Ahir vam tornar a L’Auditori per assistir al programa número 14 de la temporada, un programa sense solista i per tant amb l’orquestra com a únic protagonista, això sí, compartit amb el director suís Michel Tabachnik, que feia 29 anys que no l’havia dirigit. Segur que la va veure extraordinàriament millorada.
El programa era preciós, compromès i difícil, i penso que erròniament distribuit. De manera quasi insòlita el concert es va iniciar amb la tercera simfonia de Johannes Brahms, una simfonia molt popular, propensa a ser el colofó d’un concert, mentre que per la segona part es va deixar la Suite de danses de Béla Bartók i La mer de Claude Debussy. Canviant l’ordre de les obres no crec que la qualitat del concert hagués variat gaire, però la resposta del públic estic segur que si.
Em va semblar que el mestre Michel Tabachnik era un mestre auster i no per això els resultats deixaven de ser brillants, però la direcció no era gens espectacular, és un director sobri que em va sorprendre ja des de els primers compassos de la simfonia, amb un so dens, molt brahmsià, de cordes sòlides i temps amplis, molt amplis, decididament lents, però sense que la tensió caigués mai. Una direcció seriosa, profunda, gens espectacular ni de cara a la galeria, ni tant sols en un tercer moviment popularitzat pel cinema i fàcilment ensucrable, que va ser exposat de manera serena i bellíssima, així com el meravellós andante. Va ser un Brahms a la Celibidache, no sé si el mestre Tabachnik hi estaria d’acord, però la subtilesa en els matisos, la cura en el tractament tímbric, la dramatització conceptual de l’exposició i és clar els temps molt més lents del que és habitual, va fer que planés sobre aquesta direcció el record del genial mestre romanès.
Amb una tercera de Brahms així de bella i intensa, em reafirmo en la teoria de que el concert hagués hagut d’acabar amb aquesta interpretació i d’aquesta manera la percepció generalitzada s’hagués traduït amb aplaudiments més prologats i efusius, dels que va provocar una imponent versió de La mer de Claude Debussy, una versió amb una perfecta descripció sonora d’aquest fresc simfònic, ple de detalls, contrasts i sensacions, ben mesurades, construïdes i equilibrades. Tabachnik mai va abusar dels esclats sensitius, però si que va saber plasmar amb precisió tota l’amplíssima paleta d’atmosferes, d’aquell continuo balanceig, a estones plàcid i en altres perillosament vertiginós, gràcies a una resposta espectacular de fustes, metalls i percussió, permanentment acompanyats per la corda que dia a dia està prenent una sonoritat més càlida i de qualitat.
Ens cal la personalitat per traspassar el llindar que ens porti a una altre divisió.
La segona part es va iniciar amb l’espectacular i complicada Suite de danses de Béla Bartók. Possiblement era l’obra menys preparada de les tres, però la professionalitat i el bon nivell de conjunt van garantir un esclat rítmic i acolorit d’una música i un músic fascinant.
Un bon concert, un altre bon concert d’una temporada de nivell que malauradament no es veu corresposta, per raons de tots conegudes, d’una assistència més generosa.
