LICEU: PARSIFAL, impressionant!


Sortir emocionat, convuls, inquiet i eufòric malgrat un refredat important que m’ha mantingut reclòs a casa el cap de setmana i que em temia que no em deixes gaudir plenament del espectacle, tot tement que les més de 5 hores al teatre acabessin amb la meva resistència física, alterada sens dubte, pel paracetamol i l’antibiòtic, ja us pot fer una lleu idea de que la versió de Parsifal que es va estrenar ahir al Liceu, és del espectacles grans que ha ofert aquest teatre, d’ençà els més de 35 anys que hi assisteixo.

Sabem que quan el Liceu programa aquests grans títols del repertori wagnerià o germànic, els cuida fins l’últim detall, sent molt conscients que aquí no ni ha prou amb un o dos divos per salvar la representació i que cal fer una proposta a l’alçada del prestigi wagnerià de Barcelona i el Liceu.

Ja sabem que la nostra orquestra no és la de Les Arts i no dic l’OBC, ja que aquesta pràcticament no toca mai òpera, tot i que durant uns anys era l’orquestra “wagneriana” de la ciutat. L’orquestra del Liceu, sempre convulsa entre un conveni conflictiu i la manca d’un projecte definitiu amb un director titular de veritat, pateix masses alts i baixos i diguem-ho clar la seva limitació quasi perpetua a tocar durant un més seguit la mateix obra, sense fer altres coses, no deu engrescar gaire als musics. Suposo que per una banda, una tanda de Bolenas no deu ser el més engrescador del mons orquestrals possibles, i per altre una tongada esgotadora de Parsifal, et deu deixar baldats durant una setmanes. Altres teatres tenen més plantilla i es poden anar tornant i d’altres, moltes menys funcions.

Dic això ja que la irregularitat de l’orquestra m’exaspera, tot i que aquest any està lluint un bon nivell, tret de la Bolena, on el director quasi la feia desapereixa en determinats moments, que ara no entraré altre cop a analitzar, el que vem escoltar, sentir i fruir ahir, és important.

Ahir l’orquestra de Liceu va treballar de valent i molt bé. És clar que falten polir coses, però la versió global em va semblar molt meritòria i estic segur que com succeeix sempre, en les properes funcions millorarà. Tot això és degut a la gran tasca de direcció del mestre Michael Boder, que sense voler fer versions sui generis, va anar a l’essència, proposant una versió intensa, cuidant sempre la pulcritud del so i que mai decaigués el discurs, sense lentituds extremes, ni alleugeriments precipitats.

En el preludi del primer acte, vaig trobar que no hi havien pianos, ni pianissims, li mancava misteri i espiritualitat, però aquesta tendència constant al mezzo forte, es va anar corregint durant la representació, i al tercer acte, malgrat l’esgotament momentani d’alguns components del metall, l’orquestra va fer unes matisos bellíssims, creant un clima eteri i transcendent, absolutament adient a l’obra.

Boder va saber diferenciar els actes, amb un segon d’intensitat emocional creixent i sobretot amb un tercer inoblidable.

Aquest mestre mai m’ha defraudat i em temo que passarà sense pena ni glòria, sense les protestes immerescudes de De Billy, ni els èxits atronadors de Weigle, i en canvi tot el que ha fet, ha tingut un nivell més que notable. Sense cap mena de dubte, aquest Parsifal és la millor de totes les seves bones direccions fins ara.

A l’orquestra va brillar per sobre de tot, la corda, que va mantenir en tot moment la tensió i el so precís i avellutat que requereix aquesta obra. Potser a les fustes els hi va mancar un so més mòrbid al segon acte, un so més cuidat i no tant sec. Als metalls, que van lluir a moments, els hi va mancar arrodonir una mica al tercer acte. No van tenir pífies ni decaigudes d’aquelles tan molestes, però com que la cosa anava tan bé, m’hagués agradat que no haguessin arrodonit millor. Com que en veure alguna que altre més, segur que veuré la millora i òbviament, us ho faré saber.

El Cor del Gran Teatre del Liceu reforçat amb el Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana, van oferir una molt bona actuació, però no la millor que jo recordo. Molt bé la part masculina i no tant la femenina, que sobretot en la intervenció del primer acte, van treure una veu que no s’esqueia gens amb les sonoritats presumptament celestials, que se suposava que hauríem d’escoltar. Al tercer acte, van millorar.

Impressionant al tercer acte, els cor d’homes davant el fèretre de Titurel, en una escena d’impacte musical i teatral, absolutament inoblidable.

L’equip vocal, ja sobre el paper feia molt de goig, tot i que jo tenia les meves reserves amb Vogt, i que en part encara continuo tenint després d’haver-me sorprès gratament.

Parsifal Liceu 2011 Foto Bofill

Klaus Florian Vogt és un cantant magnific, molt musical i d’una extraordinària delicadesa en el seu depurat fraseig, però la veu és la que és i en rols on es demana més cos i gruix vocal, hi ha una part de la veu que desapereix i ell ho supleix de manera prou convincent, amb un quasi parlando, que fa bon efecte, però que li resta credibilitat vocal al personatge operístic. Res adir en les poques intervencions del primer acte. Tots els meus retrets, per insuficiència vocal, no pas artística, durant el segon acte i una reverència absoluta pel seu tercer acte, d’una delicadesa i espiritualitat incommensurable. D’acord que aquest timbre tan jovenívol el fa idoni pel teòric rol, però Wagner el va dotar d’un gruix vocal suficient per superar l’orquestració del segon acte i tot i que a Bayreuth i la seva miraculosa acústica ad hoc pel Parsifal, cap cantant queda tapat, al Liceu si, i Vogt tot i tenir una veu de volum suficient, no té el timbre i el color prou ple per mantenir tota la part en el mateix nivell. Diguem que tot i no acabar de convencem del tot, m’ha agradat més del que esperava.

Hans-Peter Koning que debutava al Liceu, va fer un Gurnemanz pletòric, d’una humanitat i sapiència colpidora, amb una veu molt bonica, rotunda i sonora de veritable baix. Tan sols al tercer acte va defallir una mica, però la prestació va ser la més valorada en els apoteòsics aplaudiments del final de la representació.

