EL SCARPIA DE CARLOS ÁLVAREZ

Després de l’èxit assolit a Viena amb un intens, dramàtic i musical Rigoletto, el baríton malagueny Carlos Álvarez, torna a demostrar-nos que està en el moment més esplèndid de la seva carrera amb un prodigiós Scarpia a Torí, prodigiós perquè és molt d’agrair que Álvarez es dediqui a cantar el seu elegantíssim Scarpia, sense oblidar la maldat del personatge, però sense renunciar al aristocràtic llinatge i sense caure en vulgaritats veristes que han utilitzat tants barítons per arribar amb el crit i els efectes melodramàtics de dubtosa qualitat musical, on no podien amb la veu i la musicalitat.

Álvarez, amb una veu esplèndida de baríton dramàtic, per tant amb tonalitats fosques i un registre greu ple, no deixa de cantar cap de les notes, mai declama, mai parla i sempre amb la claredat d’un recitatiu absolutament entenedor, gràcies a un treball esplèndid en la dicció. Continua llegint

ENS HA DEIXAT UN SENYOR: EMILIO BENAVIDES CALBET

Emilio Benavides

Quan ahir en arribar a casa vaig obrir el Facebook i vaig veure la en el mur de Leonor una fotografia seva amb l’Emilio, el cor em va fer un tomb, vaig intuir amb aquella precisió amb la que sempre intuïm les noticies dolentes, que alguna cosa no anava bé, i en llegir el preciós i sentit text que li va dedicar, em vaig quedar estorat.

Avui l’apunt és per a ell i vull que sapigueu el perquè, tot i que els que el coneixíeu bé, molt millor que jo, ja ho sabeu amb escreix.

L’Emilio feia temps que lluitava contra una mala salut de ferro que finalment ha acabat jugant la darrera i decisiva partida. Seguia les seves entrades i sortides de l’hospital, cada vegada més assídues i preocupants, gràcies a les cròniques que ell mateix ens deixava, sempre aparentment optimistes, sempre traient ferro a l’assumpte, positivant les adversitats i trobant la part amable que sempre ens reserva la vida. Vida que sabia viure degustant-la i fruint dels senzills plaers, de les passejades, dels raigs de sol i del seu mar imprescindible, dels àpats entre amics i és clar, de l’òpera, que va ser gràcies a ella que el vaig conèixer, poc, però suficient per agrair-li. Continua llegint

MARIELLA DEVIA LE TRE REGINE DE DONIZETTI A PALERM

No és la primera vegada que Mariella Devia (12 d’abril de 1948, Chiusavecchia, Itàlia) fa un concert incorporant escenes de les 3 reines donnizetianes, una de les senyes d’identitat de la soprano italiana. El dia 3 de febrer va ser el públic del Teatro Massimo de Palerm qui va poder gaudir de l’art belcantista de la veterana soprano.

Devia  fa ostentació de la sapiència acumulada durant tants anys de carrera, amb una autoritat sense gaire discussió. Hi ja notes que li costen i algunes fins i tot són dubtoses, però en el seu conjunt, el desplegament que fa Devia, és una classe mestrívola que hauria de ser de visió obligada per a qualsevol cantant que vulgui fer alguna cosa cantant belcanto. Continua llegint

LICEU 2015/2016: OTELLO (2)

Otello Liceu, Carl Tanner, Ermonela Jaho, Marco Vratogna, Olesya Petrova, Roman Ialcic. Producció de Andreas Kriegenburg Foto de © Antoni Bofill. gentilesa del departament de premsa del Gran Teatre del Liceu.

Otello Liceu, Carl Tanner, Ermonela Jaho, Marco Vratogna, Olesya Petrova, Roman Ialcic. Producció de Andreas Kriegenburg Foto de © Antoni Bofill. gentilesa del departament de premsa del Gran Teatre del Liceu.

Ahir va tenir lloc la darrera representació del que segurament ha estat la sèrie de representacions pitjors d’Otello en el teatre des de fa molts anys.

El 2 del títol no fa referència a un repartiment diferent al del primer dia, ja que només va canviar el tenor que interpretava el rol titular, per tant és millor dir que aquest 2 es deu a la segona vegada que veig aquesta pèssima producció i sense José Cura, un dels motius del meu enuig en la primera representació, substituït en aquesta darrera representació pel tenor nord-americà Carl Tanner.

