UNA APROXIMACIÓ A ANNA BOLENA DE DONIZETTI

 

Anna Bolena (autor descongut-castell de Kent)

El dia 2o de gener tindrà lloc la primera representació de les deu previstes enguany, de l’òpera de Gaetano Donizetti, Anna Bolena. Un esdeveniment operístic de primer ordre que ha motivat un gran rebombori a Barcelona, per diversos motius.

Qualsevol aparició d’Edita Gruberova al Liceu ja és un rebombori per si mateix, ja que el teatre i el seu public, han esdevingut un feu de les essències gruberovianes més inflamades i la legió de seguidors que l’idolatra, podría afirmar sense equivocar-me gaire, que és la més fidel, la més arrauxada, efusiva i vistosament sorollosa que hom pot trobar en els escollits teatres on la diva eslovaca ha centrat gran part de les seves actuacions anuals. El Liceu, amb Viena, Munic i qui sap si Zuric tornarà a ser-ho, formen el pòquer de privilegiats teatres on tots els seguidors de la soprano s’han de traslladar per tal de gaudir del seu art.

Però aquest cop Gruberova haurà de compartir les ànsies i aquest rebombori ambiental previ a les representacions (després auguro que encara serà més gran), amb la mezzosoprano letona Elina Garanca, un prodigi de bellesa vocal i també física, amb una mirada tan seductorament glacial,. com el seu cant d’elegància immaculada. Ambdues seran les grans rivals i col·legues que acapararan tota l’atenció, al costat d’un més que solvent Enric VIII de Carlo Colombara i el sempre dubtós Josep Bros, de magnífica línia belcantista i maltractats mitjans vocals, amb una ànsia que no m’acabo d’explicar, per assolir rols amb unes tessitures, si més no excessivament exigents, mostrant-nos i fent-nos passar, un patiment, tan innecessari com perillós.

Pel simpàtic i decisiu rol de Smeton el Liceu ha contractat a l’estupenda, però poc audible Sonia Prina, una contralt que ha centrat la seva carrera en el barroc i que ja veurem com projecta la veu en una sala que ja ha demostrat a l’Ariodante de fa unes temporades, que és excessiva pels seus mitjans i a més, l’orquestra Donizettina res té a veure amb la barroca.

Els noms també són molt atractius en el segon cast, tot i que un cop anunciada l’assenyada renuncia de la senyora Cedolins i el desencís causat per la retirada poc explicada de Mariella Devia, que representava el morbo afegit de confrontar dos maneres antagòniques d’entendre el belcanto com són la de Gruberova i ella, ens hem de conformar amb Maria Pia Piscitelli, que de ben segur ens donarà professionalitat, però no sé si quelcom més. Tan de bo m’equivoqui, ja que tenir a la gran Sonia Ganassi, una cantant que m’entusiasme per fer la Giovanna Seymour, sense una Bolena de la seva categoria és desaprofitar una ocasió única per fer d’aquestes representacions una fita històrica.

Simón Orfila que en la primera tanda farà el discret rol de Lord Rochefort, assumirà el compromès i essencial Enrico VIII i de ben segur obtindrà un èxit acompanyat de les acostumades crítiques que el baix baríton menorquí sempre ha d’assumir per una part del públic que no sé pas que és el que no li perdona. El tenor granadí José Manuel Zapata té una bona oportunitat de pujar el llistó a les sempre bones actuacions liceistes, però que convindria que acabessin esclatant en un èxit rotund que sembla que se li resisteix. És clar que el rol de Percy està farcit de paranys i finalment, Marina Rodríguez-Cusí donarà solvència al seu Smeton.

La direcció d’orquestra estarà en funció, quasi segur, de la diva de la casa, però tan sols espero que Andriy Yurkevych, l’ignot director musical d’aquestes funcions no faci sonar a l’orquestra com una banda, que és el que acostuma a passar amb aquestes funcions del belcanto, on tot acaba semblant una paxim paxum, lamentable.

Els dissenys escenogràfics que s’albiren a la web pronostiquen una producció potser barata, esqumàtica, d’aquelles que volen semblar modernes, amb uns voltors gegantins (a l’odiosa Cenerentola eren ratolins) que deuen donar el toc “transgressor”, però que tot i no acabar d’agradar a ningú, potser tampoc molestarà, l’artífex és Rafael Duran.

A veure “infernems”, seré clar, ni Donizetti és el compositor de “mes reves” ni la Bolena és l’òpera que m’agrada més d’ell, però he de reconèixer que la partitura té alguns moments amb veritable grapa dramàtica, sobretot si els cantants obliden una mica les floritures i s’impliquen de manera incissiva en la part dramàtica.

