Nina Stemme (Brünnhilde) i les valquíries a la producció de la Scala de Milà 2010
Inaugurar la temporada del Teatro alla Scala de Milà amb Die Walküre té els seus riscos, sobretot amb una audiència més interessada en fer-se veure i que la vegin durant la tradicionalment sorollosa i protestada entrada dels assistents, els entreactes, on avui podíem veure en detall a molts assistents palplantats en mig de la platea, exhibint el “jo hi era”, que no pas per l’interès musical d’una obra cabdal, però molt llarga i poc donada a l’espectacularitat que pot alleugerir una “serata tedesca” d’aquesta índole.
Sigui com sigui, la Scala ha apostat, tot i saber que no podia fer un repoker vocal, per una jugada segura amb un trio de dames de primeríssim nivell i el triomf final depenia de la fanfarronada o l’encert dels tres senyors escollits.
El que si donava la màxima seguretat, era comptar per a la concertació musical amb Daniel Barenboim, una garantia de luxe extrem i una de les batutes wagnerianes que més m’agraden.
Daniel Barenboim
La versió Barenboim és de plantejament senzill, però això no vol dir que sigui banal o lleuger, de cap manera. No s’embolica en versions sui generis, ni genialitats perilloses. El seu Wagner és polit, clar, nítid, de so preciós i càlid, amb una especial atenció amb la corda gruixuda i les fustes, que amb en l’excel·lència de l’orquestra de la Scala han lluit esplèndidament.
Pel meu gust, al primer acte li ha costat massa escalfar el discurs i el temps m’ha semblat excessivament morós, per finalment trobar l’alè més exaltat amb el dos germans llençats als furors més passionals.
En general la versió m’ha semblat molt més lírica del que m’agrada a mi, però molt coherent, sobretot tenint en compte l’equip vocal que tenia a disposició. Pensar en visions més teutòniques, que mai en estat del gust del director argentí, tan sols em portaria al desencís i com que no sóc de versió única, penso que les visions de Barenboim i Thielemann, conceptualment antagòniques, són perfectament compatibles, com ho eren les de Kna o Kraus. Totes elles m’agraden, tot i que si em feu escollir entre elles, faré una tria que deixaria fora a directors i versions que em semblen excel·lents.
Potser perquè el so de la transmissió estava més controlat que en les emissions del MET, avui tot sonava més teatral, tot i que hi ha hagut un moment del primer acte que els micròfons han fallat una mica i aleshores s’apreciava una presencia sonora molt menys omnipresent i per tant, més natural. En aquestes transmissions el menys natural són les veus, però al menys en aquesta de la Scala, el so orquestral tenia una tendència a la naturalitat i això no impedia, ans el contrari, assaborir amb plaer el so sumptuós i càlid de l’orquestra scaligera i la qualitat de totes les seccions.
Bravo pel Barenboim director i pel Barenboim sempre compromès, que ha reivindicat, abans de començar a atacar el tempestuós preludi del primer acte, més atenció per part del poder polític (àmpliament representat en la elegantment engalanada sala) a la cultura i a les seves institucions, tal i com dicta la Constitució Italiana. La Scala, com altres teatres menys mediàtics de Itàlia, estan patint retallades dràstiques que posen en perill extrem la seva continuïtat. M’ha semblat tan senzill com contundent, tant àmpliament ben rebut, com estic segur que passat pel forro del Cavalieri, que no s’ha dignat, segurament per incapacitat mental, a assistir a la inauguració.
Escolteu la reivindicació del mestre Barenboim
Waltraud Meier (Sieglinde) acte 1er Die Walküre Scala 2010
L’aposta femenina d’aquesta proposta milanesa, era clarament d’una “squadra vincente”. Tal sols calia saber si Nina Stemme a part del seu nivell habitual, seria capaç d’oferir una representació memorable, i si, ho ha fet. Però anirem per ordre.
Waltraud Meier ja forma part de la llegenda wagneriana. És d’aquelles cantants de raça que surten de tant en tant i que malgrat les seves limitacions en tots els registres, ja sigui quan canta de soprano, amb limitacions a la zona aguda, com quan ho fa de mezzo, amb uns greus dèbils, és capaç amb la seva personalitat i l’exquisida musicalitat, de fer una Isolda de referència o una intensíssima Waltraute del Götterdämmerung.
La seva Sieglinde és molt coneguda i l’ha passejat arreu. Aquesta vegada, potser per la presència dels primers plans i un vestuari inadequat en tota la proposta escènica, o per convicció del senyor Guy Cassiers, m’ha semblat que a aquesta Sieglinde li ha mancat joventut i rauxa apassionada de sentiments. Vocalment la Meier ha estat quasi sempre esplèndida, però en alguns moments s’ha quedat curta d’alè, sobretot en la famosa frase del tercer acte “O hehrstes Wunder!”, que li hem sentit molt més emocionant (al Liceu sense anar més lluny), però no hi ha cap dubte que continua sent una Sieglinde de reclinatori i un goig auditiu i visual.
