Classificat com a: Uncategorized
En aquesta pàgina aniré posant totes les cròniques que ens enviarà el nostre corresponsal Amfortas.
=========================================================
Stephanie Blythe, Ulrica al Ballo in Maschera del MET
BALLO IN MASCHERA (G.Verdi) MET 19/04/2008
El dia 18 vaig arribar a NYC des de Nashville amb retràs i em va impedir assistir a una funció de La Boheme que cantava Angela Georghiu ( també em vaig perdre la programació doble del Liceu) i em vaig tenir de conformar amb Un Ballo in maschera que es representava al dia següent.
La producció a càrrec d’en Piero Faggione es una vegada mes típica del Met amb grans escenaris i fidelitat al classicisme, i tan sols a la escena de Ulrika et far pensar que deu ser aquell muntatge. Encara no ho desxifrat.
Salvatore Licitra va ser un Ricardo solvent amb cant apassionat i mes líric que dramàtic. A la ària d’entrada va passar moments que feien pensar en un mal dia, però finalment va acomplir be amb gran entusiasme per part del public. A M.Brown (Amelia), te una poderosa veu verdiana molt maca i un ampli registre, D. Hvorostovsky ha evolucionat la seva veu (la darrera vegada que el vaig veure a Paris en el paper del comte Luna no em va agradar) i aconsegueix una bona interpretació del paper de Renato. Stephanie Blythe va assolir un gran èxit al rol de Ulrika amb veu de gran poder no forçada i riquesa del color. El meu veí em va dir que era la nova M. Horne del Met, però les dues úniques vegades que he vist a la Horne (una al Liceu a Tancredi i altre al Met a Falstaff em sembla difícilment comparable).
Ofelia Sala, malgrat que va lluir un vestuari estrafolari, va tenir un gran dia tot i que pot ser que com m’ha dit en Colbran respecte de les actuacions dels cantants al Met, devia tenir amplificació perquè el volum de la seva veu era magnífic i a un teatre de les dimensions del Met no es fàcil
D. Won (Sylvano), H. Jiang Tian (Samuel), J. Wells (Tom), son un luxe pel seus papers.
G. Noseda va obtenir un gran èxit dirigint l’orquestra que com he explicat repetidament es troba a un gran moment.
Una funció de las que es poden veure al Met amb públic entusiasmat, tot correcte, bons cantants, producció espectacular i estètica, magnífics el cor i l’orquestra, gran nit d’òpera però ….sense grans emocions.
El dia 23 es va representà la darrera funció de aquesta obra a la temporada que esta ja finalitzant i podeu veure una crònica d’aquesta obra realitzada al seu bateig com a crític operistic per el infernemlandaire Javier. El cast va ser el mateix amb l’únic canvi del tenor. Ramon Vargas va cantar el paper de Ricardo.
Estrena de la crònnica del Javier. (Felicitats!) Aquí
(Fent la competència a sofrent i orgullós Amfortas, ui, ui, ui!)
_____________________________________________________________________
Janice Baird
TRISTAN UND ISOLDE (R.Wagner) - MET
Aquest dia havia finalitzat la feina una mica mes tard que altres vegades a NYC, i tenint en compte que la funció començava abans i com gaire be sempre no tenia entrada, vaig tenir que córrer per arribar a temps. Vaig trobar un senyor que em va vendre una magnifica entrada i que va seure al meu costat ja que em va dir que la seva senyora estava de viatge a …Barcelona. Una vegada dintre de la gran sala del teatre vaig observar que algunes persones portaven pins on es podia llegir: HILLARY. El dia anterior, el del Peter Grimes no vaig veure cap, en conseqüència es pot deduir que els suporters del senyor Obama no son afeccionats al Met i que els clintonamos son wagnerians. El programa del Met informava del canvi de la soprano en el paper “cutre” que utilitzen en aquestos casos. Janice Baird substituïa a D. Voigt .
La producció corria a càrrec d’en Dieter Dorn, i consistia en un sol format per un romboedre (els tres actes), amb dos costats que confluïen simulant la proa del vaixell. Amb pla inclinat al estil de Willy Decker, El sostre i las parets eren tres triangles que confluïen al fons del escenari al terra i que anaven canviant de colors. Al primer acte apareixen les veles del vaixell de color negre (presagi de mort) i en el moment culminant de gran emoció en que Isolde i Tristan es miren enamorats, suposo que seria el color vermell, va haver-hi un riure generalitzat que la meva serietat i mes davant d’aquesta opera no vaig arribar a comprendre, però el públic del Met es així. Al segon acte consta de la novetat de comptar al mig del escenari de un monòlit del tipus del que existeix a la Diagonal Passeig de Gracia, i del que sortirà el Rei Marke, moment que tot es torna de color groc. Fa anys que es representa aquesta producció al Met, i tinc de dir que no em va acabar de fer el pes.
