• RECLAMS VARIS

    IMPORTANT:

    SI TENS ALGUN PROBLEMA AMB LA BAIXADA D'ARXIUS D'ÀUDIO O VÍDEO, DE QUALSEVOL APUNT, NO DUBTIS A ESCRIURE'M A:

    *
    TUTORIAL PER BAIXAR ARXIUS
    Si teniu problemes amb la descàrrega, unió i descompressió d'arxius, us recomano prémer la imatge del HELP que teniu a sota i descarregar el tutorial que us he preparat, pas a pas per fer-ho de manera correcta.

    ==========================================

    *

  • TRADUCTOR

    traducirEste blog traducido al castellano
    traslateThis blog translated in English
    traslateDiesen Blog ins Deutsche übersetzt
    traslatece blog traduit en français

  • L’AGENDA

    Prem sobre la foto del Liceu i aniràs a la seva pàgina web
    .

    .
    Prem sobre la foto del Palau de la Música Catalana i aniràs a la seva pàgina web.
    .

    .
    Prem la foto de la sala Pau Casals de l'Auditori de Barcelona i aniràs a la seva pàgina web
    .

    =====================================
    AUDITORI AXA DE L'ILLA DIAGONAL
    =====================================

    =====================================
    CONCERTS NEU ARTS :NOVES MÚSIQUES
    =====================================

    ======================================
    OFF BARCELONA
    =======================================

    PROPERES ACTIVITATS PROGRAMADES PER
    JJ.MM DE SABADELL:

    *
    Temporada de Cambra 2013-14
    Teatre Principal
    C/. Sant Pau, 6 - Sabadell

    =======================================
    ÒPERA AL CINEMA
    =======================================

    LA TEMPORADA 2013/2014 DEL MET AL CINEMA
     *
     
    Cosi fan tutte (Mozart) .- 26 abril 2014
    Director musical: James Levine; Phillips, Leonard, de Niese, Polenzani, Pogossov, Muraro. Director de escena: Lesley Koenig.
     
    La Cenerentola (Rossini) .-  10 maig 2014
    Director musical: FabioLuisi; DiDonato, Flórez, Spagnoli, Corbelli, Pisaroni. Director de escena: Cesare Lievi.

    =======================================

    =======================================

  • EL DISC DEL MES


    *
    AQUEST MES:
    PAU CASALS INTEGRAL DE L'OBRA PER A PIANO, vol 1

    JORDI CAMELL, piano
    * Prélude (1946)
    COLUMNA MÚSICA

  • IN FERNEM LAND AL MÓN

  • FINS AQUEST MOMENT A IN FERNEM LAND

    • 2,935,615 visites
  • Licencia de Creative Commons
    Este obra está bajo una licencia de Creative Commons Reconocimiento-NoComercial 3.0 España. * IBSN: Internet Blog Serial Number 00-27-04-1983 * PageRank Bitacoras.com ===============================

    =============================== Des de In Fernem Land no em puc fer responsable de totes les opinions o comentaris que deixin persones alienes al blog. Desitjaria que tothom s'expressés en completa llibertat, però també m'agradaria que en la mesura del possible, no s'utilitzés un llenguatge ofensiu o groller. In Fernem Land té la voluntat de ser un lloc plural. on puguin conviure totes les opinions possibles, sempre que siguin respectuoses i tolerants amb la resta de les idees i les persones que s'expressen. Però en qualsevol cas, em reservo el dret de restringir la publicació d'aquells comentaris que atemptin contra aquesta llibertat i tolerància que m'agradaria que imperés Si algú volgués utilitzar de manera íntegra o parcial, algun dels continguts d'aquest blog, m'agradaria que m'ho fes saber. Per contactar-me:

    * * Joaquim

LICEU: ROLANDO VILLAZÓN


El fenomen Villazón continua viu i ben viu, qui no ho vulgui acceptar és que té greu problemes per analitzar la realitat, Rolando Villazón és un d’aquells fenòmens que surten de tant en tant i que fan créixer al seu voltant l’entusiasme i diria que l’optimisme desbordant que ell mateix desprèn. No és cap rol fingit, és ell, franc i així ho mostra, quan canta, quan saluda i quan viu. És com un nen satisfet de la joguina que Déu li ha donat i que sap que amb ella fa feliços a la immensa majoria de les persones que embadalides, es deixen seduir per la comunicativitat d’aquest artista irrepetible, que ha passat per moments crítics que han deixat serioses marques a la veu.

L’expectació era màxima, el Liceu ple fins l’última butaca, tot exhaurit des de feia molts i molts dies, quasi d’ençà que es va posar les entrades a la venda. Tan sols quedava comprovar com havia quedat la veu després de la intervenció quirúrgica que el va apartar dels escenaris i si era cert o no, que havia perdut facultats o si estava com abans o millor, com també havia escoltat i llegit.

El programa escollit era una mica desconcertant. La primera part tota dedicada a Mozart, amb dues àries d’òpera i dues de concert alternades per les obertures de rigor i a la segona part, Donizetti, Verdi i Cilea, més les previsibles propines apoteòsiques.

De fet, que seria una apoteosi ho sabíem des de un bon inici, faltava veure si l’apoteosi tindria fonament o no.