Tanner no és un bon Otello, és un tenor que en altres rols segur que pot fer més bon paper que en aquest tan exigent. El rol sobrepassa les seves possibilitats, no és un gran tenor, ni un gran intèrpret. No fraseja amb autoritat, no té personalitat, la veu té a moments una certa consistència, però no per a un Otello que necessita una tensió constant, una presència autoritària i un domini del fraseig i la col·locació de la veu sempre en la zona alta de la tessitura per traspassar una orquestra poderosa alhora que fer entendre tot el que ens ha de dir, tant a mitja veu com en els moments de més compromís.     Continua llegint

RIGOLETTO A VIENA (Álvarez-Flórez-Peretyatko-Anger-Krasteva;Audi-Pido)

L’onze de setembre del 2015 vaig publicar un apunt parlant del streaming de la inauguració de la temporada vienesa amb la mateixa producció que us proposo avui, és a dir, el Rigoletto de Verdi dirigit per Evelino Pidó i Pierre Audi, però amb un cast molt mediocre, poc apropiat i decebedor, mentre que avui aquella producció lletja, avorrida i  irrellevant impropia d’un teatre com el vienès, esdevé engrescadora i de gran nivell, i això només és, i no és precisament poc, gràcies a uns cantants extraordinaris que saben donar vida als seus personatges amb excel·lència vocal i sobretot interpretativa (un “Cortigiani, vil razza dannata” que emociona fins estremir, quelcom que enforteix la (meva)  teoria que l’òpera per molt bona que sigui la producció, que tampoc és el cas, sense bons cantants i millors intèrprets, no funciona. Continua llegint

EL COMIAT DE CARLOS ACOSTA DE LA ROH: CARMEN

Avui ballet a IFL, una raresa, certament.

El ballarí cuba Carlos Acosta, després de 20 anys d’estreta  col·laboració amb el Royal Ballet es va retirar el 12 de novembre de l’any passat. Per l’ocasió es va programar el ballet Carmen, coreografiat pel mateix ballarí i amb la música de Georges Bizet, adaptada, orquestrada i dirigida per Martin Yates.

Aquesta darrera representació va ser difosa a les sales de cinema Continua llegint

JOHAN REUTER I LAWRENCE FOSTER INTERPRETEN ELS KINDERTOTENLIEDER

Operaen, Johan Reuter 05/2011

Avui us deixo amb el cicle de Cançons per als infants morts (Kindertotenlieder) de Gustav Mahler interpretat pel baríton danès Johan Reuternascut l’any 1969 a Copenhague, que l’interpreta sota la direcció d’un vell conegut, el mestre Lawrence Foster dirigint l’Orquestra Filharmònica de Copenhague.

No cal que digui res més, el text original amb la preciosa traducció de Salvador Pila, i la música colpidora del Mahler més genuí són suficients per garantir-vos un inici de cap de setmana de desbordant bellesa.

Gaudiu-ne, gaudiu-lo Continua llegint

LICEU 2015/2016: OTELLO (Rossini)

Gregory Kunde © A Bofill

Gregory Kunde © A Bofill

Els programadors barcelonins sempre tan ben coordinats i en un clima de fraternal complicitat van tenir a bé a programar Otello de Rossini al Liceu i un recital de Juan Diego Flórez al Palau que inicialment es va preveure de napolitanes i que finalment el sentit comú va reconvertir en un recital operístic fet a mida del divo peruà. Com que el públic interessat en el cant de Flórez i el de l’Otello de Rossini és el mateix ja tenim el conflicte sobre la taula. No sé com va anar al Palau però al Liceu una vegada més i no importa la categoria o raresa (en aquest cas es complien les dues característiques) no hi havia ni clima d’excepcionalitat, ni ambient de gala. L’aforament minso i la percepció de que una part del públic assistia degudament invitat, no afavoria al millor dels climes per a degustar una delicatessen només apte per a gurmets i tot sembla indicar que gurmets en devem ser pocs i repartits (no volia mencionar el Barça però també deu tenir el seu efecte més o menys colateral per acabar d’aigualir la festa belcantista). Continua llegint

EL MET AL CINEMA 2015/2016: TURANDOT

Amb tres dies de retard del que hagués estat habitual, arriba a IFL l’apunt de la representació de l’òpera Turandot de Giacomo Puccini dins la temporada 2015/2016 del Metropolitan Opera House de New York inclosa en els títols escollits per ser transmesa a tot el món mitjançant la projecció a les sales de cinema.