Alan Held, el baix baríton nord-americà que ja coneixíem al Liceu (Tristan und Isolde i Die Walküre) va fer amb el seu Amfortas, la millor prestació al nostre teatre fins ara. Imponent presència física, vocal i dramàtica, amb els seus dos grans monòlegs resolts amb molta força, qui sap si massa. Si n’hagués de triar un, triaria el del tercer acte, on va estar veritablement intens, i oferint una imatge de soledat, absolutament trista i patètica. Segurament abduït pel gran clima musical i dramàtic que el mestre Boder va saber extraure Held es va créixer encara més.

Impressionant Ante Jerkunica com a Titurel. Aquest cantant croat va venir a fer el Rèquiem de Dvorak d’oblidable record i ahir va deixar a tot el teatre bocabadat amb la seva impactant entrada al primer acte. Ja no diré res de la seva inquietant presència escènica, però és que vocalment feia temps que no s’escoltava un baix amb aquesta rotunditat vocal. Fabulós!

Em va decebre una mica el Klingsor de John Wegner , ja que al 2004 i fent el mateix rol em va impactar moltíssim a Bayreuth. Ahir al Liceu i sense la particular i benefactora acústica bayreuthiana, ni la veu em va semblar tan imponent, ni l’estat vocal, sobretot al inici de la seva intervenció al segon acte, tan contundent. Tot i així una bona prestació.

Parsifal (acte 2on) Liceu 2011 Foto Bofill

Anja Kampe ja quedarà per sempre més a la meva memòria com una Kundry de referència. A part de la seva imponent caracterització (al segon acte una mica a lo Veronica Lake), vocalment va fer un extraordinari i valent tour de force, sense escamotejar cap dels innombrables paranys que Wagner reserva a aquesta rol tan salvatgement felí com espiritualment místic. Kampe imponent fa commoure les pedres amb un cant generós, tal volta al límit, però per això més agraït si cal, en una representació sense fisures. El seu generós registre la porta dels aguts més acerats als greus més mezzosopranils. Una veritable soprano dramàtica, de les que no en queden gaires.

Les noies flors en el seu conjunt m’han desagradat, són malauradament l’única pega vocal de la funció. Veus de poca carn i de timbre feridor, per a cantar una part en teoria seductora i luxuriosa, que s’han salvat en el seu conjunt, al quedar tapades per membres del cor femení, aquí amb la veu força més amorosida que en les tasques celestials del primer acte.

Bé els cavallers i escuders de Vicenç Esteve Madrid, Kurt Gysen, Antonio Lozano, Jordi Casanova, Ana Puche i Inés Moraleda.

Molt bé la veu celestial de Nadine Weissmann.

Aquest primer equip vocal és de grandiosa categoria i no cal dir que a Bayreuth no el superen, ni de bon tros. Veurem que ens deparà el segon.

Parsifal (Liceu 2011) Foto Bofill

Claus Guth és capaç d’agradar-me (Die Fliegende Hollander, Le Nozze di Figaro) i exasperar-me (Die Meistersinger). A Parsifal, m’ha agradat moltíssim.

No us negaré que Guth de mica en mica, va traint l’obra original, fins deixar un tercer acte tant genial, com inquietant, albirant per altre part el que va succeir a Alemanya als anys 30.

No vull esclafar a ningú la guitarra, ja que és important que la proposta de Guth us vagi sorprenent. No estic segur que tothom respecti aquest factor sorpresa, però a mi si que m’agradaria fer-ho, no explicant gaires detalls.

L’acció, com ja han explicat als diferents mitjans, es situa en un sanatori d’un país indeterminat en el període d’entreguerres, el que succeeix allà dins i les transgressions que Guth acaba fent, tot respectant l’acció original, són prou impactants i inquietants com per no deixar a ningú indiferent.

Que un magnífic i sumptuós escenari giratori obre de Christian Schmidt (també autor del vestuari), no acabi per avorrir després de cinc hores de veure el mateix i de no parar, és obra de la màgia teatral de Guth, que tenint com a base argumental, una de les òperes més estàtiques que mai s’han escrit, ell no para de proposar-nos ambients i situacions d’impacte assegurat i perfectament coherents amb allò que la història original ens volia explicar i sobretot, amb la nova versió que ell ens proposa.

Tan sols us diré que durant el preludi veiem una escena que marcarà els esdeveniments posteriors. Titurel reuneix en una taula a Amfortas i Klingsor i tria com al seu successor al primer. Aquí s’inicia el conflicte i l’òpera.

Parsifal, acte 1er (Liceu 2011) Foto Bofill

En un hospital/sanatori els soldats es guareixen de les ferides de guerra (La Gran Guerra), tan físiques com mentals. El capella d’aquest sanatori és Gurnemanz que ens anirà narrant la història. Quasi tot és fidel al llibret original, tret de que els cavallers es converteixen en metges i els escuders en dos soldats ferits i dues infermeres. Amfortas és el rei ferit, Titurel el seu pare i Klingsor l’enemic. Kundry com sempre, al servei del bé i del mal, i com ja succeïa en la darrera versió de Lehnhoff, tampoc mor, tot i que Guth l’emancipa d’un Parsifal, que ens fa témer el pitjor, en un genial i controvertit final.

Els mons superiors d’Amfortas, Titurel i Klingsor en situen en el primer pis del sanatori, mentre que a la planta baixa sempre hi trobarem a Gurnemanz, Parsifal, Kundry, i és clar, als soldats ferits.

L’escenificació està plena de grans moments de teatre, com el relat de Gurnemanz al primer acte en una habitació plena de soldats ferits, l’encontre entre un inquietant i vampíric Titurel amb el seu fill, sense la presència de la congregació i en el tercer acte, l’encís del divendres sant, amb unes projeccions sobre la mateixa escena, del retorn dels soldats ferits a casa. Però sobretot l’enterrament de Titurel amb un cor d’homes tots vestits de negre, que m’han fet una por terrible, és clar que el que vindrà al final, fa més por encara.

Genial muntatge que va suscitar algunes protestes, ofegades per la quantitat de bravos que va rebre, entre ells els meus, que malgrat el meu intens refredat no vaig estalviar, per a ningú (dels que més em van agradar, és clar).

No us ho perdeu, és un espectacle fascinant i meravellós. Bravo Liceu!

