Escenografia dels actes 1er i tercer de Parsifal obra de Oleguer Junyent Sans (1876-1956) Centre de Documentació Museu de les Arts Escèniques Institut del Teatre de Barcelona, ITB, Barcelona
Temps era temps que la Barcelona moderna, progressista, inquieta i wagneriana va fer possible que amb enginy i una mica de trapelleria el 31 de desembre de 1913 el Gran Teatre del Liceu acollís la primera representació oficial del drama sacra Parsifal, a fora del recinte “sagrat” del turó verd de Bayreuth, transcorreguts els 30 anys preceptius que la família Wagner havia imposat d’exclusivitat de les representacions al Festspielhaus.
Alfred Volpini l’empresari barceloní que gestionava el Gran Teatre del Liceu, es va anticipar a Berlín, Roma, Praga i Madrid, que havien programat representacions el dia 1 de gener, que és quan acabava el veto parsifalià, atenent a la diferència horària entre la capital catalana i Bayreuth, d’aquesta manera el dia 3 ales onze de la nit, una hora abans de les campanades, va començar el primer acte i la representació es va acabar passades les 5 del matí de Cap d’Any. No vull insistir en aquest aspecte prou conegut per a tots els wagnerians i si que vull parlar de la poca repercussió que aquest fet “cabdal” en la història musical i wagneriana del Liceu, Barcelona i Catalunya, tindrà durant els propers dies.
Que durant tot el 2013 l’únic acte wagnerià al Gran Teatre del Liceu hagin estat les representacions de Das Rheingold de la temporada passada, ja ho diu tot de la descafeinada celebració wagneriana a l’altre temps màxim i orgullós representant del wagnerisme més fervent.
Si em deixeu fer una hipòtesi impossible, m’hagués agradat que el Liceu hagués programat per la nit del 31 de desembre una representació de Parsifal, no calia que hagués estat amb la magnífica producció de Claus Guth, atenent els costos que suposa, malgrat ser una producció pròpia, una reposició d’aquella magnitud en temps de crisi, però una versió concertant amb cantants d’aquest que el Liceu dirigit artísticament per Joan Matabosch ha estat de reunir, per què no?
Algú es pensa que una nit com aquella el públic no ompliria el Liceu?, doncs si els nostres directius haguessin estat tan enginyosos, agosarats, emprenedors i amb una visió cultural amplia i valenta del que ha de ser el Liceu i Catalunya a nivell musical i operístic, com ho va ser el Sr Volpini fa cent anys, estic segur que haguessin trobat una formula qui sap si cultural/musical/gastronòmica prou interessant per engrescar a wagnerians locals i forans i omplir el Liceu de gom a gom.per a una nit tan especial com aquesta i en una celebració única i irrepetible com aquesta.
Em costa imaginar que Matabosch no hi pensés i no em costa gens imaginar que el seu darrer i ínclit director general li passés la corresponent rascleta a la iniciativa, com Alfonso Guerra al darrer Estatut d’Autonomia aprovat al Parlament de Catalunya. No ho sé del cert, però el que si sé és que el Gran Teatre del Liceu deixa la seva ínfima activitat wagneriana en aquest 2013 del 200 aniversari del naixement de Richard Wagner amb aquelles 8 representacions del pròleg de la Tetralogia.
Ahir vaig rebre un correu que anunciava pel dia 9 de gener de 2014 un acte al Foyer del Liceu, organitzat pel Círculo del Liceo per commemorar l’esdeveniment i diu:
Barcelona va acollir a les 22:45h del 31 de desembre de 1913 la primera representació oficial fora del Festival de Bayreuth de l’òpera Parsifal, l’obra pòstuma de Wagner. Un esdeveniment internacional que mostrava, un cop més, l’enorme interès dels barcelonins afeccionats a l’òpera i del coliseu de les Rambles pel genial compositor alemany.