Per megafonia s’ens informà d’una cosa que m’havien comunicat cinc minuts abans, però diguem que la versió oficial diferia bastant de la real. El director prèviament anunciat Michael Hofstetter havia patit una indisposició sobtada i serà substituït per Gueràssim Voronkov, el mestre assistent a la direcció musical del Liceu, i a qui li toca treure les castanyes del foc quan tot no va com hauria d’anar.

Acceptant la sobtada indisposició com aquell que accepta el pop com animal de companyia, li perdonarem al mestre Voronkov el resultat dubtós d’algunes intervencions de l’orquestra i deixarem per acceptable la globalitat. Tenim el que tenim i amb la manca d’assajos i les tensions internes, encara més.

Després d’una poc rellevant obertura de Le Nozze di Figaro va sortir Villazón que va estar rebut amb una tancada i intensa ovació, per cantar “Voi che fausti ognor donato”, l’ària de Il re pastore KV 508.

La veu de Villazón s’ha empetitit, mai havia tingut un volum gran, però si suficient, ara sona poc i el so és més enfosquit i té menys brillantor, la veu quan passa la zona central, en la tan anomenada zona del passatge s’estrangula i ara l’agut li queda una mica caprí i situat masses vegades al clatell.

Per contra, ha treballat exhaustivament les agilitats i les coloratures, així com la respiració, fent frases llarguíssimes, ornamentades amb les corresponents coloratures de manera brillant, denotant un esforç d’adequació a l’estil i fent gala d’un legato més que notable, però per cantar Mozart no ni ha prou amb això.

Villazón no és un baritenor i en la primera part semblava que ens volgués demostrar el contrari, exagerant i enfosquint la zona central. Fent-ho aconsegueix donar una impressió equivocada de la seva veu, però els greus no li sonaven i quan havia de passar a l’agut, canviava el color i l’emissió. No té prou tècnica com per oferir a tota la columna sonora una homogeneïtat i en Mozart això queda barroer, ja que la veu no flueix amb la transparència i la claredat que és desitjable, ja sigui en el cant, com en els instruments solistes o les orquestres. Mozart sempre ha estat la constatació de la transparència musical, la prova del cotó i Villazón, malgrat els lloables intents, no em va convèncer gens.

Va estar molt sobri amb els sempre incisius recitatius, que diu amb una excessiva vehemència, més pròpia de períodes més romàntics, però que tenen el seu efecte en un públic més receptiu a aquestes expressions fogoses, que al classicisme mozartià.

Si en la decebedora ària d’entrada em va preocupar a “Il mio tesoro” em va decebre. Potser allà esperava quelcom més de recreació etèria, ja que durant tot el recital, Villazón ens va cantar en una mezza voce, que més que un recurs de qualitat, em va semblar una solució per amagar en certa manera, aquesta pèrdua de volum i projecció. Sempre va saber recollir la veu i ara juga molt bé aquesta carta, però n’abusa i mira per on, on creia que ens regalaria una demostració de legato i de sons bellament flotants, s’ho va passar una mica corre-cuita com aquell qui no vol la cosa.

Després de l’obertura de La clemenza di Tito, d’unes àries de concert “Va, dal furor portata” KV 21 i “Misero! Osogno…Aura, che intorno spiri”, KV 431.

Molt millor la primera que l’ultima, molt més difícil i resolta amb prou feines. No m’agrada el Mozart de Villazón, ni em tranquil·litza, ni em sedueix, ni molt menys m’emociona, una de les armes del tenor mexicà, però que amb el geni de Salzburg hauria de jugar amb uns altres codis. En el cant del tenor mexicà no hi ha virtuosisme, hi han altres coses, però aquella sonoritat que enlluerna per la claredat i l’agilitat fàcil, no existeix, el seu Mozart sona fingit, entubat, presoner d’una sonoritat fosca i d’una tècnica poc espontània, molt millor executat del que em pensava, però deficient

Em quedava el gran dubte de com feria front al repertori belcantista i romàntic de la segona part, amb les característiques vocals d’ara.

La segona part s’iniciava amb una de les àries més belles escrites per Donizetti, “Angelo casto e bel”, l’ària d’Il duca d’Alba. Fraseig intens, dit amb elegància i sentiment, allò era tot un altre cosa i tot i que la veu no fluïa lliure, al menys si que ho feia amb el sentiment que és propici en aquest repertori, i aquell cos encotillat pel rigor  mozartià, es va alliberar en les frases prèvies a la inspirada melodia. El pas per la zona aguda tan sols apuntat, però Villazón va demostrar elegància i sentiment, amb aquestes mitges veus i pianos, que tan s’agraeixen en el belcanto. Es feia evident la complicitat de Voronkov, fent sonar als musics de l’orquestra del Liceu, a mig gas.

