EN FEDE (COLBRAN) RESPON AL PRIMER QÜESTIONARI IFL

Hi ha un qüestionat qüestionari, conegut com a Qüestionari Proust, que no és pas obra del famós escriptor francès sinó de les filles de Karl Marx, Jenny i Laura, que el van idear com un joc de sobretaula en aparença inofensiu però que no deixa de reflectir mitjançant preguntes ingènues, la personalitat de qui respon.

A partir d’avui s’inaugura el Qüestionari IFL que proposa en 30 preguntes ingènues, que tots plegats coneguem una mica més als infernemlandaires assidus, els que comenten o  els que participen en el concurs estiuenc.

Vosaltres no heu de fer res, si heu comentat alguna vegada a IFL i heu deixat un correu electrònic real, és possible que un dia o altre rebeu el Qüestionari IFL. Si l’heu rebut i us ve de gust contestar-lo i que jo el publiqui, només heu de re-enviar-lo al mateix correu i per ordre de rebuda els aniré publicant, un qüestionari per setmana, en un apunt exclusiu que ens permetrà establir un diàleg i un contrast de parers.

Si no heu rebut encara el qüestionari no desespereu, hi haurà una segona tongada.

El primer qüestionari que he enviat i qui m’ha respost de immediat és el de Fede o en Colbran com molts el coneixeu i les respostes que m’ha enviat, qui el coneix bé i l’ha seguit en els comentaris que ens ha deixat sovint no es sorprendrà gaire, són aquestes:  Continua llegint

INSISTINT EN EL RÈQUIEM DE VERDI DIRIGIT PER NOSEDA (Grimaldi-Barcellona-Meli-Pertusi-LSO)

Una setmana després de la inauguració de la temporada de Palau 100 amb el Rèquiem de Verdi que tan em va agradar i del que us vaig deixar l’apunt, part dels mateixos intèrprets, orquestra i directors van repetir l’experiència al Barbican de Londres, seu de la LSO.

Amb Noseda ja li comencen a caure pals incomprensibles, com també succeeix amb Gatti, la majoria iniciats a la seva Itàlia natal, que com a bons llatins es fustiguen com nosaltres davant les glòries locals. La llista de directors italians de relleu i prestigi és excepcional i Noseda hi pertany per mèrits més que sobrats, òbviament no tot el que dirigeix està al mateix nivell, com succeeix en la immensa majoria de directors, fins i tot els més indiscutibles, però no hi ha dubte que si està situat en el lloc que està és per alguna cosa i aquesta absurda etiqueta que ja li han començat a penjar, és més fruit d’interessos per a mi indesxifrables que cap altra cosa. Continua llegint

LOS ANGELES 2016/17: MACBETH (Domingo-Semenchuk-Chacón Cruz-Tagliavini;Conlon)

A Los Angeles com al Liceu d’aquí a pocs dies, han inaugurat la temporada amb Macbeth, la magnífica òpera verdiana, comptant amb l’incombustible i inclassificable Plácido Domingo en el rol protagonista i amb l’explosiva Lady de la mezzosoprano russa Ekaterina Semenchuk.

Ja em perdonareu però només vull parlar-vos de la Lady segons la mirada d’Ekaterina  Semenchuk, per a mi l’únic realment rellevant de la representació, sempre i quan no considerem rellevant que un tenor d’entre 75 a 79 anys (depenent de les fonts) canti el rol de Macbeth, segurament millor que barítons que podrien ser els seus fills, però en a mi aquesta darrera etapa del cantant madrileny no m’interessa per raons que ja he explicat abastament, en canvi aquesta aproximació de Semenchuk, seguint glorioses companyes de vocalitat mezzosopranil (Bumbry, Verrett, Cossotto encara que no en escena, Ludwig, Höngen, Zajick o darrerament Violeta Urmana i de manera sorprenent Larmore, entre moltes), Continua llegint

DAMRAU I PETRENKO: VIER LETZTE LIEDER DE RICHARD STRAUSS A MUNIC

Diana Damrau i Kirill Petrenko. Foto: wilfried-hosl

Diana Damrau i Kirill Petrenko.
Foto: Wilfried Hosl

La seducció vocal que Diana Damrau utilitza amb intel·ligència i sensibilitat és una arma imbatible per a recrear l’univers nostàlgic i crepuscular dels darrers quatre lieder de Richard Strauss. Després d’un treball discogràfic esplèndid amb Christian Thielemann dedicat íntegrament al compositor bavarès ara fa front a aquesta joia testamentària per primera vegada i sota la direcció de Kirill Petrenko, el futur director de la Berliner Philharmoniker, encara director a Munic. Continua llegint

