Els Wesendonck-Lieder cantats per Jonas Kaufmann i dirigits per Daniele Gatti

Jonas Kaufmann a Peralada, estiu 2014 Foto: Shooting - Miquel Gonzàlez

Jonas Kaufmann a Peralada, estiu 2014 Foto: Shooting – Miquel Gonzàlez

Al cap d’un dia d’escoltar el primer Tristan und Isolde dirigit per Daniele Gatti, avui us porto el cicle de cançons amb poemes de Mathilde Wesendock de Richard Wagner, en aquesta ocasió en la versió orquestral de Felix Mottl i cantades per Jonas Kaufmann.

Per tant poques coses a dir i molt per escoltar i gaudir malgrat la curta durada del cicle.

El preludi perfecte a la gran òpera wagneriana són aquests poemes inspiradors i no hi ha dubte  que la millor manera de fer front a un futur i esperat Tristan del tenor bavarès, és submergir-se en aquest món poètic, sensorial, tràgic i inquietant, habitualment associats a les veus femenines però que sota la sensibilitat de la veu fosca, de bronze viril i el cant expressiu situa el cicle en un alternativa més que possible, necessària. Continua llegint

FEDORA A NÀPOLS: EL DECLIVI DE CEDOLINS I FILIANOTI

Giuseppe Filianoti i Fiorenza Cedolins a Fedora (Teatro San Carlo de Nàpols)

Giuseppe Filianoti i Fiorenza Cedolins a Fedora (Teatro San Carlo de Nàpols)

Ja feia anys que gaudia de l’òpera quan va sorgir un tenor que semblava que havia de fer una gran carrera, Giuseppe Filianoti i una mica més tard, tot i ser deu anys més gran que el tenor, vaig descobrir gràcies a un vídeo VHS d’una Aida al San Carlo de Nàpols, a Fiorenza Cedolins, tota una revelació.

No han passat tants anys i ambdós cantants, joves promeses de la lírica italiana fa 20 anys, amb veus lluminoses, solars i belles, mostren ara un declivi lamentable, fruit segurament de decisions errònies, de consells poc encertats, d’ambicions i pocs escrúpols d’agents i directors artístics que temptaven la glòria dels artistes, amb contractes sucosos i emmetzinats. Malalties mai previstes i sempre implacables, han fet la resta. Continua llegint

EL PRIMER TRISTAN UND ISOLDE DE DANIELE GATTI (Kerl-Nichols-Breedt-Humes-Polegato)

Tristan und Isolde al Théâtre des Champs-Elysées. Producció de Pierre Audi amb Polegato, Nicholls i Kerl, Fotografia © Vincent Pontet

Tristan und Isolde al Théâtre des Champs-Elysées. Producció de Pierre Audi amb Polegato, Nicholls i Kerl, Fotografia © Vincent Pontet

I amb l’apunt d’avui ja formem una triada espectacular d’òperes imprescindibles que adoro, totes tres en dies consecutius, és a dir per dir-ho sense embuts però guardant les formes,  el que suposa per a mi una satisfacció orgiàstica i avui sí, amb Richard Wagner i el seu cim operístic, Tristan und Isolde dirigida per primera vegada per un dels directors que em mereixen més admiració de l’actualitat, també ara que sembla que s’hagi posat de moda en segons quins cercles discutir-lo, parlo de Daniele Gatti que al capdavant de fabulosa Orchestre National de France, se suma a la tradició dels grans directors italians que han deixat escrit amb lletres d’or el seu pas per l’obra mestra wagneriana, començant per Arturo Toscanini, passant per Victor de Sabata, fins arribar a Claudio Abbado. És una autèntica pena que el malaurat i imprevist final de Giuseppe Sinopoli ens privés de la que segurament hagués estat una versió de gran alçada.

