LICEU 2015/2016: I CAPULETI E I MONTECCHI (Ciofi-Tro Santafé-Siragusa)

No us negaré que 2 Capuleti e i Montechi en 24 hores es fan una mica feixuccs, en primer lloc perquè és una òpera menor de Bellini, amb moments de gran bellesa i altres de tràmit, i també perquè si els cantants, malgrat ser tots de bon nivell, no són excepcionals, costa més tirar endavant una representació que tampoc compta amb una producció escènica i una direcció musical que ajudin a situar-la, ni que sigui com un miratge, en un lloc superior al que li pertoca per mèrits, el treball de Bellini.

Seguint les dues vessants d’anàlisi que tan bé em va anar ahir per explicar la meva experiencia amb l’altre repartiment (Siurina-DiDonato-Albelo), avui insistiré en allò que em sembla objectiu, amb allò més subjectiu que sempre acaba decantant la balança. Continua llegint

LICEU 2015/2016: I CAPULETI E I MONTECCHI (Siurina-DiDonato-Albelo)

Hi ha dues maneres de veure una mateixa cosa, l’objectiva i la subjectiva, i si només fonamentem el judici en una d’elles segurament la nostra valoració quedarà coixa, per tant intentaré sense saber si seré capaç de reeixir, explicant d’aquesta manera el que vaig viure ahir al Liceu en la primera representació que he assistit aquest any de l’òpera I Capuleti e i Montecchi, amb el repartiment que encapçala l’apunt, és a dir, Joyce DiDonato infiltrada en el repartiment alternatiu, al costat d’Ekaterina Siurina i Celso Albelo.

No tenia previst assistir-hi, tot i l’interès per veure els tres cantants, pensant que en la funció d’ahir dissabte ja no hi haurien entrades sense visió disponibles, però la veritat és que la vaig comprar el dia abans i tot i que el plano mostrava molts menys verds dels que realment hi havia, el Liceu presentava una visió general acceptable, malgrat que hi havia buits en totes les zones.  Continua llegint

OBC 2015/2016: MISSA DE BERNSTEIN

ProgMa_OBC15_30_Bernstein_web-page-001

Només d’un geni com Leonard Bernstein es pot esperar una obra com la missa que ha clausurat la temporada 2015/2016 de l’OBC, una obra desmesurada, excessiva, passional, sincera, a estones molt inspirada i d’una bellesa colpidora. Aquesta havia de ser la cloenda de la primera temporada de Kazushi Ono i precisament estava previst que ell dirigís el concert, però una malaltia ens ha deixat momentàniament orfes i un substitut del que no escriure el nom en senyal de protesta, i després us explicaré el motiu.

L’obra és un encàrrec rebut de Jackie Kennedy, en aquell temps ja Jackie Onassis, per inaugurar el Kennedy Center de Washington el 8 de setembre de 1971. La desmesura comença per els efectius necessaris, amb una gran orquestra (l’OBC està ampliada amb joves músics de l’ESMUC), un cor mixt amb les quatre vocalitats tradicionals (SSAATTBB), un cor de veus blanques (SSAA), un cor teatral, un grup de rock, una banda, un celebrant (baríton) i els acòlits (un cos de ball). L’estructura es basa en la missa tridentina de l’Església Catòlica Romana, però té un caràcter universal que cerca amb la confluència dels ritus catòlic i jueu, una espiritualitat universal i  ecumènica i anti-belicista. Els passatges litúrgics es canten en llatí, però la missa també inclou texts en anglès del mateix Bernstein, Stephen Schwartz i Paul Simon. Continua llegint

JAVIER CAMARENA CANTA L’ARTURO DE I PURITANI PER PRIMERA VEGADA

Camarena Arturo

Javier Camarena, el tenor mexicà que ja s’ha imposat com un dels tenors de referència en el repertori belcantista, està cantant aquest dies i per primera vegada en la seva esclatant  carrera, l’emblemàtic i compromès rol d’Arturo a l’òpera I Puritani de Vincenzo Bellini. Per fer-ho ha escollit l’històric Teatro Bellas Artes de Mèxic, és a dir, ha volgut oferir la primicia als seus compatriotes, abans de cantar-lo al Teatro Real de Madrid el proper mes de juliol i ja en el mes de febrer del 2017 al MET, en ambdós teatres acompanyat de Diana Damrau cantant el rol d’Elvira. Continua llegint

