foto d’El País que no s’ajusta a la veritat escènica. En realitat Tadzio balla despullat i el dia del assaig també. Aquesta foto o està censurada o és d’un altre dia.

Nit important al Liceu. La funció d’ahir representa l’estrena al Estat Espanyol d’aquesta òpera, que en coproducció amb el Teatro Real de Madrid i la Deutsche Oper am Rheim de Düsseldorf-Duisburg, estrena també una brillant producció escènica de Billy Decker, amb direcció del titular del fins aquesta temporada director musical del teatre, Sebastian Weigle.

Una nit així, important, crec jo que requereix d’una certa rellevància ciutadana, però el nostre benvolgut i estimat teatre, vol ser tant el Liceu de tothom, que s’oblida de fer gran ressonància cultural dels espectacles que produeix. No estic demanant una nit de gal·la amb vestits llargs i tota la parafernàlia, estic demanant presencia institucional i ciutadana amb consellers i regidors de cultura, alcaldes i presidents varis, tot ben promocionat amb presencia dels mitjans i portades d’avui a tots els diaris.

Res d’això, potser algun diari en farà més esment, però la nit de l’estrena era una nit més, amb tot lo bo i lo dolent que representa un acte cultural d’aquesta rellevància.

Després de la feixuga experiència del assaig general, la primera vegada que veia i escoltava sencera aquesta òpera, la nit de l’estrena haig de dir que l’he paït millor. Si bé és cert que el factor sorpresa ja no hi era, he pogut parar més atenció en els aspectes que em varen agradar més a la primera escoltada, les impressionants intervencions del cor, amb una polifonia rica i agosarada i en els aspectes orquestrals, amb algun preludi que havia obviat a la primera escoltada i que avui m’ha interessat més.

Amb el cant continuem allà on estàvem, m’avorreix extraordinàriament aquesta salmòdia interminable i esgotadora del pobre tenor que a penes para de donar-nos interminables i bellíssimes disquisicions filosòfiques, però amb un “parlando” planyívol que fa que a mitja òpera ja tinc ganes que el pobre traspassi a millor vida.

Música difícil, en alguns moments d’extraordinària simbiosi amb l’acció, el text i sobretot l’estat d’ànim del protagonista, llançat pendent avall, cap a la mort física i psíquica, en completa sintonia amb els darrers mesos d’existència del mateix compositor.

No repetiré l’experiència, això no vol dir que si un altre any ens la programen que no hi torni, potser aleshores, més vellet i caduc sabré entendré millor el món musical que ens proposa Britten. De llarg, aquesta és l’òpera que musicalment m’interessa menys del seu opus.

Jo creia que el rol més extenuant de la temporada vigent era el Tannhäuser, però ara potser dubto entre el protagonista romàntic de l’òpera wagneriana i el Gustav von Aschenbach protagonista absolut de Death in Venice. Paper llarg, extenuant, difícil i compromès, tant vocal com escènicament. fer creïble la degradació del personatge no és cosa fàcil, i Hans Schöpflin, el tenor alemany que el protagonitza se’n surt brillantment. No ens enganyem, no és un tenor de gran volada, llegint el seu currículum en el excel·lent programa de mà, ens adonem que el senyor té una curta experiència internacional, la qual cosa no vol dir que faci una important carrera. La veu és lírica i quasi sempre la projecta amb suficiència, tot i que haig de dir un cop més, que per sentir bé les veus, en el Liceu s’ha de pujar als pisos alts. Avui estava situat a un tram lateral del amfiteatre i les veus es projectaven bastant menys que el dia del assaig al bell mig del cinquè pis. Schöpflin ha salvat bastant bé tots els esculls de la partitura, si bé alguna ascensió a la zona aguda entre el falset i l’emissió cranial, li ha sortit vorejant l’aviram, però ha estat més segur que el dia del assaig. Extenuant intervenció, salvada amb molta dignitat.

foto del assaig (Bofill) que evidencia el que he posat al peu de la foto de capçalera

El coprotagonista de l’òpera son molts personatges interpretats per un mateix cantant, el fantàstic baix baríton nord-americà Scott Hendricks, que llueix una capacitat interpretativa important, assumint les diferents personalitats del viatger, el vell presumit, el gondoler, el director del hotel, el barber, el director de música i la veu de Dionís. Si bé és veritat que la visió deu haver estat marcada pel director d’escena (suposo), ha pecat en excés de fer tots els personatges molt amanerats o al menys semblava que es on es trobava més a gust. Vocalment, amb menys presència que el dia del assaig, és una veu interessant per escoltar en altres escoles més melòdiques, per valorar-lo amb més profunditat.

La resta de la llarga llista de comprimaris l’encapçalaria per Josep Ruiz (conserge del hotel), primer per ser un històric de la casa i després per que ha estat francament bé, dient les nombroses i difícils frases amb autoritat i credibilitat escènica. La Begoña Alberdi també m’ha agradat força, per bé que en algun moment la veu li ha sonat en la zona aguda una mica escardada. La resta bé i em direu i Carlos Mena? (debut al Liceu), doncs casi que em nego a parlar d’un prestigiós contratenor que ha cantat absolutament tota la seva bonica part, potser és l’únic que tota l’estona canta sobre una melodia, amb la veu amplificada, i en l’última intervenció abans de que acabi el primer acte, molt amplificada. Jo sincerament ho trobo denunciable. Si no te prou volum per cantar al Liceu que en portin un altre i a ell ens el presentin en un concert a piano o al Foyer, però lo de l’amplificació em sembla fora de lloc. Em direu talibà, però avui ja m`ha semblat que al teatre hi havia més amplificació per altres veus, ja no més ens faltaria acceptar que els teatres que ho desitgin (com passa al MET, però d’això ja en parlaré un altre dia) els hi amplifiquin la veu. Començarem acceptant efectes escènics que ho requereixen i acabarem empassant-nos una Turandot cantada per una soprano amplificada per impressionar més al personal.

un moment estèticament preciós (foto Bofill)

Menció especial pel cor del Liceu, que no em cansaré de dir que cada cop està millor. Gran tasca la de José Luis Basso. Les parts corals són o semblen molt difícils i han estat superbs, sobretot en la intervenció de l’escena del teatre, on la polifonia és excepcional. Una de les escenes que m’agrada més de l’obra.

