LES TROYENS A AMSTERDAM

Les Troyens acte 2, producció de la DLO de Pierre Audi

Si m’haguessin dit no fa gaire, que en menys de mig any veuria dues produccions diferents de Les Troyens, no m’ho hagués pogut creure.

La magna i magistral òpera d’Hector Berlioz ha passat a formar part d’una efímera quotidianitat, que tan de bo tingués continuïtat en l’esdevenidor. Jo per si de cas i ja des d’avui mateix, he començat a fer guardiola per la versió que s’estrenarà al ROH, dirigida pel tàndem Pappano McVicar i amb Kaufmann, Wesbroeck i Antonacci com a segur reclam per fer les maletes. Això succeirà al 2013, si d’aquí allà surt alguna altre possibilitat de gaudir-la, faré panys i mànigues per anar-hi, sempre i que com ha estat en aquest cas, “m’assegurin” avant match, que hi han les garanties per desplaçar-se. Aprofito l’avinentesa per demanar per enèsima vegada a la direcció del Gran Teatre del Liceu que s’apunti a l’ocasió que li brinda el ROH amb la nova producció per co finançar-la i així d’aquesta manera, reparar aquest gran error històric, que suposa per el Liceu, no haver-la programat mai, sent tant o més important que altres òperes que hem vist o veurem en els darrers o futurs anys programades per reparar altres greuges més estèticament afins a l’actual direcció, altre raó, no la sé veure.

Que la DNO (De Nederlandse Opera) ens hagi brindat l’oportunitat de reposar la producció estrenada l’any 2003 i precisament amb la première el diumenge de Pasqua, ens ha permès, no sense esforços econòmics, desplaçar-nos a gaudir, malgrat les inclemències meteorològiques, d’uns dies de borratxera cultural i estètica de primer nivell.

L’edifici de la DNO està situat davant el Canal d’Amstel. Es va inaugurar el 26 de setembre de 1986 i recorda, sense tanta espectacularitat i alçada, la façana exterior del teatre La Bastille de Paris, amb els amples finestrals que permeten veure des de l’exterior, els vestíbuls que voregen la sala i des de l’interior, contemplar  la imatge força bucòlica del paisatge urbà, alhora que permet entrar la llum natural, fent encara més espaiosa i agradable l’espera durant els entreactes. Quelcom similar a les Arts, però a València encara no han sabut resoldre, amb un servei de cafeteria eficient i unes cadires que permetin al públic distribuir-se, aquest aspecte essencial den qualsevol teatre.

La sala, en forma de hemicicle, està dominada pel vermell intens de les còmodes butaques i el entapissat dels murs. Totes les localitats son de visió frontal, malgrat que com és lògic, la lleugera curvatura dels pisos, no permetrà a les localitats dels extrems gaudir de la visió total del escenari, però res a veure amb els teatres amb la perversa ferradura.

La platea, amb totes les files sense interrupcions per la inexistència d’un passadís central, és d’una comoditat inhabitual en els teatres d’òpera, on l’espai entre les files, acostuma a ser més estret. A Amsterdam  es poden estirar perfectament les cames (mides europees?) i quasi totes les fileres estan distribuïdes en un escalonat lleuger, però suficient per tal de que els espectadors de les fileres del davant, no t’espatllin la funció. Tot i així hi ha cinc files (les tres primeres, la cinquena i la setena) de platea, que no disposen d’aquest desnivell, i es venen lleugerament més barates. Detalls que s’agreixen molt.

La sala no és especialment innovadora, ni m’atreviria a dir que arquitectònicament brillant o que la seva decoració sigui especialment lluïda, però els colors i les llums càlides la fan molt més acollidora que La Bastille, és clar que les dimensions més reduïdes, també ho faciliten

L’acústica és excel·lent i el so arriba amb calidesa, tot i que les dimensions al ser més reduïdes que al Liceu, obliguen al director a anar en compte alhora de controlar bé l’empenta sonora de l’extraordinària orquestra, per tal de que el so no es mengi als cantants. L’ampli fossat, està amagat en un 40% (ben bé), sota l’escenari.

Per la première de la reposició de Les Troyens no es va exhaurir l’aforament. Potser el fet que fos el diumenge de Pasqua i el dilluns a Holanda fos festiu, com a Catalunya, va afavorir la globalitzada diàspora. Tot i així la sala feia molt goig, sense cap tipus d’etiqueta en el vestuari del públic, tot i que hi havia algú força endiumenjat.