I DUE FOSCARI AL CONCERTGEBAUW (Catana-Di Basio-Wilson-Parodi;Andretta)

i-due-foscari-amsterdam-page-001

És possible fer un I due Foscari sense Domingo o Nucci i triomfar, o això és el que es dedueix després d’escoltar la transmissió de la ràdio holandesa de dissabte passat de la primera de les famoses matinée operístiques en versió de concert de la temporada del  Concertgebouw de Àmsterdam.

I el més important o el més rellevant és que els cantants que van fer triomfar aquesta òpera vibrant i inspirada del Verdi menys representat, són cantants que no formen part, ara per ara,  del star system operístic, tot i que Lucrezia anava a càrrec de Tamara Wilson, últimament molt present a IFL perquè la criden d’arreu per tenir-la en els seus programes, quelcom que denota la importància de la cantant i la magnificència d’una veu veritablement de líric spinto, ideal per cantar els rols verdians. Continua llegint

STAATSOPER DE VIENA 2016/2017: LOHENGRIN (Vogt-Merbeth-Lang-Konieczny-Groissböck;Homoki-Jenkins)

El segon streaming de la temporada 2016/2017 de la Staatsoper de Viena ens retorna a la producció del Lohengrin que ja vaig comentar el mes de maig passat. aleshores amb un repartiment poc estimulant amb un poc apropiat Herbert Lippert com a decrèpit protagonista, potser per això la direcció de la Staatsoper ha decidit tornar a emetre aquest Lohengrin en un nou streaming amb un repartiment molt més atractiu en el seu conjunt i que inicialment tenia que estar dirigit per el nou director musical del MET, el canadenc Yannick Nézet-Séguin, però com va succeir també aleshores, quan  Jaap van Zweden va causar baixa, la Staatsoper va donar la direcció a Graeme Jenkins.  Sortosament ara les coses l’hi han anat una mica millor que en aquella trista ocasió, i sense arribar a ser una direcció genial, bellíssima o memorable, les evidents errades de concertació del mes de maig passat no s’han tornar a repetir, qui sap si la tranquil·litat de tenir un Lohengrin molt més segur, musical i en forma, va ajudar a tranquil·litzar i donar seguretat a la representació, que tota ella en el seu conjunt pren una altra volada. Fins i tot la desconcertant producció “bavaresa” sembla més passadora amb un Lohengrin que pot lluir més credibilitat escènica, malgrat que Elsa sembla sa mare. Ara bé a Jenkins li manca la grandesa i la tensió dramàtica que sigui capaç de crear el clima terrorífica l’inici del segon acte o el trasbals emocional dels dubtes d’Elsa en el duo d’amor del tercer acte. Continua llegint

FESTIVAL EDIMBURG 2016: SIMON KEENLYSIDE AND FRIENDS

Fotografia del Facebook de Simon Keenlyside

Fotografia del Facebook de Simon Keenlyside

Avui malgrat que ens visita a IFL el baríton anglès Simon Keenlyside assistirem a una mena da jam session que va tenir lloc el passat 12 d’agost en el prestigiós Festival d’Edimburg, on acompanyat d’un combo de musics de jazz fa un repàs per els grans estàndards, versionant a Berlin, Porter, Gershwin, Rodgers, Weill, Kálmán, Ellington, Carmichel, Kern o Strayhorn.

