LICEU: ROLANDO VILLAZÓN

El fenomen Villazón continua viu i ben viu, qui no ho vulgui acceptar és que té greu problemes per analitzar la realitat, Rolando Villazón és un d’aquells fenòmens que surten de tant en tant i que fan créixer al seu voltant l’entusiasme i diria que l’optimisme desbordant que ell mateix desprèn. No és cap rol fingit, és ell, franc i així ho mostra, quan canta, quan saluda i quan viu. És com un nen satisfet de la joguina que Déu li ha donat i que sap que amb ella fa feliços a la immensa majoria de les persones que embadalides, es deixen seduir per la comunicativitat d’aquest artista irrepetible, que ha passat per moments crítics que han deixat serioses marques a la veu.

L’expectació era màxima, el Liceu ple fins l’última butaca, tot exhaurit des de feia molts i molts dies, quasi d’ençà que es va posar les entrades a la venda. Tan sols quedava comprovar com havia quedat la veu després de la intervenció quirúrgica que el va apartar dels escenaris i si era cert o no, que havia perdut facultats o si estava com abans o millor, com també havia escoltat i llegit.

El programa escollit era una mica desconcertant. La primera part tota dedicada a Mozart, amb dues àries d’òpera i dues de concert alternades per les obertures de rigor i a la segona part, Donizetti, Verdi i Cilea, més les previsibles propines apoteòsiques.

De fet, que seria una apoteosi ho sabíem des de un bon inici, faltava veure si l’apoteosi tindria fonament o no.

Per megafonia s’ens informà d’una cosa que m’havien comunicat cinc minuts abans, però diguem que la versió oficial diferia bastant de la real. El director prèviament anunciat Michael Hofstetter havia patit una indisposició sobtada i serà substituït per Gueràssim Voronkov, el mestre assistent a la direcció musical del Liceu, i a qui li toca treure les castanyes del foc quan tot no va com hauria d’anar.

Acceptant la sobtada indisposició com aquell que accepta el pop com animal de companyia, li perdonarem al mestre Voronkov el resultat dubtós d’algunes intervencions de l’orquestra i deixarem per acceptable la globalitat. Tenim el que tenim i amb la manca d’assajos i les tensions internes, encara més.

Després d’una poc rellevant obertura de Le Nozze di Figaro va sortir Villazón que va estar rebut amb una tancada i intensa ovació, per cantar “Voi che fausti ognor donato”, l’ària de Il re pastore KV 508.

La veu de Villazón s’ha empetitit, mai havia tingut un volum gran, però si suficient, ara sona poc i el so és més enfosquit i té menys brillantor, la veu quan passa la zona central, en la tan anomenada zona del passatge s’estrangula i ara l’agut li queda una mica caprí i situat masses vegades al clatell.

Per contra, ha treballat exhaustivament les agilitats i les coloratures, així com la respiració, fent frases llarguíssimes, ornamentades amb les corresponents coloratures de manera brillant, denotant un esforç d’adequació a l’estil i fent gala d’un legato més que notable, però per cantar Mozart no ni ha prou amb això.

Villazón no és un baritenor i en la primera part semblava que ens volgués demostrar el contrari, exagerant i enfosquint la zona central. Fent-ho aconsegueix donar una impressió equivocada de la seva veu, però els greus no li sonaven i quan havia de passar a l’agut, canviava el color i l’emissió. No té prou tècnica com per oferir a tota la columna sonora una homogeneïtat i en Mozart això queda barroer, ja que la veu no flueix amb la transparència i la claredat que és desitjable, ja sigui en el cant, com en els instruments solistes o les orquestres. Mozart sempre ha estat la constatació de la transparència musical, la prova del cotó i Villazón, malgrat els lloables intents, no em va convèncer gens.

Va estar molt sobri amb els sempre incisius recitatius, que diu amb una excessiva vehemència, més pròpia de períodes més romàntics, però que tenen el seu efecte en un públic més receptiu a aquestes expressions fogoses, que al classicisme mozartià.

Si en la decebedora ària d’entrada em va preocupar a “Il mio tesoro” em va decebre. Potser allà esperava quelcom més de recreació etèria, ja que durant tot el recital, Villazón ens va cantar en una mezza voce, que més que un recurs de qualitat, em va semblar una solució per amagar en certa manera, aquesta pèrdua de volum i projecció. Sempre va saber recollir la veu i ara juga molt bé aquesta carta, però n’abusa i mira per on, on creia que ens regalaria una demostració de legato i de sons bellament flotants, s’ho va passar una mica corre-cuita com aquell qui no vol la cosa.

Després de l’obertura de La clemenza di Tito, d’unes àries de concert “Va, dal furor portata” KV 21 i “Misero! Osogno…Aura, che intorno spiri”, KV 431.

Molt millor la primera que l’ultima, molt més difícil i resolta amb prou feines. No m’agrada el Mozart de Villazón, ni em tranquil·litza, ni em sedueix, ni molt menys m’emociona, una de les armes del tenor mexicà, però que amb el geni de Salzburg hauria de jugar amb uns altres codis. En el cant del tenor mexicà no hi ha virtuosisme, hi han altres coses, però aquella sonoritat que enlluerna per la claredat i l’agilitat fàcil, no existeix, el seu Mozart sona fingit, entubat, presoner d’una sonoritat fosca i d’una tècnica poc espontània, molt millor executat del que em pensava, però deficient

Em quedava el gran dubte de com feria front al repertori belcantista i romàntic de la segona part, amb les característiques vocals d’ara.