El rol de Bolena va estar pensat per la Pasta. va ser una exigència del propi compositor en rebre l’encàrrec del Teatre Carcano de Milà d’una nova òpera que hauria d’estrenar la temporada dels Carnavals a finals de 1830.

A part de la cantant Donizetti va demanar que fos Felice Romani qui escrigués el llibret, que va assumir d’aquesta manera dos encàrrecs per la mateixa temporada, el de l’òpera de Donizetti i un altre per al compositor Bellini (La Sonnanbula).

Un retard de quasi dos mesos, en l’entrega del llibret per part de Romani a Donizetti, va fer que aquest hagués d’escriure la partitura en el període d’un mes, entre el 10 de novembre que es va aïllar amb la Pasta (ehem, ehem) al llac de Como i el 10 de desembre, que amb les copies ja fetes, es van començar els assajos, per estrenar l’òpera el 26 de desembre de 1830, 16 dies després i per a una òpera nova!!!.

Gaetano Donizetti

Tot i l’èxit sense discussió que sembla que va assolir la “prima”, l’òpera va ser re dissenyada per tal d’atorgar-li una rellevància dramàtica que en la primera versió molts van trobar a faltar.

L’òpera va obrir les portes a Donizetti, de els gran teatres europeus i al cap de poc temps de l’estrena, es va representar a Paris, també amb la Pasta i Rubini el mateix Percy de l’estrena i cal recordar que va ser la primera òpera que es va representar al Liceu, el 17 d’abril de 1847 amb Giovanna Rossi-Caccia com a Anna Bolena, Carlotta Maironi com a Seymour, Manuedl Renou com a Enrico VIII i Andrea Castellan com a Percy.

Musicalment l’òpera encara denota una certa influència rossiniana, tot i que Donizetti va evolucionar l’estructura clàssica del pesarés, donant una evolució dramàtica dels personatges diferent al que era quasi obligat. D’aquesta manera el rol d’Enrico VIII, tot i la importància dramàtica i musical que té en la història i l’òpera, no té cap ària de lluïment i totes les seves intervencions seran o bé en duos o en els magistrals concertants que el compositor bergamasc acostumava a escriure en les seves òperes. De la mateixa manera, els recitatius prendran una importància dramàtica molt més enllà de la estendariotzada transició entre els números tancats.

I pel que fa a les veus, ens trobem amb l’evolució de la floritura exhibicionista cap a un tractament més dramàtic de les situacions, i amb un especial èmfasi en les frases musicals que donin sentit al text i a les situacions dramàtiques, molt més que a les variacions i coloratures del període clàssic que tenen com a mestre indiscutible a Rossini.

El rol d’Anna Bolena està escrit per a una soprano dramàtica d’agilitat, que pel que es desprèn de la partitura, mai tenia que fer notes de lleugera i més aviat tenia que sustentar la força en el registre central i greu, va ser estrenat per la Pasta, la mateixa cantant que va estrenar la Sonnanbula (ara, habitualment assignada als grills i pobre de tu que ho fessis cantar a una dramàtica) i com tothom sap la Norma, aquest si que malgrat alguns intents d’assolir-ho per a veus molt més lleugeres, reialme indiscutible de les sopranos spinto o dramàtiques, com era la Pasta, tot i que hi ha qui diu que era una mezzosoprano de les d’avui en dia.

Tots sabem que molts d’aquells rols estrenats per Pasta, Colbran o Malibran, després han estat usurpats per a les sopranos líric lleugeres, amb tanta convicció que quasi diria que la majoria del públic ha acceptat aquesta vocalitat con l’original i que tot queda molt més bonic i vistós, si es pot acabar amb un mi bemoll sobreagut, acompanyat fins aquest clímax, per mil i una variacions mai escrites i allunyades de la tradició del belcanto més clàssic, que segurament fan perdre veracitat dramàtica per guanyar l’espectacularitat vocal de la bella escola.

La Donizetti renaissance iniciada amb unes representacions precisament d’Anna Bolena a Bèrgam, ciutat natal de Donizetti, a l’any 1956, que van significar també el retorn al repertori d’aquesta òpera, van motivar que l’Scala de Milà la programés l’any següent a la seva temporada, amb un duet femení sideral, Maria Callas i Giulietta Simionato. Malgrat els talls inclements efectuats a la partitura, aquelles representacions continuen com una fita, jo crec que fins avui inabastable, de com han de ser cantades les parts d’Anna Bolena i Giovanna Seymour.

Maria Callas, Scala de Milà 1957 Producció Luchino Visconti

Moltes vegades s’ha comparat a la Callas, amb Giuditta Pasta, ja que les cròniques ens parlen del soprano assoluto, capaç de fer front als passatges de més agilitat, com aquells de gran intensitat dramàtica, amb un gran legato i una amplia tessitura central.

