PROMS 2015: GERGIEV DIRIGEIX ELS 5 CONCERTS DE PIANO DE PROKOFIEV AMB TRIFONOV, BABAYAN i VOLODIN

 Sergei Babayan, Alexei Volodin i Daniil Trifonov amb  Valery Gergiev  al Royal Albert Hall de Londres el 28 de juliol de 2015  Prom 14.

Sergei Babayan, Alexei Volodin i Daniil Trifonov amb Valery Gergiev al Royal Albert Hall de Londres el 28 de juliol de 2015 Prom 14. (Foto: Chris Christodoulou)

Avui toca PROMS, i a més una cita important de l’edició del 2015 celebrada el passat 28 de juliol i que va congregar al voltant de la London Symphony Orchestra i Valery Gergiev, a tres dels noms imprescindibles de l’actualitat sí parlem de pianistes, és a dir:  Sergei Babayan, Alexei Volodin i Daniil Trifonov, per interpretar en una única sessió, i quina sessió!, els cinc concerts per a piano i orquestra de Sergei Prokófiev.

Tot i que el Tristan del Liceu romandrà com quelcom difícilment perdonable, la immensa categoria de Gergiev bé mereix que de mica en mica vagi fent intents d’endreçar la mala imatge que ens va deixar, els amants de la música i els wagnerians en particular, encara no ens hem recuperat de l’atemptat, però tots sabem que Valery Gergiev és capaç de servir-nos un concert inoblidable que romangui per sempre més en la nostra memòria, i òbviament parlo d’un record positiu com el que tantes vegades ens ha deixat en les seves visites. Continua llegint

BAYREUTH 2015: DER FLIEGENDE HOLLÄNDER

Ricarda Merbeth (Senta) and Samuel Youn (Holländer) © Bayreuther Festspiele | Enrico Nawrath

Riccarda Merbeth (Senta) i Samuel Youn (Holländer) a Bayreuth

El dia 31 de juliol va tenir lloc en el Festspielhaus de Bayreuth la primera representació de les 6 previstes en l’edició del festival 2015. Aquesta producció deguda a Jan Philipp Gloger es va estrenar en l’edició del 2012 i es va poder veure per televisió  l’any següent i en versió de concert el setembre del mateix any al Liceu, si bé amb Sebastian Weigle dirigint l’orquestra, en lloc de Thielemann que se’n va fer càrrec de manera magistral en les quatre primeres edicions, i aquest any i el vinent, que també està prevista la reposició, és el director alemany Axel Kober qui se’n fa càrrec i la diferència amb Thielemann és notòria.

No parlaré de l’avorrida producció, ja en vaig parlar en l’apunt dedicat al vídeo, però si alguna cosa mantenia aquest Der Fliegender Holländer amb un cert punt d’interès, aquesta era la participació de Thielemann, un Thielemann d’exultant romanticisme, però l’edició 2015 és molt més seca, abrupta i en algun moment fins i tot desequilibrada. Continua llegint

VERBIER 2015: THOMAS QUASTHOFF DEBUTA COM A DIRECTOR AMB LA VERSIÓ ORIGINAL DE LA PASSIÓ SEGONS SANT MATEU

Thomas Quasthoff ha tornat a sorprendre després de que hagués de deixar la seva excel·lent carrera com a cantant de manera prematura, posant-se al capdavant de  l’Orquestra del Festival de Verbier, el Rias Kammerchor i un reguitzell selecte de solistes per dirigir el cim dels cims, La Passió segons Sant Mateu de Johann Sebastian Bach, en el que suposa el seu debut com a director. Continua llegint

MANON LESCAUT A MUNICH (Opolais-Kaufmann-Eiche;Neuenfels-Altinoglu)

L’equip de direcció del darrer Lohengrin a Bayreuth, és a dir el director teatral alemany, Hans Neuenfels i el director musical francès, Alain Altinoglu tornen a coincidir, ara a Munich, en la producció de Manon Lescaut de Puccini, estrenada al novembre passat a la capital bavaresa i que havia de protagonitzar Anna Netrebko amb Kaufmann, i que per desavinences amb Neuenfels la soprano russa va abandonar, sent ja aleshores Opolais qui se’n va fer càrrec del rol protagonista . Continua llegint

EL CONCURS D’AGOST 2015: UNA DATA (un dia d’un més d’un any)

Ja hi tornem a ser.