La segona part s’iniciava amb una de les àries més belles escrites per Donizetti, “Angelo casto e bel”, l’ària d’Il duca d’Alba. Fraseig intens, dit amb elegància i sentiment, allò era tot un altre cosa i tot i que la veu no fluïa lliure, al menys si que ho feia amb el sentiment que és propici en aquest repertori, i aquell cos encotillat pel rigor  mozartià, es va alliberar en les frases prèvies a la inspirada melodia. El pas per la zona aguda tan sols apuntat, però Villazón va demostrar elegància i sentiment, amb aquestes mitges veus i pianos, que tan s’agraeixen en el belcanto. Es feia evident la complicitat de Voronkov, fent sonar als musics de l’orquestra del Liceu, a mig gas.

L’Intermezzo de Cavalleria Rusticana, denotava una manca d’originalitat evident i un aprofitament de les partitures descarat, però ens va donar pas a dues àries de Maurizio d’Adriana Lecouvreur de Cilea, les bellissimes “La dolcissima effigie” i “L’anima ho stanca”, ambdues cantades de manera belcantista, amb una prudència extrema alhora d’atacar els aguts, però de manera intensament efectiva i elegantment cantades, com ha de ser aquest personatge verista amb perruca. Villazón sap extreure en aquest repertori les seves millors armes, tot i que els mitjans hagin canviat, però la manera d’arribar al públic segueix inalterable, directa al cor i això agradi o no, és infal·lible. Mozart necessita altres coses per arribar, però amb Donizetti, Cilea o el Verdi que ens arribaria després de la inefable obertura de La Forza del Destino, on Voronkov va deixar als musics que s’esplaiessin de tanta contenció volumètrica, Villazón va acabar oficialment el concert amb “Quando le sere al placido” l’ària precedida del recitatiu de Luisa Miller.

És obvi, pel que vàrem escoltar ahir al Liceu, que si Villazón ha de cantar òperes senceres, ho passarà malament, potser més el públic que ell, ja que l’orquestra el taparà tot sovint i no crec que tingui tanta sort en tots els teatres, de poder trobar un director capaç de regular-li el volum a cada moment. El podran tapar els companys o en els concertants ho tindrà difícil per projectar-se degudament, però en un recital o en el disc, la seva interpretació del recitatiu i l’ària del Rodolfo de Luisa Miller és agraïda, sincera, efusiva, intensa, bella i és clar, arriba i agrada, què dic agrada? entusiasma.

Villazón té carisma per donar i vendre. Molts cantants tècnicament millors que ell però sense aquest regal diví, com la Belén Esteban per la seva filla, matarien per tenir-lo i és que veure com un teatre s’ensorra davant d’un artista, t’agradi o no, és quelcom emocionant.

Alguns (es) li perdonen tot, els Schumann massacrat, el Handel aproximatiu o el Mozart de la primera part i altres no li perdonen res i es tanquen en banda, sense ni tan sols reconèixer-li aquesta capacitat innata de comunicar emocions cantant, a la seva manera, és clar, però emocionant per sobre de la perfecta execució de les exigències marcades a la partitura.

Villazón no és un producte prefabricat, fruit de les multinacionals, ans el contrari, elles àvides d’artistes com ell, s’han aprofitat d’aquesta generositat desbordada per exprimir-lo fins les actuals condicions. Ja veurem com acabarà i com podrà fer front a un futur incert però possible, tot depèn d’ell i de la capacitat d’adaptar-se a les circumstancies.

L’artista roman com sempre, el seu públic també, caldrà veure com pot evolucionar la veu, el repertori i les actuacions futures. Un concert com el d’ahir és una catarsi que pot ajudar a millorar molt a un cantant, però també el pot enganyar i fer-li creure el que no acaba de ser.

A l’emoció explosiva en forma d’aplaudiments i bravos incessants, Villazón ha respòs amb tres propines de traca i mocador. “La furtiva lacrima“, ària fetitxe al Liceu, que ha fet recórrer més d’una lacrima per les galtes de la sala, tot i que bastant allunyada d’aquelles glorioses versions del seu debut al 2005. La romança (per a baríton) de la zarzuela de Soutullo i Vert, La del soto del parral, ” Ya las horas felices…Quiero desterrar de mi pecho el temor”, on no m’ha agradat gens, senzillament perquè anava forçat de tessitura i l’orquestra l’ha tapat en els moments claus, i no pas pel volum exagerat i finalment l’esperada “Rosó” de la sarsuela Pel teu amor de Miquel Poal Aragall i Josep Ribas, que ja va motivar la catarsi en el darrer recital i que un cop més ha fet esclatar l’emoció autòctona de la barretina i Les aromes de Montserrat. La romança és entranyable i ell encara la fa més.

Villazón ho sap dir, ho sap cantar i ho sap expressar de manera magnífica i en aquest terreny, malgrat les seves limitacions, continua sent un fora de serie.

Tota la resta de la seva extravertida personalitat, és un afegitó que en un altre esdevindria insuportable i que en ell esdevé quelcom infinitament entranyable. Aquelles mans al cor, aquelles agenollades i cops de ma al terra, aquell apropar-se a les senyores per donar una flor, les mans o endur-se’n una a una i de bracet a les senyores de l’orquestra, per dir-nos que allò s’ha acabat, forma part de la seva personalitat

Al sortir, les cares d’il·luminada  satisfacció de la immensa majoria del abarrotat Liceu, ho deien quasi tot.

La providència ha volgut que coincidíssim prenent una cervesa, taula per taula, el responsable d’un molt bon acompanyament al fagot en una de les àries de Mozart i en la Furtiva. Ha estat un plaer saludar, conèixer i felicitar al Bernardo.