L’Intermezzo de Cavalleria Rusticana, denotava una manca d’originalitat evident i un aprofitament de les partitures descarat, però ens va donar pas a dues àries de Maurizio d’Adriana Lecouvreur de Cilea, les bellissimes “La dolcissima effigie” i “L’anima ho stanca”, ambdues cantades de manera belcantista, amb una prudència extrema alhora d’atacar els aguts, però de manera intensament efectiva i elegantment cantades, com ha de ser aquest personatge verista amb perruca. Villazón sap extreure en aquest repertori les seves millors armes, tot i que els mitjans hagin canviat, però la manera d’arribar al públic segueix inalterable, directa al cor i això agradi o no, és infal·lible. Mozart necessita altres coses per arribar, però amb Donizetti, Cilea o el Verdi que ens arribaria després de la inefable obertura de La Forza del Destino, on Voronkov va deixar als musics que s’esplaiessin de tanta contenció volumètrica, Villazón va acabar oficialment el concert amb “Quando le sere al placido” l’ària precedida del recitatiu de Luisa Miller.

És obvi, pel que vàrem escoltar ahir al Liceu, que si Villazón ha de cantar òperes senceres, ho passarà malament, potser més el públic que ell, ja que l’orquestra el taparà tot sovint i no crec que tingui tanta sort en tots els teatres, de poder trobar un director capaç de regular-li el volum a cada moment. El podran tapar els companys o en els concertants ho tindrà difícil per projectar-se degudament, però en un recital o en el disc, la seva interpretació del recitatiu i l’ària del Rodolfo de Luisa Miller és agraïda, sincera, efusiva, intensa, bella i és clar, arriba i agrada, què dic agrada? entusiasma.

Villazón té carisma per donar i vendre. Molts cantants tècnicament millors que ell però sense aquest regal diví, com la Belén Esteban per la seva filla, matarien per tenir-lo i és que veure com un teatre s’ensorra davant d’un artista, t’agradi o no, és quelcom emocionant.

Alguns (es) li perdonen tot, els Schumann massacrat, el Handel aproximatiu o el Mozart de la primera part i altres no li perdonen res i es tanquen en banda, sense ni tan sols reconèixer-li aquesta capacitat innata de comunicar emocions cantant, a la seva manera, és clar, però emocionant per sobre de la perfecta execució de les exigències marcades a la partitura.

Villazón no és un producte prefabricat, fruit de les multinacionals, ans el contrari, elles àvides d’artistes com ell, s’han aprofitat d’aquesta generositat desbordada per exprimir-lo fins les actuals condicions. Ja veurem com acabarà i com podrà fer front a un futur incert però possible, tot depèn d’ell i de la capacitat d’adaptar-se a les circumstancies.

L’artista roman com sempre, el seu públic també, caldrà veure com pot evolucionar la veu, el repertori i les actuacions futures. Un concert com el d’ahir és una catarsi que pot ajudar a millorar molt a un cantant, però també el pot enganyar i fer-li creure el que no acaba de ser.

A l’emoció explosiva en forma d’aplaudiments i bravos incessants, Villazón ha respòs amb tres propines de traca i mocador. “La furtiva lacrima“, ària fetitxe al Liceu, que ha fet recórrer més d’una lacrima per les galtes de la sala, tot i que bastant allunyada d’aquelles glorioses versions del seu debut al 2005. La romança (per a baríton) de la zarzuela de Soutullo i Vert, La del soto del parral, ” Ya las horas felices…Quiero desterrar de mi pecho el temor”, on no m’ha agradat gens, senzillament perquè anava forçat de tessitura i l’orquestra l’ha tapat en els moments claus, i no pas pel volum exagerat i finalment l’esperada “Rosó” de la sarsuela Pel teu amor de Miquel Poal Aragall i Josep Ribas, que ja va motivar la catarsi en el darrer recital i que un cop més ha fet esclatar l’emoció autòctona de la barretina i Les aromes de Montserrat. La romança és entranyable i ell encara la fa més.

Villazón ho sap dir, ho sap cantar i ho sap expressar de manera magnífica i en aquest terreny, malgrat les seves limitacions, continua sent un fora de serie.

Tota la resta de la seva extravertida personalitat, és un afegitó que en un altre esdevindria insuportable i que en ell esdevé quelcom infinitament entranyable. Aquelles mans al cor, aquelles agenollades i cops de ma al terra, aquell apropar-se a les senyores per donar una flor, les mans o endur-se’n una a una i de bracet a les senyores de l’orquestra, per dir-nos que allò s’ha acabat, forma part de la seva personalitat

Al sortir, les cares d’il·luminada  satisfacció de la immensa majoria del abarrotat Liceu, ho deien quasi tot.

La providència ha volgut que coincidíssim prenent una cervesa, taula per taula, el responsable d’un molt bon acompanyament al fagot en una de les àries de Mozart i en la Furtiva. Ha estat un plaer saludar, conèixer i felicitar al Bernardo.

About these ads

61 Respostes

  1. Ha sigut curt però, hi hauran més moments. Un plaer coneixer-te, igualment.

    Del record que en tenia del Manon, tens raó que l´he trobat amb un volum inferior. Creia que es reservaba per al concert però no. Inclús pensaba que eren ploblemes de l´acústica, que és realment horrible per a recitals i simfónics. Tot i així, per mi, te un talent únic i com a persona…ja ho heu vist.

    Lo dels canvis a última hora….no anem bé. No pots gaudir del treball, pateixes molt perquè pot passar quelcom. Aquestes coses fan meditar, almenys a mi, perquè sempre m´agrada tornar dient que s´ha fet un bon treball.

