Si m’haguessin dit que el muntatge de Robert Carsen pel Tannhäuser que s’estrenarà dimecres vinent, té com elements escenogràfics bàsics, uns omnipresents cavallets de pintar, un matalàs, multitud de quadres i grans parets despullades segurament m’espantaria molt.
No feu cas del que us diguin. No feu cas d’aquells que sempre busquen esbotzar els espectacles i les innovacions. No feu cas d’aquelles que busquen allò que no hi ha, l’escàndol i el morbo. Jutgeu per vosaltres mateixos, deixeu-vos endur per la proposta i al sortir en parlem, d’acord?
És evident que Carsen provoca i això està bé, o al menys a mi m’agrada, és el que vull. Quan surto d’un espectacle que m’ha deixat indiferent, que m’ha avorrit, penso que he llançat els diners, en canvi, quan surto d’un espectacle que m’ha provocat sensacions, que m’ha fet pensar, que m’ha fet gaudir i fins hi tot re interpretar allò que he vist mil vegades, d’un altre manera, surto reconfortat, content, eufòric. Aquest és un espectacle intel·ligent, una proposta agosarada, si, però un autèntic treball d’autor. El gran Carsen en estat pur.
El assaig pregeneral del Tannhäuser fa preveure un exitàs. Muntatge senzill i ple de propostes. Algunes d’elles no m’han acabat de fer el pes del tot, però el conjunt no és tan sols magnífic, si no que és esplendorós.
Musicalment la cosa serà de traca i mocador, doncs el nivell de l’orquestra i sobretot del cor és de les coses grans que he escoltat al teatre. Nivell que ens rememora l’època daurada de Gandolfi i Sicuri, amb aquell Tannhäuser semi escenificat, que ens va captivar pel nivell de cor, doncs la sensació d’avui ha estat la mateixa o potser millor.
Em reservo l’opinió dels solistes vocals, era un pregeneral i la cosa fins hi tot pot millorar, però us puc avançar que Peter Seiffert m’ha fet esborronar vàries vegades.
Molts de vosaltres sabeu que aquest estiu passat vaig estar a Bayreuth i vaig veure un Tannhäuser que tot i sent el espectacle que em va agradar més, no li arriba a aquest a la sola de la sabata, o al menys la sensacions que he experimentat avui, no les vaig viure allà.
Atenció, pot ser l’òpera de la temporada?
IN FERNEM LAND 
Ximo, jo no he vist l’assaig (no podia venir), però les teves impressions -muntatge a part- coincideixen molt bé amb les meves fonts. Ens veurem dimecres?
M'agradaM'agrada
Adoro a Carsen desde que vi “su” Candide, 😀
Mks.
M'agradaM'agrada
Vaig ahir estar al assaig general, era el meu primer Tannhäuser i només us puc dir que he estat tota la nit sommiant amb aquesta música. Em va impressionar moltíssim ! No puc comparar, però em va semblar una molt bona escenografia, uns excelents cantants, magnífics orquestra i cor: un muntage rodó, vaja. Per a mi, el moment més tendre va ser la interpretació per part de Bo Skovhus de O du mein Holder Abenstern. No vaig poder reprimir unes llagrimetes!
M'agradaM'agrada
L’estic esperant amb molt d’interés. Ja os fare saber que en penso
M'agradaM'agrada
Estic esperant amb candeletes aquestes funcions. Totalment d’acord amb deixar-se endur per la proposta i després parlar-ne. Amb tots els respectes pel passat a l’any 2008 les coses es veuen i se senten diferents que fa 40 anys.
M'agradaM'agrada
Ahir vaig tenir la sort de poder assistir a l’assaig general del Tannhäuser. No havia vist mai cap Wagner i no tinc paraules per descriure el que vaig escoltar, veure i sentir. Preciós, l’escenografia excelent, els interprets, tot plegat fabulós. El cor em van impressionar molt. Tornaria avui mateix a veure-la una altra vegada.
M'agradaM'agrada
Havia llegit criticas d’aquest Tannhäusser a Paris i no parlavan be de la proposta d’en Carsen. Però es evident que a molta gent no vol pensar massa i en Carsen gaire be sempre te propostes innovadores. Per lo que explicas crec que a mi m’agradara. Ja veurem la reacció del public conservador.
Per cert, ahir a la mateixa hora del assaig,per Radio 2 es va poder sentir un bon Peter Grimes desde el Met.
M'agradaM'agrada
Amb aquesta crònica friso per dimecres!!!
M'agradaM'agrada
Quina versió de Tannhäuser s’ofereix?
M'agradaM'agrada
Wimsey, versió de Paris i amb la cançó de Walther que està a la versió de Dresde però no a Paris.
La obertura i el ballet es toquen sense solució de continuïtat, és a dir, versió de Viena (1847), doncs a Paris, l’obertura conclou i durant la obertura el teló està enlairat amb acció escènica.
El duo de Tannhäuser i Venus és canta integra. Una autèntica meravella.
Amfortas, la proposta és discutible, però té compromís, idees, i proposa noves vies a una obra que hores d’ara no pot interpretar-se, sense caure en el ridícul més estrepitós, segons la idea original. Com diu Dandini, les coses es veuen avui de diferent manera i aquí no hi ha transgressió i provocació gratuïta, al menys sota el meu punt de vista. Hi ha una visió visual molt més clarificadora que la proposta del concurs de cant.
Hi ha una permanent i genial tensió al no veure mai els quadres que son motiu de glorificació i escàndol, no cal, el cant i aquí enllaça perfectament amb l’òpera, és a dir, el que canten cadascun dels protagonistes al concurs, és la descripció dels quadres. Uns ens parlen de metàfores florals i del amor pur i idíl•lic, l’altre de sexe, passió carnal, bellesa física.
Hi ha més coses, però no ho desvetllaré, que cadascú es deixi portar per la proposta de Carsen i insisteixo, després en parlem.
Ahir vaig veure una proposta absolutament fallida de Carsen (no sempre l’encerta) que no porta enlloc. Un Trovatore de Bregenz on tota aquella parafarnàlia inùtil, no porta enlloc i és que a Il Trovatore no val la pena fer-hi cap nova lectura. No hi ha qui ho millori, però el Tannháuser SI.
M'agradaM'agrada