El 10 de gener del 2013 ja quedarà a la historia del Gran Teatre del Liceu com un altre d’aquells dies que es recordaran anys i panys, una nit apoteòsica i magnífica gràcies a diversos factors, no cal dir-ho, però sobretot per un, el superb debut d’Anna Netrebko al Liceu.
L’Orquestra del Teatre Mariinski i Valery Gergiev ens visiten cada any, els coneixem bé, sabem els que els hem vist diverses vegades, tant al mateix Liceu com a L’Auditori, que tenen dies de tot, sempre sota uns mínims d’alta qualitat, és clar, però el ritme frenètic d’activitat durant les nombroses gires que fan anualment i la intensa activitat a la seva seu, en algun moment o altre ha de passar factura per força.
Si pensem que durant quatre dies tocaran cada dia, amb un desplaçament a Girona demà dissabte i amb un programa diferent al que faran avui a L’Auditori, sense dies de descans i amb els viatges pel mig, és normal que de tant en tant el seu rendiment no estigui a l’alçada del que hom espera d’ells, sobretot quan ens han donat moltes nits de glòria. Sempre acostumen a fallar les mateixes seccions, el metall i la fusta, mentre que la corda manté a tota la formació en el magnífic nivell, ja que el so sempre és bellíssim, càlid i sumptuós.
En el breu preludi que inicia l’òpera a càrrec de la fusta i el metall, es van evidenciar desequilibris, inseguretats, petites coses que hom no espera d’una orquestra del seu renom, tot i sabent que són humans i que no és la primera vegada que els succeeix. Després en la primera escena, amb l’entrada de la miraculosa corda tot va semblar prendre un caire d’excel·lent normalitat, malgrat que de tant en tant vaig percebre alguna petita errada de la trompa o un so no adequadament conjuntat d’algun solista amb la resta del conjunt, ja fos el clarinet o l’oboè. Petites coses que gràcies a la inspirada direcció de Valery Gergiev, que sap extraure de Txaikovski tota la càrrega de música soterrada que hi ha entre l’exaltada melodia i l’acompanyament orquestral, en el que jo anomeno l’esperit Txaikovski i que no tots els directors saben ressaltar-ho com cal. Quasi és un fenomen més emocional que purament musical, tot i que forma part de la partitura. Per exemple, en la intensa ària del Rei René, al costat de la melodia hi ha un sentiment que l’acompanya a càrrec de la corda gruixuda, que l’Orquestra del Mariinski va subratllar de forma intensa, i això és per obra i gràcia del mestre Gergiev. També es va repetir en el gran duo, eix central de l’obra i moment culminat de l’exaltació txaikovskiana.
Gergiev va tenir molt moments inspirats en aquesta partitura de moments quasi impressionistes, amb detalls d’extrema sensibilitat en el cor de les flors o a la vuitena escena, abans de l’apoteosi, així com en l’entrada de Vaudémont i Robert al jardí. Un gran treball que espero que diumenge millorarà amb un rendiment òptim d’una orquestra explotada en excés.
Comptar amb Anna Netrebko en qualsevol repartiment fa créixer automàticament a tots els que l’envolten. La grandiosa soprano russa té una veu magnífica. sòlida, gran, que es projecta amb seguretat i orgull, fent petit el Liceu. Poques veus que han passat pel teatre, de les que jo he sentit des de fa 37 anys que assisteixo a les seves representacions, ho han aconseguit, sense ser excepcionalment grans. A part és una veu que no ha sovintejat, al menys des de que és internacionalment famosa, el repertori eslau i ara està en el moment òptim per fer unes Tatiana, Lisa, Iaroslavna o Rusalka d’absoluta referència. La veu té el timbre eslau just, amb aquell punt metàl·lic que les distingeix, però també amb la calidesa de les veus més llatines que li dóna l’afegitó d’excepcional qualitat. Expressa molt bé els diferents moments emotius per els que ha de passar Iolanta i sobretot el seu cant és espontani, lliure, gens afectat, sincer i explosiu, arrossega a l’oient i això tant sols està a l’abast dels cantants privilegiats. Ho podria tenir sense una veu tant sumptuosa, però ella ho té tot i gaudeix i fa gaudir del seu cant. Jo li demanaria si us plau que a partir d’ara ens delecti amb les grans heroïnes russes, amb una veu així i amb el seu immens carisma vocal i artístic és la soprano ideal per fer-nos conèixer un repertori massa oblidat per la majoria de teatres occidentals.
No és d’estranyar que amb una cantant d’aquestes característiques la resta del cast, a anys llum del seu nivell, es creixin i ofereixin un resultat global molt satisfactori, però en cap cas la resta dels cantants tenien la seva categoria vocal i artística.
Vaudémont va ser escrit pel mateix tenor que va estrenar La dama de Piques (Nikolay Figner), com també ho va ser la soprano, i per tant ha de ser una veu solida, capaç, això si, de ser extremadament dolç en l’ària que ja us vaig dir que Figner va exigir-li a Txaikovski en trobar que en la partitura el seu personatge no lluïa gaire. L’ària més lírica que èpica, està plegada de subtileses i acaba amb unes notes a mitja veu i un pianíssim, que si es fa bé (escolteu a Beczala en l’apunt preparatori) produeix un efecte enlluernador, que és el que ha de produir el cant del tenor, ja que Iolanta s’ha d’enamorar d’ell per el que escolta. El tenor Sergei Skorokhodov és molt eslau, amb una veu metàl·lica que no sempre emet de manera lliure, li queda una mica engolada i en la zona més aguda perd seguretat i s’estrangula en un poc agraciat vibrato. En altres moments pren volada i tot i no fer un cant especial seductor, almenys resulta efectiu. En l’ària va estar discret i en el posterior, extens i excels duo amb Iolanta, va tenir bons moments, altres discrets i en altres es va amagar al darrere de l’exuberant vocalitat de Netrebko, per dissimular més d’una carència. Comprenc que per estar a l’alçada de la soprano s’ha de ser un fora de sèrie i ell no ho és i fins i tot penso que ella el va fer millor del que és.