    De totes formes, em fa la impresió que el públic no s´ho ha passat malament ;-)

    • NoBernardo, el públic, el seu públic s’ho passa de conya.
      Lo de l’orquestra no crec que sigui el lloc per tractar-ho. Encara prendríem mal. ;-) ;-) ;-)

      • No,no,no…jajaja!..com està, està bé!…ja hi hauran moltes ocasions per parlar-ne. Però, coincidim.
        Ara queda la Diana Damrau amb Pons…segur que serà diferent :-)

  2. Joaquim ho sento, per a mi ha estat una tarda penosa. Poca veu i totalment ofegada i limitada. Amb el carisma o aquest carisma, poques funcions li veurem, recitals o concerts com aquest, amb pocs si bemoŀŀs i molts recursos exagerats de temps pretérits, segur que si i molts CDs. de tangos i sardanes si fa falta

  3. ja t’he dit al teatre, i ho faig constar, que li he trobat la veu canviada per pitjor: fosca, inferior de volum, amb tremolors innecesaris, passatges escanyats etc.. He tingut la impressió, de vegades, que cantava amb sordina. A més a més, la primera part mozartiana no li convenia gens. Villazón no té la veu adequada pel geni de Salzburg i no sembla copsar el so que identifica el gran compositor. Amb les àries italianes se n’ha sortit més bé però he acabat de confirmar que ja no és el que era. La veu ha perdut empenta i vernís. No m’agraden els mals auguris i tan de bo m’erri però no el veig per cantar dignament una òpera completa.
    Segueix encantador com sempre. Que tingui molta sort. Jo crec que la necessita.
    Salutacions, amics!

    • Mira Olympia, a aquestes alçades de la carrera de Villazón, jo crec que hem de deixar que faci el que li sembli i deixar que la gent ho gaudeixi fins que duri. Pretendre convertir-lo en quelcom que no és, no pot ser bo, sobretot per ell.
      Podríem dir allò tan català de tal farà, tal trobarà.
      Tu creus que després de lo de diumenge, a aquest home se li pot passar pel cap cantar d’un altre manera?

  4. A lo mejor nos hipnotizó, porque yo vi al Liceu de pie aplaudiendo con fervor durante más de 20 minutos.
    Por mi parte, disfruté lo que no está escrito!

  5. Me lo temía.
    ¿Qué agenda tiene para los próximos meses?
    Según su web
    London, ROH Werther en Mayo
    Zurich, Opernhaus, Il re pastore, en Julio
    Baden-Baden Don Giovanni, en Julio.

    ¿Es prudencia?

  6. Ximo/Joaquim, ben trobat de nou.
    T’aclareixo coses: 1) Gueràssim Voronkov va poder assajar poquíssim. Dissabte al vespre estava tocant, amb la resta dels membres integrants del Quartet Glinka, la versió integral de “Les set darreres paraules de Crist” de Haydn a El Monegal, al municipi de Guixers (Solsonès). L’espectacle es va acabar a quarts d’onze. Després de sopar, el mestre Voronkov va baixar a Barcelona per estara punt per al concert. És lògic que es limités a salvar les naus… 2) Hofstetter no estava indisposat: Villazón no el va voler i van haver de buscar, un altre director. I en “Guera” va haver de treure les castanyes del foc (“Guera” dixit). Com que jo era encara al Solsonès, no puc parlar de resultats, de manera que m’estalvio comentaris crítics al respecte.
    Salut!
    Jaume

    • Benvolgut Jaume, em pots dir Joaquim, el Ximo blocaire ja va quedar definitivament enterrat. Gràcies per comentar i aclarir el tema de la sobtada indisposició del mestre inicialment previst.
      Cinc minuts abans d’entrar al Liceu, algú amb molta responsabilitat i coneixement de causa m’ho va explicar, però no em va semblar prudent dir-ho, sobretot si no podia citar la font i no és que em digués que no ho podia fer, és que a mi em va semblar millor deixar dit entre línies, que no existia la suposada indisposició.
      Malgrat aquest canviament diguem que intolerable, l’orquestra necessita millorar, ja que segons el meu entendre a la Cavalleria i Pagliacci, suposo que suficientment assajades, la cosa no acaba d’anar com a tots ens agradaria.
      El mestre Pons té molta feina a fer.

  7. No voy a entrar en polémicas… cada uno con sus gustos…. De todas formas en mí opinión, su Furtiva Lacrima y Rosó,…… de chillar de placer.
    También curioso el mayoritario y excitado publico femenino… Cosa que no critico, pues si el Jonás hubiera venido…no os cuento….

    Saludos a todos/as y felicidades a los Villazonistas, por tener la inmensa suerte de poder disfrutar con un gran Ronaldo Villazón.

  8. Salvando las evidentes distancias, creo que he coincidido con tu estupenda crónica y crítica. En la segunda parte me lo pasé muy bien, y en los bises y la despedida fue un espectáculo aunque sólo me gustó de verdad la Furtiva Lagrima.

  9. Rolando Villazón es un fenómeno verdaderamente digno de estudio. Es un cantante al que actualmente se le valora más por su innegable faceta humana que por sus condiciones vocales.

