SCHUBERTÍADA DE VILABERTRAN 2016: MAURO PETER I HELMUT DEUTSCH INTERPRETEN DIE SCHÖNE MÜLLERIN

El 19 de setembre de 2012 us vaig deixar un apunt que deia Mauro Peter un nou tenor a seguir. Doncs bé, aquell jove tenor desconegut que va cantar Die Schöne Müllerin acompanyat de l’eminent Helmut Deutsch a la Schubertíada de Schwarzenberg substituint a Anja Harteros en una de les seves habituals cancel·lacions, ha debutat a Vilabertran amb el mateix programa i acompanyant en una sessió que el concentrat, atent, educat i respectuós públic que no omplia la Canònica de Santa Maria, dubto que oblidem en molt temps, perquè com ja es veia a venir l’any 2012, el tenor suís que encara no ha fet els 30 anys, és un prodigi de sensibilitat, musicalitat i expressivitat que dubto que deixi indiferent a ningú, ni tan sols als lletraferits del lied (alguns dels que conec i que no es van perdre l’esdeveniment, en acabar feien una cara de satisfacció que els delatava). Continua llegint

TANGLEWOOD 2016: UNA APROXIMACIÓ A AIDA (Opolais-Urmana-Caré-Vasallo.Youn;Nelsons)

Kristine-Opolais-Andris Nelsons-BSO-Aida-20-08-2016-Tanglewood-foto_Hilary-Scott

Kristine-Opolais-Andris Nelsons-BSO-Aida-20-08-2016-Tanglewood-foto_Hilary-Scott

 

El Festival de Tanglewood íntimament lligat a l’orquestra Simfònica de Boston, ha ofert aquest any una aproximació a l’Aida de Verdi,oferint els dos primers actes, no sé si per prudència dels solistes o perquè l’òpera sencera s’excedeix en molt dels horaris dels  tradicionals concerts a l’aire lliure.

L’ocasió era interessant per copsar la mirada que Andris Nelsons donaria a la direcció d’aquesta popular òpera i sobretot per veure com la seva senyora, la soprano Kristine Opolais se’n sortiria del mig repte després d’haver-ho intentat l’any 2006 a la seva nadiua  Riga, amb resultats que van fer aparcar el rol durant una llarga temporada. Ara sembla que Opolais ho vol tornar a intentar i de moment ens ofereix aquest interessant tast que evita l’acte del Nil, un veritable parany que amb l’excusa de la llargada salva i demora per a un més que probable segon intent abans de assumir-la, si cal, sencera. Continua llegint

UNA ALTRA GRAN LLIÇÓ DE JOHN ELIOT GARDINER: LA MÚSICA EN EL CASTILLO DEL CIELO

Die Thomaskirche de Leipzig

Die Thomaskirche de Leipzig

…”Más problemático aún era el hábito tan extendido de que los fieles llegaran tarde y se marcharan pronto. Las iglesias de Leipzig  estaban “Bastante vacías” al comienzo del servicio, escribió Johann Friedrich Leibniz en 1694 y, según Christian Gerber, ocurriendo lo mismo casi cuarenta años después por toda Sajonia. Para combatirlo, se promulgaron ordenanzas eclesiásticas, se designaron encargados de impedir que las personas salieran a todo correr “como ganado” después del sermón, y se ordenó a los predicadores que reprendieran a todos aquellos que no entraran en la siglesias a tiempo para cantar y que esperaban fuera hasta que se daba la señal de que el predicador estaba a punto de subir al púlpito. Parece ser que los miembros más distinguidos de la élite municipal de Lepizig (especialmente las mujeres) se enorgullecían de llegar hasta una hora tarde. Según Gerber , esto se debía a que eran demasiado perezosas para levantarse de la cama antes y, al contrario que la “gente común” que hacía su trabajo antes de ir a la iglesia, estas  damas pasaban demasiado tiempo vistiéndose, acicalándose y bebiendo café. Al hacer su entrada de forma ostentosa justo a tiempo para el sermón y bajo la mirada al completo de todos los hombres sentados en las galerías, daban lugar inevitablemente a elaborados rituales formales de saludo: levantar el sombrero, inclinarse para saludar, dar la mano, etc. El consiguiente barullo coincidía exactamente con la interpretación de la Predigtmusik, la cantata dominical compuesta especialmente por Bach.