Ja fa cinc estius que a IFL quan arriba el mes d’agost us proposo un concurs que el faig durar tot el mes i que en aquesta edició del 2015 comptarà amb 5 incògnites que una vegada resoltes i degudament combinades ens hauran de portar a un dia d’un mes i d’un any, que és el que buscareu.

Cada diumenge, us presentaré una incògnita que correspondrà a una de les cinc pistes d’aquest apunt, caldrà doncs associar correctament la incògnita amb la pista i òbviament resoldre-les, tot esperant fer el repòquer el diumenge 30 d’agost amb la pregunta final.

Guanyarà qui contesti més aviat, a partir del dia 31 d’agost no abans, la data demanada el dia abans, és a dir el diumenge 30, una data que correspondrà a la darrera de les incògnites i per tant serà bastant improbable que algú pugui estar del tot convençut abans de la darrera pregunta, que podria tenir un grau de perversió considerable tenint en compte el grau d’agudesa que teniu els visitants d’IFL, això vol dir que em reservo la possibilitat de sorprendre amb un cop d’efecte, :-) .

Demà dia 2 plantejaré la primera incògnita i les altres ho faré el 9, 16 i 22 d’agost. El diumenge 30 faré la pregunta definitiva. Les incògnites les penjaré encapçalant la columna de la dreta sota l’anunciat CONCURS 2015.

La particularitat respecte a les edicions anteriors és que enguany des del primer dia teniu tot el que necessiteu, això si, sense saber  les incògnites que corresponen a cadascuna de les pistes. Petites perversions que poden ajudar o poden fer girar el cap.

De moment aquí teniu aquestes 4 pistes: Continua llegint

BAYREUTH 2015: SIEGFRIED

Siegfried, Bayreuther Festspiele. Producció Franz castorf Fotografia BAYREUTH FESTIVAL/ENRICO NAWRATH

Siegfried, Bayreuther Festspiele. Producció Frank Castorf – Fotografia  Festival de Bayreuth/Enrico Nawrath

Segurament del triomf vocal del Siegfried de l’edició 2015 del Ring des Nibelungen a Bayreuth, una part important és deguda a la tossuderia de Christian Thielemann que va decidir prescindir de Lance Ryan i contractar a Stefan Vinke en contra de l’opinió de Kirill  Petrenko que volia mantenir-lo en el cat de l’edició d’enguany tot i els canvis que ha anat introduint respecte a les dues edicions anteriors. Vinke ha confirmat l’excel·lent impressió causada al Liceu, si bé va arribar menys sobrat de forces al final del tercer acte i no va pujar al Do sobreagut acompanyant a Brünnhilde, com si va fer al Liceu tots els dies, en una demostració desvergonyida que potser Petrenko no l’ha deixat, tot i que a l’edició de 1952 Bernd Aldenhoff ho va fer a Bayreuth en un duo memorable amb la immensa Varnay, dirigits per Karajan. Petrenko o Vinke han fet santament ja que les forces eren molt limitades i el risc de tenir un accident era grandiós. Continua llegint

ORANGE 2015: CARMEN (Aldrich-Kaufmann-Mula-Ketelsen;Désiré-Franck)

I a Orange que tenien els cantants, els directors la van ben bé esgarrar.