    Otro cantante en su estado vocal actual probablemente solo hubiera sido tibiamente ovacionado. El ha conseguido un sonado éxito. Es innegable que posee un carisma de buena persona que predispone a permitírselo todo: engolamientos, entubamientos, agudos estrangulados u omitidos, graves forzados y feos, volumen escaso, etc. Sin embargo es cierto que ha trabajado mucho la coloratura y que dispone de un fiato respetable, pero a mi entender (aparte del Mozart que es mejor olvidar) canta el verismo como bel canto y al revés.

    La verdad si -como dice Carlos R.- tiene que cantar “Il re pastore” y “Don Giovanni” próximamente, yo no le veo en condiciones de asumir una ópera completa, quizás me equivoque.

    Indudablemente del Nemorino de hace 6 años queda muy poco y la prueba contundente fue “Una furtiva lagrima” que ofreció como primer bis, muy alejada de aquella con la que nos maravilló entonces.

    Estuve muy contento de que tuviera el éxito que ayer tuvo pero yo no me entusiasmé en ningún momento. Desde luego, a pesar de los pesares, lo encontré mejor de lo que esperaba, pero así y todo
    no acabó de convencerme. A mi modo de ver cantó verismo como bel canto y viceversa.

    Le tengo que agradecer que incluyera dos fragmentos de zarzuela, género vetado en el Liceu, pese a la desastrosa “Doña Francisquita” del año pasado. No es buen cantante de zarzuela y fue una equivocación muy grande cantar un fragmento para barítono dramático (“La del Soto del Parral”) con su voz de tenor lírico, le aconseje quien lo haga. Para su voz actual, con dominio de medias voces y pianos, el fragmento que hubiera tenido que escoger es “Flor roja” de “Los gavilanes”. No obstante lo que más me gustó de todo el concierto fue “Rosó”, cantada en buen catalán y con su cordial entrega, marca de la casa. Porque es innegable que siempre se entrega al máximo y ayer volcó al público todo lo que dispone de su voz actual.

  10. La veu no té la mateixa projecció que tenia abans.Tant de bo que es recuperi del tot en el futur.Malgrat aixó hem de dir que Rolando Villazón és un cas insòlit a l’historia de l’Òpera.No crec que hi haigi cap tenor que ademés de cantar Verdi,Puccini ,Cilea tingui aquesta facilitat a la coloratura que a mí hem va deixar bocabadat.La seva adaptació als diferents estils demostra segons el meu entendre una inteligencia musical fora de serie.En el aspecte musical el fiato continua sent llarguíssim,el fraseig sempre busca el sentit de les paraules(un exemple a seguir), el gust musical exquisit i en la vessant interpretativa no hi ha a l’actualitat cap comunicador que li faigi ombra. .Davant de tot aixó hem sorpren enormement l’opinió dels seus detractors que diuen que no sap cantar.En Rolando está clar que té a nivell de facultats les seves limitacions pero les seves actuacions em fan dir que és exactament així com s’hauria de cantar i interpretar.

  11. Me pasé buena parte del concierto pensando que en un concurso de canto medianamente decente un cantante que cantara como lo hizo ayer Villazón no habría pasado a la siguiente fase del concurso. Le reconozco carisma escénico y personal, virtudes de actor de las que carecen otros cantantes y una simpatía personal que se agradece y que enamora. Pero, dicho esto, me voy a permitir ser malo y preguntarme en voz alta: ¿ Para triunfar en el Liceo basta con hacer una declaración de amor a la cuatribarrada y de devoción a la virgen negra local? Perdónenme ustedes la maldad.

    • Ojo, que este Emilio, no soy yo…..
      Yo soy el Emilio-Bcn de toda la vida…….
      A éste le va a caer una……..
      Saludos….

      • Efectivamente no soy Emilio-Bcn de toda la vida, aunque sea Emilio de más de sesenta años de vida y viva buena parte del año en Bcn. Acepto la penitencia que me fuere impuesta por mi post. En la medida de lo que me sea posible tendré contrición de mis pecados y no hace falta que los diga al confesor pues ya están publicados. Saludos.

        • Que religioso……..
          Que conste que yo soy ateo… el Emilio-Bcn….
          Vale…. ya no sigo…. no vaya a ser que reciba… sin quererlo..
          me voy….
          Adios
          Ufff

      • Aquí Emilio de tota la vida (l’altre també) no li cau res a ningú, ja ho veus.

    • No, no hace ninguna falta lucir catalanidad, referentes de lo contrario también hay. Para triunfar en el Liceu hace falta ponerse al público en el bolsillo. Muchos lo han hecho con magisterio artístico, otros con otro tipo de artimañas, pero básicamente un pelagatos no triunfa y eso lo sabemos todos.
      Las catarsis como las de ayer son fruto de muchos factores, però si al final te cantan la Rosó de aquella manera, lo normal es que haya orgasmos generalizados, la ópera ya lo tiene eso, en cambio en un magistral concierto de lied y o en uno de un grupo de cámara, no tanto, aunque se puede llegar a disfrutar mucho más que ayer.
      Es obvio que el concierto de ayer fue triunfal, los larguísimos minutos de aplausos finales lo acreditan. Eso es un triunfo a toda regla, lo otro y que seguro que estamos de acuerdo, son los resultados artísticos y ahí yo no voy a ser quien diga que lo vivido y escuchado ayer en el teatro fuese la repera, el no va más, el resurgir del gran tenor o el concierto del mes, del año, o del siglo, imposible, no lo fue, pero como el de ayer hemos vivido funciones de ópera, conciertos y recitales de discutible mérito artístico e incuestionable triunfo popular. Eso también vale, eso también crea afición, eso también crea negocio, llena el teatro y provoca una euforia colectiva y generalizada, que en tiempos de crisis, incluso artística, no viene nada mal para levantar ánimos, claro que habrá quien la alegría ajena le produzca una cierta desazón.