De Sebastian Weigle n’haig de parlar bé, concertar aquesta obra és difícil i em sembla que ho ha fet molt bé, amb moment de delicadesa i força, extraient el millor que pot donar l’orquestra, però no ens enganyem i també m’agradaria parlar-ne un altre dia. L’orquestra no pot seguir així. Li manca qualitat sonora, qualitat de conjunt i qualitat de solistes. Si el teatre es vol posicionar en un lloc preferent ha d’invertir en l’orquestra. És prioritari i crec que si el Liceu, amb la seva direcció artística al capdavant no reivindica una millora substancial de la massa orquestral, no aguantarem a un director titular, més de quatre o cinc anys seguits. I això que ens han volgut vendre que és l’aposta por llançar noves batutes mitjançant el nostre teatre, no ens dona els resultats pretesos.

Deixo pel final la part escènica d’aquest espectacle. Primer per que crec que en ‘òpera primer haig de parlar de la part musical i després perquè aquesta estrena no tindria el mateix nivell si no fos per l’extraordinària posada en escena que ha ideat el gran Willy Decker. D’aquest gran home de teatre hem vist al Liceu un Der Fliegende Holländer, un inoblidable Billy Budd, un auster i impressionant Boris (el de la cadira), un discutit Otello (amb encerts) i un fenomenal Die Tote Stadt. Doncs bé, aquesta Death n Venice es situa al costat de lo més gran que ha fet. Per descomptat, escènicament parlant, és el millor que hem vist fins ara a la temporada.

Gran idees visuals, amb troballes com l’escena de l’arribada a Venècia amb la gòndola, imatges que recorden els quadres de René Magritte, amb els cels blaus i el núvols, amb la figura d’Aschenbach amb barret i abric retallant la silueta. L’escena del museu o l’escena del cor llegint el diari la noticia de l’epidèmia, son d’un impacte visual bellíssim, però on treu totes les essències més oníriques i belles de la seva imaginació, és en el somni que tanca el primer acte, on hi haurà qui s’escandalitzarà, si encara hores d’ara, però si en el Tannhäuser varem veure una Venus nua, ara toca veure un Apol·lo.

L’escena narra perfectament els esdeveniments que emmarquen l’acció escènica. A manera de curtes escenes cinematogràfiques, se’ns van mostrant els diferents indrets on passa l’acció. Elegància en el minimalistes detalls escènics, llums acuradíssimes i un sentit de la narració molt notable, fan que l’escena ens faci més lleugera la part musical, a tots aquells com jo que encara no sabem gaudir d’aquestes viandes tan musicalment sofisticades. Hi ha vegades que hem denunciat que el director escènic ens despista del que el compositor volia dir. En aquest cas, de manera molt suggerent i recordant en alguns detalls, la pel·lícula de Visconti, podem seguir fil per randa el tràgic final que en durà a la mort a Venècia.

Un retret apuntat ja en el post del assaig. Tadzio no pot ser mai un home, ha de ser un adolescent i el del Liceu, ja fa anys que no té acné.

Dos apunts finals.

Quan acaba l’òpera, l’escena i la música ens deixen o ens haurien de deixar en un estat vorejant la visita al psicòleg. No entenc, fins hi tot esteticament, que algú pugui cridar bravo desaforadament. Pesats els primers i tímids aplaudiments ho entendria, però a mi aquesta obra em deixa tant fet caldo, que no entenc com els modernets, per demostrar lo molt que els hi ha agradat, hagin trencat el clima de desesperació final.

Segon i últim. No puc entendre com un personatge s’ha dedicat a protestar sorollosament a cadascun (tots) els que han intervingut en aquest formidable espectacle. El primer en rebre ha estat el tenor, que el pobre casi es mor de veritat, sort que la resta de públic l’ha ovacionat de valent, després fins arribar a Decker, passant pel cor, tots han rebut el seu BUUUUUUUU.

Bé, aquest senyor s’ha cobert d’una espessa capa d’allò que cobreix en els pitjors dies del any, els canals de la Sereníssima.

Aquests dies hem tingut l’enorme satisfacció de veure ploure. De pluja generosa que ha mullat la terra assadollada.

Pluja que ha banyat camps i camins secs. Pluja que ens ha fet treure els oblidats paraigües i omplir de acolorides teles l’amable grisor del cel.

Ja feia dies que volia agrair aquesta aigua que ens ha fet patir tant i ha posat al límit del nervis als sempre oportunistes polítics.

De totes les grans possibilitats que m’oferia el tema he escollit una cançó curteta i preciosa de Georges Brassens cantada per una senyora estupenda, neboda d’un altre senyora estupenda.

La Paloma Berganza ja fa set anys que va gravar un disc fantàstic dedicat a la chanson, amb temes fàcilment reconeguts i entre ells hi ha aquesta petita perla.

Paloma Berganza va néixer a Madrid i va estudiar guitarra clàssica, solfeig i harmonia al Real Conservatorio Superior de Música. Va estudiar cant amb Ángeles Chamorro i Concha Doñaque. Amb Connie Philip ha estudiat la tècnica jazzística i també ha estudiat interpretació amb Miguel Cuevas. Tota aquesta formació i el fet de ser neboda de la gran Teresa Berganza li ha atorgat una formació i experiència prèvia que la va portar a guanyar per primera vegada a una intèrpret no francòfona el premi Vive La Reprise de Paris.

El seu francès és impecable i recordo que unes col·legues de Paris el van escoltar un dia al me cotxe i em varen confessar que pràcticament semblava una cantant francesa.