Janice Baird, debutava al Met, i desprès d’uns primers moments de nerviosisme i mirades constants al prompter i al mestre Levine va tenir una gran actuació, que tal com m`havia pronosticat el senyor que em va vendre la entrada superaria a lo que es podia esperar de D. Voigt. Ell jugava amb avantatge ja que a la representació anterior la Baird va substituir a la Voigt al mig de la funció. Veu poderosa, metàl·lica, i amb gran facilitat per col·locar els aguts. Sense dubte deu ser una bona Elektra.
Ben Heppner es al meu judici un intèrpret excepcional pel paper de Tristan. Ja al començament dona la impressió de que no patirà ni ell ni els espectadors. Els dies anteriors havia cancel·lat degut a una infecció vírica peró tot i així va demostrar que es un dels millors tenors dramàtics avui en dia.
Matti Salminen encara que no tingui la veu d’anys enrere va ser un gran Rei Marke. Richard Paul Fink (Kurwenal), i Stephen Gaertner (Melot) van ser molt aplaudits, però segurament pel exit general de la funció. Millor va estar Michelle DeYoung al paper de Brangane.
Però tot això segurament no hagués tingut tant èxit si no fos per la fabulosa direcció de James Levine, i la gran resposta que va donar l’orquestra. Cada vegada m’agrada mes en Levine.”
__________________________________________________________________________________
PETER GRIMES AL MET 24 de març de 2008
Fins ara havia tingut la oportunitat de assistir dues vegades a representacions d’aquesta opera i sempre m’havia agradat molt. Una vegada va ser al Liceu (Pons/Pasqual) i l’altre al Teatre Real (Pappano/Decker). Aquesta es una de las millors representacions que s’han vist al teatre madrileny durant els últims deu anys. El dia 15 Radio 2 va retransmetre en directe la funció del Met i em va agradar força. Vaig arribar el mateix dilluns a NYC i malgrat que el primer dia sempre es nota la diferencia horària, no vaig dubtar i em vaig acostar al teatre amb la seguretat que seria una bona nit operística.Es tractava de la darrera representació d’aquest any i la 71 a la historia del teatre. La producció (nova) es d’en John Doyle, i esta basada en una gran façana de una casa de fusta, que cobreix tot el gran escenari del Met. Impressiona la gran alçada de la façana. Aquesta façana apareix en primer lloc en primer pla i posteriorment es va endarrerint i obrin-se per donar espais mes amples per el desenvolupament de l’acció. A la façana hi han portes a diferents nivells de altura i aquestes portes s’obren i estan ocupades pels solistes. Una proposta que sense arribar a ser provocadora si que sembla novadora per aquest teatre.
La direcció musical va córrer a càrrec del mestre Donald Runnicles que si be no va arribar els nivells del gra Levine, va aconseguir grans moments els meravellosos interludis que te la partitura. L’orquestra va respondre demostrant que es troba a un gran moment.
El cor es una part important d’aquesta opera i puc assegurar que va tenir moments que em va provocar gran emoció, sobretot al: “Old Joe has gone fishing”.
Per lo que respecta els cantants Anthony Dean Griffey va interpretar el paper titular i sembla un paper fet a la seva mida. Veu maca, amb facilitat pels aguts i cap problema al registre central. Patricia Racette ( Ellen Orford) va tenir uns moments de dificultat el primer acte, però es va refer i va acabar de manera brillant. Dean Peterson (Hobson), John Del Carlo (Swallow, Felicity Palmer (Mrs Sedley), Jill Grove (Auntie), Greg Fedderly (Bob Boles), Anthony Michaels Moore ( capità Balstrode),
Bernard Fitch (rev. Horace Adams) i las dues nebodes: Leah Partridge i Erin Morley, més Teddy Tahu Rhodes, van completar el cast de manera digne sobretot aquest darrer.
Resumint, aires de canvis a les produccions però sense passar-se, cantants bons i correctes però que es poden veure al Liceu o Madrid i la gran diferencia una orquestra i un cor d’una considerable qualitat.
______________________________________________
METROPILITAN, OTELLO (G.Verdi) 26 de febrer de 2008
Una vegada mes a NYC instal·lat a un hotel situat a la sisena avinguda entre els carrers 53 i 54, surto cap al MET amb un recorregut que he fet molt sovint, pujant per la sisena fins al carrer 57, on es gira a la esquerra i es passa per el mític Carnegie Hall , fins arribar a Broadway i per aquest carrer ,després de passar per Columbus Circle, (plaça que em porta grans records de quan corria la Marató , ja que al arribar aquí tan sols mancaven 300 metres per la meta) amb els nous edificis del centre comercial i l’hotel Trump; una mica mes endevant a la esquerra apareix el Lincoln Center, conjunt de edificacions dedicades a la musica i a les arts escèniques. A la dreta ens trobem el Avery Fisher Hall, seu de la Filharmònica de NY,i la Julliard School, a la esquerra el NYST,seu de la NYCO, i al front el MET amb les cinc arcades i els dos tapissos de Marc Chagall. Aquesta explicació prèvia del Otello ve a compte de lo que representa per mi el MET. No he tingut l’oportunitat de assistir a cap funció a Bayreuth, però si moltes vegades al MET, i anar a una representació a aquest teatre es tan emocionant per mi com per en Ximo anar a Bayreuth. Fer el camí descrit, arribar al teatre, seure i veure com a mida que s’apaguen els llums aquestes van capa amunt fins el sostre, et deixa en la millor situació per escoltar i veure la representació.
