SCALA, LA PRIMA: LOHENGRIN

Jonas Kaufmann (Lohengrin) Acte 3er Lohengrin a la Scala de Milà, producció Claus Guth Foto Handout

Amb la noticia d’última hora que Anja Harteros no cantaria el rol de Elsa, quelcom que ja es veia a venir i que malauradament s’està convertint en una constant en la carrera d’aquesta soprano, i que en el seu lloc cantaria Anette Dasch, la que podríem anomenar Elsa oficial de l’actualitat, ens hem dirigit als Cinemes Girona de Barcelona, que ahir concentraven la més gran confluència d’infernemlandaires que jo recordi, per assistir a la sempre espectacular inauguració de la Scala.

La prima de la Scala sempre és un gran esdeveniment, també musical, però de tot el que envolta la crònica més mundana i de la quantitat de beautiful people que ocupava les millors localitats, aquelles que tenien l’escandalós preu de 2.400€, no us en parlaré, ara bé, hem coincidit més d’un que potser aquesta seria la solució per el nostre depauperat Liceu, una inauguració a preus d’escàndol i de rigorosa etiqueta que obligui a treure de l’armari els arnats bisons i les joies més ostentoses, això si pagant les millors localitats a preus de vertigen i així potser amb una única nit quasi recaptarien el que la plataforma Ajudem al Liceu té previst  recaptar en 6 mesos, és clar que aleshores s’hauria de comptar amb un director de la grandiosa categoria de Daniel Barenboim o similar, i un cast al menys sobre el paper, immillorable.

A la Scala van decidir que per cantar Lohengrin no podien apostar per Vogt, per cert jo li vaig veure en aquest teatre sota la direcció de Gatti un Lohengrin sensacional, però per la prima el teatre milanès va decidir que tenia que ser Jonas Kaufmann, el (millor) tenor de l’actualitat o si més no, el millor Lohengrin. Fitxat el millor tenor possible, el decideixen envoltar amb Harteros i Pape, Elsa i Heinrich ideals i aposten per Herlitzius i Tómasson per Ortrud i Telramund, elecció discutible i amb riscos. Per rematar un repartiment amb vocació discogràfica l’herald és una de les veus baritonals més impressiones del moment, Zeljko Lucic (aviat Rigoletto al MET).

Jo no diré que aquest cast justifiqui els 2.400€ per una poltrona, de fet ni Konya, Grummer, Varnay i Blanc sota la direcció de  von Matacic ho justificaria, però que aquest cast de la Scala fa veritable goig si que ho dic. Si després Harteros cancel·la per malaltia o no tingui prou valor per sotmetre’s a la pressió d’una inauguració scaligera, i que a corre-cuita demanin a Dasch que se’n faci càrrec ja que Ann Petersen, la cover lleugerament protestada en un assaig públic tampoc el vulgui cantar, és una solució una mica decebedora però innegablement segura, ja que Dasch tot i no ser una soprano de primeríssim nivell, és una Elsa suficientment contrastada. Cal dir que veient la seva interpretació escènica costa creure que amb dues o tres hores s’ho aprengués tot tan bé, tot plegat semblava fruit de llargs assaigs.

Daniel Barenboim és un wagnerià reconegut i lloat. El director argentí no em sembla especialment dotat per el repertori italià o francès, però el romanticisme alemany i Wagner en particular, em semblen sota les seves mans,  exemplars. El Lohengrin que dirigeix és obscur, intens i molt romàntic, amb contrasts entre el lirisme més poètic de la parella Lohengrin/Elsa i l’obscuritat amenaçadora de la maldat d’Ortrud/Telramund.

La direcció musical va ofererir grandiosos moments concertants de progressió tensional admirables al final dels actes primer i segon, però també em van semblar que hi havia alguns problemes de quadratura sobretot en els moments corals, una mica confosos. Tota la progressió del tercer acte des de el meravellós duo, fins el final, van ser veritablement emocionants. Durant tota l’òpera va saber dotar a les escenes del misteri i la tensió adequades, especialment aquelles que acompanyaven a la parella diabòlica, va ser aleshores que sortia del fossat una atmosfera amenaçadora i maligne que contrastava amb els moments elegíacs que fan d’aquesta òpera potser la més melòdica de Richard Wagner.

L’orquestra de la Scala és bona, però no és excepcional i si la comparem amb la del MET està a molta distància. També cal dir que el so de la transmissió, al menys als cinemes Girona, no va ser bo. Aquestes transmissions i als preus que les paguem, haurien de tenir una qualitat extrema i ni als Icària (MET), ni aquesta d’ahir (Scala) no ofereixen la qualitat necessària. El so global de l’orquestra i les intervencions de les diferents parts solistes no em van semblar excepcionals. Barenboim no assoleix amb l’orquestra de la Scala el mateix nivell que amb la Staastskapelle de Berlín.