Ekaterina Gubanova (Fricka) Die Walküre Scala 2010
La sorpresa de la vetllada ha estat Ekaterina Gubanova, cantant una Fricka intensa, de bellíssima veu i de precisa intenció. Molt i molt bé, ja que acostumem a escoltar Frickas veteranes, amb gran classe i intenció, però de veus ja caduques. Aquest no és el cas de Gubanova que es mostra amb una exultant joventut. És curiós que la Fricka es vegi molt més jove que la Sieglinde, no tan sols físicament.
Escoltem el seu monòleg “So ist es denn aus”
I ara Nina Stemme, per a mi la gran triomfadora i la confirmació de la millor Brünnhilde de l’actualitat i dels propers anys, mentre no tinguem alguna sorpresa que per ara no s’albira.
A la seva veu densa, quasi de mezzosoprano, és a dir, de veritable soprano dramàtica, cal afegir en la funció del dia 7, una veu rodona, sense tibantors, amb una emissió clara i precisa, amb els atacs a la zona aguda sense problemes aparents i amb generosa emissió, sense escatimar el fiato. Aquesta és la part tècnica, sempre important però no del tot definitiva per acabar de triomfar en qualsevol rol, però és que Stemme ha interpretat la Brünnhilde de manera magnífica, intensa, guerrera i molt emotiva, amb un comiat al tercer acte absolutament colpidor i un anunci de la mort al segon, que feia gelar la sang. Grandiosa!
Escoltem a Nina Stemme en el duet del tercer acte amb Wotan, Vitalij Kowaljow, des de “War es so schmählich was ich verbrach” (va ser tan infame el que vaig cometre?)
El tercet masculí m’ha començat decebent notablement amb el Siegmund de Simon O’Neill. Tothom té depositades moltes esperances en aquest tenor i francament, m’ha semblat molt poc engrescador el que he escoltat. La veu és molt lírica i això ja és un inconvenient per cantar el Siegmund, però és que la seva expressió és molt poc heroica, ni tan sols m’ha semblat romàntica. O’Neill ha fet una lectura i insuficient del seu rol, abusant dels sons nasals que enlletgien el cant i mostrant un instrument que tot i amplificat pel cinema, semblava insuficient. Quina llàstima!, de ben segur amb una altre Siegmund, el primer acte hagués estat un altre cosa i qui sap si hagués fet tornar els aires juvenils, com les pomes de la Freia, a la senyora Robinson (Sieglinde) de la Meier. Tampoc la seva actuació teatral és convincent. D’acord que el Sr. Guy Cassiers estava més pendent dels efectes lluminosos que dels actors, però ell hagués pogut posar alguna cosa de la seva collita, si és que hagués tingut alguna que oferir, és clar.
John Tomlinson (Hunding) Scala 2010
John Tomlinson ja fa anys que ha donat el millor del seu saber i ara viu de la rifeta. Ell, amb constància, va arribar a fer un meritori Wotan, tot i que va trigar els seus anys a dominar tècnicament una part que el sobrepassava, però ara el seu Hunding, tot i que no fa pas el ridícul, és vocalment feble i un Hunding mai pot ser feble, ans el contrari, la rotunditat de la veu, a part del físic i l’expressió terrible del seu cant, han de fer tremolar l’escenari, i no ha estat el cas. Correcte sense més, però la inauguració de la Scala ha de mostrar, o hauria de, tenir el millor Hunding possible.
Vitalij Kowaljow (Wotan) Scala 2010
Ahir demanava un miracle que no s’ha produït, però tampoc es pot dir que el Wotan de Vitalij Kowaljow, sigui dolent, de cap manera, avorridot si, però no pas dolent.
La veu del baríton ucraïnès, ja que és un baríton en contra de com ens el presenten, sembla prou consistent, però hauríem d’escoltar-lo en directa per acabar de definir-nos. La zona central i aguda no tenen problemes de traspassar l’orquestra, però si la greu. No és això el que més m’ha molestat. Si en canvi, la tendència a llegir, sense acabar de donar el sentit dramàticament just al que deia. i una certa inconsistència en mantenir la veu amb el mateix gruix d’emissió i per altre part una certa oscil·lació, que no arriba a molestar, però no pronostica res de bo. Ja veurem com evoluciona tot plegat.
Una de les avantatges de l’òpera al cinema, és el subtitulat, que ens permet seguir al moment i sense les dificultats del sobretitulat dels teatres, el text. Doncs bé, en el llarg monòleg del segon acte, Kowaljow semblava que llegís el llistí telefònic i mira que li diu coses importants a Brünnhilde!. L’emoció la posava Nina Stemme en la seva cara i el seus ulls, no pas ell. El mateix ha succeït en tot el tercer acte, on no he acabat de percebre el gran canvi de l’extrema severitat i fins i tot violència de l’arribada de Wotan a la roca de les valquíries, fins a la condescendència tendre i comprensiva del comiat final. Altre cop i en l’abrasada de pare a filla, l’expressió de la soprano sueca m’ha fet emocionar, juntament amb Barenboim, és clar, i no pas el baríton, que això si, quasi sempre s’ha mostrat ajustat vocalment.