Daniele Gatti s’acomiada de la titularitat de la primera orquestra de França (Va ser anomenat director de la Royal Concertgebouw d’Amsterdam) amb un treball esplèndid, ple de contrasts, de vigorosa i enèrgica passió i sensualitat. La direcció és fluïda i les sonoritats són sumptuoses, transparents i flexibles. Ni es recrea de manera manierista, ni obvia la transcendència d’una música imponent en la que tots els grans directors hi volen deixar petjada. Continua llegint

PIKOVAIA DAMA A AMSTERDAM (Didyk-Markov-Stoyanov-Aksenova-Diadkova-Goryachova;Herheim-Jansons)

En dos dies consecutius tenir l’oportunitat de compartir amb tots vosaltres dues de les òperes que més m’estimo (Wagner a banda, és clar) és un motiu de goig magnífic, i si ahir era la nova producció de La Juive que inaugurava el festival d’estiu a Munich, avui és la nova producció del sempre genial Stefen Herheim de l’òpera de Txaikovski La dama de piques (Pikovaia Dama) per a l’Òpera Nacional d’Holanda, comptant amb l’imponent Royal Concertgebouw Orchestra sota la direcció de Mariss Jansons, és a dir una festa teatral i musical que col·loca aquesta producció en un dels esdeveniments musical del 2016.

L’equip vocal ha estat escollit amb la mateixa cura que caracteritza la producció i els resultats, sense cap cantant mediàtic d’aquells que fan esgotar el taquillatge i originen viatges d’aficionats  d’arreu del món, és en el seu conjunt esplendorós.

Som-hi!: Continua llegint

LA JUIVE A MUNICH (KURZAK-ALAGNA-OSBORN-BÖCKER-ANGER;BIEITO-DE BILLY)

Sense cap mena de dubte avui us parlo d’un dels esdeveniments operístics de l’any amb la inauguració del Festival de juliol de la capital bavaresa que enguany ha triat la monumental, imponent i important  òpera de Fromental Halévy, La Juive. Un dels exponents de la Grand Opera però també d’una òpera veritablement gran.

Ja he dit més d’una vegada a IFL que aquesta òpera és un del fonaments de l’òpera francesa, admirada per Wagner o Mahler,  les melodies, la intensitat dramàtica de les situacions, les grans àries, els números concertants o la brillant i inspirada orquestració són els principals atractius dels molts amb que compte la partitura, vehicle per a lluïment de cinc grans veus: un tenor heroic d’ample registre central, incisiu fraseig i generós registre agut (el creador del rol va ser el mític Adolphe Nourrit) per fer front a Eleazar, una soprano dramàtica o mezzosoprano aguda (el rol el va estrena la senyora Marie-Cornélie Falcon, la cantant que va crear una tipologia vocal pròpia) per cantar la seva filla Rachel, la Juive; un tenor líric lleuger de fàcil i espectacular registre agut (el va estrenar Marcelin Lafont, tot i que inicialment Halévy havia pensat en Nourrit ja que Eleazar tenia que ser originalment un baix o baríton), una soprano líric coloratura per interpretar el rol de la princesa Eudoxie i fer el degut contrast amb Rachel (el va estrenar Julie Dorus-Gras soprano reconeguda per cantar rols de brillantor vocal com la reina Margueritte de Les Huguenots, La Muette de Portici, la contesa de Le Conte Ory o la Alice de Robert le diable) i finalment un gran baix (el va estrenar Nicolas-Prosper Levasseur cantant inicialment previst per cantar el rol d’Eleazar). Continua llegint

COR VIVALDI & FRIENDS: EL TE DEUM DE GUINOVART COM A CLOENDA DE LA TEMPORADA

*

Ahir, tal i com ja es va anunciar fa dies a IFL, va tenir lloc a l’auditori AXA de l’Illa Diagonal el darrer concert de la temporada del Cor Vivaldi, el concert d’estiu que enguany comptava amb dos cors invitats arribats dels Estats Units (Piedmont East Bay Children’s Choir) i Dinamarca (Copenhagen girls choir) per interpretar a la segona part el Te Deum d’Albert Guinovart, mentre que a la primera, cadascuna de les formacions va fer un tast del seu repertori, sent el Vivaldi qui va compartir amb cadascun dels cors invitats, una obra en conjunt.

El format va fer que el concert fos llarg, quelcom que no va ser un factor negatiu, ans al contrari, ja que a banda de la coneguda i admirada qualitat del cor català, les dues formacions invitades van lluir un gran nivell i qualitat que justificaven amb escreix que fossin invitats en aquest concert de cloenda. Continua llegint

Sabine Devieilhe i Anne Le Bozec interpreten Ravel, Roussel i Zemlinsky

Anne-Le-Bozec-Sabine-Devieilhe-Monnaie

Avui un exquisit àpat per a paladars refinats: Un recital de la soprano francesa Sabine Devieilhe acompanyada al piano per Anne Le Bozec, interpretant obres de Ravel, Roussel i Zemlinsky, és a dir, quasi amb tota seguretat l’afluència de visitants caurà en picat malgrat que la deliciosa soprano francesa, de veu puríssima i musicalitat distingida, garanteix una vetllada de qualitat musical i vocal admirable, quelcom que sempre hauria de ser un motiu de joia per a tots els amants de la música i el cant.