Gottsched hace una sátira de una mujer joven que está tomando rapé y se lo ofrece a sus admiradores masculinos desde su banco, mientras que von Rohr reprende a los jóvenes petimetres por el modo en que hacen ostentación de sus malos modales: también llegan tarde, hablan, se duermen, molestan a sus vecinos refunfuñando y suspirando durante las oraciones, leyendo sus cartas o periódicos, una conducta que ellos mismos aborrecían en el teatro de ópera. Los fieles tenían la costumbre de hablar durante la música, aunque la generosa población de soldados y jornaleros, que estaban de pie al fondo de la iglesia en un domingo cualquiera, solía llevarse gran parte de las culpas (como transeúntes se les prohibía por ley la posibilidad de alquilar bancos). Aquí existen paralelismos visuales en los cuadros de artistas holandeses como Emanuel de Witte y Hendrick van Vliet, que retrataron a perros orinando en la Oude Kerk de Delft perfectamente encalada. Podría pensarse que era realmente difícil confiar en que pudiera escucharse la música sobre este trasfondo en que unos miraban a otros, se hablaba incesantemente, se arrojaban dardos de papel y otros objetos a las mujeres que estaban sentadas abajo, se lanzaban miradas libidinosas a damas jóvenes que constituían un buen partido e incluso había perros corriendo a sus anchas por el interior de la iglesia.

Text extret del llibre La música en el castillo del cielo” escrit per John Elliot Gardiner, traduït al castellà per Luis Gago. Editorial Acantilado Primera edició maig de 2015.      Continua llegint

SALZBURG 2016: EL COLLEGIUM VOCALE 1704 INTERPRETEN MONTEVERDI I LA MISSA SALISBURGENSIS DE BIBER

Catedral de Salzburg 27 de juliol de 2016. Festival de Salzburg 2016 Missa Salisburgensis Collegium Vocale 1704

Catedral de Salzburg 27 de juliol de 2016. Festival de Salzburg 2016 Missa Salisburgensis Collegium Vocale 1704

Avui un canvi de registre tot i no moure’ns del Festival de Salzburg 2016.

Assistirem al concert que va tenir lloc el passat 27 de juliol a la catedral de Salzburg on es van interpretar obres de Monteverdi i la famosa Missa Salisburgensis de Biber.

Es té la convicció que la Missa Salisburgensis va ser composta per celebrar el 1100 aniversari de la fundació de l’arquebisbat de Salzburg l’any 1682.

La partitura és extraordinària i va ser redescoberta en el S.XIX. L’estudi de les marques d’aigua en el manuscrit data el treball entre el anys 1654 i 1696, i l’autoria es creia que per raons cronològiques podia ser d’Orazio Benevoli (1605-1672) o d’Andreas Hofer (1629-1684), però finalment i després d’estudis profunds s’atribueix a Heinrich Biber.  Continua llegint

EL CONCURS D’AGOST 2016 (4/5): A la recerca d’un ofici

pista 4_1

Un compositor, un escultor i una cantant, de moment tenim aquestes 3 pistes que degudament ordenades i amb les dues que ens falten, ens portaran a aquest ofici que busquem.

Per ajudar-nos, ens farà falta saber qui ens va deixar aquesta “perla”: Continua llegint

DANIELA DESSÌ (1957-2016)

Daniela Dessì Fotografia de Nicola-Allegri

Daniela Dessì Fotografia de Nicola-Allegri

Costa entendre i acceptar que Daniela Dessì hagi mort.