Com homenatge a la pluja que ens ha deixat una mica més distesos, a Georges Brassens, massa oblidat i a aquesta cantant que m’agrada molt i que va fer un disc absolutament sensacional, avui us deixo una presentació d’aquelles que tan m’agraden regalar-vos.

LA PARAPLUIE (Georges Brassens)

Il pleuvait fort sur la grand-route
Ell’ cheminait sans parapluie
J’en avais un, volé, sans doute
Le matin même à un ami
Courant alors à sa rescousse
Je lui propose un peu d’abri
En séchant l’eau de sa frimousse
D’un air très doux, ell’ m’a dit ” oui “

Un p’tit coin d’parapluie
Contre un coin d’paradis
Elle avait quelque chos’ d’un ange
Un p’tit coin d’paradis
Contre un coin d’parapluie
Je n’perdais pas au chang’, pardi

Chemin faisant, que ce fut tendre
D’ouïr à deux le chant joli
Que l’eau du ciel faisait entendre
Sur le toit de mon parapluie
J’aurais voulu, comme au déluge
Voir sans arrêt tomber la pluie
Pour la garder, sous mon refuge
Quarante jours, quarante nuits

Un p’tit coin d’parapluie
Contre un coin d’paradis
Elle avait quelque chos’ d’un ange
Un p’tit coin d’paradis
Contre un coin d’parapluie
Je n’perdais pas au chang’, pardi

Mais bêtement, même en orage
Les routes vont vers des pays
Bientôt le sien fit un barrage
A l’horizon de ma folie
Il a fallu qu’elle me quitte
Après m’avoir dit grand merci
Et je l’ai vue toute petite
Partir gaiement vers mon oubli

Un p’tit coin d’parapluie
Contre un coin d’paradis
Elle avait quelque chos’ d’un ange
Un p’tit coin d’paradis
Contre un coin d’parapluie
Je n’perdais pas au chang’, pardi

Avui hem anat al assaig general de Death in Venice, l’òpera de Benjamin Britten que dimecres vinent s’estrena al Liceu i al Estat Espanyol.

Estrena absolutament necessària amb la qual el Liceu, ens posa al dia de les obres més rellevants del compositor anglès, ens en manquen molt poques.

Death in Venice és la darrera de les composicions operístiques de Benjamin Britten i potser la més difícil. Per a mi ho ha estat molt. És cert que hi ha moments musicals preciosos i de gran impacte i interès, però m’ha resultat extraordinàriament monòtona, lineal, d’un cant poc interessant i variat. El que m’ha agradat més, en el vessant musical, ha estat l’orquestració i el tractament polifònic del cor.

Haig de confessar que tan sols havia intentat escoltar una vegada aquesta òpera i no la vaig acabar, però sempre he pensat que les òperes de Britten s’han de veure en directa.

El Liceu ha apostat fort i bé amb una sensacional producció de Willy Decker.

És una llàstima que Thomas Moser no hagi vingut a cantar, sembla que per problemes de salut, el difícil i extenuant rol de Gustav von Aschenbach. No sé si Hans Schöplin és el millor substitut possible, si hem de jutjar per la prestació d’avui, que en cap moment m’ha semblat que ningú es reservés, però en qualsevol cas el treball és molt meritori.

De la resta ja en parlaré quan vegi una funció, però per sort la producció i el treball escènic m’ha salvat la representació.

Retrets a l’escena, pocs, potser Tadzio hauria de ser més jovenet, en lloc del fill, sembla el marit de l’aristòcrata polonesa, sobretot quan es despulla no veiem el cos d’un noiet, allò més aviat és tota un altre cosa.

M’ha molestat molt l’amplificació de la veu de Carlos Mena. Jo estava situat al centre del cinquè pis i el volum de l’amplificació és exageradament fort. Està bé com a efecte sonor pel públic de platea, que segurament ho sent com una veu fantasmagòrica i llunyana, però pel públic dels pisos alts, tan oblidats pels directors d’escena, resulta ridícul i molest.

Veurem com accepta el públic tradicional d’abonament aquesta obra, però imagino grans desfilades, desercions i dormides generalitzades, i comunitàries. Espero que no estiguin acompanyades dels sorolls molestíssims que acostumen a produir-se en una funció que avorreix.

Hi ha moments escènics preciosos, potser això ajudarà a fer-la més suportable, però cal una predisposició i concentració que amb el públic del Liceu és molt rar que ens doni.

Una producció per editar en DVD, sense cap dubte, llàstima que el protagonista sent eficient, no sigui referencial.

Veurem que passa a les funcions de pagament.

Crònica de l’estrena

La New York Philharmonic Orchestra des de que va muntar la mítica versió semiescificada del Follies de Sondheim a l’any 1985, ha anat programant diferents musicals sempre sota la direcció del imprescindible Paul Gemignani, Sweeney Todd, Candide, My Fair Lady i ara ha tocat Camelot.

Des de el dia 7 fins al 10 de maig s’han fet 4 concerts semi escenificats d’aquest imprescindible musical amb lletres i llibret de Alan Jay Lerner i música de Frederick Loewe, amb el següent repartiment:

Merlyn - Stacy Keach
King Arthur - Gabriel Byrne
Guenevere - Marin Mazzie
Sir Dinadan - Christopher Sieber
Sir Lionel - Marc Kudisch
Sir Sagramore - Will Swenson
Nimue - Erin Morley
A Page - Justin Stein
Lancelot - Nathan Gunn
Squire Dap - Weston Wells Olson
Pellinore - Christopher Lloyd
Lady Anne - Jane Brockman
Mordred - Bobby Steggert
Morgan le Fey - Fran Drescher
Tom of Warwick - Rishi Mutalik

La funció del dia 8 va ser retransmesa per la radio i és el que avui us deixo en la seva integritat, per tal de poder escoltar tota la part musical i si us ha agradat molt, també us deixo els enllaços per poder descarregar-la absolutament sencera, amb el text hi tot.