El Rei René està escrit per un baix rotund, d’aquells que amb un parell de greus ben donats et quedes garratibat a la butaca, però també ha de ser expressiu i tenir un cantabile emotiu en la seva gran ària, a part de l’autoritat d’un pare i un rei. Sergei Aleksashkin és un bon cantant amb una veu no excepcional, em va agradar més per la seva dramatització que no pas per tenir un veu bella i rotunda de baix rus, dels d’abans. Els seus greus són poc contundents i mancats dels harmònics que embelleixen l’emissió, però el seu discurs va ser prou convincent per commoure, més amb trucs de cantant experimentat que no pas d’alta categoria canora. Va tenir algun problema de justa afinació.
El presumptament baríton Alexander Gergalov va cantar el rol de Robert amb una veu poc heroica, molt forçat en l’emissió en la seva expansiva ària, la qual cosa li va fer perdre l’elegància vocal que aquest rol ha de transmetre. No em va agradar.
El baix-baríton Edem Umerov va cantar la part d’Ibn-Hakia, el metge àrab contractat pel rei per guarir la ceguesa de Iolanta. Les seves primeres intervencions van ser prometedores i en la suggestiva ària va complir, això si sense fer gala de gaires facultats. Després, distés, es va relaxar en excés.
Notables les amigues de Iolanta, Eleonora Vondau (Brigitta) i Anna Kiknadze (Laura) i em va semblar quelcom més que notable la mainadera Marta, de la mezzosoprano Natalia Yevstafieva.
Excel·lent el jove baix Yuri Vorodbiev en el breu rol de Bertrand i molt més anecdòtic i caricaturesc l’Almeric del tenor (típica veu eslava) d’Andrei Zorin.
El Cor (reduït) del Teatre Mariinski va tenir una bona actuació en els breus moments que va intervenir, tant en l’escena de les flors (cord femení), com en l’exultant escena final (cor mixt).
El Liceu presentava una entrada magnífica, potser la millor de la temporada. No es van arribar a exhaurir les entrades però quasi. L’ambient era de positiva expectació, de moltes ganes de gaudir i com que es van complir les expectatives, el triomf va ser fenomenal, apoteòsic, engrescador i contagiant.
Òbviament Anna Netrebko va ser la grandiosa triomfadora, i al seu voltant, amb més o menys mesura la resta, tret del mestre Gergiev que com era d’esperar va obtenir un èxit merescut pels seus propis valors i mèrits. Tant el baix Aleksaskin com el tenor Skorokhodov van obtenir sonades mostres d’aprovació, mentre que la resta es van endur l’eufòric acompanyament que un esdeveniment com aquesta Iolanta representa.
En acabar el gran duo, que Netrebko va rematar amb un agut d’esplendor orgàsmic, l’allau d’aplaudiments va ser extraordinària i el mestre Gergiev veient que allò es podia eternitzar va optar per fer servir l’autoritat tsarista que el càrrec li atorga i sense contemplacions i concessions a l’embogit públic, va continuar tallant en sec la inacabable generositat liceista.
Diumenge teniu la segona i darrera oportunitat d’assistir a la que de ben segur serà una tarda apoteòsica. De veritat que no es pot deixar perdre.
Avui l’Orquestra i Gergiev han exhaurit les entrades per L’Auditori de Barcelona, però per a Girona, on interpretaran un programa absolutament diferent, encara hi han entrades:
- C. VON WEBER: Obertura de l’òpera “Oberon”
- J.BRAHMS: Concert per a piano i orquestra núm. 2, Op. 83 amb Jorge Luis Prats (piano)
- P.I. TXAIKOVSKI: Simfonia núm. 6, “Patètica”, Op. 74
El Liceu amb molt pocs dies de diferència ens ha programat tres òperes excepcionals, tres programes operístics de complexitat: Russalka, Il Pirata i aquesta Iolanta. Quan les coses es fan bé, els resultats el situen al capdamunt de les programacions internacionals. Tant de bo no ho perdem mai.
I aquí us deixo una absoluta primícia de teresa59dos a Youtube, un fragment del duo “Tvajo malchan’je nepan’atna”.
Lamentablement en un dia com avui, el mateix Liceu es feia la competència inaugurant el cicle simfònic de l’Orquestra al Palau. Com que l’apunt m’ha sortit molt positiu i entusiasta no el vull espatllar, però és necessita ser molt tanoca per fer coincidir dos concerts del Liceu (per activa i per passiva) el mateix dia i sobretot, a la mateixa ciutat. Els que ens hem deixat seduir per Anna Netrebko ens hem perdut, entre altres coses, a Anne Schwanewilms cantant els quatre darrers líders de Richard Strauss, que és miri com es miri és una gran pèrdua.
