Saludos, desde Andalucía.

Com que no va de res dels altres, us ho poso aquí. Més que res, perquè penso que, vist tel que s’ha vist, val la pena.

Ahir vaig ser a l’estrena de “La cabeza del Bautista” de Palomar. D’entrada, mitja entrada: és a dir, si hi havia un 50% d’ocupació al teatre, ja som generosos. Ho trobo significatiu. Personalment, penso que alguna cosa falla per tot arreu.

El motiu és que, personalment, penso que val la pena que hi aneu: de les poques estrenes absolutes d”òpera vistes al Liceu (i a tot Barcelona) en els últims anys (els últims trenta, tranquil·lament), deu ser aquesta l’obra que més a prop està de ser una òpera més o menys rodona, amb tots els peròs que vulgueu (no hi compto el Llibre vermell de Benguerel, perquè és més una cantata que no pas una òpera). Té una música interessant, variada, amb troballes, amb un color orquestral molt adequat, de base tonal, melòdica, on s’hi poden trobar moltes coses, però amb un resultat atractiu, penso. Hi ha referències a la Salomé, però no com a cita literal ni com a pastitx, sinó en determinants tractaments orquestrals o girs harmònics. La vocalitat pot ser més discutible: penso que el tractament de personatges com Don Igi (Zapata) o el cec són adequats i funcionen (potser si no hi hagués hagut un tall com el de la Guerra Civil, potser l’evolució del teatre musical en castellà de les avortades avantguardes hagués pogut arribar a alguna cosa similar), recordant tractaments molt lingüístics com un Falla al Retablo, o un Bártok, o un Berg. Hi ha un cert us de la declamació, d’un cert sprechgesang, però sense passar-se. Potser el paper d’ella, de la Blancas, és el que li treu menys suc. Fins al final no llueix i podria ser més… no sé, potser és qui té una part menys “lírica”. En tot cas, l’escena final està molt aconseguida.

La música val la pena (podria haver-hi coses millors, potser, però està bé, de bo de bo) i, la veritat, si aquest noi comptés amb la confiança del teatre I DEL PÚBLIC, podria arribar a ser com un Boesmans a Brussel·les i podria fer coses vàlides, exportables i que podrien arribar a ser de repertori. Almenys, té alguna cosa, talent dramàtic. No té tocs folklòrics ni clarament reconeixibles, però hi ha moments amb un color, un to que sí que expressa alguna cosa rural i hispànica. Tampoc no és allò de “sona a sarsuela” que sovint es pot dir despectivament. Sona al que podria haver estat l’evolució natural de la sarsuela, potser, si Berg o Janacek n’haguessin fet alguna. Hi ha una obertura, amb el cor amagat, que és una bona introducció al clima general de l’obra.

I, finalment, per fi trobem una òpera nova amb argument! El llibret funciona! Al contrari que a Gaudí o D.Q. (o a la recent Ciutat de l’avarícia, que tenia un llibret teatral, però dolent amb ganes) o El ganxo, aquest llibret explica una història amb suc, amb tensió, amb moments dramàtics. Val a dir que la primera part, potser s’allarga abans de començar propiàment el conflicte. Està bé la presentació de l’ambient, dels personatges, etc., però potser és un pèl anecdòtic. Potser alguna intervenció de la Pepona (la Blancas) hagués ajudat a encaixar millor les dues parts.
La imbricació música i text està aconseguida. La posta en escena, correcta. També funciona. Potser algun detall secundari no agradarà, però és molt secundari, la veritat.

La interpretació… no sé. Zapata molt bé, potser té el paper més agraït. Els altres, ho fan bé. De la Blancas, maquíssima i dominant, com sempre, uns enormes tacons, no sé… m’esperava més intensitat. Potser és una tesitura massa dramàtica per a la seva veu. Una vocalitat poc adequada a ella, potser? Quan arriba al final… no sé. Actua molt bé, això sí.