La primera vegada que vaig veure a Dessì va ser al Liceu cantant Desdemona al costat de Plácido Domingo i Silvano Carrolli, dirigits per García Navarro i Piero Faggioni. La joveníssima i bellíssima soprano va cantar com atemorida en mig de la força tempestuosa de l’orquestra verdiana sota la direcció efectista del malaurat director espanyol, d’un Domingo abassegador que va motivar les més llargues ovacions que jo hagi escoltat mai al Liceu després d’una representació i d’un Silvano Carroilli vociferant, gens subtil i intentant imitar a Titto Gobbi sense ni tan sols aproximar-se al seu il·lustre col·lega.

Dessì no tenia encara els 30 anys i potser era el seu debut en el rol, no ho he pogut contrastar, però recordo que en molts moments va quedar tapada per els excesos orquestrals, ara bé quan va venir el torn de la gran escena del quart acte, amb l’orquestra obligada  a pregar al seu costat, aleshores va sortir tota la dolçor, la musicalitat i el temperament d’una soprano que esdevindria imprescindible en molts teatres importants sota la direcció dels més grans mestres i en les produccions més rellevants. Continua llegint

GLYNDEBOURNE 2016: BÉATRICE ET BÉNÉDICT (D’Oustrac-Appleby-Karthäuser-Sly-Lhote-Bradić;Pelly-Manacorda)

El Festival de Glyndebourne va inaugurar l’edició 2016 del seu prestigiós festival, homenatjant a Shakespeare amb la poc freqüent Béatrice et Bénédict del sempre sorprenent i per a mi estimat Hector Berlioz.

Aquesta és la darrera òpera del compositor francès, una comèdia basada en “Molt soroll per a no res”, just en un moment no pas alegre de la seva vida, ja malalt i a pocs anys de morir. Berlioz no sembla, malgrat l’enorme admiració que sentia per Shakespeare extraure tot el suc possible de la brillant comèdia, ja sigui perquè aïlla els números musicals entre diàlegs parlats, ja sigui perquè no és capaç d’escriure un llibret a l’alçada de l’original, per respecte al geni anglès o per incapacitat literària d’aproximar-se a l’original. El cas és que Berlioz escriu una música deliciosa però que per culpa de les parts parlades esdevé inconnexa i per tant el desenvolupament dramàtic pateix de fluïdesa. Els diàlegs parlats acaben banalitzant els rics caràcters psicològics dels personatges i tot plegat queda com un petit scherzo teatral, això si, amb una música admirable. Continua llegint

SALZBURG 2016: THAÏS (Rebeka-Domingo-Bernheim-Shibambu; Fournillier)

I l’anunciada Sonya Yoncheva va decidir cancel·lar, qui sap si per preparar la Norma (error descomunal) que Netrebko no va voler cantar (va fer santament) en la propera inauguració de la ROH i va permetre que Marina Rebeka es fes amb el rol protagonista de Thaïs de Jules Massenet, que en versió de concert s’ha programat al Festival de Salzburg en una única funció el dia 16 d’agost i que és la que avui us porto a IFL.

Òbviamennt, i després d’escoltar la magnífica Iris de Montpellier, la baixa de Yoncheva era un handicap important perquè ella és la protagonista quasi bé absoluta de l’òpera i perquè la soprano búlgara és una de les veus i les artistes més interessants, remarcables i brillants del panorama. La substitució per la sempre eficaç soprano letona Marina Rebeka era a priori un mal menor, ja que si bé no posseeix un veu tan complerta i d’ampli registre com Yoncheva, garantia qualitat. Però Rebeka sabia que l’oportunitat mereixia un triomf esclatant i per tal d’aconseguir-lo, que ho va fer, va posar-ho tot per ser recordada. Fraseig intens, interpretació apassionada, seguretat i fermesa vocal, valentia en la zona aguda i seducció, al cap i a la fí aquesta és l’arma letal de Thaïs, la seducció que porta de cap a Athanael que és qui la vol redimir i acaba liró davant del misticisme de darrera hora de la seductora cortesana esdevinguda monja. Continua llegint

SALZBURG 2016: DIE LIEBE DER DANAE (Stoyanova,Konieczny,Siegel;Hermanis,Welser-Möst)

Hofmannsthal va donar l’esborrany d’aquesta òpera a Strauss amb el títol de “Danae oder die Vernunftsheirat” (Danae o el matrimoni de conveniència) l’any 1920, però el compositor la va deixar madurar perquè li va interessar més l’argument de “Die ägyptische Helena”. Anys (molts) més tard la va reprendre, sense Hofmannsthal que ja havia mort (1929), donant el material original a Josef Gregor per tal de que confecciones el llibret definitiu.