El Met continua apostant per l’espectacular, excessiva, mastodòntica, barroca, bigarrada, sufocant i també admirable producció de Franco Zeffirelli, originària de la Scala de Milà (1983) i posteriorment adaptada i “enriquida” per l’escenari del teatre novaiorquès (1987) on al llarg d’aquests 29 anys ha vist en mig de les escalinates, pèrgoles, ponts, muralles, dracs, acròbates, estàndards, banderoles, ventalls, fanalets i serpentines de tota mena i condició, desfilar el bo i millor del panorama vocal. Continua llegint

PREPARANT OTELLO, ossia Il moro di Venezia (Rossini)

Gilbert Duprez com a Otello.

69 dies després de l’estrena de La Gazzetta al Teatro Fiorentini de Nàpols i 52 abans de l’estrena de La Cerentola al Teatro Valle  de Roma, Rossini estrenava el 4 de desembre de 1816 al Teatro del Fondo de Nàpols el Dramma per musica en tres actes amb llibret de Berio di Salsa segons la tragèdia Othello (1604/1605) de William Shakespeare, “Otello, ossia il moro di Venezia”, la seva dinovena òpera.

A Nàpols, el 13 de febrer de 1816 es va cremar el Teatro San Carlo, però això no va ser cap obstacle per tal de que la temporada de Carnaval a càrrec del prestigiós empresari Barbaja, s’interrompis i d’aquesta manera Gioacchino Rossini va poder estrenar la seva segona òpera seria napolitana (la primera va ser “Elisabetta Regina d’Inghilterra”).

La companyia a disposició de l’empresari Barbaja era extraordinària, amb la mítica  Isabella Colbran com a primma donna, i els dos millors tenors del moment, el baritenor Andrea Nozzari i el contraltino Giovanni David. Amb aquestes “primeres matèries” com a font de inspiració vocal, Rossini va escriure el bo i millor del seu opus, i entre elles trobem aquest Otello, que malgrat comptar amb un llibret del marquès Francesco Berio que destrossa l’original shakesperià. Continua llegint

DIE DREIGROSCHENOPER (Kurt Weill-Bertolt Brecht) A VIENA

dreigroschenoper (2)

Die Dreigroschenoper o si ho preferiu L’òpera dels tres rals, de Kurt Weill i Bertolt  Brecht és un clàssic imprescindible que de tant en tant ha d’aparèixer a IFL. És un cop de puny al sota ventre, una sàtira cínica sobre la hipocresia de la burgesia en temps del capitalisme que ens obliga a reflexionar mentre escoltem la encara impactant, bellíssima i inspirada partitura de Weill.

La proposta que us proposo avui prové del  Theater an der Wien i les representacions varen tenir lloc el passat mes de gener, en una producció de  Keith Warner, dirigida musicalment per Johannes Kalitzke, i que compta amb algun nom de relleu pel públic operístic. Continua llegint

JULIA LEZHNEVA: I SI…

Julia Lezhneva

Per eludir qualsevol  problema motivat per l’apunt d’avui utilitzaré el condicional. Després de la lamentable experiència de fa uns dies, millor fer-ho així, no fos cas que prengués més mal.

Després de la publicació de l’apunt d’ahir que tractava de la cancel·lació de Julia Lezhneva com a Desdemona a l’Otello de Rossini que tindrà lloc el 3 i 6 de febrer al Gran Teatre del Liceu, i la substitució per Jessica Pratt, que debutarà al Liceu després dels èxits que està assolint allà on canta, vaig rebre una comunicació privada, és clar.

Aquest comunicat em va deixar intranquil i després de llegir-lo vàries vegades em van començar a sorgir preguntes i reflexions. L’apunt d’avui n’és la conseqüència directa de totes elles i sempre amb el ” i si” per endavant que em neguiteja tant. Continua llegint

LA CANCEL·LACIÓ PREVISIBLE: JULIA LEZHNEVA

Després de tot el que està passant durant aquesta temporada 2015/2016 al Gran Teatre del Liceu, el comunicat que va fer ahir el teatre anunciant la cancel·lació de Julia Lezhneva com a Desdemona a les dues funcions concertants previstes de l’Otello de Rossini no m’ha sorprès gens, era previsible, el que si m’ha sorprès positivament és la corresponent substitució, aquesta vegada de nivell,  fent debutar a una de les veus que més m’interessen de l’actualitat, la notable belcantista anglesa i australiana d’adopció, Jessica Pratt, una soprano que no té la vocalitat més adecuada per el rol, ja que a l’estrena napolitana del 4 de desembre de 1816 el rol el va cantar la gran Isabelle Colbran, per tant una vocalitat més propera a la mezzosoprano que no pas a la lírica-lleugera, que és ara per ara on podríem encasellar-la .