La producció (Elijah Moshinsky), es típica del Met, luxosa, de grans magnituds com correspon al gran escenari i fidel a lo que pot esperar veure una persona que s’hagi llegit prèviament el llibret. El primer acte al port es presenta a dos nivells, sense cap justificació, excepte per demostrar lo gran que es el escenari i amb una gran quantitat de figurants, si be el moviment escènic en alguns moments esdevé còmic, tan que fa riure els espectadors nord-americans, cosa tot s’ha de dir que no es difícil.
Les dues escenes del tercer acte son de gran bellesa així com el quart al dormitori de Desdemona. Primera sorpresa: Cap de les escenografies va ser rebuda amb aplaudiments. (esta clar que els habituals del MET prefereixen a Zeffirelli, però dintre del classicisme en las produccions aquesta em va agradar força.
La orquestra molt ben dirigida per Semyon Bycchkov, va demostrar una vegada mes el gran moment en que es troba, assolint al quart acte el millor moment amb expressió de gran intensitat dramàtica. El cor que està dirigit per Donald Palumbo es un bon cor que normalment està a un bon nivell i aquesta funció em va agradar molt.
Johan Botha, es un tenor de veu nítida i de un gran volum que davant del possiblement mes difícil paper de tenor de Verdi, en cap moment et fa patir, ja que demostra suficiència i seguretat. La musicalitat de la veu es desigual, i per lo que es refereix a la actuació teatral es deficient. En resum un tenor solvent però que de moment no fa oblidar als grans Otellos.
Renée Fleming, tot i no estar considerada de veu apropiada pel paper va tenir grans moments especialment al quart acte. Em va agradar molt mes que al paper de Manon. Segona sorpresa: no va ser aplaudida al fer la seva aparició al escenari i axó es noticia al teatre.
Carlo Guelfi al paper de Iago, va tenir un inici decebedor al brindis, i al Credo va arribar al desastre ja que no va aconseguir en cap moment ficar-se al personatge i va desafinar a la part canora. Tercera sorpresa: Per primera vegada a la meva ja dilatada vida al MET. vaig assistir a una esbroncada a un cantant.
Garret Sorenson correcte al paper de Cassio, Roland Naldi fluix com Roderigo, solvent la Emilia de Wendy White, completant el repartiment Kristinn Sigmundsson (Lodovico) i Charles Taylor (Montano).
___________________________________________________________
MANON LESCAUT AL MET (29 de gener de 200 
Després d’assistir a una funció wagneriana en el meu estimat MET es feia difícil anar a sentir una Manon Lescaut, i mes tenint en compte la temporada anterior liceística, però al NYCO hi havia ballet i al Met cantaven la Karita Mattila (Manon), en Marcello Giordani (Des Grieux) i els habituals Paul Plishka, Dwayne Croft i amb la direcció musical del mestre James Levine. En conseqüència vaig decidir que lo millor per passar la nit era anar una vegada més al MET.
Després dels dos primers actes, vaig pensar que hagués estat millor anar al Blue Note a sentir jazz, ja que la funció estava sent decebedora. La senyora Mattila cantava un paper, que en la meva opinió, no és el millor per la seva veu, però és que a més a més no estava capficada en el rol que estava representant. El Marcello Giordani, al que he vist moltes vegades a La Bastille, al Met i al Liceu (a Manon Lescaut), estava voluntariós com és habitual en ell, però no li acabaven de sortir els aguts amb la claredat d’altres funcions.
La producció és d’en Desmond Heeley, molt adient
pels gustos del públic del MET: Luxosa, amb decorats molt fidels al llibret i de gran impacte visual. El segon acte molt aplaudit.
Fins aquest moment, entreacte abans del tercer acte, sols estava satisfet del comportament de l’orquestra, magistralment dirigida per Levine. Sempre m’havia agradat però considerava que hi havia molts directors millors que ell.