Tenien el millor Don José possible avui en dia i uns dels millors que jo hagi escoltat mai, tenien una Carmen amb totes les presències, la vocal i l’escènica, tenien una Micaela amb el toc just de bleda assolellada i la lírica dolçor imprescindible per fer allò que fan quasi totes les Micaela, un èxit en el rol més fals de la història, i també comptàvem amb un Escamillo que es podia vestir de torero sense fer el ridícul, a banda que vocalment també vestia el cinquanta per cent del seu complicat rol, ja que pocs tenen aguts i greus, més potència i fanfarrona presència, ell tret dels greus ho tenia tot.

I amb tot això que no és poc, van el senyor Mikko Franck i la seva lentitud distant i sense caràcter, i el senyor Louis Désiré i la seva sofisticadíssima i ridícula foscor de passarel·la de modelets impossibles i es carreguen una de les obres mestres de l’òpera. Poc podien fer-hi els cantants sense la imprescindible complicitat de qui tenia que crear al seu voltant la dramatúrgia per fer creïble una de les òperes més creïbles. Continua llegint

BAYREUTH 2015: DIE WALKÜRE

Anja Kampe (Sieglinde) i Johan Botha (Siegmund). Acte 1er Die Walküre Producció de Franz Castorf per a Bayreuth Fotografia  © Bayreuther Festspiele / Enrico Nawrath

Anja Kampe (Sieglinde) i Johan Botha (Siegmund). Acte 1er Die Walküre Producció de Franz Castorf per a Bayreuth Fotografia © Bayreuther Festspiele / Enrico Nawrath

Veritablement els detractors de Kirill Petrenko, que els hi ha, ho tenen difícil per menystenir la important tasca que per tercer any consecutiu està fent a Bayreuth amb la direcció d’aquest Der Ring des Nibelungen, que amb la primera jornada oferta ahir més el pròleg de dilluns, ja ha presentat a gran part de la plantilla vocal, a manca del proper Siegfried i els miserables Gunter i Hagen al Capvespre, una plantilla que a manca de sorpreses no destacarà per comptar amb intèrprets que quedin a la memòria de qui porta uns quants Rings a l’esquena i que es coneixedor d’una història fonogràfica imponent, ja sigui dels propis arxius de Bayreuth com d’altres primers teatres.

Tot i les renovacions d’alguns dels intèrprets de les edicions anteriors, la de més impacte és el canvi del Siegfried de Ryan per el Siegfried de Vinke i d’això ja en parlaré en el proper apunt bayreuthià, la base continua sent la mateixa, i en aquesta Die Walküre repeteixen els mateixos i quasi us diria que podria tornar a escriure el que vaig escriure l’any passat  ibcontinuaria sent perfectament vàlid, si bé és veritat que Wolfgang Koch ha intentat engrandir l’abast del seu Wotan, amb moments que tendeixen a ser dignes, sense que l’autoritat de Wotan acabi d’imposar-se mai perquè la seva veu és massa limitada per aconseguir-ho, començant per una mancança absoluta de greus que ridiculitza qualsevol intent del baríton en fer veure el que és evident que no és. Ha aprés a acabar el comiat del tercer acte, tot i que en prou feines deu poder dir fava en acabar, ja que arriba justíssim de forces i sense a penes fiato. Continua llegint

BAYREUTH 2015: DAS RHEINGOLD

Das Rheingold segons la producció de Frank Castorf

Das Rheingold segons la producció de Frank Castorf

El Ring del 2015 ha començat dignament, amb una esplèndida  direcció de Kirill Petrenko un grandíssim director d’òpera que segurament aquest any a Bayreuth voldrà fer història amb la seva última participació anunciada, tot i que encara li queden més de dos anys abans no assumeixi la titularitat, que tants li qüestionen, la de la Berliner Philharmoniker, sobretot aquells que justament volien veure al capdavant de l’orquestra més famosa del món a Christian Thielemann, i que sembla ser que per raons polítiques (interessant teoria aquí) no ha estat l’escollit. Continua llegint

BAYREUTH 2015: LOHENGRIN

rats (2)

Insistir any rere any sobre la poca substància d’aquest Lohengrin m’esgota una mica. Hom podria creure que com succeïa en els anys gloriosos a Bayreuth, quan els repartiments es consolidaven en els darrers anys d’una producció, s’aconseguia la maduresa artística dels cantants i els directors, inclosa la producció, en aquest cas la dels ratolins, però avui no vull perdre ni un minut del meu preciós temps a parlar-ne de ratolins.