No cal dir que no és un Wotan per la Scala, però ha salvat amb dignitat l’espantada de Pape.
Les valquíries han estat en global discretes, això vol dir que algunes ho han fet bé i les altres millor oblidar-les, entre aquestes Danielle Halbwachs (Gerhilde) i Susan Foster (Helmwige), que ja se sap que tenen les primeres entrades, sempre problemàtiques dels Hojotohos, però que hem sentit molt millor emesos i conjuntats. Hi ha hagut un moment que he pensat que perillava tot, però el mestratge del mestre Barenboim s’ha imposat i de quina manera, en una cavalcada, orquestralment modèlica.
Finalment parlaré breument de la proposta visual, que em sembla que és com hauríem de qualificar allò que acostumem a dir, producció escènica.
Guy Cassiers
Guy Cassiers, després del experiment fallit de Das Rheingold, amb una coreografia desconcertant, ha optat per no fer res i deixar que els cantants tirin d’experiències anteriors en aquests rols, abandonant-los en unes escenes on no passa res, envoltades de foscor i alguna que altre troballa luminotècnica que no acabés per endormiscar al sofert públic.
No he trobat res de interès, tampoc res que em molestés, a no ser la manca de dramatúrgia o qualsevol intent de cercar una coherència diferent a la història. Veure Meier i O’Neill abandonats als moviments més convencionals vistos una i altre vegada, en mil i una produccions, és decebedor. Per no parlar de les nul·les propostes pels monòleg de Wotan o l’anunci de la mort entre Brünnhilde i Siegmund.
Pel que fa al moment més lluit, el de la cavalcada, m’ha semblat de teatre de províncies, amb aquells cubs amb les sacrificades valquíries més amoïnades amb la quantitat de roba que portaven a sobre i el risc que podia suposar fer algun moviment, que per les ires de Wotan.
Poques idees, i totes més centrades en l’estètica, que no pas en el contingut o la reinterpretació d’una obra, que certament ha estat versionada de mil i una maneres i que sembla que ja no tingui més lectures possibles.
És curiós, ja que per les paraules del mateix Guy Cassiers al primer entreacte, semblava que tenia molt a dir i ens demanava que ens deixéssim endur per les seves propostes, i en realitat a part d’unes estètiques barres que inunden l’escenari en la tercera escena, donant una imatge boscosa i la sessió d’infrarojos a que és sotmesa Brünnhilde al final, la resta m’ha semblat mediocre i exasperantment tradicional.
Pel que fa al vestuari i a la caracterització dels personatges, us diré que m’ha semblat absurd el primer i horrorós el segon, sobretot pel que fa a Wotan. En la seva entrada al segon acte, no donava crèdit al que veia, ja que el senyor Kowaljow estava més a prop d’un tronat membre d’un grup de rumba catalana, que no pas del Déu Wotan. No cal dir que la figura de O’Neill l’allunya del heroi germànic, però, calia omplir-lo de pells per amagar unes panxes que encara l’accentuaven més? Les dones amb escot paraula d’honor i polissons tan absurds com molestos, no deixaven lloc a dubte, allò era un nyap.
La part musical, tot i que millorable, ha salvat amb nota i gràcies a les senyores, una vetllada menys moguda que altres anys. No m’ha semblat escoltar protestes. O’Neill ha estat aplaudit i prou, sense cap bravo i el triomf ha estat repartit entre Stemme, Meier, Gubanova i sobretot Barenboim. L’equip escènic ha passat la prova (!) i tant el Wotan com el Hunding, han estat acceptablement premiats, més del que jo crec que es mereixien.
Estic segur que entre aquesta Walküre i la del MET del maig vinent, en faríem una d’excel·lent, quasi de reclinatori, però haurem d’esperar uns quants mesos per certificar-ho.
Us deixo els enllaços per si voleu baixar-vos l’òpera sencera.
DIE WALKÜRE (Richard Wagner)
IN FERNEM LAND 
Magnífica crònica com sempre, Joaquim. 99’99 % d’acord amb el que escrius.Tú has estat més generós amb la música i jo amb l’escena.
Corona d’or per les tres dames!
Molt divertit el punt rumbero que has posat.
(Al Corriere de la Sera hi ha més fotos de catifa vermella que de l’òpera.També surten les castanyes del carrer.)
Aplaudeixo el senzill i clar manifest de Barenboim, a veure si fem una cosa semblant aquí.
M'agradaM'agrada
Des de València, estavem esperant el teu post!!!. El Josep i jo ens varem estrenar en la Walküre ahir, acompanyats de la Cristina i el Lluís. Va ser una experiència fantàstica. Ens va agradar molt, ves que no ens tornem wagnerians i tot!. Totalment d’acord que les millors de la nit van ser les tres dones i el Baremboim. Si ajuntessim dones de l’Scala i homes del MET, potser tindríem la Walküre perfecta!.