La proposta era d’entrada estimulant, tot i que els cantants lírics no acaben mai d’encaixar (Thomas Quatshoff a banda) en el món i l’estil jazzístic, ja que feia molt temps que el baríton anglès no pareixia per IFL, el problema és que Keenlyside no està bé de veu i no és una cosa d’ara. No voldria pensar que el tenim ja definitivament perdut  però ja la darrera vegada que va venir al Liceu mostrava unes flegmes que en aquest recital atípic i en un repertori on les exigències vocals semblarien menys intenses que en un lideraben, es repeteixen i jo diria que de manera molt més accentuada i en alguna cançó amb greus problemes d’afinació i tessitura (Soliloquy de ‘Carousel’). Continua llegint

GREGORY KUNDE I ALICE COOTE CANTEN DAS LIED VON DER ERDE

Els PROMS 2016 ens ha deixat curiositats com les que us presento avui, amb el tenor Gregory Kunde cantant Das Lied von der Erde, és a dir cantant en alemany, quelcom que crec que no havia succeït fins ara, o al menys jo no en tenia constància i Gustav Mahler, un compositor allunyat del repertori italià i francès en el que el tenor nord-americà ha fonamentat la seva sorprenent carrera.

Gràcies al streaming de la BBC podem constatar quelcom que ja fa temps que s’evidencia i en aquest cas encara més perquè Kunde no està còmode cantant l’exigent part del tenor, la veu està mostrant un desgast cada vegada més evident i és lògic perquè a la seva edat temptar la llei de la naturalesa assumint repertoris tan dispars i exigents com els que està assumint, han d’acabar malmeten un instrument que cada dia es mostra més oscil·lant, més problemàtic en l’afinació i més avar en el color i el timbre. Kunde trompeteja amb sorprenent convicció i ataca les mitges veus amb un cert sentit belcantista que encara queda en l’ADN del tenor, però la generositat desbocada del darrers anys ha passat una factura que potser en l’Otello es pot dissimular amb uns recitatius incisius, “quasi parlando” però que en els lieder malherians evidencien la cruesa del desgast i també de la poca afinitat estilística amb un cant més estentori que heroic. Continua llegint

JONAS KAUFMANN CANTA NAPOLITANES AL SAN CARLO

Fotografia Francesco Squeglia

Fotografia Francesco Squeglia

En un estat d’esgotament evident, enmig de promocions, master-class i rodes de premsa, però amb el carisma personal i vocal que el caracteritza, el tenor bavarès Jonas Kaufmann va promocionar el dia 12 de setembre passat, el seu nou disc dedicat a la canzone italiana al Teatro San Carlo de Nàpols, on acompanyat del pianista Stellario Fagone, va interpretar 6 cançons napolitanes (5 més el tema de The Godfather de Nino Rota, per ser més precís) al feu napolità per excel·lència, el Teatro San Carlo.

El mini concert és el que és, tampoc cal posar-se dels nervis. Ell mateix diu que està cansat, en mig del concert per si de cas i quan s’adona que la veu està fràgil a punt de trencar-se, quelcom que no acaba succeint però que hagués pogut passar, al menys de manera molt més notòria del que si s’intueix. Continua llegint

MATTHIAS GOERNE CANTA BEETHOVEN

Alexander Schmalcz i Matthias Goerne a Vilabertran  Foto: Josep Maria Poch

Alexander Schmalcz i Matthias Goerne a Vilabertran Foto: Josep Maria Poch

Dels dos programes que el baríton Matthias Goerne i el pianista Alexander Schmalcz van oferir a la Schubertíada de Vilabertran d’aquest agost passat, el segon dedicat íntegrament a Beethoven era per a mi el més interessant i no ho dic perquè el primer, que com sabeu hi vaig assistir i us en vaig fer el puntual apunt, no m’acabés de satisfer com jo esperava, no, ho dic perquè un liederabend només amb obres de Beethoven no és tan habitual com es podria pensar i alhora els Schubert, Schumann, Mahler o Wolf del baríton alemany són molt més sovintejats, per tan coneguts i admirats que no pas  pas el compositor de Bonn.

La crítica especialitzada va lloar com és habitual i just, ambdues sessions de l’edició del 2016 però m’ha semblat intuir que després de la maratoniana i asfixiant sessió del primer dia, la concentrada selecció del dilluns 29 d’agost va satisfer més, o si més no, no va provocar un cert debat com ho va fer la primera, amb la concentració màxima (sempre) exigida per Goerne, que en el cas del primer dia i amb els salts estilístics entre uns blocs i uns altres, encara era més severa.