Per aquest motiu, els convidem a participar en aquest homenatge acudint a l’espectacle multimèdia de La Fura dels Baus que rememora aquesta estrena i que s’estructura sobre la base d’un recital a càrrec del destacat baríton wagnerià nord-americàCristopher Robertson com a Amfortas, amb la presència virtual de Matti Salminen com a Gurnemanz i del llegendari tenor català Francesc Viñas com a Parsifal, protagonistes d’un esdeveniment que inclou a més la projecció d’escenes d’algunes de les més de 100 funcions de l’òpera Parsifal representades al Gran Teatre del Liceu i d’altres documents gràfics i audiovisuals entorn de l’obra.ORGANITZA: Cercle del Liceu
COL·LABORADOR PRINCIPAL: Gran Teatre del Liceu
COL·LABORADORS: Triticum, Òpera Actual i Fidelio Artist
DIRECCIÓ ARTÍSTICA: Carlus Padrissa (La Fura dels Baus)
INTÈRPRETS: Cristopher Robertson (Amfortas). Pianista: Véronique Werklé.
Gravacions de Matti Salminen (Gurnemanz) i Francesc Viñas (Parsifal).
Data: 9 de gener de 2014 a les 20h.
Lloc: Foyer del Gran Teatre del Liceu.
Durada: 1 hora aproximadament.
PREU DE L’ENTRADA: 35€*
Més enllà de la fallida commemoració d’un esdeveniment tan notori amb una proposta tan minsa com aquesta, crec que el Gran Teatre del Liceu ha perdut altre vegada la possibilitat de fer el que ha de fer i situar la institució al capdamunt del prestigi que es mereix. D’acord, potser la situació econòmica no permetia cap projecte faraònic, però per això tenim una direcció que ha de buscar mobilitzar artistes, empreses, mecenes, aficionats i ciutadania en general per trobar els recursos necessaris per fer un concert, només un concert simfònic-coral amb les forces vives de la casa i el seu director musical, el mestre Josep Pons i potser una única figura de prou relleu internacional que s’involucrés a la causa. No era una cosa impossible, sobretot si hi ha les idees, les ganes i la visió cultural i musical d’uns governants, uns directors i un equip artístic i humà prou motivat davant d’una efemèride tan especial i única com aquesta.
Que una institució privada com el Círculo, amb més possibles que el propi Teatre, només sigui capaç d’organitzar una cosa com aquesta i en el Foyer, ni tan sols a la sala principal del teatre on Wagner i el seu Parsifal mereixen ser homenatjats, denota una crisi que va molt més enllà de l’econòmica.
No m’imagino que una ocasió com aquesta i en una celebració com aquesta en qualsevol gran teatre, fos organitzada i celebrada com ho serà al Liceu.
Mentrestant el nostre luxós contenidor musical tindrà l’honor de rebre el “prestigiós” Ballet del Teatre Jacobson de Sant Petersburg amb l’Orquestra Simfònica Estatal Russa de Rostov, ambdues formacions no necessiten presentació…, per omplir-lo amb tots els respectes del món, del màxim nombre possible de desprevinguts guiris que aquests dies recaiguin per la culturalment empobrida Barcelona. Cal fer calaix
IN FERNEM LAND 
Perfeito, perfeito, seria fazer o “Parsifal” à mesmíssima hora e com os cenários de 1913.
M'agradaM'agrada
Hagués estat una bona idea, però…
M'agradaM'agrada
M´encanta l´asterisc (*) dels 35€. Em queda el dubte, però, si en aquest context l´asterisc vol dir “de mi alma y de mi corazón”.
M'agradaM'agrada
Cal dir que l’asterisc, en el correu que vaig rebre et porta a:
*Se servirà una copa de vi en acabar l’espectacle.
Ho vaig obviar.
Segurament el vi serà d’una gran anyada, sinó no m’ho explico
M'agradaM'agrada
Clar, català i elegant, però clatellot.