Al començament del tercer acte el mestre Levine va ser rebut amb una gran ovació i realment era comprensible ja que era el que funcionava millor de la nit. Amb aquella rebuda segurament va pensar que estava davant el seu públic, la seva orquestra i el seu teatre ( més de 2.500 representacions operístiques al MET en 83 òperes diferents) i segurament va pensar que al MET, ell és Wotan i que Fricka no hi era, i que si el dia anterior Lorin Maezel va triomfar, ell estava a casa seva i tenia que demostrar que era capaç d’aixecar aquella premier. Al preludi del tercer acte va començar a portar el tempo com ell acostuma, matisant les fustes i els metalls i es va notar que a la sala es van acabar els estossecs, els que dormien es van despertat i l’emoció va ser impressionant. Quan va finalitzar aquest preludi ja estava segur que havia valgut la pena assistir a aquesta funció, però és que el gran Levine no sols havia transmès l’emoció a mi i als assistents sinó que, també a partir d’aquest moment, Marcelo Giordani va sortir segur i tots els aguts sonaven magnífics i el volum de la veu era impressionant (ja sé que el Colbran m’ha dit que al Met alguns canten amb amplificació, però no crec que fos el cas), la Mattila va millorar molt i va fer un “sola , perdutta i abandonata” més que correcte i va agradar molt al sempre fàcil públic de NYC. Estic segur, que cantarà millor al Liceu, l’any vinent a Fidelio.
Resumint després de totes les representacions que he vist l’any passat i aquest al MET, per una banda penso que el nivell mitjà del Liceu és molt alt i que la gran diferencia amb els grans escenaris operístiques està en l’orquestra i els directors. És molt important el numero de funcions i la permanència del director per molts anys.
Die Walküre al MET, 28 de gener de 2008
Una vegada mes a NYC desprès de la feina es una bona ocasió per assistir a una nova representació d’òpera, aquesta vegada un Wagner amb la producció de Otto Schenk realitzada al 1.986 per l’anell complert.
La producció es de las típiques del Met: espectacular, fidel al llibret, i amb uns grans decorats que omplen el gran escenari del teatre. El primer acte es a la casa de Hunding i Sieglinde tota de fusta i amb un gran arbre que fa de pilar, al fons hi es la porta que quan s’obre mostra un gran jardí, al que hi una gran lluminositat solar (malgrat que es de nit). El segon acte es a les muntanyes i l’escenari es tan impressionant que provoca els aplaudiments del públic, ja sabeu que al Met es tradicional aplaudir la escenografia quan la musica ja esta sonant. El tercer acte es també a una esplanada al costat de altres muntanyes, i aquesta esplanada es de roques estratificades amb un pla inclinat al que alguns cantants no es podrien moure. El vestuari es el adequat per la escenografia, però crec que avui dia es tenen de fer unes visions diferents i mes de 20 anys de producció son molts anys. Res comparat amb els 50 anys de la Aída del Mestres Cabanes.
Deborah Voigt (Sieglinde), va estar esplèndida, crec que aquest paper es millor per ella que el de Maddalena que va fer al Liceu (per cert que ho destaca al seu CV al programa del Playbill). Michelle De Young (Fricka) es una mezzo absolutament solvent pel paper i va tenir una gran acollida pel molt entusiasta públic del teatre. Clifton Forbis (Siegmund) va complir el seu paper sense problemes, però també sense emocionar. Lisa Gasteen (Brünhilde), va començar de manera decebedora amb el Hojotoho però al tercer acte em va agradar molt, i com que sempre compte mes al final va obtenir gran quantitat de Bravos. La qualitat de les valquíries demostra el nivell del teatre: Kelly Cae Hogan(Gerhilde),Claudia Waite(Helmwige), Laura Vlasak(Waltraute), Jane Bunnell(Schwertleite), Wendy Bryn( Ortlinde), Leann Sandel-Pantaleao( Siegrune), Edyta Kulczak(Grimgerde) i Mary Philips(Rossweisse)
Fins aquí res destacable que no es pugui esperar de una funció al Met. Lo que va fer que fos una funció
inoblidable va esser per una banda la impressionant actuació d’en James Morris (Wotan), amb una gran presencia escènica, perfecte dicció, entonació, i amb una veu que va deixar una gran impressió al públic, i per altre costat la gran actuació de l’orquestra dirigida per Lorin Maazel, sense cap mena de dubtes els dos triomfador de la nit.
Com a curiositat dir que un teatre com el Met pot fer una temporada de repertori, gracies a que hi han uns pocs espectadors que hi van moltes vegades al teatre i molts que sol van una vegada a l’any o a la vida. Entre aquets últims estan els japonesos. Vaig seure al meu seient uns deu minuts abans del començament de la funció i quan faltaven dos o tres minuts van arribar els veïns, dues japoneses carregades de borses de les compres que havien fet a la tarda. Una de les borses era de sushis i de seguida vaig reaccionar per informar-les que a un teatre com al Met no es menjava durant la representació. Molt educades lo van deixar per el primer entreacte. El primer acte van estar dormint tota l’estona. Després del refrigeri del entreacte al segon sols van dormir al 50%. Quan va acabar el segon acte em van preguntar en quina llengua cantaven i em van dir que esperaven altre cosa com la que havien vist a Tokio que era en italià i la protagonista moria malalta a Paris, no vaig poder saber si era La Traviata o La boheme. El tercer acte ja no es van quedar. Em sembla que a alguns turistes del Japó (no tots perquè estic segur també hi ha bons afeccionats), reben unes indicacions de visitar pel matí alguns indrets típics de la ciutat, fer compres a determinades botigues a la tarda i després anar al Met. A BCN visiten Loewe però encara no hi van massivament al Liceu.”