Ara bé, com que només tenim la magnífica gravació que la radio bavaresa ha cedit a les diverses emissores connectades, insistiré una mica en la qüestió vocal i en la direcció musical del que varem escoltar ahir, ja que aquest any estrena director musical, el francès Alain Altinoglu que ha substituït a Andris Nelsons. Continua llegint

BAYREUTH 2015: TRISTAN UND ISOLDE

Evelyn Herlitzius i Stefan Gould a Tristan und Isolde de Bayreuth 2015- Producció de Katharina Wagner. Fotografia Enrico Nawrath/Bayreuther Festspiel

Evelyn Herlitzius i Stefan Gould a Tristan und Isolde de Bayreuth 2015- Producció de Katharina Wagner. Fotografia Enrico Nawrath/Bayreuther Festspiel

Mai he entès el motiu per el qual quan parlem  de cant wagnerià l’exigència de molts melòmans es relaxa i esdevé molt més condescendent que quan els cantants maltracten a Mozart, Rossini, Verdi o Puccini, és quelcom que em té amoïnat, perquè el maltracta sempre és maltracta i les conseqüències d’una manca de musicalitat o d’una bona línia de cant com a mínim digna, té efectes letals en partitures magnífiques i mestrívoles que també necessiten legato, estil o afinació, per dir-ne tres a l’atzar,  com les que s’exigeixen a tots els altres compositors, mentre que en Wagner i quasi sempre per culpa dels mateixos wagnerians que amb tal de que l’obra del seu ídol sigui interpretada, són capaços d’admetre-ho quasi tot, de fet jo fins i tot he arribat a pensar que aquests ortodoxes del wagnerisme més ranci s’estimen més una producció ultra conservadora que uns cantants com a mínim dignes. I tota aquesta introducció ve arran de la inauguració del Festival de Bayreuth 2015 amb l’esperada nova producció de Tristan un Isolde dirigida per Christian Thielemann i Katharina Wagner i que ahir varem seguir, la immensa majoria de wagnerians, gràcies a les transmissions de les emissores de ràdio de mig món i gràcies a les quals i una vegada més, varem poder assistir a una vocalment agònica representació, on les veus lluitaven per resistir (ja al final del primer acte semblaven al límit), sent aquest el màxim objectiu i d’aconseguir-ho, triomfar, tal és el grau de mínims exigibles en el festival wagnerià per (en teoria) excel·lència, si bé és cert que quasi en qualsevol altre teatre de certa qualitat, les veus que hi canten Wagner ofereixen un nivell superior a l’ofert al Turo Verd. Com aquella història de la marmota, any rere any ens repetim amb les mateixes queixes, quasi mai escoltades, tot i que aquell desfici per comprar entrades amb 10 anys de sol·licitud insistent, s’ha acabat i ara es troben entrades per a quasi totes les representacions pocs dies abans de cada representació, per tant poc a poc les coses s’estan posant en el seu lloc just, i al final l’aureola del misticisme que envolta el Festival i el mític Festspielhaus ja no atrauen com fins fa pocs anys i si la qualitat no està garantida, els wagnerians s’estan tornant més descreguts, crítics i contestataris i si cal, donen l’esquena al festival fins que aquest garanteixi el mateix nivell que es pugui trobar al MET, a la ROH, a Munich o París, orquestra i cor a a banda, ja que ara per ara continuen conservant, al costat de l’acústica de la sala, l’excepcionalitat també buscada a les veus i no trobada. Continua llegint