ACTUALITZACIÓ
Us deixo l’enllaç per descarregar-vos l’àudio del dia 13 de gener.
Gravació de Catalunya Música
http://rapidshare.com/files/188911224/Iolanta_Liceu130113.mp3
Ja em perdonareu, però jo no debuto fins diumenge, i tinc atac de la maleïda pedra del ronyó. Que passeu un bon dia!
M'agradaM'agrada
Moltes gràcies per la crònica!!! És un plaer començar el dia i poder llegir-la abans fins i tot d’esmorzar. A mi, a banda de la Netbrenko, em va agradar molt el rei. De veus no hi entenc tant però renoi que bé dramàticament. No tant Vaudémont però potser sigui culpa teva (la mateixa tarda venia d’ escoltat a Beczala al generós apunt preparatori i menys el Robert en aquest cas de per se, sense que Hvorostovsky hi tingui res a veure.
Agrair també que et facis ressó de la contraprogamació del mateix teatre. A mi també m’hauria agradat abonar-me al el cicle liceu al palau (Zimmermann, Rachlin, Vogt i Clevenger)però ahir és que tot i que l’òpera durava tant sols hora i mitja era impossible fins i tot fer doblet: 20h Iolanta/ 20h30h Zimmerman (ben sbstituit pel meu gust a darrera hora per l’Anne Schwanewillms que m’ha agradat sempre que he pogut escoltar-la. Després es queixen de que la taquilla és fluixa! http://www.rtve.es/noticias/20130108/orquesta-del-liceu-actuara-palau-musica-para-hacerse-mas-visible/597100.shtml
i que la iniciativa no dóna els resultats esperats. Ho vaig comentar al palau quan vaig treure’m les entrades pel cicle i em van comentar que Iolanta la tornaven a fer un altre dia. És cert, però per un cop que tenim Gergiev/Netbrenko a casa nostra potser val la pena repetir i no em direu que no hi havia una altra data! 😦
M'agradaM'agrada
I tant que hi havia un altre data, però aix`po els obligava a pensar 👿
M'agradaM'agrada
Buf…sé de què va i…buf… Però estic segur que estaràs ja bé pel Diumenge…Ànims!…Ja veuràs! 🙂
M'agradaM'agrada
Gràcies, maco, segur que sí. De fet, aquesta tarda ja m´he trobat molt millor, encara que no m´he atrevit a acostar-me a l´Auditori. Us llegeixo demà, eh!
M'agradaM'agrada
Ostres!!! Quina p*t*d*!!!!!! Ho sento! Sort! 😉
M'agradaM'agrada
Sí, noi: fes un pacte amb qui calgui i quedat amb els anys que tens. Tot són avantatges. O gairebé 😕
M'agradaM'agrada
Com te’n sortiràs d’aquesta? 😉
M'agradaM'agrada
Amb molta aigua 🙂 ! No és gaire gran/greu, però algun dia toca estar despert a les cinc, aguantar una estona i acabar de fer una mica de bondat la resta del dia. Chupao si tenim IFL!
M'agradaM'agrada
Una visita cada 8 hores!!!!
Espero que et recuperis per demà i si no santa netre segur que et treurà la pedra tant sols obrir la boca 🙂
M'agradaM'agrada
Totalment d’acord.
Després d’haver dormit encara tinc la música al cap. Bon senyal! Contenta d’haver sentit una òpera que no coneixia, i, a més, molt ben cantada especialment per la Netrebko.
M'agradaM'agrada
Una festassa amb una donassa 🙂 i algunes coses més, és clar
M'agradaM'agrada
Mentre prenia el primer cafè, he sentit per TV3 que ahir el públic del Liceu va dedicar més de 5 minuts d’ovació a Netrebko en acabar una ària. De seguida he obert l’ordinador encara per llegir la teva crònica.Ara ens penedim de no haver comprat entrades per als dos dies. Aquesta nit anem a l’Auditori i el diumenge al Liceu. Gergiev mai ens ha defraudat i amb Netrebko sabíem que seria espectacular.
M'agradaM'agrada
Efectivament, mai decep, però sobretot, amb aquesta senyora juga una partida amb tots els asos a la mà i el comodí.
M'agradaM'agrada
A esto se llama “poner los dientes largos”. Cuento ya los minutos para estar ahí el domingo.
Un abrazo
M'agradaM'agrada
No te preocupes amic, lo de ayer fue el ensayo general del domingo 🙂 y a ver si la niña se cambia el vestido 🙂
M'agradaM'agrada
Pues no, no se lo cambió
M'agradaM'agrada
Si hagués escrit jo l’apunt no l’hagués variat gaire. Potser em va agradar més el tenor i menys en Gergiev, però molt lleument matisat.
Quina nit! Quina Netrebko! Intentaré tornar-hi diumenge.
Netrebko té totes les virtuts de les grans i poques dives de veritat que jo he vist
M'agradaM'agrada
Els matisos són importants, però en aquest cas no són determinats i les unanimitats quasi són unànimes.
M'agradaM'agrada
Aaaaaahhhhhh !!!! Quina enveja…. I el mes fotut es que les entrades per diumenge les mes economiques que ara mateix queden son a 137 euros. Segur que no era tan bo !!!
M'agradaM'agrada
No em diguis que no havíeu comprat entrades per cap dia!, no m’ho puc creure!!!
