol moment de la representació. Hi havia bastants estrangers, però eren els mes respectuosos.

Cartellone de la temporada del Mariinski. Està clar, no?. Foto pfp

_._._

“El dia 9 de Maig vaig coincidir a una boda amb el meu gran amic Carlos i al sopar em va proposar fer el viatge a Roma per veure la final de la Champions.

Haig de dir que a mi m’agrada molt el futbol però no tant com per fer un viatge tan sols per veure un partit, i el meu amic fins fa poc no tenia massa interès en aquest esport, de fet ha estat la primera vegada que hem anat a veure un partit de futbol junts. Una vegada varem decidir anar a Roma, lo difícil era trobar entrades, vols i hotels, però gracies al gran Gabriel que també hi era a la taula al sopar de la boda tot va quedà solucionat.

Ahir a las 11.30 h vaig arribar a Barajas, amb majoria de gent amb símbols blaugranes, per agafar un vol de la companyia Alitalia. Pràcticament la totalitat dels viatgers vestits amb la camiseta del Barça i com diu l’himne uns venien del sud ( principalment de Andalusia i Canàries) i altres del nord ( amb banderes de Astúries). Va entrar també un matrimoni amb un nen de uns dotze anys, tots tres amb la bufanda del Barça, dient que ells eren del “glorioso Atleti”, i com que lo primer era el futbol anaven a Roma a veure el millor equip. Convenciment general a l’avió, de gent del Barça no catalana,que sols podia haver un guanyador: el Barça.

A l’avió vaig llegir il Corriere della sera amb noticies a la primera pagina ampliades a la 37 de la temporada vinent al Teatro della Scala, que serà inaugurada amb una Carmen protagonitzada per la Anita Rachevelishvili, però aquesta noticia segur que serà ampliada per Joaquim.

Quan vaig arribar a Fiumicino esperant que arribés en Carlos, vaig està assegut a la zona on arriben les maletes, i vaig veure com arribaven seguidors del Barça (majoritàriament des de Barcelona, però també de Madrid i Sevilla i altres de Manchester amb seguidors del United. Una diferencia evident entre els seguidors dels dos equips era que la gent que arribava d’Espanya portava la seva petita maleta o una motxilla i que els que venien d’Anglaterra arribaven en màniga curta i sense res a les mans. Jo crec que molts no tenien entrada.

Quan va arribar el meu amic, varem deixar les maletes a l’hotel al costat de l’aeroport, abans d’anar a Roma. Ens quedaven unes hores per passejar per la ciutat, plaça de Venècia, Fontana de Trevi, via del Corso i piazza del Poppolo, on hi havia ample majoria de seguidors del Barça, degut a que a Roma imperava la llei seca i els del United tenien un lloc de concentració on si podien beure cervesa. Els italians amb els que varem parlar estaven convençuts del triomf dels piccolos Xavi, Iniesta i Messi i a mes ho desitjaven. Al anar a l’estadi a un bus ens varem donar compte que hi havia mes anglesos que catalans.

A les 19.25 ja érem al costat de l’estadi, però degut a les mesures de seguretat, fins un minut abans de començar el partit no varem arribar al nostre seient, situat a la dreta de la denominada corba del Barça, amb majoria de barcelonistes però amb alguns seguidors sorollosos del United. A la meva dreta una mare i la seva filla, d’uns 15 anys que es notava que eren habituals del Nou Camp ja que coneixien totes les cançons dels barcelonistes. Mes curiós els dos nois de uns trenta anys que estaven situats a la nostra dreta. Havien arribat de Veneçuela el dia de la final de la copa del Rei i avui tornaven a Veneçuela. Cap connexió amb Catalunya, sols el Barça, prou per cridar Visca Catalunya i plorar d’emoció amb els gols i la finalització del partit. Davant meu dos russos que no parlaven ni català ni castellà, però que havien vingut a veure el seu Barça.

El partit va ser per l’Amfortas un patiment, com no pot ser d’altre manera, sobretot el començament fins que Iniesta i el camerunès van fabricar el primer gol i va millora la ferida. A partir d’aquest moment veient el partit en directe donava impressió de una gran superioritat del Barça, fidel al futbol d’en Guardiola, i va arribar el segon gol i el final desitjat. Meravellós l’ambient, preciós l’estadi olímpic i emocionant assistir a una final com aquesta i mes amb el triomf del Barça.

I sobretot veure com el Barça projecta Barcelona i Catalunya i es capaç de concentrar a Roma sinó també de arreu del mon.

Una gran experiència que va finalitzar amb el lliurament de la copa amb megafonia de cors de Verdi i amb el bon comportament de les dues aficions”

Una abraçada i Visca el Barça.

_-_-_-_

Metropolitan Opera House May 5, 2009

Der Ring des Nibelungen (R.Wagner)

DIE WALKÜRE

Brünnhilde…………..Linda Watson
Siegmund…………….Plácido Domingo/Gary Lehman
Sieglinde……………..Adrianne Pieczonka
Wotan………………...James Morris
Fricka…………………Yvonne Naef
Hunding………………René Pape
Gerhilde………………Kelly Cae Hogan
Grimgerde……………Mary Ann McCormick
Helmwige…………….Claudia Waite
Ortlinde…………….…Wendy Bryn Harmer
Rossweisse……………Teresa S. Herold
Schwertleite………….Jane Bunnell
Siegrune……………….Leann Sandel-Pantaleo
Waltraute………………Laura Vlasak Nolen

Conductor……………..James Levine

Aquesta representació, numero 522 de l’opera al MET, corresponia a la tercera de les tres del anell complert que tenia programades el teatre aquesta temporada. La primera opció era de 4 caps de setmana i les altres dos el format tradicional de dilluns, dimarts, dijous i dissabte. La veritat es que tenia previst assistir a tot anell durant una setmana però finalment nomes vaig poder anar a aquesta Die Walkúre. Continua essent una assignatura pendent. Tindré de buscar altres opcions.

La producció es d’en Otto Schenk és la darrera vegada que es fa al Met. La primera vegada que es va representar fou l’any 1986 i pot si que a un teatre com aquest ja li toca una nova producció que serà del senyor Robert Lepage, del que es pot esperar lo millor desprès d’haver vist les seves visions de Le Damnation de Faust i The rake’s progress. Com que aquesta producció ja la vaig comentar de la funció que vaig veure l’any passat copio lo que vaig escriure aquella vegada.

“ La producció es de las típiques del Met: espectacular, fidel al llibret, i amb uns grans decorats que omplen el gran escenari del teatre. El primer acte es a la casa de Hunding i Sieglinde tota de fusta i amb un gran arbre que fa de pilar, al fons hi es la porta que quan s’obre mostra un gran jardí, al que hi una gran lluminositat solar (malgrat que es de nit). El segon acte es a les muntanyes i l’escenari es tan impressionant que provoca els aplaudiments del públic, ja sabeu que al Met es tradicional aplaudir la escenografia quan la musica ja esta sonant. El tercer acte es també a una esplanada al costat de altres muntanyes, i aquesta esplanada es de roques estratificades amb un pla inclinat al que alguns cantants no es podrien moure. El vestuari es el adequat per la escenografia, però crec que avui dia es tenen de fer unes visions diferents i mes de 20 anys de producció son molts anys. Res comparat amb els 50 anys de la Aída del Mestres Cabanes.”

Die Walküre (1er acte) MET Plácido Domingo (Siegmund)

Puc afegir que es un plaer veure el final quan Wotan crida a Loge per protegir a Brünhilde amb el foc. Moment meravellós amb la musica i l’escenografia.
Un dels atractius de la funció sense dubta era escoltar a Plàcido Domingo (Siegmund) a un dels seus grans papers i comprovar l’evolució de la seva veu des de la seva intervenció al Liceu l’any passat. El començament de la funció es va endarrerir uns deu minuts llargs que feien pensar que passava quelcom no previst i finalment va sortir una persona del teatre a anunciar que malgrat que el senyor Domingo no es trobava en condicions, en atenció els espectadors cantaria. Va cantar fins desprès d’aquelles frases “Tief in des Busens Berge…” amb dificultats i alguns problemes, però amb entrega i gran professionalitat. Després va aprofitar el moment de l’orquestra per sortir del escenari per la part esquerra des de la visió dels espectadors. Vaig pensar que la hidromel que li havia donat Sieglinde no era prou per la seva recuperació i que necessitava com al Liceu un Red Bull, però la sortida va ser tan breu que no donava temps per beure massa. Va sortir un Plàcido mes jove amb bigoti i perilla …i vaig entendre que el senyor Domingo va canta una estona fins que el cover va està llest per la substitució. Gary Lehman va complir mes que correctament amb el paper i va obtenir un gra èxit en funció dels aplaudiments del public. Gran presencia escènica i veu adequada de heldentenor, amb el benefici de substituir al mig de una funció a un cantant que no estava be.

Adrianne Pieczonka (Sieglinde), amb una veu de gran puresa i gran lirisme conjuntament amb la seva escenificació apassionada no va tenir problemes per compartir els dos Siegmunds.

Yvonne Naef (Fricka), a qui no havia sentit mai em va semblar una gran veu i estic desitjant tornar a sentir-la a altres papers wagnerians.

James Morris (Wotan), te la veu ressentida alguns moments, però el seu coneixement i professionalitat fan que estigui be els moments mes importants de la intervenció.

De René Pape (Hunding), tan sols dir que la seva interpretació es perfecta, fantàstica, meravellosa i emocionant.

Kelly Cae Hogan (Gerhilde), Claudia Waite (Helmwige), Laura Vlasak Nolen (Waltraute), Jane Bunnel (Schwertleite), Wendy Bryn Harmer (Ortlinde), Lean Sandel Pantaleo (Siegrune), Mary Ann McCormik (Grimgerde) i Teresa S. Herold (Rossweisse) van ser unes valquíries convincents.

Linda Watson (Brünnhide) es poderosa per lo que es refereix al seu volum de veu, a canvi de falta musicalitat i tendencia a forçar la veu amb resultats propers a la cridòria.

James Levine va conduir la magnifica orquestra del Met com sols ell sap fer-ho aconseguint un so clar i matisat dels instruments dels mestres que es indubtable que donen la seva millor prestació quan dirigeix el gran Levine.

Particularment emocionant el final amb l’escenografia, la millor prestació de James Morris i la gran interpretació de l’orquestra del magnific final de la musica de Wagner.

Un dimarts a la nit acabant la funció mes tard de les 23.30 h. al Met per molt bona que hagi estat la funció sempre es una desbandada del públic. Aquesta vegada no. Tothom posat en peus va aplaudir mes de deu minuts seguits sense cap fuga de la sala.

Aprofitant que la Fedora m’ha facilitat els enllaços d’aquesta representació, al mateix temps que l’Amfortas em deixa la seva crònica, us deixo el primer acte, per si us ve de gust escoltar aquest canvi sobtat de Siegmund i les excel·lents interpretacions d’Adrianne Pieczonka i Rene Pape

• Acte 1er Die Walküre 05/05/2009 MET

Gràcies a tots dos!

*

IL TROVATORE AL MET (20/02/09)

Representació numero 601 d’aquesta opera al Met.

La producció es nova, dirigida per David Mc Vicar, té abans de començar un marcat aspecte pictòric, ja que tots aquests dies la façana del teatre està coberta parcialment per una pintura de l’artista Dana Schutz, consistent en la figura de una dona, que en paraules de la pintora vol deixa clar el protagonisme femení de l’opera, i amb un colorit espectacular. Una vegada dintre del teatre el tradicional telo groc ha estat substituït per una pintura basada a la sèrie que va fer Goya anomenada “Els desastres de la guerra”  i els horrors que deixen les guerres, ja que el director escocès situa la acció a la guerra a Espanya al1808, i a l’opera es produeixen i es relaten uns quants horrors. Per lo que es refereix a els decorats son de els que agraden al públic del Met, si be no arriba al punt tan típic del Met de ser aplaudida, esta basada en un gran mur que col·locat a diferents posicions, segons les diferents escenes de l’opera aconsegueix fer creïble lo que descriu el llibret.

Marcelo Alvarez (Manrico), gracies a la bellesa de la seva veu i experiència professional salva dignament el paper, si be en certs moments sembla desbordat per les dificultats que representa aquesta opera pel tenor. Va ser ovacionat al final de la funció, lo que no es difícil al Met, i mes tenint en compte que com gaire be sempre hi havia molt públic que parlava castellà.

Dimitri Hvorostovsky (comte Luna), mostrà una veu verdiana ben timbrada, però amb algunes llacunes a l’emissió. Crec que no es troba a un bon moment per representar aquest paper, però tinc de destacar que va rebre grans ovacions, majoritàriament de veus femenines del públic.

Dolora Zajick (Azucena), prou coneguda a Espanya i principalment al Liceu, amb la seva poderosa i gran veu, que mostra ja algun signe del pas del temps, va estar brillant, destacant la seva interpretació del acte quart a la presó. Inoblidable la seva representació.

Sondra Radvanovsky (Leonora), que ha cantat al Met des de  1996 diferents papers sembla que no compta als plans futurs del Director del teatre Peter Gelb, i desprès d’aquestes funcions el senyor Gelb tindria de tornar-lo a pensar. No havia vist cantar a aquesta cantant mai, i aquesta funció va assolir grans moments al seu cant amb una facilitat al control de l’emissió i uns pianíssims que van fer que durant uns moments l’emoció fos present al teatre.

Kwangchul Youn( Ferrando) va completar mes que correctament el repartiment vocal, amb una gran prestació del cor del teatre.

Gianandrea Noseda, va dirigir fent una lectura acurada de la partitura amb una certa falta d’emoció, i sense arribar-hi a treure totes les possibilitats de l’orquestra.

LA RONDINE AL MET (19/02/09)

Representació numero 26 d’aquesta opera al teatre novaiorquès.

La Rondine, es una opera que va ser un encàrrec del teatre Karl de Viena sota la base que fos una opereta i que Puccini va denominar comèdia lírica (amb final trist) i que si be està totalment oposada a les seves operes mes conegudes per la manca de tragèdia final si que la historia recorda a La Traviata (cortesana que abandona Paris amb un amor que devindrà socialment impossible)  . L’opera en tres actes descriu el primer acte una definició dels personatges, l’amor de Magda i Ruggero el segon i desenllaç al tercer ambla separació de la parella quan son coneixedors de les diferencies socials i econòmiques. Degut a la primera guerra mundial no va ser possible la seva representació ni a Àustria ni a Itàlia (enemics a la guerra), i va ser estrenada a Monte Carlo l’any 1917.