CAS PALAU: 23 de juliol 2009 – 23 de juliol 2015, SIS ANYS DE MÚSICA CALLADA

palau-de-la-musica

Sí, han passat sis anys d’aquell matí que el mossos entraven al Palau encetant el que aleshores ens semblava l’ultratge més gran contra Catalunya i la seva sacrosanta simbologia, que varen anomenar El Cas Palau, i òbviament no sabíem que cinc anys després i per les mateixes dates esclataria el cas Pujol, quelcom que  suposaria una giragonsa emocional i patriòtica impensable, de vertigen i de difícil digestió per la ciutadania i la classe política desbocada davant les possibilitats que oferia un altre ultratge d’aquella mena i els redits polítics que se’n podien treure.

El cas és que sis anys després d’aquell matí palauenc, trist i vergonyant, i un cop la instrucció ja ha finalitzat després de mil i una incidència i amb els pertinents canvis de jutge instructor, encara no hi ha data de judici i jo fins i tot penso que no n’hi haurà mai de judici, ja que ara potser no convé a ningú que n’hi hagi, perquè si d’alguna cosa en tenim una certa intuïció és que tothom està degudament relacionat amb el cas, i dic degudament perquè aquesta era precisament l’estratègia del gran Millet, relacionar-se amb tothom perquè ningú mai pogués per raons polítiques, estirar de la manta per treure’n redits. Tots presumptuosament i degudament untats i empastifats, per tant “beneficiats”, no poden utilitzar el cas per enderrocar al contrincant i així estem, en un moment que seria imprescindible conèixer tot el que va passar, com va passar i qui hi va participar, ens trobem sense data de judici i amb el silenci incomprensible de tots els partits, que l’anomenen amb la boca petita en moments estratègics, però que com allò del 3% del President Maragall convé no esmentar-ho per no prendre mal. Recordeu el President Pujol en aquella pèssima compareixença en seu parlamentari recriminant a la comissió allò de les branques i els nius?. Abans per la TV ja havia dit allò de no estirar de la manta o tots prendríem mal, doncs precisament el Palau és això, una manta o millor encara una immensa catifa que ho amaga tot. Continua llegint

COMENÇA EL FESTIVAL DE BAYREUTH 2015

Tristan und Isolde a Bayreuth 2015, producció de Katharina Wagner Foto: Florian Jaenicke

Tristan und Isolde a Bayreuth 2015, producció de Katharina Wagner Foto: Florian Jaenicke

Demà s’inaugura l’edició del Festival de Bayreuth 2015 amb l’estrena de la nova producció de Tristan und Isolde que compta amb Christian Thielemann i Katharina Wagner en la direcció musical i escènica, mentre que el tenor nord-americà Stephen Gould i la soprano alemanya Evelyn Herlitzius donaran vida als protagonistes, ella substituint a Anja Kampe que alhora substituïa a la prèviament anunciada Eva Maria Westbroek.

Kampe sembla ser que ha declarat, com altres, la guerra a Thielemann i ha trencat el contracte, però manté la seva participació a la primera jornada del Ring, cantant Sieglinde dirigida per Petrenko, obrint un nou centre de tensió entre els dos directors musicals després que Thielemann com a director musical del festival prescindís del tenor Lance Ryan per interpretar  Siegfried substituint-lo per Stefan Vinke, potser gràcies al reso del seu Siegfried liceista (és broma, o no). Petrenko, que serà el darrer any que dirigeixi el Ring a Bayreuth es va molestar molt, quelcom que només ho entenc com una qüestió personal de greuge per no comptar amb ell en la decisió, perquè la substitució de Ryan per Vinke és del tot justificada i oportuna vist i sobretot escoltat el rendiment d’ambdós tenors en aquest rol. Continua llegint

ANTONIO PAPPANO CLASSICAL VOICES o com utilitzar els mitjans públics per difondre l’òpera