L’obra es va programar per ser estrenada al Festival de Salzburg de 1944 sota la direcció de Clemens Kraus, però l’intent d’atemptat a Hitler va motivà que Goebbels prohibís qualsevol activitat teatral en tot el Tercer Reich. Es van fer tots els assaigs, fins i tot el general que es va fer el 16 d’agost amb l’assistència del propi Strauss, però l’estrena no va ser possible. Finalment es va programar per ser estrenada en l’edició de 1952 del festival salzburguès sota la direcció del mateix compositor, però el compositor va morir l’any 1949 i l’estrena va anar finalment a càrrec del director inicialment previst, Clemens Kraus, amb Annelies Kupper com a Danae, Paul Schöffler com a Júpiter i Josef Traxel com a Mercuri. L’any 1944 la van assajar Viorica Ursuleac, Hans Hotter i Franz Klarwein.

És una obra menor, amb un inici feixuc degut a un llibret poc inspirat, però que té moments d’aquells que Strauss es deixa endur per aquell finíssim instint teatral, la gloriosa inspiració melòdica i l’exuberant, transparent i espurnejant orquestració del segon acte i sobretot el tercer, on el mateix Strauss reconeixia que es trobava la millor música a partir de l’inspirat interludi que ja ens prepara l’atmosfera per l’escena final amb un solo de Danae, marca de la casa, per deixar-nos bon gust de boca. Continua llegint

SALZBURG 2016: FAUST (Beczala-Agresta-Abdrazakov-Markov-Erraught;Pérez)

Iniciem el periple estiuenc salzburguès del 2016 amb la producció de Faust de Charles Gounod.

No he pogut veure encara la producció però per les fotografies tot em fa creure que és un nyap més, en aquesta ocasió degut a Reinhard von der Thannen, a l’estil de Neuenfels (el creador del Lohengrin bayreuthià dels ratolins).

Només us parlaré de la qüestió musical i vocal que he escoltat gràcies a la retransmissió radiofònica de la Ö1 austríaca. Continua llegint

LUCERNA 2016: RICCARDO CHAILLY S’INAUGURA AMB LA 8ª DE MAHLER

No em vull comparar amb Claudio Abbado, Déu me’n guardi, però entre les coses que m’uneixen amb el gran mestre milanès hi ha la poca estima per la vuitena de Mahler, i això en un mahlerià tan excels i indiscutible com ell em reconforta, perquè massa sovint em sento d’un altre planeta quan constato una i una altra vegada mentre escolto aquesta simfonia, que no em diu absolutament res i això em passa perquè no l’entenc, no m’interessa, no em transmet, ni em transporta, ni em trasbalsa com tantes i tantes obres d’aquest genial compositor. És clar que els darrers 20 minuts són de traca, però m’agafen esgotat de tanta cridòria, de tanta desmesura i de tanta i tanta trompeteria dit sigui en el sentit figurat i literal del terme.