Gràcies per l’àudio!. Ens veiem dissabte al MET/BCN!
M'agradaM'agrada
Com tu molt bé dius Bravo per les tres senyores sobre tot la Nina Stemme despré la Waltraud i la Gubenova.Els senyors un notable just i sobre tots el Wotan de veritat en BARENBOIM.
¿Que li ha passat a en René Pape ?,perque se le ha trobat a faltar.
Gracies perel teu analisi perque estic gairebé en tot
d’acord Una abraçada.
M'agradaM'agrada
Una vez más, no tener apenas referencias tiene sus ventajas. Me gustó mucho todo-todo salvo O’Neil (que ya es triste teniendo en cuenta que es el que nos toca en Parsifal) y lo que más Stemme, Barenboim-orquesta, Gubanova y Meier, con permiso de Wagner ante el que cada vez inclino más la cabeza. También me gustó Hunting y las walkirias, y a Wotan no le pondría ni un pero. Y la escenografía, salvo las lámparas de gimnasio-solarium y algún detalle más, también me pareció muy interesante.
Aparte de la música, creo que Barenboim estuvo muy bien en su intervención inicial. No sé si lo oirías, pero después del himno un pelota-esbirro-amiguete del público grito “Viva el presidente” (y de hecho, excusa non-petita..) También me interesaron mucho sus explicaciones sobre Wagner en el descanso.
En el Diagonal Mar se cortó la imagen varias veces: “No hay señal suficiente”, o algo así, lo cual me parece penoso. Y creo que el audio podría mejorar, pero he salido encantado de mi primera experiencia de ópera en cine, aunque no estoy muy seguro de que me siga gustando con óperas menos trascendentales.
Gracias por una crónica tan generosa, que además me hace ver lo que me queda por descubrir y disfrutar…
M'agradaM'agrada
Hola Joaquim,
Magnífica crònica amb la que coincideixo en quasi el 100%.
Jo voldria remarcar el so de l’orquestra que va aconseguir el Barenboim: em va semblar sensacional!
Una magnífica tarda-vespre
Feliç dia de la Puríssima a tots
M'agradaM'agrada
No comparto, en líneas generales, tu positiva opinión, amigo Joaquim.
A Barenboim le queda grande este Wagner. Es indiscutible su Tristan, pero para mi gusto, la Tetralogia es otra cosa y ayer se le resistieron varios pasajes concertantes y la tensión le cayó varias veces. No es suficiente un bello sonido, hay que mantener el pulso y la tensión en los largos monólogos o se corre el riesgo de aburrir, cosa que consiguió. Claro que con semejante Wotan lo tenía difícil. No hubo autoridad, ni fuerza, ni ira y en cambio una monotonía exasperante en el monólogo del segundo acto y muy poca emoción en el dúo de la despedida de padre e hija.
Stemme es una soprano justa para Brünnhilde, pero escuchadas las actuales, parece la Mödl, aunque no lo sea, ni por supuesto Varnay y Nilsson. Tiene intención, pero le falta más rodaje.
Meier tuvo y retuvo, pero ya no está o al menos ayer lo parecía, para muchas Sieglinde. Ella es elegante y aporta una clase y categoría especial allí donde participa, pero fue desilusionante verla tan distante durante el primer acto, a pesar que eso no era culpa exclusivamente suya, y tan corta en el tercero.
O’Neill otro que se acaba antes de empezar y Kowaljow pueda que sea un Wotan para un teatro de segunda, pero jamás para la Scala, el MET, Viena, Paris, Londres o cualquiera de los teatros que todos tenemos en mente. Me preocupa que no lo llamen a Bayreuth en un futuro.
Me aburrí bastante y estuve a punto de desertar, pero aguanté hasta el final, incluso me desagradaron las entrevistas de bajo nivel que la RAI nos ofreció.
La de Guy Cassiers me pareció la entrevista a un cretino petulante y egocentrista, la de Barenboim de muy bajo nivel y un menosprecio a la inteligencia del Auditorio. ¿Hacía falta comparar Wagner con una hamburguesa?. Ese hombre no sabe expresarse correctamente.
En cambio, me encantó su breve y contundente discurso antes de iniciar el Himno italiano. ¿Qué sucedería en España si las temporadas se iniciaran con la marcha Real?
M'agradaM'agrada
Hola Carlos R.
Efectivamente discrepamos y en algunas cosas mucho, sobretodo en lo que se refiere a Stemme y al maestro Barenboim, tanto como director, como pedagogo. Sus palabras me parecieron, sensatas, claras, pedagógicas, sin tener que hacer elucubraciones que no entiende nadie aunque queden muy intelectuales. Para mi fue un gozo absoluto escucharle, con sus hamburguesas o sus explicaciones sobre la perfecta conjunción wagneriana entre las notas y las palabras, por no hablar de la comunión entre los sonidos de los instrumentos, haciendo un solo instrumento.
En fin, una gozada pedagógica alejada años luz, en eso si estamos de acuerdo, con la petulancia del director de escena. Oyéndole parecía que íbamos a asistir a algo grandioso y cuando vi el inicio del segundo acto, por poco me coge un síncope.