El liderabend dedicat a Beethoven va ser per una banda una reivindicació de l’origen del lied romàntic que ens donava a conèixer obres poc escoltades, quelcom que sempre s’ha d’agrair, però també una vegada més una demostració de la destresa i encert de Goerne en estructurar els programes, que mai són un seguit de peces sinó una homogeneïtat conceptual admirable. Continua llegint

STAATSOPER DE VIENA 2016/2017: MADAMA BUTTERFLY (Opolais-Pretti-Daniel-Pecoraro-Nakani;Gielen-Auguin)

El primer streaming de la temporada 2016/2017  de la Staatsoper de Viena ens porta una producció de Madama Butterfly de Josef Gielen estrenada al teatre austríac l’any 1957. Ni com a recerca arqueològic/teatral em sembla que es pugui justificar que al 2016 encara facin aquesta producció. 69 anys veient aquest cromo em sembla delictiu, perquè podríem discutir si el primer acte és lleig o no, però el segon i el tercer és directament i sense embuts, horrible.

Més d’un o una la trobareu esplèndida, no penso discutir-ho perquè crec que el problema no és tracte de si és bonica o lletja, si ens agrada o no, el problema per a mi rau que el teatre ja no es pot presentar d’aquesta manera, ni tan sols amb una òpera tan tradicional i conservadora com Butterfly. Tot grinyola, i en una òpera amb pretensiós veristes que grinyoli el que se’ns presenta com real, amb uns papers pintats de dubtós gust oriental és absolutament intolerable. La producció no és ni tan sols kitsch, ni molt menys li podríem penjar l’etiqueta de la post-modernitat vintage, és un nyap i de la mateixa manera que m’exaspera la producció de La Forza del destino de David Poutney, aquesta Butterfly em treu de polleguera perquè representa per a mi, tot allò que no ha de ser l’òpera. Continua llegint

TAMARA WILSON CANTA WAGNER (Brünnhilde) ALS PROMS 2016

Tamara Wilson, Mark Wigglesworth i James Creswell amb la BBCNOW a l'escena final del 3er acte de Die Walküre  Fotografia Chris Christodoulou/BBC

Tamara Wilson, Mark Wigglesworth i James Creswell amb la BBCNOW a l’escena final del 3er acte de Die Walküre Fotografia Chris Christodoulou/BBC

En un curiós exercici d’apunts relacionats, ahir passàvem del Rèquiem de Verdi del Palau al dels PROMS d’uns dies abans amb Tamara Wilson com a principal reclam, i és ella la que em serveix d’excel·lent i gratificant argument per passar el testimoni a l’apunt d’avui on ella continua sent protagonista, però passant de Verdi, compositor molt més  familiaritzat en el seu actual repertori, a Wagner, compositor que la soprano sord-americana no vol abordar fins d’aquí a 10 anys, tot i que ja fa anys va fer una incursió en el Wagner “belcantista” de Die Feen cantant el complicat rol de Ada a Frankfurt (2011) dirigida per Sebastian Weigle.

Wilson (Tamara, no confondre amb Jennifer que si canta Wagner però no acabar de reeixir) fa bé, perquè sap que si ara comença a cantar rols wagnerians s’haurà d’acomiadar aviat del belcanto i de Verdi, quelcom que sembla ser que de moment no hi ha està disposada, i ho celebro. Continua llegint

PROMS 2016: THE NIGHT BEFORE THE LAST ONE o EL RÈQUIEM DE VERDI (Wilson-Kolosova-Pitta-Robinson;Alsop)

Tamara Wilson, Alisa Kolosova i Marin ALsop en el PROMS 2016 (Messa da Requiem de Giuseppe Verdi) 9 de setembre de 2016

Tamara Wilson, Alisa Kolosova i Marin ALsop en el PROMS 2016 (Messa da Requiem de Giuseppe Verdi) 9 de setembre de 2016

The night before the last one, el Royal Albert Hall es va tornar a omplir per escoltar la Messa da Requiem de Giuseppe Verdi, que ves  per on no es resigna a deixar IFL després de la magnífica versió escoltada dilluns al Palau, però m’ha semblat interessant recuperar el penúltim concert del PROMS 2016, una vegada ja hem tancat oficialment el festival amb la vistosa i acolorida The Last Night que us vaig deixar el dilluns.