M'agradaM'agrada
Esperava la nit d’ahir amb molta il•lusió. Per una banda, no havia vist mai l’Anna Netrebko en directe i tenia “els nervis de la primera vegada”. Per altra banda, Txaikovski va ser el meu passaport a la música clàssica i li tinc molta devoció, per tant, estava segura que Iolanta m’agradaria, amb la garantia del Cor i l’Orquestra del Teatre Mariinski de Sant Petersburg dirigits per Valeri Gergiev. Es van confirmar totes les expectatives, l’obra em va agradar i el repartiment en general també, amb una Anna Netrebko excel•lent, per descomptat.
Vaig tenir la sensació que el públic del Liceu, d’entrada, ja teníem moltes ganes d’aplaudir la soprano russa i molt més encara després d’escoltar-la cantar magníficament. Com que l’obra no és massa llarga, no teníem massa ocasions de fer-ho, per això, després del duo ens vam esplaiar ben bé fins que el Gergiev va anar per feina i va tallar els aplaudiments en sec. Homeeee, Valery, que la Netrebko no ve cada dia al Liceu!.
En resum, com tu dius, una vetllada per recordar molt positivament!.
M'agradaM'agrada
Jo la nit d’ahir no l’oblidaré, a no ser que el Senyor aquell alemany faci de les seves, quedarà entre aquelles nits operístiques que col·lecciono i no oblido.
Gràcies per les fotografies, com sempre són esplèndides i no sé si en alguna hi has tingut alguna cosa a veure 😉
M'agradaM'agrada
Encara tinc taquicàrdia
Quina passada!, no se’m acut un altre expressió per definir a Anna Netrebko.
Em va agradar tant que l’òpera se’m va fer molt més curta del que és i em va donar la sensació que Anna Netrebko era la que cantava menys de tots.
Una nit per no oblidar.
M'agradaM'agrada
Jo també vaig trigar a adormir-me 🙂
M'agradaM'agrada
M’oblida Joaquim, amb el primer peu de foto m’has fet tronxar de riure.
I referent al Youtube, com es pot gravar a dins del Liceu? permeten que després es pengi si anuncien abans de començar que està prohibit fer fotos i enregistrar?
M'agradaM'agrada
Pel que fa a la foto, no em diguis que no té un aire “corraldelapacheca” i del youtube no et puc dir res més que el canal està ple de vídeos similars. No sé que dir-te
M'agradaM'agrada
Volviendo a la más que notable representación de anoche en el Liceo donde se presentaba IOLANTA por vez primera, diría
1/ Como partitura musical ( ya no hablo del libretto, típico cuentecito fantástico de interés más que discutible con final acaramelado feliz), diría que esta IOLANTA que solo conocía por un par de escenas , va de menos ( el príncipio con las intervenciones de Iolanta y sus amigas , parece lánguido y hasta musicalmente muy sosito e insípido), a más ( a partir de la intervención del padre, el Rey Réné ) donde la intensidad y las variaciones ofrecen ya un interés más que elvado con ciertas reminiscencias o parecidos al ONEGIN y la PIKOVAIA txaikovskianas
2/ Insisto que tener una Orquesta ilustre y de garantías como la del Mariinski y su conocimiento de la música rusa, es un plus añadido que debe deleitarse y así fue : pese a quiza alguna destemplanza en el preludio inicial con la sección de viento y o metales, la misma con una excelsa sección de cuerda ( con numerosas sras., por cierto) empezó a sonar magníficamente con una dirección marca de la casa, del prestigioso Valery Gergiev que como es habitual en él, dirige practicamente con las manos y sus dedos sin batuta ( creo que también sin palillos, aunque desde el 2º piso no puedo asegurarlo).
Gergiev, templó, matizó, profundizó y hasta mandó.. ( se cansó al parecer de los largos bravos del público después del excelente duo tenor/soprano y aún sin haber remitido del todo los bravos, ordenó seguir – creo que con razón, esto no era Rigoletto o La Bohème – la representación). Estuvo más pendiente de la orquesta que de los cantantes ya que también, Gergiev estaba situado en el escenario algo más retrasado que los solistas y de espaldas a ellos. Braveado muy justamente al final, casi tanto como la diva!
Los coros del propio Mariinski, muy correctos aunque tampoco fuesen decisivas sus aportaciones
3/ De los solistas cantantes y antes de individualizar su performance, decir que TOD@S cantaron sin partitura delante, lo cual demuestra a priori que se conocían la ópera y que en todo su coonjunto no ” fue un bolo, sino que hubo más que profesionalidad
La diva mundial que es ANNA NETREBKO vestida despampanantemente de rojo carmesí con volantes de casi dos meetros cudrados abajo ( es bromita), SI me convenció del todo ayer en este repertorio, donde se mostró como una soprano lírica amplia de categoría.
En su inicio ( abre la función junto a sus 3 amigas), se adecuó bien al lirismo suavecito inicial que parcialmente incluye la parte primera de su aria donde me pareció si el oido no me falla que cometió quizá su única pequeña pifia ( se quedó sin voz o rompió la voz en un pianissimo), con detalles de notable línea y gusto.
El peso o volumen de su voz es notable a partir del registro central y además, exhibe una amplia proyección del instrumento sin problemas frente a la orquestación. El timbre es ahora más grato, la voz suena con brillo y a partir del paso desde el centro, se le nota el típico metal eslavo. Sus agudos resultaron magníficos ( espectacular su agudo final del duo con el tenor, duo que enloqueció al teatro ).
