Ahir vaig assistir al tercer concert del LIFE VICTORIA 2014, que va reunir a Nancy Fabiola Herrera acompanyada de Rubén Fernàndez Aguirre i a la jove parella de de la LIFE NEW GENERATION formada per el baríton Jordi Sabata i el pianista Quim Cornudella.
El LIFE VICTORIA 2014 estrenava seu. Després de l’experiència a la gèlida i magnífica Capella de Santa Àgata de l’edició de l’any passat, aquest any s’han traslladat, sembla que afany de fer-hi arrels, al impressionant recinte modernista de Sant Pau, alternant el Pabelló de Sant Rafel per el concert inaugural i el de cloenda, amb el Saló Lluís Domènech i Montaner per els concerts 2 i 3. El concert número 4 es celebrarà el divendres 10 d’octubre a l’ESMUC.
El recinte modernista és un marc luxós, això no li treu ningú, magnífic i bellíssim, però no va ser projectat per fer-hi concerts i això caldria que en les properes edicions ho tinguessin en compte, ho bé buscant un auditori amb condicions que afavoreixi el lied o buscant solucions acústiques per apaivagar les deficiències del recinte, bàsicament l’excés de ressonància i la reverberació que al menys a la sala Lluís Domènech i Montaner es produeix. L’acústica poc idònia afecta sobretot a la veu, i si el cantant té un generós volum, com és el cas de la mezzosoprano canària Nancy Fabiolka Herrera, encara més, ja que la veu rebota per les arcades dels sostres altíssims, contra els murs de ceràmiques i totxanes o contra els vidres dels magnífics finestrals. Cap d’aquests materials, ni tan sols les estructures arquitectòniques, van estar pensades per la música, ves per materials i en certa mesura les formes es repeteix i constitueix un dels grans handicaps del Palau de la Música dissenyat pel mateix arquitecte, si bé aquella sala teòricament si que hauria de garantir el que tots sabem que no garanteix.
Si el concert només hagués estat instrumental, no sé si l’efecte pervers hagués tingut la mateixa repercussió, però la veu humana requereix d’una sala que l’acaroni, no que la magnifiqui fins a extrems quasi de distorsió i que sobretot no faciliti la comprensió del text, quelcom essencial en qualsevol liederabend. Jo crec que això és un pecat mortal, pecat que caldria rectificar si o si, en edicions futures.
La recerca de sales i auditoris alternatius, amb encant o significança política (orquestra Montsalvat), tot sacrificant els aspectes essencials de qualsevol concert, hauria de fer reflexionar molt als organitzadors, ja que malgrat que el lloc sigui preciós, jo vull i penso que la immensa majoria d’assistents també, escoltar en condicions allò que se’ns ofereix i aquesta sala del recinte modernista de Sant pau no ho assoleix.
Amb aquest condicionant tan determinant intentaré ajustar-me al que crec que vaig escoltar.
Va obrir el concert, el jove baríton berguedà Jordi Sabata, acompanyat al piano per Quim Cornudella, em aquesta fantàstica iniciativa d’incloure en els concerts principals als integrants de les noves generacions, cantants i pianistes joves i molt preparats que necessiten oportunitats com aquesta per donar-se a conèixer i començar a fer-se un lloc en aquest món tan difícil.
Jordi Sabata posseeix una veu bonica que projecta bé, però que ens arribava com ens arribava. Té estil i distinció, el cant és elegant, encara una mica impersonal i la veu encara s’ha d’acabar de centrar en les tonalitats més baritonals, però va saber distingir bé entre el bellíssim lied inicial de Vaugham Williams, “The Vagabond” amb text de Stevenson i pertanyent al cicle Songs of Travel, el Duparc de “La vie antérieure”, el intens i potser més viscut dels quatre lieders interpretats, el Fahhrt zum Hades de Schubert i finalment la conclusiva Confidència de Morera. Estic segur que en unes altres condicions acústiques, fins i tot l’equilibri i el balanç amb el bon acompanyament de Quim Cornudella milloraria. Caldrà seguir la trajectòria d’ambdós artistes, que estic segur que ens donaran motius per fer-ho ja que la qualitat demostrada ho garantirà.
El tercer concert estava pensat per oferir un dedicatòria a Antón García Abril, que segons el director artístic del LIFE, el baríton Enric Martínez Castignani, deu ser el compositor actual més ben dotat per la cançó. No ho discutiré, si bé les 9 cançons triades per homenatjar-lo certifiquen una categoria innegable.
