PARLEM D’ABONAMENTS?

Ahir vaig llegir un interessant article de Daniel Verdú a El País, que parlava dels abonaments i que penso que pot ser un tema interessant per debatre a IFL.

Jo no voldria centrar-lo només en el Liceu, ja que tenim prou exemples i tots ells són vàlids, a l’OBC, a Palau100, a Ibercàmera o al TNC i al Lliure si parlem de teatre, per intentar buscar fórmules i models que ens esperonin a abonar-nos.

Un abonament és una fidelització i una garantia. Si com se’ns diu a l’article d’El País forma part d’un model obsolet fruit d’una societat que no té res a veure amb l’actual, i jo hi estic d’acord, cal trobar la manera per tal de que el públic continuí sent fidel a la institució, sense per una part encotillar-lo a més d’un any vista, i per l’altra flexibilitzant la rigidesa actual, amb formules més atractives, ja sigui per preu o per la programació.

Els abonaments fins ara ens garanteixen un lloc determinat per a tots els espectacles que s’ens proposen. Si fa trenta anys l’oferta era molt més variada que ara, però abraçava a molts menys abonats ja que no hi havia tants torns d’abonament, semblava lògic abonar-se, ja que la possibilitat de trobar un bon lloc era quasi impossible, i parlo del Liceu, on hi havia més oferta en la programació i menys funcions per títol

L’increment irracional i jo diria que fins i tot demagògic, de torns d’abonament per garantir el Liceu de tots, va fer morir d’èxit a la pròpia institució, i en gran part crec que la crisi actual és fruit d’aquella disbauxa de torns i repartiments que va arribar a asfixiar la diversitat de l’oferta, per intentar acontentar a tothom amb tots o quasi tots els títols en cada torn d’abonament i amb la conseqüent diversitat de repartiments.

Tantes funcions d’un mateix títol i els corresponents assaigs amb tots els repartiments possibles, crec que va ser perjudicial per la institució, una asfixia artística, i quan una gran part dels nouvinguts es van adonar que no tot eren flors i violes i que això de l’òpera, ni que hi anessis amb texans, era  tan divertit com semblava. Els abonats van anar minvant i ara la feina és omplir tots els abonaments, fins i tot aquells històrics que anàvem de la A a la C, amb el salt fins a la T, del torn de tardes, per els quals era quasi impossible trobar entrades disponibles. Alguns casos de deserció es poden justificar per motius de programació “agosarada” tant en segons quins títols, com per algunes produccions escèniques, però el motiu més real ha estat la crisi econòmica que ha afectat en tots els àmbits culturals, com bé sabem, i el Liceu no ha sabut fins ara reaccionar, ni canviant tarifes, ni modalitats i torns d’abonament

La fidelització esdevé doncs essencial per tal de que les temporades puguin tenir continuïtat. Ningú s’arrisca a canviar el model d’abonaments per por a perdre el que queda i no se n’adonen o semblen no adonar-se’n del problema real.

Perquè un cicle simfònic com Ibercàmera no perd abonats? Jo crec que és el màxim exponent a la ciutat de fidelització. Té un públic consolidat que es manté i fins i tot creix, i jo crec que s’explica per la qualitat i coherència de la proposta.

La vesant simfònica barcelonina té molta més competència que l’operística, ja que tret de Sabadell que juga a una altra divisió i petites representacions de butxaca per aquí per allà, la majoria en cicles que costa molt que es consolidin, no hi ha cap teatre a cents de quilometres de distància que li faci competència. En canvi l’oferta de concerts  simfònics és reparteix, només a Barcelona, entre l’Auditori amb l’OBC, el Palau de la Música Catalana amb el seu cicle estrella de Palau 100 i altres més modestos com el de l’OSV orientats a un altre tipus de públic, però que en quant a repertori no difereix gaire dels altres cicles, i també tenim Ibercàmera que entre l’Auditori i el Palau ofereix la seva proposta.

Jo diria que en el camp simfònic qui més pateix la davallada i no només per la crisi econòmica, és l’OBC, ja que Palau 100 amb l’estel·lar oferta i Ibercàmera amb la qualitat com a distintiu de la casa, han aconseguit mantenir-se i qui si sap si part del seu públic ha sacrificat OBC i Liceu, per continuar fidels al seu nivell, ja que els sentimentalismes cada vegada comptant menys.