About these ads

54 thoughts on “LICEU: PARSIFAL, impressionant!

  1. També vaig cridar els meus bravos per tot el que dius, per una transformació que em va fer plorar, per una corda impecable, per un montatge magnífic i tan wagnerià i original. Va ser una gozada! Repeteixo divendres, quines ganes!
    De les veus, res a afegir, ho dius tal com penso, i Vogt se n’ensurt molt bé.
    Dos Parsifals de Liceu (el de Lenhoff-Plácido-Urmana 2005 i el d’ahir) que veig i tots dos memorables.

    M'agrada

  2. Magnifica i formidable funció des del punt de vista musical. Musicalment un Parsifal per a recordar, i amb la grata sorpresa del nivell mostrat per la orquestra i en Boder.
    Haig de dir que el preludi el vaig notar exactament com descrius, es a dir, interpretat gairebé en mezzo-forte, quan crec que s’ha de interpretar en piano o pianissim, i a més amb un tempo no massa lent, mes aviat gens lent, que em va fer presegiar una versió mes aviat curta de l’obra. Per sort, aquests efectes no es van repetir i tota la resta de la partitura va ser interpretada tal i com mes m’agrada, sobre tot el tercer acte, sencillament fantástic. Molt bona feina d’en Boder i de l’orquestra amb moments i passatges bellisims!
    Tambè grandissima qualitat en els cantants. Koning, Held, Jerkunica, Wegner van ser interprets d’absolut luxe, però vull destecar a la Kampe, sencillament inoblidable! Si em va decebre una mica en Vogt, i es un tenor que m’agrada, però ahir no em va arribar la seva veu, el vaig notar fred, molt fred, i en cap moment vaig sentir que estava escoltant un Parsifal per a recordar.
    De l’escena no vaig entendre res. M’agraden les propostes esceniques d’en Wagner fora del seu contexte mes manit, em solen agradar molt, però ahir no vaig conectar gens. Fins i tot em distreia de la musica al intentar entendre-la, aixi que en molts moments vaig optar per tancart els ulls i concentrar-me en la musica. Això no treu que consideri espectacular des del punt de vista tècnic la solució escénica, ja que encara que comencen a ser bastant vistes les plataformes giratories, es ben veritat que no va arribar a cansar, no van haver-hi sorols de cap mena i des del punt de vista plàstic i estétic haig de reconeixer que va ser molt brillant.
    Bé, per descomptat que prenc nota de lo que has comentat envers la proposta dramàtica i ho tindré en compte en la funció que repetiré el 12 de Març.

    M'agrada

  3. No cal dir res més: la recomanació més absoluta. König i Held, incommensurables. Boder i Kampe, genials. I, per a mi, el descobriment del paper de Titurel, que sempre passa per sota. Remarco que Parsifal és una obra que mai no m’ha entusiasmat: potser m’hi costa d’entrar, al contrari que en la resta de la producció de Wagner (el mateix Tristan, més estàtic encara, m’apassiona). Ahir, potser, va ser com una “revelació” parsifaliana i començo a copsar-ne la grandesa. Des d’aquell muntatge de Ponnelle, no l’havia gaudit tant. Teatralment, és extraordinària: un cop situats al sanatori en qüestió, tot va sent coherent. I, fora de l’ambientació, realment hi ha totes les acotacions escèniques originals: és d’allò més respectuós, tot plegat (els Mestres, al contrari, no em va agradar ni de lluny) i efectiu: de fet, dóna un dinamisme a l’obra que s’agraeix, especialment en els monòlegs de Gurnemanz, veritable protagonista vocal de l’obra. En fi, que no és que es faci curta, però Déu n’hi do… Gran espectacle, tot plegat.

    M'agrada

  4. Por suerte esta vez no tendré que esperar tanto… voy este jueves!!!! Y si ya tenía muchas ganas, ahora tengo verdadera ansiedad!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

    M'agrada

  5. Jo recordo poques vegades que una ópera tant llarga no m’ho hàgi semblat gens! A mi em va entusiasmar, sobretot la Kundry de l’Anja Kampe..el segon acte em va deixar “patidifusa” (perdoneu l’expressió).. fantástica!!
    Dels altres, el llarguissim paper de Gurnemanz el vaig trobar soberbiament interpretat per König, com ja s’ha dit. I en conjunt tots em van agradar moltissim.
    La posta en escena a mi em va agradar molt. Sense desvetllar res, crec que li dona una agilitat que s’agraeix en una ópera tant llarga i com s’ha dit, a vegades tant estàtica.
    En fí..que crec que ahir vaig veure el millor espectacle de la temporada.

    M'agrada

    • Benvingut Manel Bertran, gràcies per comentar.
      Com sempre el Sr Alier ens ofereix la seva particular versió dels fets, no em sembla malament, ja sabem el peu que calça, ara bé el que és intolerable és que escrigui una cosa com aquesta:
      “Hans-Peter König tuvo autoridad y flexibilidad vocal, incluyendo sus difíciles agudos del segundo acto
      No sé a qui es refereix el Sr. Alier, ja que Gurnemanz, és a dir Hans-Peter Köning, reposa al segon acte (pobre!, només faltaria que Wagner l’hagués fet cantar al segon acte). Potser el Sr. Alier es va adormir i no sabia a quin acte estava quan es va despertar i va escoltar els aguts tibats del Sr. Köning al tercer acte, o potser va escoltar al Sr. Wegner i va creure que era Gurnemanz, sense adonar-se’n que Gurnemanz sempre canta a baix i Kligsor, Amfortas i Titurel ho fan en un pla més elevat, al primer pis.
      Gràcies per comentar i m’agradaria que sempre que vulguis, ho tornessis a fer.