Tot i que els autors interpretats no siguin ni Schubert, ni Mahler, compositors “tolerats” per el gran públic que defuig els liderabend com els gats l’aigua (casos mediàtics a banda, és clar) , Devieilhe i Le Bozec recreen amb delicadesa i refinament aquest reguitzell de cançons de cristall fràgil i trencadís, que sense la deguda sensibilitat i expressivitat corren el perill d’esmicolar-se en mig del tedi. Continua llegint

ALCESTE A VIENA(Gens-Kaiser-Unterreiner-Walser;Loy-Rousset)

Veroniqe Gens com a Alceste a la Staatsoper de Viena. Fotografia Twitter de la Staatsoper

Veroniqe Gens com a Alceste a la Staatsoper de Viena. Fotografia Twitter de la Staatsoper

Retornem als streamings de la Staatsoper de Viena i en aquesta ocasió per oferir una de les òperes cabdals de Christoph Willibald Gluck, Alceste, en la revisió francesa de l’any 1776, amb llibret de Marie François Bailli du Roullet, en una producció estrenada al Festival d’Aix-en-Provence l’any 2010, dirigida per Christophe Rousset al capdavant de Les Talents Lyriques i el Gustav Mahler Chor i la direcció escènica de Christof Loy, que transporta l’embolcall escènic de la tragèdia original a una cambra d’una família de l’alta burgesia de finals del segle XIX, on Alceste i Admete són un matrimoni de classe alta, envoltat de fills. Tota la resta de personatges tret del gran sacerdot que esdevé òbviament el confessor, són infants atemorits i insegurs necessitats de la protecció paterna davant la seva  imminent mort si no hi ha qui es sacrifiqui per salvar-lo. Aquest no serà altra que la seva esposa Alceste que desafiarà a la divinitat, sortint-se amb la seva en l’habitual final feliç alliçonador que s’utilitzava a l’època. Continua llegint

GLYNDEBOURNE 2016: IL BARBIERE DI SIVIGLIA

Tots els que fa temps que seguiu IFL sabeu que amb l’arribada de l’estiu s’inicia la voragine de festivals i el més matiner sempre és el de Glyndebourne, de fet s’inaugura a la primavera i acaba a meitat del mes d’agost.

Una de les noves produccions de l’edició del 2016 és la de Il barbiere di Siviglia, una de les obres mestres de Rossini, que ha servit en aquesta edició per donar a la reina de la casa (Miss de Niese) el rol de Rosina, envoltada com ella mateixa de mediocritats, o potser precisament per no fer-li ombra han optat per un repartiment que dubto que acabi sent recordat. Continua llegint

Concert d’Ermonela Jaho i Charles Castronovo a París

ermonela-jaho charles-castronovo

Doncs sí, un concert, un bon concert, amb una soprano i un tenor (que no necessàriament han de ser parella fora de l’escenari), cantant àries d’òpera i fins i tot incloent alguns fragments orquestrals poc habituals, és possible.

Només cal agafar dos cantants amb la passió necessària per transmetre emocions, escollir un repertori quasi idoni a les seves vocalitats i amb unes  certes pretensions per incloure obres una mica diferents.

Això és el que la soprano albanesa Ermonela Jaho i el tenor nord-americà Charles Castronovo proposen en un concert celebrat el passat 7 de juny al Théâtre des Champs-Elysées de Paris, acompanyat per l’Orchestre National d’Ile de France sota la direcció de Marco Zambelli. Continua llegint

LICEU 2015/2016: LA BOHÈME (Buratto-Pirgu-Bermúdez-Kulchynska-Galán-Radó)

La Bohème és tan bona que ni la mediocritat pot amb ella, sempre té aquella frase musical, aquella melodia o aquell arravatament emocional que et provoca el calfred, és una obra mestra i encara que sobre l’escenari imperi la grisor, la partitura i el llibret s’imposen.