Comparto contigo la decepción por el elenco masculino, pero jamás compartiré tu opinión del femenino, que me pareció apropiadísimo y que aún habría dado más de si con una verdadera dirección de actores.
M'agradaM'agrada
Y, añado a lo que dijo Barenboim, cómo Beethoven o Verdi vienen a tí, pero a Wagner tienes que ir tú, y la mezcla de naturalismo y simbolismo que hay en su música, y cómo nos lleva al huerto. Me pareció muy interesante, y ojalá todos los directores hablasen tan sencillamente para los no ilustrados, que somos muchos.
M'agradaM'agrada
Avui estic força d`acord amb els teus comentaris.Em va entusiasmar la direcció de Barenboim , crec que avui en dia és un director wagnerià indiscutible.La seva intervenció parlada va reforçar l`opinió que és ademés un home motivat per la societat que l`envolta.BRAVO MAESTRO !De la part vocal Nina Stemme va tenir una actuació absolutament memorable pero la sorpresa de la nit per mí va ser Ekaterina Gubanova(1979).Es el tercer rol que li veig (després de Niklausse a la Bastille i Giuletta al Met) i puc dir que cada cop m`agrada més.La seva veu és bellíssima i em recorda molt a la jove Christa Ludwig,el seu cant és intens i apassionat.Si mire`m la seva biografia (als 31 anys)és per quedar-se bocabadat:Scala,Met ROH,Paris,Salzburg,San Petersburg,Munich,etc sota batutes com Barenboim ,Rattle,Dudamel,Gergiev,Muti,Haitink,Gatti…Uauuuu
M'agradaM'agrada
Felicidades por la EXTRAORDINARIA CRÓNICA, Joaquim.
M'agradaM'agrada
Formidable crónica. Jo per la meva tonteria m’ho he perdut.¡Ni sabia que fos trasmes als cinema!¿quin cinema?El Met ho fan als Yelmo (desastros a SCugat, al menys) pero de la Scala no he vistg cap anunci, llástima.
M'agradaM'agrada
Jaume, als Cinesa acostumen a fer les òperes, a part dels Icària, que sembla que tinguin l’exclusiva de la temporada del MET. De fet els Cinesa fan un més ampli desplegament de sales, al menys a Barcelona es podia veure aquesta Walküre als Diagonal, Diagonal Mar, als Hebron i no sé pas si en algun altre centre d’aquests.
Intentaré dir-ho en properes ocasions. A part, penso que ho donaven pel Canal Arte (satèl·lit)
M'agradaM'agrada
Repeteixo ¡quina llàstima!
M'agradaM'agrada
Saber-ne menys, de vegades, és una sort i ho dic sense gota d’ironia. Excepte Hunding que ja no està per trots i Wotan -monòton i segons la Margarida semblant físicament a Camarón- em va agradar en Siegmund -per què molesten els seus greixets?. Així quànta gent no hauria pogut cantar mai!- vaig trobar la Stemme fantàstica, la Gubanova, perfecte i la Meier, més que distant, prudent i dolça i amb un cant exquisit.
El mestre Barenboim es fa escoltar quan dirigeix i quan parla i l’orquestra -molt bona- em va sonar estupendament. El vestuari dels humans em va semblar corrent i el dels deus, espantós. De tant en tant aquell bosc s’enllumenava i feia efecte però prou.
De totes maneres, Joaquim, gràcies per deixarme expressar i gràcies també pel teu treball tan dens i tan documentat que em fa tenir consciència que la meva wagnerització ha de millorar.
M'agradaM'agrada
Benvolguda Olympia, si hagués estat grassonet i aturadet, però amb la veu de Melchior, o del millor Hepner no n’hagués fet esment, però el xicot em va semblar molt poca cosa i per suposat, no mereixedor de les esperances que s’han dipositat en ell. Algunes cròniques parlen de que la seva veu no traspassa, no més ens faltava això!
No es pot cantar el Siegmund així. Si a Vogt l’anomeno l’escolanet, a aquest hauria de dir-li el seminarista. No sé, tothom s’atreveix amb Wagner i mai gosaríem acceptar a un tenoret per fer el Manrico i sembla que la carència de veus wagnerianes ens faci acceptar-ho tot i és precisament per lo molt que m’estimo la música de Wagner, que em rebenta aquesta condescendència. El fraseig es pobre, vulgar, l’emissió nasal, pobre, de cabreta, no té el tremp heroic del personatge, ni la personalitat escènica per fer embogir en un primer acte pla en excés, quan el primer acte de la Walküre és un dels moments més passionals que va escriure Wagner. Em va semblar i ara que l’he escoltat a casa, sense veure les panxes, molt decebedor, però molt.
No és una sort Olympia, és qüestió de temps i sobretot d’escoltar altres Siegmund.
