LES ARTS: CARMEN

Tenia moltes ganes de tornar a veure Carmen en directe. És curiós, però una  òpera tan popular com aquesta i no l’havia tornat a veure, des de la producció de Peralada, que és la que es reposarà a la inauguració de la propera temporada del Liceu, amb la polèmica proposta de Calixto Bieito i amb el mateix Don José, Roberto Alagana, aleshores en el seu debut en el rol i ara un dels més reconeguts Don José.

A Les Arts comptàvem amb el gran al·licient d’escoltar en directe per primera vegada a Elina Garanča, la mezzosoprano letona que està assolint a marxes forçades, la categoria de la mezzosoprano del moment i la més desitjada per teatres i públic, per fer la immortal gitana.

Grans i atractius al·licients, que acompanyats d’una Salome que veurem aquesta nit i també per retrobar-nos amb tots els amics d’aquestes acollidores contrades, fan que esperés amb ansia aquest cap de setmana.

Zubin Mehta ja sabeu que no és gaire sant de la meva devoció i ahir, malgrat un inici molt vibrant i engrescador en el preludi del primer acte, em va desconcertat una mica, amb uns tems ara enèrgics, ara lents, uns volums exagerats i una concertació general una mica descuidada, amb perillosos i escadussers desquadraments en el quintet i el concertant del final del segon acte o el cor del inici del quart, on el volum excessiu de les forces estables del teatre em van arribar a fatigar l’oïda.

Però Mehta també va tenir moments esplèndids en cadascun dels climàtics preludis on la fantàstica orquestra de Les Arts, va lluir tot el seu esplendor. Va ser en aquests moments, quan Mehta no havia d’estar tan pendent de l’escena i els cantants, quan tot va sonar més lliure. Penso que a aquesta producció li manquen uns quants assaigs.

L’orquestra no ha estat tan disciplinada com és costum, tot i així i malgrat algun que altre despiste d’algun solista la seva prestació m’ha semblat magnífica.

El cor m’ha defraudat una mica. La corda masculina no ha estat ben impostada, sobretot la zona aguda dels tenors i en els dos primes actes. Pel que fa a l’Escolania de la Mare de Déu dels Desemparats, no va tenir unes intervencions gaire ajustades, ni una impostació gaire acurada.

Duran la representació i sobretot al final, el mestre Mehta va rebre el reconeixement unànime d’un públic que l’adora.

Carmen no és una òpera fàcil i el rol de Carmen encara menys, trobar una veu com la d’Elina Garanča no és fàcil. Ho té tot, volum, bellesa, registre generós (el greu queda una mica velat), tècnica acurada i un magnetisme físic evident. Tot això és essencial per fer la Carmen, però no suficient, tot i que amb aquest gran bagatge pot anar conreant èxits per tots els grans teatres del món.

Jo necessito alguna cosa més. Fins  tot deixaria sacrificar una mica qualsevol de les virtuts que us he esmentat, amb tal de que la Garanča fos capaç d’emocionar-me, ni que fos una miqueta. D’acord, aquesta proposta escènica no ajuda gens, ans el contrari, encara distancia més, però ella no s’acaba d’implicar amb tot allò que canta tant i tan bé.

Si em fixo amb les grans Carmen del passat més recent, com Bumbry, Resnik, Troyanos, Berganza, Baltsa i/o altres,  potser no trobarem la perfecció de la letona, però en totes i en cadascuna d’elles hi trobareu una interiorització del personatge que les feia diferents i alhora dramàticament riques, complexes i emocionalment intenses, cadascuna d’elles des de les seves virtuts i limitacions. Tot admirant la seva perfecció vocal i musicalitat interpretativa, no m’he emocionat ni un moment.

Correcta però freda en l’Habanera, liderística en les seguidilles i moderadament intensa, no lo suficient, en els retrets a Don José després de la “chanson bohemienne” del segon acte, on el seu ball és definitivament molt millorable.

A l’escena de les cartes li ha mancat “pathos” i greus per emfatitzar una mica la part més dramàtica i lúgubre i finalment en el duo amb Don José al quart acte no s’ha vist ajudada per tot el que l’envoltava, però és on ella (també al MET) treu el millor.

Dit tot això, que no és poc, és una Carmen total, tot i que algú li hauria d’ensenyar, si és que això s’aprèn, a fer-nos emocionar amb els sentiments, més que no pas enlluernar-nos amb una veu i uns mitjans esplendorosos.

Marcelo Ávarez, és un tenor de veu privilegiada i preciosa, però de poca imaginació i intel·ligència.