______________________________________________________________
29 de Desembre de 2007: Teatre Olimpia d’Atenes, La Bohème de Giacomo Puccini:
“Els últims anys he aprofitat les festes nadalenques per passar uns dies amb la família a alguna ciutat al estranger que a banda de tenir un interès turístic tingués també un atractiu operístic, tal com son els casos de NYC, Berlín, o Viena. Com a aquestes ciutats al Nadal fa molt fred, varem decidir anar a un lloc que tingués mes bona temperatura si be això es més difícil de compatibilitzar amb la assistència a representacions d’òpera. Després de votació, va ser triada la ciutat d’Atenes que si be es interessant, i molt, pel seu passat, no es coneguda al circuit de l’òpera.
Atenes té un teatre on fan temporada d’òpera (nou o deu títols, quatre d’ells dedicats a Puccini ja que 2.008 es el 150 aniversari del seu naixement), ballet, recitals i espectacles per a nens. El teatre es diu Olimpia i es de petita capacitat. Els dies de Nadal feien La Bohème i varem poder assistir a una de les funcions.
La direcció escènica va esser a càrrec d’en Graham Vick i estava actualitzada, possiblement a Birmingham, ja quec el Senyor Vick es el director artístic de la Opera House d’aquella ciutat.
Rodolfo va pentinat com a punki, Mimi es prostituta i drogoaddicta, i no puc classificar a la resta però en tot cas les vestimentes de tots ells son de persones d’aparença bohemis del segle XXI. Malgrat tot lo anterior no hi ha cap aspecte barroer i tot funciona correctament. Els decorats adaptats a la realitat d’una casa on viuen quatre persones avui dia son perfectament creïbles, essent particularment encertat el del tercer acte.
El repartiment estava constituït per cantants joves dels que no tenia cap referència. Mata Katsouli va interpretar una mes que digne Mimi, Leonardo Capalbo, cantant habitual, segons la seva fitxa que figura al programa, dels teatres de Berlín i al NYCO, malgrat alguns problemes al “Che gelida manina”, va demostrar bona línea melòdica i va rebre molts aplaudiments. Petros Magoulas (Colline), Harris Adrianos (Schaunard) i Dimitri Tiliakos (Marcello) tots ells grans actors van complir sense problemes. Musseta va esser interpretada per Loukia Spanki de manera notable.
L’orquestra i el cor son dels cossos estables de Opera Nacional de Grècia i tots ells dirigits per Lukas Karantynos, (a la seva fitxa figura que ha actuat als principals Opera House del món, entre els que figura el de Barcelona; jo no el recordo). Va dirigir amb massa volum perjudicant a vegades als cantants.
Ciutat no operística, cantants grecs joves i desconeguts per mi, posada en escena moderna, teatre petit, col·locació de l’orquestra inadequada, tot anunciava un mal dia, però finalment a la sortida els quatre varem comentar que havíem passat una bona nit. no grans decepcions”. La llengua grega es una de les mes antigues que es conserven, però a aquella època no utilitzaven la puntuació, cosa per la que sagú que encertarà. Tot es qüestió de posar el punt i seguit abans o després del no.”
Pel que respecte a Atenes, ideal per visitar-la el mes de Desembre sense aglomeracions del estiu. Molt interessant la visita a Delfos, la del famós “Oracle”, al que vaig preguntar per la qualitat del futures temporades del Liceu. La resposta: “Grans èxits no decepcions” en una llengua com la grega que es de la que tenim documents escrits mes antics amb les mateixes lletres que utilitzen avui en dia, però sense puntuació cosa per la qual tot depèn de si el punt i seguit es col·loca abans o desprès del no. Canvia el sentit i l’oracle sempre encerta.”
Després de haver passat dos nits a NYC, sense poder anar al Met degut a la feina, per fi el tercer dia vaig poder acostar-me al teatre i vaig poder sentir i veure una magnifica representació de l’opera de Sergei Prokofiev Voina i mir (Guerra i Pau).
Dia típic nadalenc a Nova York amb les botigues engalanades com a poques ciutats es fa, vaig anar passejant cap el Met passant pel Rockefeller Center on es pot veure l’arbre de Nadal que serveix de felicitació nadalenca al blog In fernem land. Estava nevant i els carrers molt relliscosos i amb aquest motiu al entrar al teatre es pot observar com hi ha una gran quantitat de dones que estan canviant-se de mitjons i sabates per entrar a la sala. Tot un espectacle que havia vist alguna vegada però no de forma tan massiva. També es pot veure que el numero de japonesos i orientals es menor que altres vegades que hi ha representació en italià.