Jonas Kaufmann (Lohengrin) Scala 2012. Producció de Claus Guth Foto Handout

Jonas Kaufmann va fer un notable Lohengrin a Bayreuth i un altre molt millor a Munic sota la direcció de Nagano, però el nivell assolit ahir a la Scala és molt superior. Jo crec que el d’ahir a Milà va ser excepcional, amb un primer acte notable, un segon acte intens amb algun moment de defallença en la projecció (potser es va reservar una mica) i algun so  d’aquells engolats que “tant agraden” als seus detractors, i un tercer acte immillorable, amb un duo, un In Fernem Land i un comiat d’impressionant emotivitat, qualitat tècnica, musical i expressiva, amb aquell doll de mitges veus, pianos, reguladors i control, que ja coneixem i que adequa a la versió escènica de Guth, molt allunyada de l’heroi habitual. Emotiva interpretació que no crec que pugui ser superada per cap cantant actual, ja que conjuntament amb el color baritonal i fosc de la seva veu que li atorga la personalitat heroica, també posseeix aquesta capacitat per apianar i modelar-la de manera sorprenentment versàtil, esdevenint un tenor líric, eteri de sonoritats sobrenaturals tan  essencials per aquest rol. Aquesta conjunció polièdrica d’una veu tan personal  esdevé única. Va cantar en un estat vocal esplèndid i la veu responia a totes les exigències amb envejable seguretat. Un èxit sense discussió i formidable que situarà a Kaufmann encara més, com el tenor més desitjat.

Anette Dasch (Elsa) Lohengrin Scala de Mila 2012. Producció Claus Guth. Foto Handout

Anette Dasch és molt aplicada i professional. No sé si realment ha tingut que aprendre el rol  escènic (el musical el domina a la perfecció) amb molt poc temps, no ho semblava vist el control gestual i l’aparent seguretat de totes les seves evolucions escèniques. Jo crec que gran part de l’èxit assolit és degut a la magnífica interpretació, també musical, però la veu de Dasch és molt impersonal i això fa que el seu cant perdi molt interès. La zona aguda és anèmica, blanca i sense harmònics. El seu cant no és seductor, és eficient, però no es capaç atrapar-me ja que la soprano alemanya posseeix una veu de poca prestància i mancada de veritable categoria. La seva fotogènia angelical, malgrat que ja no és una nena, li escau molt bé a Elsa, i segurament a la pantalla del cinema  és mes adient que Harteros, però la veritat és que aquesta baixa d’última hora ha estat massa sensible. Cal agrair a Dasch la valentia de fer front al repte de la inauguració a la Scala, quelcom que molts cantants eviten, ella en canvi ha guanyat merescudament la partida obtenint un èxit considerable que l’ajudarà encara més en la seva sorprenent carrera per teatres i produccions de primeríssim nivell. De les versions que conec de la seva Elsa (les de Bayteuth i Liceu) aquesta de Milà m’ha semblat la millor.

Evelyn Herlitzius (Ortrud) en el primer acte de Lohengrin a la Scala. Producció de Claus Guth (2012) Foto Handout

No sóc precisament un fan d’Evelyn Herlitzius. Sempre he trobat a la soprano alemanya sobrevalorada, amb una  veu molt feridora i ingrata, i el que és pitjor, cridanera fins la desesperació. La seva carrera s’ha fonamentat en rols de soprano dramàtica, cosa que no és per veu, potser si per temperament, però les partitures són les partitures i cal també fer les notes, totes audibles i ben col·locades. Ella no té una bona zona central, ni molt menys greu, al menys per ser considerada dramàtica wagneriana (escolteu a Klose, Varnay, Mödl, o molt més recentment Marton i sobretot Meier), tot i no ser-ho ella ha cantat arreu Brünnhilde, Ortrud o Kundry, segurament aprofitant l’escassa nòmina de sopranos dramàtiques que hi ha a l’actualitat. Al Liceu no em va agradar gens com a  Brünnhilde en aquella Walküre en versió de concert, al costat de Domingo i Meier.