Nicolas Joël, presenta una producció del estil art decó, un luxós saló al primer acte que es desenvolupa a la casa del ric banquer Rambaldo, aprofita els elements del primer acte pel segon  al bar de moda Bullier, i presenta una espectacular terrassa a un hotel sobre La Riviera  al tercer. Gran ovació quan es va aixecar el teló al tercer acte.

La funció vocalment gira en torn a la gran Angela Gheorghiu (Magda), que es llueix a les seves interpretacions i fa mostra del seu divisme buscant sempre les posicions de millor col·locació a l’escenari per fer arribar la seva veu a la gran sala. Acompanya les seves interpretacions amb ornamentació dels seus braços per fer evident que estem escoltant quelcom fantàstic. Cosa la qual es certa, però no queda be que ens ho recordi ella. Degut a la tardança en enviar la crònica tinc d’afegir avui al repassar-la, i per contestar un comentari de Jaume al blog que el dia que jo vaig anar no va fer res estrany, al meu parer, des de el punt de vista del cant.

Giuseppe Filianoti (Ruggero), a qui no havia tornat a veure des de el famós L’elisir del Liceu, també amb la romanesa, va estar correcta i va ser ben cuidat per la soprano donant la impressió d’un bon enteniment dels dos. Crec que sempre que torni a veure en directe a aquest tenor em farà patir.

Lissete Oropesa (Lissete), fa una gran interpretació d’un paper el que conserva el seu nom.

Samuel Ramey, per qui tinc una gran simpatia ja que recordo un gran Mephistopheles al Met fa ja un s quants anys, no es troba ja al millor moment, però es igual el teatre continuarà comptant amb ell, i segurament per records com el meu tindrà bona acollida pel públic, però crec que ja no serà mai el mateix.

Marius Brenciu (Prunier), també de Romania es un tenor líric que em va agradar a aquesta funció, però caldria veure’l a altres papers mes compromesos.

Marco Armiliato, va conduir l’orquestra obtenint una bona prestació de la mateixa, mostrant el seu ofici en aquest tipus de repertori, i el coneixement que te ja de l’orquestra (ja porta mes de 200 funcions).

Maria Guleghina (Adriana) - Plácido Domingo (Maurizio) MET 2009

ADRIANA LECOUVRER AL MET (dies17 i 21/02/09)
Funcions números 70 i 71 d’aquesta opera al Met.
Aquesta es una crònica que podia ser també un comentari al post que Joaquim va dedicar al Plàcido per la seva interpretació de Maurizio al Met amb motiu del seus 40 anys de carrera al teatre.

Vaig arribar a NYC el dia 17 pensant que podria veure al Plácido, però em vaig trobar que a la funció d’aquell dia era l’únic dia que no cantava ell, i era substituït per Marcello Giordani. En un principi s’havia programat l’homenatge a aquesta opera amb Plácido Domingo com a director d’orquestra i estava programat Marcelo Alvarez com a tenor, però aquest finalment es va inclinar per fer el Manrico de Il trovatore que coincidia a la programació, i Plácido es va oferir per cantar en lloc de dirigir.

La producció és de Mark Lamos, i te uns decorats que representen fidelment lo que diu el llibret, però que no afegeixen res. Grandiositat, i tan sols destacar al primer acte i al final de l’opera el fons del escenari pintat amb una sala de teatre (Palais Garnier) , quedant Adriana entre la sala i els bastidors.

Marcello Giordani, tenia una difícil papereta, ja que el principal atractiu d’aquestes funcions era la presencia de Domingo. Des de el primer moment va mostrar un molt bon moment de forma de la seva veu i algú va arribar a pensar que s’havia guanyat amb ell.

Olga Borodina (princesa de Bouillon), es una mezzo dramàtica amb una ample i voluminosa veu de la que obté un molt bon rendiment per aquest paper.

Maria Guleghina tot i presentar la seva veu el pas del temps amb un cert vibrat alguns moments i una tendència a cridar, conserva una veu poderosa i la seva capacitat interpretativa capficant-se al personatge es tan convincent que va ser la mes aplaudida al final de la funció.

Roberto Frontali (Michonnet), veu de baríton sense dubte, fa una interpretació plana sense cap defecte, però també sense cap emoció.
El dissabte 21 tenia programat el vol de tornada a las 19.50h. i feia un dia solejat, però amb un vent gelat, i desprès de passejar una mica per Central Park, vaig decidir que em donava temps de tornar a veure l’opera i aquesta vegada si sentir una vegada mes al gran Plàcido Domingo.

Digne de veure i sentir la passió del públic del Met per aquest cantant. La seva sortida al escenari va ser acollida amb una gran ovació i quan va sortir ell sols al final de la representació es va posar tot el teatre dempeus aplaudint-lo i cridant bravos. M’agrada el senyor Domingo però no sóc un fan, i sense fer comparacions amb aquella Adriana del Liceu de far casi be 20 anys, la seva veu es encara molt bona, el seu fraseig convincent, la seva presència dona seguretat a la resta dels cantants ( aquesta funció la Guleghina va ser tan aplaudida com ell, i ella li va fer petons d’agraïment), la seva implicació i entrega difícilment comparable, encara es un dels mes grans… i a mes a mes al cantar,no va dirigir.

Marco Armiliato ja habitual del teatre en operes italianes, va conduir adequadament la part musical.

Mattila (Tatiana) Hampson (Oneguin) MET 2009

IEVGENI ONIEGUIN AL MET (18/02/09)

Representació numero 134 d’aquesta opera al Met. Es va estrenar cantada en italià i posteriorment en anglès i no es va fer en rus fins l’any 1977.

La producció a càrrec d’en Robert Carsen , conegut al Liceu i al Real (fantàstiques les produccions de Dialogue de Carmelites i Katia Kabanova), data del any 1997. Amb dos parets laterals i una frontal totes tres de gran alçada i el sol a un pla lleugerament inclinat capa la sala, produint canvis als colors de las parets i canviant mínimament el mobiliari aconsegueix crear diferents ambients per narrar l’opressió i angunia que en diferents moments tenen Tatiana, Lenski i Onieguin, complementant la escenografia la brillant musica de Tchaikovsky i el llibret que el compositor i el seu germà Modest varen fer de la genial obra de Pushkin. Producció minimalista, i mes al Met, però que descriu molt be el sentit de l’historia.

Vaig tenir l’ocasió de veure a Karita Mattila fent el paper de Tatiana l’any 94 (La Zarzuela) i a Piotr Beczala el de Lenski al 2003 (La Bastille) i encara que ha passat molt de temps, si que puc dir que els dos han evolucionat molt favorablement.

K. Mattila , es una gran actriu, com ja va demostrar a la Salomé del Met del passat Setembre i mes recentment a Kabanova a Madrid, i Tatiana es un paper que exigeix una molt bona cantant i una bona actriu. La col·locació de la taula on escriu la carta pot ser esta una mica allunyada al escenari, i crec que l’escena de la carta requereix una major proximitat a l’espectador. Aquesta circumstancia perjudica una mica l’efecte de la veu, però tot i així obté un notable alt que supera a l’escena final quan decideix ser fidel al príncep Gremin.

Quan Joaquim va fer un post de P. Beczala, va ser molt celebrat i al poc temps el vaig veure a una Lucia al Met. Em va agradar i tenia bon record del seu Lenski a Paris i de un Tamino de referencia al Garnier, però aquest Lenski serà per sempre inoblidable. Quina veu: clara, preciosa, brillant el timbre, adequat volum, seguretat. Magnifica interpretació.

De Thomas Hampson (Onieguin), poc puc dir que no s’hagi dit: gran presencia escènica, bona línea de cant, sensible i elegant, però Onieguin va ser escrita per un baríton i malgrat alguns esforços no ho sembla.

Ekaterina Semenchuk, habitual de les operes russes al Met, es una Olga correcte, Barbara Dever una gran Filippyevna, com Wendy White al paper de Madame Larina i totes tres juntament amb K Mattila fan una primera escena que et fa pensar que tindrem una gran representació com així va ser.

James Morris no va tenir problemes a la sempre celebrada ària que Txaikovski va escriure per el paper del príncep Gremin.

Jiri Belohlavek, expert en opera txeca i russa, que també va triomfar a Madrid a la Kabanova, obté un bon resultat de la orquestra del Met.

El cor magnific.

TRES OPERES A LA DEUTSCHE OPER AM RHEIN (DÜSSELDORF)

SIEGFRIED (22/01/09)

Arribar a Düsseldorf amb pluja i fred invita a anar a passar la tarda a l’opera, si be el centre de la ciutat es molt agradable amb botigues, restaurants i cerveseries molt concorregudes. Sembla que el wagnerià Rhein continua donant molt or, perquè la crisis no es visible enlloc.

Una llàstima no haver pogut assistir a les dos primeres funcions de la tetralogia, ja que possiblement la proposta escènica es pot contemplar millor a traves de l’evolució de les jornades del anell. Kurt Horres es l’encarregat de la producció i ja d’entrada tinc de dir que es decebedora, amb proliferació de paper cartró pintat sense gaire imaginació i quan apareix la imaginació es per mostrar a Fafner al fons com a drac i una gran taràntula penjada del sostre . Pot ser que fa anys, però molts anys enrere, tingués èxit aquest tipus de produccions, però avui en dia estan fora de lloc i mes quan els teatres alemanys es distingeixen per la novadores posades en escena. Be es veritat que diuen que el teatre de Düsseldorf es dels mes conservadors de tots. Els decorats son un punt negatiu, però per sort es l’únic, i tot lo demes gira en torn al notable alt. El moviment escènic afavoreix la força de la narració i musica wagneriana i els intèrprets col•laboren de manera admirable.

Wolfgang Schmidt, fa una gran interpretació del paper de Mime, tan des de el punt de vista de actor com vocal. Seguretat a l’emissió de la veu, volum adequat i un bell timbre van fer que fos el gran triomfador de la nit.

Harmut Welker, va ser un fugaç i mes que correcte Alberic, lluint la seva gran veu, si be no es pot considerar de gran bellesa i acusa ja un cer grau de vellesa.

Alfons Eberz, com a Siegfried va estar, al meu judici (a la Pilar li va agradar molt), irregular començant molt be i tenint alguns problemes al tercer acte. Va rebre una gran ovació, però també va haver-hi un parell de espectadors que van esbroncar-li, i el tenor va fer un intent de sortir del escenari i anar a discutir amb ells. No va passar del intent.

Linda Watson tot i anunciar que no es trobava en perfectes condicions se’n va sortir força be de la difícil papereta que es interpreta Brúnnhilde a Siegfried.

Sols correcte el Fafner de Sami Luttinen, molt convincent Renée Merloc com a Erda i brillant Elisabeth Selle al paper del ocellet del bosc.

Havia assistit anys enrere a algunes representacions a aquest teatre i recordava uns bons cossos estables, però em va sorprendre la gran qualitat de l’orquestra. Pot ser que quan interpreten Wagner tenen un sentiment especial o es que han millorat, però lo cert es que va ser magnifica la interpretació i si a Wagner funciona l’orquestra ja es te molt guanyat. John Fiore a qui sols havia vist dirigir una Traviata al Met sense pena ni gloria va estar magistral.

GÖTTERDÄMMERUNG (25/01/09)

El pròleg de la tercera jornada, des del punt de vista escènic del senyor Kurt Horres comença amb mes de lo mateix que s’havia vist a Siegfried, si be les següents escenografies tenen altre caire que sense arribar a ser brillants desprès de tot lo anteriorment vist produeixen un efecte positiu. Tot lo negatiu que he dit sobre la producció canvia al final quan es crema el Walhalla i el Rhein es desborda. Efectes, ara si imaginatius, aconsegueixen fer-te pensar que estàs veien el riu des de dintre.

Alfons Eberz , segueix amb el paper de Siegfried, i millora notablement la prestació del dia anterior. Stefan Heidemann es un Gunter eficient, Harmurt Welker amb les limitacions apuntades de la seva veu sap jugar be les seves virtuts pel paper de Alberic, Carol Wilson es una Gutrune sorprenent per la seva gran interpretació, Renée Morloc te més dificultats per cantar Waltraute que el dia de Siegfried. Nadine Secunde va substituir a Linda Watson, que ja no es va atrevir a continuar a aquesta funció, i quan es anuncia que una artista no programada fa un esforç per fer una substitució acostuma a passar que la rebuda es sempre bona, però en aquest cas va estar justificat. Laura Nykanen, Maria Hilmes i Morenike Fadayomi van ser les tres nornes solvents i Anke Krabbe, Kristein Leich i Katarzyna Kunzio , van ser unes convincents Woglinde, Wellgunde i Floshilde respectivament.

I Hagen? Mereix una consideració apart perquè la interpretació que va fer d’aquest paper Hans-Peter Kónig es d’aquelles que recordaré molts temps,( el propietari del blog diria de reclinatori). Va ser aclamat a tots els entreactes i va rebre un homenatge del teatre recordant la seva trajectòria. Al final de la funció els bravos varen ser unànimes. Remarcable actuació.

John Fiore, de qui ja he dit que va estar magistral al Siegfried es va superar aconseguint una transparència dels instruments combinada amb la sonoritat adequada i permitent el lluïment de les veus. Impressionant la marxa fúnebre. Quina emoció.

En resum dos jornades wagnerianes de les que no esperava massa i que passaran a ser, per mi, en alguns aspectes de referència.

HÄNSEL UND GRETEL (23/01/09)

Entre Wagner i Wagner el teatre oferia la possibilitat de veure aquesta opera que es representa poc a Espanya, i quan es fa a altres països sempre es a les festes nadalenques, per obtenir una major presencia de nens. La audiència efectivament important amb pares i avis acompanyant als nens, que van seguir la funció amb gran interès.

La producció (Andreas Meyer-Hanno) era com feta per els nens d’un col•legi de la classe primària. Mes cartró pintat i espai reduït. El moviment escènic i la interpretació en canvi estava molt ben resolta i col•laborava al seguiment dels mes petits. Havia vist dues vegades esta opera, al NYCO i a Le Chatelet i la posada en escena era massa seria no aconseguint la atenció dels nens. O pot ser que els nens alemanys tenen mes cultura musical que els francesos i americans.

Kristen Leich (Hänsel) i Netta Or (Gretel), son dos bones cantants si be la potencia de la veu es reduïda, i millors actriu.

Bruno Balmelli (Peter), Sabine Hogrefe (Gertrud), Bruce Rankin (bruixa) son també bons actors que ajuden a la bona marxa de la funció. Tots ells desconeguts per mi.

Thomas Gabrisch dirigeix l’orquestra donant una lluminositat i sonoritat espectacular a la anomenada partitura wagneriana per infants.