La representació es va fer d’acord a la darrera versió, es a dir dividida en 13 escenes, las 7 primeres escenes corresponen a la pau, i son líriques incloent vals i polonesa. Las sis darreres escenes representen la guerra referida a la entrada de les tropes franceses de Napoleó a Rússia. Malgrat la dificultat de escriure un llibret per opera basat en la gran obra de Tolstoi, es pot dir que el resultat es mes que correcte. La producció de Andrei Konchalovsky es una col·laboració entre el Met i el Kirov (o Mariinsky ) i es francament bona amb alguns decorats que van provocar els habituals aplaudiments i les exclamacions: Beatiful and wondeful. Fantàstica la resolució de la segona escena al ball de cap d’any a San Petesbourg i molt aconseguides les de la segona part quan es veu Moscou al fons. Vestuari i moviment escènic contribueixen al esplendor de la representació.
Impossible jutjar un per un a tots als solistes ja que son mes de 60, però dintre de un gran nivell destacaria Marina Poplavskaya (Natasha) que va lluir una veu lluminosa i va demostrar grans aptituds teatrals, Alexej Markov (princep Andrei) va esser molt aplaudit, lo que no es difícil al Met i les mezzos Larissa Schevchenko (madama Akhrozimova) i Ekaterina Semenchuk (Sonya) van brillar dintre del gran nivell de tots els cantants. Samuel Ramey va fer el paper de Kutuzov amb els inconvenients que ja es van posar de manifest a la seva actuació al Liceu l’estiu passat. El vaig veure al mes d’Octubre al Real (Boris Godunov) i semblava recuperat.
Gran actuació de la orquestra dirigida molt be per Valery Gergiev, coneixedor de la partitura ( la va fer a Madrid anys enrere amb tota la troupe del Kirov) i en forma el cor.
Aquesta vegada si vaig sortir satisfet del Met.
8 de novembre de 2007, Vanessa de Samuel Barber a la NYCO
Conductor: Anne Manson
Director: Michael Kahn
Set Designer: Michael Yeargan
Costume Designer: Martin Pakledinaz
Supertitles: Cori EllisonCAST:
Vanessa: Lauren Flanigan
Erika: Katharine Goeldner
The Old Baroness: Rosalind Elias
Anatol: Ryan MacPherson
The Doctor: Richard Stilwell
The Major Domo: Branch Fields Al dia següent de La Traviata al Met una vegada més a Nova York, hi ha la possibilitat de triar un espectacle operístic, aquesta nit Aida al Met i Vanessa al New York State Theatre, on conviuen temporades de ballet i opera. Aida al Met ja havia tingut oportunitat de veure-la un parell de cops i malgrat que el cast era suggerent, vaig decidir anar al NYCO i veure una òpera que no conec. Una de les diferencies del Met amb el NYCO és el públic. Sense japonesos i altres estrangers es veu més gent de la ciutat i la gent que tinc al meu voltant parla de la òpera abans i desprès de la representació. Sembla que és coneguda per molts dels assistents. Clar que és una òpera escrita per un americà de Pennsylvania, Samuel Barber. La òpera va ser estrenada al 1957, i la música està orquestrada amb una certa modernitat però també amb un cert lirisme i romanticisme. Destaca la cura en el tractament de las veus, i un quintet magnífic El llibret és d’en Gian Carlo Menotti i narra una historia de dues dones que es troben, primer Vanessa i després la seva neboda Erika, en el dilema de lluitar pels seus ideals fins el punt de trobar-se fora de la realitat fins al punt de enganyar-se elles mateixes. La funció va ser interpretada per I Flaningan en el paper de Vanessa, amb una veu apropiada i una gran actuació teatral. Erika va ser K. Goeldner que també va brillar i va ser aclamada al finalitzar la funció. El tenor R MacPerson, en el paper de Anatol malgrat la seva presencia va ser el més fluix de la nit. La vella baronessa és un paper per contralt que va córrer a càrrec de R. Elias amb una veu que em va sobtar al començament per la seva puresa. La producció és totalment fidel a lo que marca el llibret i en aquest aspecte, encara que sense tant luxe, sembla que segueix els criteris del Met. La direcció musical va ser Anne Manson, totalment entregada a la partitura i va dirigir amb gran emoció i respecte per les veus. Tinc de dir que va ser un descobriment aquesta opera i que vaig passar-ho molt millor que el dia anterior al Met amb La Traviata de la Fleming.________________________________________________________ 
7 de novembre de 2007, Metropolitan Opera House, Nova York
El dia 7 vaig arribar al aeroport de Nova York a les 15h. i desprès de passar immigració, la duana, agafar un taxi i fer el checkin al hotel vaig comprovar que tenia temps per passar-me pel Lincoln Center per assistir a una funció operística. El primer dubte va ser triar entre La Traviata al Met i Cendrillon de Massenet al NYCO. En condicions normals hagués optat per Cendrillon ja que La Traviata la he pogut veure al Met unes quantes vegades, sense anar mes lluny el passat mes de Març quan vaig preguntar pel tenor de aquella funció (J L Duval), però veient que cantava R. Fleming el paper de Violeta i que no vaig poder veure-la al Liceu enguany em vaig decidir per tornar al Met.