Et felicito
M'agradaM'agrada
En cuanto a la organización del evento, ciertamente pobre en este caso y para ello más valdría no hacerlo, echo un capote hacia el Circulo del Liceo, entidad privada e independiente del Gran Teatro del Liceo.
Una entidad privada con sus medios puede organizar lo que le apetezca entiendo yo; quien debería tomar la iniciátiva para organizar y programar un PARSIFAL y su centenario comme il faut es el Consorci del Gran Teatre del Liceu , realmente el responsable del teatro de ópera.
Simplemente esto. Y las quejas de los melómanos entiendo yo, hacia el Gran Teatre del Liceu y sus gestores , no hacia entidades privadas que con su patrocinio pueden organizar lo que deseen ( lo hagan a gusto del consumidor o a disgusto del mismo)
M'agradaM'agrada
Efectivament el Círculo pot fer el que cregui més convenient i si lloga les instal·lacions del Liceu i paga el lloguer corresponent, res a dir. El que no em sembla bé és que aquest centenari passi de manera tan discreta i que el Liceu tan sols sigui capaç d’afegir-se com a principal col·laborador.
No crec que s’aprofitin bé les sinergies.
Hauria de ser el Liceu qui organitza i bé, si us plau, hi utilitza el potencial de el director artístic i el musical de la casa, així com dels agents artístics, els mecenes, els esponsors, i l’orquestra i el cr del Gran Teatre del Liceu, per entre tots ser capaços de trobar la fórmula que faci d’aquest esdeveniment un aniversari a l’alçada.
M'agradaM'agrada
Asi deberia ser, Joaquim.
M'agradaM'agrada
los del ROYAL opera house si que hiciero su parsifal y retrasmitieron en el cine bosque el miercoles 18. la pudiste ver ?? la comentaras ?? a mi me gusto, pero estaria muy ben tu comentario de super experto .
era montaje “moderno” con algunas cosas raras, como unos personajes con pistolas uqe parecian terroristas, el niño jesus .. etc .. pero el conjunto bastnate respetuoso, no como la aida de la bastilla que fue “el cim del desproposit” como acertadamente titulaste tu el comentario .
no habia tanta gente como la traviatade la bastill,a
que el cine estba completo ( el bosque , sala enorme ‘¡¡¡¡) pero bien, y 5 horas ¡¡¡¡
pues esperamos tu comentario .
M'agradaM'agrada
No vaig poder anar al cinema, la hora no era gens adient per a persones que treballen, espero aviat poder veure el vídeo i parlar-ne a IFL.
M'agradaM'agrada
El evento muy estilo Círculo. Para quien quiera asistir. Que no cuenten conmigo. Los espectáculos a lo Reader’s Digest no me interesan para nada.
M'agradaM'agrada
No és tan sols un Reader’s Digest, és que no té la categoria i el relleu que un centenari així hauria de tenir. Senzillament és un acte del Círculo que es fa públic (suposo) i que el Liceu ja troba suficient per celebrar el centenari. Poc ambiciós el Liceu i aquí no em serveix la crisi, ho sento.
M'agradaM'agrada
Si que es una oportunidad pérdida o incluso diría más, desaprovechada para vender internacionalmente el nombre del Liceu, ahora que tan necesitados estamos de patrocinio.
Por cierto, ¿El Círculo pagará alquiler por la utilización del Foyer?
Otra pregunta, ¿El acto es público o solamente para sus distinguidos socios?
Y Finalmente, ¿Los colaboradores principales y asociados aportan o reciben? Me explico, da la sensación que el colaborador principal ceda el espacio de manera gratuita y el Círculo le cede parte del protagonismo en el acto. En cuanto a los otros colaboradores, una agencia de artistas, supongo que la del barítono en cuestión, una revista especializada que dará cumplida información en su próximo número como si del Hola! se tratara y el tal Triticum que me tiene despistado, ofrecen su plataforma a cambio de de algo.
Los 35€ servirán para pagar la factura de la luz ya, que a partir de Enero será todo un lujazo darle al interruptor.