Benvinguda sigui perquè Pratt, seguint a June Anderson, una altra notable Desdemona rossiniana allunyada de la vocalitat Colbran, pot ser un dels esdeveniments de la temporada (està assolint aquests dies un gran èxit cantant La Sonnabula a Bilbao), ara bé el desencís de la cancel·lació, la segona plantada que ens fa al públic de Barcelona, és enorme, ja que per a mi Pratt Continua llegint

NABUCCO A CHICAGO (Lucic-Serjan-Belosselskiy-DeShong-Skhorokhodov;Rizzi)

Tatiana Serjan (Abigaille) a Nabucco Lyric Opera Chicago 2016 FotoCory-Weaver

Tatiana Serjan (Abigaille) a Nabucco Lyric Opera Chicago 2016 FotoCory-Weaver

Tal i com us vaig comentar ahir, avui insisteixo amb Verdi en un teatre que tot i no ser oficialment de lliga Champions (la temporada actual és molt minsa), ha presentat, com el Liceu, un Nabucco. Només cal comparar i treure unes quantes conclusions.

El mateix dia que a Bologna es presentava Attila a Chicago presentaven aquest Nabucco, que segurament no està dirigit amb el nervi i sentit verdià que Oren va imprimir a la seva direcció liceista (no debades és un especialista en aquesta òpera), però que compte amb un equip vocal, si més no,notable, quelcom que a Barcelona no varem poder dir ni tan sols reunint el millor de cada cast. Continua llegint

ATTILA A BOLOGNA

Ildebrando d'Arcangelo, Attila a Bologna, foto Rocco Casaluci

Ildebrando d’Arcangelo, Attila a Bologna, foto Rocco Casaluci

Durant els propers dies el blog entra en una mena d’activitat automàtica, més de divulgació que no pas d’opinió.

Intentaré seguir portant l’activitat musical i operística de la més rabiosa actualitat, no sé si diàriament, ho intentaré tot desitjant que aquest període passi el més aviat possible.

Avui comencem per l’Attila que ha inaugurat la temporada del Teatro Comunale de Bologna, un teatre de gran historia, sobretot wagneriana, i que ara diguem que en termes del nostre conseller, segurament no està jugant, com tots els teatres italians, fins i tot la Scala, en la primera  lliga mundial de teatres d’opera. Continua llegint

DER RING DES NIBELUNGEN A VIENA 2016: GÖTTERDÄMMERUNG (Fischer-Bechtolf)

Ja us ho puc dir, aquest Ring no serà un dels Ring de la meva vida, s’intuïa, però ara després de la darrera jornada res a millorat tant com per enlairar la nota de tall que el podria, si més no, situar en una posició d’una certa rellevància.

Un Ring, tot i desenvolupar-se  en uns espaiosos 15 dies, sempre és un fet rellevant, però precisament per la importància, el cost i els esforços que significa programa-ne un, hom espera que el resultat sigui tan excepcional com la pròpia programació i tot i tenir en compte la dificultat d’aconseguir que tots els cantants estiguin a ‘alçada del nivell exigit, jo necessito que que els protagonistes principals, aquells que sostenen el discurs narratiu en més d’una de les jornades: Siegfried, Brünnhilde, Wotan, Alberich, Mime, Fricka, Fafner siguin a banda dels puntuals i puntals, Siegmund, Sieglinde, Hagen, quelcom més que dignes. Continua llegint

TITAINA D’ENRIC MORERA i ÀNGEL GUIMERÀ AL TNC

001

Ahir vaig assistir  a la lectura musical de l’opera en un acte i dos quadres d’Enric Morera i Àngel Guimerà, Titaina. Aquest que hauria de ser un acte normal que honora les institucions del país que l’organitzen, es converteix en un acte heroic, una raresa quasi clandestina, gratuïta per suposat i per sobre de tot i lamentablement, extraordinari, quan hauria de ser quelcom si no habitual, si freqüent, recuperar el nostre patrimoni musical.