Herlitzius, que en els assaig generals en públic d’aquest Lohengrin, va ser protestada, va obtenir la nit de la inauguració un sonat triomf, jo crec que excessiu, però també us diré que em va sorprendre positivament gràcies a una esplèndida actuació dramàtica. Escènicament ella és la malvada Ortrud amb tocs Bette Davis. És ideal pel cinema, per la seva convicció dramàtica també quan no canta, ja que està permanentment atenta a totes les accions paral·leles i quan canta la seva mirada i la seva gestualitat són del tot convincents. Possiblement tan sols escoltada la percepció sigui molt diferent (ja ho comprovaré), però en escena ho dóna tot i això és molt agraït. Especialment notable em va semblar l’escena amb l’ensorrat Telramund a l’inici del segon acte. El públic de la Scala la va premiar de valent i al final a ella se la veia especialment satisfeta. Va cridar?, si, si, va cridar, no tant com altres vegades, però ho va fer sobretot en les darreres frases del tercer acte a punt d’acabar l’obra, també una mica durant el segon acte, però va ser en el tercer, qui sap si per esgotament, que no va poder controlar aquella ira que escènicament resulta tant, però que musicalment grinyola. La veu tan ingrata i fins i tot crispada, la fa més malvada, però quan Wagner la fa cantar en el registre central, aquell que les sopranos dramàtiques tan properes a les mezzos, omplen amb poder incisiu, a ella li quedaven especialment apagades, però és llesta i vesteix el personatge de manera admirable.

Evelyn Herlitzius (Ortrud) i ANette Dasch (Elsa) en el Lohengrin, acte 2on a la Scala de Milà. Producció Claus Guth Foto Handout

El baríton islandès Tómas Tómasson cantava el dramàtic rol de Friedrich von Telramund. Si bé durant el primer acte em va agradar molt, sobretot quan feia front a la part més greu, amb una veu més rica en harmònics que el propi Pape, ja a l’inici del compromès duo amb Ortrud vam notar que la veu no era capaç de fer front a la perillosa zona aguda. Tómasson va esgarrar la part de manera escandalosa. Va passar com va poder el segon acte i en les breus intervencions del tercer va mantenir la dignitat, però durant el segon acte i després d’un notori contratemps, vaig témer el pitjor. Fa massa temps que no hi ha un Telramund que faci justícia a un rol tan espectacular com difícil. Si us apropeu a les gravacions de Bayreuth dels anys 50 m’entendreu millor.

René Pape va ser un magnífic Heinrich der Vogler. La veu no és pròpiament de baix, fa totes les notes, però les tonalitats clares no l’ajuden gaire a personificar la figura egrègia i autoritària del Rei, ara bé la noblesa del seu cant, si, i l’espectacularitat dels mitjans expressius, també. Tret d’alguna petita defallença al tercer acte, la prestació em va semblar modèlica.

El Der Heerrufer des Kónigs, és a dir l’herald del Rei, va ser el reputat Rigoletto, Macbeth o Nabucco del moment, és a dir el baríton verdià més desitjat (fans de Leo Nucci ja em perdonareu), el serbi Zeljko Lucic. Vocalment res a dir, ans al contrari, en algun moment vaig pensar que ja hagués volgut Tómasson aquell bé de Déu, però l’Herald mai pot semblar Macbeth, ha de tenir molta presència vocal i d’emissió, estem d’acord, però potser l’estil i sobretot la intenció dramàtica, sobrepassaven les possibilitats del rol. Voler impressionar amb l’Herald és una temeritat. penso que el mestre Barenboim li hagués hagut d’aturar una mica els peus. Espero amb candeletes el seu proper Rigoletto al MET, que veurem als cinemes.

Els membres del cor (suposo que es feien càrrec dels cavallers i les dames (que no patges), van complir amb encert, arrodonint una notable representació musical i vocal, que hagués pogut vorejar la perfecció, ho teníem a tocar amb la punta dels dits, però finalment no av ser possible.

Per cert, el Cor del Teatro alla Scala em va semblar perdut en algun dels moments més compromesos, però va fer goig en molts moments.

Queda el vessant escènic, allò que en la majoria de crítiques i cròniques serà el més rellevant, però que jo sempre deixo pel final.

Lohengrin, acte 1er. Anette dasch (Elsa) i Jonas Kaufmann (Lohengrin) en la producció de Claus Guth Foto Handout

Claus Guth no és un provocador, podrem estar o no d’acord amb ell, però penso que no li cal omplir l’escenari de ratolins per explicar-nos de nou el Lohengrin, ja que en moltes coses del fons, Guth és escrupolosament respectuós i en altres de forma, les que acostumen a exasperar al públic més tradicionalista, no ho és gens. Guth obvia armadures platejades i cignes alats amb cistella, ja que això és i ha estat sempre difícil de fer creïble.

El regidors o directors d’escena actuals (els alemanys especialment) sabem que sempre tiren de koncept i qui més qui menys vol resoldre la seva particular problemàtica psicològica, amb posades en escena tan críptiques com originals. Guth no és pas una excepció i qui hagi vist el seu Der Fliegende Höllander a Bayreuth, Le Nozze di Figaro a Salzburg o aquell imponent Parsifal al Liceu, ja van avisats. Precisament d’aquell Parsifal barceloní crec que n’ha tret estampes per aquest Lohengrin, de fet estem parlant de pare i fill. Hem tornat a veure un cor d’homes amb jaqué i barret de copa, com aquella comitiva del Funeral de Titurel, també hem vist (més subtils) uns certs atacs nerviosos en alguns protagonistes, també una casa burgesa que amaga un inquietant passat (no sé perquè en algun moment he pensat amb la Cinta blanca, aquell monument cinematogràfic de Michael Haneke, i també hem vist un personatge errant, descalç, que vol que l’acceptin com és. Trets similars que denoten la coherència de l’autoria.

Guth envolta els tres actes d’una estructura arquitectònica de tres galeries de pisos que tan poden semblar una corrala madrilenya, com el pati d’una caserna militar, mentre que al centre de l’escena col·loca  el mobiliari i l’atrezzo per ambientar un interior de fustes nobles i austeritat luterana, amb tocs surrealistes que denoten la feblesa psíquica dElsa. L’omnipresent piano potser com a símbol d’estabilitat emocional i refugi per la pèrdua del germà, l’escala que porta a unes golfes o a un terrat on respirar el somni, o aquell tros de camp que al tercer acte prendrà un oníric protagonisme ambiental, son inquietants indicis que allà no tothom gira rodó.

La foscor de la majoria de les escenes deixa en penombra al cor durant el primer acte, que ben mirat no té massa sentit dins un menjador burgés. El més sorprenent és la caracterització de Lohengrin com un anti heroi, desproveït d’armadura i que entra en escena o més ben dit, ens el trobem en escena, desvalgut  a terra en posició fetal (al tercer acte descobrirem que cerca en braços d’Elsa  l’encaix perfecta a la seva inestabilitat) i amb unes lleugeres convulsions, mentre va perdent plomes a tort i a dret. Si, si, plomes, a aquest Lohengrin com al tit (el canari que tinc a casa), li cau la ploma, i ja sabem tots els que tenim ocells a casa, que quan passen per aquest tràngol, tremolen i pateixen, desvalguts pobrissons.

Seguint les interessants explicacions de Guth al segon entreacte, he entès bé el motiu per el qual Lohengrin és en aquest muntatge un personatge que també busca algú que complementi la seves febleses i aquesta és Elsa, llàstima que ni l’un ni l’altre siguin capaços de complementar correctament les seves carències amb les seves virtuts, i el projecte fracassa, com bé sabem.

Jonas Kaufmann (Lohengrin)-Evelyn Herlitzius (Ortrud) i Tómas Tómasson (Telramund) en el acte 1er de Lohengrin a la Scala de Milà 2012. Producció Claus Guth Foto Handout

Hi ha potser algunes coses més discutibles (fer cantar als protagonistes excessivament per terra o en mig del mullader de la llacuna del tercer acte) , però la proposta m’ha interessat molt i l’he trobat molt respectuosa amb l’original. Lògicament ha prescindit de la part més llegendària i Guth s’ha central en la psicologia dels personatges. Al  cap i a la fi si Lohengrin fos tan perfecte, no deixaria que la toia d’Elsa acabés fent la pregunta fatídica, ell com Telramund estan subjectes a Elsa i Ortrud.

Guth ens descriu una Elsa inestable, insegura i influenciable, caldo de cultiu per la perversa Bette Davis (Ortrud) veritable centre d’ambició, que utilitza a tots els que té a l’abast, el calçasses de Telramund el primer, ella és una nova Lady Macbeth o una Regina Giddens. Ambdues dones Ortrud i Elsa, manipuladores, dues cares de la mateixa moneda, vestides de manera idèntica, una de blanc i l’altre de negre, durant la cerimònia del casament del segon acte,  lluint el mateix model que Claudia Cardinale lluia fent d’Angelica Sedara en el famós ball de Il Gattopardo, llicències de Christian Schmidt, responsable de l’escenografia i el vestuari d’aquesta producció interessant. En qualsevol cas a anys llum del infumable Ratatouille de Bayreuth o aquella caseta de Lego a Munic. ja veurem si penso el mateix després d’una segona visió.

Com no podia ser d’altre manera en sortir a saludar Guth i el seu equip van rebre una esbroncada barrejada amb els bravos, és a dir, un èxit sonat.

La temporada de la Scala, centrada quasi exclusivament amb òperes de Verdi i Wagner ja ha començat, i ho ha fet amb bon peu.

L’himne d’Itàlia, que s’acostumava a interpretar-se a l’inici, es va interpretar al final, a talo obert i amb tota la companyia a dalt de l’escenari. Curiositats incomprensibles a casa nostra.

Tan aviat tingui documents sonors i visuals seran motiu d’apunt a IFL