A mi que no me esperen.
M'agradaM'agrada
Les teves preguntes em semblen senzillament genials.
Gràcies
M'agradaM'agrada
Molt bon article Joaquim. La commemoració wagneriana del Liceu aquest any 2013 és de vergonya. Només “L’or del Rhin”. Aquest Parsifal hagués estat molt bé la nit del 31. Penso que, entre tots els afeccionats a l’òpera i que l’estimeme haguèssim omplert el Liceu. Però no interessa l’òpera a determinats cercles i no es té la voluntat de “vendre el producte” com van fer els nostres avantpassats a Barcelona i no havien anat a cap escola de “bussines”, ni res semblant. Potser per aquesta raó ho savien fer.
Espero els teus comentaris de la posada en escena del “Parsifal” del Covent garden, que vaig veure el dimecres al Bosque.
M'agradaM'agrada
No he vist el Parsifal, a aquella hora d’un dimecres crec que no era apte per a treballadors.
Espero tenir l’oportunitat ben aviat.
M'agradaM'agrada
Primer de res felicitar en Joaquim, que està en tot i no se li passa res. A València, el bicentenari ha estat retallat. Ens havien promés un Anell furer, i la cosa va quedar en quatre representacions de la Walkiria, que va estar molt bé, però no és el mateix, clar. Els diners se’ls han gastat en fastos faraònics, visites de papa, aeroports sense avions, etc. Això sí, ens han retallat els salaris i pujat la llum, l’aigua, el gas, etc. És el que té un sistema econòmic com el que tenim, amb uns polítics impresentables.
Mals temps per a la lírica. Han baixat el sou als músics de l’Orquestra de la Generalitat Valenciana i estem esperant que vinga un ERO que ens deixarà l’orquestra més minvada del que està, ja que molts músic han plegat els faristols més segurs que els actuals.
En les representacions de la Walkiria van haver de contractar músics extra perquè l’orquestra està minvada per l’espantada. Un pena, ja que aquesta orquestra estava considerada la millor de tot l’estat.
Sobre la première oficial del Parsifal fora de Bayreuth a Barcelona, he de dir que desde Madrid és una cosa que no va succeïr. M’explique, en una web dedicada a Wagner, una persona va comentar no me’n recorde si un disc o un CD estranger de Parsifal. En anglés posava la informació del producte que en eixe país es va fer la première parsifaliana, la qual cosa no és veritat. Igual si li pot disculpar a l’autor el fet que siga estranger, però que un senyor de Madrid que es suposa que sap molt de Wagner i que escriu en un web dedicada al compositor faça el mateix i no corregisca l’errada, sinó que la refrende diu molt poc de bo. Ignorància o ganes de fer la punyeta, que és el que juraria que va fer. A aquesta gent els fot molt que Bayreuth s’haja traslladat dues vegades al Liceu. Jo aní a la segona, cara i en concert, i conec un senyor major de Barcelona que hi va anar la primera vegada. Això és una cosa excepcional que solament a passat a Qatar, si no m’enganye, perquè tenen moltes peles. A cap altra ciutat del món sencer ha esdevingut alguna cosa semblant; doncs bé, algú va aprofitar l’ocasió per fer mofa pel fet de ser versió concert, no representada. Enveja, molta enveja i catalanofòbia, que arriba fins i tot al món wagnerià.
Per acabar, dir que encara hi ha qui – desde mitjans músico-operístics – critica el Liceu per fer servir el català als sotatítols, quan en la butaca tenim traducció a diversos idiomes. Al Palau de les Arts no tenim sobretítols – així s’evita la polèmica – el que sí que tenim és sotatítols en les localitats. Com a valencià , sent una immensa vergonya per la falta de recolzament al valencià en tots els nivells. Quan el Palau de la Música – el vell – fa una ópera versió concert, els llibrets són exclusivament en castellà, i els que sentim amor per la nostra llengua ens ens de fotre ja que se’ns nega la possibilitat de triar – com es pot fer al Liceu – i això es fa amb els nostres impostos. D’això, no en diuen res a les TDT cavernícoles que tos els dies la mamprenen amb el català, Catalunya i els Països Catalans.