És un líric que creu que eixamplant una mica la veu per aquí i emfatitzant la declamació per allà. esdevindrà un spinto, i això no funciona exactament així.

Mentre canta en el seu registre natural de tenor líric pur, no i ha cap problema, fins i tot té una varietat de recursos expressius i tècnics que li permeten cantar amb una mitja veu i uns sons en falset molt convincents i convenients en el duo amb Micaela. Va fer pianos de gran classe i va frasejar bé. Jo creia que al segon feria una ària de la flor extraordinària, però és aleshores quan surt l’artista mediocre que porta dins i vol vendre gat per llebre. Cada frase era cantada sense coherència amb l’anterior, ara líric, ara spinto, ara amb tocs veristes, ara italianitzant al màxim el seu fraseig, total un desgavell que sense ser un desastre declarat, no va aixecar cap mostra de passió al públic. Greu, si es té en compte que ell vol ser un dels primers tenors, sinó el primer i que estava cantant el fragment més famós per a tenor de l’òpera. Durant el tercer acte, es v decantà per una versió verista, més propera al Canio de Pagliacci i en el duet final, va tornar a sorgir espurnes del geni musical que podria ser, amb frases cantades amb piano, que denotaven unes maneres que ben administrades, el situarien on ell vol estar, però de on ell mateix, al compàs següent, surt grollerament.

Obviaré la faceta com actor, ja que és nul·la o més ben dit, artificiosa, pròpia del que hom creu que deurien ser les actuacions escèniques dels cantants de finals del XIX i si a això li afegim una figura física vorejant l’obesitat mòrbida, ja em direu com ho apanyem tot plegat.

És una llàstima, doncs no hi ha cap dubte que és un tenor amb un material privilegiat. Ha obtingut un gran èxit, molt més del que crec que es mereixia i menys del que ell esperava (m’ho sembla a mi?)

Marina Rebeka, també letona, després d’haver-la vist a Pesaro en un Maometto II una mica descafeïnat, em va sorprendre amb un volum i projecció vocal de gran impacte. La veu té una tendència metàl·lica, pròpia de les veus eslaves, però canta amb molt de gust. Si dosifiqués una mica la intensitat volumètrica de la emissió, en els poderosos i incisius aguts, que per la Micaela no fan cap falta i l’ària del tercer acte encara menys, li permetria estalviar aire i allargar més el fiato del final de les frases i lligar-les més. El resultat és molt bo i l’èxit assolit molt gran. Sorpresa gratificant.

L’Escamillo és un altre rol impossible. Ni ha molt pocs de bons i evidentment el Sr. Alexánder Vinogradov (Moscou 1976)  no passarà, al menys per el que vam escoltar ahir a Les Arts, com un d’ells. Veu desagradable, entonació aproximada i problemes de control i emissió.

La Frasquita de Silvia Vázquez ha desgraciat alguns dels finals concertants, amb uns aguts estentoris vorejant el crit. Millor la Mercedes de Adriana Zabala, el Dancaire de Fabio Previati i el Remendado de Vicenç Esteve. Correcta el Zuñiga de Nicolas Testé i discret el Morales de Mario Cassi.

M’havien parlat malament de la producció de Carlos Saura i no tenien raó, és pitjor. És la negació del que ha de ser una producció operística. És una producció antiga, sense idees, lletja i negada a la teatralitat.

Decorats (?) inexistents, un terra omnipresent i brillant apropiat per fer un anunci de Don Limpio i un vestuari tradicionalment adotzenat, acompanyats d’un disseny de llums previsible, anacrònic i mancat de coherència.

Però tot això no seria greu si hagués un treball dels personatges, del moviment escènic i de la dramatúrgia. Un veritable treball teatral. Carlos Saura es limita a dir als cantants que facin allò que han fet en altres teatres (la Garanca repeteix moviments idèntics a la producció del MET) i ell es concentra en no sé pas que, doncs el cor i la figuració no semblen seguir cap lògica teatral, més enllà dels grupets escènics més propis del teatre d’aficionats que d’un equipament operístic de primeríssima magnitud com és Les Arts.

Per acabar-ho d’abobar i per si no en teníem prou, a l’inici del quart acte (per oblidar o recordar-ho als néts que difícilment tindré), imitant les produccions de José Luis Moreno, en mig de l’entrada del que sembla ser La Maestranza el cos de ball evoluciona uns passos de baile, per “omplir” una mica la bigarrada escena. No hi falta ningú (o benvinguts passeu passeu)

Un muntatge sense la més mínima química entre els personatges i que deixa passar miserablement l’oportunitat  de dir alguna cosa interessant en una òpera on es poden dir coses molt interessants.

Quina llàstima!