LA DONNA DEL LAGO (nou enregistrament).

Rossini va escriure La Donna del Lago per a Nàpols i per encàrrec del empresari Barbaja, que en veure’s abandonat per Spontini quan aquest va marxar a treballar a Berlín per a Frederic Guillem III de Prussia.

Rossini va haver de treballar amb rapidesa, doncs l’encàrrec es va fer al mes de juliol de 1819 i al setembre els cantants varen començar a estudiar la partitura. Sembla ser que Rossini es va buscar un ajudant anònim (quin morro oi?), per tal de fer els recitatius i fins hi tot l’ària de Douglas “Taci lo voglio” (més morro encara).

Un cop aprovat el llibret per la censura, l’òpera s’estrenà el 24 d’octubre de 1819. Inaudit!!! en menys de tres mesos, Rossini va escriure, amb l’ajuda d’un “negre”, una obra mestre.

Els cantants de l’estrena són de llegenda:

Giacomo V: Giovanni David

Rodrigo: Andrea Nazzari

Elena: Isabella Colbran

Malcolm: Rosmunda Pisaroni

Douglas Michelle Benedetti

L’orquestra de la estrena estava formada per , 2 ottavini, 2 flauti, 2 oboi, 2 clarinetti, 2 fagotti, 2 corni (4 per l’ària de Douglas, és a dir l’escrita pel col·laborador que d’hauria tenir tendències “wagnerianes”), 2 trombe, 3 tromboni, timpani, grancassa, piatti, triangolo, arpa, archi (no diu quants), i banda .El primo violino i director d’orquestra de l’estrena va ser Giuseppe Festa.

L’òpera va obtenir un bon èxit a l’estrena, que es va anar consolidant en les 12 representacions següents i sobretot en les funcions que es varen programar a la temporada 1820, sempre amb la diva del moment, la Colbran,  Nazzari cantant el Rodrigo i Rubini el Giacomo V. La seva senyora en la vida real Adelaide Comelli, va cantar el Malcolm.

Per aquestes representacions Rossini va incorporar una ària del Ermione per que la cantés el tenor Rubini, “Donna adorata – T’arredi al mesto pianto” (una mica manta si que era el Gioacchino).

Més tard per l’estrena d’aquesta òpera a Paris, Rossini va fer canviaments importants a la partitura, supressió de la magnífica ària d’entrada de Malcolm, que va substituir per la de Arsace de la Semiramide, supressió del increïble tercet del segon acte, per altres fragments ja escrits d’Armida i Bianca e Falliero.

Sort que desprès les edicions crítiques han tornat la música original on era, encara que per fer això uns quants espavilats cobrin de manera escandalosa, segons el meu entendre,  drets d’autor.

Com a curiositat cal dir que es va utilitzar gran part del material musical d’aquesta òpera per fer el pasticcio Robert Bruce, estrenat a Paris el 30 de desembre de 1846.

Durant la primera meitat del segle XX aquesta òpera va romandre en l’anonimat, com gaire be tota l’obra de Rossini,  i no va ser fins al Maggio Musicale de 1958 que es va reposar amb la Carteri (Elena), Companeez (Malcolm), Valleti (Giacomo), Ruhl (Rodrigo) i Washington (Douglas). Després cal recordar la versió de 1969 per la RAI a Torino amb una immensa Montserrat Caballé acompanyada per Bonisolli (Giacomo) i Botazzo (Rodrigo) i una inapropiada Hamari (Malcom). La Gulín també va cantar la Elena a Bologna al 1974.

Els anys 80 varen ser els anys del esclat rossinià, amb el magnífic festival de Pessaro (ROF), veritable pedrera de una llista innegable de talents i grans cantants que han fet tornar al lloc, que mai haguessin hagut de perdre, aquestes òperes i aquest compositor cabdal a la història de l’òpera.