Aprofite per agraïr a Joaquim el seu treball desinteressat i excel.lent. M’agrada molt llegir de música i de Wagner en particular en la meua llengua, cosa que no puc fer en cap, cap, cap, web o lloc valencià on el castellà s’ha imposat amb el silenci còmplice de molts dels meus païsans. Em sent més valencià a Catalunya que a ma casa.
Una salutació a tots els contertulis empren la llengua que vulguen. La llibertat lingüística que en Joaquim propicia no es pot trobar enlloc.
Moltes gràcies.
Salut.
Rex
M'agradaM'agrada
Gràcies Rex, intento proposar temes que m’interessen en a mi, ja sigui de caire estrictament musical o de qüestions que envolten la gestió ja sigui pública com privada de la la música ai el fet cultural, sobretot català.
Per sort a Catalunya, en contra del que a fora volen fer creure i proclamen, hi ha una llibertat que és la que intento que sempre hi hagi al blog, que tothom parli com vulgui i s’expressi com vulgui, amb respecte i educació, la resta m’importa poc, jo m’expresso amb la llengua que m’és pròpia i si en conec d’altres les utilitzo com a deferència dels comentaristes que fan l’esforç de llegir-nos i després de comentar, no crec que això sigui ni exemplar ni heroic, al menys vist des de la perspectiva del que passa a Catalunya en totes les cases, carrers, escoles, empreses i mitjans. Tan sols els que actuen, parlen i fan política amb mala fe diuen el contrari del que passa en realitat aquí.
Una abraçada
M'agradaM'agrada
Aprofite per pegar la meua impressió sobre el Parsifal del Covent Garden, que supose és el mateix de què en parla Rosa. Es tracta d’un escrit en catellà per a una llista de correus que mantic amb wagnerians de diversos països. Faré la corresponent autocensura pequè la repulsió que em va produir les fotos i els comentaris de crític em feren pujar per les parets. Tota una presa de cabells que qualsevol pot veure, especialment si et coneixes lobra i el consideres wagnerià. Sé que alguns pensaran que sóc un “reaccionari” escènic, el que no és cert, com dic, ja que una posada de l’Anell com la de la Fura a València, no és tradicional, sinó ben avançada i no per això traeïx l’obra, que és el que s’ha fet a Londres. Una presa de monyo que no té res a veure amb el misatge de l’obre, sinó que la desvirtua profundament, com va passar a Bayreuth amb el repulsiu Parsifal del conill podrid que una amiga meua va patir després d’haver-se gastat els diners que no tenia per complir el seu somni.
Si algú vol posar-se en contacte amb mi, aquesta és la meua adreça:
rexvalrex@hotmail.com
Naturalment pot fer-ho en català o en castellà. En anglés o francés em defense un poquet.
Allà va:
Fue en el Covert Garden, con una orquesta de las buenas, un director musical, Pappano, excelente en Wagner , y cantantes de la talla de Angela Denoke – excelente actriz – René Pape – un buen sucesor de Matti Salminen o Robert Lloyd – que me dejó prendado como Boris Gudonov. El regidor, el estafador de turno, un iluminado y engañabobos, cuyo nombre no tecleo porque me da nauseas.