  12. Des de que el vaig escoltar en directe per la Radio i després en diverses gravacions ,em va encantar la seva coloratura i el bon gust i musicalitat de la veu, m’hagués agradat poguer anar al Liceu per escoltar-lo ,en viu, com ha de ser, però davant els vostres comentaris potser millor ha estat aix´, no soporto el patir escoltant una veu, però quina llástima no?

    • Glòria, el Liceu se puso en pie ovacionando a Rolando Villazón durante más de 15 minutos al finalizar el concierto, según algunos dicen aquí porque lo amamos como persona (?), de manera ciega ( o más bien, sorda). No sé cuántas localidades tiene el Liceu (¿2000?), Quim sabrá. Algunos de estos comentarios no reflejan lo que vivimos ayer: fue un éxito apoteósico y una tarde inolvidable para (casi) todos.
      Me sorprende leer lo que leo, porque estas 20 o 30 personas que escriben y tal vez todavía escriban sus feroces críticas aquí se me perdieron en el mar-océano de los que le gritaban ¡Bravo! y le aplaudían en pie…

      • No veig jo que siguiin “feroces críticas”, ans al contrari, molt afectuoses i fonamentades, sense voler fer mal quan, pel que sembla, podrien fer-ho. Tothom que ha escrit coincideix que el noi té alguna cosa especial i que no canta com fa uns anys, i això és innegable, i que se l’estima i se li aplaudeix. Ara bé, el que una majoria de públic ovacioni no vol dir que el resultat estigui d’acord amb les ovacions, necessàriament: si no, mira el cas Gruberova. Sempre se sentiran més els que criden Bravo que els que, respectuosament, no aplaudeixen tant o no aplaudeixen, però això no vol dir que siguin pocs. Jo, personalment, penso que és bon nano, que ha cantat coses molt boniques, que té una flexibilitat innata per cantar, però que està pagant (i continuarà pagant-las) decisions incorrectes i ja ha donat el que podia donar. Que va ser un recital “prudent” en la selecció, breu (molt breu) i amb pocs riscos, i encara i així, no va acabar de triar bé. Que, a banda, per qui és, et pugui fer sentir una vetllada agradable i perdonar-li el que no perdonaràs a d’altres, millor, però l’afecte no ha de fer perdre l’objectivitat ni menystenir aquells que, simplement, no gaudiren el mateix perquè no tingueren prou o perquè, simplement, patien per l’estat vocal del mexicà. Que algú digui que el millor que li va sortir sigui Rosó no deixa de ser significatiu.

        • I millor no es pot dir. Llevat de que em va agradar força mes amb Donizetti que amb el Rosó, m’has estalviat el comentari que pensava fer. No tot es o caixa o faixa.

      • Estimada Gabriela, l’amic Bocachete ha parlat, sense saber-ho, amb boca meva. Jo no en trobo cap de ferotge, però hauràs de compartir amb mi que és possible, ni que sigui en una llunyana hipòtesi, que hi hagi algú que pugui trobar que allò escoltat al diumenge és millorable, fins i tot si tan sols ens centrem en els estàndards villazonistes.

  13. Primer de tot, m’alegro molt d’haver-te saludat ahir en un brevíssim moment durant el descans. A veure si un altre dia podem parlar una estoneta.
    Pel que fa al recital només dir que coincideixo absolutament amb el que ha comentat Colbran. Vocalment el tenor està en un estat molt allunyat del que era fa cinc anys, el vaig trobar molt disminuit, sense projectar la veu, engolat, entubat, i poc fluid. Només als bisos em va recordar una mica al Villazón de cant natural i desfermat, però només una mica.
    Per altra part, em sembla molt preocupant que un senyor que no arriba als 40 anys triomfi en un recital en base a l’adoració i el carinyo que genera en el públic, i no pels mèrits de la seva actuació. Això és normal per una diva a prop dels 60.

  14. Joaquim,
    Coincidim, tal i com vam comentar ahir en el entreacte, en que la primera part no em va agradar massa i que n’esperava molt més en la segona. Jo crec que la segona part va ser molt bona i la facilitat que te RV per ficar-se al públic a la butxaca va fer la resta. Hi ha cantants que abans de cantar ja se sap que triomfaran per poc be que ho facin, i ahir RV ho va saber fer bé, independentment que no estigui al nivell vocal de fa uns anys.
    Una abraçada

    • Diumenge i sempre Josep, en Villazón sap posar-se el públic a la butxaca, sobretot cantant. Altre cosa és si agrada o no com ho fa, però és sobretot cantant que es guanya al public.
      Perquè en Mozart no va aixecar la mateixa eufòria?, està més clar i transparent que l’aigua dels rierols pirinencs.

