AVUI S’INAUGURA EL BAYREUTHER FESTSPIELE 2016

Bayreuther Festspielhaus

No hi ha festival de Bayreuth que no comenci en polèmica o polèmiques, algunes perfectament tremades en campanyes de màrqueting estratègicament dissimulades, però potser aquest any amb la incertesa que provoca una situació descontrolada de pànic generalitzat davant dels darrers atacs terroristes o paranoics ocorreguts  a França i també a Alemanya, han fet que les jugades brutes de Her Thielemann hagin passat a un segon pla de la informació i el rebombori es concentri en els aspectes més polítics i de seguretat, amb l’absència de Merkel i altres alts polítics a la inauguració, així com en les exagerades mesures de seguretat que fins i tot prohibeixen accedir al teatre sense els tradicionals coixins que alleugereixen les natges més sensibles davant les llargues sessions wagnerianes. Rosa Masagué ens informa de tot plegat en un article publicat ahir a El Periódico, amb una primícia fotogràfica de la producció inaugural deguda a Uwe Eric Laufenberg.  Continua llegint

WIDE OPEN OPERA:IL BARBIERE DI SIVIGLIA (Ring, Erraught, Nelson, Danby, Molloy; Barker-Caven,Sheil)

 

El món operístic no passa per Irlanda, el que no vol dir que a l’illa no es faci òpera, no hi hagin cantants, directors i públic, no,  senzillament vol dir que la immensa majoria dels aficionats ho ignorem o potser els més inquiets sabem que hi ha un Festival a una petita localitat de 20.000 habitants anomenada Wexford on amb mitjans precaris però honests, any rere any fan un festival d’òpera on acostumen a presentar òperes poc sovintejades en els grans teatres, amb cantants locals i resultats sempre estimulants.

El Festival de Wexford i la Wide Open Opera de Dublín han co-produït una nova producció de Il Barbiere di Siviglia i The Opera Platform s’ha apropat a la capital irlandesa per fer-nos arribar aquesta proposta que reuneix diversos al·licients que de ben segur poden fer les delícies de qui es deixi temptar per noms pràcticament desconeguts. Continua llegint

FESTIVAL DE BREGENZ 2016: AMLETO DE FRANCO FACCIO (Černoch-Sgura-Tsanga-Dan-Kaiser;Tambosi-Carignani)

 

Avui és d’aquells dies que em sento especialment feliç per portar a IFL una òpera interessant, diferent i notable, que surt dels títols tradicionals i dels compositors habituals, amb un repartiment de cantants també en gran mesura nous i entre ells un descobriment, el tenor Pavel Černoch. 

Estic parlant d’Amleto l’òpera de Franco Faccio amb llibret d’Arrigo Boito basat en el Hamlet de William Skapespeare, estrenada al Teatro Carlo Felice de Gènova el 30 de maig de 1865 i revisada posteriorment per a la Scala on es va representar el 12 de febrer de 1871.

Faccio és un dels compositors membres del moviment artístic reformista anomenat Scapigliatura que en el camp musical volia una reformació operística  i que va liderar Arrigo Boito i que va comptar amb el director d’orquestra i compositor Franco Faccio en un dels seus principals defensors i divulgadors. Continua llegint

IL TROVATORE A LA ROH (Haroutounian-Semenchuk-Meli-Lučić-Muraro;Bösch-Noseda)

Si feu un exercici previ i intenteu oblidar que la música que heu escoltat mil i una vegada associada a una òpera d’argument impossible ambientada en el segle XV entre Biscaia i l’Aragó, ara s’ha reciclat en una historia igualment impossible, menys comprensible encara i això sí, amb pretensions de voler ser una obra dramàticament rellevant, que en cap cas ho és i si no fos per la força musical i vocal de Verdi no existiria.

No comptem amb el millor quartet vocal del món, premissa per altra part tòpica associada a aquesta òpera i que sense el top four també funciona com és en aquest cas, amb una bona soprano spinto,  Lianna Haroutounian posseïdora de bones maneres, millor legato i veu de veritable naturalesa verdiana, una mezzosoprano, Ekaterina Semenchuk, inspirada, dramàtica, a vegades vulgar i temible,  que malgrat haver de fer el respectiu ridícul escènic s’assembla i aproxima bastant a l’ideal patró verdià del que ha de ser una mezzosoprano dramàtica. Continua llegint

I PURITANI AL TEATRO REAL (Camarena-Damrau-Tézier-Testé-Stroppa;Sagi-Pidó)

Camarena Damrau Foto Antonio del Real Teatro Real

Camarena i Damrau Foto Antonio del Real Teatro Real

El streaming, aquesta nova i ja imprescindible manera d’anar a l’òpera m’ha permès assistir des de casa a una de les representacions més esperades de la temporada operística 2015/2016, és a dir, les representacions de I Puritani del Teatro Real de Madrid amb la parella Javier Camarena i Diana Damrau.