IN FERNEM LAND 
Un altre bon concert de l’OBC. No és normal, tens raò, començar-lo amb una simfonia, però la tercera de Brahms és tan ductil i amable que no li fa res fer el paper normalment reservat per a obres lleugeres, d’estrena o contemporànies. No és la primera vegada que la veig situada en primea línea de foc, i alguna cosa tindrà que estigui on estigui, al principi, al mig o al final, sempre compleix. Que quina cosa té? Doncs que a més de ser obra mestra i de tenir tots els trets característics del seu creador és encantadora. Va ser interpretada ahir de manera continguda, com amb sordina, amb un densísim pòsit de corda, sense grandiloqüències però amb refinament i riquesa tímbrica. I aquesta manera de oferir-la li va anar però que molt bé als moviments centrals, sobretot a l’andante, deliciosament servit. I el poco allegretto, moviment que em fa pànic moltes vegades d’escoltar perque no em puc treure del damunt les barbaritats perpretades amb (i contra) ell, doncs em va arribar com si fos una una cançó de bressol gens emfàtica, gens empalagosa. Els moviments extrems van sonar vigorosos, com ha de ser, però dins de la serena contenció aplicada a tota l’obra, i que fa efectivament imposible no entreveure al gran Celedibache. El resultat final va se plenament satisfactori. Com ho va ser per a l’obra de Bela Bartók que no coneixa, “Suite de danses”, que ens parla d’un Bartók més conservador, popular i accesible (i no per això menys genial) de lo que en ell és habitual. L’obra que seguia i completava el concert és una fita absolutament cabdal del segle passat, i que sona sempre radiant, fresca, nova: “La mer”. Va ser executada i dirigida primorosament al nivell de qualitat que l’obra mereix. Apreciem de manera especial les obres que ens evoquen coses que estimem, i qui viu a prop del mar sap de la seva màgia, del seu blau canviant, del seu so, del seu estat d’ànim, de com dorm i de com brama, de com riu i de com s’enfada. Em sento transportat quan sona aquesta meravella de partitura, i ja no és que senti el mar, sino que tinc la plena convicció de que lo que el genial Claude Debussy ens mostra és tan gran i màgic com el mar.
M'agradaM'agrada
noi, quin comentari!
M'agradaM'agrada
Amb Debussy em sento poètic. Gregueria: El metablog és el blog dins d´el blog
M'agradaM'agrada
Evidentment, s´ha colat un ´ on no tocava
M'agradaM'agrada
No l’animeu, que jo també vull tenir a casa meva el seu metablog i acabarà fent el seu propi.
M'agradaM'agrada
Gràcies Josep, és obvi que l’OBC t’inspira i et fa treure el blogger que portes dins. M’honora que sigui IFL el receptor del teu saber. ja ho veus, se’t disputen 😦
M'agradaM'agrada
Ara l’escoltaré per la ràdio. Després de llegir-te ja estic preparada. Molt bon diumenge
M'agradaM'agrada
Jo també he escoltat la tercera de Brahms per la ràdio i ha sonat esplèndida.
M'agradaM'agrada
Tenim una orquestra de primera divisió i ens demostren que arriben a l’excel·lència. Ahir la vaig gaudir plenament i ara, a la ràdio, també. Quins musicals solos de trompa, clarinet i oboè a l’alegretto de la simfonia. La Mer va ser màgica.
Canya i suport a l’OBC!
M'agradaM'agrada
I els contrabaixos??? T´has deixat de dir lo be que han sonat els contrabaixos… 😉
M'agradaM'agrada
no cal dir que tota la corda: hat trick
M'agradaM'agrada
Fa temps que la corda de l’OBC té un bon nivell, aquest cap de setmana sonava una mica més greu.
Quin detall omplir la fantàstica Mer de Debussy d’un kalamar més, oi? 🙂
M'agradaM'agrada
A mi sempre em sembla que l’OBC, o més ben dit, els seus dirigents, són poc ambiciosos.
M'agradaM'agrada
M’alegro que t’hagi agradat.
Una salutació cordial.
M'agradaM'agrada
Grazie Enrico
M'agradaM'agrada
Bon concert. Però no sé. No he acabat de… Però no em feu ni cas. Potser és simplement que no tinc el dia.
M'agradaM'agrada
Jo crec que és molt important escollir les obres i l’ordre de interpretació i crec que sent totes tres obres mestres no lluïen ni juntes ni ordenades d’aquesta manera, potser és una percepció meva.