Pel que fa al rol de Seymour, ens trobem una mica en el cas invers, com també succeeix amb l’Adalgisa de la Norma, inicialment escrits per a sopranos, però que quan els rols principals són assolits per a sopranos més lleugeres, el segon rol s’atorgava a les mezzos, però en realitat l’única veu greu femenina correspon a un personatge transvestit, com és Smeton, assignat a una contralt.

Pel  Percy, Donizetti va comptar amb el gran Rubini, un cantant que segurament si l’escoltéssim avui no ens agradaria, no m’atreveixo a dir que el protestaríem, però quasi. Sobretot quan comencéssim a escoltar falsets allà on nosaltres ara volem notes de pit, encara que siguin de caire castrant, com un mi o un fa i sinó que ho preguntin a Merrith o Blake, que durant uns anys es van fer uns tips de posar en perill els timpans dels auditoris, fent unes notes que MAI s’havien escoltat d’aquella manera i que potser els compositors serien els primers en dir que allò, de cap de les maneres. Com ja va dir Rossini al escoltar el primer Do de pit, i això era ·tan sols”un Do. Cal saber, jo ho ignoro, si els Do escrits per a Percy en l’ària “Nel veder la tua costanza”, Donizetti els hi va fer fe de pit, jo penso que no, però que els savis que es congreguin a can infernemland i ens informin, si us plau.

El rol d’Enrico VIII, és un rol de lluïment, tot i no tenir cap ària, i necessita d’un baix amb gran autoritat i flexibilitat i agilitat vocal, és per això que el gran Samuel Ramey no ha estat superat encara. El més gran baix rossinià del que tenim constància en feia una autèntica creació.

Smeton, un rol transvestit d’aquells que fan força anacròniques les posades en escena presumptament modernes, és com ja he dit un rol per a una contralt, que potser no ha de fer tanta ostentació vocal com l’Orsini de la Lucrezia Borgia, però que ha de demostrar molta classe i elegància en les seves intervencions, sobretot en l’aria d’entrada “Deh non voler costringere”

De l’argument em sembla que no cal parlar-ne gaire, la història tot i no ser exactament igual que com Romani i Donizetti ens ho pinten, em sembla que no cal explicar gaire i si us dic que al final li tallen al coll (a Anna, és clar), em penso que no trairé a ningú.

Malgrat els canvis importants del segon repartiment, caldrà que faci una mica d’esforç i em deixi seduir per les possibilitats vocals del segon cast. Del primer estic segur que anirem farcits de comentaris i de la polèmica habitual que sempre suscita la diva eslovaca.

Us faré escoltar tres fragments. L’escena de la confrontació amb l’electritzant “Giudici ad Anna”, el duo d’Anna i Seymour “Sul suo capo aggrarvi un dio”, ambdós procedents de la representació de la Scala de 1957 i la perla de l’òpera, la llarga escena final d’Anna.

Aqui teniu la confrontació des de “In separato carcere”, canten Nicola Rossi Lemeni (Enrico VIII), Maria Callas (Anna Bolena), Gianni Raimondi (Percy), Giulietta Simionato (Seymour) i Gabriela Carturan (Smeton) i dirigeix Gavazzeni. 14-04.2957 Scala de Milà

Si premeu AQUÍ, escoltereu el mateix fragment per Montserrat Caballé en les controvertides representacions de la Scala l’any 1982. Caballé en aquells anys ja no estava per Bolenas, però la provocació del públic groller de la Scala, van fer que al final del primer acte, en aquesta vibrant escena i amb un agut pràcticament inaudit durant tota la seva carrera, fes emmudir, ni que fos per un acte als seus emmetzinats enemics.

Aquí teniu el duet amb Callas i Simionato, dirigits per Gianandrea Gavazzeni el 14 d’abril de 1957 a la Scala. No sé el nom del mestre apuntador, però es nota que aquesta òpera encara no estava en repertori.

Per l’escena final, que hi han moltes possibilitats on triar i jo sempre acabo triant la Callas, he fet un petit esforç i he fugit de les alternatives més escoltades i sempre allunyant-me dels grills, Sills inclosa, malgrat la seva indubtable creació, i m’he decidit per una valenta i entregada Carol Vaness, una soprano vocalment molt adient i amb amplis recursos tècnics i dramàtics per cantar de manera molt convincent aquesta temible escena de la bogeria i la cabaletta final, veritable parany d’extrema dificultat, tal i com ho va cantar el 7 d’abril de 1993 al Carnegie Hall en una versió de concert dirigida per l’experta Eve Queler.

Són quasi 25 minuts que es deixen escoltar molt i molt bé.

Què tal?, bé, oi?

Més informació sobre l’òpera a:

Anna Bolena (Liceu)

Wiquipedia

YouTube’s

En tornarem a parlar, és clar.