Tristan und Isolde MET acte 1er

TRISTAN UND ISOLDE AL MET ( 16/12/08 )

Darrera visita del any 2008 a Nova York amb carrers i botigues engalanades per les festes nadalenques i cada vegada es més notable els efectes de la crisi. L’any passat a aquesta època els hotels pujaven els preus i estaven plens, cosa que no va passar, i encara mes increïble, vaig anar a comprar l’entrada el mateix dia, una hora abans i la vaig poder comprar les que anomenen “rush hour”, per un preu de 20 dollars. Axó del rush hour és una donació d’una parella, la senyora Agnes Varis i el senyor Karl Leichtman, que cada funció de dilluns a dijous ofereixen 200 entrades de platea a aquest preu.

Com ja havia escrit una critica d’aquesta opera el mes de Març, reprodueixo la part de la producció i la direcció escènica, fent constar que a aquesta funció no va haver-hi rialles.

La producció corria a càrrec de Dieter Dorn, i consistia en un sol format per un romboedre (els tres actes), amb dos costats que confluïen simulant la proa del vaixell. Amb pla inclinat al estil de Willy Decker, El sostre i las parets eren tres triangles que confluïen al fons del escenari al terra i que anaven canviant de colors.

Al primer acte apareixen les veles del vaixell de color negre (presagi de mort) i en el moment culminant de gran emoció en que Isolde i Tristan es miren enamorats, suposo que seria el color vermell, va haver-hi un rialla generalitzada que, tractant-se d’aquesta òpera, no vaig arribar a comprendre, però el públic del Met es així. Al segon acte la novetat és la de comptar al mig del escenari, amb un obelisc del tipus del que existeix a la confluència de la Diagonal Passeig de Gracia (cinc d’oros), i del que sortirà el Rei Marke, moment que tot es torna de color groc. Fa anys que es representa aquesta producció al Met, i haig de dir que no m’acab de fer el pes.

Tristan und Isolde MET acte 2on

El paper de Tristan va ser interpretat per Peter Seiffert que tan bo record havia deixat al Liceu amb el Tannhäusser i Tiefland. Seiffert es presenta al Met per aquest paper sense la Petra Maria, però a un paper ben difícil i tenint que fer oblidar la gran interpretació de Ben Heppner de la temporada anterior. Seiffert comença el primer acte amb una veu que per moments em va fer pensar que, com m’havien dit, no es trobava en el seu millor moment, alternant amb altres moments més brillants que recordaven el Seiffert del Liceu. Al segon acte ens varen trobar amb el gran Seiffert de cant brillant que combinava el lirisme i el sentit heroic del personatge amb l’emissió clara i amb aguts voluminosos. Tot apuntava a una reserva durant el primer acte, però finalitzant el segon acte va començar a patir problemes, que es varen fer més evidents al tercer acte, tot i que la seva entrega era evident i obtenint molts aplaudiments i alguns bravos al saludar en acabar la funció. Aquest dia ja portava unes quantes funcions i el Tristan és un paper que castiga les veus i mes en un teatre de les dimensions del Met.

Katarina Dalayman ( Isolde), va mostrar una gran facilitat en el registre agut, però a vegades la seva interpretació va tenir una manca de implicació amb el personatge, que combinat amb el cansament de Seiffert del tercer acte, va interpretar un Mild und leise no massa emocionant, salvat per la direcció musical i la gran orquestra del Met.

Michelle DeYoung, que ja m’havia agradat a la funció del mes de Març, aquesta vegada va estar sensacional, millorant la seva prestació de la veu, interpretant el paper de Brangane amb solvència i professionalitat.

K. Young (rei Marke), va tenir una actuació fantàstica que quasi em va fer oblidar al gran René Pape i va ser el cantant que va obtenir mes aplaudiments.

Gerd Grochovski (Kurwenal), va cantar amb correcció, bon timbre de veu i admirable entrega.

Tristan und Isolde MET acte 3er

Daniel Barenboim,  va ser rebut i acomiadat amb grans ovacions.

Va dirigir de forma refinada i descriptiva obtenint un alt grau d’expressivitat de la partitura, destacant la part del duo d’amor del segon acte i el final del tercer. La orquestra va funcionar bé sota la seva direcció, però Barenboim no arribar amb la seva prestació al nivell de Levine, és clar que aquest dirigeix l’orquestra del MET, des de fa molts anys i Barenboim feia el seu debut al Met dirigint una opera.

=.=======.=

Jonas kaufmann Florestan al Palais Garnier desembre de 2008

FIDELIO AL PALAIS GARNIER 13/12/08

Per aquestes dates del mes de Desembre, es desenvolupa un esdeveniment a París que per la meva feina, justifica un viatge a Paris i encara que no tots els anys es possible, quan es pot, està condicionat una mica per l’oferta operística. Aquesta vegada tenia dos possibilitats Die Zauberflöte a La Bastille i Fidelio al Palais Garnier. Desgraciadament degut als problemes dels pilots de Iberia el dia 11 que teníem previst anar a Fidelio l’avió va arribar amb mes de 3 hores de retràs i tan sols quedava el dissabte 13 per triar entre les dos. Desprès de analitzar la situació i havent llegit el post que va dedicar Joaquim a Kaufmann ens varem decidir pel Fidelio.

Abans de entrar a analitzar la funció, vull dir que era un dia molt fred, amb gran ventada i una pluja considerable, a mes de que el Palais Garnier, preciós edifici te una sala molt incomoda. Amb aquestes condicions pot ser que no em trobava amb les millors condicions per fruir de la funció i tinc de dir d’entrada que vaig sortir amb una certa decepció matisada per la partitura i la prestació del tenor.

La producció de Johan Simons es pot considerar minimalista i sense gaire imaginació. Al primer acte a l’esquerra hi ha una garita de control moderna amb sistemes d’informació sobre la presó. Al mig de l’escenari hi ha un forat des d’on surt l’escala que va a parar a les cel·les de la presó. Al segon acte es veu al centre l’escala que baixa des de dalt fins al terra del escenari on es troba Florestan. Aquest minimalisme pot ser que vulgui donar mes protagonisme a la musica i al cant. El moviment d’escena manca de l’emoció que requereix en alguns moments.

La funció es presenta amb diàlegs (Martí Mosebach) canviats del text original que em van semblar mes llargs que els habituals, i una certa lentitud per reprendre la part musical després del diàlegs.

La direcció de l’orquestra va córrer a càrrec de S. Cambreling, qui es habitual del senyor Mortier i es de preveure que visiti el Real a partir del 2010. Al Liceu va dirigir Katia Kabanova al 2002 i tenia un bon record d’aquelles funcions, però aquesta vegada no em va agradar. Obertura sincopada, masses intervals, desajustes amb les veus degut a la lentitud i una participació sense cap emoció per part de l’orquestra, a una opera com aquesta no es posar una bona base per una bona representació. Cambreling tria l’obertura numero I, segons ell “la moins connue, mais la très belle”, i no ofereix la numero III abans de la finalització.

Angela Denoke (Leonore), participant també a la Katia Kabanova del Liceu, no es va mostra còmoda a aquest rol i tot que en contra de alguna opinió que he llegit sobre aquestes funcions no va desafinar, si be en cap moment demostra el lirisme que necessita el paper. Al duo amb Florestan crida molt i tapa la veu del tenor.

Jonas Kauffmann (Florestan), te una bella veu ben timbrada i sols per sentir-lo per primera vegada ja valia la pena la representació. Crec que amb el pas del temps la seva veu acabarà adquirint un to mes adient encara per aquest paper. Va tenir un èxit total i axó que canta en posicions difícils, de genolls o arrossegant-se pel terra.

Julia Kleiter (Marzelline) i Ales Briscein (Jaquino) pateixen en certs moments la direcció musical, però la Kleiter demostra que te una bona veu.

Franz –Joseph Zelig (Rocco), va fer una bona i convincent interpretació. Pablo Gay (Fernando) i A Held (Pizarro) van completar correctament el cast.

Respecte el cor dir que es va mostra particularment cridaner, pot ser forçats per la posició al fons del escenari darrera de les reixes.

El públic va aplaudir a tots especialment va bravejar a Kauffmann, i va haver-hi divisió d’opinions per la Denoke i Cambreling.

LA DAMNATION DE FAUST

Representació numero 17 d’aquesta opera al Met, i comptant que es la sisena de aquest any vol dir que tan sols s’havia representat 11 vegades al teatre. Es una opera realment rara de trobar els teatres i que no havia tingut ocasió de veure-la fins aquest mes, primer a Ginebra i ara al Met.

Peter Gelb, director del Met des de fa poc, va anunciar una nova tendència a les representacions del teatre amb una línea diferent a la marcada per Zeffirelli amb qui sense cap mena de dubte ha estat identificat el Met. La producció es d’en Robert Lepage i sembla que serà un col·laborador habitual al futur del Met ja que es qui està preparant la nova escenografia pel nou Der Ring que es farà la temporada 2.010-2.011. El proper Abril i Maig es representaran les darreres d’en Otto Schenk.

Lepage proposa uns decorats aprofitant la magnitud i les característiques tècniques del teatre i las combina amb art, imaginació i noves tecnologies visuals (es un home que ha fet opera, però ve del mon del teatre i el cinema). El resultat es magnífic, i des de el primer moment troba la aprovació del públic, quan al aixecar-se el teló es veu de manera frontal una gran llibreria que ocupa tot l’escenari, amb unes escales de ma per accedir als llibres. De la mes gran de les escales descendeix Faust al començament de la representació, i per la mateixa pujarà al cel Marguerite al finalitzar la funció. Mantenint la estructura dels prestatges de la llibreria amb il·luminacions i ajut de la tècnica de la maquinaria del teatre va creant nous decorats sempre espectaculars i amb tres alçades diferents sobre el terra del escenari. El moviment escènic es també suggerent i encertat. Filmacions que es projecten des de el davant i el darrere i que combinen la realitat dels actors amb les imatges visuals. Genials els descensos a l’ínfer, o la cavalcada ( aquest any es celebra el 125e aniversari del Met i el poster de aquest recordatori es precisament Faust cavalcant), i be es pot dir que “l’effetto e sorprendente” que diria Dulcamara.

Completar una bona escenografia i moviment escènic adequat (soc conscient que no tothom coincidirà), amb una molt bona orquestra dirigida, pel molt estimat per mi, mestre Levine es garantia d’èxit a una funció. La aparició de Levine provoca un entusiasme i admiració que predisposa. Porta un tempi que permet matisar els instruments i obtenir una claredat del so que fa que t’arribi la musica i trobis l’emoció que sempre cerquem i esperem quan anem a una representació. (queda clar que soc levinista).

Marcello Giordani (Faust), va lluir la seva ample i potent veu amb sentit musical, amb alguns moments delicats a la tercera part ( li diuen parts i no actes ja que mes sembla un oratori representat que una opera), que va arreglar al final. Tot s’ha de dir que va cantar aquesta opera a la funció de la tarda del dissabte anterior, i que el mateix dia a la nit va fer el Pinkerton substituint a R. Aronica que patia una malaltia. Esperem que no faci masses excessos i arribi amb bones condicions per fer el paper de Adorno al Liceu.

Susan Graham ( Marguerite), es una mezzo a qui he vist altres cops al Met i mai m’ha desagradat, però tampoc mai m’ha semblat una primera figura per ser tan estimada al teatre. Aquesta vegada potser perquè quan altres coses funcionen tot es veu amb un prisma mes positiu, em va agradar força i va cantar de manera brillant “D’amour l’ardente flamme” després d’una correcta interpretació de la balada de la tercera part.

John Relyea (Méphistopélès), es in baix baríton de potent veu que arriba de manera clara a tot el gran teatre del Met, cosa no gaire fàcil, i de una molt bona presencia escènica. Fill de pare i mare cantants d’òpera (Gary Relyea i Anna Tamm), tots ell canadencs, va començar cantant rock per seguir posteriorment el camí dels seus pares.

El cor del Met te un gran protagonisme a aquesta opera u oratori, o llegenda dramàtica, i va estar a un gran nivell.

Una gran vetllada al Met. Copiant l’eslògan de un dels mes famosos steakhouse de NYC be es pot dir: “If opera were a religion, the Met would be its cathedral.”

-.——————-.-

Pikovaia Dama (producció de Elijah Moshinsky )

PIKOVAIA DAMA AL MET (24/11/O8)

Els carrers  de NYC il·luminats per la festes nadalenques i plens de gent donen la impressió de que aquí no ha arribat la crisi, però el cas es que aquesta temporada no he tingut cap problema per trobar entrades al Met i fa poc que vaig rebre per mail una oferta per determinades funcions, totes elles suggerents i amb grans cantants, que ofereixen una segona entrada a meitat de preu si compres la primera, es adir que al Met la crisi ha arribat. De qualsevol manera amb crisi el teatre estava ple per veure la representació numero 61 de l’opera de Tchaikowsky que va ser estrenada al teatre l’any 1.910 cantada en alemany i dirigida per Gustav Mahler.

La producció data del 1.995 a càrrec de Elijah Moshinsky, qui proposa una visió clàssica pròpia de les que agraden al públic del teatre. Aprofitament del gran escenari, vestuari d’acord a l’època de la historia i gran profusió de figurants. Sense el teló groc del teatre, apareix un gran marc lleugerament inclinat dintre del que es desenvolupa l’acció amb les diferents escenes amb mes o menys profunditat depenen de la intimitat i la dramatúrgia del moment. A destacar al primer acte l’homenatge a Bizet  amb un bon cor de nens al canvi de guàrdia i la magnifica escena de la partida de cartes. El públic va aplaudir molt l’aixecada del teló al començament del segon acte al saló de ball de San Petesbourg. La coreografia i els ballarins de la pastoral mozartiana son de poca imaginació i baixa qualitat, si be tenint en compte que es tracta de una record rococó, i del teatre dintre del teatre tot val. Molt aconseguida l’entrada de Caterina la gran, obrint una porta daurada situada al fons del escenari. Resumint producció típica del Met i molt llunyana de lo que es veu avui en dia a Alemanya…i al Liceu.

Ben Heppner (Ghermann), tot i que no es un gran actor, aguanta molt be la difícil partitura i reservant-se una mica el començament acaba de manera brillant sense fer patir mai i amb facilitat a l’emissió dels aguts.

Maria Guleghina (Lisa), interpreta el paper amb neuròtica passió  de forma admirable des de el punt de vista teatral i al meu judici ( i soc conscient que no es de les preferides per alguns infernemlandaires) amb facilitat el cant i brillantor a totes les intervencions. Realment va ser emocionant veure-la i sentir-la.