La veritat és que no hi ha gaires coincidències entre la versió que va inaugurar el Palau 100 amb una direcció personal, teatral i extrema d’un Gianandrea Noseda genial i inspirat, i la de la directora anglesa Marin Alsop, molt més previsible, escolàstica i  “tradicional”, el que no vol dir que no fes una bona direcció. Pel que fa al cor podríem dir que Barcelona i Londres coincidien en la joventut, quasi extrema en el coristes anglesos del BBC Proms Youth Choir i la participació del Cor Jove de l’Orfeo Català, però en el cas de Londres jo crec que no van poder sostenir tota l’estructura vocal amb unes veus encara massa febles que no garantien la solidesa necessària, tot i el nombrosíssim  equip vocal, quelcom que una vegada demostra que molts no són més. Continua llegint

PALAU 100 2016/2017: MESSA DA REQUIEM DE VERDI (Grimaldi-Urmana-Pirgu-Pertusi-Orfeo Català-Cor Jove-LSO;Noseda)

palau-100-requiem

La Messa da Requiem de Giuseppe Verdi és una obra extraordinària ideal per inaugurar una temporada, sobretot si es compta amb els elements que puguin garantir superar tots els reptes que per a tots ells va reservar el compositor amb quelcom més que solvència.

L’ocasió era important perquè suposava la presentació de Simon Halsey, el nou director dels cors de l’Orfeó Català, així, en plural com ens informa el programà de mà, el que vol dir que tot el projecte coral de la casa recau sota la seva responsabilitat i personalitat, per tant iniciar el seu “regnat” amb una obra coral tan protagonista, era tota una targeta de presentació, tot i que ben mirat potser hagués estat bé acabar la temporada amb aquest Rèquiem i així haguéssim copsat encara més el treball que ja es va evidenciar en aquest primer concert. Continua llegint

PROMS 2016: THE LAST NIGHT o JUAN DIEGO FLÓREZ FA L’INDI.

La gran cloenda anual dels PROMS és un “dejà vu” que any rere any desplega en un Royal Albert Hall abarrotat tota una sèrie de rituals que amb lleugeres variacions ningú espera que variïn gaire d’un any al següent, preservant la sacrosanta tradició britànica entre himnes, banderes i banderoles de tota mena, pluges de confeti, globets multicolors i molta gatzara patriòtica/musical que no escandalitza a ningú i és l’enveja de tots. Continua llegint

Daniele Gatti i l’Orquestra del Concertgebouw: inauguració de la temporada 2016/2017

vlcsnap-2016-09-10-23h56m34s409

Abans d’ahir va tenir lloc el concert inaugural de la Royal Orquestra del Concertgebouw sota la direcció del seu nou director musical, el milanès Daniele Gatti.

L’arribada del mestre italià fent el relleu a una imponent llista de mestres que l’han precedit és la constatació d’aquest nou esglaó en el reconeixement  internacional de la brillant carrera que el mestre Gatti està fent per mèrits propis, és a dir el just reconeixement a un music excepcional, amb talent, que per sobre de qualsevol imposició comercial o mediàtica, està assolint en els reptes més exigents els èxits més incontestables.

Després de la brillantíssima etapa a París, al capdavant de l’Orquestra Nacional de França, no hi ha dubte que amb l’imponent orquestra holandesa ens esperen vetllades memorables. Continua llegint

La Gustav Mahler Jugendorchester, Christian Gerhaher i Philippe Jordan interpreten a Bach i Mahler

L’apunt d’avui és especialment estimulant perquè a banda de ser artísticament notable té un component entranyable que el fa més proper i emotiu.

La  Gustav Mahler Jugendorchester és un d’aquells projectes que encara ens fa tenir esperances que el món pot ser millor, amb seu a Viena, va ser fundada l’any 1986 per Claudio Abbado, un home, un mestre i un artista capaç de fer projectes engrescadors, estimulants i que òbviament milloren el món, malgrat que molts malauradament no ho puguin entendre.

L’any 1992 l’orquestra va facilitar als joves músics dels països pertanyents a l’antic bloc soviètic la incorporació a l’orquestra. Les audicions per la selecció és fan mitjançant un jurat de músics provinents d’orquestres que col·laboren en el programa formatiu de la GMJO i que recorren més de 25 ciutats europees cada any per escoltar als innombrables candidats que es presenten cada any. En l’actualitat l’orquestra està formada per més de 100 músics, fins a 130 en arribat a ser per interpretar la Simfonia Alpina (Pasqua 2005) Continua llegint

JOHAN BOTHA (1965-2016)

18 dies després de publicar un apunt dedicat a Daniela Dessí arran de la seva injusta i imprevista mort, em dol fer-ne un altre dedicat al tenor sud-africà Johan Botha.