Camarena després d’aquella estrena vocalment esperançadora del Bellas Artes que us vaig portar a IFL, però que fa vergonya  veure, es redimeix amb escreix en aquesta producció madrilenya, amb més seguretat vocal i envoltat d’una qualitat que lamentablement el històric Bellas Artes ara no pot oferir. Continua llegint

PROMS 2016: The Firts Night (Sol Gabetta – Olga Borodina – BBCSO&Ch – Sakari Oramo)

Ja tenim els PROMS del 2016 en funcionament i això sempre ha de ser un motiu de joia, ja que el que concentra aquesta temporada popular de concerts estiuencs al Royal Albert Hall de Londres provoca vertigen i també enveja a moltes ciutats que no poden veure i escoltar en tot l’any el que Londres concentra durant aquests dos mesos de concerts diaris, de concerts de tota mena i amb artistes de gran renom.

En la primera nit, celebrada el passat 15 de juliol, es concentrava la violoncel·lista argentina Sol Gabetta, la mezzosoprano russa Olga Borodina, la BBC Simphony Orchestra and Chorus, amb el reforç del BBC National Chorus of Wales, tots sota la direcció del finlandès Sakari Oramo que varen oferir el següent programa: Continua llegint

LICEU 2015/2016: DIE ZAUBERFLÖTE (Ivashchenko-Clayton-Pudova-McKay-Köninger)

La temporada 2015/2016 del Gran Teatre del Liceu es tanca amb la celebrada producció que Barrie Kosky i Suzanne Andrade han passejat per mig món, de Die Zauberflöte de Wolfgang Amadeus Mozart amb dos equips vocals al complert procedents de la Komische Oper de Berlín sota la direcció del director musical del cèlebre teatre alemany, Henrik Násási. Tot plegat garanteix un nivell i una correcció homogènia molt solvent, però en cap cas una versió memorable d’aquesta cabdal i popular òpera, i això `perquè a la Komische, com a tants teatres alemanys, les prioritats són unes altres i potser el fet diferencial rau per l’aposta escènica, en aquest cas veritablement singular.

La representació va començar amb un missatge de record a les víctimes dels atemptats terroristes, especialment al darrer de Niça llegit en quatre idiomes, català, castellà, francès i anglès, que va provocar una ovació del públic que omplia el teatre. Continua llegint

A L’ENTORN DE DIE ZAUBERFLÖTE O EL TRIOMF DE PAPAGENO

Zauberflöte

Aquesta nit s’inicien les 9 representacions previstes en la temporada 2015/2016 del Gran Teatre del Liceu, de l’òpera Die Zauberflöte, ara un dels títols més populars del catàleg mozartià a casa nostra, popularitat que s’incrementa a finals dels anys 70 del segle passat quan la modernitat d’aleshores, que donava l’esquena a l’òpera, va descobrir-la en la popular pel·lícula de Igmar Bergman (1975).  Ençà de la transformació del teatre d’ens privat a públic l’òpera es va anar introduint en el repertori amb produccions i cantants de relleu fins convertir-se en els darrers anys en un títol popular dels que esgoten les localitats.

L’òpera no es va estrenar al Liceu i a Barcelona fins el 15 de gener de 1925, 134 anys després de l’estrena vienesa al Theater auf der Wieden, i de les 71 representacions que s’han fet fins ara al teatre de les Rambles, les 37 primeres es van fer en el segle XX, mentre que les 34 restants es concentren en els darrers 16 anys entre el 23 de desembre de 2000 i el 28 d’abril de 2012, totes en la infantil i “papiroflèxica” proposta de Joan Font (Comediants).