Una vegada presa la decisió de triar funció es tractava de trobar entrades. Estava posat el cartell SOLD OUT, però la experiència em diu que a les grans ciutats que tenen tots els dies funció es sempre possible trobar-les. Vaig veure un senyor que intentava vendre una i encara que no era la desitjada per mi la vaig comprar i esperar la possibilitat de comprar una de millor. Finalment vaig trobar un senyor que intentava col·locar una que pel meu gust era perfecta i l’hi vaig dir que jo l’hi comprava peró que esperés a que jo pogués vendre la meva. Ell mateix em va indicar una senyora que no volia gastar-se tants diners i varem procedir al intercanvi. Com et deia un dia Ximo mai m’he quedat sense entrar a un teatre per falta de entrades malgrat la meva falta de previsió. La producció sumptuosa, luxosa i típica del Met que havia vist per primera vegada l’any 1995 d’en Zeffirelli, amb alguns petits canvis, va provocar els aplaudiments de rigor cada vegada que es va aixecar el teló, i realment no es estrany que es repeteixi tots els anys ja que te una gran espectacularitat.
La direcció va ser d’en Marco Armiliato, especialista d’aquesta opera i col·laborador habitual del teatre. Crec que degut a la presencia de la Fleming la orquestra contava amb els millors professors i en aquetes condicions tot funciona perfectament, motiu pel que va obtenir un gran èxit. El cor va estar esplèndid i els ballarins tot un luxe.
Per lo que es refereix als cantants, el paper de Alfredo Germont va ser interpretat per Matttew Polenzani al que solo havia vist una vegada canta’n amb la Dessay a la Bastille Lucia i aquella vegada no em va semblar ni dolent ni brillant. Al primer acte va estar tan sols correcte, però va anar creixent a mida que avançava la funció i va ser bravejat al finalitzar la funció. Sense dubte el millor de la funció, però la Fleming es una diva i en aquestos casos i mes al Met amb la gran quantitat de japonesos ( va rebre una gran ovació al moment de entra a escena) que assisteixen fa que els grans aplaudiments fossin per ella. Em va agradar al primer acte, sense provocar-me grans emocions, i em va semblar que anava a menys tot sempre de la gran presencia i correcte emissió de la veu. Crec que m’hagués agradat mes veure-la al repertori de Mozart o Massenet. El paper de Giorgio Germont va ser interpretat per un habitual de aquest teatre i del paper Dwayne Croft , al que he vist moltes vegades però mai tan be com aquest dia. En resum una bona funció però amb una certa desil·lusió per les expectatives que m’havia fet de la Fleming.” _______________________________________________________________7 d’octubre de 2007 Teather an der Wien (Viena)Dead man walking és una òpera que va ser escrita per Jake Heggie, amb llibret de Terrence Mc Nally i va ser estrenada a San Francisco el 7 de Octubre del any 2.000.
Abans d’aquesta composició havia escrit melodies que han cantat F. Von Stade, Susan Graham i J. Larmore entre altres. Ell acompanyava sobre tot a la F. Von Stade al piano.
Musicalment la composició des del meu punt de vista, subjectiu, recorda a vegades a Britten i altres a Janaçek. La música es rica i amb gran càrrega emocional expressant en cada una de les escenes el sentiment de l’acció i els conflictes sentimentals amor/odi i en sentit wagnerià condemnació/redempció. Combina el classicisme amb el folklore americà: després del preludi i el pròleg hi ha un gospel, motiu amb el que finalitza també la representació. Fins i tot hi ha un moment de rock, quan sister Helen i el condemnat descobreixen la seva passió per Elvis Presley.
El llibret es fantàstic i narra una historia que ja va ser portada al cinema, i en la que eren protagonistes Susan Sarandon i Sean Penn, va obtenir un oscar per la seva interpretació. L’acció es desenvolupa a Louissiana i parla d’una monja (sixter Helen Prejean ) que esdevé consellera espiritual d’en Joseph De Rocher , que ha estat condemnat a mort per haver matat a dos adolescents i violat a un, conjuntament amb el seu germà. L’acció relata les relacions de la monja i el condemnat, i com la monja intenta que sigui aplicada una pena inferior a la pena de mort, a la vegada que es relaciona amb els pares del condemnat i el de les víctimes. D’aquesta relació sortirà finalment, una amor entre Helen i De Rocher que queda reflectida al acomiadament entre els dos abans de la execució, darrera i dramàtica escena, finalitzant amb un nou cant del Gospel per part de la monja . El final et deixa a un estat de paràlisi en el que durant uns llargs segons es fa impossible aplaudir.
La representació es una coproducció amb la Staatsoper de Dresden on ja va ser representada i el T. An der Wien, amb la direcció escènica de Nikolaus Lenhoff i consta d’un espai cúbic amb separacions internes mòbils que amb la rotació adequada i els moviments de les separacions, aconsegueix un bon resultat per la gran majoria de les 17 escenes.
