MANON AL LICEU

Semblava que no havia d’arribar mai i l’estiu ja és aquí i la primera nit ens ha portat la Manon de Massenet al Liceu, tot i que més aviat semblava que fos la Manon de Dessay i Villazón.

foto Bofill 

Nit de gala al Liceu, d’aquelles on es respira la tensió i els nervis d’un gran esdeveniment artístic. Nit esperada i temuda i això ja és tota una garantia. Sense saber com anirà i posades totes les esperances en veure el millor espectacle de la temporada, ens disposem a gaudir de l’òpera. Aquest hauria de ser l’esperit de tots els bons afeccionats, però tot i així, sabem que hi ha gent que te ganes de gresca i que avant match, ja han fet el judici de l’espectacle. Ja han decidit si els cantants estaran be i els que no mereixen la més mínima consideració.

Anar al teatre sabent que no ens agradarà és la cosa més absurda del món. Millor no anar-hi, si tots els ingredients que composaran l’amanida no ens agraden.

Dessay i Villazón han triomfat, però ens ha quedat en el regust final, desprès de les aclamacions finals de la immensa majoria de les persones que han anat al Liceu aquesta nit, la imatge de que no ha estat el triomf definitiu que hom esperava.

Què ha passat?, doncs jo crec que aquesta Manon no acaba de ser la Manon que tots volem veure. Estan malament els cantants?, no, no ho estan. La direcció musical és dolenta i avorrida?, no, no ho és. La direcció d’escena no és reeixida?, doncs tampoc, al menys el McVicar no ha rebut, per sorpresa i satisfacció exterioritzada al rebre els aplaudiments, la protesta del públic. A mi, el dia del assaig general no em va agradar gens i d’ahir nit no puc dir res, doncs la meva localitat no tenia visió general del escenari. Però sembla que ha agradat. Doncs malgrat tot això, no ha estat l’apoteosi, no ha estat el millor espectacle de la temporada.

Natalie Dessay està esplèndida. Com a actriu i com a cantant, però la seva veu no és la de soprano lírica, tal i com demana la partitura. Tot i així, ella sap com tirar endavant aquest rol, fent-lo creïble i emocional impactant. El quart acte li queda molt poc brillant, però el sacrifica, per tal de fer un cinquè acte magistral. Abans de començar han anunciat que estava malalta però que malgrat tot cantaria. No he notat cap diferència amb el dia del assaig, potser alguna lleu caiguda de la veu i trencament d’alguna nota en el duo de Saint-Sulpice, però res greu i significatiu.

Rolando Villazón ha començat be, una mica reservat, però molt musical, amb un segon acte molt matisat i amb unes mitges veus i pianos molt rellevants. Quan arriba l’ària en el tercer acte, la veu s’arronsa o per por o per incapacitat d’emetre les notes de manera clara i segura. El dia del assaig general ens va fer patir molt i avui no tan, però també. Després en el duo amb la Dessay, s’ha recuperat una mica, però la veu quedava tapada per l’orquestra i la soprano. Els actes quart i cinquè, sobretot el duo final, ha estat esplèndid, projectant la veu de manera segura i sonora. Tard, per algú que estava esperant el més mínim defecte, per demostrar de manera absolutament injusta, la seva desaprovació en mig del deliri col·lectiu. Aquest individu ha dormit feliç i la resta ens preguntem que hem fet nosaltres per merèixer aquests jutges aïllats, que en cada funció d’estrena ens han de demostrar el que saben i lo errats que estem tota la resta.

Manuel Lanza, amb una de les millors prestacions que li he vist jo al Liceu, també ha merescut la protesta del mateix individu. Injust, molt injust.El veterà Samuel Ramey ha rebut una ovació de gala, però sota el meu punt de vista immerescuda. El seu estat vocal, tot i què, infinitament millor que el dia del assaig general, no és ni molt menys òptim. Aquesta és la seva presentació en una òpera, l’altre actuació va ser un recital fa molts anys, però renoi, l’hem de aplaudir pel que hem escoltat avui i no per la seva gloriosa carrera, que no ha fet a casa nostre. Aquesta mateixa temporada, un altre venerable veterà com René Kollo, no va tenir, tot i no fer el carro com ha fet avui el Ramey, una molt més minsa rebuda, com a professor de ball de la Manon Lescaut, i la carrera de Kollo ha estat tan gloriosa com la de Ramey i al Liceu va  cantar més.

La resta de l’extensa companyia, molt be. L’omnipresent i sempre òptim Francisco Vas, el tercet Martins-Tobella-Schneider, Didier Henry, Cristina Obregón, Lluís Sintes, Jordi Mas i Gabriel Diap. 

Victor Pablo Pérez ha portat una Manon de manual i l’orquestra quasi sempre l’ha respost de manera excel·lent, però potser hi ha hagut uns quants desajustos, que en les propers dies desapareixeran. Tot i tenir `xit, no ha estat rebut al final, com jo crec que es mereixia.

El Cor molt be i el cos de ball ignot, més aviat descriptible i és que tota l’escena de Cours-La-Reine, jo crec que no hi ha per on agafar-la.Tot plegat no ha acabat de fer la salsa que hagués estat desitjable per fer de la nit d’avui una representació memorable.Tan de bo, en els propers dies les funcions vagin agafant un altre caire i sobretot que el individu que ens ha protestat, con que no li ha agradat el Villazón, no tornarà més al teatre per veure les altres Manons, i així d’aquesta manera, no sortirem amb aquesta mala llet reconcentrada que ens provoquen aquestes protestes absolutament injustes cap a un dels millors tenors d’avui en dia, que potser no ha tingut la millor nit, però que en cap cas, ha fet res per esser protestat, ja que si protestem això, no hem de protestar TOT.

actualització sonora d’aquesta Manon a Saint Sulpice, 30.06.2007.