  15. No vaig poder anar al Liceu a escoltar Rolando Villazón. A les notícies de TV3 han passat un petit fragment i la veritat és que s’entrega tant i tant que m’ha fet patir una mica.
    És impactant Joaquím la teva l’explicació de com creus que se li ha modificat la veu.
    Cordialment,

    • Branca a mi em fa patir quan canta allò que no li va o quan treu el verisme en mig del classicisme.
      Hi ha qui li perdona tot, jo no.

  16. Nada podemos añadir a lo que dices. Solamente que para nosotros, completamente profanos, la música va ligada a los sentimientos y de estos en la segunda parte hubieron grandes dosis, para rematar en la furtiva lágrima y acabar en Rosó.
    También observamos como todos los miembros de la orquesta le aplaudieron largamente, algunos con las manos, algo que no se suele ver.
    Disfrutamos muchisimo en la segunda parte del concierto y ojalá pudiesemos vivir muchas tardes como la ayer en el Liceu

    • Si posem els sentiments per endavant, és normal que que es produeixi el que es va produir diumenge, ell és tot sentiment.
      Gràcies per deixa la vostre valuosa opinió

  17. algú va anar al concert de l’any 2008?
    jo hi vaig ser-hi…en Joaquim també..
    algú se’n recorda per poder fer la comparació?
    jo no he pogut anar ahir..

  18. estimado colbran
    tienes toda la razón del mundo.. aunque el pianista estuvo esplendido¡ en aquel concierto el pobre se tuvo que retirar un par de veces a aclararse la voz. en los lieds.. y así y todo la gente le adora..a mi el carisma me conquistó.. ( sugestion colectiva ) y desde luego la ovación fue de gala y larguiiisima…me hubiera gustado mucho estar ayer¡¡
    me habria quitado la espinita aunque solo fuera en parte..

  19. Ja ho vaig dir referit-me a l’Edita Gruberova que l’amor incondicional moltes vegades no és objetiu (parlo també per mi mateixa). No vull ser negativa però penso que el Rolando Villazón ja no recuperarà la veu que tenia. Em va fer patir una mica. Això si, té un carisma que no es pot explicar. S’ha de veure. Va ser impressionant. No vaig tenir la sort de sentir-lo cantar en L’elisirr d’amore. Quan va interpretar la Manon (hi vaig anar dues vegades) ja no estava bé i li van començar els problemes. Va cancel.lar totes les actuacions i quan va oferir el recital al Liceu tot just acabava de reincorporar-se. Penso que el va fer perque era al nostre teatre. Poc després va haver-se d’operar.
    Em va agradar assistir al concert d’ahir perque va ser tot un espectable i com a dit alguna persona en aquest blog aquest tipus de “catarsis” van bé en aquest temps tan difícils i depriments.

    • És difícil saber-ho, però jo també penso que allò del 2005 s’ha perdut definitivament. Llei de vida, de vida intensa, on l’entrega és total i els resultats a la vista estan.

  20. Aiii…doncs mireu, jo vaig disfrutar moltissim!! ;-)
    Tant de bo tornés aviat!
    Gràcies Joaquim per la teva crónica.

  21. No em va agradar amb Mozart i amb Cilea, i em va agradar molt en “Una furtiva lacrima” i “Angelo bel casto” de Donizetti i en una de les àries de Verdi (amb recitatiu) que més m’entusiamen: “Quando le sere al placido”.
    Vaig disfrutar del concert, i si, es veritat, el que he llegit és en la meva opinió encertat, el RV no és el de “L’Elisir…”, però quan van sonar les primeres notes de “Una furtiva…” em vaig emocionar molt. I si, no va ser la mateixa “furtiva”, però tancava els ulls i la seva veu em transportava a unes funcions màgiques. I si, es veritat, la seva veu pateix ara, i té els efectes descrits, però sempre em sonarà una veu molt entranyable, molt propera i sincera.
    Disculpeu la meva valoració del concert basada en fets extramusicals. I és que sempre li agrairé al RV el que un dia em va donar. Per ser qui ha sigut, per ser com és.

    • Home Josep, si hem de viure dels records d’ahir amb la veu d’avui, trobo que és una mica frustrant, la veritat, però tothom que ho gaudeixi com vulgui.
      No està escrit com gaudir d’un artista, mentre que si com s’ha de cantar Mozart, Cilea, Donizetti o Verdi.

      • Home Joquim, seria frustrant (i se sentiría llàstima) si les prestacions actuals fossin clarament deficients o per sota de la qualitat exigible a un tenor de primer nivell. Això està clar. RV no té el nivell d’excellencia que va assolir no fa pas tants anys, però després del calvari que ha passat (per a un artista que depen de la seva veu ha de ser-ho, i sino que li diguin a l’Alvarez) tampoc és per deixar de sentir-lo quan el nivell es prou bo encara i ens agrada el seu timbre de veu i la seva manera de cantar e interpretar.
        D’altra banda tampoc s’ha de infravalorar la capacitat artística d’emocionar. Es una capacitat innata, i encara que hi hagin imperfeccions en la interpretació musical es pot sentir emoció per diversos factors, un d’ells els records.

