Wuthering Heights, l’òpera de Bernard Herrmann

Wuthering Heights o el que és el mateix Cims borrascosos, la celebrada novel·la d’Emily Brontë, és una òpera en un pròleg i quatre actes amb música del més gran (això ho diu quasi tothom de manera unànime) compositor de música pel cinema, Bernard Herrmann

Amb un llibret de Lucille Fletcher, la primera esposa de Herrmann, aquesta és l’única experiència operística del compositor. El matrimoni va començar a treballar en l’obra a finals dels anys 40 del segle XX i el treball inicial es va enllestir l’any 1951. Herrmann i Fletcher es van divorciar a l’any 1948.

La dècada dels 50 va ser decisiva en la carrera del compositor, que passava per una etapa de introspecció i un estat d’ànim melancòlic i agressiu, amb una associabilitat creixent. Tot plegat un perfil personal molt proper als éssers turmentats tan comuns en la literatura de les Brontë i de Heathcliff, el protagonista de la novel·la d’Emily, en particular.

L’any 1955 va esdevenir decisiu al conèixer a Hitchcock i iniciar un període creatiu mestrívol amb les grans obres que tots coneixem i admirem.

Wuthering Heights no és un treball especialment valorat, no ens enganyem. No agrada ni a aquells que veuen en aquesta òpera una prolongació del seu llenguatge cinematogràfic, ni a aquells que els hagués agradat més una ruptura que l’apropés a les escoles més trencadores de la música de la meitat del segle XX, definitivament allunyada de la melodia i la tonalitat.

Herrmann va utilitzar material emprat per a pel·lícules anteriors a l’òpera com Citizen Kane de l’any 1941 (el seu primer treball important pel cinema), Hangover Square de l’any 1945, entre nosaltres coneguda com Concert macabre o The Ghost and Mrs. Muir. De la mateixa manera que els coneixedors en profunditat de la seva obra, han reconegut temes de l’òpera en pel·lícules posteriors com Vertigo (1958), Journay to the Center of the Earth i North by Northwest (final del segon acte de l’òpera), ambdues del 1959 o Marnie (1964).

Bernard Herrmann

En el pròleg, en forma de flash back, se’ns mostraran els principals temes que es desenvoluparan durant l’òpera, principalment els de Heathcliff i Catherine.

Herrmann no obvia la melodia, però tampoc utilitzarà grans frases per desenvolupar-les com ho farien els compositors veristes italians, més aviat utilitza petites cel·lules musicals que s’aniran repetint en funció dels personatges i les situacions, per prendre tot el sentit, en la dramàtica escena final.

És una veritable llàstima que l’obra no hagi tingut mai l’oportunitat que es mereix, malgrat que la fama del compositor o precisament per això, és enorme.

Herrmann és sobretot fidel a si mateix, tot i que aquesta òpera ens pot acostar en certa manera a les òperes de Britten, però les clàssiques harmonies i l’esperit descriptiu, tan cinematogràfic de la seva música, no l’abandonarà en aquesta partitura teatral que hagués semblat que s’hauria d’allunyar dels codis cinematogràfics.

Quan s’escolta, s’aprecia l’enorme vàlua de les orquestracions, el gran actiu del compositor, així com la capacitat per crear atmosferes i climes dramàtics de gran efecte, molt apropats a un llenguatge impressionista, però en canvi, en la part vocal, em sembla menys original i creatiu, recorrent a un permanent recitatiu, per emprendre el vol melòdic en molt poques ocasions.

L’òpera no va tenir una representació fins l’any 1989 a Portland (6 de novembre), tot i que a Londres l’any 1966 es va fer en versió de concert.

Julius Rudel es va interessar per fer una producció de l’òpera, però va suggerir-li a Herrmann que retallés la partitura, cosa a la qual el compositor es va negar en rodó.

El mateix compositor va participar en una gravació discogràfica a l’any 1966, però que va tenir poca repercussió comercial.  Al cap dels anys s’ha reeditat en CD.

Avui us porto la versió en forma de concert que es va celebrar el dia 14 de juliol a l’Opéra Berlioz-Le Corum de Montpellier, sota el següent repartiment:

Bernard Herrmann (29 de juny 1911 – 24 de desembre de 1975)

WUTHERING HEIGHTS

Òpera en un pròleg i 4 actes amb llibret de Lucille Fletcher segons la novel·la d’Emily Br0ntë.

Versió de concert.

Laura Aikin, Soprano, Catherine Earnshaw
Boaz Daniel, Baríton, Heathcliff
Vincent Le Texier , Baríton, Hindley Earnshaw
Hanna Schaer, Mezzo-soprano, Nelly Linton
Yves Saelens , Tenor, Edgar Linton
Marianne Crebassa , Mezzo-soprano, Isabella Linton
Carlo Kang , Baix, Joseph
Nicolas Cavallier , Baríton, Mr Lockwood

Orchestre National de Montpellier Languedoc-Roussillon
Opera Junior
Director: Alain Altinoglu

• Pròleg
• Acte 1er (primera escena)
  
• Acte 1er (segona escena)
  
• Acte 2on
• Acte 3er
• Acte 4at

Estic completament segur que us agradarà i la versió és magnífica.

Per fer-vos un petit tast us deixo uns fragments:

El baríton israelià Boaz Daniel

Començo pel final de la primera escena del primer acte, quan Heathcliff (Boaz Daniel) i Catherine (Laura Aikin), queden sols en escena i l’ambient plaent d’una nit de lluna plena els embolcalla, en un clar paral·lelisme amb el final del primer acte de Werther.

Al final del segon acte Cathy confesa a Nelly que malgrat acceptar a Edgar per espòs, en realitat estima a Heathcliff, provocant en aquest una reacció airada.

L’exposició  dramàtica de la situació està magistralment reflectida en l’exuberant orquestració, capaç de situar-nos en la complexitat psicològica dels personatges.

La soprano nord-americana Laura Aikin

Escoltem a la soprano Laura Aikin des de  “I Love Edgar” fins el final de l’acte.

A l’inici del tercer acte han passat tres anys i Cathy i Edgard s’han casat. La música intimista que inicia l’acte, amb un petit preludi pianístic, deliciós i evocador d’una quotidianitat domèstica, donarà pas a un lied d’amor que canta Edgar, un cant d’arrels populars que escoltarem en la veu del tenor Yves Saelens

Del darrer acte, escoltarem el final dramàtic i colpidor amb el Heathcliff del baríton Boaz Daniel (Klingsor i Amfortas la propera temporada del Liceu) i Laura Aikin (Catherine Earnshaw), des de l’entrada de Cathy, el sol·liloqui “May she wake in torment!” de Heathcliff i el lament d’ella abans de morir en braços del seu estimat.

Espero que amb els fragments que he triat, us hagin agafat ganes d’escoltar-la tota sencera. Penso que no us en penedireu. A mi em sembla una òpera magnífica que hauria de sovintejar les temporades dels teatres, tan necessitades de novetats, com d’òperes que connectin amb el públic i penso que Wuthering Heights reuneix les condicions.

Jo m’ho direu