      M'agrada

    • Em sap greu ser tant escuet pero sempre vaig enfeinat i em costa xatejar. No obstant, quan puc i sobretot despres d’un Wagner o compositors afins faig una ullada a la teva pagina i haig de felicitar-te cordialment per la feinada que fas i lo be que ho expresses.
      Com dius, aquest Parsifal, aixi com el de Bayreuth, son de lo millor que escenicament s’ha pogut veure en anys.
      Si vols entendre la meva passio pots entrar a
      http://www.lavalquiria.com.
      Una abraçada i pot ser coincidirem.
      Manel Bertran

      M'agrada

  6. No sé si lo he dicho alguna vez pero “Parsifal” es mi ópera favorita de Wagner y por este motivo siempre pido lo mejor. Musicalmente el dirigido por Pierre Boulez en Bayreuth en 2004 me emocionó hasta producirme llanto…, pero para ello tenía que cerrar los ojos de tanto en tanto porque lo que se veía no era feo era repugnante y en cuanto a los cantantes, excepto el Klingsor (que es el mismo de estas funciones) nadie llegó a interesarme.

    En esta versión del Liceu lo mejor son las voces, Vogt aparte, después la impactante escena y a continuación la labor musical. Ya quisiera Bayreuth ofrecer un “Parsifal” así!

    Klaus Florian Vogt no me gusta cantando Wagner. Su voz es melíflua y monótona y su quasi parlando me aburre soberanamente; me parece ideal para el canto gregoriano pero no para los roles de tenor de empuje. Su carencia de armónicos y su inexistente implicación dramática de la voz me lo aleja constantemente del héroe wagneriano, no así su resolución escénica donde he de admitir que está ágil, disciplinado y muy creible.

    Los demás cantantes están a un nivel tan alto que sorprenden. Yo creía que las voces de bajo y de barítono-bajo se habían perdido pero ayer cambié de opinión. Qué voces! Qué maravilloso König! Qué fantástico Held! Qué inesperado y brillante Jerkunika! Qué destacable Wegner (aún siendo el menos contundente)! Y, capítulo aparte, qué definitiva Anja Kampe! Yo creo que con esta extraordinaria soprano dramática disponemos de una wagneriana para satisfacer los gustos de todos.

    La producción es impresionante, pero las proyecciones innecesarias -con la de los heridos de guerra ya era suficiente-, las diversas caminatas no aclaran nada, ya que el texto las anticipa. Por fin el carísimo mecanismo del escenario del Liceu se ha vuelto a poner en marcha, yo creía que ya estaba oxidado de no ser utilizado (gratamente he podido comprobar que no es así). El decorado es de los que dejan ojos y boca bien abiertos y su utilización es fantástica, gracias a la increíble habilidad de Claus Guth como director escénico. Otra cosa es la versión dramática que se nos ofrece, con la cual no estoy de acuerdo, pero que indudablemente está muy bien resuelta.

    Las niñas flor fueron las niñas desastre, como a menudo suelen ser las hermanas walkyrias. Tan difícil es en encontrar una buena primera niña flor (fue el debut de Montserrat Caballé en La Scala), a la que acompañen otras cinco adecuadas?

    La orquesta sonó bien (teniendo en cuenta su escasa calidad), no obstante ya indiqué a Joaquim que el arranque del preludio me pareció exorbitado de volumen, luego su rendimiento fue mejorando, gracias a la labor sumamente profesional del maestro Boder.

    Mi único pero, aparte del inadecuado Vogt, fue que no llegué a emocionarme, pues esta producción va más directa al intelecto que al corazón. De todas formas es un “Parsifal” para el recuerdo y un acierto para el Liceu.

    Me puede alguien explicar por qué salieron a recibir los aplausos los cantantes después del segundo acto y no después del primero, cuando éste fue igualmente aplaudido?

    M'agrada

    • El Vogt queda bé al primer acte, on té una veu clara, ingènua… dóna molt el paper; és clar que només diu tres o quatre cops que no sap res i el fan fora sense més paper. Ara, al segon acte, va haver-hi un moment que vaig pensar: “Burro! Posa-hi una mica més!” No recordo la frase, era en un moment d’aquells arrauxats que està enfrontant-se a Klingsor i va dir una frase d’una manera tan poc contundent, tan poc apassionada que no te’l creies. Ja no era que se sentís o no, que no. En aquest sentit, Domingo, amb una veu “menys adequada” (per més vella, per no tant brillant i jove com la de Vogt ahir), se’l cruspia per la intenció amb que cantava i la contundència amb què s’imposava en els moments dramàtics. Hauríem de tenir algú que tingués les dues coses: Kauffmann, potser? Heppner? Ara, dintre de tot, no passa res… Jo vaig pensar que sortien a saludar perquè al final ja no sortirien, perquè tots acabaven el seu paper llavors. O per rebre els aplaudiments “frescos”, després de l’actuació.

      M'agrada

  7. Supose que després d´unes 8 funcions d´Anna Bolena…el Parsifal ens va saber a gloria, mai millor dit. Llegir com va sonar l´orquestra desde fora del fossat és molt alentador. No tenim el millor fossat del món acústicament sino, demostrat per estudis, un dels pitjors ( esperem que canvie en els propers anys). La impressió desde dins és un altra,tot i així, ahir va ser un dels millor Wagners per a mi i molts músics.
    Us podria contar moltes coses dels assajos que donaria mes sabor a les crítiques però, això queda en casa…jejeje!.
    Estic d´acord amb Joaquim referent a la manca de projecte, d´això dona el resultat que aquesta setmana és una marató per als músics amb dos assajos avui i demà i triple funció ( Anna Bolena i dos de Parsifal ), sense comptar la que ens cau avuí amb la presentació de la nova temporada i un llarg tunel on no es veu la llum. Tot i així esperem donar el màxim en totes les funcions que resten perquè la producció ho val.

    De veritat, quin repir després d´Anna Bolena.

    M'agrada

  8. Impressionant també la crítica i els comentaris de Joaquím, el creador d’aquest magnífic blog. A mi em toca gaudir-ne el divendres; tot i que … m’agradaria saber perquè en el torn C ens ha tocat el repartiment B. De ben segur que després de llegir aquest blog agafaré ganes de repetir un altre dia amb el repartiment A.

    M'agrada

  9. Un cop digerit una mica més l’espectacle encara més en sóc més entusiasta. Per als escèptics amb Guth, oblideu-vos de vestuari i escenografia, i centreu-vos en el fabulós treball que ha fet amb cada personatge.

    A més és una gran idea treure el cor de moltes escenes. El tram central del monòleg d’Amfortas del tercer acte, sol a l’escala, va ser prodigiós, potser el moment de més impacte dramàtic de l’obra.