No fa gaires mesos l’amiga Karin de Viena em deia que no tenia bones noticies del tenor Botha, que estava malalt i que semblava que la malaltia era greu. Després va venir la renuncia de l’Otello al Festival de Pasqua de Salzburg  i després masses mesos de silenci, fins avui que les xarxes ens ha escopit la noticia, una d’aquelles noticies que sempre que ens parlen de la mort d’un personatge conegut i estimat, d’un artista, d’un cantant d’òpera ens dol especialment, però que com va ocórrer amb la soprano genovesa que encara no havia complert 60 anys, els 51 anys acabats de fer del tenor la fa més incomprensible i difícilment assumible, no tocava i Botha tenia encara molt i molt bo per oferir, perquè la veu del tenor Botha estava en un moment de plenitud magnífic. Continua llegint

HANDEL: IL DUELLO AMOROSO (Emőke Baráth-Nathalie Stutzmann)

La fórmula és simple: Triar entre les àries i duets més bells, emotius i virtuosístics de l’inabastable catàleg handelià i construir una mena d’òpera, amb alguns concerti grossi i obertures entre els números vocals i construir una òpera inexistent a la que li posen l’evocador títol de Il duello amoroso i ja tenen un programa per nodrir festivals estiuencs. Només cal una soprano, una contralt que també podríi ser un contratenor i una orquestra amb criteris historicistes, i el més probable és que el públic assistent xali d’allò més amb tanta concentració de bellesa, andantes catàrtics, duets d’encisadora combinació vocal i agitats allegri que despleguin les dosis justes d’espectacular virtuosisme.

L’experiment funcionarà si al capdavant hi ha un director musical sensible i dues cantants que sàpiguen extraure tota la brillantor dels joiells handelians. Continua llegint

EL REQUIEM DE VERDI INAUGURA LA TEMPORADA MUSICAL 2016/2017 DE BARCELONA

Gianandrea Noseda Fotografia Christodoulou

Gianandrea Noseda
Fotografia Christodoulou

El proper dilluns 12 de setembre s’inaugura la temporada musical de Barcelona.

El lloc, el Palau de la Música Catalana; el cicle, Palau 100; l’obra la Missa da Rèquiem de Giuseppe Verdi i els intèrprets la London Symphony Orchestra, l’Orfeó Català i el Cor Jove, Erika Grimaldi, Violeta Urmana, Saimur Pirgu (substituint a Piero Pettri) i Michele Pertusi.

L’ocasió és de gala i el Palau, més enllà de la poca adequació de la sala amb la seva particular acústica i les dimensions limitades, per a obres simfònic-corals de grans dimensions, reuneix un elenc de prestigi i torna a donar protagonisme en una elecció de risc a l’Orfeó Català, el cor de la casa que es presentarà ja sota la direcció del nou titular, l’anglès Simon Halsey, que està cridat a fer la revolució que tots tant desitgem després d’anys de mediocre estancament vocal i artístic sota la direcció de Josep Vila. Per l’ocasió també es comptarà amb el reforç del Cor Jove, la formació coral més engrescadora de la casa que sota l’esplèndida direcció d’Esteve  Nabona ha fet una tasca de constant creixement assolint els nivells més notables i que de ben segur haurà de nodrir de manera immediata el nou Orfeò que Halsey necessita per portar-lo al nivell d’excel·lència per el qual ha estat contractat. Per tant tot i l’important quartet solista que cantarà el Rèquiem i la fantàstica orquestra londinenca, per a mi l’interès d’aquesta inauguració rau en l’Orfeó, que no debades té un protagonisme aclaparador i que en darrera instància com a “propietari” de la casa que alberga un dels cicles potents de la ciutat necessita d’una vegada per totes demostrar que incloure’l en els concerts corals programats, al costat d’orquestres i directors de prestigi ja no ens hauria de fer partir mai més. Sóc conscient que el mestre Halsey no haurà pogut fer gaire cosa, però m’agradaria creure que ja en els primers compassos notarem aquest tomb tan desitjat. Continua llegint