En fi, que deu ser la millor obra estrenada en anys, i l’única amb reals possibilitats de fer-ne alguna cosa més, d’una extensió raonable (90 minuts, com una pel·lícula), sense entreactes, i val la pena conèixer-la.

Ara, davant d’això, és raonable que en un torn d’abonament no hi vagi ni la meitat de la gent? I que la que hi ha reaccioni amb una fredor tan gran. De bo de bo que hem vist coses molt pitjors i s’hi ha aplaudit més. L’orquestra va sonar molt bé, els cantants van estar bé, la música era bona… Si hagués saludat Britten, a La mort a Venècia, l’haguéssim tractat igual? I segur que a qui no va agradar ahir La cabeza, tampoc no devia agradar-li La mort. Que estem escarmentats de tants bodris contemporanis i ja en passem? Pot ser, però correm el risc d’equivocar-nos.

Penso que en aquest cas, val la pena. Aneu-hi, si podeu. Jo hi tornaré perquè, amb l’entusiame desvetllat, dubto que el teatre torni a apostar per alguna cosa així. Ja us dic que si Boesmans fos d’aquí no hagués estrenat ni la primera òpera.

Sóc seguidora del teu bloc, encara que aquesta és la primera vegada que t’escric. Agraeixo sempre els teus comentaris i les cròniques que fas de les òperes del Liceu, que sovint coincideixen amb les meves opinions. A partir d’ara, potser gosaré a deixar-te algun comentari meu, perque no puc contenir-me d’explicar a algú que ho pugui apreciar, que la setmana vinent aniré a Zurich a veure Tosca (Magee, Kaufmann, Hampson). Ja us en faré cinc cèntims.

Rodiazsa, efectivament feia temps que no deixaves cap comentari. La pàgina de suggeriments la vaig pensar més de cara a fer millores al blog, però no t’amoïnis que faré una visita pel teu, tot desitjant-te molta sort en aquesta apassionant aventura blogaire.

Domènec

A Joaquim, el creador de este blog, le entusiasma Wagner y “Lohengrn” fue el segundo título de ópera visto por él en el Liceu, cuando tenía 14 años.

“El ballet “El Corsario” se estrenó en la Ópera de París en 1856, con coreografía de Joseph Mazilier inspirada en el poema de Lord Byron. Aunque la partitura de la obra pertenece a Adolphe Adam, el presente pas de deux, añadido por Marius Petipa en 1899, utiliza música de Riccardo Drigo. En 1868, Marius Petipa y Jules Perrot hicieron una reposición de este ballet para el Teatro Bolshoi de Moscú que es la que conocemos en nuestros días”

El corsario es un ballet que incluye un gran número de enredos, trajes, decorados, colores, luces y sobre todo mucho baile. Es como un libro de cuentos ilustrado, un TBO. Hay que verlo con mucho humor y una sonrisa. Parece una película en technicolor con Errol Flynn. La historia es una mezcla de El rapto en el serrallo y Titanic, con naufragio incluido. Como sucede en muchas óperas y ballets el argumento es la excusa para el baile. Contiene una verdadera cascada de pasos virtuosos ejecutados por piratas y odaliscas, pachás y esclavos, mercaderes y ladrones. Es un ballet de aventuras con sus ingredientes de raptos, rescates, amores, traiciones y fantasía e incluye unas cuantas joyas coreográficas. Una vez que empieza, el baile no se detiene. Abróchense los cinturones, relájense y gocen.

El corsario es un verdadero catálogo de estilos coreográficos y musicales. Música de Adam, Pugni, Delibes, Drigo y Oldenburg. Otras versiones añaden a Minkus y Trubetskoi. El legado de Petipa es interpretado con cierta libertad por las compañías de ballet, al igual que la obras de Shakespeare lo son en el teatro y el cine. Durante décadas los maestros soviéticos adaptaron los ballets dándoles su estilo sobre todo a la coreografía masculina. Pero la obra de Petipa se vislumbra en todo momento y es la que mantiene la hermosa y ordenada estructura clásica.”