    (I Joaquim, tens raó, explico massa a la crònica del meu bloc. Creec que en reescriuré el final)

    M'agrada

  10. res o poc a afegir a aquestes magníficas crítiques, coincideixo amb el que dius joaquim i també amb Colbran en el que diu de Vogt. Va estar be però per mi hi havia moments on no em va agradar com cantava algunes vocals, especialmente las “e”s. Aixo dit desde la meva ignorancia en aquesta materia … els altres protagonistes principals, especialmente Gurnemanz i Kundry – com diueu per aquest blog, “de reclinatori” Impresionada per l’espectacle general! Va ser magnífic!! la producció em va agradar molt, amb el escenari giratori i les proyeccions trobo que aconsegeixen molt be aixo del “zum raum wird hier die zeit” – el temps aquí esdevé espai. sempre hi ha cosetes que “chirrien” una mica pero son tan petites i en general pesa molt mes la coherencia que hi ha (en la meva opinio). que ho disfruteu els que encara teniu la funció pel devant!
    i per finalitzar, encantada de haver pogut saludar i coneixer personalment als encantadors Joaquim i Fede que donan vida a aquest blog! Espero que estiguis millor del deu catarro, Joaquim.
    Aniré al Freischütz i a Carmen al estiu amb el meu fill – a verue si coincidim. una abraçada.

    M'agrada

  11. Caram… hores d´ara no sé de què tinc mes ganes: si de que arribi el proper dilluns -que és quan em toca el meu Parsifal- ó si de que arribi demà -que és quan espero que Joaquim ens digui la seva de l´avançament de temporada que ens han fet avui-….

    M'agrada

  12. Magnific espectacle el que vaig veure ahir al Liceu, tant escenicament com vocalment, sens dubte està a la alçada dels millors teatres d’opera d’arreu aquest Parsifal. Tant de bó poguem dir el mateix la temporada vinent d’algún del titols qué en proposen encara que tinc els meus dubtes sobre tot despés de saber que Faust ens el presentaran en forma de concert i reduit, amb l’il.lusió que tenia per veure Piotr Beczala amb aquesta opera !!!!!!!

    M'agrada

  13. Lamento molt -sobretot per mi mateix- ser la nota discordant, però ahir vaig sortir tremendament enfadat del Liceu. Devia ser dels pocs, ho reconec, ateses les onades ejaculatòries d’aplaudiments i bravos de gran part del públic (gairebé vaig trobar a faltar l’ínclit del 5è, no hi era, oi?).
    Vaig tenir la sensació que em donaven gat per llebre, francament. Agraeixo l’entrega de Kampe i Held, però no em va convèncer (ella), cridanera quan tocava i quan no i em va desagradar profundament (ell), un Amfortas als antípodes de com jo veig el paper; Wegner, a anys llum de la rotunditat que requereix Klingsor; les noies flor, gallinàcies totals (en un 2n acte de pena, per cert).
    A la part positiva, l’enorme musicalitat de Vogt en un rol en què no acabo de veure’l, la majúscula revelació de Jerkunica (per fi un Titurel no crepuscular, magníficament cantat) i, sobretot l’extraordinari Gurnemanz de König, personatge que venero i que ell va encarnar de forma extraordinària.
    L’orquestra em va semblar més aviat discreta, tot i la feina que segur que hi hagut al darrera per part del mestre Boder. Quan una obra s’estrena se suposa que ha d’estar en condicions de fer-ho. No em serveix l’argument que ja millorarà a mesura que avancin les funcions. És evident que això pot passar i passa, però hauria de ser sempre a partir d’un nivell bo ja el primer dia. Crec que no va ser el cas. I els metalls molt em temo que no els millora ni Déu.
    La producció em va exasperar (suposo que em passa, Joaquim, el que a tu amb “Meistersinger”, que a mi, vés per on, tant em van agradar). Molta feina (i pressupost) per a una posada en escena que, com passa sovint, parteix d’una bona idea i després grinyola per tot arreu. Suposo que a la meva (escassa) intel·ligència li van passar per alt les excel·lències filosòfiques del muntatge. El cas és que la major part del temps no vaig saber què m’estaven contant, i quan em semblava entendre-ho, ho vaig trobar ridícul. Deu ser problema meu, ho reconec.
    En fi, perdoneu la bíblia que us acabo de col·locar, però necessitava dir el que en penso. Em feu molta enveja per haver sabut gaudir d’un espectacle que a mi em va irritar i decebre a parts iguals. Amb “Anna Bolena” puc suportar-ho, amb “Parsifal” no. Sóc igual de bona o mala persona que quan hi vaig entrar i això amb aquesta òpera no ho puc perdonar.

    M'agrada

    • Esta bé l’ultima frase, jejeje. M’ha fet molta gràcia i crec que descriu absolutament el que representa (o pot arribar a representar) aquesta òpera per a tu.
      Bé, la raò de la meva contesta es que començava a sentir-me un bitxo raro perque a mi la veritat la dramaturgia tampoc em va agradar gens i en cap moment vaig conectar amb lo que s’em volia explicar. No estas sol doncs.

      M'agrada

  14. M’hauré d’esperar fins el 4 de març possegant-me les ungles………..
    Sembla que tant els cantants com l’orquestra estan a l’alçada del que esperem, però en principi no em fan gaire el pes aquestes produccions que desubiquen les histories.
    Ho sento, però si l’argument va de cavallers i el sant grial, em costa d’entendre la sala d’un hospital, però potser m’acaba fent el pes.
    Ho comenterem però moltes gràcies pel post i tots els comentaris
    Bona nit

    M'agrada

  15. Una funció memorable,històrica jo diria.El nivell vocal va ser extraordinari.La Kundry d’Anja Kampe va superar l’excel·lent Violeta Urmana de fa uns anys i el mateix va succeir en el rol d’Amfortas on Alan Held va guanyar(en aquest cas) per golejada a Bo Skovhus.Tant König com Vogt van assolir un nivell similar als seus antecessors(Salminen i Domingo) amb els matisos predilectes de cada espectador.La part escènica a carrec de Claus Guth va gaudir d’un nivell de preparació absolutament aclaparador i va aconseguir que el Liceu presentés un espectacle també maravellós desde el punt de vista teatral.Una funció de les que crean afició (aixi ho espero)sobre tot entre la gent jove que tanta falta fa a l’Òpera.