La puesta, una locura de un destructor de óperas que copia la archiconocida escena de Amfortas en una cama de hospital no se sabe si para enfermedades físicas o mentales. Todo locura e histeria, como una Kundry a la que le falta un tornillo en la cabeza. Novedad: una alusión pedófila – hay que provocar, que para eso están estos sujetos. El Grial es un niño prepúber semidesnudo a quien Amfortas hiere en la ingle para que los caballeros puedan, cual vampiros, beber su inocente sangre. Os pego algún disparate:
“¿Quién es el Grial? El regisseur Stephen Langridge responde al tan ingenuo como significativo interrogante de Parsifal mostrando al grial como una persona, antes que un objeto. En el momento de la consagración en la segunda escena del primer acto, las cortinas de velada transparencia del gran cubo (único decorado central durante toda la obra) se abren para mostrar un niño semidesnudo y al borde de la pubertad. El reticente y dolorido Amfortas le abre una pequeña herida sobre la ingle, de la cual los consagrantes sacan la sangre que beberán los caballeros, en esta puesta hombres de traje gris y corbata.”
El embaucador regidor no tuvo el valor de recrear la herida del texto en el que se basa el libreto wagneriano. Una herida de lanza en los genitales , no del Grial, claro, sino de Amfortas. Lo más probable es que el autor de este engendro lo supiera, la idea de que los castos caballeros bebieran la sangre de los genitales pre púberes del niño seguro que le resultaba más atractiva y morbosa. Se queda tan solo a unos centímetros.
“Burócratas con traje y corbata”. Un estupidez ya habitual, como Wotan con traje, corbata y lanza.
“Kundry aparece como un espectro salido de un campo de concentración: pelada y en sucia túnica gris claro.” Un espupidez. ¿Cómo diantres le va a secar los pies a Parsifal en el acto III? Supongo que con una peluca…
“La seducción de Parsifal tiene lugar sobre la cama de hospital que ahora ocupa el centro del cubo donde hemos visto al joven Grial. Es una cama que se presenta como el verdadero símbolo de sufrimiento desde que vemos en ella a un Amfortas debatiéndose en su dolor en la segunda parte del primer preludio. La misma cama es utilizada para visualizar el coito de Kundry y Parsifal y la castración de Klingsor como ilustración al relato de Gurnemanz.”
El jardín de Klingsor covertido en hospital con su cama, en la que Kundry y Parsifal tienen un coito – mundo al revés – y el malvado se castra. Me la puedo imaginrt: manchas de semen y de sangre, fluidos que simbolizan el placer y el dolor, la vida y la muerte. Todo un hallazgo de este genial régisseur – que si lo escribes en francés quedas como un experto erudito.
“Pero, ¿quién es el Grial o qué es el Grial? Hacia el final un joven casi adulto se presenta para una nueva transfusión, pero desaparece ante la negativa de Amfortas a seguir sacándole sangre. Luego de curar a Amfortas, Parsifal desaparece para dejarnos ver la cama del hospital, ahora vacía y limpia con una frazadilla prolijamente doblada al pie. Sí, tal vez ésta es el verdadero Grial en su capacidad de tolerar y sanar enfermos o sostenerlos hasta el último suspiro. Sobre el final, Amfortas arrastra a Kundry fuera de la escena, como diciendo: “¡yo me escapo con mi chica de este círculo de locos!” Se trata de una transgresión algo endeble, pero está muy bien actuada.”
No solo produce rechazo el regidor, sino el comentarista, el autor del artículo, que es congruente con esta ridícula representación. Unas perlas del comentarista:
La cama del fornicio es el Grial. Amfortas se queda con la chica: “¡yo me escapo con mi chica de este círculo de locos!”
Y acaba rematando la faena con la palabra mágica: TRANSGRESIÓN. ¿Qué significa eso de la “transgresión”? El que transgrede o no es el autor de la ópera o el drama. El que se limita a deformar de una manera ridícula que convierte una obra en otra cosa por llamar la atención y parecer un sesudo regietheater que ha captado el Konzept wagneriano actualizándolo a nuestro tiempo y bal, bla, bla… lo que ha hecho es una bazofia que algunos aplaudirán. Ellos sabrán por qué. Eso no es “Parsifal”, sino una deformación aberrante que no se sostiene por ningún lado; eso sí, el autor del artículo parece entusiasmado con el bodrio. No me extrañaría que le apeteciera una chupadita de sangre como a ese círculo de locos, como cataloga a los caballeros del Grial.