A l’OBC ha coincidit la crisi amb el canvi de director titular, un canvi que no és que no hagi portat més públic, sinó que n’ha fet perdre, senyal inequívoc que quan s’aposta per programes poc originals, farcint la majoria de vegades la programació amb les obres més populars, mil i una vegada escoltades, però el director i els solistes no estan a l’alçada, el públic ja no respon. En canvi Palau 100 de manera enlluernadora i tapant la resta de programació del Palau, molt més que discreta i preocupant, ha estat capaç de superar la foscor opaca de l’època “milletiana”, reunint temporada rere temporada, noms i més noms que engresquen al públic, independentment dels resultats artístics, que la majoria de vegades són excel·lents, però que no amaguen en altres ocasions les rutines de les grans orquestres en gira. Però és obvi que si l’OBC ens programa el concert per a piano i orquestra número 1 de Txaikovski amb el seu titular i un prometedor o no, pianista francès (per dir alguna nacionalitat sense malicia)  i Palau 100 fa el mateix anunciant el mateix concert amb Mehta i Volodos, per posar un altre exemple, no cal dir on anirà la gran majoria del públic, oi?

Barcelona te el públic que té, i la majoria de vegades, si la butxaca ens ho permetés, tots ens trobaríem en tots tres cicles simfònics i també al Liceu, però si hem de començar a fer una tria, perquè la butxaca no dóna per  a tothom, semble bastant clar que el que farem es triar allò més enlluernador.

L’originalitat de les programacions és molt important, també els solistes i directors que es contracten, i si hi ha masses coincidències en les obres o estils, guanyaran, agradi o no, els de més anomenada.

Ibercàmera per contra, sense renunciar a la seva categoria, prestigi i nivell, crec que ha emprat una tàctica molt intel·ligent, i sense entrar en competència directa amb Palau 100, proposa concerts amb pedigrí, més sofisticats i originals, amb orquestres, directors i solistes potser no tan mediàtics en línies generals, però amb molt pedigrí per els més “coneisseurs”, i amb aquesta fórmula han aconseguit fidelitzar a un públic que quasi diríem que és propi de Ibercàmera i de cap altre cicle.

Sempre he pensat que si Palau 100 o Ibercàmera s’atrevissin a fer un muntatge operístic el Liceu s’hauria de posar les piles.

Jo espero que amb el mestre Ono l’OBC agafi l’embranzida que necessita per sortir d’aquesta letàrgica activitat dels darrers anys, que malgrat els intents per fer-la més visible amb concerts televisats internacionalment i la gira que va fer la temporada passada, no ha motivat gaire entusiasme entre el seu públic, un públic que respon amb tènues millores d’assistència, quan el programa o algun solista  surt de la rutina, però la crisi ha fet que s’hagués de triar molt més que abans.

En canvi el Liceu, immers amb reestructuracions de tota mena, sembla que és el primer en moure fitxa i busca nous públics alhora que la imprescindible fidelització de la seva massa crítica, els seus incondicionals amb unes properes temporades abocades al populisme, però sense els cantants que podrien mobilitzar als aficionats, tractant-se de títols que ja hem vist o escoltat fins la sacietat i/o amb referents que faran difícil obtenir l’aprovació general i fins i tot l’entusiasme,  amb la correcció discreta que sobre el paper ens proposen. És sobre el paper que ens engresquem, mobilitzem i ens fidelitzem.

La fidelització ha de ser a dues bandes. Jo crec que es pot pretendre fidelitzar al client canviant el model artístic, no parlo de gestió, però s’ha de fer de manera més estudiada, no tan a corre-cuita com semble que es pretén, sense crec, haver estudiat veritablement l’impacte que aquesta popularització de repertori amb els repartiments anunciats, pugui tenir.