L’orquestra del teatre és la Nederlands Philharmonisch Orkest, és a dir la prestigiosa orquestra que acostuma a fer els cicles de concerts al Concertgebouw, per tant estem davant d’una formació de primeríssima categoria i això deixeu-me dir que es va notar i molt. També és cert que alguna de les trompes, no va digerir gaire bé els ous de Pasqua que es distribueixen de manera generosa i gratuïta en el transport públic (tramvies) de la ciutat i va cometre algunes errades durant tota la tarda/nit (cinc hores i mitja de durada total del espectacle), però no hi ha cap dubte que el so i la categoria de tota l’orquestra són d’un nivell màxim.

Especialment brillants van estar les cordes greus i la secció de fusta,  que em van enamorar en totes les ocasions que l’agosarada i rica orquestració de Berlioz els posava a proba. Una vegada més, una cosa a envejar.

Per portar a port la nau troiana, la DNO, va contractar a un director de contrastada vàlua, John Nelson, segur que no el millor, però si un gran coneixedor de les òperes de Berlioz, del qui ha signat en els darrers anys, treballs de notable reconeixement internacional. No és Colin Davis, però el seu Berlioz i aquests Les Troyens en particular, em van agradar bastant més que els escoltats a Les Arts sota la direcció de Gergiev, tan dotat pels excessos i esclats sonors i molt menys inspirat alhora de seduir amb les subtileses cartagineses.

Recordaré especialment, no tan sols per ell, els actes quart i inici del cinquè, amb les climàtiques i seductores melodies de la “nuit d’ivresse” i el preludi i “vallon sonore” de Hylas. Moments d’autèntica sonoritat berlioziana.

En els moments més espectaculars, Nelson no es deixa temptar mai per la grandiloqüència inherent a la pròpia òpera i en els comentaris dels entreactes alguns trobaven a faltar una mica més de pompa i circumstàncies, és cert, però ho sacrifico, si després ha de signar coses tan boniques com les esmentades dels darrers actes.

El cor de cantaires, nombrós (95 membres), va vorejar el cum laude. La posició de la massa coral al inicial “Ha, ha! Aprés dix ans”, excessivament exposada a la boca del escenari, propiciava una aclaparadora presència, però durant totes les llargues i compromeses intervencions va demostrar, domini, tècnica, expressivitat, control i bellesa de so, tot, sense perdre mai els papers. Una actuació  senzillament perfecte.

Vocalment el repartiment tenia l’atractiu de la Cassandre de la diva local i universal, Eva-Maria Westbroek, una de les sopranos destinades a gastar reclinatori en els propers anys.

La veu no és gaire gran, però absolutament suficient. El centre és poderós i els aguts són canons, que quan passen a ser sobreaguts, esdevenen una mica conflictius, amb una certa tendència a l’estridència o a una certa tendència a calar lleugeríssimament.

El més important de la Westbroek és la intensitat del seu cant i la capacitat dramàtica que atorga als seus personatges. Dit això no cal dir que un rol com la Cassandre, sembla escrit per a ella, i la intensitat que imprimeix en tot el segon acte fa esfereir al més insensible dels oïdors. No estic convençut que la seva veu sigui la d’una veritable soprano dramàtica, per ser-ho, em fa l’afecte que necessitaria més rotunditat a la zona greu, però el seu cant intens, si que ho és. Si es cuida força, pot esdevenir una soprano més que referencial.

Al primer entreacte estàvem tots apenats, doncs la Cassandre es mata i jo, com molts d’altres, haguéssim desitjat que ella hagués fet la proesa de cantar el dos rols, com ho han fet altres grans i insignes cantants, tot i reconeixent, que ella seria una Didon immensa al cinquè acte, però el tercer i quart, necessiten una delicadesa que no estem segurs que ella pugui donar amb les dosis necessàries.

Didon va ser la mezzosoprano suïssa Yvonne Naef. El seu inici em va fer témer el pitjor, doncs la seva poderosa veu, amb tendència a l’estridència i un certs sons envellits, no s’adequaven gens amb la reina de Cartago. Va necessitar un cert temps per centrar-se, però a partir del quart acte, va cantar molt bé i de manera molt sensible, preocupada per dotar al seu cant, de la sensibilitat i sensualitat que acompanyen aquest fantàstic i tràgic rol. El dolor intens del cinquè acte, va prevaler per sobre de la visió més clàssicament tràgica del personatge. Potser no ho pot fer d’altre manera i tots teníem present el recital ofert per la Westbroek, però la Naef, en contra del que creia en un principi, em va commoure.