Felicity Palmer (comtessa), es altre gran intèrpret teatral, la qual cosa es important per aquest personatge, i que passa la part canora sense problemes, però també sense res a destacar.

Mark Delavan (Comte Tomsky) va ser aclamat a la seva ària de l’escena de la partida de les cartes ( em recorda el personatge de Monsieur Triquet, no per la veu ja que es baríton baix sinó per l’escena ) i al final de la funció ( es New Jersey i es evident que tenia un club de fans presents a la funció). El veurem al Liceu a Salome a un paper mes dificil.

Ekaterina Semenchuk (Paulina i Daphnis), una molt bona mezzo, Paul Plishka ( Sourin), habitual al teatre, Alan Oke( Tchekalinsky), Vladimir Stoyanov (príncep Yeletsky) molt bé i amb cant ple de lirisme a l’ària del segon acte, Wendy Bryn Harmer (Chloe), Kathryn Day (governanta), Sheila Ricci (Catherina la gran), Mark Schowalter (Tchaplitsky) i LeRoy Lehr (Naroumov), completaven el repartiment de manera notable.

Seiji Ozawa, no se quina edat deu tenir però aparenta molts anys, va dirigir magistral i amb una gran energia la fabulosa orquestra del Met. Va ser rebut amb gran entusiasme i acomiadat amb una gran ovació. Realment magnífic. El cor en un bon estat de forma va completar una funció per recordar.

UN SÁBADO DE OTOÑO EN EL MET: DR. ATOMIC Y LUCIA DI LAMMERMOUR. (18/10/08)

Esta crónica dedicada especialmente a Pilar, a quien echo de menos en estos viajes, y que además con su relato sobre Hiroshima en el blog Pequeño Formato ayudó a estar en predisposición a asistir a una representación de Dr. Atomic.

También a Titus que días antes en su blog El imperio de los sinsentidos mencionaba al autor de esta ópera John Adams.

Un sábado en NYC para un amante de la ópera puede ser de lo mas productivo, ya que el MET tiene programación doble, y a veces como ha sido el caso sugerente en ambos casos, aunque eso si este año al estar cerrado el NYCO no hay posibilidad de elegir. Hubiera sido difícil en todo caso renunciar a una de las dos óperas del MET. El sábado comienza con un largo paseo por Central Park donde se pueden ver en los árboles los bonitos colores de las hojas, como en la foto del blog (la Tardor). Central Park está invadido de runners que preparan la Maratón que se celebrará el primer domingo de Noviembre. Muchos corren con camisetas de Obama. Parece claro que aquí triunfará Obama.

Después de un largo paseo me dirijo al MET a comprar las entradas no teniendo ningún problema, cosa que hace un año era realmente difícil, si bien en ambas funciones el lleno era total.

DOCTOR ATOMIC

John Adams es quizás el compositor de ópera contemporáneo mas representado. Nixon in China (1987) y The Death of Klinghoffer (1991, recommendable ver el blog de Titus) han sido representadas en varios escenarios, así como I was looking at the ceiling and then I saw the sky (1995).

Dr. Atomic fue estrenada en San Francisco en 2.005 y antes de ser representada en NYC lo fue también en Ámsterdam y en Chicago. El libreto es magnífico y fue compuesto por Peter Sellars conjuntamente con el compositor, y relata los episodios previos a la prueba que se realizó de la bomba atómica antes de su utilización. La acción transcurre en New Mexico en el desierto y se centra en la figura y carácter de J. Robert Oppenheimer, físico que fue designado por el gobierno de USA como director de la prueba, denominada Proyecto Manhattan. Oppenheimer fue un hombre de inteligencia excepcional, graduado en Física y Química en Harward, doctorado en Alemania, hablaba correctamente francés, holandés y alemán, además de conocer otros seis idiomas entre ellos el sánscrito. Tenía también una cultura amplia en el terreno de las artes ya que no solo tenía a Baudelaire ( Fleurs du mal) como modelo sino que también escribía sonetos en las noches previas a la prueba. Debía ser de buena familia, ya que se cuenta que en casa de sus padres en NYC, donde creció, tenían tres cuadros de Van Gogh. Tanta inteligencia comportaba en algunos momentos un carácter excéntrico y esquizofrénico. Posteriormente a la utilización de la bomba en Japón, Oppenheimer justificó su actuación diciendo que el actuó como físico y fue el gobierno de USA quien la utilizó. Estuvo acusado de ser cercano al partido comunista y por tanto algo olvidado, aunque finalmente fue galardonado por su contribución a la física quántica. Fumador compulsivo, en la representación es así tratado, murió de cáncer en su casa de Princeton (NJ). La ópera muestra los nervios de los días previos a la prueba por parte del equipo de Oppenheimer así como de los militares que intervinieron en el proyecto, con algunas escenas en las que figura la mujer de Oppenheimer (Kitty) y su criada (Pasqualina, de raza india). Los nervios de los que intervinieron eran tales que debían dudar de la capacidad de destrucción en el sentido que podía llegar a ser para algunos incluso superior a lo que fue. Se tuvo que esperar a que pasara una tormenta e incluso a que el viento fuera favorable a llevar la lluvia ácida hacia el desierto para realizar la prueba. Finalmente se llevó a cabo el 16 de Julio de 1.945 a las 5.30 a.m. La ópera finaliza en ese momento con todo el equipo del proyecto Manhattan mirando la explosión con gafas de protección. Una vez acabada la música, una voz en off repite en japonés: “un poco de agua para mi niño”

La música de Adams, por lo menos en esta ópera, me pareció bien orquestada y efectivamente fácil de escuchar, destacando los momentos de interludios en los que la efectividad de la partitura logra crear el clima de la situación y las consecuencias que tuvo el experimento. En algunos momentos se emplea música o sonidos electrónicos que parecen justificados.

Por lo que se refiere al canto, Adams mezcla lirismo y declamación, destacando algunos soliloquios de Oppenheimer, Kitty y Pasqualita . El coro tiene una presencia importante, sobretodo en el segundo acto.

La producción y dirección escénica de Penny Woolcock consta de unos cubículos en tres diferentes niveles en los que aparecen unas veces los miembros del proyecto, y otras los indios del desierto de New Mexico, quienes observan la situación sin saber a lo que están asistiendo. También aparece casi siempre presente la gran bomba.

Alan Gilbert quien será el próximo director de la NY Philarmonic, dirige magistralmente la orquesta del MET, logrando un sonido claro y expresivo que transmite una emoción acorde al contenido argumental.

De los cantantes destacar el buen trabajo de Gerald Finley (Oppenheimer), Richard Paul Fink (Edward Teller) y Eric Owens (general Leslie Groves). Correctos Thomas Glenn (Robert Wilson), Meredith Arwady (Pasqualita), Sasha Cooke (Kitty) Earle Patriarco (Frank Hubbard) y Roger Honeywell (capitán James Nolan).

Al finalizar la representación hubo entusiasmo general, con el público puesto en pie en el momento que salió a saludar el compositor. A destacar que no hubo nadie que abandonara la sala ni en el entreacto ni durante la función.

Quizás mi predisposición para esta ópera era inmejorable, gracias a Pilar, Titus y haber estado este verano en Hiroshima, pero creo que óperas como esta y Dead man walking acabarán haciéndose un lugar en el repertorio.

LUCIA DI LAMMERMOOR

Cuatro horas después del Dr, Atomic, empezaba la que es una de las grandes óperas del bel canto (coincido con Barbebleue). Era pasar, y nunca mejor dicho del día a la noche, y no solo por la música y el canto, sino también por los interpretes, la producción y la puesta en escena.

La producción a cargo de Mary Zimmerman, es completamente clásica y a veces espectacular, excepto el primer cuadro del tercer acto en el que se introduce algo de modernidad sin extravagancias. Decorados típicos del gusto del público del MET. La dirección de escena es bastante estática y en el caso de Diana Damrau introduce algunos movimientos que no vienen al caso, pero que logran las risas del espectador americano. No se si es de la dirección de escena o cosecha propia de la diva.

Poco tengo que añadir a los comentarios previos que Joaquim (entonces Ximo) había hecho sobre las voces de Damrau y Beczala ya que en esta función se pueden suscribir completamente sus comentarios. Tan solo añadir que pese a la pureza y tecnicismo de Beczala (fenomenal y emocionante en el “fra poco a mi ricovero”) quizás falte en algún momento una mejor interpretación e implicación en el personaje. Los dos fueron aclamados, pero es evidente que la Damrau se vende mejor juzgando la reacción del público.

Ildar Abdrazakov (Raimondo), conocido en el Real y el Liceu, obtuvo un buen éxito, así como Vladimir Stoyanov ( Enrico) barítono búlgaro del que habrá ver como evoluciona su carrera. Creo que ha actuado en Bilbao y lo volverá a hacer esta temporada.

Marco Armiliato condujo la orquesta de mas a menos sin aprovechar las cualidades de la misma, aunque fue brillante las actuaciones de los solos de flauta, arpa y armónica. En descargo de Armiliato hay que decir que la función se hizo demasiado larga, ya que a los siempre largos entreactos del MET se unió en esta ocasión, según una explicación que dio desde el escenario una persona del teatro, un problema en la maquinaria, lo que supuso un entracto de cuarenta y cinco minutos entre el segundo y tercer actos. Algunos optaron por marcharse a casa o a tomarse una burger con una copa de Merlot californiano, que es lo que hice para finalizar la jornada en NYC.”

Erwin Schroot assajant Don Giovanni al MET - Foto New York Times

27 de Setembre DON GIOVANNI al MET

Aquest dia tenia vol per tornar a Madrid, plovia i que millor que anar a la sessió de las 13 h. del MET. Era la segona vegada que anava a aquesta hora al MET, i lo primer que s’ha de dir es que aquestes funcions del dissabte el públic assistent correspon a persones que viuen a les rodalies de NYC i donat les distancies i el tràfic tenen dificultats per anar al teatre per la nit. La representació d’aquest DG, es la primera de la temporada, que va començar el dia 22 de Setembre, i la numero 501 del teatre, que aquesta temporada celebra el seu 125 aniversari.

La producció es de Marthe Keller, i te uns grans murs de maons de color marró o taronja que es mouen lateralment deixant la part central pel desenvolupament de l’acció. Aquesta part central roman sempre buida pel moviment escènic dels cantants, que es magnífic, excepte per  les escenes del Palau de DG, o del cementiri. No queda ben resolta la situació de la escena final de l’aparició de l’umo di saso i en conjunt crec que afegeix poc i no dona res a pensar, si be permet centrar-te a l’evolució dels cantants.

Erwin Scrott (DG), a qui no havia vist mai, es un gran intèrpret del paper i es mou amb gracia, energia i convicció. Sense forçà la veu te un timbre de una color brillant, un cant líric i un fraseig elegant. Una vegada finalitzada la funció crec que el seu moviment, sempre divertit (i mes pels americans), fa que no et fixis tant a la línea de cant. Serà necessari veure-li altre cop.

Ildebrando D’Arcangelo (Leporello), després de un inici amb alguna dificultat, es un perfecte acompanyat tant a la seva actuació teatral com a la part lírica del senyor Scrott. Veu ben timbrada, volum adequat, i bellesa a la línea de cant. Molts de vosaltres ja el coneixeu de la seva actuació al Liceu.

Isabel Leonard, (nascuda a NYC i ex de la Julliard School), es una Zerlina de veu fresca i jove que obté el millor rendiment a les parts que canta amb Schrott al seu costat.

Mattew Polenzani, em va agradar mes que altres vegades que havia tingut ocasió  d’escoltar-lo en directe. Fa un Don Ottavio de veu clara, pura i maca i va ser dels mes aplaudits.

Krassimira Stoyanova ( Donna Anna), va mostrar una perfecte entonació i una acurada línea de cant, trobant el seu millor moment al “Non mi dir”. Tot molt be, però a mi no m’emociona.

L’altre aportació americana era Susan Graham (Donna Elvira), de qui tenia molt bon record de veure-la a alguna opera rara com Dead man walking, va comença com afectada i va anar millorant al segon acte.
Joshua Bloom (Masseto), australià que debutava al teatre i Phillip Ens ( Commendatore), completaven el repartiment i varen ser discrets acompanyants.
La gran orquestra del MET va ser dirigida per Louis Langrée, conegut expert en Mozart, va fer una direcció millor als moments orquestrals, amb alguns problemes entre el fos i l’escenari.
Un bon DG, però vaig trobar a faltar al gran Levine. Crec que cada vegada anirà dirigint menys.”

20 de Setembre LES PÊCHEURS DE PERLES al Kennedy Center (WNO)

Charles Castronovo (Nadir)

“Aquest dia no havia començat encara la temporada al MET, però aquesta era la primera representació de la segona òpera de la temporada de la WNO (la primera va ser La Traviata. Opera difícil de veure, ja que mai havia coincidit amb ella a un dels múltiples viatges que faig, tan sols una vegada a Berlín, una representació a un teatre-taller. Semblava per tant una bona ocasió per passar la nit a Washington malgrat que el segon dia desprès de l’arribada a Amèrica es un dia difícil pel jet lag.

La direcció escènica era d’Andrew Sinclair i ja havia estat representada a San Diego, San Francisco, Miami i al NYCO. La escenografia esta composada per grans cartrons amb forma de palmera pintats amb colors cridaners i axó si amb un fons on es veu un color blau que es particularment encertat. El moviment escènic em va semblar molt estudiat i be representat tant pel solistes com per el cor. La coreografia (John Malashock), sempre important a les operes franceses, va ser especialment brillant amb ballarins que es movien amb gran sensualitat.
Per lo que es refereix als cantants, sense dubte el millor va ser Charles Castronovo (Nadir), a qui no coneixia, va ser el gran triomfador de la nit. Veu de gran lirisme, seguretat a l’emissió i sempre ben projectada amb un volum adequat. Trevor Scheunemann (Zurga) es un jove baríton format a la “Domingo-Cafritz Young Artist”, a qui ja havia sentit a aquest mateix teatre l’any passat fent al paper de Schaunard. Aquesta vegada tenia un paper mes difícil i va tenir moments realment complicats com al duo Au fond de temple saint, on l’hi va mancar el lirisme adequat. La meva opinió es que no te encara prou experiència per cantar  aquest paper. El baix rus Denis Sedov (Nourabad) va fer honor a la tradició dels baixos del seu paper i va complir sense dificultats, però caldria veure’l a papers mes compromesos. A Norah Amsellem (Leïla), sols havia tingut ocasió de veure-la una vegada en directe (Al Real quan va cantar La Taviata) i em va agradar encara que no tant com al fred públic del teatre. Te bona presencia escènica, una veu maca és brillant als aguts, però no així el registre central i greu. Aquesta funció va cridar els aguts, i va desafinar alguns moments.
La direcció de l’orquestra va córrer a càrrec del mestre Giuseppe Grazioli. Va conduí de manera acurada i va obtenir un so net i una bona prestació de la orquestra del teatre.
La reacció del públic va ser apoteòsica pel tenor i amb aplaudiments correctes pel resta, especialment per l’orquestra. El director d’escena va obtenir divisió d’opinions. El senyor que tenia al costat em va dir que era una mica novadora amb tant colorit pel públic americà. Pot ser que temps d’ara, els partidaris del senyor Obama son mes propers als canvis que els supporters de Mc Cain.
El millor cantant del teatre no hi era al escenari. Com correspon al Director del teatre estava situat a la llotja principal del primer pis i semblava força content de la representació.”
Us deixo un youtube amb fragments de la producció.