    M'agrada

  16. Estic d’acord que la proposta és discutible. Aquest cop m’ha fascinat i ja sabeu que en altres muntatges, d’aquest o un altre director, vaig contracorrent (Lulú per exemple).
    Musicalment també em va semblar d’un nivell alt, difícil d’assolir normalment.
    M’estranya Tristany que tot i veure el mateix espectacle i sabent les afinitats comunes que tan sovint s’evidencien davant d’un mateix espectacle, estiguem en pols oposats, però està bé que la teva discrepància animi al debat civilitzat.
    L’única cosa que em fa por és que l’eufòria desbordada, no tan sols per a mi, acabi deceben a tots aquells que no heu vist encara l’espectacle.
    Espero de tot cor que quan l’hageu vist, en deixeu constància infernemlandera.
    Bona nit!

    M'agrada

    • No et pensis, Joaquim, m’estic començant a preocupar: darrerament em costa molt sortir satisfet d’una funció. De tota manera, repetiré un parell de cops i estaré atent a les teves (doctes) observacions, que tant valoro, com les d’en Colbran i molts altres. Repeteixo, em feu molta enveja.

      M'agrada

  17. Sensacional! Fora de sèrie!
    Potser el millor muntatge que he vist mai en viu (he vist tots els del Liceu des de la reconstrucció, més uns quants abans i a l’estranger…)
    Hiperrespectuós, supercoherent, amb imatges potentíssimes (la primera vegada que es veu un gramòfon -per dir-ne una), que t’enganxa (al menys a mi) des del minut zero, sense cap detall gratuït, amb una lògica interna enlluernadora.
    Jo mai m’havia emocionat tant o durant tant de temps seguit. A nivell musical tots d’acceptable en amunt (d’acord en general amb el que diu la majoria). El Vogt molt millor del que feia pensar el comentari ‘amb veu d’escolanet’.
    Personalment em quedo amb Gurnemanz i lo del Titurel em sembla inenarrable- aconseguir amb aquest paper tan curt impactar de tal manera.

    M'agrada

  18. Joaquim,
    Només dir-te que estic completament d’acord amb el teu análisi, per tant no val la pena se redundant. Només voldrìa afegir dues coses, una que avui m’he emocionat varies vegades, i això ha estat una mica rar en els darrers anys, pot ser exceptuan la Jenufa amb la N. Stemme.. La segona cosa es que la simbologìa d’el final no l’he trobat adequade, ni necessara, per molt que es situi l’acciò en el període históric que es esmantat. Parlar de Parsifal, de la redenciò per l’amor… i això, em sembla incoherent.
    De menor importancia m’ha semblat que la Kundry marxi amb una maleta i que Klingsor i Amfortas facin les paus. Toto el demés, d’acord amb tu, i extraordinari. Per recordar-lo i explicar-lo als nets.
    Salutacions
    Lluis

    M'agrada

  19. Jo vaig anar a la representació del divendres i coincideixo força amb el què heu anat explicant els que ja l’havíeu vist. L’escenografia sorprenent, molt estètica i jo diria que molt cinematogràfica; intentant donar continuïtat a una història, i aconseguit efectes i moments esplèndids. No sé si era el millor ambientar-ho en un hospital – sanatori, però ja vaig decidir fa temps no indagar en els simbolismes i motivacions que empenyen als directors d’escena a a fer el que fan.
    Pel que fa a l’orquestra, francament, no puc entendre ni acceptar que es toqui una obertura tan bonica tan malament; entrades no sincronitzades, desafinacions importants que fan una audició totalment incòmode. Després va millorar, és cert, però un no pot oblidar aquell principi.
    En el meu torn d’abonament em tocava un repartiment diferent del que va presentar-se a l’estrena, però el repartiment final no era ni el que estava anunciar. Va acabar en un repartiment “sorpresa”.
    Christopher Ventris va estar molt bé; Evelyn Herlitzius magnífica, Eric Halfvarson no em va agradar gaire, irregular, poc emotiu; Egils Silins molt fluix.
    En definitiva, un Parsifal de gran nivell; tant, que ja he mirat el calendari per a repetir algun altre cop.

    M'agrada

  20. Senzillament: impressionant!

    Vaig plorar al primer acte amb les dues escenes del cor d’homes i la música d’en Wagner entrant per la meva pell directament al meu cor.

    Genial posada en escena plena de detalls integrats amb la música.

    Im pre ssio nant!!!
    Gràcies Liceu!

    M'agrada

  21. Muy de acuerdo con todos. EXTRAORDINARIO es montaje de Claus Guth, lleno de inteligencia y con un dominio escénico poco reconocible hoy en día en lo que estamos habituados a ver. Sólo por ello ya vale la pena verlo mil veces más. Guth debe ser, sin duda, de lo mejorcito que hay ahora mismo en Europa, no creo que haya mucha gente que le haga sombra. Los cantantes y el coro muy bien dirigidos, todo ello dramatúrgicamente con múltiples capas de lectura que hacian de todo una obra maestra perfectamente coordinada con la música. Mejor no se puede hacer. Herlitizius magnífica, Halfvarson muy correcto y Ventris apuradillo a mi parecer. Que se repita!

    M'agrada

  22. ¡Magnífico, lo encontré magnífico! Tanto que pienso repetir, y eso es mucho porque, normalmente, soy de función única, pero es que hacia tiempo que no disfrutaba tanto.

    ¡BRAVO!

    M'agrada

  23. Ahir nit vaig veure Parsifal. Va ser una nit d’emocions. Per fi altra vegada la música de Wagner em va tornar a posar la pell de gallina i això no em passava, en directe, des de la Tetralogia de de Billy i gran part de la culpa la te el senyor Weigle que és qui ens ha servit a Wagner darrerament.
    En quan al muntatge escènic, impressionant de mitjans, em va deixar un gust entre agre i dolç: el primer acte no em va acabar d’ entrar: el sanatori se’m feia massa evident i no li vaig trobar cap màgia… Musicalment va funcionar molt bé, sobre tot pel gran Gurnemanz de Hanz-Peter Köning, tot i que vaig trobar el cor de veus blanques massa llunyà i això li donava un cert desequilibri al conjunt. El segon acte em va començar a atrapar (parlo de l’escenografia) i em van meravellar Anja Kampe i Vogt.
    Per sort, lo millor quedava pel tercer acte on vaig gaudir com poques vegades i això te mèrit un dilluns de treball passada la mitja nit i després de cinc hores al 5é pis!
    Resumint, que tan de bo cada cop que anem al Liceu ens trobem un espectacle com aquest, on el conjunt vocal no tingui fissures, director i escena estiguin a l’alçada de la meravellosa i sobrenatural música del cant del cigne de Wagner.