M'agradaM'agrada
Si es busquen aplaudiments, tens raó i molt enteniment, la Tercera al final millor. 🙂 Però per mi, perfecte així, coincideixo amb JO, amb el que avui hem conspirat conjuntament amb altres e-flandaires, que si et penses que pots tenir-nos tres dies mirant catàlegs de banyeres de Broadway (bathtubs, no ho oblidaré mai) i sortir de rositas, vas apanyat. (Per mes informació si us plau, aneu a Broad ist mein Zuhause, a la tapia, dalt de tot) (Es publicitat: tot mentida)
Una tercera inoblidable, i la OBC a l’alçada de les millors però de veritat. ¿Manca de personalitat? Poques orquestres en tenen de pròpia, i posats a triar, em quedo amb una prou dúctil per adaptar-se a cada director. I si el titular per ara no en te molta, al menys fa que vinguin altres. I també tindrà part de mèrit en que (man)tingui aquest excels nivell. Virgencita, que nos quedemos como estamos.
M'agradaM'agrada
Ho dic perquè el director es va sorprendre dels pocs aplaudiments al final.
La personalitat la dóna el director titular, sobretot quan és titular durant molts anys, no és el cas, l’OBC fa molt temps que no té un director “estable”, però si a més a més, no té personalitat, pitjor. L’orquestra sona de conya, és suficient?, no, per a mi no. Potser el que ha trobat a faltar en Xavier és això, que més enllà del so esplèndid es troba a faltar alguna cosa, ànima?, potser si.
No estic gaire segur que sigui Pablo González qui decideixi qui ve a dirigir.
M'agradaM'agrada
T’entenc, però avui, amb la tercera, no només sonava be. Per mi ha estat immensa.
M'agradaM'agrada
És que el director d’avui, a part de tenir un passat que fa molt yuyu, té personalitat, per això he dit a l’apunt que a l’BC li manca personalitat, er aper no dir directament que Pablo González, encara no la té.
M'agradaM'agrada
M’ho temía
M'agradaM'agrada
Avui tornant a casa després del concert en Victor i jo comentàvem el que diu José Luis en la seva anotació, que Pablo González alguna cosa tindrà a veure en el bon nivell de l’orquestra i a més ens sembla molt valent i és d’agrair al permetre que l’orquestra sigui dirigida per bons directors. Als músics se’ls veu contents i el públic gaudint d’una gran temporada, com en aquesta casa gaudim de l’anotació diària i de les aportacions dels infernemlanders. Quin nivell !. Gran concert el d’avui també.
No sé si a algú li interessa una miqueta més que als altres, però hem estat molt pendents d’un cert contrabaix, molt jove i prim i ha passat l’examen amb matrícula d’honor. Enhorabona !
M'agradaM'agrada
Pablo González es va trobar una orquestra esplèndida i la seva gran aportació fins ara, és mantenir-la, poca aportació per un director jove, al menys aquesta és la meva percepció.
Altres directors de la seva edat o més joves estan obtenint resultats excel·lents amb les millors orquestres. El mestre González m’agradaria saber, a part de l’OBC on dirigeix?.
Jo crec, i ho he dit altres vegades, que no era el director que necessitàvem, calia algú que donés un impuls i en canvi estem còmodament estancats en una brillant monotonia.
M'agradaM'agrada
Hi estic d’acord i penso que hauríem d’haver tingut un director diferent. Ara bé, avui, en el programa Albéniz-Turina-Txaikovskij (cinquena), l’he trobat fabulós. Al González! L’orquestra ha sonat de meravella, amb unes dinàmiques, una sonoritat, una intensitat i un relleu en totes les seccions, increïbles… De disc, sense una errada, diria. I, al contrari que altres vegades, Pablo González tenia alguna cosa més que correcció. Amb aquest programa van ara de gira per Àustria i Alemanya: potser és per això, però l’han brodat. M’ha sorprès. I mira que la cinquena pot desbocar-se i anar-se’n en orris fàcilment. A veure si es manté així.
M'agradaM'agrada
Aquest cap de setmana no hi he pogut anar, però he escoltat el concert per Catalunya Música i la cinquena m’ha agradat força, ha sonat molt bé i al menys en aquesta ocasió Pablo Gonzàlez ha fet una versió personal, cosa que és d’agrair. La gira els motiva a tots, està clar. Tant de bo els vagi molt bé
M'agradaM'agrada