M'agradaM'agrada
Jaume: si ets de Sant Cugat, tens una altra opció al Cinesa Parc Vallés de Terrassa que et queda a 10 minuts i pots consultar la cartellera per internet. I a Terrassa hi ha un cinema (em sembla que ara és municipal), el Catalunya al centre mateix que també la donaven per 16 euros i amb copa de cava inclosa al darrer entreacte
M'agradaM'agrada
Caram! Moltes gracies, hi estaré atent.
Visc tan lluny de SCugat com de Barcelona, però alli s’aparca mes fàcil i gratis…..
M'agradaM'agrada
A través del canal Mezzo, en directe, vaig poder seguir el primer acte i dos petits trams, un del segon (magnifica Fricka!!) i un altre del tercer. Decebedor el Sigmund de O’Neil i molt justet el Hunding de Tomlinson. La Meier és molta Meier i encara que els anys no perdonin va treure una Siglinde més que digne. Bé la Stemme i fred el Wotan: ni fi ni fa. Un 10 pel Barenboim, com sempre. És un gran músic, i la tensió de la orquestra no va defallir mai, donant intenció a cada nota i cada compas.
Ah, i molt bo lo de la incapacitat mental: per desgràcia segurament tens tota la raó, a vegades sembla que estiguem en mans de quatre descerebrats.
M'agradaM'agrada
Estic força d’acord amb la crítica d’en Joaquim però voldria donar la meva impressió respecte a la direcció de Daniel Baremboim. No hi dubte de la seva categoria com a músic i el seu “status” de figura de la direcció i per això crec que l’exigència ha de ser elevada. Potser era culpa de la presa de só (vaig veure els 2 primers actes per TV) però vaig trobar que molts temes secundaris (quants n’hi ha a l'”Anell”¡) quedaven submergits dins de la massa sonora sense la relevància que caldria. També trobo que a Baremboim li manca aquella precisió rítmica, aquella pulsació interna (res a veure amb que els tempi siguin ràpids o lents) que fa la l’espectador quedi atrapat amb la estimulant sensació de que la cosa va endavant. Pel meu gust Baremboim queda molt per darrera dels mítics Kna, Krauss, Keilberth, Böhm o Von Karajan. Dels directors actuals m’estimulen més Rattle, Pappano o Gergiev (quin primer acte absolutament apassionat va fer al Liceu).
Dona gust poder llegir les teves crítiques (fins i tot per discrepar) en un pais on la crítica profesional té un nivell tant baix
M'agradaM'agrada
Benvingut Josep M.
Moltes gràcies per les teves amables paraules.
Entenc perfectament el que vols dir respecte al mestre Barenboim i fins i tot ho podria acceptar aïlladament, però per altre part trobo que el mestre Barenboim atorga a la direcció una calidesa sonora i uns matisos lírics molt estimables, és clar que pel camí, i com bé dius, és deixa uns detalls que potser per a ell no són tan importants o senzillament no és capaç de trobar-los o ressaltar-los, com els indiscutibles i referencials directors del Ring, si que ho fan.
Suposo que no tindràs cap retret pel Ring de Christian Thielemann, oi?-
Moltes gràcies per comentar i espero que no sigui la darrera vegada.
M'agradaM'agrada
Anda! Si nos pones el audio y todo! Muchas gracias! 😀
Yo estuve ayer en el cine también y disfruté muchísimo. La gran sorpresa para mí fue la Gubanova, que de las Frickas que he podido ver (que no son muchas) es la mejor con diferencia. Bendito sea el Mariinski!!! jajajajaja
Meier (que estaba GUAPÍSIMA) sigue siendo mi diosa wagneriana, para mí no hay Sieglinde como ella (y eso que Wesbroeck me encanta), y la Stemme, espectacular como siempre hizo una Brunilda muy especial, más cálida, maravillosa. Qué tercer acto se marcó, por dios!!!
De los hombres salvo sólo a Wotan, una agradable sorpresa, aunque le faltaba expresividad y para colmo lo vistieron como al Príncipe Gitano, pero muy bien de voz… no creo que haya muchas de esas hoy en día. El Hunding está para sopitas y buen vino y el Siegmund, aparte de tener una voz horrorosa, no está para estos trotes. Aunque hizo unos “Walse! Walse!” -que es lo que os encanta a los wagnerianos- estupendos, a partir de ahí quedó para el arrastre. Y para colmo con esa Meier maravillosa al lado, para hacer aún más contraste!!! En el segundo acto, entre el gallo, el tropezón y que no podía con su alma yo estaba deseando que viniera el abuelete y lo sacrificara… jajajajajajajaja
Del Maestro Barenboim qué decir… ya sabes cuánto lo adoro. Wagner en sus manos es una experiencia de belleza en estado puro incomparable. Una vez más dijo lo que tuvo que decir, lo que merece por mi parte un inmenso aplauso.
Y en el público, efectivamente, mucho petardeo.
Pero vamos, que pese a los problemas de retransmisión en mi cine lo pasé pipa.