Cantants con la Leyla Cuberli (Elena al 1981 al ROF amb Dupuy, Landgridge, Kuebler, De Corato), Frederica von Stade (Elena a Houston, New York i Londres, sempre amb la Horne de Malcolm, Rackwell Blake, Chris Merritt i Raffanti), la Ricciarelli (Elena a Pesaro al 1983, amb la Valentini-Terrani, el Dalmau González, el Dano Raffanti i el luxe asiàtic de Samuel Ramey pel Douglas). La Gasdia, la Aliberti, la Antonacci, la June Anderson (Elena en una memorable edició de la Scala dirigida per Muti i amb el millor Rodrigo de Rockwell Blake, el Giacomo de Merritt i el Malcolm de la Dupuy). La Devia, la Tamar (Elena magnífica a Avignon acompanyada per la increïble Podles, el Blacke i el debutant McPherson), la Swenson (Elena a Salzburg el 2002 amb un Malcolm de referència, la Barcellona i un Rodrigo de somni, el Florez) fins arribar al 2006 amb aquest enregistrament de la firma Opera Rara, arran del concert del festival de Edimburgh del 2006.

Opera Rara ha tret aquest enregistrament quan ja ni ha altres dos oficials a les nostres prestatges, la de Pesaro de 1983 (Sony) amb el inici del capvespre vocal de la Ricciarelli, dirigint el sorprenent debutant, Maurizio Pollini. L’altre és la de l’edició de la Scala del 1992, amb la millor direcció de Muti i un equip vocal sensacional, tret de la massa etèria June Andersson, que amb el seu cant permanentment melangiós i tendent al calat, no fa mèrits suficients per defensar la memòria de la Colbran.

Potser per això la firma anglesa ha decidit treure la seva versió i aprofitant els concerts previstos en el festival de Edimburg,  enregistrar-los. A la gravació no sentim ni un aplaudiment tot i que algun sorollet que ens fa intuir la presa LIVE, si que es deixa  sentir.

Inicialment estava previst que el rol d’Elena el cantés la magnífica i molt adient al rol Colbran, Anna Caterina Antonacci, però finalment ho va fer la pràcticament desconeguda Carmen Giannattasio, jove soprano italiana, amb un color i una veu molt central, amb molt cos, que es capaç de cantar aquesta part tan central i amb la agilitat necessària. La seva veu, com ha de ser, no sabem si situar-la entre la mezzo i la soprano i tan sols algun agut una mica obert i amb certa tendència al crit, fa enterbolir una prestació fresca i extraordinària. El rol de Malcolm està a càrrec de la contralt irlandesa Patricia Bardon (Cornelia del Giulio Cesare al Liceu), si be no te la contundència d’una Podles i la lluminositat de la Horne, canta de manera musicalíssima la brillant  part. Els rol de tenor d’aquesta òpera són temibles. Giacomo està cantat pel jove americà Keneth Tarver, que malgrat les boníssimes crítiques que li varen fer per Il Viaggio a Reims del Liceu, a mi no em va acabar de fer el pes, no tan per l’estil, que el te, però si per la seva veu a vegades eunocoide. En aquest enregistrament està millor. No és ni Blake, ni Juan Diego Flórez, que és qui talla el bacallà avui en aquest rol, però la classe, musicalitat i expressivitat hi són. Aquells aguts de tant en tant, entre blanquets i poc consistents també i la zona greu és inexistent.

El rol de Rodrigo és dificilíssim i una mica ingrat. Ha de cantar-lo un veritable baritenor i el voluntariós, eficaç i sempre valent Gregory Kunde no ho és. Tot hi així se’n surt prou be i en el temible, espectacular i bellíssim tercet  “Qual pena in me già desta” es deixa sentir, no sempre amb la veu bellíssima però si amb totes les notes agudes col·locades. Els greus més treballats, romanen desdibuixadots.

El rol menor de Douglas està ben servit per Robert Gleadow i tan Francesca Sassa (Albina) com Mark Wilde en la doble intervenció de Serano i Bertram, no molesten.

La Scottish Chamber Orchestra sota la brillant direcció de Maurizio Benini, que no arriba, per poc, a l’excel·lència de Muti a la Scala amb aquell inoblidable crescendo tensionat de la corda, abans del cor que inicia el finale primo “Già un raggio forier” i l’excel·lent i el magnífic cor del festival, tot i que amb una dicció massa british, fan d’aquest enregistrament una joia del catàleg d’aquesta imprescindible discogràfica.

La presa de so és immillorable, com de costum en aquest segell i la presentació i el llibret que acompanya als discs, ja mereixen la compra, això si, s’ha de demanar un préstec bancari per adquirir-lo.

La Donna del Lago, després de la Semiramide, és la meva òpera predilecte de Rossini, s’ha notat?