Interpretativamente, mostró sobre todo a partir del citado duo , una gran intensidad y poderío siempre bajo control y además, Annita tiene química y carisma con una expresividad vocal y escénica de gran categoría.
En fín, Netrebko, “llegó, debutó y venció”. A mi, sí me convenció y creo que es en este repertorio de lírica / lírica ya amplia ( no solo el ruso y eslavo, sino en el pucciniano, ciertos Verdis o cierto verismo), donde Annita sí vale muy mucho la pena ( y abandonar, los roles tipicamente belcantistas y de coloratura). Bravaaa!
El tenor que interpretaba el rol de Comte Vaudemont de apellido casi impronunciable, SERGEI SKOROKHODOV, otro tenor quizá demasiado lírico para el rol, mostró una intensidad total incluso a ratos excesiva, con ciertos problemas de fiato en su aria y sobre todo en el duo con Netrebko.
La voz es excesivamemente metálica a partir del cenntro ( típica eslava) y a ratos entubaba el paso al agudo que salía entrecortado.
No obstante, exhibió un canto apasionado y fraseó con intención. Sacó más que correctamente, su aria.
El Bajo ( parecía ya veterano) SERGEI ALEKSASKHIN que interpretaba el rol del padre de Iolanta – Rey René -, mostró también pese a cierta falta de brillantez a partir del centro de su instrumento, un notable poderío vocal aunque arrastrando posiblemente ciertas notas y sobre todo, un notable conocimiento del rol y expresividad.
Del resto, corrección generalizada (salvo el barítono que cantaba al médico árabe Hakia que no me gustó nada, casi parecía al final un tartamudo), destacando más o menos el barítono aunque demasiado atenorado ALEXANNDER GERGALOV que hacía el Robert, el bajo VOROBIEV en su corto rol del Bertrand y de las 3 amigas de la protagonista, muy interesante la voz de la tal VINDAU que cantaba la Brigitte.
Conclusión, gran éxito ayer en el Liceu con el debut de la diva Netrebko que con lo que cuesta y la crisis que nos envuelve, no sabemos si regresará alguna vez. Por cierto, gran éxito repito, siendo además versión concierto y sin intervención de ” los temidos régisseurs “
M'agradaM'agrada
Corta y pega 😉 Hombre Alex….!!! 👿
M'agradaM'agrada
Iolanta és una òpera preciosa. Una obra incompressiblement desconeguda al Liceu, com a mínim els últims 60 anys (en són molts!!). M’ha agradat molt però molt…!!. L’orquestra i el seu director Valery Gergiev m’han fet gaudir de la música com poques vegades. Afortunadament per desconeixement de l’obra- tan sols coneixia petits fragments- no he notat ni desequilibris ni inseguretats, un poc lent en algún paissatge, però és la meva percepció. És un director ben conegut a Barcelona i no sempre m’ha agradat, però si, interpretant els seus compatriotes.
Les veus, a destacar naturalment Anna Netrebko, una veu preciosa, carnosa amb aguts espectaculars per bellesa i ben col.locats, va brillar en llum pròpia tan vocalment com escènicament. La resta de cantants, davant el fenòmen Netrebko i la batuta de Gergiev varem possar el màxim de les seves possibilitats, destecaria el Vaudémont del tenor Sergei Skorokhodor cantant al límit però amb bons resultats, el Rei René el baix Sergei Aleksashkin, malgrat la seva mancança de greus greus… i ser una persona ja molt veterana, molt bé les tres noies. Una òpera en diferents matissos que Gergiev que amb autoritat i refinament ha sabut treure el máxim a l’orquestra cor i cantants, s’ha notat els seu rodatge anant arreu, movent-se i cantant sense partitura. Mèrit indiscutible de Valery Gergiev.
M'agradaM'agrada
Jo crec molt sincerament que si ahir ens diuen que l’orquestra era una altra, l’apreciació no hagués estat la mateixa, ja no et dic si ens diuen que és l’OBC, que no acostuma a fer segons que, fins i tot en les nits no tant reeixides.
No cal conèixer una obra fil per randa per percebre desequilibris, jo en aquest cas si la coneixia ja que l’havia escoltat vàries vegades, sempre dirigida per Gergiev, tant en la versió que us vaig deixar, com en la magnífica gravació d’estudi.
M'agradaM'agrada
Si noi: gran producció de “Rusalka”, belcantisme pur a “Il Pirata” i ara aquesta enorme “Iolanta”. Liceu espectacular i enlluernador. No ens podem queixar, pocs teatres al mon disfutan tant en tans pocs dies. I com bé dius, només una planificació feta amb els peus ens ha impedit disfrutar al Palau dels “Quatre últimes cançons” de Strauss amb Anne Schwanewilms i de la nova projecció que el mestre Josep Pons li vol donar a l’orquestra. Una pena.
Lo d’ahir va ser meravellós. Una nit d’òpera meravellosa. La veu de Netrebko t’embolcalla, t’atrapa. Tot és escoltar-la en directe per a captar sense màcula el seu abast lluminós, fascinant, la seva penetració a tots el racons del teatre, el seu so tan càlid, el seu color tan únic, el seu timbre preciós, els seus harmònics. Veu rodona, sensual, emocionant, veu que flueix amb una extraordinaria facilitat aparent de cant, de projecció, de recursos. Inoblidable nit, inoblidable Netrebko al Liceu!