    M'agrada

  24. Ayer asistí a la función de Parsifal y en muchos momentos me emocioné.
    Esta producción, discutible, tiene una fuerza conceptual y estética muy potente y eso se agradece después de soportar en muchas ocasiones producciones simplemente estéticas.
    Juntamente con la impresionante producción de Stefan Herheim para Bayreuth, me parecen las dos mejores propuestas en muchos años.
    La de Bieito se pierde en provocaciones esteriles i la de Lenhoff que también se vio en el Liceu, la perdía un segundo acto risible.

    Por lo que respecta a la dirección de Boder, me pareció a momentos, demasiado rápida, pero globalmente muy satisfactoria. La orquesta anduvo a ratos buscándose a si misma, pero en su conjunto me pareció un trabajo de calidad, gracias al cuidado trabajo que hizo Michael Boder con la sección de cuerdas, verdadero sostén de esta magna obra.
    No me gustó nada Vogt, De acuerdo en que se trata de un buen cantante, pero absolutamente incapaz de transmitir y de voz inapropiada para el rol. Pensaba que me gustaría, pero no fue así.
    El resto solidísimo, con la fabulosa Kampe por encima de todos los demás.
    Bien el coro, aunque demasiado lejano en muchos momentos, ya que no se equilibraban las cuerdas, entre el interno y el situado en escena.
    En resumen, una noche magnífica, de lo mejor que he visto y escuchado en el Liceo en los últimos años.

    M'agrada

  25. Retroenllaç: procsilas » Blog Archive » lanza la lanza, lánzala

  26. Ahir vaig veure un altre cop aquest “impressionant” Parsifal, ara amb el repartiment del dia de l’estrena. Cal felicitar al Liceu per donar-nos la possibilitat de veure/escoltar en el mateix Parsifal cantants com Klaus Florian Vogt, Christopher Ventris, Anja Kampe, Evelyn Herlitzius, Hans-Peter König, Eric Halfvarson, Alan Held … un autèntic luxe; jo he gaudit amb un König extraordinari, que omplia l’escenari i el teatre amb la seva preciosa i potent veu; he apreciat un Christopher Ventris magnífic, soc incapaç de decidir si ha estat millor Anja Kampe que Evelyn Herlitzius, les dues han tingut moments espectaculars, tendres, durs, emocionants; ha estat esplèndid l’Amfortas d’Alan Held; hi ha hagut moments molt macos de Klaus Florian Vogt; m’he emocionat amb els cors d’homes del primer i tercer acte, especialment aquest últim … estèticament preciós, cantat magníficament.
    I tot això amb una escenografia que m’ha acompanyat, m’ha guiat per poder ”veure i viure”aquesta òpera d’una forma magnífica, quasi cinematogràfica; amb detalls preciosos; posem solament un parèntesi a l’estona de les noies en flor, poc aconseguit i mal cantat.
    I després d’escoltar l’orquestra aquests dos dies, el resultat final és magnífic també. El primer dia l’obertura em va sonar malament, però el resultat global és per felicitar a músics i director.
    Quina llàstima que hi haguessin tantes butaques buides en una representació tan extraordinària.

    M'agrada

  27. He assisit a la representació del 4 de març i musicalment és un espectable del millor que hem tingut en molt de temps. Els cantants són d’un altíssim nivell, m’ha agradat molt fins i tot en Vogt, que a més a més és molt bon actor. La única nota discordant per a mi ha estat en Klingsor, que quedava totalment tapat per l’orquestra, amb poca projecció. M’ha sorprés que en Joaquim només comentés que l’havia “decebut una mica”, ja que a mi m’ha decebut molt. Però és que revisant el repartiment he vist que avui no cantava el mateix artista de la resta de representacions, en Wegner, sinó en Boaz Daniel.

    Discrepo, però, amb molts de vosaltres respecte el muntatge i escenografia. És cert que la idea de l’escenari rotatoria en molts moments funciona, però a l’ambientació en l’hospital o casa de repós no li veig cap gràcia ni motivació. No em crec que una colla de baldats siguin els guardians del greal! Tampoc no li veig el què als videos, que al 3er acte es fan ja insuportables i fora de lloc. Amb les imatges projectades de finals de la 1a guerra mondial, em deu passar com al tristany que no arribem a copsar el que vol dir l’autor; és clar, que també pot ser que el que vulgui dir no tingui res a veure amb l’òpera, i així, és clar, amb boutades és més difícil.

    M'agrada

  28. Supongo que el no querer desvelarnos las sorpresas a los que todavía no lo habíamos visto, ha evitado un debate sobre la interpretación de la historia, que me pareció delirante. Ni aceptando la lectura pro (o pre) nazi de la historia me cabe en la cabeza un Parsifal militar. ¿El sabio por compasión acaba liderando desde la fuerza ? Incluso estéticamente, una patada en el estómago.

    La suerte es que eso fue casi lo único malo de una noche que no olvidaré mientras pueda. Lo otro malo, para mí, la pésima entrada de la orquesta (que sufrió luego una transformación tan maravillosa como Parsifal con un último acto increíble) la caracterización y actuación de Titurel, que recordaba al viejecillo Dick Van Dyke de Mary Poppins, y Vogt, que fue menguando a medida que Parsifal crecía. Lo mejor, Amfortas, Gurnemanz, Kundry y Wagner.

    M'agrada

    • Vols dir que no tens masses prejudicis? Al cap i a la fi aquests personatges salvadors de pàtries i ànimes, són molt propensos a esdevenir militars i dictadors, és un gir (com el constant de l’escenografia) en una història que ho permet, malgrat els forts condicionants històrics. En lloc està escrit que es pugui “maltractar” a Verdi i a Wagner no.