Que en aquest extraordinari esdeveniment no hi participa el Liceu, ja diu molt de l’estat de les coses operístiques a casa nostra. En canvi en el TNC dirigit per Xavier Albertí, un director obsessionat en la recuperació del patrimoni musical nostrat, han aprofitat les representacions de la nova i trencadora versió de Maria Rosa de Guimerà dirigida per Carlota Subirós, per recuperar aquesta partitura, que en versió escènica es va estrenar durant el mes de gener de 1912 al Gran Teatre del Liceu. Continua llegint

MARIA LLUÏSA CANTOS INTERPRETA A LAMOTE DE GRIGNON I NIN-CULMELL

Maria-Lluisa-Cantos

Vaig descobrir Maria Lluïsa Cantos gràcies a un preciós CD que Columna Música va publicar l’any 2012 amb un concert gravat a l’auditori de Sant Cugat de la pianista barcelonina, amb obres de Schumann, Brahms, Scriabin, Granados i Mompou.

Aquell deliciós recital em va fer interessar per aquesta artista que malgrat fer una tasca imponent des de Suïssa, on resideix des de fa molts anys i on té una Fundació dedicada a donar a conèixer la música catalana i espanyola, ens visita molt poc i sempre d’esquitllada, mai en els cicles pianístics que es programen cada any, ni a les temporades simfòniques. No em faré ni us faré la pregunta òbvia, és un cas més d’artista que ha tingut que marxar per poder ser-ho en tota la seva dimensió i a més fent d’ambaixadora de la música del país que no la considera com és mereix, això només pot passar en un país on la cultura i la música no tenen cap pes real en l’adn dels seus habitants. És així, segurament als lectors del blog no us agradarà llegir-ho i direu que no és just, però en els països normals això no passa, i si fóssim normals no hauria d’explicar de qui estem parlant, sobretot si al seu darrere hi ha un currículum, una dedicació, una tasca pedagògica i una sensibilitat musical com la que Maria Lluïsa Cantos ha portat a terme durant tota la seva vida. Continua llegint

L’HONORABLE SANTI VILA: NI ELS 100 DIES DE MARGE

santi vila 2

Perplex m’he quedat quan he llegit l’article de l’honorable conseller de cultura, Santi Vila al diari ARA d’ahir, que sota el títol LA NOVA PELL, s’inicia així:

Dijous a la nit, mentre el públic dempeus acomiadàvem l’excel·lent versió d’ Otello al Gran Teatre del Liceu, es feia evident que a Catalunya juguem a la lliga mundial de l’òpera i que gaudim del nivell necessari no només perquè la cultura del país es projecti sinó perquè tingui els intercanvis que ens són indispensables. La història d’amor i de gelosia d’Otel·lo i Desdèmona, enmig del realisme d’una guerra, ens segueix captivant igual que ja ho va fer el 5 de febrer de 1887, quan es va estrenar per primera vegada a la Scala de Milà. Per cert, tres anys després, el 1890, ja s’estrenava al Liceu, i des d’aleshores se n’han fet 156 representacions al teatre barceloní.

Puc acceptar que a l’honorable li agradés l’Otello, em pot preocupar perquè vol dir que segurament necessita millorar, però ho accepto. El que no puc acceptar és el que segueix, perquè el públic no va acomiadar dempeus a ningú, ja que això és com dir que ens varem aixecar com en les grans i memorables nits quan no en tenim prou amb aplaudir de manera intensa i embogida mentre bravegem maltractant-nos la gola, per  mostrar alhora la nostra admiració, gratitud i gran respecte als artistes. posant-nos drets. I això tots els que dijous passat hi érem sabem que no es va produir, per tant no diu la veritat, i per si no n’hi havia prou amb la frase inaugural, continua no ajustant-se a la veritat quan la culmina dient “es feia evident que a Catalunya juguem a la lliga mundial de l’òpera”. Continua llegint

INSISTINT AMB LES PÊCHEURS DE PERLES

Pecheurs MET

Necessitava fer aquesta regressió a allò viscut fa justament una setmana, per tornar a creure en l’òpera, en els cantants, en els teatres seriosos…

Retornem doncs a l’equilibri de la mà de l’elegant música francesa, dels cantants amb estil i musicalitat, tornem a la qualitat, al rigor, a l’emoció, a la sensibilitat.

Que quedi clar que no reivindico el Met com  a teatre de referència, aquesta temporada no els està sortint del tot reeixida, però si que reivindico aquests “Les pêcheurs de perles” com antídot a la sensació de frustració que és possible que a alguns del habituals del blog us pugui envair en els propers dies. Continua llegint