I és aquest fet que concentra quasi la meitat de les representacions d’aquesta òpera al Liceu en una mateixa producció, la que m’ha provocat la reflexió d’aquesta prèvia diferent a la resta d’apunts preparatoris que fins ara he anat fent sota un mateix patró amb lleugeres variacions. Continua llegint

FESTIVAL D’AIX 2016: COSÌ FAN TUTTE (Ruiten-Lindsey-Piau-Prieto-Gilfry-di Pierro;Honoré-Langrée)

Durant la primera mitja hora de la nova producció de Così fan tutte del Festival d’Aix-en-Provence 2016 m’he sentit incòmode, violentat i traït, ja que Christophe Honoré ha decidit mostrar-nos el subtil, cínic i elegant joc de traïcions, infidelitats i enganys amb un grau de violència, perversió i brutalitat a estones intolerable. Calia? De ben segur no, però Honoré va decidir que ell seria el principal focus d’atenció i malgrat tot no ho ha aconseguit perquè per sobre de la seva brutalitat i manca d’elegància hi ha Mozart molt ben cantat per un sextet d’alçada i dirigit amb excessiu nervi per Louis Langrée.

Louis Langrée sotmet a l’excel·lent Freiburger Barockorchester a una frenètica tensió que no desvirtua la qualitat dels solistes i del conjunt sonor, però a estones la desequilibra, sense deixar que la lluminositat mozartiana ens alliberi de la tensió de l’escena. En aquest sentit estan feliçment compenetrades ambdues direccions, tant que el director musical es doblega a les exigències del “nou guió” i ofereix una obertura fosca, crispada i sinistre que s’ha de correspondre amb la violació que té lloc durant l’obertura (ahir també durant el preludi del tercer acte de Butterfly a Orange, varem tenir la violació de torn, tot i que la cruesa de les execrables escenes no tenen res a veure l’una amb l’altra). Malament quan fins i tot els directors musicals s’han de doblegar a l’escena. Continua llegint

ORANGE 2016: MADAMA BUTTERFLY (Jaho-Lemieux-Hymel-Barrard;Duffaut-Franck)

Butterfly Jaho Hymel

Una de les cites anuals amb l’òpera estiuenca passa per Orange, on al llarg dels anys s’han vist magnífiques produccions amb equips vocals i directors musicals de gran renom i prestigi.

En els darrers anys la figura de Roberto Alagna ha capitalitzat l’atenció tot i que en les edicions més recents el gran tenor francès ha utilitzat el festival per experimentar en rols que el desbordaven i que no han contribuït gaire en millorar ni la seva esplèndida carrera, ni en nodrir el festival de veritables i triomfants nits per el record. Alagna aquest any ha descansat d’Orange

La proposta operística de l’edició del Festival del 2016 reuneix dos títols, Madama Butterfly i La Traviata, i es complerta amb un Rèquiem de Verdi, dos concerts lírics; el primer amb música de Gershwin i Bernstein, i el segon amb Yoncheva i Pirgu (el tenor acompanyant als concerts d’algunes sopranos de renom). Continua llegint

DER RING DES NIBELUNGEN A L’OPERA NORTH 2/2

Ring Cycle

A la sorpresa inicial va seguir una admirada enveja perquè poder portar un cicle sencer del Ring per vàries ciutats angleses, inclosa la capital, no deu ser ni senzill, ni econòmic, ni deu estar a l’abast de qualsevol teatre, però està clar que és possible, i no és la primera vegada que ho fan i òbviament no serà l’ultima. El comiat del mestre musical de la casa, Richard Farnés no podia tenir un colofó més notori i aquest treball minuciós que no és fruit de la casualitat, s’ha consolidat amb una orquestra brillant (amb algunes sonades pífies o accidents puntuals que no poden emmascarar sota cap concepte, els excel·lents resultats d’un projecte tan estimulant com ho és programar una producció complerta del Ring des Nibelungen en dies consecutius amb els lògics dies alternats entre les jornades per donar descans als cantats que repeteixen però sobretot a una orquestra que suma moltes hores de treball tan extenuant com formidable i gratificant. Continua llegint

JOSEF GREINDL EL SARASTRO MÉS TRIAT

Greindl

La darrera tria de la temporada potser no haurà estat la més participada (necessitem vacances!!!) però si la més disputada ja que he hagut de desempatar, quelcom que no recordo de fa molt temps.

142 tries, de fet 141 i la meva que s’han repartit d’aquesta manera: Continua llegint

JAMIE BARTON CANTA LA RAPSÒDIA PER A CONTRALT DE BRAHMS

Barton

Avui us porto la preciosa, densa i celebrada Rapsòdia per a contralt i orquestra de Brahmsuna de les obres vocals més famoses del compositor, i la primera de les quatre peces curtes per a cor i orquestra que s’acostumen a interpretar juntes degut a que la seva durada no arriba al quart d’hora. Les altres tres són Schicksalslied, Nanie i el Gesang der Parzen, però la Rapsòdia és distingeix de les altres tres per incloure a una solista vocal al costat d’un cor masculí com ja havia utilitzat en el Rinaldo, si bé aquella és per a tenor. 