El rol quasi impossible d’Énée, va ser cantat pel tenor nord americà Bryan Hymel. Jo crec que desbordat pels esdeveniments. És un cantant líric, amb una certa capacitat d’ampliar el registre central, per fer front a la part més heroica del personatge, però com acostuma a passar, enlletgint el so i perdent l’elegància inherent a aquest rol, tan sovint maltractat per tenors grollers o directament baladrers.

Hymmel està més aprop de Kunde o Gedda que de Vickers. Jo crec que és un tenor líric, malgrat les trampes que fa per semblar quelcom més. El seu Énée és digne, però no ni ha prou, els dos esmentats el superen en elegància i distinció musical, ell és prou valent i jove per sortir del repte, força indemne, però tot i cantar de manera més que notable un excel·lent duet del quart acte, acompanyat d’una inspirada Naef i un delicadíssim Nelson, però els seus “Inutiles Regrets”, estan mancats de tota l’èpica necessària per fer d’aquesta gran ària, quelcom per recordar.

Em va agradar molt el baríton Jean-François Lapointe en el rol de Chorèbe. Amb una mica més de registre greu vorejaríem l’excel·lent.

Ewa Maria Westbroek (Cassandre) i Jean Françoise lapointe (Chorébe)

Insignificant l’Ascagne de Valérie Gabail, amb una veu poc rellevant.

Insuficient l’Anna de Charlotte Hallekant, una cantant de presència i intencions elegantíssimes, però de veu o bé acabada o decididament inapropiada per aquest rol de contralt. Ella, sense ser-ho, va gravar de manera si més no correcta, el rol de Cornelia en el Giulio Cesare dirigit per Minkowski, però aquí m’ha decebut molt.

Un desastre el Narbal d’Alastair Miles. Decididament negat per fer front als rols de baix. Com a molt pot aspirar a baix-baríton, però la zona greu del rol de Narbal, no permet dubtes i a Miles, li venia decididament gran. Va ser una veritable llàstima que una perla com el “De quels revers” fos una mediocritat poc rellevant. Un pecat mortal!.

Molt bé el Iopas de Greg Warren , bé l’Hylas de Sébastien Droy, molt perjudicat per la posiciona elevada que ocupa en el moment de cantar la inspirada i complicada “Vallon sonore” i correcte sense més, l’esforçat Panthée de Nicolas Testé.

La resta del extens repartiment, varen complir.

El cos de ball (6 ballarins), decididament millorable, no sé si per culpa de l’absurda i risible coreografia d’Amir Hosseinpour i Jonathan Lunn o per la poca qualitat dels artistes.

La producció de Pierre Audi és ben típica d’aquest director d’escena. Una estructura escenogràfica d’impacte i una cuidat dissenys de llums de Peter van Praet, ajuden a emmarcar els diferents espais, tot i que es troba a faltar una mica més de les idees que a les Arts ens desbordaven fins la sacietat.

És una posta en escena poc arriscada, que diu poc, però molesta menys, és a dir emmarca les situacions, sense acabar de proposar res veritablement interessant, però tampoc exaspera per l’esnobisme tan habitual en les propostes escèniques actuals. Els cantants fan el previsible i no se’ls molesta gaire amb situacions o posicions absurdes.

El vestuari, sobretot impossible en la calorosa Cartago, barreja estils sense gaire sentit, més pensat per fer bonic, que per ser veritablement creatiu i original.

Hallekant (Anna)-Westbroek (Cassandre)-Hymel (Énée)-Naef (Didon) i John Nelson DLO 04.04.2010

L’equip escènic va rebre unes lleugeres protestes al final, però sense acabar de convèncer a aquells que volien més trencament i m’atreviria a dir, que sense desesperar a aquells que preguen per retornar a les direccions més clàssiques. La proposta és decididament decorativa, amb proliferació de moments, més reeixits que no pas desafortunats.

Sóc conscient que l’obra és difícil i que un resultat global d’excel·lència és pràcticament impossible, però diumenge passat, malgrat els aspectes negatius que he esmentat, vaig sortir molt satisfet del teatre, atorgant a l’espectacle un notable alt i això per uns Troyens és molt.

Potser un altre dia postejaré algun aspecte no musical de la capital holandesa, mentrestant us deixo amb un YouTube de la producció (final del segon acte) per fer-vos una idea.

i ara un YoTube procedent del Canal de la (DNO) Denederlandse Opera, on els responsables de la producció ens venen el producte.

En acabar la funció, tota la colla de desplaçats, vam compartir una llarga i agradable estona, al voltant d’una taula. Imagineu una manera millor d’acabar una gran vetllada operística?