La orquestra simfònica de la radio de Viena va ser dirigida Sian Edwards i els intèrprets principals, Kristine Jepson (Idamante al Liceu) com sister Helen i John Packard en el paper del condemnat, fan arribar l’emoció de la seva interpretació. Difícil de jutjar el cant quan no es tenen referències. Ell no em sembla que pugui ser un gran cantant pels papers del repertori que segons el programa de ma canta, però segur que ho serà per aquesta òpera que va estrenar ell mateix. F. Von Stade va assolir un gran èxit com a mare de De Rocher i va agradar Roberta Alexandre com a sister Rose.
El cor Arnold Schoenberg i el de nens del Kinderchor des Musikgymnasiums de Wien brillants.
En resum una gran i emocionant representació de una opera del segle XXI, que crec que serà mes representada al futur.
_______________________________________________________________________________
Washington National Opera - Kennedy Center: 29.09.07
Aprofitant el viatge a NYC després de assistir al lliurament del premi a la meva “jefa” varem anar a Washington de turisme i de pas anar a la Washington National Opera al Kennedy Center, edifici que consta de teatre, auditori, restaurant amb vistes al riu Potomac i a la ciutat, altres sales mes petites i un teatre per la opera de uns 2.300 seients, com el Liceu, però tots amb bona visibilitat.
La producció era d’en Mariusz Trelinski, polonès, i la situa a una gran ciutat, no necessariament Paris, mes be Nova York, i actualitzada. Segons el programa de ma: “els bohemis també existeixen avui en dia i la seva roba es diferent i las cases on habiten son diferents a les del llibret original”. D’aquesta manera el primer i quart acte es desenvolupen a un gran espai de una casa moderna i realment la cosa funciona. Al segon del acte el Cafè Momus es un espai de cabaret, i al tercer acte a mi em va semblar una carrer de Nova York al hivern on apareix un xemeneia de aquelles tan típiques que posen al mig dels carrers quan hi ha fugues de vapor. Sense sexe i violència, un canvi d’època que va agradar.
Dels cantants , tan sols coneixia al intèrpret del paper de Marcello, Hyung Yun, a qui havia tingut l’oportunitat de sentir al Met la passada primavera. Es un baríton correcte, bon actor i molt segur. Nicole Cabell ,com Musseta, P Pecchioli com Colline,Trevor Scheunemann com Schaunard. La majoria anunciats sota la denominació : Domingo-Cafritz Young Artist , son bon actors i més que correctes cantants.
Mimi fou interpretada per Adriana Damato també de la denominació d’origen esmentada. Va comença bé a l’ària del primer acte, i va anar a mes al tercer i quart acte.
La gran sorpresa de la representació va ser el tenor per mi desconegut de nom Vittorio Grigolo , molt jove, de una maca i lluminosa veu, amplia i facilitat per la interpretació. Al final de la representació quan va sortir a saludar tot el teatre es va aixecar per aplaudir i bravejar. Gran descobriment. Esperem que no sigui flor de un dia.
Emmanuel Villaume va dirigir una molt bona orquestra amb alguns moments emocionants.En resum una funció que veient prèviament el cast difícilment es podia pensar en passar una nit amb tantes emocions.”
Us deixo una entrevista amb Domingo i Grigolo.
_________________________________________________________________Metropolitan Opera House, New York, 25.09.2007Amb la sort de haver estat invitat per la meva cap a passar un parell de dies a NYC (ciutat presa per les forces de Seguretat per la conferencia de la ONU) , ja que l’hi donaven el títol de la empresària del any a aquella ciutat, he aprofitat juntament amb la meva dona per passar uns dies mig de festa mig de feina, a aquesta ciutat i anar a veure una molt bona representació de l’opera de Gounod, Roméo et Juliette.
La producció d’en Guy Joosten es difícilment classificable en quan al temps a que es refereix, pot ser al Renaixement per la utilització d’elements referits als avanços científics sobre La Terra. Una plataforma circular inclinada i giratòria serveix de base per la majoria dels moviments dels cantants a la escena, amb panels laterals i un central de fusta que de vegades queden oberts i mostren normalment el cel i els estels. Es a dir res interessant i així anava transcorrent l’acció fins que a l’últim acte varen sortir els enamorats tombats a un llit suspès del sostre amb el habitual aplaudiment al aixecar el teló del infantil públic del Met. Els moviments escènics no afavorien de vegades a les veus i el vestuari era horrible especialment el de Roméo.
El paper de la soprano va ser interpretat per Anna Netrebko a qui ja havia tingut la sort de veure-la el passat mes de Decembre també al Met interpretant I Puritani. Des del començament amb “Ah je veux vivre” que per sort i gracies al blog de Mei havia tingut la sort d’escoltar, fins a l’ultima ària va estar esplèndida amb seguretat i magnifica veu. Per mi la gran sorpresa va ser que Roberto Alagna, que va substituir finalment a Rolando Villazón, va ser el gran triomfador de la nit. Tot i qu