Richard Tucker al Liceu (4/12/1965 – 25/12/1974)

Richard Tucker el gran tenor americà nascut a Brooklyn (Nova York) el 28 d’agost de 1913, va cantar 4 vegades al Gran Teatre del Liceu, i els que varen poder gaudir-lo, encara el recorden ara.

El Liceu malauradament té el privilegi de ser el darrer teatre on Tucker va cantar una òpera escenificada, va ser el dia de Nadal del any 1974 amb la Carmen del centenari. El tenor moria el 8 de gener de 1975 a causa d’una aturada cardíaca a Kalamazoo (Michigan) quan anava a fer un concert amb el baríton i gran amic Robert Merrill.

Tucker ha estat considerat el tenor nord americà més gran de tots els temps i el Metropolitan va ser el seu teatre, tot i que la seva activitat no es va limitar al MET doncs va sovintejar tots els teatres i temporades més importants. L’estima dels novaiorquesos i el MET pel mític cantant va ser el motiu que per primera i única vegada, fins avui, es celebrés un funeral en el escenari del teatre i aquesta única vegada va ser per a Richard Tucker.

La vídua i els seus fills varen crear la Richard Tucker Music Foundation, per a perpetuar la memòria del home i el artista, per tal d’ajudar als joves cantats. Any rere any es celebra una Gala que es televisa i on hi figuren els grans noms del panorama operístic. Entre el joves que varen rebre ajuda de la Fundació hi trobem noms com els Renée Fleming, Aprille Millo, Joyce DiDonato, Dolora Zajick, David Daniels o Stephanie Blythe.

En la temporada 1965-1966 el Gran Teatre del Liceu va tenir el privilegi de veure el debut de dos tenors importantíssims, el d’un desconegut Plácido Domingo cantant el Anselmo de l’òpera de José Pablo Moncayo, “La Mulata de Córdoba” amb la Companyia de l’Òpera Nacional de Mèxic. Aquestes funcions varen tenir lloc el 1, 4 i 6 de gener de 1966, però un mes abans havia debutat amb 52 anys, és a dir amb una llarga i espectacular carrera al darrera, Richard Tucker, cantant el Riccardo d’Un Ballo in Maschera de Giuseppre Verdi al costat de Manuel Ausensi, Amy Shuard i Inés Rivadeneira. Dirigia l’orquestra Laszlo Halasz.

Si bé en els seus inicis la veu de Richard Tucker era la de un tenor líric, amb poc temps va evolucionar cap a un repertori més spinto, casi dramàtic, obtenint ressonats èxits amb els grans rols de tenor verdiá i puccinià. La veu no era intrínsecament maca i a vegades la projecció del so resultava una mica ingrata, però el gran poder del tenor era la comunicació intensa de tot allò que cantava. No era un cantant per escoltar en disc, era un cantant per a veure en directa, per això tots aquells que el varen veure no l’han oblidat mai. En disc pot semblar un cant exagerat i fora del estil, sobretot per la tendència a imprimir en les interpretacions un caire verista.

Richard Tucker (Riccardo)

Ara escoltarem del primer acte, l’entrada “Amici miei…Soldati…”, el final de la primera escena “Signori: oggi d’Ulrica ” i la barcarolla de la segona escena del primer acte “Or tu Sibilla…Di’ tu se fedele” tal i com les va cantar Richard Tucker el dia del seu debut al Liceu, el 4 de desembre de l’any 1965.  L’acompanyen Angelina Arena (Oscar), Inés Rivadeneira (Ulrica), Manuel Ausensi (Renato), Joan Rico (Samuel) i Gino Caló (Tom). El so no es precisament digital, tot i que digne, però el valor dels àudios que avui escoltarem ben bé valen una certa condescendència tècnica. La dicció de Tucker és claríssima i les notes agudes netes i trompetejants. A l’estil li podríem retreure els excessos veristes en un rol i repertori que no li escauen gaire, però el impacte amb el públic era fulminant.

En el tercer acte Riccardo té la gran escena amb una de les àries més colpidores del catàleg verdià per a tenor, “Forse la soglia attinse…Ma se m’è forza perderti” i amb la no menys impactant frase final “Si rivederti Amelia” abans del canvi d’escena, on els Renatos més apassionats acostumen a aixecar al públic del seus seients. Així ho va cantar Tucker i així va respondre el públic. També podreu escoltar les darreres frases d’un Riccardo agonitzant, que amb la veu i el sentiment de Tucker esgarrifen més del que ja és habitual “No, no lasciatelo”.