Sobre l’escenari del Liceu i al llarg de la seva luxosa història, s’han vist Bohèmes de tota mena, algunes inoblidables i altres oblidables.  Aquesta que vaig veure ahir seria clarament de les segones si no fos perquè compta amb una Mimi de veritat, amb una veu de veritat i amb una artista de veritat, el seu nom Eleonora Buratto, i si no fos (una altra vegada) que no té encara l’aureola d’estel operístic, que mereix molt més que altres sopranos que omplen els teatres amb més glamur que veu i obtenen èxits fins i tot abans de començar a obrir la boca, ahir hagués merescut un èxit molt més sonat del que va obtenir, tot i que va ser la més aplaudida. Continua llegint

CONCURS IMPREVIST: I LA SEGONA VEDETTE ERA PILAR LORENGAR

Pilar Lorengar (último día - 1952)

Pilar Lorengar (Último día – 1952)

Encara que a les biografies de Pilar Lorengar (Zaragoza, 16 de gener de 1928) no és fàcil trobar que va cantar en companyies de revista musical, ho va fer en els seus primers anys a Madrid, després d’haver passat per Barcelona tot i que tampoc s’esmenten aquests primers passos acadèmics per la capital catalana.

El fragment escollit pertany a la revista “¡A todo color!“, Fantasía  humorística musical en dos partes, amb llibret de Guillermo i Rafael Fernández Shaw i musica de Manuel Parada, estrenada el 22 d’abril de 1950 al Teatro Lope de Vega de Madrid, i que tenia com a vedete principal a Marujita Díaz i com a segona vedette a Loren Gar, que és com es feia dir la jove cantant (que va començar com a mezzosoprano), entre altres noms artístic. Continua llegint

JAUME RADIGALES ENTREVISTA A ROGER GUASCH

Ahir a Una tarda a l’òpera, el programa de les tardes de diumenge de Catalunya Música referent de l’activitat operística a casa nostra, va dedicar quasi tres quarts d’hora a Roger Guasch, director general del Gran Teatre del Liceu, que sota les preguntes, algunes incisives, de Jaume Radigales, va tornar a fer un “deja vu”, posant el pilot automàtic per deixar anar xifres i xifres, no del tot contrastades, o si més no, no del tot ben explicades, que només ens acaben conduint a una autocomplaença i/o un autobombo impropi d’un teatre en plena crisi que té molts fronts oberts i que hauria, si més no, de buscar un equilibri, no només en el compte de resultats, sinó en el model cultural, no apostant només per un equipament estrictament abocat a la rendibilitat de taquilla, que encara no tinc gaire clar amb els descomptes d’última hora, que s’hagi assolit. Continua llegint

UN CONCURS IMPREVIST

revista

De manera absolutament imprevista avui us proposo un concurs.

Res a veure amb el concurs tradicional del mes d’agost, aquest és molt menys pervers.

Es tracta de identificar la cantant que interpreta aquest número d’una revista musical estrenada el 22 d’abril de 1950.

Una única pista: Continua llegint

PRESENTANT A: Janinah Burnett, Deborah Nenstiel, Redzhinald Smit Jr i Isaiah Savage.

Avui la cosa és ben simple.

Un concert operístic a la Sala Txaikovski de Moscou, sala i orquestra que darrerament està esdevenint familiar per la quantitat de  concerts i òperes concertants que es retransmetre en streaming, un director i quatre cantants, tots ells nord-americans i tots ells de raça negre. El públic rus s’ho passa d’allò més bé i acaba de manera exultant i ja sabeu la dita que diu “bé està el que bé acaba”.

Són quatre veus joves, desconegudes per a la immensa majoria de tots nosaltres, que amb encerts i també amb coses per polir, algunes notables, ofereixen amb una matèria prima excel·lent, sobretot en dos dels quatre solistes, més que prometedores esperances d’una possible carrera internacional. Compte perquè hi ha un heldentenor! Continua llegint

TORNANT A PREPARAR LA BOHÈME

1896. Premiere de La Boheme a Torino, Teatro Regio. Tieste Wilmant, Evan Gorga and Cesira Ferrani

1896. Premiere de La Boheme a Torino, Teatro Regio. Tieste Wilmant, Evan Gorga and Cesira Ferrani

Avui reciclo un apunt de l’any 2012, això no és mandra, és el resultat d’insistir sovint en les  mateixes òperes tenint-ne altres del mateix compositor desades en el bagul de les oblidades mereixedores de ser programades, però de moment és el que tenim i no cal donar-hi més voltes.