UN CAP DE SETMANA A DRESDEN
Tretze mesos enrere em va trucar per telèfon l’amic Dandini per informar-me del debut a Europa d’en Florez a Rigoletto. Vaig dir-li que Dresden era un destí que hi era al meu cap però que sempre havia pensat que aquesta ciutat era per anar a veure una opera de Wagner o Strauss. Em va informar de les possibilitats de veure tres operes i amb molta antelació varem comprar les entrades per les 3 operes. Resultat de aquesta visita faig una descripció del meu punt de vista de les 3 funcions.
TANNHÄUSER (28 de Juny)
La direcció d’escena anava a càrrec del senyor Konwitschny, prou conegut, i pensava que tindríem emocions fortes. La veritat es que va ser decebedora ja que excepte el inici de la funció on apareix un casquet de un quart d’esfera al que es difícil estar dempeus i per el que es van relliscant de manera programada els figurants dels components del Venusberg, la resta de la funció no te cap interès, ni es clàssica, ni innovadora. La producció data del 1.997 i no ha resistit el pas del temps.
La direcció musical va ser de Christof Prick qui va obtenir un molt bo rendiment de una orquestra, que ja es hora de dir que es una bona i wagneriana orquestra. Tots els instruments sonen clars, diàfans i moltes vegades de manera brillant.

Per lo que es refereix a la part dels cantants el paper protagonista va ser interpretat per Robert Gambill (recordatori:Cosi al Liceu al 93 i Tannhäuser al Real al 2.002). La seva interpretació va tenir moments difícils, si be es cert que en tot moment va esforçar-se en intentar assumir els riscos del paper, cosa que no va aconseguir. Martin Homrich (Walther), per la seva banda va obtenir grans aplaudiments i va complir sense dificultats.

Cristoph Pohl es un cantant de gran elegància i de bona línea de cant amb una veu maca que va ser un magnífic Wolfram, si be es d’aquells barítons que a vegades sembla que podrien fer alguns papers de tenor. Michaela Schuster, com a Venus, va estar correcte però sense donar cap moment d’emoció al seu cant. Brigitte Hahn (Elisabeth), no prevista inicialment, va estar molt be a la part mes aguda del paper i amb algunes dificultats a la resta del registres. Sense cap dubte la part mes brillant de la funció va córrer a càrrec del baix Georg Zeppenfeld, amb una veu greu que et deixa impressionat i amb ganes de tornar-la a sentir. Juntament amb l’orquestra i el cor (esplèndid) lo millor de la funció.
DIE MEISTERSINGER VON NÜRNBERG (29 de Juny)
Claus Guth presenta una proposta sense cap mena de dubtes trencadora i que a bon segur l’any vinent provocarà reaccions en contra per bona part del públic del Liceu. Cal recordar que a aquesta opera Walther von Stolzing es presentat com una nova forma de representació del cant oposat a les regles i normes que tenen Beckmesser i la resta de mestres amb la excepció de Hans Sachs qui si te clar que es necessari comptar amb noves formes que puguin portar noves tendències i facin evolucionar el cant. Es en aquest sentit que es pot entendre la proposta de Guth. Al primer acte ens presenta un gran espai ocupat per grans taules i una gran cadira que deu ser ocupada per Walther quan faci la prova. Cal recordar que alguns llibres que fan descripció del concursos de mestres cantaires a Alemanya parlen de les grans dimensions d’aquestes cadires. El primer acte finalitza amb tan sols una persona disconforme amb la posada en escena. La segona escena ens presenta el mon al inrevés. El sostre esta ocupat per les taules del primer acte en posició inversa i les cases que es descriuen al llibret son mes petites que els intèrprets. Un gran ram de liles entra al espai escènic, tot acompanyat amb un gran joc de llums. A la baralla que te lloc al final del acte ens presenta a Beckmesser amb el cap d’un burro i a David de llop i la pallissa que rep Beckmesser finalitza amb la castració. La finalització del acte es ja rebuda amb gran rebot i xiulada de una bona part del public. Ja al tercer acte res sorprèn si be te un gran moment quan Beckmesser balla amb una nina semblant a Eva. Escenografia provocadora, però que dona que pensar.
La part musical va ser, per primera vegada a aquesta opera a Dresden, dirigida per una dona, tal i com es va recordar al començament de la funció. Simone Young titular de la opera a Hamburg després d’una obertura massa rapida va dirigir força be la bona orquestra del teatre obtenint un bon èxit personal.
Alan Titus es un Hans Sachs, millor que l’holandès del Liceu, si be no fa oblidar aquella actuació de B. Weikl la darrera vegada al Liceu. Bo Skovhus va mostrar un moment de forma millor que les darreres vegades i va recordar aquell Billy Bud. Bona prestació de Michael Eder com a Pogner i de Ute Selbig al paper de Eva. Raymond Very (Walther) desprès d’un primer acte mes que discret, va anunciar al començament del segon acte que es trobava indisposat i pot ser pel alliberament del anunci va estar molt mes segur. Al final del tercer acte van tornar els problemes i quan va sortir a saludar evidentment tenia la cara desfigurada.

De la resta del repartiment destacar a Matthias Hennenberg (Khothner) i el correcte David de Olivier Ringelhahn.

RIGOLETTO (30 de Juny)
Tinc de començar per dir que contràriament al meu pensament de un any enrere, tot i gaudir de les dues operes anteriors, aquesta justifica el viatge a Dresden.
No comentaré gaire la producció de Nikolaus Lehnhoff (Makropulos, Parsifal i Boulevard Solitude al Liceu), ja que conec que molts ja la heu vist per TV. En directe em va semblar magnifica i amb grans encerts com la escena de Gilda a casa seva, o la senzilla solució del últim acte.
La direcció va ser de Fabio Luisi, titular del teatre que va fer una bona direcció, si be va quedar clar que aquesta orquestra es germànica i a vegades tendeix en aquest tipus de operes a un volum que pot dificultar el cant.
Zeljko Lucic tot i que en determinats moments te un cant que es millorable, fa una molt important representació del paper de Rigoletto. Molt ficat al seu paper, la seva interpretació dramàtica aconsegueix un efecte que acaba per emocionar a tots els assistents.
Diana Damrau es una Gilda per recordar. Canta i actua com es pot esperar de una gran Gilda. Emociona la seva veu i la facilitat per la coloratura i els aguts.
Juan Diego Florez, canta amb tal elegància, brillantor i veu tan bella, que es possible que es pugui fer amb mes volum, però difícilment mes maco. Possiblement pacti amb els directors des de on canta, però puc assegurar que a la sala se sentia perfectament. Inoblidable funció de Rigoletto i crec que es possible que amb el temps la veu de Florez millori encara per fer un millor Duc de Mantova. En aquest cas perdrem les seves interpretacions de Rossini.
Sparafucile va ser Georg Zeppenfeld del que ja he parlat a Tannhäusser. Breu paper interpretat excepcionalment. Quina emoció quan al final de la seva primera interpretació diu el seu nom a l’ópera.
Sofi Lorentzen molt discreta com a Maddalena completava el gran cast.
En resum tres bones jornades completades amb la companyia d’en Dandini i la Gemma, i la visita a la bonica ciutat de Dresden.

UN BALLO IN MASCHERA (G. Verdi) Teatro Municipal de Santiago de Chile

El Teatro Municipal de Santiago de Xile esta situat al centre de la ciutat i te una llarga historia ja que va ser inaugurat l’any 1857 amb Ernani, es va incendiar i destruir complertament al 1870; es tornà a obrir al 1873 amb La forza del destino, al 1906 va patir un terratrèmol, i al 1927 un segon incendi, si be aquestes dues darreres desgracies van tenir tan sols repercussions parcials. Per fora es pot veure que es un edifici neoclàssic, si be ara es difícil apreciar-lo degut a que a la plaça que hi ha al davant de la façana principal estan construint un aparcament. La sala te cabuda per 1.500 espectadors i es molt maca. La temporada consta de 7 operes, una sarsuela, recitals, ballets i concerts. Les representacions d’òpera tenen dos repartiments un que es anomena Internacional i es bastant car i altre popular anomenat Estelar a millors preus i amb joves cantants de la terra.

Aquesta representació del Ballo es del primer repartiment i va ser sorprenent que com a mínim, malgrat els preus, el 40 per cent dels espectadors tenien una edat de menys de 25 anys. No em van saber explicar a que era degut. El passat mes de Novembre vaig estar per primera vegada a aquest teatre a una representació de Der Fledermaus i també hi havia molts joves però no tants.

La escenografia a càrrec de Eric Vigié es molt clàssica i tan sols es pot destacar que a la segona escena del primer acte Ulrika surt de un gran arbre que es situa a la part central del escenari. Arbre amb teranyines i mussols. A la escena del matrimoni una gran vidriera il·luminada al fons, sembla volgué donar mes contundència a la situació. La part del ball apareix amb una gran gàbia al centre de la que surten alguns dels invitats. No m’explico el significat.

El director de l’orquestra, Rani Calderon, dirigeix magníficament als cantants i de vegades s’oblida de l’orquestra. Quan no hi ha cant condueix amb gran volum. L’orquestra es molt estimada pel públic ja que va ser molt ovacionada al final de la funció. A mi em va agradar força el cor. Aquesta opera la tenien dominada.

Angela Marambio, coneguda al Liceu (Cosi fan tutte, Viñas 2002), es juntament amb la Villaroel i la Gallardo-Domas una gloria nacional al terreny del cant. Te una veu poderosa i de gran volum que sembla que esta evolucionant cap a Verdi, si be te anunciat un Tannhäuser a Atenas. Fins ara sols un xilè havia cantat Wagner. (Ramon Vinay)
El paper de Ulrika va ser interpretat per Elena Manistina, russa, i deu ser de la corda del senyor Domingo ja que canta molt sovint a Washington. La coneixia de funcions a Le Chatelet (opera russa) i a la Bastilla (Azucena). M’agrada mes quan canta opera russa que amb Verdi, però dintre del nivell de la funció sense emocionar, va demostrar que es un paper que el te entre els seus favorits.
David Rendall (Ricardo) es un tenor de bravura, de una gran irregularitat, capaç de tenir alguns moments melòdicament correctes i altres es comporta molt cridaner amb alguns desafinaments.
Dario Solari (Renato), uruguaià, desprès de una avorrida “alla vita che t’arride”, va fer una interpretació de “eri tu che…” elegant, amb bona línea de cant i gran expressivitat que li van proporcionar un gran èxit.
Patrizia Bicciré (Oscar), Ariel Cazes (Sam), Sergio Gomez (Tom) de manera discreta i Patricio Sabaté (Silvano) amb solvència van completar el repartiment.
De vegades vas a una representació sense grans perspectives i quan finalitza la funció hi ha poques coses remarcables i en canvi surts mes content que altres. Va ser una nit agradable que varem finalitzar amb un bon sopar i una bona copa de bon vi de aquest amable país. Axó ens va faltar al Siegfried de Valencia

FINAL DE TEMPORADA AL METROPOLITAN

LA FILLE DU REGIMENT

Finalitza la temporada del Met que va començar a finals de Setembre, clar que pràcticament tots els dies hi ha representació excepte el diumenges. Per compensar els dissabtes hi han dos funcions de dos operes diferents. El temps ha millorat i per primera vegada des de el Setembre es pot anar sense abric. Aquestes representacions de La fille du regiment tenen l’al·licient de veure la parella Dessay-Florez, però com no puc triar les dates dels viatges, aquest dia no cantava Florez.

La producció era nova de aquesta temporada d’en Laurent Pelly, qui situa l’acció a durant la primera guerra mundial. Al primer acte res interessant una gran explanada al camp militar amb unes muntanyetes al fons i mapes darrera que estan penjats del sostre. El segon acte consta de un element diagonal a una cota una mica superior on es desenvolupa la part corresponen a la casa de la marquesa. Res imaginatiu, però que pot ser marca una nova tendència a les produccions del Met amb el nou general manager Peter Gelb.

Absent el senyor Florez la gran atracció de la nit es sense dubte la Dessay. Va cantar sense cap problema la difícil partitura, amb alguns moments molt brillants, i si no van ser mes, a la meva opinió, es perquè tendeix a la sobre actuació. Canta a totes les postures imaginables, i segurament que moltes d’aquestes postures i moviments escènics que fan surten de ella mateixa. Es evident que frueix amb tots els moviments i que te una gran agilitat per fer-ho. Durant la representació va rebre mes aplaudiments per les gracies escèniques que va fer que pel seu cant, lo que agrada molt al públic del Met. Al final de la representació ovació tronadora per la Dessay.

El paper de Tonio va ser interpretat per Barry Banks , a qui no havia vist mai cantar i pot ser perquè anava una mica desil·lusionat per no coincidir amb Florez, em va agradar molt. Veu clara i una mica lleugera, no va tenir cap problema per fer els vuit mes un dos de la famosa ària, si be no em va emocionar . Un tenor per seguir.

Del resta del repartiment destacaria a Felicity Palmer (marquesa de Berkenfield) amb una graciosa interpretació. Donald Maxwell (Hortensius) i Alessandro Corbelli com a Sulpice completaven la part solista.

La meravellosa orquestra del Met va ser dirigida per Marco Armiliato, qui va tenir alguns problemes a la coordinació amb las veus sobretot de la Dessay pel seu constant moviment. El cor va obtenir un notable alt.

MACBETH

Aquesta es per mi la darrera opera de la temporada al Met. A partir d’ara suposo que tindré de continuar viatjant a NYC, però sense representacions ni al Met ni al NYCO i amb la calor que far al estiu la veritat es que perd al·licient.