És una perla absoluta, sobretot pels experts infernemlandaires que freqüenten el bloc. Home, algun retret se li pot fer a Gabriel Byrne, que no posseeix el glamour de Richard Burton o Richard Harris, tots dos insignes intèrprets del rol de King Arthur, com ja vaig deixar constància al bloc.

Que Nathan Gunn interpreti al Lancelot és un goig per la vista i l’oïda (nosaltres ara ens centrerem en l’oïda). El proper 10 de juny també cantarà Show Boat al Carnegie Hall, espero que també ens arribi el document sonor, i que la fantàstica, per bé que una mica granadeta pel rol, Marin Mazzie faci la Guenevere aporta la sapiència de Broadway amb una veu encara radiant, tot hi així, en la seva entrada té algun problema amb l’afinació, que és resolt en la resta de la magnífica interpretació.

És un absolut goig veure com a la temporada de la New York Symphony Orchestra es programen musicals, amb aquest nivell musical i interpretatiu i és que quan s’estima un gènere…

A ara us deixo per escoltar la part musical íntegre, del primer acte:

i si el voleu descarregar complert, amb les parts parlades, heu de prémer:

Acte 1er, primera part

Acte 1er, final

Ara l’acte 2on.:

per descarregar el acte segon complert:

Acte 2on 1ª part

Acte 2on-final-

Avui us haig de confessar que estic molt il·lusionat en deixar-vos aquest post, aquesta versió del Camelot m’ha semblat SENSACIONAL!, de ben segur s’editarà un DVD d’aquests concerts, jo ho espero.

Què ho gaudiu!

DESCANSI EN PAU

LEYLA GENCER Estambul, 10 d’octubre de 1928 - Milà, 10 de maig de 2008

Ha mort la soprano que ho va cantar tot i bé. Sempre a l’ombra de Maria Callas ha fet una carrera llarguíssima i plena de interpretacions memorables.

En aquesta improvisada crònica a l’espera d’un post com cal, us deixo a la Gencer cantant la darrera escena de la Lady Macbeth a Palermo a l’any 1960.

Al Liceu la recordarem sempre per la increible Paolina del Poliuto (Donizetti) del 7, 11 i 13 de desembre de 1975, per bé que va debutar al teatre en la inauguració de la temporada 1962-1963 en la Norma.

Hom podia pensar que després del èxtasi col·lectiu en que ens va deixar Eiji Oue la setmana passada, després de l’experiència de la 3ª simfonia de Mahler, el programa d’aquesta setmana podia esdevenir una baixada, un desencís, fins hi tot algú va deixar escrit a In Fernem Land, el dubte de que Oue no fos un director del mateix nivell, més enllà del repertori post romàntic, del que ens ha deixat aquest any notabilíssimes proves de la seva excel·lència.

El concert d’avui s’iniciava amb la primera audició d’una obra de Josep Soler, “Le Christ dans la banlieu“, un poema simfònic per a orquestra sobre un text de Flaubert.

Jo sóc una mica escèptic davant la música simfònica escrita en els nostres dies, si bé és veritat que de mica en mica, els compositors d’aquí i d’arreu, van tornant a la melodia, de manera molt d’amagatotis, però sembla que hagin començat a deixar de banda els experiments més radicals, que d’alguna manera no ens han acabat d’endur enlloc, més enllà de en el millor dels casos a exercicis brillantíssims d’orquestració i efectes sonors.

L’obra de Josep Soler, té una durada de vint minuts, i durant tota l’estona, potser deixat endur pels efectes sonors dels clàxons i sirenes dels cotxes de policia o ambulàncies que sentim, m’han ofert una magnífica banda sonora per un film imaginari, del que m’he fet fins hi tot un guió, mentre anava escoltant la partitura. No he estat capaç de concentrar-me, potser un divendres, després d’una setmana prou farcida de motivacions laborals, a les 9 del vespre no és el moment més idoni per captar aquesta obra, però sense bloquejar-me, com tantes obres contemporànies que he escoltat com a taloneres del habituals concerts simfònics han aconseguit, aquesta d’avui m’ha mantingut distret amb la meva fantasia fílmica, amb lladres i serenos i fins hi tot he escoltat un tema molt líric, que ben be podria ser el leitmotiv sentimental per la parella protagonista.

Acabada l’obra inicial, el compositor ha sortit a rebre els aplaudiments de reconeixement del públic, i poca cosa més, hem escoltat el concert per a piano i orquestra núm. 4 en do menor, op 44 de Camille Saint-Saëns.

A la jove pianista Alba Ventura, delicada, elegant, musical i sensible, li ha mancat una mica més de força i volum en la pulsació, que malgrat els esforços de Oue per no tapar-la mai, com la setmana passada a la Stutzmann. Però és clar, el piano del concert de Saint-Saëns te moments on ha de dialogar de tu a tu amb l’orquestra i ho hem intuït, però no pas sentit.

En el Allegro moderato i l’andante inicial, Alba Ventura ha creat atmosferes interessants i quasi debussinianes, amb sons molt delicats. Els problemes o més ben dit la carència de força i volum, ha fet que el Allegro Vivace-Andante-Allegro del segon i tercer moviment, el piano no tingués en molts moments la presència necessària i l’orquestra que tota l’estona ha mantingut el motor a mig gas, no ha lluït com jo hagués volgut. Tot hi així el públic ha premiat la sensibilitat de la pianista que ens ha ofert una delicada propina entre els atacs tísics habituals, sempre impertinents, però en un solo de piano, encara més.

Bé, a la segona part teníem la prova de foc pel meu admirat Eiji Oue, amb la Simfonia núm. 1 en do menor, op 68 de Johannes Brahms.

Habituats al gest ampli i espectacular, a les explosions sonores i una mica a la grandiloqüència de la setmana passada, avui Oue m’ha sorprès per la seriositat de l’exposició, amb un tempo general, tranquil i reposat, amb una concepció molt clàssica d’una simfonia titllada de beethoveniana i amb notoris ressons wagnerians.