        • Ja era hora que discrepéssim una mica. T’ho accepto tot menys lo dels records.
          L’emoció puntual pels records, en el cas d’un homenatge o una cosa similar, d’acord, però en un cantant jove amb tota la carrera per endavant, ja pensar en el records, quan en teoria ens ha de donar encara el millor, doncs permetem que no hi estigui d’acord.
          Entenc perfectament que ell necessiti d’una adequació gradual i no ho sé encara, una adaptació a,b les seves possibilitats actuals al repertori més adient.
          En aquest sentit jo el vaig veure igual que abans de tot aquest obligat recés, per això ja he dit que això no l’ha canviat gens amb la seva manera de fer i en canvi si que han canviat les capacitats físiques de la veu. No sé si podrà compaginar ambdues coses i els resultats que obtindrem. D’entrada tot i ser el mateix Rolando Villazón que captiva, m’agrada menys si analitzo els resultats estrictament musicals, que semble que no comptin i si és veritat que la part emocional és un percentatge molt alt del seu èxit, jo també necessito l’altre.

  22. Després de baixar del nuvol on ahir ens va saber transportar el mag Rolando Villazón , veig les coses amb uns altres ulls , aquest no es el Villazón del Elixir que li varem sentir al Liceu , ni el de Manon encara que ja començaba ha tenir problemes , penso i no vull ser pesimista que ja no será posible , pero si que desitjo de tot cort que sigui suficient-ment inteligent per saber conduir la seva carrera amb rols que siguin adecuats al seu estat actual de veu i pogem disfrutar del seu cant i la seva presencia per mols anys. Rolando , cuidat sisplau que som molta gent que volem gaudir de la teba presencia als teatres d’opera d’arreu

    • Montserrat no sé si agradarà gaire això del mag, però em sembla que entenc el que vols dir.
      La veritat és que demanar a Rolando Villazón que sigui diferent de com és, esdevé un exercici estèril i inútil.
      Villazón és com és, i quan s’encotilla (Mozart per exemple) no resulta, no em resulta, ja que hi ha qui diu que també s’ha de cantar així, senzillament perquè ell ho canta així, més miopia impossible, però viu i deixa viure i en Villazón que faci allò que li agrada i que el seu públic vol, si dura un parellet d’anys més, o cinquanta dependrà de la seva resistència, però no li demanem que es converteixi a la moderació, ja que aleshores deixaria de ser Rolando Villazón i això si que no agradaria a ningú.

  23. Crec que ja ho dit algún altre cp, peró no saps l’il-lusió que en fá cuant contestes els nostres comentaris de tant en tant , sé qué es una feinada peró et quedo molt agraida per fer-ho. Dit aixó vull aclarir que cuant dic que R. V. es un mag vull dir que es una persona que amb la seva presencia i la seva veu es capaç de crear en las persones que l’escolten i veuen una gran dosis de il-lusió que en aquest mon de l’ópera fá molta falta, donc cantans bons ja n’hi ha peró aquesta comunió amb el seu public pocs , molt pocs; per aixó demano que es cuidi per poder disfrutar de la seva presencia uns cuants anys més . Que tingeu un bon dia .

    • Montserrat, no sempre és possible contestar un per un. Aquest era el meu objectiu inicial, però l’allau de comentaris que sortosament moltes vegades feu, m’inpedeix contestar un per un a tothom, a no ser que decidís no dormir i aleshores potser si que ho aconseguiria.
      Sempre que puc ho faig i si sobretot quan són molt personalitzats o aporten punts de vista diferents i que inviten a la réplica, de ben segur.
      Gràcies per ser-hi i per ser tan generosa i agraïda.

  24. Admito sus comentarios en el blog, pero lamento decirle que los comentarios constantes entre las áreas me parecieron de mal gusto y de falta de respeto a los asistentes cercanos. Yo era uno de ellos y me sentí muy molesta por ellos.
    Es mala suerte que te asignen un asiento cercano al suyo??

    • Hola Nela, si se refiere a los míos, me gustaría que especificara lo del mal gusto, no sería de gusto diferente al suyo, o es que ¿quizás insulté, proferí palabras malsonantes y ruidos molestos, tales como toses, caramelos y otros ruidos habituales en la sala mientras se interpretaron las obras?, si simplemente eran en voz baja o jocosos, cuando se armó la marimorena en la entrega de flores y piropos varios, no lo veo del mismo modo, sobretodo teniendo en cuenta que mientras el Sr. Villazón cantaba o la orquesta interpretaba las partes solistas, me mantenía en el más estricto de los silencios.
      Si tan cerca me tenía, tuvo que darse cuenta a la fuerza que incluso algún comentario era elogioso, quizás no tanto como Usted hubiera deseado, pero lo era, incluso le diría que más de lo que he expresado en el blog y en ningún caso admito que faltara al respeto a nadie, faltaría más.

  25. Lamento que no haya entendido mi queja. Nada tiene que ver con la divergencia o no de gustos.
    Un saludo y disculpe.

  26. Joaquim , no demano pas que ens contestis sempre, cosa que ja comprenc que es imposible , només que ho facis de tant en tant ja estic contenta, moltes gracies per les teves paraules tan amables. Si m’ho permets t’envio una abraçada.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Canvia )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Canvia )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Canvia )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 1.373 other followers

%d bloggers like this: