DIE MEISTERSINGER VON NÜRNBERG A LA ONP (Finley-Skovus-Jovanovich-Spence-Groissböck-Kleiter-Lehmkuhl;Jordan)

Vaig una mica endarrerit però les satisfactòries circumstàncies laborals m’obliguen a reestructurar una mica l’activitat blogaire.

El passat mes de març a l’ONP van tenir programar després de 25 anys d’absència a l’escenari de l’Opéra, 7 representacions de Die Meistersinger von Nürnberg, en la producció de Stefan Herheim coproduïda amb el Festival de Salzburg, sota la direcció del mestre titular de la casa Philippe Jordan.

Malauradament només fonamento la ressenya per la part estrictament musical i vocal, ja que no tinc document vídeo de les representacions, tot i que la brillant i contradictòria producció de Herheim del 2013 ja la coneixem gràcies a loa retransmissió salzburguesa. Continua llegint

EL SILENCIO DEL LICEU DE JORDI EVOLE A LA 6: MÉS FUM QUE FOC

Josep Maria Busquets Gerent del Gran Teatre del Liceu de 1985 a 1992

Josep Maria Busquets Gerent del Gran Teatre del Liceu de 1985 a 1992

Més de 20 anys després dels fets succeïts el matí del 31 de gener de 1994 a l’escenari del Gran Teatre del Liceu, que varen acabar amb la destrucció total del teatre, semblarien suficients, si fóssim un país normal, per fer un programa d’investigació a una televisió privada per treure les conclusions que aleshores no es varen poder, ni voler, ni sobretot deixar, treure.

Però no, tampoc, masses polítics, càrrecs, responsables o senzillament actors d’aquella destrucció, estan vius i com bé diu Josep Maria Busquets, gerent del Liceu entre 1985 i 1992, i l’únic que deixa entreveure coses i ens permet intuir el que es pot llegir entre línies, ens informa que té  unes memòries on parla del Liceu però encara hi ha mases persones vives, suposo que entre elles ell mateix, per poder-les publicar. Continua llegint

EL MET AL CINEMA 2015/2016: ELEKTRA

El 21 de juliol de 2013 vaig escriure un d’aquells apunts que m’agraden tant després d’una experiència musical i teatral úniques. Aquell apunt parlava del streaming d’Elektra des del Festival d’Aix-en-Provence amb l’estrena del que seria el testament operístic del grandiós Patrice Chéreau, sota la direcció musical de Esa-Pekka Salonen i Herlitzius, Pieczonka i Meier com a trio d’asos estratosfèrics.

Si us interessa recordar-ho i recuperar-ho Continua llegint

LA PRIMERA KOSTELNICKA DE KARITA MATTILA

Arran de l’apunt dedicat al streaming de la fallida Jenůfa des de Viena, l’amic Eduardo em feia referència al debut de Karita Mattila en el rol de Kostelnička Buryjovka i jo ja li vaig comentar que tenia la gravació però que com tantes altres, la tenia pendent d’audició. Bé, he fet els deures i crec que que cal parlar d’aquesta versió en forma de concert i del debut de la soprano finlandesa en el embogit i lluït rol de la sagristana, ja que a banda que jo ja la creia retirada degut a l’absència del seu nom en els grans teatres on no fa gaires anys era contractada any rere any obtenint ressonants èxits (entre ells el de Jenufa) aquesta nova aportació de la veterana soprano constata sense l’imprescindible recolzament de les imatges malgrat tractar-se d’una versió de concert, d’una interpretació absolutament a tenir en compte per la seva qualitat musical i força vocal, no només per a ella. Continua llegint

EL STREAMING D’UN BALLO IN MASCHERA A VIENA (Beczala-Stoyanova-Hvorostovsky;

Torno a la hiperactivitat dels streamings vienesos per parlar-vos de la representació que va tenir lloc el dimarts 26 d’abril a la capital austríaca de l’òpera de Giuseppe Verdi, Un ballo en Maschera, en la versió amb el rei Gustau III de Suècia com a protagonista, en una producció/provocació més que per clàssica, per rància i amb regust a naftalina caducada, deguda a Gianfranco de Bosio, a moments d’una foscor impossible de resoldre en una retransmissió televisada de pagament, tot sota la batuta de Jesús López Cobos, el culpable segons lla malèfica angeleta, del seu retard en sortir a escena en la discreta Tosca esdevinguda portada en molts mitjans. Però l’interès de la vetllada recau, com ha de ser,  en el cast que en aquest cas reunia a tres noms importants del panorama operístic actual, el tenor Piotr Beczala, Krassimira Stoyanova i Dmitri Hvorostovsky, acompanyats per membres entre discrets i efectius de l’òpera  estatal austríaca. Continua llegint

NATALIE DESSAY CANTA PASSION DE SONDHEIM A PARÍS

Natalie Dessay incapaç de deixar els escenaris malgrat els límits que la seva veu actual l’imposa, ha afegit a la seva intensa carrera com a cantant, el teatre musical. Ja va participar temps enrere en la producció del Theatre Châtelet de Les parapluies de Cherbourg de Michael Legrand, en el rol de Madame Emery. Ara amb un rol molt més rellevant i amb una obra més operística, ha tornat al mateix escenari per interpretar el rol de Fosca, la protagonista femenina de Passion de Stephen Sondheim basat en la película Passione d’amore de l’enyorat Ettore Scola que alhora estava inspirada en la novel·la Fosca de Ugo Tarchetti.

Vaig tenir le goig de veure aquest musical a l’estrena a Londres amb l’imponent Maria Friedman com a Fosca i Michael Ball en la producció original de Broadway allà dirigida per James Lapine i a Londres per Jeremy Sans i malgrat que el rol em semblava més propici per a una veu més central i vorejant la vocalitat mezzosopranil, Dessay com sempre, se’l fa seu i en definitiva fa tota una creació. Llàstima que els espectacles del Châtelet ja no es passin per la televisió i ens haguem de limitar a l’àudio, perdent la faceta teatral, essencial quan parlem de la soprano francesa. Continua llegint

LUCIO SILLA A LA PHILHARMONIE DE PARÍS (Liberatore-Fagioli-Pudova-Skerath-Eerens;Cosentino-Equilbey)

vlcsnap-2016-04-26-16h48m09s895

A la sala Philharmonie de París va tenir lloc el passat 23 d’abril, una representació de l’òpera Lucio Silla de Mozart amb l’enèrgica i musculada direcció de Laurence Equilbey amb la seva Insula Orchestra i un equip de cantants encapçalats per Franco Fagioli, el contratenor argentí que a anys llum de la resta signa com és habitual en ell una interpretació majúscula, tant de tècnica, com d’expressivitat. El domini vocal és aclaparador amb una emissió gens forçada i que només té en “contra” aquesta semblança vocal i estilística, quasi mimètica, amb Cecilia Bartoli.
Continua llegint

L’AGENDA MUSICAL 2016/2017 (Barcelona i Festivals d’estiu)

He esperat fins avui que L’Auditori de Barcelona oficialitzés tots els cicles de la seva temporada per publicar un clàssic d’IFL: la publicació de l’agenda musical de Barcelona 2016/2017, amb les temporades del Liceu (òpera, dansa, concerts i recitals), el Palau (Palau, Ibercamera, BCN Clàssics, OSV, Camera Musicae) i L’Auditori (OBC, Cambra, Antiga, Ibercamera).

Aquest any he afegit els festivals d’estiu de Peralada, Torroella i la Schubertíada de Vilabertran que ocupen l’activitat dels mesos de juliol i agost al Empordà, comarca que congrega tot i que no només, gran part del públic barceloní. Continua llegint

TEMPORADA DEL MET AL CINEMA 2015/2016: ROBERTO DEVEREUX

Una setmana després de l’emissió cinematogràfica de la setena representació en la història del Metropolitan de l’òpera Roberto Devereux de Gaetano Donizetti, ja puc parlar-ne a IFL.

Sembla ben estrany que una de les millors obres del opus donizettià no s’hagués representat fins ara al teatre novaiorqués, però finalment i enmarcat en aquest projecte de portar la trilogia Tudor al MET, després de l’Anna Bolena (amb Netrebko) i Maria Stuarda (Joyce DiDonato), s’ha estrenar Roberto Devereux amb la fantàstica interpretació de la soprano Sondra Radvanovsky, que prèviament ja havia cantat a Nova York les altres dues produccions d’aquesta trilogia, sent en aquesta darrera on ha assolit per a mi el seu gran triomf en el repertori belcantista, potser per que de les tres és la més evolucionada i podríem dir que la més pre verdià, i tots sabem que el repertori verdià és el repertori natural i ideal per a la frondosa vocalitat de la soprano nord-americana. Continua llegint

OBC 2015/2016: KHACHATRYAN i NETOPIL

progMa_OBC25_WEB.0-page-001

Avui us tenia que parlar del Roberto Devereux al MET (no patiu ho faré demà) però ahir pel matí l’amic Enric em va dir si el volia acompanyar al concert de l’OBC i no en vaig tenir cap dubte i després de veure el director, el solista i el programa, encara menys.

El concert va començar amb unes engrescadores paraules de Josep Maria Guix, el compositor reusenc autor de “Imatges d’un món efímer“. obra escrita per a la JONC i estrenada al 2011, paraules que van servir per motivar l’escolta en una operació d’efectiva utilitat i que com em temia van acabar sent més interessant, al menys per a mi,  que la pròpia obra. Continua llegint

JENŮFA A VIENA (Röschmann-Denoke-Franz-Talaba;Pountney-Pountney)

Angela DEnoke i Dorothea Röschmann al segon acte de Jenůfa a la Staatsoper de Viena

Angela Denoke i Dorothea Röschmann al segon acte de Jenůfa a la Staatsoper de Viena

 

Encara amb els ulls mirant a Viena, avui us parlaré del streaming del passat 17 d’abril des de la Staatsoper que va retransmetre la Jenůfa de Leos Janáček, en la producció de l’any 2002 deguda a David Pountney i que va estrenar la soprano Angela Denoke, precisament la que era en un estat vocal de total declivi, intenta amb gran convicció dramàtica però amb escàs nivell vocal, interpretar la paradigmàtica Kostelnika.

El més notable d’aquest nou streaming de l’òpera vienesa és la immensa direcció musical a càrrec del director alemany Ingo Metzmacher al capdavant de la inspirada orquestra de la Wiener Staatsoper, amb tensió dramàtica i lirisme alternant-se i configurant la part orquestral de la genial partitura com el més notable de la representació, quelcom  que és molt important però insuficient. Continua llegint

L’AUDITORI-CAMBRA 2015/16: KRISTIAN BEZUIDENHOUT I CHIAROSCURO QUARTET INTERPRETEN MOZART

progMa_CAMBRA1516_KRISTIAN_BEZUIDENHOUT_web-page-001

No hagués anat a aquest concert si no hagués estat per uns bons amics que no se’n perden cap d’aquestes exquisides perles que s’amaguen en els cicles de cambra de l’Auditori i el Palau, i que no hi varen poder assistir. També hagués estat una ocasió magnífica per llençar ponts d’encontre a un desencontre, però no va ser possible malgrat que la música de Mozart, la deliciosa interpretació de Bezuidenhout amb el Chiaroscuro Quartet, i la meva predisposició configuraven un marc immillorable. Continua llegint

AGRIPPINA DE HANDEL AL THEATER AN DER WIEN (Carsen-Hengelbrock)

Avui sense moure’ns de Viena ens situem a les antípodes del concepte operístic que comentava ahir arran de la Tosca a la Staatsoper en la producció de 1958, inamovible i amb un tuf de naftalina que va molt més enllà d’un respecte escrupolós al llibret i sembla contagiar als mateixos artistes amb gests i actituds d’una antigor que em produeix urticària, No vull dir en això que la proposta de Robert Carsen per a aquesta Agrippina sigui indiscutible, per a mi és bellíssima, però veure com un equip artístic es posa al servei del conjunt i no del lluïment personal, és tot un canvi que s’agraeix.

Aquesta òpera, com la immensa majoria d’òperes  del repertori, ja dóna prou motius de lluïment amb les seves àries i per tant és impensable que en una producció d’aquesta mena, ningú cregui convenient bisar res, ni fer res que tergiversi el concepte global artístic, ni traeixi en cap cas als propis integrants de la proposta. Continua llegint

TOSCA A VIENA (Gheorghiu-Kaufmann-Terfel;Wallmann-López Cobos)

Terfel, Kaufmann i Gheorghiu al segon acte de Tosca, `Staatssoper de Viena 16 d'abril de 2016

Terfel, Kaufmann i Gheorghiu al segon acte de Tosca a la Staatsoper de Viena, 16 d’abril de 2016

I la causalitat va voler que el streaming fes d’advocat del diable i deixés per a la posteritat un d’aquells moments de ridícul històric que posen en evidència que les maneres antigues d’entendre i fer l’òpera no tenen cabuda en el teatre modern. No hi havia millor producció que aquesta antigualla estrenada a la Staatsoper de Viena l’any 1958 per emmarcar una representació que posa en evidència aspectes que jo creia quasi oblidats, però que ves per on, són motiu de gatzara a les xarxes quan jo crec que haurien de ser motiu de reflexió.

Jo per sort he presenciat representacions de Tosca millors que aquesta de dissabte passat i no recordo una bogeria similar (amb protestes incloses, crits de “diva i suposats orgasmes col·lectius a jutjar per les imatges de la platea) com la que es produeix al finalitzar la representació, incomprensible si tenim en compte que pocs minuts abans havíem assistit a un fet esperpèntic que ha donat la volta al món. Continua llegint

LICEU 2015/2016: SIMON BOCCANEGRA (Nucci-Frittoli-Sartori-Kowalljow-Òdena;Gómez-Zanetti)

A la temporada 2015/2016 del Gran Teatre del Liceu teníem tres Verdi programats i per ara, tot i que les representacions de Simon Boccanegra tot ajust acaben de començar i hi ha diferents canvis de repartiment previstos que poden alterar sensiblement el resultat, estic segur de no equivocar-me si dic que han estat tres fracasos notables.

No s’han escollit bé els repartiments, això és obvi, o potser quan es van dissenyar (ja fa anys) els cantants estaven en un estat vocal més favorable. Apostar en cantants que passen la setantena d’anys és una temeritat, i ara només parlo de Leo Nucci, però és obvi que cada any que passi la seva resposta serà més feble i més allunyada del que esperem la majoria quan volen assistir a una representació d’una de les òperes més belles de Giuseppe Verdi.

Dóna la sensació que el Liceu va tard, i quan teníem que gaudir de Barbara Frittoli aquesta cantava arreu menys aquí,  i ara que tocaria escoltar l’Amelia de Maria Agresta, tenim a la Frittoli.. Només espero que quan Agresta torni al Liceu el seu estat vocal no sigui decrèpit, perquè ara un teatre que vol ser ha de portar a Agresta, no a Frittoli. Continua llegint

COR VIVALDI 2015/2016: EIN DEUTSCHES REQUIEM

Cor Vivaldi 16/04/2016 Foto IFL

Cor Vivaldi, Ariadna Ruíz, Òscar Boada, Júlia Sessé, Néstor Pintado, Josep Buforn, Josep Surinyac i Cor de Cambra Anton Bruckner de Barcelona. Auditori Illa Diagonal 16 d’abril de 2016. Foto IFL

Dit sigui amb tot el respecte i l’estima que el mestre Boada sap que li professo:

Sense estar una mica boig és impossible entendre com el concert de primavera del Cor Vivaldi tenia com a única obra del programa l’integral del Ein Deutsches Requiem op 45 de Johannes Brahms, una d’aquelles obres que posa a prova a qualsevol cor professional, ja que els amateurs no gosen enfrontar-se amb obres d’aquesta densitat i dificultat, i fan bé.

La bogeria del mestre Boada fa més de 25 anys que perdura i s’anomena precisament Cor Vivaldi (Petits cantors de Catalunya). Com s’entén sinó que malgrat les precarietats, dificultats i incomprensions, el projecte d’un cor escolar (Escola IPSI de Barcelona) hagi assolit unes cotes tan altes de rigor, exigència i professionalitat, superant tots i cadascun dels reptes que durant aquests exitosos 27 anys de feliç existència culminant, per ara, amb la interpretació d’una obra com aquesta? Només la bogeria obsessiva per l’amor a la música, el cant coral i la pedagogia ho poden explicar i alhora ens condueixen a fer-nos mil i una reflexions de les coses que caldria fer en el camp musical/coral/pedagògic a Catalunya. Insistir-hi ara i després d’una tarda com la viscuda ahir a l’Auditori Axa de L’Illa Diagonal podria agrir la colpidora i gratificant experiència. Continua llegint

OBC 2015/2016: FESTIVAL GERSHWIN (1)

ProgMa_OBC24_Festival_Gershwin_web.1-page-001

Ahir es va iniciar un cap de setmana gershwinià a l’Auditori de Barcelona que té com a protagonistes a l’OBC, el director Andrew Grams i el pianista Alexei Volodin, amb tres programes diferents i que tenen com a comú denominador a George Gershwin, si bé els dos primers dies comparteix protagonisme amb un altre compositor genial nord-americà, Leonard Bernstein.

Ahir es va iniciar el programa amb les tres dances simfòniques de “On the Town” (Un dia a Nova York) de Bernstein, amb les que l’OBC ja va lluir des d’un bon inici la brillantor tímbrica amb la que el director Andrew Grams ens va voler apropar als seguidors de l’orquestra amb les famoses sonoritats de les orquestres nord-americanes. Continua llegint

PALAU 100 GRANS VEUS: MATTHIAS GOERNE CANTA WINTERREISE AMB MARKUS HINTERHÄUSER

winterreise Aix 5

Tancar el ulls, aquesta era l’única alternativa possible per intentar seguir amb una certa concentració el Winterreise que Matthias Goerne i Markus Hinterhäuser ens varen oferir ahir al Palau.

La proposta escènica  William Kentridge és un dels errors més grans que en el meu entendre s’han comés mai en l’intent de fer-nos arribar un obra d’art com el Winterreise, quan d’antuvi tothom sap que amb un bon cantant i un bon pianista n’hi ha ben bé prou per fer-nos tocar al cel.

El concepte inicial és erroni perquè un lideabend no ens l’ha d’explicar cap invitat a la festa, ja hi ha qui té l’encàrrec de fer-ho, i per tant la iniciativa de buscar un apropament a nous públics mitjançant una intervenció abrupta, radical i profundament agressiva no funciona ja què  l’objectiu sota el meu punt de vista no tan sols no s’assoleix, sinó que provoca una fractura irreconciliable entre la partitura, els intèrprets i l’invitat. Continua llegint

INSISTINT EN LA PREPARACIÓ DEL SIMON BOCCANEGRA: LES VEUS

Possible imatge de Simon Boccanegra, primer Doge perpetuo del la República de Génova (segle XIV ); Tot i que alguns diuen que es tracta de de Guglielmo Boccanegra, avi de Simon,

Possible imatge de Simon Boccanegra, primer Doge perpetuo del la República de Génova (segle XIV ); Tot i que alguns diuen que es tracta de de Guglielmo Boccanegra, avi de Simon. Palazzo San Giorgio de Gènova

 

Simon Boccanegra és una òpera de veus masculines, profundes i fosques que donen vida a personatges foscos, torturats, ambiciosos i polièdrics. La trama política pren una volada que ja fa preveure les trames conspirativas de “Un ballo in maschera” i sobretot “Don Carlos”, i potser per això la trama amorosa queda relegada a un pla més secundari i per sota de la tradicional vesant paterno-filial que caracteritza les òperes verdianes i els seus moments musicalment més notables.

Per fer front al rol protagonista cal un baríton dramàtic capaç de mostrar tota la complexitat psicológica d’un personatge ambiciós i conspirador en el pròleg i ja com a Dux, autoritari, magnànim i just, mentre que en la vesant particular desborda la tendresa que tant li agradava mostrar a Verdi, com intentant suplir el gran buit que suposava haver perdut els fills que va tenir en el seu primer matrimoni.

Boccanegra és el centre de tota l’òpera i en la cabdal intervenció que Boito va fer per remodelar la versió original de 1857 afegint el pròleg i escena final del primer acte, la grandesa del personatge el situa al costat dels grandiosos rols dramàtics per a baríton que Verdi va escriure, com Nabucco, Carlo, Rigoletto, Macbeth o  Jago. No és tan sols la complexitat de trobar un cantant amb un registre vocal ampli i poderós, sinó també d’atorgar la capacitat d’oferir la vessant declamatòria del text de manera justa i convincent, en un rol on no hi ha cap ària, ni cap escena individualitzada que faciliti aquest protagonisme quasi omnipresent. Continua llegint

SIMON BOCCANEGRA LICEU 30/12/1985 (PONS-FRENI-CARRERAS-FURLANETTO-CHAUSSON;R.ABBADO)

Simon Boccanegra

Continuant amb una preparació “atípica” per les funcions que van començar ahir de Simon Boccanegra de Giuseppe Verdi, avui i com a continuació de la tria del millor Gabriele Adorno de Josep Carreras, us porto al blog la representació que va tenir lloc el 30 de desembre de 1985 al Gran Teatre del Liceu i que va suposar una rèplica descafeinada però encara valuosa, de l’herència de la mítica producció d’aquesta òpera sota la direcció de Claudio Abbado a la Scala de Milà, si bé al Liceu la direcció d’orquestra no va anar a càrrec del gran Claudio sinó del aleshores anomenat “il nipotino”, Roberto Abbado, el joveníssim nebot que començava a despuntar i que en aquell Liceu sota el “regnat” de Lluís Andreu ens havia colpit des del seu debut la temporada 1982/1983 amb dues luxoses produccions: el Don Carlo inaugural (Caballé, Carreras, Nucci, Obraztsova, Talvela i Salminen) i La Cenerentola (Baltsa, Palacio, Bruscantini, Montarsolo).

Per la temporada 1985/1986 es va programar aquest famós Simon Boccanegra, una òpera que en el Liceu s’havia representat fins aleshores en 16 ocasions. Lluís Andreu amb l’intent de situar Barcelona al primer nivell operístic  portant les millors produccions possibles i amb els millors cantants. Continua llegint