TANNHÄUSER A LA ROH (Seiffert-Bell-Gerhaher-Koch-Milling;Haenchen)

Anar del Lohengrin de Dresden al Tannhäuser de la ROH en 24 hores és un privilegi a l’abast de pocs però a IFL per demanar que no quedi i ves per on avui podem continuar en aquesta immersió al romanticisme wagnerià, amb dues propostes que sense el condicionant escènic ens permeten aprofundir en el que els àudios ens evidencien, no sempre a favor dels cantants que queden a un primer pla davant dels micròfons i sense cap element que ens distregui o ajudi a distreure’ns, però que per altra part també ens poden fes escoltar matisos que a la sala són difícilment audibles.

La ROH ha reposat una producció de Tim Albery (2010) que vistes les fotografies sembla molt inspirada en idees recorrents de Robert Carsen, si bé precisament el Tannhäuser del canadenc que varem veure i alguns gaudir al Liceu, s’allunyà radicalment del que s’intueix a les fotografies de la ROH. Si en l’estrena d’aquesta producció d’Albery al 2010 el director musical va ser Simon Bychkov, ara és el veterà director, nascut precisament a Dresden, Hartmut Haenchen. Continua llegint

LOHENGRIN A DRESDE: Beczala-Netrebko-Herlitzius-Konieczny-Zeppenfeld-Welton;Thielemann

Continua llegint

IBERCAMERA 2015/2016: ROYAL PHILHARMONIC ORCHESTRA-ZUKERMAN-FORSYTH

Amanda Forsyth i Pinchas Zukerman (c)TonyHauser

Amanda Forsyth i Pinchas Zukerman Fotografia : (c)TonyHauser

La brillant temporada 2015/2016 de IberCamera va concloure ahir a L’Auditori de Barcelona, amb la visita de l’opulent Royal Philharmonic Orchestra que sota la direcció de Pinchas Zukerman van oferir un programa amb Elgar a la primera part i el magnífic doble concert de Johannes Brahms, amb el mateix Zukerman al violí i l’elegant Amanda Forsyth al violoncel, a la segona.

El fidel públic del cicle Grans Orquestres va omplir L’Auditori en aquesta cloenda de la 32ª temporada i és que el reclam era luxós amb la històrica formació interpretant les delicioses variacions Enigma i la poc sovintejada obra mestra de Brahms. Calia doncs saber com respondria sobretot Zukerman a la segona part amb el doble repte de dirigir i tocar un concert de pes i compromès. Continua llegint

LOHENGRIN A VIENA (Lippert-Nyllund-Schuster-Mayer-Youn;Homoki-Jenkins)

Mentre esperem el Lohengrin des de Dresde amb Beczala i Netrebko dirigits per Thielemann, la Staatsoper de Viena també ha programat l’òpera de “In Fernem Land“, si bé el resultat no ha estat tan reeixit com sembla que ha estat a la Semperoper, ja que a Viena hi van haver canvis a darreríssima hora que sempre acaben afectant el resultat final, sobretot si un dels canvis, com ja va succeir a la Tosca del retard de l’Angeleta, el director musical va ser substituït a darrera hora.

El director holandès Jaap van Zweden es va posar malalt i en el seu lloc van avisar a  l’anglès Graeme Jenkins que es fes càrrec de la representació, i com que Lohengrin no és precisament una òpera fàcil, el resultat va ser molt desigual, semblava una lectura a primera vista, més aviat poc matisada, una mica barroera, amb una tendència al forte que no deixava mai pas a una expressivitat orquestral i sobretot en més d’un dels complicats episodis concertants que sovintegen en tots tres actes, el mestre Jenkins se les va veure i desitjat per fer quadrar el conjunt. Continua llegint

LICEU: LA MANCA DE RESPECTE NO HO ERA?