La mezzosoprano canària Nancy Fabiola Herrera ens visita molt menys del que ens caldria, ja no cal dir al Liceu, on no he entès mai la seva absència, però fins i tot en recitals o concerts. La darrera vegada que la vaig escoltar, si no ho recordo malament, va ser a l’Auditori de Sant Cugat en una magnífic recital, però parlo del mes de novembre de l’any 2011. Aquest estiu tenia que tornar a Sant Cugat però un despreniment inoportú al claustre, on s’havia d’oferir el concert ho va evitar.
La veu de de la mezzo és molt generosa, rodona, vellutada i molt expressiva, si bé la seva dicció no és el seu fort, i amb una sala gens apropiada, només de tant en tant podia caçar alguna paraula del que deia, això fa que les cançons de García Abril, amb texts de Gala, Cernuda, Alberti y García Lorca no poguessin ser assaborides amb tota la cura que calia, ja que és important arribar amb la música i la poesia.
Els tres blocs de García Abril triats són bellíssimes, van ser “Canciones de Valldemosa” (Gala), “Canciones poéticas del mar” (Cernuda, Alberti i García Lorca) i “Tres canciones españolas” totes tres amb poemes de García Lorca. La música de García Abril és molt assequible, segueix les arrels folklòriques de tants i tants compositors, però amb unes subtileses molt interessants, no diré que innovadores però defugint tòpics, malgrat que el folklorisme sempre ens remet a llocs, o més ben dit, sons comuns.
El compositor estava present a la sala i això sempre atorga un plus d’emotivitat, tant per els intèrprets, com per el públic. Nancy Fabiola Herrera, molt ben acompanyada per Fernández Aguirre va posar-hi molt sentiment i sensibilitat, però caldria més cura en fer arribar el text en la seva integritat.
A la segona part hi va haver quatre blocs, a part de les agraïdes propines, senyal que el concert va ser un clar i merescut èxit. Van començar amb “Dos canciones francesas” de Albéniz, per continuar amb les “4 canciones castellanas” de Toldrà (una delícia), per seguir amb les “Tonadas de Ultramar” de Comellas, a quina de les tres més original i més desenfadada, i que la cantant va aprofitar per trencar aquella barrera que tantes vegades interfereix la perfecta comunió amb el públic. Ara sí, convenientment caldejat el selecte ambient, va acabar a tres espirituals, cantants amb molta entrega i fent lluir els portentosos mitjans vocals amb vehemència, sentiment i religiositat operística, i és que la veu de Nancy Fabiola Herrera és molt teatral i malgrat tenir tota la sensibilitat interpretativa i l’estil acurat per fer front al lied, és una veu d’escenari, que necessita expandir-se i que jo crec que el recolliment excessiu l’encotilla.
Ens va fer dos bisos, el primer un habitual en els seus recitals, la sisena cançó negra de Montsalvatge que va quedar exclosa del famós cicle al ser una altra nana. És bellíssima i suggeridora, i ella la canta divinament.
La segona propina ens va agafar a contrapeu, ja que amb el pianista iniciant-la, i amb la mezzo a la porta de la sala fent-li la gara-gara al director artístic del festival, va iniciar la celebèrrima havanera de Carmen de Bizet, passejant-la per tota la sala i aturant-se ara amb un senyor, ara en un altre, i fins i tot fent una aturada davant d’una senyora més aviat aclaparada per aquella insinuació tan sensual . Tota una lliçó de com cantar una peça mil i una vegada escoltada i no sempre així de bé.
Malgrat tots aquells aspectes que no em van agradar i que crec que perjudiquen aquest magnífic festival que Déu vulgui que es consolidi amb fermesa, va ser una bona vetllada.
Recordeu que dissabte es farà el concert de cloenda amb el tenor Adrian Thompson acompanyat per Iain Burnside al piano, interpretant ·Ther Canticles” de Benjamin Britten, i en el concert preliminar tornarà a cantar el baríton Jordi Sabata, amb la soprano Cristina Segura, que m’han dit que el primer dia va estar molt bé, i el contratenor Hugo Bolivar.
Tant de bo l’any vinent us pugui parlar amb entusiasme de la tercera edició del LIVE VICTORIA
IN FERNEM LAND 
Hola preciós,Nen… definitivament ets un crak fen crítica misical.Com m,agradat llegirte una vaguada més.M,ha agradat molt lo de la senyora asediada per la cantant que no sabia que fer,,jejejejej… com he rigut….I com semprer es un goig compartir amb tu el que sigui.Un petonàs,Toni Cantin (Tato)
M'agradaM'agrada
Gracies per comentar Tato.
Va ser un plaer xerrar una estona i compartir les “impressionistes” i “modernistes” amistats.
M'agradaM'agrada
Benvolgut Joaquim,
des del LIFE et volem agraïr el suport que ens dones al LIFE Victoria i la crónica del concert d’ahir que has fet, que va ser certament especial. Respecte a l’acústica es cert que no es la idònea però no pitjor que qualsevol esglesia on es fan recitals d’aquest tipus arreu d’Europa o al nostre país, especialment a l’estiu. De tota manera és un factor que ens precupa, el tenim en compte i que l’anirem millorant.
