EL DESASTRÓS DER FLIEGENDE HOLLÄNDER DE LA SCALA

Bryn Terfel l’Holandès a la Scala. Fotografia de l’Opernhaus de Zuric

Si no fos que la transmissió de ràdio no enganya, si m’haguessin jurat que la gravació de Der Fliegende Holländer que us deixo avui provenia d’un teatre de tercera categoria, m’ho hagués cregut El teatre milanès, que ara ja es pot dir que qui l’ha vist i que el veu, després d’una inauguració engrescadora amb un Lohengrin millorable en alguns aspectes, però sensacional en altres, va continuar amb dos Verdi (Falstaff i Nabucco) que no van fer oblidar cap de les representacions memorables que atresora en la seva il·lustre memòria, i ara que tocava el segon Wagner, es veu que tota la inspiració i força wagneriana es va quedar a Nova York i en el seu Parsifal, que deixeu-me dir de passada que ahir va aconseguir que a IFL es fes miques el record de pàgines visitades, assolint 2.728 en total i 833 per l’apunt de Parsifal. A Milà, abandonats de la ma de Wagner, el passat dia 28, dia de la primera representació de la nova producció, coproduïda amb Opernhaus Zürich i la Den Norske Opera & Ballett, Oslo, els resultats van vorejar i en alguns casos traspassar, clarament el desastre.

L’equip en principi era molt engrescador:

Daland, ein norwegischer Seefahrer: Ain Anger
Senta, seine Tochter: Anja Kampe
Erik, ein Jäger: Klaus Florian Vogt
Mary, Sentas Amme: Rosalind Plowright
Der Steuermann Dalands: Dominik Wortig
Der Holländer: Bryn Terfel

Conductor: Hartmut Haenchen
Staging: Andreas Homoki
Sets and costumes: Wolfgang Gussmann
Lights: Franck Evin

Comencem per l’orquestra:

L’orquestra de la Scala, que ha perdut des de que el mestre Muti els va deixar, no sembla que passi per el millor moment, i ara aprofito per fer una acotació que volia fer a l’apunt d’ahir i que em ve de perles en el d’avui. No entenc com tenint al mestre Gatti, molt més versàtil en tots els repertoris i quan el seu nom sonava en totes les travesses, van apostar per Daniel Barenboim, un director molt més limitat en qüestions de repertori operístic encara que a Berlín ho hagi dirigit pràcticament tot. Vist els resultats orquestrals d’aquest Holandès en mans del mestre Hartmut Haenchen, penso que la cosa sembla molt més alarmant.

Què us sembla aquest petit tast?

Oi que espanta per començar?, doncs cal escoltar la direcció i concertació del mestre Haenchen durant tota l’obra, per adonar-se’n que els problemes de quadratura, de so i de qualitat instrumental i vocal (també el Cor) són molt problemàtics. Qui diria això que s’escolta siguin els violins de la Scala?. D’acord que una nit dolenta, la pot tenir tothom ( i si no que ho preguntin al Barça, que en porta unes quantes), però aquesta estrena de la nova producció no és fruit d’una mala nit, ja que un teatre com la Scala no es pot permetre donar aquesta imatge.

Seguim? Us faig l’advertiment que le que ve és heavy, esteu avisats.

Doncs la primera víctima a part d’un preocupant Daland i una màquina de produir vent absolutament impertinent (és clar que potser la intenció era que el vent ho tapés tot), és el desastrós jove pilot de Dominik Wortig que va cantar així i amb aquests problemes “Mit Gewitter und Sturm aus fernem Meer”

D’on ha sortit no ho sé, però que cal apuntar-se bé el nom, segur.

Com que el principal al·licient de les representacions era Bryn Terfel, vaig creure que a partir de la seva impactant sortida amb “Die Frist ist um” tot prendria un altre caire.

Jutgeu-ho tot plegat, vosaltres mateixos.

De com va acabar el primer acte, que hi ha molt a comentar, ja no us diré res més, si el vostre morbo és insaciable, us baixeu els arxius i escolteu el duo de l’Holandès i Daland i la direcció i des-concertació. N’hi ha per sucar-hi pa.

Anja Kampe (Senta) i Bryn Terfel a Der Fliegende Holländer a la Scala, producció d’Andreas Homoki, Fotografia de Toni Suter

Anem al segon acte, ja que a la Scala van tallar entre el primer i el segon, per escoltar a Anja Kampe de tants bons records al Liceu. Us estalvio el Cor de filadores per les noies de la Scala i a Rosalind Plowright fent de mezzo.

La senyora Kampe va cantar així la balada de Senta, comença bé…

Fins arribar a les frases finals defensa el moment amb quelcom més que dignitat, però a la Scala el dia 28 algú va fer un conjur. No és la Varnay, ni la Rysanek, ja ho sabíem, però no l’havíem escoltat mai així. Com heu pogut comprovar si heu escoltat fins el final us he deixat unes frases de l’escolanet i la Mary, així com el “lluit” Cor femení.

I ara el temible i meravellós duo amb l’Holandès, on Terfel ens confirma la preocupant impressió del primer acte i ella s’ensorra. On queda aquella vibrant Kundry del Liceu?

Per rematar aquest apunt que demostra que la felicitat wagneriana és efímera, el duo i posterior tercet del darrer acte, amb l’arioso intercalat de Erik, que en mans de l’escolanet esdevé rossinià.

Prou!

Si us voleu castigar ja sabeu que heu de fer.

Demà parlo dels cantants wagnerians a Sabadell, en un acte organitzat per Joventuts Musicals, aquesta representació de la Scala rebenta alguna de les meves teories, però demà passat les  penjaré a IFL per debatre amb vosaltres i en qualsevol cas desitjant que la nit del 28 a Milà fos un accident lamentable però que no es tornarà a repetir.

ENLLAÇOS (mp3)

http://rapidshare.com/files/3280857694/DFH_Scala_280213A1.mp3

http://rapidshare.com/files/3817147364/DFH_Scala_280213A2_3.mp3

Coneixent, o creient conèixer al públic de la Scala, es pot arribar  a la conclusió que hi va haver un escàndol històric, doncs no, res més lluny d’això. les úniques protestes van anar per Andreas Homoki, que vistes les fotografies del muntatge és el que més m’agrada, és clar que unes fotografies poden portar fàcilment a un engany, mentre que els cantants, dels que jo no salvaria a ningú, pràcticament tenen una espectacular acollida.

Cosas veredes!