El mestre Abbado en els darrers anys de la seva inoblidable vida musical va deixar el bo i millor del seu mestratge en el Festival de Lucerna, on va voler fer la música a la seva manera, lluny de les fastuositats dels grans festivals d’estiu i en les condicions de treball que ell volia, amb una orquestra feta adhoc amb els millors solistes de les millors formacions i immers en el marc d’un ambient propici per fer història des de l’essència. Va ser en aquest marc i després de la greu malaltia que va patir, on ens va deixar el seu imponent testament musical amb inoblidables direccions de les obres que més estimava, entre elles les simfonies de Gustav Mahler de les que ja ens havia deixat un llegat menys definitiu en el seu pas per la Berliner Philharmoniker. A Lucerna, ves per a on,  les va fer totes menys aquesta vuitena que o bé l’anava deixant per l’última o senzillament va pensar que el millor era deixar-la pel seu successor, com així ha estat  i Riccardo Chailly, un altre mahlerià confés i aquest si, entusiasta director de la vuitena, ha inaugurat el festival i la titularitat del festival amb la simfonia que li mancava a Abbado, en un gest de relativa continuïtat, ja que tothom sap que el festival ja no serà el mateix sense l’esperit de qui el va fundar, quelcom que no vol dir que sigui pitjor, però si diferent, tot i que esperem que aquell esperit a la recerca de l’essència perduri, i a ser possible que s’assoleixi aquella comunió entre el públic i els músics que el gran Abbado va aconseguir amb aquells llargs i envejables silencis abans dels esclats entusiastes d’un públic definitivament entregat a l’experiència de viure la música en lloc només d’escoltar-la. Continua llegint

PROMS 2016: BERNARD HAITINK DIRIGEIX LA 3ª DE MAHLER

Haitink_1

Un dels concerts més esperats dels Proms 2016 era sense cap mena de dubte el 18, que va tenir lloc el passat 29 de juliol a l’habitual Royal Albert Hall, que per l’ocasió va esgotar les entrades i presentava un aspecte imponent, ja que la London Symphony Orchestra, una de les joies de la corona, era dirigida per Bernard Haitink (Àmsterdam 4 de març de 1929) que celebrava els 50 anys de debut a l’envejable festival londinenc, per  oferir la meravellosa tercera simfonia de Gustav Mahler amb la intervenció del Cor Femení de la LSO, el Tiffin Boys’ Choir i Sarah Connolly que deixava per unes hores les trifulgues wagnerianes de la Tetralogia a Bayreuth per cantar el meravellós “O Mensch!“del quart moviment i intervenir en el dringuejant “Es sungen Drei Engel. Continua llegint

EL CONCURS D’AGOST 2016 (3/5): A la recerca d’un ofici

Pista 3_5

A hores d’ara tenim un compositor i un escultor que entre si i a priori no tenen res a veure fins que jo els enllaci en la pregunta final que ens ha de portar a conèixer l’ofici que busquem, per tant, de moment us aconsello que no intenteu lligar caps perquè us pot despistar més que no pas ajudar i el consell que us dono és anar resolent pista a pista perquè si les encerteu, arribar a resoldre la pregunta final haurà de ser molt més senzill. Continua llegint

VERBIER 2016: FALSTAFF (Terfel-Salsi-Ayan-Grimaldi-Fang-Naef;Desderi-López Cobos)

Tornem als Alps per assistir a una representació semi-escenificada de la darrera òpera de Giuseppe Verdi, el genial Falstaff que malgrat ser una òpera que necessita si o si una producció escènica, ha trobat una solució prou satisfactòria per apreciar la grandària teatral de Bryn Terfel, ben secundat per la resta de la companyia, que sota la direcció escènica de Claudio Desderi i la musical de López Cobos ens ofereixen una vetllada amb llums i ombres, però que gràcies a la personalitat abassegadora del baix-baríton gal·lès que tot ho galvanitza al seu entorn, la representació esdevé un èxit sense discussió. Continua llegint

ROF 2016: CIRO IN BABILONIA (Podles-Yende-Siragusa;Bignamini)

ciro Podles

Ewa Podles (Ciro) al ROF de Pesaro 2016. Producció Davide Livermore

Una de les sorpreses dels darrers ROF va ser la nova producció de Ciro in Babilonia que va estrenar en el festival de 2012, deguda a Davide Livermore (com la de Il Turco in Italia que us parlava ahir) i que va reunir un tercet protagonista excel·lent, amb Podles, Pratt i Spyres. D’aquella representació ja en vaig parlar a IFL. Continua llegint

ROF 2016: IL TURCO IN ITALIA (Schrott-Peretyatko-Alaimo-Spagnoli-Barbera;Scappucci)

Seguim a Pesaro i avui us parlaré del segon títol operístic de l’edició del 2016, Il Turco in Italia en una nova producció deguda a Davide Livermore, el co-director de Les Arts de València, amb qui el ROF la co-produeix i sota la direcció musical de Speranza Scappucci.