Lloar la magnificència de la BBC com a paradigma del que ha de ser una televisió pública i com s’ha de gastar els diners o de quina mena de programes s’ha d’abastir, em sembla que no té gaire interès, ja que de tots és conegut i reconegut el prestigi de tots els productes sorgits al voltant de la televisió pública anglesa i encara que precisament ara s’està posant sobre la taula si la seva estructura és massa gegantina i costosa o fins i tot si està produint programes més propis de les cadenes privades que no pas del que ha de ser un ens públic, de ben segur que qualsevol comparació amb el que fem nosaltres, ja sigui a nivell català com també a nivell espanyol, és sagnant ja que l’abisme que ens separa és enorme.

La reflexió l’ha motivada el visionat dels quatre capítols que la BBC ha produït de la sèrie escrita i presentada per el director de la Royal Opera House Covent Garden de Londres, l’eminent Antonio Pappano, sobre les veus líriques. Son quatre capítols dedicats per aquest ordre a: sopranos, tenors, mezzosopranos i contralts, i el darrer a barítons i baixos. Continua llegint

JOYCE DiDONATO CANTA LES NUITS D’ÉTÉ DE BERLIOZ

Avui us proposo escoltar el preciós cicle de cançons sobre poemes de Théophile Gautier del compositor Héctor Berlioz, anomenat Les nuits d’été com una picada d’ullet al somni d’una nir d’estiu shakesperià. Va ser escrit entre 1834 i 1838 i publicat l’any 1841 en la seva versió per a piano i veu (mezzosoprano o tenor), posteriorment es va orquestrar el cicle sencer (1856), després de que es fes només amb Absence l’any 1845,  i ens va adaptar a les altres vocalitats, cada cançó es va adaptar a una veu diferent si bé després s’ha acabat imposant una única vocalitat per a tot el cicle.

La versió que us proposo escoltar és esplèndida i es deguda a la mezzosoprano Joyce DiDonato i al director Esa-Pekka Salonen al capdavant de l’orquestra del Festival de Verbier, en un concert celebrat el passat 17 de juliol en el marc del festival 2015. Continua llegint

L’ARABELLA DE ANJA HARTEROS A MUNICH

Anja Harteros, si fos per a mi, hauria de deixar-se de Aida, Elisabetta, Tosca, Amelia o Leonores verdianes (ambdues) i concentrar-se en allò on ella pot excel·lir, i molt, perquè després d’escoltar els seus rols italians, són masses els noms del present i no cal dir del passat que em venen al cap i que superen a la soprano muniquesa s’observi i valori per qualsevol de les cares possibles, però compte! quan Harteros fa front a allò per el que ha estat destinada, aleshores poques del passat i no cal dir del present li fan ombra i per a mostra evident i contundent del que dic, la teniu en la meravellosa interpretació de rol d’Arabella, personatge que sembla dissenyat i cosit tenint en compte la seva veu, el seu estil i lla seva sensibilitat, perquè dubto jo que en l’actualitat hi hagi una soprano que pugui encarnar aquest rol com ho fa ella.

Després de debutar el rol a Dresden amb Thielemann, ara l’interpreta a Munich sota la direcció de Philippe Jordan, el director de l’Opéra de París, que demostra amb una resposta esplèndida de l’orquestra bavaresa, que podria ser un substitut més que idoni del titular actual (Petrenko) quan aquest deixi la Staatsoper per dedicar-se amb cos i ànima a Berlín i els seus filharmònics. Continua llegint

LICEU: VALORACIÓ DE LA TEMPORADA 2014/2015

Stefan Vinke Siegfried al Gran Teatre del Liceu Fotografia ® A Bofill

Stefan Vinke Siegfried al Gran Teatre del Liceu Fotografia ® A Bofill

Dissabte es va acabar la temporada operística del Gran Teatre del Liceu, tot i per aquesta  setmana encara queden quatre dies de dansa amb el ballet Nacional de España, però com que no hi aniré i només vull concentrar-me en la part vocal de la temporada, em disposo a fer un repàs i una valoració global del que ha estat la 2014/2015, una temporada encara de transició, pràcticament tota ella deguda a la programació artística de Joan Matabosch, un Matabosch ja retallat.