La producció es també nova, a càrrec de Adrian Noble i situa l’acció a Escòcia a la segona guerra mundial. Al fons apareix sempre el bosc de Birnam i els costats unes grans columnes que amb moviments cap el centre del escenari deixen un espai entre les columnes, completades per elements que cauen del sostre, per les escenes que es situen a dintre del castell. Em va semblar imaginatiu, aprofita la dimensió del Met però dona que pensar, en contra de les fantàstiques produccions de Zefirelli y companyia. Crec que aquest es el camí. Tot s’ha de dir no es va aplaudir ni una vegada la escenografia. Viatjo molt darrerament els Estats Units però es evident que no penso com la majoria d’ells.

The Scotish play, com diuen les actors que interpreten el paper a Anglaterra, el va fer Carlos Alvarez, impressionant la seva presencia escènica i mes ficat al paper que quan el vaig veure al Real l’any 2.004. Crec que encara te recorregut a aquesta opera. Va fer una gran versió del “Pieta, rispeto,amore”.

Gran luxe tenir a René Pape per cantar el paper de Banquo. Tot ho fa be i la seva veu es d’aquelles que emocionen. Llàstima del curt paper.

Hasmik Papian , com lady Macbeth, te una maca i poderosa veu (així s’escoltava al Met) i facilitat per donar totes les notes però ni de bon tros fa una lady Macbeth com cal. Crec que no estava anunciada a aquest paper al principi de temporada. El públic la va ovacionar. Jo la vaig aplaudir sense moltes ganes.

Ja se sap que aquesta es una opera quasi sense tenor, i el breu paper de Macduff va anar a càrrec de Joseph Calleja. Com deia aquell torero tot queda dit amb dues paraules Impressionant. Va assolir un gran èxit, tot i que recordo que el Marco Berti també em va agradar força quan va cantar aquest paper al Liceu i després no ha estat a la alçada altres vegades com sabeu els liceistes.

El cor va tenir un gran dia i al “Patria opressa” es va demanar un bis que el mestre Levine no va concedir. Era working day.

Quan es van apagar els llums al començament de la funció va trigar mes de dos minuts en sortir Levine i la gent es temia lo pitjor. Un senyor de veu potent i sense amplificació va cridar repetidament Where are you. Gran ovació al sortir i gran interpretació, cada vegada m’agrada mes, encara que es mes difícil veure’l. Quan va sortir després del entreacte entre els molts bravos i exclamacions de tot tipus un argentí situat darrera meu, recordant aquella retransmissió del famós gol de Maradona a Anglaterra l’hi va dir: Pero de que planeta viniste James?.

Una inoblidable nit al Met per tancar la temporada.

Em permeto intervenir en aquesta entrada per agrair a l’Amfortas la seva inestimable col·laboració, tot esperant que continui, sempre que ell vulgui, és clar.

Stephanie Blythe, Ulrica al Ballo in Maschera del MET

BALLO IN MASCHERA (G.Verdi) MET 19/04/2008

El dia 18 vaig arribar a NYC des de Nashville amb retràs i em va impedir assistir a una funció de La Boheme que cantava Angela Georghiu ( també em vaig perdre la programació doble del Liceu) i em vaig tenir de conformar amb Un Ballo in maschera que es representava al dia següent.

La producció a càrrec d’en Piero Faggione es una vegada mes típica del Met amb grans escenaris i fidelitat al classicisme, i tan sols a la escena de Ulrika et far pensar que deu ser aquell muntatge. Encara no ho desxifrat.

Salvatore Licitra va ser un Ricardo solvent amb cant apassionat i mes líric que dramàtic. A la ària d’entrada va passar moments que feien pensar en un mal dia, però finalment va acomplir be amb gran entusiasme per part del public. A M.Brown (Amelia), te una poderosa veu verdiana molt maca i un ampli registre, D. Hvorostovsky ha evolucionat la seva veu (la darrera vegada que el vaig veure a Paris en el paper del comte Luna no em va agradar) i aconsegueix una bona interpretació del paper de Renato. Stephanie Blythe va assolir un gran èxit al rol de Ulrika amb veu de gran poder no forçada i riquesa del color. El meu veí em va dir que era la nova M. Horne del Met, però les dues úniques vegades que he vist a la Horne (una al Liceu a Tancredi i altre al Met a Falstaff em sembla difícilment comparable).

Ofelia Sala, malgrat que va lluir un vestuari estrafolari, va tenir un gran dia tot i que pot ser que com m’ha dit en Colbran respecte de les actuacions dels cantants al Met, devia tenir amplificació perquè el volum de la seva veu era magnífic i a un teatre de les dimensions del Met no es fàcil

D. Won (Sylvano), H. Jiang Tian (Samuel), J. Wells (Tom), son un luxe pel seus papers.

G. Noseda va obtenir un gran èxit dirigint l’orquestra que com he explicat repetidament es troba a un gran moment.

Una funció de las que es poden veure al Met amb públic entusiasmat, tot correcte, bons cantants, producció espectacular i estètica, magnífics el cor i l’orquestra, gran nit d’òpera però ….sense grans emocions.

El dia 23 es va representà la darrera funció de aquesta obra a la temporada que esta ja finalitzant i podeu veure una crònica d’aquesta obra realitzada al seu bateig com a crític operistic per el infernemlandaire Javier. El cast va ser el mateix amb l’únic canvi del tenor. Ramon Vargas va cantar el paper de Ricardo.

Estrena de la crònnica del Javier. (Felicitats!) Aquí

(Fent la competència a sofrent i orgullós Amfortas, ui, ui, ui!)

Janice Baird

TRISTAN UND ISOLDE (R.Wagner) – MET

Aquest dia havia finalitzat la feina una mica mes tard que altres vegades a NYC, i tenint en compte que la funció començava abans i com gaire be sempre no tenia entrada, vaig tenir que córrer per arribar a temps. Vaig trobar un senyor que em va vendre una magnifica entrada i que va seure al meu costat ja que em va dir que la seva senyora estava de viatge a …Barcelona. Una vegada dintre de la gran sala del teatre vaig observar que algunes persones portaven pins on es podia llegir: HILLARY. El dia anterior, el del Peter Grimes no vaig veure cap, en conseqüència es pot deduir que els suporters del senyor Obama no son afeccionats al Met i que els clintonamos son wagnerians. El programa del Met informava del canvi de la soprano en el paper “cutre” que utilitzen en aquestos casos. Janice Baird substituïa a D. Voigt .

La producció corria a càrrec d’en Dieter Dorn, i consistia en un sol format per un romboedre (els tres actes), amb dos costats que confluïen simulant la proa del vaixell. Amb pla inclinat al estil de Willy Decker, El sostre i las parets eren tres triangles que confluïen al fons del escenari al terra i que anaven canviant de colors. Al primer acte apareixen les veles del vaixell de color negre (presagi de mort) i en el moment culminant de gran emoció en que Isolde i Tristan es miren enamorats, suposo que seria el color vermell, va haver-hi un riure generalitzat que la meva serietat i mes davant d’aquesta opera no vaig arribar a comprendre, però el públic del Met es així. Al segon acte consta de la novetat de comptar al mig del escenari de un monòlit del tipus del que existeix a la Diagonal Passeig de Gracia, i del que sortirà el Rei Marke, moment que tot es torna de color groc. Fa anys que es representa aquesta producció al Met, i tinc de dir que no em va acabar de fer el pes.

Janice Baird, debutava al Met, i desprès d’uns primers moments de nerviosisme i mirades constants al prompter i al mestre Levine va tenir una gran actuació, que tal com m`havia pronosticat el senyor que em va vendre la entrada superaria a lo que es podia esperar de D. Voigt. Ell jugava amb avantatge ja que a la representació anterior la Baird va substituir a la Voigt al mig de la funció. Veu poderosa, metàl·lica, i amb gran facilitat per col·locar els aguts. Sense dubte deu ser una bona Elektra.

Ben Heppner es al meu judici un intèrpret excepcional pel paper de Tristan. Ja al començament dona la impressió de que no patirà ni ell ni els espectadors. Els dies anteriors havia cancel·lat degut a una infecció vírica peró tot i així va demostrar que es un dels millors tenors dramàtics avui en dia.

Matti Salminen encara que no tingui la veu d’anys enrere va ser un gran Rei Marke. Richard Paul Fink (Kurwenal), i Stephen Gaertner (Melot) van ser molt aplaudits, però segurament pel exit general de la funció. Millor va estar Michelle DeYoung al paper de Brangane.

Però tot això segurament no hagués tingut tant èxit si no fos per la fabulosa direcció de James Levine, i la gran resposta que va donar l’orquestra. Cada vegada m’agrada mes en Levine.”

PETER GRIMES AL MET 24 de març de 2008

Fins ara havia tingut la oportunitat de assistir dues vegades a representacions d’aquesta opera i sempre m’havia agradat molt. Una vegada va ser al Liceu (Pons/Pasqual) i l’altre al Teatre Real (Pappano/Decker). Aquesta es una de las millors representacions que s’han vist al teatre madrileny durant els últims deu anys. El dia 15 Radio 2 va retransmetre en directe la funció del Met i em va agradar força. Vaig arribar el mateix dilluns a NYC i malgrat que el primer dia sempre es nota la diferencia horària, no vaig dubtar i em vaig acostar al teatre amb la seguretat que seria una bona nit operística.Es tractava de la darrera representació d’aquest any i la 71 a la historia del teatre. La producció (nova) es d’en John Doyle, i esta basada en una gran façana de una casa de fusta, que cobreix tot el gran escenari del Met. Impressiona la gran alçada de la façana. Aquesta façana apareix en primer lloc en primer pla i posteriorment es va endarrerint i obrin-se per donar espais mes amples per el desenvolupament de l’acció. A la façana hi han portes a diferents nivells de altura i aquestes portes s’obren i estan ocupades pels solistes. Una proposta que sense arribar a ser provocadora si que sembla novadora per aquest teatre.

La direcció musical va córrer a càrrec del mestre Donald Runnicles que si be no va arribar els nivells del gra Levine, va aconseguir grans moments els meravellosos interludis que te la partitura. L’orquestra va respondre demostrant que es troba a un gran moment.

El cor es una part important d’aquesta opera i puc assegurar que va tenir moments que em va provocar gran emoció, sobretot al: “Old Joe has gone fishing”.

Per lo que respecta els cantants Anthony Dean Griffey va interpretar el paper titular i sembla un paper fet a la seva mida. Veu maca, amb facilitat pels aguts i cap problema al registre central. Patricia Racette ( Ellen Orford) va tenir uns moments de dificultat el primer acte, però es va refer i va acabar de manera brillant. Dean Peterson (Hobson), John Del Carlo (Swallow, Felicity Palmer (Mrs Sedley), Jill Grove (Auntie), Greg Fedderly (Bob Boles), Anthony Michaels Moore ( capità Balstrode),

Bernard Fitch (rev. Horace Adams) i las dues nebodes: Leah Partridge i Erin Morley, més Teddy Tahu Rhodes, van completar el cast de manera digne sobretot aquest darrer.

Resumint, aires de canvis a les produccions però sense passar-se, cantants bons i correctes però que es poden veure al Liceu o Madrid i la gran diferencia una orquestra i un cor d’una considerable qualitat.

METROPILITAN, OTELLO (G.Verdi) 26 de febrer de 2008

Una vegada mes a NYC instal·lat a un hotel situat a la sisena avinguda entre els carrers 53 i 54, surto cap al MET amb un recorregut que he fet molt sovint, pujant per la sisena fins al carrer 57, on es gira a la esquerra i es passa per el mític Carnegie Hall , fins arribar a Broadway i per aquest carrer ,després de passar per Columbus Circle, (plaça que em porta grans records de quan corria la Marató , ja que al arribar aquí tan sols mancaven 300 metres per la meta) amb els nous edificis del centre comercial i l’hotel Trump; una mica mes endevant a la esquerra apareix el Lincoln Center, conjunt de edificacions dedicades a la musica i a les arts escèniques. A la dreta ens trobem el Avery Fisher Hall, seu de la Filharmònica de NY,i la Julliard School, a la esquerra el NYST,seu de la NYCO, i al front el MET amb les cinc arcades i els dos tapissos de Marc Chagall. Aquesta explicació prèvia del Otello ve a compte de lo que representa per mi el MET. No he tingut l’oportunitat de assistir a cap funció a Bayreuth, però si moltes vegades al MET, i anar a una representació a aquest teatre es tan emocionant per mi com per en Ximo anar a Bayreuth. Fer el camí descrit, arribar al teatre, seure i veure com a mida que s’apaguen els llums aquestes van capa amunt fins el sostre, et deixa en la millor situació per escoltar i veure la representació.

La producció (Elijah Moshinsky), es típica del Met, luxosa, de grans magnituds com correspon al gran escenari i fidel a lo que pot esperar veure una persona que s’hagi llegit prèviament el llibret. El primer acte al port es presenta a dos nivells, sense cap justificació, excepte per demostrar lo gran que es el escenari i amb una gran quantitat de figurants, si be el moviment escènic en alguns moments esdevé còmic, tan que fa riure els espectadors nord-americans, cosa tot s’ha de dir que no es difícil.

Les dues escenes del tercer acte son de gran bellesa així com el quart al dormitori de Desdemona. Primera sorpresa: Cap de les escenografies va ser rebuda amb aplaudiments. (esta clar que els habituals del MET prefereixen a Zeffirelli, però dintre del classicisme en las produccions aquesta em va agradar força.

La orquestra molt ben dirigida per Semyon Bycchkov, va demostrar una vegada mes el gran moment en que es troba, assolint al quart acte el millor moment amb expressió de gran intensitat dramàtica. El cor que està dirigit per Donald Palumbo es un bon cor que normalment està a un bon nivell i aquesta funció em va agradar molt.

Johan Botha, es un tenor de veu nítida i de un gran volum que davant del possiblement mes difícil paper de tenor de Verdi, en cap moment et fa patir, ja que demostra suficiència i seguretat. La musicalitat de la veu es desigual, i per lo que es refereix a la actuació teatral es deficient. En resum un tenor solvent però que de moment no fa oblidar als grans Otellos.

Renée Fleming, tot i no estar considerada de veu apropiada pel paper va tenir grans moments especialment al quart acte. Em va agradar molt mes que al paper de Manon. Segona sorpresa: no va ser aplaudida al fer la seva aparició al escenari i axó es noticia al teatre.

Carlo Guelfi al paper de Iago, va tenir un inici decebedor al brindis, i al Credo va arribar al desastre ja que no va aconseguir en cap moment ficar-se al personatge i va desafinar a la part canora. Tercera sorpresa: Per primera vegada a la meva ja dilatada vida al MET. vaig assistir a una esbroncada a un cantant.