Després de l’inici operístic triomfal a Nàpols, Rossini va voler dirigir la seva mirada a Milà on al 1812 ja havia estrenat amb gran èxit “La pietra del paragone”, però l’estrena d’Aureliano in Palmira a la Scala (1813) no va agradar i aprofitant la programació a la Scala del gran èxit venecià de L’Italiana in Algeri, el compositor va signar un contracte amb el teatre milanès per estrenar una nova òpera a l’agost de 1814 amb llibret d’un joveníssim Felice Romani que va utilitzar el material existent d’una òpera de Franz Joseph Seydelmann amb llibret de Caterino Mazzolà per fer algunes aportacions personals i enllestir en un breu període el nou llibret de temàtica turca, per intentar aprofitar l’èxit assolit per Rossini arreu amb L’italiana. Però voler aprofitar aquest èxit amb una nova òpera de temàtica similar va ser mal entès per part del públic i de la crítica que van considerar-la com una seqüela i per tant com un demèrit o una manca de respecte, fet que va motivar injustament que fos rebuda amb una fredor que no va anar més enllà de 13 representacions. Continua llegint

ROF 2016: LA DONNA DEL LAGO (Jicia-Abrahamyan-Flóres-Spyres-Mimica;Mariotti)

El dia 8 es va inaugurar 37ª edició del Rossini Opera Festival (ROF) de Pesaro amb una de les obres més excelses del catàleg del compositor, La donna del lago, que cal recordar que no s’ha representat mai al Liceu, en una mostra vergonyant de les mancances que encara arrossega el teatre barceloní.

Pesaro ha apostat a cavall guanyador comptat amb Juan Diego Flórez, un fidel al ROF, tot i que darrerament en anys alternatius, per cantar el Giacomo V una interpretació que ja he comentat a IFL arran de les aclamades representacions a la ROH i al MET. Però aquesta òpera necessita d’un quartet de solistes que ofereixin el mateix grau de mestratge, domini tècnic i sensibilitat interpretativa que el necessari per fer front al Giacomo V, i el ROF en aquesta edició del 2016 ha arriscat en l’opció femenina, oferint el rol d’Elena a una cantant jove sorgida de l’Accademia Rossiniana amb l’única experiència pesaresa d’haver cantar en el ROF del 2015 el rol de  la “Contessa Floville” a “Il Viaggio a Reims” que es repeteix cada any per oferir l’oportunitat de debutar en el marc del ROF als membres més destacats  de l’Accademia. No hi ha dubte que l’aposta és riscosa tot i que la soprano Salome Jicia podria arribar a ser un valor segur si cantés allò que hauria de cantar amb les seves possibilitats actuals. Continua llegint

FESTIVAL DE VERBIER 2016: IVÁN FISCHER I NINA STEMME INTERPRETEN A WAGNER

L’emblemàtic, singular i modèlic festival de Verbier ha dedicat un concert a Wagner i ha convidat per a dirigir l’orquestra del Festival a Ivan Fischer, alhora que ha farcit el pastís amb la cirereta de Nina Stemme, que va cantar la mort d’Isolde i la immolació de Brünnhilde.

El canal Medici des de fa anys transmet en streaming els concerts del festival i en aquesta ocasió ens ha permès gaudir de l’encontre de dos artistes tan destacats amb el bo i millor de la joventut musical mundial, que es reuneixen estiu rere estiu en aquesta iniciativa tan sorprenent, que situa el Festival de Verbier, alhora que en un lloc de privilegi en quant als artistes que s’afegeixen en aquest stage de privilegi, talent i aprenentatge, en una nivell superior a la resta, ja que al darrere hi ha tot un projecte pedagògic molt més fructífer i admirable, que el purament crematístic que poden oferir els grans festivals de renom durant l’estiu.