El Liceu està (al menys fins aquesta temporada) en un nivell internacionalment considerat. Calen com sabem algunes reformes importants en el Cor i l’Orquestra per esdevenir un centre de primera, però si parlem de repertori i repartiments,  tenia una incidència, consideració i visibilitat notable en les temporades internacionals. Potser aquestes programacions eren massa “exigents” per aquells abonats que cridats amb el lema tan bonic com erroni, de “El Liceu de tots“, es van adonar com ja he dit, que Jenufa o Kabanova no eren precisament Turandot, o que Death of Venice i Krol Roger, res tenien a veure amb Aida o Traviata, i per tant que malgrat que això d’anar al Liceu era molt bonic i ara ja hi podia anar tothom (sempre hi va poder anar tothom) no renovarien perquè s’avorrien. En realitat també s’avorrien amb Aida un cop la ja s’havia tocat la marxa triomfal, però bé, ara no em vull allargar en això.

Si el públic del Liceu, aquell antic o nou, re educat, inquiet i fascinat per la diversitat i equilibri de l’oferta, que ha vist com l’evolució del teatre els permetia conèixer noves òperes, o òperes que feia molt temps que no es feien i n’estrenava altres que en altres teatres eren de repertori, o portava cantants que cap altre teatre del mateix nivell i amb un pressupost mitjà no podia ni tan sols imaginar per les òperes més tradicionals, ara veu com aquest model canvia, quin és el motiu per el qual s’ha de mantenir fidel? Què li donarà el nou Liceu per tal de fer-lo comprar un abonament?.

Ara no hi ha els problemes d’anys enrere per trobar localitats, ni tan sols en els títols més populars que poden esgotar localitats, però sempre a darrera hora. Si els cantants tampoc són d’aquells que engresquen al públic de mig món, quina presa hem de tenir per comprar entrades a més d’un any vista?. Com puc preveure si al juny de l’any vinent m’anirà bé anar a veure un Don Pasquale amb Antonino Siragusa i la prometedora Pretty Yende?, si fos Flórez amb Yoncheva ho entendria, però amb aquests dos m’esperaré. No és qüestió de ser negatiu, més aviat sóc pràctic,

Per què haig de omplir 8 o 9 diumenges entre setembre i juny, si allò que m’ofereixen no és imprescindible?. Potser imprescindible consideraré 2 o 3 programes, la resta poden ser interessants, però no tant com per lligar-me a un abonament. Ara bé, si el teatre me’ls ofereix d’una altra manera, més flexible, més temàtics o amb més avantatges econòmics segons el nivell i nombre de títols que em deixi escollir a la carta, potser m’interessi. El teatre m’ha de fidelitzar en a mi, sobretot amb la proposta artística i després arrodonir-ho amb els avantatges econòmics que ha de suposar un abonament. Com més fidelització, més avantatges, més descomptes.  No m’importa tant seure sempre a la mateixa butaca, m’importa que el que se’ns ofereixi sigui atractiu, innovador, creatiu i estel·lar.

Jo em puc il·lusionar amb un abonament on pugui veure en un any a Dudamel, Gardiner, Thielemann, Lang, Jansen, Argerich, Gergiev, Jacobs,… s’entén oi?, però si el que se’m ofereix són aquests 8 títols operístics i només 2 o 3 propostes són realment interessants, ja que les altres són a nivell del que fins ara eren repartiments alternatius enlloc de les primeres figures, Com em puc fidelitzar?.

Els abonaments com s’havien entès fins ara no semblen ser, ni aquí ni enlloc, el futur, malgrat que sense ells serà impossible mantenir cicles i temporades. Jo no tinc cap dubte que tot passa per la qualitat del producte que s’ofereixi i ara que ja ens tenien una mica educadets en el descobriment de nous repertoris, renunciar-hi em sembla un suïcidi.

Toca als professionals posar-se a treballar de valent, però per a mi primer cal saber quin és el model de institució cultural que volen fer, després com ho volen fer i després com ens volen fidelitzar, més que no pas com pagar la fidelització. Confiar en que tindrem un nou public atret per els títols  populars, sigui quin sigui el repartiment,  em sembla tan poc consistent com  “texanitzar” l’òpera i sobretot no ens garanteix que el futur sigui com desitgem ni que tots aquests s’apuntin a un segon títol, mentre que en canvi podem tenir moltes desercions pel camí

On són els grans professionals que amb menys fan més?