Garret Sorenson correcte al paper de Cassio, Roland Naldi fluix com Roderigo, solvent la Emilia de Wendy White, completant el repartiment Kristinn Sigmundsson (Lodovico) i Charles Taylor (Montano).

• per escoltar fragments d’aquest Otello

MANON LESCAUT AL MET (29 de gener de 2008)

Després d’assistir a una funció wagneriana en el meu estimat MET es feia difícil anar a sentir una Manon Lescaut, i mes tenint en compte la temporada anterior liceística, però al NYCO hi havia ballet i al Met cantaven la Karita Mattila (Manon), en Marcello Giordani (Des Grieux) i els habituals Paul Plishka, Dwayne Croft i amb la direcció musical del mestre James Levine. En conseqüència vaig decidir que lo millor per passar la nit era anar una vegada més al MET.

Després dels dos primers actes, vaig pensar que hagués estat millor anar al Blue Note a sentir jazz, ja que la funció estava sent decebedora. La senyora Mattila cantava un paper, que en la meva opinió, no és el millor per la seva veu, però és que a més a més no estava capficada en el rol que estava representant. El Marcello Giordani, al que he vist moltes vegades a La Bastille, al Met i al Liceu (a Manon Lescaut), estava voluntariós com és habitual en ell, però no li acabaven de sortir els aguts amb la claredat d’altres funcions.

La producció és d’en Desmond Heeley, molt adient pels gustos del públic del MET: Luxosa, amb decorats molt fidels al llibret i de gran impacte visual. El segon acte molt aplaudit.

Fins aquest moment, entreacte abans del tercer acte, sols estava satisfet del comportament de l’orquestra, magistralment dirigida per Levine. Sempre m’havia agradat però considerava que hi havia molts directors millors que ell.

Al començament del tercer acte el mestre Levine va ser rebut amb una gran ovació i realment era comprensible ja que era el que funcionava millor de la nit. Amb aquella rebuda segurament va pensar que estava davant el seu públic, la seva orquestra i el seu teatre ( més de 2.500 representacions operístiques al MET en 83 òperes diferents) i segurament va pensar que al MET, ell és Wotan i que Fricka no hi era, i que si el dia anterior Lorin Maezel va triomfar, ell estava a casa seva i tenia que demostrar que era capaç d’aixecar aquella premier. Al preludi del tercer acte va començar a portar el tempo com ell acostuma, matisant les fustes i els metalls i es va notar que a la sala es van acabar els estossecs, els que dormien es van despertat i l’emoció va ser impressionant. Quan va finalitzar aquest preludi ja estava segur que havia valgut la pena assistir a aquesta funció, però és que el gran Levine no sols havia transmès l’emoció a mi i als assistents sinó que, també a partir d’aquest moment, Marcelo Giordani va sortir segur i tots els aguts sonaven magnífics i el volum de la veu era impressionant (ja sé que el Colbran m’ha dit que al Met alguns canten amb amplificació, però no crec que fos el cas), la Mattila va millorar molt i va fer un “sola , perdutta i abandonata” més que correcte i va agradar molt al sempre fàcil públic de NYC. Estic segur, que cantarà millor al Liceu, l’any vinent a Fidelio.

Resumint després de totes les representacions que he vist l’any passat i aquest al MET, per una banda penso que el nivell mitjà del Liceu és molt alt i que la gran diferencia amb els grans escenaris operístiques està en l’orquestra i els directors. És molt important el numero de funcions i la permanència del director per molts anys.

Die Walküre al MET, 28 de gener de 2008

Una vegada mes a NYC desprès de la feina es una bona ocasió per assistir a una nova representació d’òpera, aquesta vegada un Wagner amb la producció de Otto Schenk realitzada al 1.986 per l’anell complert.

La producció es de las típiques del Met: espectacular, fidel al llibret, i amb uns grans decorats que omplen el gran escenari del teatre. El primer acte es a la casa de Hunding i Sieglinde tota de fusta i amb un gran arbre que fa de pilar, al fons hi es la porta que quan s’obre mostra un gran jardí, al que hi una gran lluminositat solar (malgrat que es de nit). El segon acte es a les muntanyes i l’escenari es tan impressionant que provoca els aplaudiments del públic, ja sabeu que al Met es tradicional aplaudir la escenografia quan la musica ja esta sonant. El tercer acte es també a una esplanada al costat de altres muntanyes, i aquesta esplanada es de roques estratificades amb un pla inclinat al que alguns cantants no es podrien moure. El vestuari es el adequat per la escenografia, però crec que avui dia es tenen de fer unes visions diferents i mes de 20 anys de producció son molts anys. Res comparat amb els 50 anys de la Aída del Mestres Cabanes.

Deborah Voigt (Sieglinde), va estar esplèndida, crec que aquest paper es millor per ella que el de Maddalena que va fer al Liceu (per cert que ho destaca al seu CV al programa del Playbill). Michelle De Young (Fricka) es una mezzo absolutament solvent pel paper i va tenir una gran acollida pel molt entusiasta públic del teatre. Clifton Forbis (Siegmund) va complir el seu paper sense problemes, però també sense emocionar. Lisa Gasteen (Brünhilde), va començar de manera decebedora amb el Hojotoho però al tercer acte em va agradar molt, i com que sempre compte mes al final va obtenir gran quantitat de Bravos. La qualitat de les valquíries demostra el nivell del teatre: Kelly Cae Hogan(Gerhilde),Claudia Waite(Helmwige), Laura Vlasak(Waltraute), Jane Bunnell(Schwertleite), Wendy Bryn( Ortlinde), Leann Sandel-Pantaleao( Siegrune), Edyta Kulczak(Grimgerde) i Mary Philips(Rossweisse)

Fins aquí res destacable que no es pugui esperar de una funció al Met. Lo que va fer que fos una funció inoblidable va esser per una banda la impressionant actuació d’en James Morris (Wotan), amb una gran presencia escènica, perfecte dicció, entonació, i amb una veu que va deixar una gran impressió al públic, i per altre costat la gran actuació de l’orquestra dirigida per Lorin Maazel, sense cap mena de dubtes els dos triomfador de la nit.

Com a curiositat dir que un teatre com el Met pot fer una temporada de repertori, gracies a que hi han uns pocs espectadors que hi van moltes vegades al teatre i molts que sol van una vegada a l’any o a la vida. Entre aquets últims estan els japonesos. Vaig seure al meu seient uns deu minuts abans del començament de la funció i quan faltaven dos o tres minuts van arribar els veïns, dues japoneses carregades de borses de les compres que havien fet a la tarda. Una de les borses era de sushis i de seguida vaig reaccionar per informar-les que a un teatre com al Met no es menjava durant la representació. Molt educades lo van deixar per el primer entreacte. El primer acte van estar dormint tota l’estona. Després del refrigeri del entreacte al segon sols van dormir al 50%. Quan va acabar el segon acte em van preguntar en quina llengua cantaven i em van dir que esperaven altre cosa com la que havien vist a Tokio que era en italià i la protagonista moria malalta a Paris, no vaig poder saber si era La Traviata o La boheme. El tercer acte ja no es van quedar. Em sembla que a alguns turistes del Japó (no tots perquè estic segur també hi ha bons afeccionats), reben unes indicacions de visitar pel matí alguns indrets típics de la ciutat, fer compres a determinades botigues a la tarda i després anar al Met. A BCN visiten Loewe però encara no hi van massivament al Liceu.”

29 de Desembre de 2007: Teatre Olimpia d’Atenes, La Bohème de Giacomo Puccini:

“Els últims anys he aprofitat les festes nadalenques per passar uns dies amb la família a alguna ciutat al estranger que a banda de tenir un interès turístic tingués també un atractiu operístic, tal com son els casos de NYC, Berlín, o Viena. Com a aquestes ciutats al Nadal fa molt fred, varem decidir anar a un lloc que tingués mes bona temperatura si be això es més difícil de compatibilitzar amb la assistència a representacions d’òpera. Després de votació, va ser triada la ciutat d’Atenes que si be es interessant, i molt, pel seu passat, no es coneguda al circuit de l’òpera.

Atenes té un teatre on fan temporada d’òpera (nou o deu títols, quatre d’ells dedicats a Puccini ja que 2.008 es el 150 aniversari del seu naixement), ballet, recitals i espectacles per a nens. El teatre es diu Olimpia i es de petita capacitat. Els dies de Nadal feien La Bohème i varem poder assistir a una de les funcions.

La direcció escènica va esser a càrrec d’en Graham Vick i estava actualitzada, possiblement a Birmingham, ja quec el Senyor Vick es el director artístic de la Opera House d’aquella ciutat.

Rodolfo va pentinat com a punki, Mimi es prostituta i drogoaddicta, i no puc classificar a la resta però en tot cas les vestimentes de tots ells son de persones d’aparença bohemis del segle XXI. Malgrat tot lo anterior no hi ha cap aspecte barroer i tot funciona correctament. Els decorats adaptats a la realitat d’una casa on viuen quatre persones avui dia son perfectament creïbles, essent particularment encertat el del tercer acte.

El repartiment estava constituït per cantants joves dels que no tenia cap referència. Mata Katsouli va interpretar una mes que digne Mimi, Leonardo Capalbo, cantant habitual, segons la seva fitxa que figura al programa, dels teatres de Berlín i al NYCO, malgrat alguns problemes al “Che gelida manina”, va demostrar bona línea melòdica i va rebre molts aplaudiments. Petros Magoulas (Colline), Harris Adrianos (Schaunard) i Dimitri Tiliakos (Marcello) tots ells grans actors van complir sense problemes. Musseta va esser interpretada per Loukia Spanki de manera notable.

L’orquestra i el cor son dels cossos estables de Opera Nacional de Grècia i tots ells dirigits per Lukas Karantynos, (a la seva fitxa figura que ha actuat als principals Opera House del món, entre els que figura el de Barcelona; jo no el recordo). Va dirigir amb massa volum perjudicant a vegades als cantants.

Ciutat no operística, cantants grecs joves i desconeguts per mi, posada en escena moderna, teatre petit, col·locació de l’orquestra inadequada, tot anunciava un mal dia, però finalment a la sortida els quatre varem comentar que havíem passat una bona nit. no grans decepcions”. La llengua grega es una de les mes antigues que es conserven, però a aquella època no utilitzaven la puntuació, cosa per la que sagú que encertarà. Tot es qüestió de posar el punt i seguit abans o després del no.”

Pel que respecte a Atenes, ideal per visitar-la el mes de Desembre sense aglomeracions del estiu. Molt interessant la visita a Delfos, la del famós “Oracle”, al que vaig preguntar per la qualitat del futures temporades del Liceu. La resposta: “Grans èxits no decepcions” en una llengua com la grega que es de la que tenim documents escrits mes antics amb les mateixes lletres que utilitzen avui en dia, però sense puntuació cosa per la qual tot depèn de si el punt i seguit es col·loca abans o desprès del no. Canvia el sentit i l’oracle sempre encerta.”

Després de haver passat dos nits a NYC, sense poder anar al Met degut a la feina, per fi el tercer dia vaig poder acostar-me al teatre i vaig poder sentir i veure una magnifica representació de l’opera de Sergei Prokofiev Voina i mir (Guerra i Pau).

Dia típic nadalenc a Nova York amb les botigues engalanades com a poques ciutats es fa, vaig anar passejant cap el Met passant pel Rockefeller Center on es pot veure l’arbre de Nadal que serveix de felicitació nadalenca al blog In fernem land. Estava nevant i els carrers molt relliscosos i amb aquest motiu al entrar al teatre es pot observar com hi ha una gran quantitat de dones que estan canviant-se de mitjons i sabates per entrar a la sala. Tot un espectacle que havia vist alguna vegada però no de forma tan massiva. També es pot veure que el numero de japonesos i orientals es menor que altres vegades que hi ha representació en italià.

La representació es va fer d’acord a la darrera versió, es a dir dividida en 13 escenes, las 7 primeres escenes corresponen a la pau, i son líriques incloent vals i polonesa. Las sis darreres escenes representen la guerra referida a la entrada de les tropes franceses de Napoleó a Rússia. Malgrat la dificultat de escriure un llibret per opera basat en la gran obra de Tolstoi, es pot dir que el resultat es mes que correcte. La producció de Andrei Konchalovsky es una col·laboració entre el Met i el Kirov (o Mariinsky ) i es francament bona amb alguns decorats que van provocar els habituals aplaudiments i les exclamacions: Beatiful and wondeful. Fantàstica la resolució de la segona escena al ball de cap d’any a San Petesbourg i molt aconseguides les de la segona part quan es veu Moscou al fons. Vestuari i moviment escènic contribueixen al esplendor de la representació.

Impossible jutjar un per un a tots als solistes ja que son mes de 60, però dintre de un gran nivell destacaria Marina Poplavskaya (Natasha) que va lluir una veu lluminosa i va demostrar grans aptituds teatrals, Alexej Markov (princep Andrei) va esser molt aplaudit, lo que no es difícil al Met i les mezzos Larissa Schevchenko (madama Akhrozimova) i Ekaterina Semenchuk (Sonya) van brillar dintre del gran nivell de tots els cantants. Samuel Ramey va fer el paper de Kutuzov amb els inconvenients que ja es van posar de manifest a la seva actuació al Liceu l’estiu passat. El vaig veure al mes d’Octubre al Real (Boris Godunov) i semblava recuperat.

Gran actuació de la orquestra dirigida molt be per Valery Gergiev, coneixedor de la partitura ( la va fer a Madrid anys enrere amb tota la troupe del Kirov) i en forma el cor.

Aquesta vegada si vaig sortir satisfet del Met.

8 de novembre de 2007, Vanessa de Samuel Barber a la NYCO

Conductor: Anne Manson
Director: Michael Kahn
Set Designer: Michael Yeargan
Costume Designer: Martin Pakledinaz
Supertitles: Cori EllisonCAST:
Vanessa: Lauren Flanigan
Erika: Katharine Goeldner
The Old Baroness: Rosalind Elias
Anatol: Ryan MacPherson
The Doctor: Richard Stilwell
The Major Domo: Branch Fields
Al dia següent de La Traviata al Met una vegada més a Nova York, hi ha la possibilitat de triar un espectacle operístic, aquesta nit Aida al Met i Vanessa al New York State Theatre, on conviuen temporades de ballet i opera. Aida al Met ja havia tingut oportunitat de veure-la un parell de cops i malgrat que el cast era suggerent, vaig decidir anar al NYCO i veure una òpera que no conec. Una de les diferencies del Met amb el NYCO és el públic. Sense japonesos i altres estrangers es veu més gent de la ciutat i la gent que tinc al meu voltant parla de la òpera abans i desprès de la representació. Sembla que és coneguda per molts dels assistents. Clar que és una òpera escrita per un americà de Pennsylvania, Samuel Barber. La òpera va ser estrenada al 1957, i la música està orquestrada amb una certa modernitat però també amb un cert lirisme i romanticisme. Destaca la cura en el tractament de las veus, i un quintet magníficEl paper de Giorgio Germont va ser interpretat per un habitual de aquest teatre i del paper Dwayne Croft , al que he vist moltes vegades però mai tan be com aquest dia. En resum una bona funció però amb una certa desil·lusió per les expectatives que m’havia fet de la Fleming.”