He actualitzant tot allò que ha quedat desfasat i he canviat alguns youtubes que malauradament ja no estan disponibles. També he tret els enllaços de descàrrega tal i com ho feia temps enrere.

A partir d’aquest vespre tindran lloc al Gran Teatre del Liceu 14 representacions (4 menys que l’any 2012) de La Bohème, l’entranyable i estimada òpera de Giacomo Puccini estrenada al Teatro Regio de Torí el dia 1 de febrer de 1896, i per tant fidel a la preparació prèvia insistiré en allò que ja us vaig dir fa quatre anys, amb alguna que altra sorpresa. Continua llegint

PALAU 100: LA MISSA EN SI MENOR SEGONS WILLIAM CHRISTIE I LES ARTS FLORISSANTS

Les-Arts-Florissants-William-Christie

El 27 de març de l’any 2013 vaig deixar escrit a IFL que trigaria a oblidar la interpretació de la Missa en Si menor que John Elliot Gardiner va dirigir a l’Auditori, en una experiència musical que ja vaig intuir referencial per uns quants anys o qui sap si per sempre.

Ahir al Palau de la Música va retornar la monumental missa, però aquesta vegada amb Les Arts Florissants, que és el mateix que dir William Christie i van signar una molt bona versió, bella i que en molts moments va proporcionar un gaudi notable, però no, per a mi no va assolir aquelles màximes referencials de Gardiner i els seus Monteverdi & Cia. Continua llegint

PAVAROTTI LI DIU A FRENI QUE ÉS LA SOAVE FANCIULLA MÉS TRIADA

Luciano Pavarotti $Rodolfo) i Mirella Freni (Mimi)

Luciano Pavarotti $Rodolfo) i Mirella Freni (Mimi)

Feia temps que la tria no era tan participada, suposo que la fórmula del duo us ha motivat i mobilitzat, ja se sap que els seguidors incondicionals de sopranos i tenors són molt persistents i si en aquest cas els ajuntem o entrecreuem l’efecte es multiplica.

En aquesta ocasió s’han comptabilitzat 258 opcions triades que s’han repartit d’aquesta manera: Continua llegint

CENDRILLON DE MASSENET SEGONS MICHIELETTO A LA KOMISCHE OPER DE BERLÍN

 

Nadja Mchantaf (Cendrillon)Komischen Oper Berlin Producció de Damiano Michieletto Foto: Monika Rittershaus

Nadja Mchantaf (Cendrillon)Komischen Oper Berlin Producció de Damiano Michieletto Foto: Monika Rittershaus

Ahir us parlava d’una versió esplèndida del Onegin amb cantants pràcticament desconeguts i avui repeteixo la gosadia portant-vos una versió de la deliciosa òpera de Jules Massenet, Cendrillon segons la sempre original, recaragolada i brillant posada en escena d’un dels registes de moda en els escenaris operístics, Damiano Michieletto, que transforma absolutament el context i l’entorn de la història de la ventafocs, per sense trair cap dels personatges i les situacions del conte i de l’òpera, oferir-nos una historia ambientada en una companyia de dansa i en el càsting per escollir la primera ballarina (la Cendrillon òbviament) que haurà de interpretar el ballet al costat del primer ballarí (Le prince charmant).

La madrastra esdevé la directora de la companyia que suborna al jurat per tal de que incloguin a les seves filles en la tria.

Cendrillon no pot participar d’aquesta cabdal selecció perquè s’ha trencat la cama i està hospitalitzada. Però una misteriosa i vella ballarina (la fada) obrarà el miracle de curar-la el dia de la selecció (el ball). Continua llegint

UN NOTABLE EVGENI ONEGIN A MOSCOU

Avui us invito a assaborir una versió concertant de l’obra mestra de Txaikovski, Evgeni Onegin des de Moscou amb un repartiment jove i notable que dibuixa amb minuciós detall, talent i frescor, la personalitat dels personatges, tant que aviat ens oblidem que estem veient una versió  en forma de concert.

És clar que res és per que sí, i gran part del mèrit de l’estimulant versió és deu al veteraníssim Vladimir Fedoseyev, que als seus 83 anys fa palpitar l’orquestra amb passió i sentiments jovenívols, no exempts d’aquella llossa melangiosa i trista que aquesta òpera i la música de Txaikovski sempre arrossega si la versió és autèntica i sincera, i aquesta ho és molt. Continua llegint