José Pablo Moncayo García
La mulata de Córdoba és una òpera curta escrita per José Pablo Moncayo, compositor mexicà nascut l’any 1912 i desaparegut prematurament, l’any 1958. Alumne de Carlos Chavez i Aaron Copland (1942). Aquesta és la seva única òpera i des de la seva estrena l’any 1948, protagonitzada per l’eminent mezzosoprano Oralia Dominguez, s’ha representat diverses vegades.
Al Liceu es va estrenar l’any 1966 en el que suposà l’estrena al Estat Espanyol i va significar també el debut d’un jove Plácido Domingo al teatre.
Doncs bé, aquesta òpera també va suposar una de les primeres oportunitats de cantar a un jove Rolando Villazón, en el Teatro Bellas Artes de Mèxic.
Villazón va debutar al principal teatre del seu país, l’any 1995, asumint el Parpignol de La Bohème. També cantaria petits rols a la Norma, la Tosca o la Carmen i dues curtes però importants intervencions a La mulata de Córdoba que avui ens ocupa. Cantant el rol d’Anselmo i el del enamorado.
M’ha caigut del cel aquesta òpera de 45 minuts de durada, amb una música prou interessant, però sobretot amb el gran interès de poder veure els inicis del gran tenor mexicà, amb una veu i sobretot una manera de dir, que ja despuntava el torrent emocional que sorprendria al món, pocs anys després.
Aquesta entrada també suposa el meu primer experiment amb retallar una pel·lícula, per fer un vídeo de YouTube i creieu-me que m’ha costat lo meu. Espero en el propers vídeos millorar-me, però tenint en compte que l’original, com podreu comprovar aquells que vulgueu baixar-la sencera, tampoc és d’una qualitat extraordinària, tot i que prou bona.
Us deixo el fragment “En la penumbra de mi estancia cierro los ojos”, que és el breu i únic encontre que el jove Anselmo tindrà amb la mulata Soledad, interpretada per la mezzo Grace Echauri.
Espero que ho trobeu tan interessant com ho he trobat jo.
Repartiment:
La Mulata de Córdoba
Música de José Pablo Moncayo
Llibret de Xavier Villaurrutia i Agustín Lazo
Teatro de Bellas Artes, México, DF
Soledad: Grace Echauri
Anselmo/Enamorado: Rolando Villazón
Aurelio: Gabriel Mijares
El Gran Inquisidor: Stefano de Peppo
Director, Gil-Ordoñez
Enllaç del vídeo de La mulata de Córdoba
IN FERNEM LAND 
M’agrada’t molt aquest post, per una banda per sentir una interpretació d’una opera que no coneixia amb Rolando Villazón, i per altre poder saber quelcom mes sobre l’opera a Mèxic.
Els últims 3 anys he viatjat moltes vegades a Mèxic per motius de treball, però mai he tingut l’ocasió de coincidir amb una funció al Bellas Artes, encara que si el vaig visitar. Una vegada passejant per San Miguel de Allende, ciutat preciosa, vaig trobar-me amb un petit teatre anomenat Angela Peralta, i vaig recordar que un dels carrers que dona al Palacio de Bellas Artes tenia el nom de Angela Peralta (Angela Manuela Tranquilina Cirila Efrena Peralta Castera era el seu nom complert), cantant del segle XIX i de vida convulsa, però que es un símbol per els mexicans amants de l’opera. Va passar a l’historia amb el nom de “El ruiseñor mexicano”, va cantar als teatres principals d’Europa, desprès de haver debutat amb 15 anys com a Leonora de Il trovatore. Va morir a Mazatlan de una epidèmia de grip que va afectà mortalment a 76 dels 80 treballadors que figuraven a la Companyia d’òpera que havia fundat ella mateixa quan semblava que havia perdut el suport del públic degut a circumstancies de caire moral de l’època.
També recordo haver llegit sobre dos compositors Melesio Morales, autor de Ildegonda, entre altres, (amb el llibret de Temistocle Solera), del mateix títol que la de Arrieta, i Ricardo Castro que va escriure varies operes, la mes popular va ser Atzimba, si be sembla que ha desaparegut la partitura.
Ja que no he pogut escriure una crònica d’òpera a Mèxic, i m’he trobat amb la molt agradable sorpresa de La mulata de Cordoba del desconegut Jose Pablo Montoya m’ha semblat adient afegir aquestes notes sobre Mexico lindo y querido, per contribuir al coneixement de la cultura mexicana, i axó que donat el nivell del visitants de In fernem land podria ser que fos conegut per la majoria.
M'agradaM'agrada
Amfortas! quin comentari més preciós has fet avui.
A manca de cròniques “amfortianes”, és un petit post, preciós.
M’ha agradat moltíssim i és clar, m’has fet venir ganes de saber més coses de l’Angela Manuela Tranquilina Cirila Efrena Peralta Castera alhora que has motivat que el motoret Colbranesc s’hagi posat a funcionar a tota màquina.
És cert, el nivell dels amics infernemlandaires és molt alt, però noi, avui estic segur que has sorprés a la immensa majoria.
Gràcies amic!
M'agradaM'agrada
Anfortas, muy interesante tu comentario; me has descubierto la existencia de una cantante muy importante que yo desconocía y que tuvo una carrera importantísima entre 1860 y 1883, el año de su prematura muerte.
Tan pronto he leído tus apreciaciones me he querido informar más sobre esta soprano que, a juzgar por los roles que interpretaba, debía ser una dramática de agilidad o una lírica spinto con coloratura. Cantaba Aida, Norma, Il trovatore, María di Rohan, aparte de Traviata, Sonnambula, Elisir d´amore, Lucia di Lammermoor, Linda di Chamounix, Dinorah,…así como los roles que mencionas de las óperas de sus compatriotas. Por lo visto tenía un registro grave muy notable, centro y facilidad para notas altas. Una vez más he podido comprobar cómo se ha tergiversado el canto en el siglo XX y XXI, ya que algunos de estos roles en estos últimos siglos los han cantado y los cantan sopranos ligeras, de escaso centro y carentes de graves.
Por lo visto esto de utilizar el mismo libretto para la misma ópera, pero con diferente música, era frecuente en los siglos XVIII y XIX, como es el caso que mencionas, Anfortas, de Ildegonda y el de Rossini, por ejemplo, con “L´italiana in Algeri” (1813)que cinco años antes utilizó Giovanni Mosca.
Qué pena que tantos cantantes que me hubiera gustado conocer, a través de grabaciones, no llegaran a vivir lo suficiente como acceder a los registros gramofónicos!
M'agradaM'agrada
En la última frase quiero decir: “como para acceder a los registros gramofónicos!”.
Además me he olvidado de hablar de Rolando Villazón y de esta pequeña ópera, cuya música parece ser muy interesante y que cuando se estrenó en el Liceu me pasó desapercibda, así como las otras dos óperas cortas que completaban el programa e incluso la actuación de Plácido Domingo, a quien entonces no presté demasiada atención; la verdad sea dicha.
Villazón está fresco de voz y ya apuntaba las peculiaridades que han cimentado su fama.
M'agradaM'agrada
Refresh links please you
I’m sorry
M'agradaM'agrada
hei Svetlana.
Now we again have available a single link
M'agradaM'agrada
Thank you very much!
M'agradaM'agrada