El llibret és d’en Gian Carlo Menotti i narra una historia de dues dones que es troben, primer Vanessa i després la seva neboda Erika, en el dilema de lluitar pels seus ideals fins el punt de trobar-se fora de la realitat fins al punt de enganyar-se elles mateixes.
La funció va ser interpretada per I Flaningan en el paper de Vanessa, amb una veu apropiada i una gran actuació teatral. Erika va ser K. Goeldner que també va brillar i va ser aclamada al finalitzar la funció. El tenor R MacPerson, en el paper de Anatol malgrat la seva presencia va ser el més fluix de la nit. La vella baronessa és un paper per contralt que va córrer a càrrec de R. Elias amb una veu que em va sobtar al començament per la seva puresa.
La producció és totalment fidel a lo que marca el llibret i en aquest aspecte, encara que sense tant luxe, sembla que segueix els criteris del Met.
La direcció musical va ser Anne Manson, totalment entregada a la partitura i va dirigir amb gran emoció i respecte per les veus.
Tinc de dir que va ser un descobriment aquesta opera i que vaig passar-ho molt millor que el dia anterior al Met amb La Traviata de la Fleming.
La Traviata al Met i Cendrillon de Massenet al NYCO. En condicions normals hagués optat per Cendrillon ja que La Traviata la he pogut veure al Met unes quantes vegades, sense anar mes lluny el passat mes de Març quan vaig preguntar pel tenor de aquella funció (J L Duval), però veient que cantava R. Fleming el paper de Violeta i que no vaig poder veure-la al Liceu enguany em vaig decidir per tornar al Met.

7 de novembre de 2007, Metropolitan Opera House, Nova York

El dia 7 vaig arribar al aeroport de Nova York a les 15h. i desprès de passar immigració, la duana, agafar un taxi i fer el checkin al hotel vaig comprovar que tenia temps per passar-me pel Lincoln Center per assistir a una funció operística. El primer dubte va ser triar entre

Una vegada presa la decisió de triar funció es tractava de trobar entrades. Estava posat el cartell SOLD OUT, però la experiència em diu que a les grans ciutats que tenen tots els dies funció es sempre possible trobar-les. Vaig veure un senyor que intentava vendre una i encara que no era la desitjada per mi la vaig comprar i esperar la possibilitat de comprar una de millor. Finalment vaig trobar un senyor que intentava col·locar una que pel meu gust era perfecta i l’hi vaig dir que jo l’hi comprava peró que esperés a que jo pogués vendre la meva. Ell mateix em va indicar una senyora que no volia gastar-se tants diners i varem procedir al intercanvi. Com et deia un dia Ximo mai m’he quedat sense entrar a un teatre per falta de entrades malgrat la meva falta de previsió.

La producció sumptuosa, luxosa i típica del Met que havia vist per primera vegada l’any 1995 d’en Zeffirelli, amb alguns petits canvis, va provocar els aplaudiments de rigor cada vegada que es va aixecar el teló, i realment no es estrany que es repeteixi tots els anys ja que te una gran espectacularitat.
La direcció va ser d’en Marco Armiliato, especialista d’aquesta opera i col·laborador habitual del teatre. Crec que degut a la presencia de la Fleming la orquestra contava amb els millors professors i en aquetes condicions tot funciona perfectament, motiu pel que va obtenir un gran èxit. El cor va estar esplèndid i els ballarins tot un luxe.

Per lo que es refereix als cantants, el paper de Alfredo Germont va ser interpretat per Matttew Polenzani al que solo havia vist una vegada canta’n amb la Dessay a la Bastille Lucia i aquella vegada no em va semblar ni dolent ni brillant. Al primer acte va estar tan sols correcte, però va anar creixent a mida que avançava la funció i va ser bravejat al finalitzar la funció. Sense dubte el millor de la funció, però la Fleming es una diva i en aquestos casos i mes al Met amb la gran quantitat de japonesos ( va rebre una gran ovació al moment de entra a escena) que assisteixen fa que els grans aplaudiments fossin per ella. Em va agradar al primer acte, sense provocar-me grans emocions, i em va semblar que anava a menys tot sempre de la gran presencia i correcte emissió de la veu. Crec que m’hagués agradat mes veure-la al repertori de Mozart o Massenet.

7 d’octubre de 2007 Teather an der Wien (Viena)

Dead man walking és una òpera que va ser escrita per Jake Heggie, amb llibret de Terrence Mc Nally i va ser estrenada a San Francisco el 7 de Octubre del any 2.000.

Abans d’aquesta composició havia escrit melodies que han cantat F. Von Stade, Susan Graham i J. Larmore entre altres. Ell acompanyava sobre tot a la F. Von Stade al piano.

Musicalment la composició des del meu punt de vista, subjectiu, recorda a vegades a Britten i altres a Janaçek. La música es rica i amb gran càrrega emocional expressant en cada una de les escenes el sentiment de l’acció i els conflictes sentimentals amor/odi i en sentit wagnerià condemnació/redempció. Combina el classicisme amb el folklore americà: després del preludi i el pròleg hi ha un gospel, motiu amb el que finalitza també la representació. Fins i tot hi ha un moment de rock, quan sister Helen i el condemnat descobreixen la seva passió per Elvis Presley.

El llibret es fantàstic i narra una historia que ja va ser portada al cinema, i en la que eren protagonistes Susan Sarandon i Sean Penn, va obtenir un oscar per la seva interpretació. L’acció es desenvolupa a Louissiana i parla d’una monja (sixter Helen Prejean ) que esdevé consellera espiritual d’en Joseph De Rocher , que ha estat condemnat a mort per haver matat a dos adolescents i violat a un, conjuntament amb el seu germà. L’acció relata les relacions de la monja i el condemnat, i com la monja intenta que sigui aplicada una pena inferior a la pena de mort, a la vegada que es relaciona amb els pares del condemnat i el de les víctimes. D’aquesta relació sortirà finalment, una amor entre Helen i De Rocher que queda reflectida al acomiadament entre els dos abans de la execució, darrera i dramàtica escena, finalitzant amb un nou cant del Gospel per part de la monja . El final et deixa a un estat de paràlisi en el que durant uns llargs segons es fa impossible aplaudir.

La representació es una coproducció amb la Staatsoper de Dresden on ja va ser representada i el T. An der Wien, amb la direcció escènica de Nikolaus Lenhoff i consta d’un espai cúbic amb separacions internes mòbils que amb la rotació adequada i els moviments de les separacions, aconsegueix un bon resultat per la gran majoria de les 17 escenes.
La orquestra simfònica de la radio de Viena va ser dirigida Sian Edwards i els intèrprets principals, Kristine Jepson (Idamante al Liceu) com sister Helen i John Packard en el paper del condemnat, fan arribar l’emoció de la seva interpretació. Difícil de jutjar el cant quan no es tenen referències. Ell no em sembla que pugui ser un gran cantant pels papers del repertori que segons el programa de ma canta, però segur que ho serà per aquesta òpera que va estrenar ell mateix. F. Von Stade va assolir un gran èxit com a mare de De Rocher i va agradar Roberta Alexandre com a sister Rose.
El cor Arnold Schoenberg i el de nens del Kinderchor des Musikgymnasiums de Wien brillants.
En resum una gran i emocionant representació de una opera\ndel segle XXI, que crec que serà mes representada al futur.En resum una gran i emocionant representació de una opera del segle XXI, que crec que serà mes representada al futur.
Mimi fou interpretada per Adriana Damato també de la denominació d’origen esmentada. Va comença bé a l’ària del primer acte, i va anar a mes al tercer i quart acte.
La gran sorpresa de la representació va ser el tenor per mi desconegut de nom Vittorio Grigolo , molt jove, de una maca i lluminosa veu, amplia i facilitat per la interpretació. Al final de la representació quan va sortir a saludar tot el teatre es va aixecar per aplaudir i bravejar. Gran descobriment. Esperem que no sigui flor de un dia.

Washington National Opera – Kennedy Center: 29.09.07
Aprofitant el viatge a NYC després de assistir al lliurament del premi a la meva “jefa” varem anar a Washington de turisme i de pas anar a la Washington National Opera al Kennedy Center, edifici que consta de teatre, auditori, restaurant amb vistes al riu Potomac i a la ciutat, altres sales mes petites i un teatre per la opera de uns 2.300 seients, com el Liceu, però tots amb bona visibilitat.
La Bohème:
La producció era d’en Mariusz Trelinski, polonès, i la situa a una gran ciutat, no necessariament Paris, mes be Nova York, i actualitzada. Segons el programa de ma: “els bohemis també existeixen avui en dia i la seva roba es diferent i las cases on habiten son diferents a les del llibret original”. D’aquesta manera el primer i quart acte es desenvolupen a un gran espai de una casa moderna i realment la cosa funciona. Al segon del acte el Cafè Momus es un espai de cabaret, i al tercer acte a mi em va semblar una carrer de Nova York al hivern on apareix un xemeneia de aquelles tan típiques que posen al mig dels carrers quan hi ha fugues de vapor. Sense sexe i violència, un canvi d’època que va agradar.

Dels cantants , tan sols coneixia al intèrpret del paper de Marcello, Hyung Yun, a qui havia tingut l’oportunitat de sentir al Met la passada primavera. Es un baríton correcte, bon actor i molt segur. Nicole Cabell ,com Musseta, P Pecchioli com Colline,Trevor Scheunemann com Schaunard. La majoria anunciats sota la denominació : Domingo-Cafritz Young Artist , son bon actors i més que correctes cantants.

Emmanuel Villaume va dirigir una molt bona orquestra amb alguns moments emocionants.En resum una funció que veient prèviament el cast difícilment es podia pensar en passar una nit amb tantes emocions.”
Us deixo una entrevista amb Domingo i Grigolo.

Metropolitan Opera House, New York, 25.09.2007
Amb la sort de haver estat invitat per la meva cap a passar un parell de dies a NYC (ciutat presa per les forces de Seguretat per la conferencia de la ONU) , ja que l’hi donaven el títol de la empresària del any a aquella ciutat, he aprofitat juntament amb la meva dona per passar uns dies mig de festa mig de feina, a aquesta ciutat i anar a veure una molt bona representació de l’opera de Gounod, Roméo et Juliette.

La producció d’en Guy Joosten es difícilment classificable en quan al temps a que es refereix, pot ser al Renaixement per la utilització d’elements referits als avanços científics sobre La Terra. Una plataforma circular inclinada i giratòria serveix de base per la majoria dels moviments dels cantants a la escena, amb panels laterals i un central de fusta que de vegades queden oberts i mostren normalment el cel i els estels. Es a dir res interessant i així anava transcorrent l’acció fins que a l’últim acte varen sortir els enamorats tombats a un llit suspès del sostre amb el habitual aplaudiment al aixecar el teló del infantil públic del Met. Els moviments escènics no afavorien de vegades a les veus i el vestuari era horrible especialment el de Roméo.
El paper de la soprano va ser interpretat per Anna Netrebko a qui ja havia tingut la sort de veure-la el passat mes de Decembre també al Met interpretant I Puritani. Des del començament amb “Ah je veux vivre” que per sort i gracies al blog de Mei havia tingut la sort d’escoltar, fins a l’ultima ària va estar esplèndida amb seguretat i magnifica veu.
Per mi la gran sorpresa va ser que Roberto Alagna, que va substituir finalment a Rolando Villazón, va ser el gran triomfador de la nit. Tot i que les dues vegades que havia tingut ocasió de veure-li abans m’havia agradat, com a Roméo em va semblar incomparable. Esta en un estat de forma impressionant amb una veu que arribava clara, poderosa i bella al gran saló del Met. En Colbran em va dir que alguns cantants al Met canten amb amplificador i la veritat que no se si va ser el cas. Si es manté i no li dona una depressió crec que tindrà un gran èxit al Liceu.
De la resta del repartiment va ser molt aplaudida Isabel Leonard que feia el seu debut al teatre ( a mi no em va acabar de fer el pes) i la resta en un grau mes que correcte.
El cor molt bé i l’orquestra no tan brillant com quan dirigeix el mestre Levine.
Va dirigir Plàcido Domingo tant aplaudit o mes que el tenor i la soprano., suposo que per la seva constant implicació amb el teatre mes que per la seva direcció. Una gran funció al Met.

Paris La Bastille [20/09/2007]

Aquesta nit he anat a La Bastille. La veritat que volia veure Capriccio i m’he equivocat d’escenari. Capriccio era al Palais Garnier. No m’ha quedat més remei que veure i escoltar L’elisir d’amore. Cantava el paper de Nemorino un rus de nom Dimitri Korchak. Al començament m’ha semblat no apropiada la veu per aquest paper (crec que deu de fer be Rossini), però a mida que avançava la funció m’agradava més i més, fins que a La furtiva lacrima ha fet un final de los més raro que he sentit. No ha fet galls com el Filianotti, però si que ha provocat rebuig. Això ha fet que tingués uns aplaudiments desmesurats al meu entendre.

Adina ha estat Désirée Roncatore. Ha anat creixent i finalitzar de manera més que correcte, malgrat que el públic s’ha tornat boig amb molts bravos. La veritat que jo he anat a la funció gràcies que a Paris es celebra al congrés mundial de las carreteres i els participants son majoria dels Estats Units i de la meva experiència al Met, el americans van a gaudir i obliden les coses dolentes de seguida.

Laurent Naouri ha interpretat Belcore, molt bon actor i no tan bon cantant, i Ambroggio Maestri com a Dulcamara ha estat discret.

El cor fantàstic, la orquestra molt bé, no tant la direcció a càrrec d’en Evelino Pidó, irregular amb els tempi, i molt be la direcció d’escena. Els decorats no m’han desagradat,clàssics però amb imaginació.

En resum, sense emocions , però si una vetllada agradable com no pot ser d’altre manera amb un correcte Elisir, i mes tenint en compte que quan estàs de viatge per feina ja es una felicitat poder anar a l’opera.

De totes maneres espero que el dimarts el Romeu del Met sigui mes emocionant.