Petonets 😀
M'agradaM'agrada
Ah, se me olvidaba!!! Una delicia la entrevista con el MAESTRISSIMO en el entreacto. De hecho me acordé de tí, te lo iba a contar. Su pasión por Wagner expresada de manera tan elocuente… Este hombre es un sabio, cada palabra suya vale oro.
M'agradaM'agrada
Hola Joaquim! Como me alegran leer tus fantásticas y enriquecedoras crónicas, fué una gran suerte poder entrar en tu bloc, gracias mil, lástima, hoy tampoco podré dar ninguna opinión, todos los años no me perdía la inaguración de la Scala, se que se celebra el día 7 de diciembre porqué ese día es SAN AMBROSIO patrón de Milan pues a pesar de saberlo, se me pasó, por la noche puse Radio nal 1 y estaban terminando, conecté justo cuando Brunilde pide el fuego para que la proteja, página memorable, enternecedora, que te provoca un escalofrío que te recorre todo al cuerpo, así me sucedio a mi,aún no sabía que era desde la Scala y me dije, esta no es la Watson, que iba a ser, escuché hasta el final, la música y la dirección me parecieron inmejorables,Wotan me pareció uno de tantos que oíamos antes, por supuesto que con lo poco que escuché no te puedes hacer una idea global. Me atengo a tu comentario, pues a mi entender sueles ser serio imparcial y muy equánime en todos los sentidos. Gracias una vez más, a ver si espabilo un poco, que no me vuelva a pasar. Cón cariño siempre Mercedes
M'agradaM'agrada
Creo que estamos mayormente de acuerdo en que los roles femeninos estuvieron a un nivel muy superior al de los masculinos y que la dirección de Barenboim fue muy acertada, partiendo de la base de su concepto lírico de la obra. Creo que Wagner permite muchas lecturas y ésta es una. Quizás yo prefiera la visión épica de un Solti, pero es innegable que la de Barenboim también es válida.
Muchos venís señalando la sorpresa favorable que os ha supuesto la Fricka de Ekaterina Gubanova y para mí también, pero más sorprendente ha sido para mí la Brünhilde de Nina Stemme, con tanta diversidad de matices tanto vocales como expresivos, cosa que la proximidad de las cámaras
nos ha permitido advertir, con esos enfoques de las miradas y las diversas reacciones de su rostro.
Waltraud Meier sigue siendo una gran cantante y una mujer hermosa, poseedora de una figura juvenil, pero su voz delata un poco de desgaste que gracias a su veteranía sabe disimular muy bien, pero al llegar a las frases de despedida del tercer acto, que siempre espero con emoción porque constituyen el tema musical preferido por mí de toda la tetralogía, no ha estado a la altura de anteriores prestaciones en el mismo rol. Su voz ha quedado apagada y tapada por la orquesta y a este respecto he recordado un tercer acto que Joaquim y yo presenciamos en el Royal Albert Hall de Londres hace bastantes años, donde las citadas frases interpretadas por Jane Eaglen (nunca hasta entonces había oído hablar de ella) me dejaron alucinado, tanto por el volumen como por la expresión. En este ocasión prácticamente sólo he podido apreciar el tema musical gracias a la orquesta.
El Wotan de Kowaljow me ha parecido monolítico y monocorde. La voz es hermosa y de barítono dramático, pero carente de matices, sin graves notables y sin variar nunca la emisión. Ya no hablemos de la violencia y mal humor que le ha marcado el director de escena que más que infundir respeto provoca pavor, a lo que favorece un maquillaje y peluca que le aproximan más a un gorila que a un dios.
El tenor O’ Neill es insuficiente e inadecuado para el rol y habría que oirle al natural (en el Liceu tendremos pronto ocasión) para juzgarle mejor o peor, porque según comentarios de las revistas especializadas su voz corre poco. Su interpretación no ha sido garrafal, pero tampoco ha logrado agradarme.
John Tomlinson parecía el abuelo de Sieglinde y no su marido y vocalmente también.
Las Walkyrias, algunas bien y otras mal y al principio de la cabalgata no parecían ajustarse demasiado, luego han estado mejor, pero no han acabado de convencerme. Yo sé que es muy difícil conseguir 8 cantantes que se acoplen perfectamente y que lancen los “Johojotoho” y “”heiaha” de modo perfecto, pero yo he escuchado mejores y no hace demasiado tiempo.
La interpretación musical me ha gustado mucho, partiendo de la versión lírica de Barenboim y la cabalgata ha sido muy brillante que es lo que uno espera de ella.
La escena no molestaba, pero el vestuario sí y la dirección escénica ha sido a mi juicio muy estática y poco inspirada. Afortunadamente se ha prescindido del uso de grúas, hoy tan frecuentes en los escenarios de ópera.
M'agradaM'agrada
És el primer cop que veig una òpera al cinema, i si m’hagués de guiar per aquesta experiència no hi tornaria més (almenys no en un cinema Cinesa)!