Com ja us explicava en un post anterior una de les màximes del Lied Festival Victoria es arriscar: arriscar pels compositors del nostre pais, arriscar pels joves, arriscar per donar a conèixer el món del LIed i arriscar pels nostres intèrprets (un mínim d’un 50% dels artistes programats són espanyols). Hem analitzat anteriors propostes de cicles similars a Barcelona i estudiat els 3 o 4 Festivals de Lied com el LIFE Victoria que hi ha a Europa amb Concerts, Acadèmia i programa de Joves intèrprets, creiem que arriscar-se amb una proposta global on la música estigui en comunió amb altres arts o altres experiències que poguem oferir farà d’aquest festival quelcom diferent que faci que finalment hi hagi un moment de l’any on tots els amants dels recitals de cançó tinguin un espai per gaudir d’un bon intèrpret, bona música, un espai que suggereixi uns “estats de l’ànima” diferents i que facin que venir al nostre Festival sigui més un viatge que simplement “anar-hi de concert”. El reconeixement unàmin del Premi especial de la Crítica que hem rebut aquesta setmana per part d’Amics del Liceu ens porta a pensar que potser fem quelcom bé tot i les millores a establir.
El Recinte de Sant Pau reuneix condicions molt especials per que així sigui i hem apostat. Les coses s’han de provar per veure com funcionen i això dóna la oportunitat per millorar i assentar-se. Si fossim perfectes seria aburrit! De tota manera si algú té alguna suggerència d’espai idoni (que no sigui una sala de concert convencional i que ens doni peu a fer coses diferents) endavant! estem oberts a sentir-les i valorar-les.
El dissabte que ve darrer concert al Pavelló de Sant Rafael amb The Canticles (obra certament extranya de sentir en directe) i amb una ambientació molt especial. No us ho perdeu! Per fer-vos 5 cèntims:
Una abraçada a t@ts!
Enric Martinez-Castignani
Director artístic del LIFE Victoria
M'agradaM'agrada
Benvolgut Enric.
Saps l’estima que tinc al lied, a la Fundació Victoria de los Àngeles, en a tu i a tots els que feu possible aquest somni del LIFE, és per tant des d’aquesta estimació i les ganes que tinc de que el LIFE brilli com es mereix, que crec que per molt maco que sigui un recinte, per molt especial i molt encant que l’envolti, si no reuneix les condicions per fer.hi bona música, no em serveix.
De res em val l’argumentació de que altres festivals estiuencs sobre tot, ho fan en esglésies d’acústica deficitària, però em sembla que el vostre objectiu i l’excel·lència que feu bé en perseguir, necessiten d’un marc que us faci justícia, i la justícia no us la farà mai Domènech i Montaner, creu-me.
No sé perquè voleu sortir dels auditoris idonis per fer aquests festival, potser és un factor econòmic?, Doncs hi ha que lluitar per això, però jo cerco fruir del lied, primer escoltant perfectament la música i text d’uns gran intèrprets i després si també es dóna la circumstància, deixant-me endur per l’embolcall.
Sempre a disposició, ja ho saps.
M'agradaM'agrada
Gracias Joaquím, como siempre un apunte perfecto. Quienes hemos conocido a Victoria, sabemos muy bien que se lo merece, nos ha dejado un legado muy grande!!!!! no solo como soprano sino también como persona….
Espero que el Señor Enric Martinez-Castignani, siga trabajando en LIFE Victoria.
Ahora paso a otro plano, la Señora Nancy Fabiola Herrera, está casada con un Montevideano…. y suele dar conciertos en nuestra cuidad, que arroban al publico uruguayo….. ademas es una perfecta vecina, me la he cruzado algunas veces en el supermercado y nadie diría que es tan sencilla, basta verla en silencio como hace sus, compras…… nunca he hablado con ella, pero ganas me sobran!!!!!!
M'agradaM'agrada
Yo creo estimado Eduardo, que la próxima vez que te la encuentres en el super la tienes que saludar, seguro que te canta algo 🙂
Un abrazo amic
M'agradaM'agrada
¡Cómo me alegra este post! La verdad, felicitar por el Life Victoria y comentar que Nancy Fabiola Herrera nos tiene robado el corazón aquí desde sus interpretaciones en el Maestranza y en nuestro Cervantes malagueño!¡Un primor de mujer, muy sencilla y agradable y de una voz sensual y bella! ¡Saludos, infernems!
M'agradaM'agrada
Demasiado olvidada por el Liceu
M'agradaM'agrada