I “Iolanta” és una òpera preciosa, una mena de conte musicat per un Txaikovski que ja estava de tornada de tot i que va voler fer una òpera de petit format (que no menor), íntima, de cambra. Tocs efectivament impresionistes, però tambè gotes d’instrumentació verdiana, moltes pincellades subtils del caire intim d’”Eugene Oneguin” i romanticisme, més occidental que no rus, del Txaikovski més genuí. El duet central és sencillament meravellós, musical i dramàticament meravellós. Emoció en l’estat més pur. Quan Vaudémont li pregunta quantes roses ha recollit, Iolanta contesta: “…Sense tocar-les?…”…”…és això possible?…”. Tot lo que envolta a aquestes dues preguntes no és altra cosa que emoció.
M'agradaM'agrada
Va ser justament en aquest moment quan vaig pensar que Sergei Skorokhodov no era prou bo per tanta Iolanta. Se’l va menjar viu 🙂
M'agradaM'agrada
Quina enveja…!!!
M'agradaM'agrada
ESpero si més no que un angelet o Catalunya Música ho acabin fent públic. 🙂
M'agradaM'agrada
Para qué repetir tanto y tan bueno como se ha hecho en el análisis de Joaquim, de Alex y de algunos otros…
Una noche para no olvidar de una ópera que sólo conocía por la grabación de Rostropovich con su mujer Vishnevskaya, Gedda, Petkov y otros de una grabación en vivo en la sala Pleyel de París.
M'agradaM'agrada
Te recomiendo la de Philips con Gergiev, es muy buena y el audio que yo os dejé en el blog con Netrebko y Beczala.
M'agradaM'agrada
He escoltat un breu passatge per tv3.que avui ha estat generosa,i m’he quedat tiesa,quina veu aquesta criatura,li sembla tan fàcil que sembla impossible.
Jo hi vaig diumenge i espero disfrutar molt,molt i molt…
M'agradaM'agrada
Preparat per l’impacte!
M'agradaM'agrada
Lo de ayer me reafirma en lo que siempre he dicho: Anna Netrebko es en estos momentos la soprano infinita, puede cantarlo todo y todo bien o muy bien. Sólo hay unos roles donde no la veo y son la Marschallin, la Condesa de “Capriccio”, la protagonista de “Intermezzo” y alguna más de Richard Strauss, es decir aquellas que requieran un toque de sofistificación, pues es una intérprete tan carnal y tan “tocando a tierra” que -de momento- no le va esa forma de interpretar. Tenemos por delante una gran verdiana y una posible gran wagneriana. Lástima que no le haya tentado Rossini…
Además “Iolantha” es una ópera musicalmente magnífica, aunque el “milagro” de la curación sea excesivamente rápido y muy propio de cuento de hadas, pero mejor ofrecerla en versión de concierto que sujeta a “genialidades” de los “reyes” de la escena.
Gergiev conduce la orquesta cuidando todos los detalles y el resultado es fantástico. Nunca tapa a un solo cantante. Claro que tapar el vozarrón de la Netrebko debe ser difícil. Qué agudos, Señor! Auténticos cañonazos de textura carnosa y modulados de forma impresionante.
Lo repito una vez más: desde Montserrat Caballé en sus gloriosos momentos (1965-1983) no he escuchado en vivo una soprano con una voz de tal calidad, unida a una intérprete sensible, apasionada y entregada en cuerpo y alma a todo cuanto canta.
Que nos dure así muchos años, por favor!!!
No os lo perdáis el domingo!!! Lo lamentaríais toda la vida, como me pasa a mí que me perdí la Callas porque subieron el precio de las entradas -creo que a 325 pesetas las de platea- y burro de mí dije que eso no lo pagaba ni por ver a Jesucristo redivivo. Me he arrepetido toda mi vida porque en 1959 me podía permitir un gasto semejante; su equivalencia en euros en la actualidad no.
M'agradaM'agrada
¡Ay!¿Pudiste ver a la Divina? Yo daría años y los cumpliría por vivir esa experiencia, aunque te comprendo(yo también he sido estudiante…Y no podía asistir a todo…)…
M'agradaM'agrada
Aquesta badada (en el sentit “badistic” de la paraula) l’hauràs d’arrossegar tota la vida com una penitència. Mai me’n he sabut avenir que deixessis passar l’ocasió podent pagar-ho.
M'agradaM'agrada
Os envidio nuevamente y me alegro también; estaba visto, el espectáculo estaba servido para Netrebko y deseo que se emita, lo pueda escuchar y así, al menos, compartir un poco de ese disfrute ¡Un saludo, infernems!
M'agradaM'agrada
En diferido, pero aún no se sabe cuando. Estaremos atentos.
M'agradaM'agrada
Una nit per a la història del Liceu. En molts pocs dies moltes nits boníssimes ens ofereix el Liceu.
L’òpera em va agradar molt. La Sra. Netrebko també, naturalment. Vam gaudir de la seva veu directament i va ser un gran gaudi. Meravellosa.
El vestit no em va agradar gens. Què passarà diumenge? repetirà els Pantoja’s farbalans? Molt bona la comparació, Joaquim.
Diumenge tancaré els ulls i escoltaré la seva veu.
M'agradaM'agrada
Demà ens pot sorprendre amb un altre modelet, però rai, mentre canti com canta, com si vol venir vestida de pubilla. 🙂
És meravellosa
M'agradaM'agrada
Jo crec que el vestit era una al·lusió a les roses vermelles.