Richard Tucker (Andrea Chénier)

Dos anys més tard, Richard Tucker va tornar per cantar una òpera que li anava com anell al dit, Andrea Chénier. La tendència a emfatitzar els sentiments, tan comuna en el període del verisme musical, li servia a Tucker per enfervorir els auditoris i teatres i si no ho acabeu d’entendre escolteu aquest “Colpito qui m’avete…Un dì all’azzurro spazio”, exagerat,  amb frases o resolucions estètiques de dubtós gust, però d’eficàcia teatral inaudita. El Liceu, en acabar, s’ensorra.

El so ja sé que no és molt bo, però el document val la pena. Escolteu ara l’ària del tercer acte “Si fui soldato”, exagerada fins al límit. Ni la claca del Liceu, tan habitual per aquells anys, va saber iniciar els aplaudiments, me’ls imagino clavats a les butaques més extremes del quart i cinquè pis.

Del acte 4at escoltem finalment “Come un bel dì di maggio” tot i que si escolteu amb atenció veureu que Tucker s’equivoca amb la lletra. Suposo que per aquest motiu el cantant encara hi posa més passió, per intentar arreglar l’oblit.

Richard Tucker (Eleazar)

Si hi ha un rol emblemàtic en la carrera de Richard Tucker, aquest és sense cap mena de dubte el de Eleazar de La Juive de Jacques Fromental Halévy. La intensa sensibilitat jueva del cantant va fer que la interpretació del rol d’Eleazar anés més enllà d’una interpretacio més de la seva carrera. És molt curiós que sent el tenor del MET, no aconseguís mai, malgrat el seu gran interès i gestions per fer-ho, de poder cantar-la en el seu teatre. Si que ho va aconseguir amb l’empresari Pàmias, que la temporada 1974-1975 va muntar tres representacions d’aquesta òpera amb el gran tenor nord americà com a protagonista, al costat Pierre Thau com a Cardenal Brogni, Ana Maria Miranda d’Eudoxie, Gene Bullard de Leopold i Michèle le Bris de Rachel.

És obligat fer-vos escoltar un dels moments d’or de la història del Gran Teatre del Liceu. El “Rachel, quand du Seigneur”, la interioritzada pregària d’un pare desesperat, que de ben segur ens tornarà a electritzar l’espinada. De totes les gravacions que he posat avui, aquesta és la més coneguda, per aquest motiu no insistiré més en aquesta funció, que sense cap mena de dubte va tenir en aquest moment el punt més àlgid de tota la nit, doncs ni el mateix tenor, ni la resta d’artistes del cast, varen estar a l’alçada d’aquest moment inoblidable i gloriós. Era el 14 de desembre de l’any 1974. Escoltem tota l’escena des de “Va prononcer ma mort, ma vengeance est certaine”

En l’actualitat, un altre tenor nord americà i jueu, Neil Shicoff ha agafat el testimoni d’aquesta sentida i emblemàtica òpera.

Richard Tucker (Don José) Rise Stevens (Carmen) MET

L’any 1975 es celebrava el centenari de l’estrena de la Carmen de George Bizet. Joan Antonio Pàmias, el llest, espavilat i abnegat empresari del Liceu, va programar 4 funcions d’aquesta emblemàtica partitura, amb quatre repartiments diferents. El primer va tenir lloc el dia de Nadal de l’any 1974 amb Rosalind Elias, Richard Tucker, Franco Bordoni i Faye Robinson. El dia 29 de desembre eren Joyce Davidson, Gilbert Py, Stojan Popov i Gabriella Novielli (el més fluix dels quatre repartiments). El dia 30 de desembre Elena Obraztsova, Plácido Domingo, Justino Díaz i María Fleta i finalment el dia 1 de gener la millor de les quatre funcions, segons diuen els afortunats assistents a aquelles Carmen del centenari, Grace Bumbry, Pedro Lavirgen, Felice Schiavi i Carme Hernández.

Com ja he dit al principi, aquell Don José de Richard Tucker ha passat a la història per ser la darrera actuació del gran cantant en una òpera representada.

L’escoltarem en el duo amb Micaela del primer acte, l’ària de la flor del segon, el duo amb Escamillo i el final del acte  tercer i el duo final amb Carmen.

Bé amics, aquest ha estat el post dedicat a Richard Tucker al Liceu, un post que no hagués estat possible, en la part més interessant, que òbviament són els àudios, de no haver estat per l’Àlex i la Maria, que m’han proveït del material que jo no tenia.

Espero que us agradi.