Sempre en les interpretacions del director japonés, podem fruir del detall en que fa tocar totes les parts solistes, que un cop acabat el concert els musics de l’orquestra que l’han interpretat, son tractats de manera extraordinàriament afectuosa i carinyosa pel director.

En el quart moviment, després dels dos moviments centrals especialment notables, Oue ens ha ofert una interpretació brillantíssima del Allegro non troppo, ma con brio que conclou la magnífica primera simfonia.

No vull repetir el que ja he dit moltes vegades, sempre que ell dirigeix, però és que és notori que els musics de l’OBC sembla que toquin amb més ganes que els altres concerts, amb una motivació especial, fruint del que fan.

Menció especial per al primer violí que avui era Kai Gleusteen i que ens ha ofert una actuació sensibilíssima amb un so bellíssim.

Quan ha acabat el concert m’he recordat de la Papagena i el Barbebleue, dos autèntics admiradors de l’obra de Johannes Brahms. Estic segur que els hi hagués agradat molt aquest concert. A veure si puc deixar-vos la prova sonora.

ACTUALITZACIÓ:

Si voleu baixar la simfonia de Brahms premeu aquí

Gràcies Colbran

No, no Nanette, el musical de Vincent Youmans i Irving Caesar, Otto Harbach, amb llibret de Otto Harbach i Frank Mandel, és un cas curiós de musical que va obtenir més èxit en una reposició que en la pròpia estrena.

Es va estrenar al 11 de març de 1925 al Palace Theatre de Londres i va estar en cartellera 665 representacions. El 25 de setembre del mateix any es va estrenar a Broadway i va romandre 321 representacions.

L’origen d’aquest musical l’hem d’anar a buscar en una obra teatral estrenada a l’any 1919 amb el nom de My Lady Friends.

De No, No, Nanette es varen fer adaptacions cinematogràfiques al any 1930 dirigida per Clarence G. Badger i protagonitzada entre d’altres per Bernoce Claire, Alexander Grey i Zasu Pitts, però amb música de Cecil Copping i Alois Reiser.

A l’any 1940 es filma un altre versió, aquest cop dirigida per Herbert Wilcox i protagonitzada per Anna Neagle, Victor Mature i repetint Zasu Pitts. Aquesta amb la música de Youmans.

A l’any 1950 l’ensucrada Doris Day, Gordon McRae, Eve Arden i Billy DeWolfe, protagonitzen una fallida adaptació anomenada Tea for Two, dirigida per David Butler.

Però a l’any 1971 a Broadway es reposa No, No, Nanette, amb un repartiment de luxe amb la mítica Ruby Keeler, acompanyada per Helen Gallagher, Jack Gilford, Patsy Kelly, Bobby Van i Loni Ackerman. Varen anunciar que el mític i llegendari Busby Berkeley supervisava l’espectacle, tot i que ara és diu que tan sols va ser un reclam comercial per portar més gent al teatre.

L’èxit de la producció va ser notabilíssim. Va guanyar 4 Tonys de les 6 nominacions que va tenir:

Millor actriu de musical per a Helen Gallagher
Millor actriu secundaria de musical per a Patsy Kelly
Millor vestuari per a Raoul Pène Du Bois
Millor coreografia per a Donald Saddler

Entre les melodies més famoses i notables trobem:

Tea for Two, en la versió que us deixo escoltareu a George Dvorsky i Rebecca Luker amb els Ambrosian Chorus, tots ells dirigits per l’eminent John McGlinn, a qui tantes excel•lents gravacions hem d’estar agraïts.

“You Can Dance with any Girl at All“. Escoltarem a Judy Kaye i Cris Groenendaal, dirigits per McGlinn però en un concert celebrat al abril de 1986 al Carnegie Hall de New York.

Finalment escoltarem “I Want to be Happy” amb Rebecca Luker en el concert del Carnegie Hall al any 1986.

Sense cap mena de dubte estem davant d’un musical anacrònic però deliciós. Amb un argument ple de mals entesos que com és lògic es resolen amb un obligat Happy Ending.

Què ho gaudiu.

Per acabar definitivament el tema d’aquest concert que ha donat per a tres posts, avui us deixo tal i com us vaig prometre la simfonia complerta, tal i com es va interpretar el diumenge 4 de maig de 2008 a l’Auditori. És la gravació del dia que hi vaig anar jo.

Haig d’agrair a la Mariona que diumenge va gravar el concert i després que l’edités per tal de que jo podés tenir-lo a disposició avui, és a dir, el tinguéssiu a disposició vosaltres.

Gaudiu-lo, val la pena, malgrat que les retransmissions mai podran trametre l’emoció dels silencis, del gest i d’aquella comunió única que es viu a la sala, quan Oue dirigeix.

Premeu els CD’s per baixar els arxius

CD1

CD2

Gustav Mahler
(Kalixte, Bohèmia 1860-Viena 1911)

Simfonia núm. 3 en re menor (1893-1896)

I. Kräftig. Entschieden
II. Tempo di menuetto. Sehr mässing
III. Comodo. Scherzando. Ohne Hast
IV. Sehr langsam. Misterioso. Durchauss ppp
V. Lustig im Tempo und keck im Ausdruck
VI. Langsam. Ruhevoll. Empfunden

Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya
Nathalie Stutzmann, contralt
Cor Madrigal (cor de dones) - Mireia Barrera, directora.
Cor Vivaldi: Petits Cantors de Catalunya - Òscar Boada, director.
Director: Eiji Oue

Auditori de Barcelona, Diumenge 4 de maig de 2008

Posts relacionats:

• Nathalie Stutzmann canta Mahler
• Eiji Oue: Reclinatori

Diumenge passat em vaig commoure una vegada més amb la simbiosi formada per Eiji Oue dirigint la 3ª simfonia de Gustav Mahler i ja en vaig deixar constància en el post del dilluns.

Us vaig prometre els enllaços del concert, però de moment no he pogut obtenir-lo sencer.