Taquilla Liceu La Vanguardia

 

Benvolguts seguidors del blog, m’escriu un comentari en Ducadimantova dient-me que el contingut de l’apunt d’ahir no s’ajusta a la veritat i em demana que rectifiqui.

Li dic que m’ho demostri i m’envia dos enllaços, un de La Vanguardia i un altre del Facebook del Liceu on s’anuncia el canvi de Garanca per DiDonato, i on efectivament s’evidencia que el dia 2 d’octubre es van anunciar les dates en les que cantaria DiDonato, que són les que jo creia que s’havien variat feia pocs dies, i no és cert, els canvis es van anunciar fa més de 7 mesos.

Aquests són els enllaços: Continua llegint

LICEU:LA MANCA DE RESPECTE

Foto Twitter Liceu

Foto Twitter Liceu

Quan ara fa un any varem saber que el Romeo prèviament anunciat a la presentació de la temporada 2015/2016 per a l’òpera I Capuletti e i Montecchi no seria Elina Garanca que ho havia cancel·lat tot per la malaltia i posterior mort de la seva mare, passaria a ser Joyce DiDonato, molts ens varem sentir decebuts, però com que la substitució tenia categoria ho varem acceptar amb satisfacció i segurament molts amb immensa alegria, qui sap si fins i tot varen pensar a venir a Barcelona a finals de maig per veure a la diva nord-americana.

Joyce DiDonato figurava fins fa poc anunciada per cantar els dies 17, 20, 23, 26, 29 de maig i 1 de juny, mentre que Silvia Tro es va anunciar per encapçalar l’excel·lent repartiment alternatiu els dies 22, 25, 28 i 31 de maig.

Fins aquí tot normal i a partir d’aquí tots els interessats en veure alguna d’aquestes representacions van fer les seves estratègies, càlculs i previsions. Continua llegint

LA STAGIONE 2017 DEL TEATRO ALLA SCALA DE MILÀ

Scala 16_17

El Teatro alla Scala ha trigat en presentar la temporada 2016/2017. De tots els teatres de primer nivell ha estat la darrera casa d’òpera en fer-ho i malgrat que una temporada més, la Scala mostra febleses importants, continua oferint programes de qualitat, si bé hi ha un desequilibri molt important pel que fa al repertori.

  • 4 títols de Giuseppe Verdi: Don Carlo, Falstaff, La Traviata, Nabucco
  • 2 títols de Giacomo Puccini: Madama Butterfly, La Bohème
  • 2 títols de Wolfgang Amadeus Mozart: Don Giovanni, Die Entführung aus dem Serail
  • 1 títol de Gaetano Donnizetti: Anna Bolena
  • 1 títol de Gioacchino Rossini: La Gazza Ladra
  • 1 títol de Richard Wagner: Die Meistersinger von Nürnberg
  • 1 títol de Engelbert Humperdinck: Hansel und Gretel
  • 1 títol de Carl Maria von Weber: Der Freischütz
  • 1 títol de Georg Friedrich Händel: Tamerlano
  • 1 títol de Salvatore Sciarrino: Ti Vedo, Ti Sento, Mi perdo

És a dir, desequilibri:

  • 11 títols italians (4Verdi+2Puccini+1Mozart+1Donizetti+1Rossini+1Händel+1Sciarrino)
  • 4 títols germànics (1Mozar+1Wagner+1Humperdinck+1Weber)

És a dir, desequilibri:

  • 3 títols del segle XVIII (1Händel+2Mozart)
  • 1o títols del segle XIX (1Rossini+1Donizetti+4Verdi+1Puccini+1Weber+1Wagner+1Humperdinck)
  • 1 títol del segle XX (1 Puccini)
  • 1 títol del segle XXI (1Sciarrino)

És a dir, injusticia:

Cap títol dels repertoris francès, eslau o anglosaxó

Pel que fa a la llista de directors musicals la llista és important però no del tot definitiva:

Riccardo Chailly (director de la casa i només 2 títols), 2 Myung-Whun Chung, 2 Zubin Mehta, 2 Nello Santi, 1 Daniele Gatti, 1 Bruno Campanella, 1 Paavo Järvi, 1 Evelino Pidò, Marc Albrecht, 1 Diego Fasolis, 1 Maxime Pascal.

Pel que fa a la llista de cantants hi ha alguns noms que associem a aquell nivell que la Scala havia ostentat, però que ença d’uns anys ja no és tan evident. Els repartiments de la Scala no difereixen gaire de qualsevol altre teatre més modest i en aquest sentit no deixa de ser sorprenent que Maria José Siri sigui la protagonista de l’òpera inaugural, una òpera tan exclusivament de soprano com Butterfly, sent la senyora Siri una cantant de veu notable però no una artista excepcional, de la mateixa manera que Martina Serafin no em sembla la millor opció per Abigaille en un Nabucco que voreja el desastre liceista d’enguany, o tampoc em sembla convincent que Maestri encapçali un cast decebedor per a Falstaff. Mantenir a Domingo en el que potser sigui el millor cast de la temporada (Tamerlano) és un pecat.

Per contra que Netrebko retorni a Traviata, Hymel i Carlos Álvarez cantin a la Butterfly, Yoncheva sigui Mimi o Crebassa, Mehta i Fagioli coincideixin a Tamerlano em sembla luxós, però són punts que mqrquen la diferència en una resta de repartiments fluixots.

Per contra crec que és molt important que la Scala confií repartiments als joves cantants de la seva academia de cant (Hansel und Gretel)

Però en contra del que pot succeir amb les temporades de Londres, París, Nova York, Berlín o en menor mesura a Viena, la temporada de Milà, en altre temps envejable, ha acabat sent una temporada que no m’estimula gaire a viatjar a la capital lombarda.

Us deixo la temporada operística: Continua llegint

BORIS GODUNOV A VIENA (Pape-Ernst-Rydl-Talaba-Speedo Green;Kokkos-Letonja)

Boris Viena Pape

El darrer streaming que he vist des de la Staatsoper de Viena és l’imprescindible Boris Godunov de Mussorgski sota la direcció de l’eslovè Marko Letonja i en la producció de l’any 2007 signada per Yannis Kokkos, amb René Pape com a principal reclam en un equip de nivell.

La versió que es representa en aquesta producció és l’original que acaba amb la mort de Boris, és a dir la que m’agrada “menys” de les possibles, però aquesta òpera, sigui quina sigui la versió escollida, és un del meus tòtems operístics.

La direcció musical de Marko Letonja no m’ha entusiasmat, té un bon relat però he trobat a faltar aquella colpidora grandària que omple aquesta partitura des del primer acord fins el darrer, ja sigui en les grans escenes corals amb el poble com a únic i principal protagonista, ja sigui en la íntima austeritat de les escenes amb Boris com a centre del drama. A l’escena de la coronació davant de la catedral, per exemple, li manca brillantor i li sobra espesor. Continua llegint

REIGEN DE BOESMANS A LA STAATSOPER DE STUTTGART

Copyright by A.T.Schaefer Im Schellenkönig 50 D - 70184 Stuttgart Tel. ++49 711 640 95 31 FAX. ++49 711 735 28 54 A.T.Schaefer@t-online.de Hypovereinsbank Konto 3092 828 BLZ 600 202 90 Premiere 24. April 2016 Eine Produktion der Oper Stuttgart in Kooperation mit Nico and the Navigators

Reigen de Boesmans a la Staatsoper Stuttgart. Producció de Nicola Hümpel Copyright by A.T.Schaefer

El passat 6 de maig The Opera Platform va oferir en streaming la representació de l’òpera en 10 escenes del compositor belga Philippe Boesmans, amb llibret de Luc Bondy, Reigen (La ronda), basada en l’obra teatral del mateix nom d’Arthur Schnitzler.

L’òpera es va estrenar l’any 1993 a La Monnaie de Brussel·les i suposa el segon títol del opus operístic del compositor després de La Passion de Gilles amb llibret de Pierre Mertens, escrita deu anys abans (1883) i abans de Wintermärchen l’òpera amb llibret de Luc Bondy i Marie-Louise Bischofberger basada en El Conte d’hiver (The Winter’s Tale) de William Shakespeare, estrenada l’any 1999 i que va arribar quatre anys més tard al Gran Teatre del Liceu va estrenar durant la temporada 2003/2004, sent ara per ara, l’única òpera de Boesmans estrenada a Barcelona. En aquella ocasió Kazushi Ono, ara director titular de l’OBC, va dirigir musicalment l’estrena amb tota la companyia de Brussel·les que va visitar el Liceu. Continua llegint

EL TEATRO REAL AL CINEMA 2015/2016: PARSIFAL

El Teatro Real sota el regnat de Joan Matabosch ha recollit el testimoni d’una de les fites més importants del Liceu dels darrers anys (2011), portant sobre l’escenari madrileny la producció de Parsifal que el teatre barceloní va coproduir amb Zuric i que bé valdria una reposició liceista, amb direcció escènica de Claus Guth i amb Semyon Bychkov dirigint l’Orquesta Sinfònica de Madrid, titular del Real, amb un repartiment amb alguna coincidència important amb Barcelona.

D’aquelles representacions barcelonines vaig dir això: Continua llegint

PREPARANT I CAPULETI E I MONTECCHI

Patrizia Ciofi (Giulieta) i Joyce DiDonato (Romeo) a un assaig del Liceu. Fotografia ©Bofill/Liceu

Patrizia Ciofi (Giulieta) i Joyce DiDonato (Romeo) a un assaig del Liceu. Fotografia ©Bofill/Liceu

Bellini va acceptar corre-cuita la composició d’una òpera per a La Fenice quan es trobava a Venecia per a unes representacions de Il Pirata. Com que l’encàrrec va ser imprevist i motivat per una renuncia de Pacini, el llibretista Felice Romani li va proposar al compositor utilitzar el llibret que ell mateix havia escrit per a l’òpera Giulietta e Romeo de Nicola Vaccai estrenada a Milà 4 anys abans (1825).

El llibret era idoni per a la companyia de cant disponible a La Fenice, amb Giuditta Grisi com  principal reclam i per a qui Bellini va destinar el rol de Romeo, seguint la tradició belcantista tan difosa per Rossini d’atorgar rols masculins a contralts. La carrera contra rellotge també va propiciar que Bellini utilitzés material prèviament escrit per a Zaira l’òpera que acabava de rebre una seriosa garrotada a Parma. Continua llegint

ELINA GARANCA EL MILLOR ROMEO

Elina Garanca com a Romeo a la ROH Covent Garden

Elina Garanca com a Romeo a la ROH Covent Garden 2009

La meitat dels Romeos proposats ocupen els tres primers llocs perquè hi ha un doble empat en el tercer i el segon lloc, mentre que la guanyadora ha quedat estretament distanciada de les seves glorioses perseguidores, fet que sortosament m’ha estalviat el vot de desempat.

La versió 7 és la de la gran mezzosoprano letona Elina Garanča que com sabeu era la cantant inicialment prevista pel Liceu per interpretar el rol de Romeo, però finalment va ser substituïda per la nord-americana Joyce DiDonato, que com ja es podeu imaginar estava també entre les 10 escollides, la número 5 i ha quedat entre les tres primeres, empatada amb la número 6, ambdues en el tercer lloc, perquè en el segon hi ha hagut també un empat entre la 4 i la 9. Continua llegint

LA TEMPORADA 2015/2016 DE LA SCALA AL CINEMA: LA FANCIULLA DEL WEST

Seguint amb les temporades operístiques cinematogràfiques, avui us parlaré de la representació que va tenir lloc a la Scala de Milà el passat 10 de maig, amb la representació de la nova producció de La Fanciulla del West de Giacomo Puccini, emmarcada dins d’un projecte de Riccardo Chailly (director musical del teatre milanès) de portar totes les òperes del compositor entre els anys 2015 i 2022. En el cas de La Fanciulla del West s’utilitza la versió manuscrita original de Puccini sense les modificacions que Toscanini va fer per l’estrena novaiorquesa.

Riccardo Chailly signa una esplendorosa direcció musical pleníssima de detalls, de rics i contrastats efectes que mai havia escoltat com en aquesta versió, fa que l’òpera més enllà de recuperar l’originalitat pucciniana, sembla fins i tot en molts moments nova i per tant més fascinant del que ja és originalment. Continua llegint

LA ROH AL CINEMA 2015/2016: LUCIA DI LAMMERMOOR

Amb una mica de retard us comentaré la representació que va tenir lloc a la ROH el passat 25 d’abril i que es va retransmetre als cinemes. Una proposta interessant per molts aspectes, però que malauradament no compta amb una direcció musical a l’alçada.

Daniel Oren ja va dirigir una Sonnambula al Liceu molt poc belcantista i ara al Covent Garden ha tornat a mostrar la seva poca traça en un repertori on és imprescindible una cura del so, amb una lleugeresa i transparència que acaroni a les veus que han de ser protagonistes. Oren fa una direcció feixuga, a estones més que lenta letàrgica i sobretot estrident. No crec que Oren ajudi gens a fer triomfar una nova producció discutible, però sense cap mena de dubte necessitada d’un director musical molt més sensible i estilista, ja que el belcanto no necessita cap genialitat orquestral. Oren és incapaç d’emular a Kirill Petrenko que a Munic va saber donar-li la volta a l’obra de Donizetti sempre respectant l’estil i els cantants, però és clar, Oren no és Petrenko. Continua llegint

INSISTINT EN ELEKTRA

Nina Stemme Elektra Fotografia Marty Sohl © 2016 The Metropolitan Opera

Nina Stemme Elektra Fotografia Marty Sohl © 2016 The Metropolitan Opera

Han passat uns quants dies de la darrera representació cinematogràfica de la temporada 2015/2016 del MET i quedava pendent aquesta insistència en una representació que de ben segur podem qualificar com una de les millors, si no la millor de la temporada novaiorquesa, si més no al cinema, i per tant bé mereix un retorn, sobretot si tenim en compte que la temporada vinent durant 5 dies del mes de desembre, el Liceu ha programat aquesta òpera amb aquesta mateixa producció de Patrice Chéreau que coprodueix amb el Festival d’Aix-en-Provence on es va estrenar, el MET, la Scala, Staatsoper Unter den Linden (Berlín) i Finnish National Opera (Hèlsinki). En el Liceu també comptarem amb la mateixa Klytämnestra (Waltraud Meier) i la mateixa Chrysothemis (Adrianne Pieczonka) que ja van protagonitzar l’estrena al festival francès i també al MET.

Crec que és una oportuna insistència, sobretot per a les persones que encara a hores d’ara i encara que a molts els pugui semblar increïble, la Elektra suposa un parany insalvable i m’agradaria que a força d’insistir acabés aconseguir fer algun addicte a la causa. Continua llegint

EL PRIMER WERTHER DE JUAN DIEGO FLÓREZ I JOYCE DiDONATO

Werther al TChE_foto Jean-Philippe-Raibaud

Werther: Juan Diego Flórez, Joyce DiDonato, Valentina Nafortina i John Chest al Théâtre des Champs-Elysées. 9 d’abril de 2016 Fotografia de Jean Philippe Raibaud

No descobreixo res nou si dic que amb bons cantants no n’hi ha prou per obtenir bons resultats, i aquest és el cas en aquesta ocasió, avui us parlaré del Werther que es va cantar al Théâtre des Champs-Elysées de París ara fa una mica més d’un mes i que va tenir com a protagonistes a un Conte d’Almaviva i una Rosina de somni, però un Werther i una Charlotte, per a mi, insuficients.

Juan Diego Flórez i Joyce DiDonato  són dos cantants esplèndids, no seré pas jo que ho descobreixi i no seré pas jo qui ho posi en dubte. Ja sabeu de la meva admiració pel tenor peruà en quasi tot el que fa, de la mateixa manera que quan la mezzosoprano nord-americana es cenyeix a allò que li escau a la seva veu i a la seva idiosincràsia estilística, em fa gaudir del seu art com poques, però és que Werther i Charlotte s’allunyen tant, ara per ara, de les seves possibilitats vocals que només puc acceptar aquesta versió concertant de l’obra mestra de Massenet, com un experiment de laboratori de resultats fallits i futur incert. Continua llegint