Y hay mas… Gurnemanz padece artritis. Se habla de “sacar sangre a cuchillazos”.
Lo único que conceptualmente considero positivo es la importancia que se le da a la muerte del cisne.
“talentosas ideas en la regie” Un genio genial, menuda barbaridad….
“En esta producción la agonía del cisne ocupa un lugar central, gracias a un ave artificial capaz de mover temblorosamente sus alas y su cabeza, mientras Parsifal, violentamente arrojado al suelo por los caballeros junto al animal, contempla desesperado el último suspiro de su víctima.”
Faltaría ver cómo lo hace. Aquí sí que le doy la razón. Para muchos , este momento pasa prácticamente desapercibido. Parece como si toda la obra se centrara en el beso de Kundry, a partir del cual se produce la transformación del loco inocente que llega a sentir el dolor de Amfortas , se conmueve y se despierta en él la compasión que culminará en la redención final. Pero hay un acto anterior en este sentido: Parsifal siente compasión por el cisne, compasión que tiene efectos redentores. Esta compasión es fruto de la muerte del cisne, se compadece de la muerte de un animal , lo que conecta la obra – al menos en este punto – con el budismo, no con el cristianismo, como me comentó un contertulio bien informado, que considera esta obra de espíritu budista con elementos cristianos como atrezzo.
Eso sí, no creo que lo que acabe de escribir se le pasara por la cabeza al regidor ni que se preocupara en absoluto por el mensaje o contenido de la obra, que, para él – no es más que algo a destrozar para demostrar lo bueno que es con sus “transgresión”. Incluso dudo de que se haya leído el libreto.
Menos mal que estamos curados de espantos.
Para puestas modernas, con tecnología y novedosas podemos poner de ejemplo Der Ring de la Fura de València. Aquí sí que hay “transgresión”, “modernidad” y “hallazgos”, pero como debe ser, sin deformar la obra, sin contradecir el libreto en aspectos fundamentales como ha hecho el iluminado citado. El coito entre Parsifal y Kundry traiciona totalmente el contenido y mensaje de la obra.
Rex
M'agradaM'agrada
Perdó, se m’havia oblidat:
Londres, 30/11/2013. Royal Opera House, Covent Garden. Parsifal. Festival sagrado en tres actos con texto y música de Richard Wagner. Regisseur: Stephen Langridge. Escenografía: Alison Chitty. Iluminación: Paul Pyant. Elenco: Parsifal, Simon O’Neill; Kundry: Angela Denoke; Gurnemanz: René Pape; Amfortas: Gerald Finley. Klingsor: Willard W. White; Titurel: Robert Lloyd. Coro (Maestro preparador: Renato Bassaldona) y Orquesta de la Royal Opera House bajo la dirección de Antonio Pappano.
M'agradaM'agrada
Gràcies per aquest comentari que aprofita el (no) centenari de l’estrena Parsifal a Barcelona per fer-nos una detallada crònica d’una producció de la que no et puc parlar de moment i que francament no sé si corresponia fer, dit sigui amb tots els respectes.
Que faràs el dia que faci un apunt sobre aquesta representació?
M'agradaM'agrada
Home!….un 31 de Desembre una funció de 5 hores….ostras!…no et va be entre el 27 i el 30 de desembre o a partir d´un 2 de Gener?? Seria una …
Actualment son temps mooooolt diferents, no funcionaria.
Però si que estic amb tu que el Liceu ha perdut, una vegada més, l´oportunitat de fer un homenatge a un moment de la història de casa nostra. Aquest event, en aquestes dates hagués pogut ser un recordatori a nivell mundial de la importància del Liceu…..però estem en crisi i a poc a poc.