Us deixo el cinqué moviment “Lustig im Tempo und keck im Ausdruck“, amb la fantàstica intervenció de la contralt francesa Nathalie Stutzmann que puc dir que a la sala no sonava així de present, acompanyada pel cor Madrigal (dir: Mireia Barrera) i el Cor Vivaldi (Dir:Òscar Boada).

Prometo fer els deures i deixar-vos els enllaços de tots els moviments.

Escolta home!
Què diu la mitja nit profunda?
Dormia!
M’he deixondit ja d’aquest somni!
El món és profund
i mé profund pensat que el dia!
El seu dolor és pregon!
Més ho és el goig, però, que el mal.
El mal diu: Mor!
Més tot goig cerca eternitat,
fonda, profunda eternitat!

Bimm, Bamm!
Cantaven tres àngels una dolça cançó,
joiosa, beata, el cel ressonava,
Criden de goig,
també perqué
és Pere lliure de pecat.
I quan segué el Senyor Jesús a taula
i menjà el sopar
amb els dotze apóstols
digué el Senyor Jesús:
“Què fas, docs, tu aquí?
Tan bon punt et miro,
tu plores per mi!”
-com no ploraria
(Tu, Déu bondadós,
Tu no has de plorar)
si he transgredit
els deu manaments?
Me’n vaig i ploro amargament!
(tu no has de plorar)
Oh, compadeix-te de mi!-
si tu has violat els deu manaments,
cau de genollons
i prega el teu Déu!
Estima Déu en tot moment,
així obtindrás l’eterna joia!
La joia eterna!
és una santa ciutat, la joia eterna!
que no té cap final,
la joia eterna!
fou preparada a Pere
i a tots per Jesús
com a benaurança!

Si algú vol baixar aquest moviment premeu aquí.

La Opera de Los Angeles (LAOPERA) que dirigeix Plácido Domingo, va muntar el mes de març de 2007 una nova producció en anglès, per això “Rise and Fall of The City of Mahagonny“, de la magistral òpera de Kurt Weill i Bertolt Brecht, que fa quinze dies vaig veure a la Komische Oper de Berlín en una versió radicalment diferent a la que ara ens ocupa.

S’acaba d’editar un DVD d’aquelles representacions dirigides per James Conlon, director musical de la casa i John Doyle en la part escènica.

Es van escollir, per cobrir les parts femenines, a dos actrius del millor Broadway actual, l’espectacular Audra McDonald i la diva Patti LuPone. Pel protagonista masculí es va buscar a un tenor líric Anthony Dean Griffey, amb la qual cosa s’uneixen dos móns musicals que no sempre son fàcils d’encaixar amb resultats dispars, però anem a pams.

Aufstieg und Fall der Stadt Mahagonny en l’original alemany, és una òpera sense concessions al melodrama i al sentimentalisme tan consubstancial del gènere operístic. Si al text de Brecht li cal una actualització en profunditat, com va intentar de manera no del tot reeixida Andreas Homoki a la Komische Oper, a la música de Weill no l’afecta el pas dels anys, amb una força que persisteix trencadora i alhora popular. No és una partitura tan assequible com Die Dreigroschenoper (L’Òpera dels tres rals), però no estalvia moments gloriosos, sobretot per a la Jenny i la seva extraordinària Alabama song o el final del segon acte.

Pel que fa al text que tant va escandalitzar al Liceu en les representacions del febrer de l’any 1971, en les que varen suposar l’estrena a Espanya, ara ja no té la força que podia tenir en l’època de l’estrena. Els excessos del menjar i del sexe han deixat sense força tota l’argumentació del segon acte i resta tan sols, i no és poc, l’ambició i els diners, com a únic argument encara vigent, tal i com va voler reflectir Homoki a Berlín obviant els excessos pantagruèlics, sexuals i pugilístics, deixant com a únic argument els diners que Jimmy regala i dona i que i són negats quan els necessita, donant-li tothom l’esquena.

En el muntatge de LAOpera, la proposta de John Doyle és absolutament respectuosa amb l’original, però es permet alguns canvis anacrònics en el temps que finalment passa de la primera meitat del segle XX a els nostres dies, sense que hi hagi aparent explicació.

Pel que fa a l’elecció dels protagonistes, barrejar actors cantants de Broadway (McDonald-LuPone) amb cantants del món operístic, té els seus riscos i la veritat és que a part de veure el micro de la LuPone, no sé pas com encaixaria el so dels uns o dels altres, o és que potser tots estaven amplificats?.

Patti LuPone és una actriu i cantant amb fama contrastada, però no m’acaba d’agradar com soluciona la impostació de la seva veu, que permanentment oscil·la entre el cant declamat i la veu permanentment engolada, lluitant per sobrepassar l’orquestra. El rol de Leocadia Begbick està escrit per a una mezzosoprano i la LuPone no ho és, més aviat és una soprano, però no acaba d’encaixar ni com a cantant d’òpera ni com a cantant de musical. Sembla que la seva exitosa interpretació, també sota la direcció de Doyle, de la Mrs. Lovett de Sweeney Todd a la LAO, va fer que acceptes aquest rol que jo crec que no li escau.

Audra McDonald en canvi, llueix unes facultats vocals esplèndides i enlluerna especialment per la seva poderosa presència i actuació escènica, molt desagradable, bruta i desencisada, tal i com marca la dramatúrgia sense cap concessió, però la veu sempre impostada de manera correcta, posseeix un registre de soprano molt generós. En molts moments he vist a qui s’emmiralla la nostra Nina, però renoi, quina diferència.

Anthony Dean Griffey contrasta una presència poderosa amb una veu de tenor líric, molt líric, amb alguns sons massa blancs, que no s’ajusta amb els moments més dramàticament exigents com la fantàstica escena que inicia el tercer acte, “When the sky turns brighter”

Robert Wörle fa un bon Fatty i Donnie Ray Albert un desagradable Trinity.

El cor de LAOpera no m’ha semblat gran cosa, sobretot la important part masculina, amb una corda de tenors bastant feble.

M’ha agradat força la visió i concertació de James Conlon, un director que no estimo gaire i que fa uns quants anys em va destrossar un concert de Wagner i Strauss amb Ben Heppner de protagonista, a La Bastille, quan ell n’era el director titular.

Un Mahagonny al llindar de Broadway, però amb punts d’interès per revisar una obra que ves per on tenia oblidada i que en qüestió de quinze dies he actualitzat.

Us deixo uns youtubes de la producció:

Comencem per l’Alabama song de la McDonald.

Un petit tast on podeu veure als principals protagonistes en acció

La presentació de la Leocadia de la Patti LuPone

]]> http://ximo.wordpress.com/2008/05/06/rise-and-fall-of-the-city-of-mahagonny/feed/ ximo http://ximo.wordpress.com/2008/05/05/eiji-oue-reclinatori/ http://ximo.wordpress.com/2008/05/05/eiji-oue-reclinatori/#comments Sun, 04 May 2008 22:00:43 +0000 ximo http://ximo.wordpress.com/?p=2267

Definitivament si haig de donar el reclinatori de la temporada a algú és a Eiji Oue.

El que arriba a fer-nos sentir el director titular de l’OBC en cadascun dels concerts que dirigeix es extraordinari.

L’OBC quan està a sota les seves miraculoses mans es transforma i malgrat no ser encara l’orquestra que tots desitgem, amb aquell so propi que tan sols les privilegiades, les millors orquestres solen lluir, assoleix altíssims nivells de veritable creació, moments inoblidables de vivències i emocions. És clar que amb la 3ª de Mahler, la cosa sembla que és més fàcil, oi?, doncs no.

La tercera simfonia, malgrat tenir un dels finals més extraordinaris, amb el V i VI moviment, no és de les seves simfonies, la que m’agrada més i potser és culpa del seu llarguíssim inici, amb aquell terrabastall sonor, rosant la grolleria, que tan li agradava al compositor.

Certament escoltar una simfonia de Mahler, amb totes les seves aparents contradiccions, no es pot entendre si no és en el seu conjunt i és precisament en aquest contrast on rau part del atractiu de la seva obra.

En el concert del matí de diumenge estava assegut les butaques més extremes de les llotges de tercer pis, amb una visió perfecte d’Eiji Oue, del que us haig de dir, que no he pogut treure els ulls del damunt en tot el concert, tal és el grau de magnetisme i fascinació directorial que exerceix, amb el seu gest, sempre ample i expressiu, per així substituir la seva petitesa física davant la descomunal massa simfònic coral que te a les seves ordres.

De tots els molts moments màgics del concert podria dir fàcilment que el cinquè moviment amb l’entrada de la contralt Nathalie Stutzman és el que m’ha commogut més, però no. Us diré que quan he rosat pràcticament la glòria, ha estat en aquest fantàstic solo del pothorn magistralment tocat per la joveníssima Mireia Farrés, situada fora de la sala en el vestíbul del primer pis, per tant, amb un efecte sonor sorprenent, llunyà i misteriós que amb un acompanyament virtuós i preciós de l’orquestra, ha esdevingut un moment memorable.

Que el nostre auditori és negat per la veu humana és sabut per tothom i ja va sent hora que ens col·loquin el orgue per tal de veure si millora quelcom l’acústica, però si el solista que canta, no té un gran volum, com és el cas que ens ocupa, els problemes poden ser dramàtics. Aquest cop no ho ha estat, doncs Oue ha fet tot el possible per no tapar mai a l’exquisida Nathalie Stutzman, que posseint una veu preciosa i rodona, no ha destaca’t mai pel seu volum. Ha cantat de meravella, sense cap concessió als efectismes en que es pot caure amb una música tan captivadora, acompanyada celestialment per les dones del Cor Madrigal i el fabulós Cor Vivaldi. Les veus homogènies i ben projectades han complert amb magnífics resultats el màgic moment que Mahler els regala.

Punt i a part requereix el Langsam. Ruhevolt. Empfunden final, on la ja magistral música ens situa en un dels moments àlgids del opus mahlerià, però és en aquests moments, on Oue exerceix la seva fascinació, el carisma i la capacitat tan lloada i lloable de comunicar amb musics i públic el que ell vol dir i com ho vol dir.

Els silencis, les respiracions, els crescendos, les amples frases del fabulós tema central d’aquest adagi, marca de la casa, no pot estar servit millor.

Ser que és molt difícil, amb un final tan sublim com el d’aquesta simfonia i sobretot quan ha estat tocat i dirigit d’aquesta manera, romandre uns segons en silenci. Caldria anar pensant en fer-ho en un futur, doncs la resposta del públic també forma part de la interpretació d’una obra i tan sols imaginar el que hagués suposat 10 segons de silenci, tot esperant que els braços encara enlairats de Oue, baixessin fins a una terrenal posició, m’emociona encara més. No ha estat possible, una allau d’aplaudiments ha envaït el silenci acabat de construir pel genial director.

A la sortida, impossible anar cap a casa sense comentar l’experiència amb el públic amic encara en estat de xoc, ha succeït el que ja s’està convertint en un ritual, per altre part simpàtic i preciós. Quan surt Oue per anar-se’n cap a casa, una explosió d’aplaudiments i bravos el saluden en ple migdia de maig. Ell en reverencial actitud nipona, saluda i es llença sobre el públic per saludar-lo i encaixar les mans amb uns ulls que li surten de les orbites i un somriure de orella a orella.

El proper cap de setmana, molt probablement es repetirà el ritual quan acabi de dirigir a Soler (Le Christ dans le banlieu), Saint-Saëns (el quart concert per piano i orquestra) i Brahms (la primera simfonia).

Què trigui molt a marxar aquest prodigi, aquest bé de Déu, mentrestant tindré ben net i polit el reclinatori, no us amoïneu, ell n’es el principal responsable de la seva utilització.

Sigmund Romberg, el music jueu, d’origen hongarès i nacionalitzat nord-americà, autor d’operetes tan conegudes com The Desert song (1924) o The Student Prince (1925), va estrenar al Imperial Theatre de Broadway a l’any 1928 l’opereta The New Moon, amb lletres de Oscar Hammerstein II.

Un del hits més destacables va ser “Softly As In A Morning Sunrise“, que en aquest diumenge del mes de maig us dedico per a tots vosaltres.

La versió que us proposo és la de la gran Helen Traubel, la cantant wagneriana dels anys 40 i 50 del MET, que va fer els seus intents d’aproximació a Broadway i al cinema, per a desesperació de Rudolf Bing.

La Traubel va intervenir en el biopic que Hollywood va dedicar a Romberg, la pel·lícula dirigida per Stanley Donen a l’any 1954 “Deep In My Heart“, on José Ferrer (l’oncle de George Clooney) interpretava al compositor i ella ens ofereix aquesta perla. Cliqueu aquí per visionar-la, el youtube, de tant en tant té aquestes coses.

Que ho gaudiu.

Enrere hem deixat el fred viatge schubertià per endinsar-nos en l’esclat de la llum primaveral.

El mes de maig, potser per qui hi vaig néixer, és el meu mes. La llum de les tardes que es resisteix a allitar-se, m’omple del optimisme que no m’agradaria mai deixar de transmetre.

Reynaldo Hahn (1874-1947) i Alvise Cicogna ens proposen una petita perla, que en la veu i l’art de Joyce DiDonato i Julius Drake, desitjo que us ajudin a pair aquest àpat de sensacions que ens esperem al sortir per portal de casa.

Bon profit! la primavera és aquí, no la deixeu passar de llarg.

LA PRIMAVERA

Giacinti e violete
Fa in tera Baosète
Che gusto! che giubilo!
L’inverno è scampà!
La Neve è svania,
La brina è finia,
Xe tepida l’aria,
El sol chiapa fià.

Amici, fa ciera!
Xe qua primavera!
Me’l dise quel nuvolo…
Senti! senti el ton!
Ohimé! che sta idea
El cuor me ricrea,
E tuto desmentego
Quel fredo baron!

Ancora un meseto,
E el rusignoleto,
Col canto, ne sgiozzolo,
Sul’ anima el miel.
Stagion deliziosa!
Ti vien cola rosa,
Ti parti col giglio,
Fior degno del ciel!

Penso que el premi a Parsifalito agradarà a més infernemlandaires, però ja que d’alguna manera “everybody” van encertar la ciutat, crec que ell no tindrà cap inconvenient en compartir-lo, tot i que a ell està dedicat especialment.

M’hagués agradat sorprendre’l amb alguna cosa de la Baltsa, de la que tots dos en som especials admiradors, però jo crec que no el puc sorprendre en res.

Buscant pels recons més amagats dels arxius operàtics, he trobat una cosa que no recordava que tenía. Es tracta d’un Roméo et Juliette de la Staatsoper de Viena de l’any 2006, canten Rolando VIllazón i Anna Netrebko, en una gravació bucanera total, plena dels entranyables sorollets característics d’aquestes tomes sonores, que no acostumen a molestar als diletants més avesats.

D’aquesta gravació que transpira emoció, veritat musical i interpretativa, amb tot el que això comporta i que podreu anar comprovant al llarg dels fragments, proposo en primer lloc i del acte segon, “L’amour! l’amour!…Ah! lève -toi, soleil!” amb mini gallet al final del generós agut i el fantàstic duo “Ô nuit divine!…Ah! ne fuis pas encore!…Adie mille fois!“

La segona proposta que faig en aquest regal al Parsifalito és el fantàstic duet que inicia el quart acte, amb un preludi suggeridor i una interpretació extraordinàriament viscuda dels dos cantants. “Va! je t’ai pardonné…Nuit d’hyménée…Roméo!qu’as-tu donc?“

Finalment escoltarem l’emocionant escena final “C’est là!…Salut! tombeau! sombre et silencieux!…Ô ma femme! Ô ma bien-aimée!…À toi, ma Juliette!…Console-toi, pauvre âme“.

Les representacions de Viena del any 2006 varen estar dirigides pel nostre ex, l’excel·lent Bertrand de Billy.

Espero que a Parsifalito i “algú” altre li haurà agradat, je, je, je.

TOTS, tots (Parsifalito, maac, joanpau, Patricia, Bocachete, Mei, Golaud, Alina, Assur, Glòria M., Papagena, Josep i Dandini) heu dit València que és el que s’havia d’encertar.

Felicitats a tots, ara bé el guanyad@r del concurs era aquell que en cas d’empat, mai hagués imaginat que tothom encertés, a part de la ciutat havia de donar les pistes correctes per arribar a València:

El resultat és:

Plácido Domingo + Ghena Dimitrova= Dodi Al Fayed
Paris
Lakmé
Bombay
Zubin Mehta
València (dirigirà Turandot al Palau de les Arts)

Aquesta seqüència ha estat encertada per:

Parsifalito, maac, Golaud, Papagena i Dandini.

Espero que tots estareu d’acord em la decisió que prenc en donar el premi del mes d’abril a Parsifalito. Ha estat el primer, a les 4 horetes d’haver penjat el concurs i això em sembla justificar allò de a quién madruga, ximo le coloca el Oscar.

FELICITATS PARSIFALITO i dorm una mica més!!!

Un dia d’aquests tindràs el post dedicat.

ACTUALITZACIÓ

Ja que sembla que la versió de “Per me giunto” de Plácido Domingo agrada us deixo l’enllaç per escoltar o baixar-la, si voleu. La cosa curiosa de la gravació és que Domingo canta els dos rols, Posa i Carlo.

En la primera gravació “Son io, mio Carlo…Per me giunto è il dì supremo“

En la segona gravació “Che parli tu di morte?…O Carlo, ascolta“

Apa a gaudir del duo Plácido & Plácido i de la tècnica!.