L’obra s’estructura seguint la tradició de les cantates barroques, és a dir: recitatiu arioso obertura o ària i final amb el cor. Brahms va estimar la veu de contralt i que en aquest cas li va permetre jugar amb els cromatismes de les veus masculines, assolint un equilibri dramàtic de gran efecte. Continua llegint

LICEU 2016/2017: ELS PRIMERS CANVIS A…”DER FLIEGENDE HOLLÄNDER”

Thomas Johannes Mayer

Thomas Johannes Mayer

Diu el comunicat que ha enviat el Liceu (jo encara no l’he rebut):

Us informem que el baríton Thomas Johannes Mayer ha eliminat el rol d’holandès del seu repertori i no participarà a l’òpera ‘L’holandès errant’ que es representarà al Liceu del 2 al 28 de maig de 2017.  
Els cantants Albert Dohmen (2, 6, 10 i 14 de maig de 2017) i Egils Silins (18, 22, 26 i 28 de maig de 2017), dos noms wagnerians de renom internacional, el substituiran. Continua llegint

5 ANYS DESPRÉS TORNA A IFL EL WINTERREISE DE GERHAHER I HUBER

Gerold Huber i Christian Gerhaher a Schwarzenberg 2016 foto © Schubertiade Schwarzenberg

Gerold Huber i Christian Gerhaher a Schwarzenberg 2016 foto © Schubertiade Schwarzenberg

El mes d’octubre de 2011 vaig publicar un apunt amb el Winterreise segons Christian Gerhaher i Gerold Huber, ara quasi 5 anys més tard us torno a presentar el cicle més famós del lied romàntic interpretat per els mateixos artistes, podent comparar, si cal o jo creieu necessari, l’evolució interpretativa dels reconeguts i admirats artistes en una obra tan preuada. Continua llegint

PALAU: LA JONC INTERPRETA MOZART, MAHLER I LA 9ª DE BEETHOVEN

La JONC i la Polifònica de Puig-reig al Palau de la Música Catalana 11/07/2016 Foto IFL

La JONC i la Polifònica de Puig-reig al Palau de la Música Catalana 11/07/2016 Foto IFL

Només perquè aquest 2016 ja hem pogut gaudir de la JONC en dues ocasions (la primera l’11 de gener a l’Auditori), el concert d’ahir al Palau ja era un esdeveniment engrescador i si s’interpretava a la segona part la simfonia núm 9 en Re menor, Coral, de Beethoven amb la Polifònica de Puig-reig sota la direcció de Pablo González com a director invitat i d’un quartet solista de solvència i prestigi, feia que l’esdeveniment revestís el caràcter d’excepcional i “d’obligada assistència”, és clar que com és costum la promoció escassa va fer que el Palau no s’omplis i el segon pis ni tan sols es posés a la venda (va romandre tancat per a desesperació del públic visitant que per primera vegada trepitjava el Palau i volia fer fotografies des de tots els angles i perspectives possibles), quelcom que continua demostrant que la promoció que es fa de la Jove Orquestra Nacional de Catalunya no és prou eficaç o la més apropiada.

A la primera part i després d’unes breus paraules de Manuel Valdivieso presentant les obres i el perquè de la seva programació, es va interpretar sense solució de continuïtat la marxa dels homes armats de Die Zauberflöte de Mozart (amb els components masculins de la Polifònica de Puig-reig) i el meravellós Adagio de la simfonia núm. 10 de Gustav Mahler. Continua llegint

EL SOROLL DEL TEMPS DE JULIAN BARNES

el-soroll-del-temps-Julian-Barnes-696x1064

Feia temps que un llibre no m’atrapava des de la primera plana, El soroll del temps de l’escriptor anglès Julian Barnes ho ha aconseguit i no crec que el motiu principal sigui que el protagonista de la novel·la sigui Dmitri Xostakóvitx tot i que no us negaré que va ser un dels definitius motius per deixar el que estava llegint i obrir la primera de les 200 pàgines, que se m’han fet curtes i m’han fet devorar-lo amb fruïció.

Barnes escriu una biografia-ficció del gran compositor rus al voltant de tres fets cabdals de la seva vida: Continua llegint

DER RING DES NIBELUNGEN A L’OPERA NORTH 1/2

Richard Farnés Fotografia: Clive Barda

Richard Farnés Fotografia: Clive Barda

L’Opera North és una institució operística britànica, una branca de la ENO (English National Opera) establerta a Leeds, però que cobreix tot el Nord de l’illa i que representa les seves produccions tant al Grand Theatre de Leeds, la seva seu com a les principals ciutats del seu entorn com Nottingham o Newcastle. Es va fundar l’any 1977 i ha tingut fins l’actualitat 4 directors musicals: David Lloyd-Jones (1978-1990), Paul Daniel (1990-1997), Steven Sloane (1999-2002) i des del 2004 Richard Farnés. Ja s’han anunciat que a partir de la temporada 2016/2017 la direcció recaurà en Aleksandar Markovic.

Acostumen a fet totes les produccions en anglès seguint la política d’aproximació de la casa mare (ENO) tot i que en algunes ocasions, com és ara el cas, utilitzen l’idioma original. No hi ha dubte que fan una tasca de difusió de primer nivell, ja que la categoria i qualitat de les produccions que presenten és molt notòria i no cal dir que alhora donen una oportunitat d’or a molts músics i cantants del país a donar-se a conèixer i posteriorment molts han passat a la ROH fent el salt als circuits internacionals. És una manera extraordinària de difondre l’òpera i no supeditar-la al centralisme londinenc de la ROH i la pròpia ENO. Continua llegint

FESTIVAL D’AIX 2016: PELLÉAS ET MÉLISANDE (Degout-Hannigan-Naouri-Selig-Brunet;Michael-Salonen)

Sense mouren’s d’Aix-en-Provence avui us proposo gaudir amb el retorn d’Esa-Pekka Salonen després d’aquella inoblidable Elektra fent tàndem amb Patrice Chereau, ara per dirigir la cabdal Pelléas et Mélisande de Claude Debussy en la nova proposta de la brillant directora Katie Mitchell, que trionfa en totes les propostes que presenta en els millors escenaris del món i que a Aix ja va deixar una empremta  en produccions tan potens com Written on Skin,The House Taken Over o Alcina, mentre que el seu darrer treball a la ROH amb la sorprenent Lucia ha captivat a quasi tothom, jo entre ells i com estic segur que també succeirà amb aquest Pelléas destinat a esdevenir una altra fita del festival provençal.

Direcció meravellosa de Salonen amb una orquestra Philharmonie de gran alçada, refinada i embriagadora de sonoritats exquisides, d’explosions emocionals, de sensibilitat i embolcallant fascinació sensitiva. Continua llegint

FESTIVAL D’AIX 2016: IL TRIONFO DEL TEMPO E DEL DISINGANNO (Devieilhe-Mingardo-Fagioli-Spyers;Warlikowski-Haïm)

IL TRIONFO DEL TEMPO E DEL DISINGANNO, GEORG FRIEDRICH HAENDEL,(LE TRIOMPHE DU TEMPS ET DE LA DESILLUSION) Oratorio en deux parties, Direction musicale Emmanuelle Haim, Mise en scene Krzysztof Warlikowski, Decors et costumes Malgorzata Szczesniak, Dramaturge Christian Longchamp, Lumiere Felice Ross, Choregraphie Claude Bardouil, Video Denis Gueguin, Orchestre Le Concert dÕAstree, au theatre de l'archeveche du 1er au 14 juillet 2016. Avec : Sabine Devieilhe (Bellezza), Franco Fagioli (Piacere), Sara Mingardo (Disinganno), Michael Spyres (Tempo) (photo by Pascal Victor/ArtComArt)

Fotografia de Pascal Victor/ArtComArt

Avui marxem cap a Aix-en-Provence a on en el marc del Festival del 2016 el director Krzysztof Warlikowski s’ha inventat una història per representar un oratori que mai va estar pensat per ser portat a l’escenari malgrat que molts dels directors representatius de la modernitat, com el mateix Bieito o Flimm també han dit la seva, aprofitant aquest seguit d’àries que amagant en molts casos, el bo i millor del opus de Handel.

La proposta del director polonès no m’interessa gens, aviat m’he avorrit amb una dramatúrgia que he hagut d’anar endevinant tot i que m’han quedat masses trames confuses o masses transgressions mentals envoltades d’una pretesa modernitat i que voleu que us digui si al cap de ben poc temps només m’he concentrat en la banda sonora, aquesta sí de veritable relleu i per gaudir. Continua llegint