      M'agrada

      • Si prejuicio es tener una idea formada del personaje de una obra, pues sí, claro. Y cuando éste tiene carga simbólica o es un puro símbolo, me parece aún más inevitable tenerla. Pero no que me impidan entender y aceptar otras lecturas.

        Lo que pasa es que esta me parece tan estridente como gratuita y discordante, no ya con el pensamiento, sino con la propia música de Wagner, que no parece la más adecuada para arropar a uno de esos iluminados que acaban redimiéndonos a tiros. Y el dia que maltraten a Verdi-Shakespeare, por ejemplo, me avisas, que me quejaré lo mismo. ;-)

        Aprovecho para pedir disculpas por ser tan explicito con el final. Estaba convencido de que ya se habían acabado las representaciones.

        M'agrada

        • A trets?, doncs si, és com acostumen a acabar els fonamentalismes religiosos.
          Jo puc entendre que faci mal aquesta interpretació, però a mi no em grinyola gens, m’empipa una mica que es pugui veure així, però pot ser perfectament. En un moment de pèrdua de valors intel·lectuals i socials, la irrupció d’un salvador foll i pur, pot esdevenir un dictador en un tres i no res i tot el que ha viscut abans, aquesta iniciació fermentada en un ambient entre místic i desolador, ho fan possible.

          M'agrada

      • Jo també crec que es possible aquesta evolució del personatge, que no em molesta ni m’empiparia al escenari, perquè es una realitat històricament reiterada com bé dius. Però si el seguidors i el mateix Hitler podrien creure’s que ell era Parsifal, Parsifal no era Hitler. Es aquesta lectura la que no encaixa amb la obra d’en Wagner, amb la que xoca frontalment i resulta així un artefacte teòric, un afegit que es pot entendre però que no lliga.

        Em sembla molt interessant la proposta d’en Guth, fins que comencem amb els canvis de vestuari. Parsifal pot ser un líder ideològic en el nom del que es fan després les bestieses mes grans, però no la bestia, i el paral•lelisme mes clar seria Crist. Imagina’t la resurrecció de un Crist amb uniforme nazi.

        M'agrada

        • Em complau, José Luis, no ser l’única rara avis en desacord amb la visió de Guth, molt coherent dins de la seva proposta, això sí (vull dir que si jo fos un dels que bufen, mai no bufaria el “seu” Parsifal), però no hi combrego gens. Naturalment respecto molt les percepcions oposades, com és el cas d’en Joaquim, amb qui aquest cas -i sense que serveixi de precedent- discrepo.

          M'agrada

        • Crec que el teu desacord ja havia rebut aquí altres recolzaments, i mai es sap… de fet no veig massa convençut a en Joaquim, que entre línees ha dit que això es maltractar a Wagner…. ;-)

          M'agrada

          • Jo estic convençudíssim, no manipulis ;-).
            Entenc que Guth hagi optat per aquest final, ja que és un final molt possible. Tant el foll pur, com el Parsifal vist per Guth, poden ser, tots dos són uns il·luminats.
            De fet el més perillós de tots és diu Richard Wagner, que era encara més il·luminat i per tant el més versionat, el més maltractat no crec.

            M'agrada

  29. Estuve el pasado día 4 con el primer cast y escenicamente estoy con José Luis en cuanto al final que nos pinta Guth : particularmente, me molestó y hasta disgustó la escena final con Kundry alejándose no se a donde con la maleta cual “Mary Poppins” y sobre todo, Parsifal entronizado como el Fuhrer hitleriano, “salvador del grial”. Del resto de esta reggia muy trabajada y con bastantes ideas, me complació más o menos .

    En cuanto al cast vocal y musical ,todo muy correcto ( especialmente König pese a que acabó cansado vocalmente y sobre todo pese a su corto papel., el impresionante Titurel que resultó el Bajo croata); Kempe muy expresiva aunque con algún agudo demasiado tirante y KFV que canta con su buena línea y clase habitual , no es el tipo de tenor que me gusta para Parsifal que para mi, requiere una voz de mayor peso y menos liriquita ( al lado del Domingo incluso ya veterano que lo cantó hace 5 años en el Liceu y luego en Berlín con Meier, KFV parece un 2º división )
    Espero con ciertas ganas repetir mañana jueves y especialmente, escuchar a Ventris y Herlitzius

    M'agrada

    • Alex, recorda que a l’últim Parsifal abans d’aquest, Kundry marxava al darrere de Parsifal, això si, sense maleta.
      A mi m’agrada més aquesta versió, òbviament Kundry, l’única que trepitja de peus a terra, davant del pervindre d’esdevenir Eva Braun, agafa la maleta i marxa. Ben fet! jo faria el mateix i tenint un Parsifal escolanet de sonoritats eunocoides, encara més.

      M'agrada

  30. Bé, potser per aquestes crítiques fantàstiques que tothom n’està fent n’esperava molt més del Parsifal d’ahir per la nit.

    Hans-Peter König i Anja Kampe van ser els cantants que més van agradar-me, estic d’acord amb que Klingsor podria haver estat molt més plaent. El que si és que, sentint-ho molt, no em va agradar gens el Parsifal de Vogt. Simplement no em va semblar la veu adequada per al tipus de rol. No li vaig trobar res d’heroic, vaja. A part que em va semblar totalment inexpressiu, vocalment parlant.

    Em va faltar quelcom de místic en la direcció de Boder, i la orquestra no va sonar especialment bé. Amb Pons ha sonat millor en produccions recents.

    Em quedo amb ganes de tornar-hi per a fer una segona valoració.

    M'agrada

  31. Jo vaig anar a la funció del dia 4 i he quedat uns dies tocat musicalment parlant, sobretot per un tercer acte sublim………….
    Només m’ha decebut la producció, com em temia i no vaig aconseguir quadrar la música amb l’escena dels actes primer i tercer. En el segon encara.
    Però tant l’orquestra com els cantants van aconseguir emocionar-me.
    I dissabte repetiré a la funció final: si hi ha emocions, aprofitem-ho, no?
    Salut a tots!

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Canvia )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Canvia )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Canvia )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Canvia )

Connecting to %s