Era una temporada amb noms interessants, alguns de primeríssim nivell i habituals en els grans teatres, com acostuma a fer el Liceu tot i que nosaltres no hem assolit aquest nivell, però no amb la contundència d’altres vegades i masses títols deixaven masses incògnites que en pocs casos han suposat agradables i notòries sorpreses. Encara no ens podem permetre el luxe de parlar de primeríssims directors musicals degut a la reforma pendent de l’orquestra, però el Liceu sempre ha tingut en el cartellone els grans noms de la lírica i encara que les produccions han anat agafant una certa notorietat, com arreu, el públic del Liceu continua volent grans cantants per sobre d’altres aspectes també desitjables i imprescindibles. Continua llegint

LICEU 2014/15: LA TRAVIATA (Hartig-Jordi-Viviani-McVicar-Pidó)

Ahir va acabar la temporada operística 2014/2015 del Gran Teatre del Liceu amb la darrera de les 8 representacions programades de La Traviata de Verdi durant el mes de juliol, que sumades a les 11 representacions del mes d’octubre passat fan la suma de 19 representacions d’un mateix títol que si bé repartides en dos tongades molts distanciades em semblen una suma excessiva de funcions d’un mateix títol, tot i que com que aquest no deu haver estat deficitari, no tinc cap argument a favor per defensar la meva tesi de menys representacions d’un mateix títol i més títols diferents programats. Continua llegint

PALAU100, GRANS VEUS: XAVIER SABATA

Xavier Sabata

Deliciós concert el que ens va oferir ahir el contratenor Xavier Sabata acompanyat pel conjunt grec Armonia Atenea sota la direcció de George Petrou.

Van ser 8 àries més una única propina, 4 a la primera part i 4 a la segona, de Händel, Vivaldi i Porpora , més la propina final de Cavalli, embolcallades per deliciosos concerts de Händel, Vivaldi i Hasse.

Sabata ens va oferir un concert sensible, intel·ligent, molt refinat i expressiu, en definitiva una deliciosa vetllada barroca que confirma per a tots aquells que no ho sabien (és clar que aquests segur que no hi varen anar) que és un dels millors contratenors de l’actualitat i que és del més comunicatius  i dramàticament més interessants, ja que un dels grans punts de força de l’art de Sabata és troba en la interpretació dramàtica del que canta, més que no pas en les vessants purament de virtuosisme tècnic, que domina, però que no fonamenten el repertori triat, ell s’estima més triomfar amb l’emotivitat del seu cant expressiu, més que amb el virtuosisme frenètic i enlluernador de molts dels seus col·legues de corda. Fa bé, perquè el record que deixa el concert és més profund i perdorable. Continua llegint

AIX 2015: A MIDSUMMER NIGHT’S DREAM (Carsen-Ono)

El Festival d’Aix-en-Provence 2015 ha reposat la meravellosa producció que Robert Carsen va fer per l’Òpera de Lió i que sortosament en la infatigable tasca que Joan Matabosch va fer per recuperar el temps perdut amb les òperes de Benjamin Britten al Liceu, varem poder admirar en la temporada 2004/2005.

És una de les produccions més inspirades i poètiques que jo hagi vist mai sobre un escenari i per suposat una de les millors produccions d’aquest mag de la imatge que és el director canadenc, que en aquest cas va encertar en recrear amb un senzill i bellíssim enginy visual, potser l’obra més poètica i bucòlica de Britten basada en un dels clàssics més clàssics del teatre universal, A Midsummer Night’s Dream (el somni d’una nit d’estiu) Continua llegint