M'agradaM'agrada
Si s’hagués fet bé, amb intel·ligència i enginy, oferint per qui ho volgués i ho pogués pagar, sopar que coincidís amb un entreacte d’una hora (a la manera de Bayreuth) a la mitjanit i amb altres ofertes a dins de les instal·lacions del propi teatre, facilitant l’entrada de familiars dels musics i personal de la casa que treballaria, per celebrar aquest Cap d’Any irrepetible, per què no?. Tot era creuer-ho possible, proposar-ho i finalment programar-ho. Qui sap si s’haguessin pogut fer fins i tot ingressos addicionals i venda de productes exclusius en posteritat (DVD transmissions a les TV i cinemes, aquests en diferit). El problema és que ningú hi ha pensat, ningú ha buscat com fer-ho, ni ningú al teatre ho creu possible.
M'agradaM'agrada
Siempre he pensado que el Liceu bien podría haber conmemorado el Liceu con una obra de Wagner a la vieja usanza. Es decir, cantado en catalán y con 4 telas pintadas. Hacer una función “de época” (incluido el público, porque no)
M'agradaM'agrada
El Parsifal cantado en catalàn no me lo imagino, ¿Con que cantantes? Me lo imagino y lo prefiero en alemán, sinceramente.
Gracias por comentar Titurel
M'agradaM'agrada
Quería decir “conmemorado el bicentenario” en vez de “conmemorado el Liceu”.
M'agradaM'agrada
Sento frustració i vergonya que el Liceu hagi desaprofitat
la commomeroció d’aquest esdeveniment, transcendental en
la història del nostre Teatre i de Barcelona.
Com a liceista, em sento trist i desorientat.
Amb aquest dirigents, no anem enlloc. Els manca ilusió, valentia
i estima per el que signigica el Liceu.
M'agradaM'agrada
Sap molt greu, és veritat. Fent les coses amb temps, intel·ligència i buscant ajudes i patrocinis, es pot fer quelcom més digne, sense fer grans despeses, però si no hi ha voluntat i iniciativa, és impossible, i menys encara si hi és i algú es dedica a treure les estisores sense buscar altres alternatives.
M'agradaM'agrada
Ja m’he decidit,no hi anirè perqué una servidora es alérgica al alcohol,o sigui si prenc alcohol em “moro mismamente” es trist i aburrit però no hi ha més remei que beure aigua.De totes maneres només de pensar que la copeta de marres pot valdre 35E m’agafa un patatús extra..
M'agradaM'agrada
Si el que oferissin fos molt bo sempre podries regalar la copeta a algú, però no crec que ni el vi estigui a l’alçada, ni el contingut tampoc. la durada aproximada de l’acte és d’una horeta, ja m’explicaràs tu quin homenatge a una òpera com Parsifal es pot fer amb una horeta.
M'agradaM'agrada
Se m’havia passat aquest apunt. Oportunitat única, quina poca imaginació i generositat. Avui mateix he protestat al Liceu pel Fb i els he dit 35 euros? ola k ase, Liceu de tots.. estic a punt de bufar molta tinta!
M'agradaM'agrada
El pitjor és que l’activitat l’organitza el Círculo del Liceo i el Liceu s’ho apunta com l’única activitat per commemorar un fet tan destacat. Passat el dia 31, que potser era conflictiu per els músics sent una data tan assenyalada i familiar, ja que ho celebren en un dia qualsevol, el Liceu hagués hagut de fer ni que fos UNA única sessió amb el Parsifal, sencer o extractat. Ni així…
M'agradaM'agrada
quin “chasco”, Joaquim! Quan el meu fill em demana ‘mamá, però perqué volies veure “aixó”?’ només li puc dir que estem d’acord i l’hi he tingut que cofessar que va ser per curiositat, … i que tu ja ho havies avisat… 😦 sort que només va durar una hora. I bona senyal de que li sembli “aixó”. 😀
M'agradaM'agrada
M’ho imaginava.
En Radigales opina això:
http://dietarioperistic.blogspot.com.es/2014/01/evocacio-de-parsifal-cent-anys-despres.html
i de moment l’únic comentari que té, és bastant demolidor.
M'agradaM'agrada