En un comentari anterior es feia esment dels cinemes del Parc Vallès, que és on pensava anar jo, però resulta que ni a la web ni a servicaixa apareixia aquesta opció. Finalment em vaig decidir per Sant Cugat, però un cop allà la venedora em va dir que s’havia cancel·lat la retransmissió (aquell mateix migdia a la web no se’n feia esment). Al final vaig haver d’anar al cinesa d’Heron city on el so va resultar absolutament deficient (problema de la senyal del satèl·lit, segons el personal de sala), amb un soroll de fons que en alguns moments sonava més fort que la propia música. La única part positiva és que ningú menjava crispetes i hi havia més silenci que al Liceu.
Malgrat tot, jo vaig quedar content del resultat artístic. La Stemme va estar absolutament fenomenal, igual que la Meier. L’O’Neil el vaig trobar prou acceptable, sobretot després d’haver sentit alguns fragments seus per youtube bastant descoratjadors. En Kowaljow em va agradar. Evidentment no estava a l’alçada de les senyores, però no oblidem que si va cantar ell és perquè Pape, en una ocasió tan important, va decidir retirar-se. La veu és maca i noble i amb més experiència pot fer un Wotan notable.
En quant a Barenboim, no dubto pas de la seva vàlua dirigint Wagner, i globalment em va agradar, però en alguns moments em va semblar poc encertat. Especialment tot el final, a partir de “Der Augen leuchtendes Paar”, amb un tempo un xic ràpid, poca cura amb els detalls i fins i tot una desagradable sensació d’imprecisió (Kowaljow tampoc no és que l’ajudés gaire en aquest últim aspecte).
En l’entrevista emesa durant l’entreacte en Barenboim em va semblar molt encertat i eloquent, però m’agradaria puntualitzar una cosa: Wagner era un gran dramaturg, però un poeta mediocre. L’ús de l’al·literació en el llibret del Ring no és del tot mèrit seu, com semblaven indicar les paraules d’en Barenboim, sinó que es tracta d’una de les principals característiques dels poemes èddics que van servir de font literària a Wagner, i per tant és natural que ell mateix utilitzes aquest recurs.
M'agradaM'agrada
Llego tarde, perdón, pero es que desde anoche estoy en el reclinatorio adorando a Santa Nina Stemme.
Sé que hay quien discrepa y lo respeto, pero a mí la dirección de Barenboim me cautivó. ¿Una versión demasiado lírica?¿se le escaparon algunos matices?, pues sí, pero descubrió otros, y en combinación con las diosas que tenía en escena construyó una Valquiria que rebosaba poesía e intensidad.
O’ Neill no debe cantar estos papeles, pero aun así ayer debía estar enfermo (lo estuvo la semana pasada) porque acabó completamente roto. Yo le escuché el segundo acto de Parsifal recientemente y no estuvo tan patético ni por asomo.
Meier me sigue maravillando y conquistando simplemente con uno de sus gestos y la elegancia de su fraseo.
Camarón-Wotan impropio de una Prima Scaligera, aunque el chico estuvo digno, a pesar de la indignidad de su disfraz y de que dormía a las ovejas.
Tomlinson el pobre para ir a bailar pasodobles a Benidorm y jugar el campeonato de dominó del barrio.
Gubanova sorprendentemente brillante.
Y Nina… bueno, Nina fue Brünnhilde y llegó a hacerme saltar las lágrimas de emoción.
Un abrazo, Joaquim.
M'agradaM'agrada
Sin más ánimo que el de debatir y exponer diferentes puntos de vista, me parece que al maestro Barenboim no se le puede discutir y se le sitúa siempre en la cima, cuando es mucho más discutible e irregular de lo que la mayoría opina.
Por suerte alguna voz discordante como Josep M o Elio, comparten mi opinión.
Sinceramente pienso que a Barenboim se le valora muchísimo como director, por sus ideas políticas y su pensamiento, muy loables, faltaría más, pero que nada tienen que ver con su capacidad para extraer de Die Walküre todos y cada uno de los entresijos.
Sin ir más lejos y sin sacar a colación al maestro Thielemann, el joven Jordan en Paris, acertó en la Bastilla, muchísimo más que Barenboim en la Scala, por no hablar del Ring de Bayreuth, uno de los más flojos ciclos que yo recuerde en la verde colina. Han pasado los años y sigue sin convencerme.
Su versión es poco clara e incluso superficial. A veces hace gala de un dominio apabullante, pero en otras el discurso decae hasta la dejadez.
M'agradaM'agrada
Efectivament Carlos R, punts de vista i valoracions ben diferents. Sincerament, no crec que en l’anim de la majoria dels que ens declarem admiradors del mestre Barenboim hi hagi una part d’afinitat amb les seves valoracions polítiques, ni amb ell ni en cap altre, ja que de ser així, molt possiblement Thielemann al tindria en una baixa estima com a director musical, per no parlar de gloriosos directors del passat emmerdats fins les seies amb pensaments, paraules i fets, directament delictius.
M'agradaM'agrada
Lucky me and all people who have ever read this blog because it is so noteworthy.
M'agradaM'agrada
Thank you Trent McCandlish and welcome toIn Ferner land
I like that you liked
M'agradaM'agrada