M'agradaM'agrada
La nit d’ahir va ser per a mi la millor nit liceística de la meva vida! (no te gaire mèrit si se sap que només tinc 14 anys jejeje).
I per que això fos possible hi va haver d’intervenir la GRAN NETREBKO!
Quina veu! Quina passió! Quin tot!
Veu gran, bonica (cada cop més), i molt homogènia. En fi, la millor del món (al final de la òpera vaig poder parlar amb ella, i això de que li diguéssim que era la millor de món no li va agradar, va fer una cara dient: no digueu això que no és veritat).
Fantàstica! (Ja espero la Elsa i la Elisabeth Wagnerianes jejeje)
El tenor (no li poso el nom jejeje) per a mi ho va fer prou bé, va fer tot el que va poder, i li agreeixo.
La resta a mi em van semblar que no eren res excepcional.
L’orquestra del Mariinsky va complir molt bé! Les cordes sonaven perfectes, però si que és veritat que la overtura no va estar del tot lograda.
El cor super bé!
En fi, com ja he dit… La millor nit que jo he viscut al Liceu! 😉
PD: A la sortida, a la porta principal, quan ja no quedava ningú, va sortir per la porta la DESSAY, la que va estar auper simpàtica i contenta de que per fi algú la saludés, i a més que fossim joves!!! Em va dir que cantaria les 4! El que no vaig entendreés si solament la cantaria el dia de l’estrena, per si de cas, comprarem l’entrada del dia de l’estrena! Jejejeje 😀
M'agradaM'agrada
14 anys…… Juassssssssssssss
M'agradaM'agrada
Si noi si, 14 i ja veus, quan en tingui 28 no hi haurà qui l’aguanti 🙂 i quan tingui els meus…SORT QUE NO HO VEURÉ 😆 😆 😆 😆
M'agradaM'agrada
Jajajajajajajajajajajajajaja 😀
M'agradaM'agrada
Fins que no he conegut avui al Jan, no m’havia acabat de creure lo dels 14 anys 😉
M'agradaM'agrada
Però et va dir a on? millor que no sigui al Liceu, per evitar-te (nos) el disgust
M'agradaM'agrada
Al liceu si si! jejeje 😉
M'agradaM'agrada
14 anys!!!!!!!!!!!!!!!!!
Dels molt comentaris que li havia llegit hauria dit que en tenia al menys 34!!
Quina precocitat! Quin coneixement!
I ja es parla amb les dues sopranos mes grans del mon!
I jo que just just m’atreveixo i mirar-les de lluny….
M'agradaM'agrada
No quería leer nada pero no he podido resistir la tentación, qué ganas de que llegue el domingo y por varias razones.
M'agradaM'agrada
Ganas mutuas por las mismas razones.
Ens veiem i ho gaudim plegats, un privilegi!!!
M'agradaM'agrada
Amb l’orquesta has filat massa fi però què vols fer-hi si ets així d’exigent. Hauries de dir-ho al senyor Gergiev, home. En rasat, els cantants no em varen semblar gens malament. Alguns, fins i tot, eren bonots i d’altres passaven desapercebuts. És clar que tots plegats posats al costat de donya Anna se les han vist i desitjat per sortir-se’n amb dignitat cosa que jo trobo han aconseguit força. Perquè Anna és una hiperdotada que quan canta sap actuar amb expressivitat, mai fa patir, les seves notes són com perles. Costaria molt trobar-li una parella adient. Potser el gran Piotr Beczala? En fi que, per segona vegada, m’ha entusiasmat. Li retrec el vestit que com diu Rosa és “Pantoja” i el “garbo quillo” del seu caminar, aquella forma de clavar els peus a terra i remenar el cul. Però vaja, això, en la gran Netrebko són ganes de buscar cinc peus al gat.
Una abraçada, Joaquim!
M'agradaM'agrada
No son 5 peus al gat, l’expressió correcta es cercar tres pels al gat….. El que passa es que amb el temps ha derivat en tres peus al gat. Però mai cinc.
M'agradaM'agrada
Amb l’orquestra vaig ser magnànim….
Ni vull imaginar que hagués dit la crítica local si en qualsevol concert de l’OBC i no cal dir l’orquestra del Liceu s’haguessin escoltat les coses que vaig escoltar jo (i per sort no tan sols jo, ja que de ser l’únic ja hagués demanat hora a diversos especialistes). Això no vol dir qie l’orquestra sigui dolenta, ans el contrari, però si que no estaven del tot concentrats, espero que demà no succeeixi i també ho espero aquesta nit a l’Auditori de Girona. Sóc un fan d’aquesta orquestra i del seu director.
La Netrebko és una mica “belenestebaniana”, és la princesa del poble operístic. Té l’encant “ordinari” de la senzillesa, l’espontaneïtat i el mal gust estètic, no és elegant, però té el més important si parlem de sopranos i d’òpera, per tant benvinguda sigui sempre i canti com canta.
M'agradaM'agrada
Sort que tinc entrades per demà, sino m’estiaria dels cabells després de llegir la teva crònica i les que li segueixen. Ahir, però, vaig tenir un preludi. Vaiig anar a l’auditori per gaudir d’una 5a de Txaikovski de Gergiev per sucar-hi pa i agenollar-se. Els dos primers moviments em van tenir corprès i emocionat a la cadira. Cal dir també que el pianista Jorge Luis Prats va fer un gran èxit, sobretot amb dos bisos de música llatina fenomenals. Estem d’enhorabona!
M'agradaM'agrada
A Girona es va repetir l’encanteri. Gergiev amb Txaikovski és imbatible
M'agradaM'agrada
“el mestre Gergiev veient que allò es podia eternitzar va optar per fer servir l’autoritat tsarista que el càrrec li atorga i sense contemplacions i concessions a l’embogit públic, va continuar tallant en sec la inacabable generositat liceista.”
“El maestro (…) quiso ver la segunda parte del partido del Barça en el Camp Nou (…) ‘Esa manera artística de jugar que tiene el Barcelona y su cuidado gestionando el talento jóven’ (…) ‘Es fundamental para nosotros. Como en el Barça, los jóvenes cantan con las estrellas y se miran en un espejo que permite aprender más rápido”
Este Gergiev es un tio listo
M'agradaM'agrada
Este Gergiev es un GENIO 🙂
M'agradaM'agrada
Ha estat tot un descobriment: és una òpera bellíssima. Certament, va de menys a més, tot i que al començament, algunes parts com la cançó de bressol són molt boniques. Ara, a partir de l’entrada de Vaudémont, allò comença a ser sublim, el duet és meravellós i des de llavors, la música és genial. També és veritat que hi falta alguna cosa: entre l’amenaça del rei i el guariment, l’acció és massa “ràpida” i potser hagués calgut un segon diàleg entre Iolande i Vaudémont que li fes voler la llum per ella mateixa, no tant per salvar-lo a ell… Però aixo ja no es pot arreglar… Feia temps que no gaudia tant amb una òpera desconeguda. O redescoberta, perquè l’havia vist fa vint anys fora (en una funció en anglès, final de curs d’un conservatori i amb una orquestra reduïda) i, a banda que podia ser més o menys agradable, no em va dir res i la tenia totalment oblidada.
Suposo que té a veure la gran interpretació d’orquestra i solistes. Gran veu, aquesta Netrebko, però gran interpretació, també: actuava, en aquests moviments mínims que feia, però tan aclaridors per a l’acció, i actuava amb molta expressivitat. El tenor, Déu n’hi do: potser no és una veu bonica per se, però ha sabut acompanyar.
En fi… molt bonic, tot plegat. Certament, la concentració d’aquests dies costarà de superar… I Els contes, en principi, hauran de sortir bé… A veure si serà la constant a partir d’ara…
M'agradaM'agrada
Ahir, un dia d’aquells que costarà oblidar! Quin concerant final! Quina passada! 🙂
Em va fer molta ilu conéixer al Xavier C. i a la Kalamar! 😀
M'agradaM'agrada
Uns vídeos del dia 10! (a veure quan hi ha algú que penja el concertant final del dia 13!!!!)
M'agradaM'agrada
Et pensaves que no eren reals? 🙂 Com tu, hi ha qui no es creu que en tinguis 14 😉
M'agradaM'agrada
Ja ho estic veient! jajajaja 😀
M'agradaM'agrada
Encara que ja han passat uns dies i que poca cosa em queda a afegir de tot el que heu dit, volia deixar constància que dificilment oblidaré la tarda de diumenge 13 de gener de 2013. Mai una cantant m’havia fet emocionar de la manera que em va fer emocionar la Netrebko. No tinc paraules per a descriure-ho.
I una cosa que no vaig trobar a faltar, la posada en escena. Amb l’orquestra, el director i els cantants, ja n’hi havia prou, no calien elements de distracció.
M'agradaM'agrada
Això que tant bé ens expliques és la prova evident de que la Netrebko no és només una bona cantant. Quan et quedes sense paraules vol dir que està per sobre i molt, de la resta.
A veure si com va dir ella, torna aviat.
M'agradaM'agrada
Tant de bo.
M'agradaM'agrada
Ella m’ho va jurar! i en el bloc “GTL Torn T” posa que vindrà el 2015 per cantar la Leonora del Troovador! jejeje m’encanta aquesta òpera!!!
M'agradaM'agrada
Esperarem aquesta Leonora, i sobretot, esperem que no li posin a Marco Berti de Manrico
M'agradaM'agrada
Allà hi posa l’Alagna! Socorroooo! (volem el manrico del kaufmann oi jejeje)
M'agradaM'agrada
A Paris l’Alagna va fer un bon Manrico, ja signaria jo que al Liceu estigués a la mateixa alçada.
M'agradaM'agrada
I a Orange… jajaja vaya Manrico!
M'agradaM'agrada
Aquí el tens
M'agradaM'agrada
En aquí està molt bé, i la pira li surt de conya! però l’Alagna actual poc té a veure amb e de vídeo que em presentes.
M'agradaM'agrada
L’actual és el Maurizio de l’Adriana al Liceu i el Radames al MET?
M'agradaM'agrada
Això és el que em va passar a mi, que mai una cantant m’havia fet tancar els ulls i estar a punt apunt d’emocionar-me! Que fort!!! 🙂
M'agradaM'agrada
Ara ja toca parlar de l’any 2015, ostres si que ens avancem no?? jaja com es nota que la Netrebko ens ha deixat meravellats jaja. Jo ja en tinc ganes de tornar-la ha escoltar. I sobre la Iolanta, només fa falta dir que seran dues nits que ens marcaran per molt de temps. I Joaquim moltes gràcies per la crítica que es fantàstica.
M'agradaM'agrada