NO US PERDEU EL SEGON CAST

Ahir va tenir lloc la primera Cenerentola del segon repartiment.

Primer. Malgrat que la crítica s’ha carregat la direcció d’orquestra de Patrick Summers, jo continuo pensant que és una bona concertació. Avui l’orquestra ha sonat una mica més forta que el primer dia. Els cantants, sobretot el Don Ramiro i la Cenerentola tenen un volum més notable que Flórez i DiDonato i això potser ha fet augmentar una mica més del desitjable el volum de l’orquestra, però les dinàmiques i els tempos m’han semblat excel·lents, així com el so. Avui en comparació amb el primer dia, no he notat desajustos entre fossat i escena.

Segon. També haig de dir que aquest segon cast sembla molt més conjuntat i sobretot el treball escènic és molt més ajustat al que els hi demana Joan Font. Sobretot pel que fa al personatge del príncep, que a part del vestuari i perruqueria ridículs que ha de lluir i que Flórez canvia lleugerament, també en l’escena del ària, acabant les darreres notes de la cabaletta al darrere de la mampara que simula la carrossa, mentre que Flórez es queda palplantat davant de tot de la boca del escenari. Potser el divisme o el menor volum vocal i la projecció del agut final, fan que el divo es salti a la torera les indicacions de la direcció escènica.

L’escena em continua semblant lletja i al final em molesta moltíssim que el director, Joan Font vulgui esdevenir el protagonista, avui fent honor al dia, amb una llufa penjada a l’esquena i sortint a rebre els aplaudiments escombrant, com va fer el diumenge. No n’ha tingut prou amb aquest show, hi ha volgut esdevenir el protagonista, no tenint en compte que al costat seu tenia un equip que portaven tres hores cantant.

Pel que fa al personatge de Don Magnifico estem davant d’un altre concepció.

No se si Carlos Chausson fa el “seu” Don Magnifico o el que fa és el que li ha dit Joan Font i el que es passa pel forro les indicacions és el Sr. De Simone, però escènicament el Chausson és un luxe i vocalment és, sense cap mena de dubte, el cantant que hagués hagut d’anar al primer repartiment.

Això si que és un basso buffo que dona tota la rellevància, que és molta, al personatge. Avui talment me’n he adonat que ell és el que més canta. Tres àries, dos duets i els concertants.

A part que amb l’excel·lent actuació escènica, una mica, robava les escenes als demés.

Barry Banks és un tenor valent, amb una veu molt sonora i potent, però malauradament no gaire bonica. Això fa que la seva prestació, a part de que la figura no té l’elegància natural de Flórez i el vestuari encara el ridiculitza més, s’hagi de guanyar al públic a base de pinyols. La línea és correcta, però mai passa els límits que el portarien a l’excel·lència. Això si, és un bon cantant a tenir en compte.

Fabio Capitanucci guanya també, segons el meu criteri, al bon Dandini de David Menéndez del primer repartiment. Te la coloratura més polida i neta i el personatge el fa més divertit. Quina diferència de duo, el que han cantat ell i Chausson en el segon acte!

A Joan Martín-Royo el personatge d’Alidoro encara li ve una mica gran. La seva veu no és de baix, però això que avui no sembla un problema, doncs de veritat ni ha molt pocs, tampoc te la presència sonora que requereix aquest rol, sobretot si es canta l’ària escrita per Rossini, que és d’un gran compromís. Canta bé, però aquest no és, avui per avui, un rol per a ell. Ha quedat molt, massa, ensopit.

Les germanes dolentes (Mentxaca i Obregón), han estat bé com el primer dia, però con que avui tot anava més conjuntat, doncs han estat més encaixades en l’engranatge rossinià, que és tan important, sobretot en els nombrosos concertants que hi ha en aquesta obra.

Deixo pel final l’excel·lent i meravellosa Angelina de Sílvia Tro Santafé, que hauria d’anar la primera. Això és una mezzo. Una veu preciosa, amb un lleugeríssim vibrato que segons quines notes fa, recorda, salvant totes les distàncies, a la Supervia.

És una boníssima cantant. Ja ens ho ha demostrat altres vegades, però avui ha demostrat que te fusta de primeríssima. En molts moments no he enyorat gens a la DiDonato, és més, m’ha agradat més, sobretot per registre i presència sonora, al final s’ha quedat per sota de l’americana. Per què?, doncs perquè en les notes més agudes, no li han sortit un parell de crits però quasi, i sobretot perquè les coloratures, que son correctíssimes, no tenen aquell grau de perill i espectacle pirotècnic que fan que la DiDonato s’emporti clarament el gat a l’aigua. És veritat que l’americana es reserva més i per això arriba més fresca al final, i sobretot con que voreja el registre de soprano, al final i en les variacions, enlloc de fer les en la zona central i greu, que és el típic de les mezzos i el que diu la partitura, ella ho fa amb notes picades i agudes, amb la qual cosa guanya en brillantor. Tècnicament la DiDonato la supera, a part que te una simpatia natural que enganxa, però la Silvia Tro és una autèntica mezzo, que haurem de veure molt sovint, doncs estem al davant d’una cantant important, que ja ha fet el salt. La darrera vegada va haver de lluitar amb la Kasarova i tot hi estar estupenda en l’Ariodante, no va poder amb la búlgara. Aquest cop ha hagut de lluitar amb un altre crack, la DiDonato i aquest cop no ha quedat per sota. S’ha defensat, ha tret pit, ha imposat les seves armes i no ha perdut, potser tampoc ha guanyat. Però ha triomfat que és el que compta.

És un veritable luxe, que en aquestes representacions tinguem dos casts d’aquest nivell i que sobretot les cenerentoles siguin tant bones. Regal de Cap d’Any, no us ho perdeu.

Crónica de l’estrena

Crónica del assaig general