En el programa alguns dels grans moments simfònics wagnerians, fragments que posen el llistó ben alt per a tots aquests joves que han acabat o estan en els darrers cursos de les seves carreres i especialitzacions, i que es reuneixen per aprendre i tocar en una orquestra que només existeix durant el festival, però que està dirigida i acompanyada per el bo i millor del panorama musical. Dit això crec que tot i ser interpretacions de gran i meritori nivell, seria absurd entrar en comparacions. Hi ha imprecisions, algunes notables, imprecisions que en un altre àmbit no podrien tenir la condescendència  que tenen en aquest, si bé és veritat que hi ha directors que han fet sonar aquesta orquestra a un nivell que sobrepassa en molt al d’una formació acadèmica d’alt nivell.

Nina Stemme forma part de l’elit de les grans veus de l’actualitat, no tan sols del repertori wagnerià, si bé en aquest concert només inclou dos dels fragments més emblemàtics del cant wagnerià per a soprano, el liebestod de Isolde i la immolació de Brünnhilde, dos dels rols més emblemàtics de la soprano sueca.

La veu preciosa, vellutada i precisa en tot el seu registre, va mostrar més ductilitat en el final del Capvespre que en la mort d’Isolde, on la veu potser encara no estava prou escalfada o el tempo de Fischer no semblava el més idoni per produir l’ambient propici per la catarsi. Vista la “llargada” de la seva participació, no hagués estat gens malament incloure la narració del primer acte, quelcom que segur que l’hi hagués anat bé per escalfar el motors i oferir-nos una mort menys cerebral i més colpidora. No hi ha dubte que ella i la seva compatriota Iréne Theorin, són dos brillants exponents del cant wagnerià dramàtic, exponents que res tenen a envejar a les grans veus nòrdiques que han nodrit aquest repertori des d’un bon inici i que garanteixen aquesta continuïtat que malauradament no tenim en totes les cordes i categories vocals del repertori.

 

Richard Wagner (1813-1883)

Die Meistersinger von Nürnberg
Obertura

Parsifal
Karfreitagszauber

Tristan und Isolde
Prelude und Liebestod

Götterdämmerung
Sonnenaufgang
Siegfrieds Rheinfahrt
Siegfrieds Todesmarch
Starke Scheite

Verbier Festival Orchestra
Nina Stemme soprano
Direcció: Iván Fischer

Salle des Combins de Verbier, 4 d’agost de 2016

No se que trigarem a tornar a veure per aquí a Nina Stemme en un rol operístic, no ho sé i creieu-me que em sap molt de greu, i una de les claus per aquest enyor la trobareu en aquest concert.

FESTIVAL DE PERALADA 2016: TURANDOT

La 30ª edició del Festival Castell de Peralada ha volgut celebrar l’aniversari amb una nova producció de l’òpera Turandot de Giacomo Puccini, una òpera que no s’havia representat mai en el Festival empordanès, sent com és un títol agraït, popular i espectacular, és clar que necessita d’un trio de cantants  del més alt nivell per assolir aquell desitjat qualificatiu de “vetllada memorable”.

Era difícil assolir-ho avant match perquè ni Roberto Aronica és un tenor del primer nivell de tenors  de l’actualitat i perquè la prometedora Maria Katzarava, no posseeix encara el domini tècnic per fer la memorable Liu que tots desitjàvem, però en canvi comptaven amb la presència de la soprano Iréne Theorin que era l’únic gran reclam d’aquesta nova producció, deguda a Mario Gas, un altre nom atractiu i solvent per defensar teatralment una òpera que permet interessants dramatúrgies. Finalment o potser hauria d’haver estat el primer, el desconegut, per a mi, Giampaolo Bisanti el director musical escollit per a dirigir musicalment una obra de difícil concertació, que bascula entre l’espectacularitat  de les grans escenes corals i concertants o l’intimisme impressionista de les grans i inspirades àries. Continua llegint

EL CONCURS D’AGOST 2016 (2/5): A la recerca d’un ofici

pista 2

Després d’haver descobert el compositor que va escriure aquella magnífica obra que us vaig deixar la setmana passada, avui hem de fer un gir  i anar a una ciutat europea on trobareu el monument que encapçala aquesta segona pista. Continua llegint