LICEU: Angela Gheorghiu i Saimir Pirgu

Angela Ghoerghiu al Liceu, 25 d’abril de 2014 foto IFL

Puc parlar del que va succeir ahir per la nit al Liceu des de dues vessants tan distants i diferents que després de pensar-m’ho una mica he decidit que faré dues cròniques en un mateix apunt , però les dues són imprescindibles per intentar transmetre tota l’allau de sensacions viscudes.

Se suposa que en un concert o recital hem d’emocionar-nos, no passar vergonya aliena, però també se suposa que quan un cantant es presenta en un concert, ha de saber el que ha de cantar i com ho ha de cantar, i també cm ha d’anar vestida i com s’ha de comportar, són coses que potser poden semblar supèrflues però qua acaben integrant-se en un tot que acaba conformant la personalitat i l’estil d’un artista.

Angela Gheorghiu vol ser una diva, sempre ho ha volgut ser i s’esmerça molt emprant tots els estereotips possibles per no trair aquesta imatge de caprici omnipresent, de monades i gestualitat de vedette tronada.

Una diva ha de ser diva cantant i després quan ens hagi guanyat amb una veu i una interpretació majúscula, pot fer allò que li sembli més idoni per engrandir la seva llegenda, de ben segur que ho perdonarem amb més o menys resignació i convenciment, però el primer que ha de fer és cantar i donar-ho tot.

Gheorghiu té, sent generós, una veu de volum mitjà, bonica, això si, i quan li dóna la gana, canta molt bé, de meravella diria jo, però n’ha de tenir ganes i prendre-s’ho amb l’interès que mai li hauria de mancar. Quan un artista puja a dalt de l’escenari ha de saber quines són les prioritats, i aquestes no es poden deixar en un segon terme intentant convèncer al públic reunit, per molt que hi hagi aquells i aquelles que ho faci com ho faci ho trobaran preciós i digne dels més enfervorits bravos, que amb quatre trucs n’hi ha prou per fer un èxit.

Gheorghiu ahir es va prendre el concert com una festa privada, un divertiment i això no està bé, ni tampoc sembla que sigui un actitud respectuosa amb un públic que no hauria de ser gaire diferent al que pot trobar-se a París, Londres, Berlín o Viena. Jo, una vegada que ve, la vull veure en el seu esplendor vocal  aquell que l’ha fet veritablement mereixedora de la qualificació que el món operístic li ha atorgat. No vull ser menystingut, no vull que em consideri, com a barceloní que ha pagat una entrada, un més del públic que amb quatre rocades i una engruna de veritable creació musical, se’n vagi a casa satisfet i admirat de la seva bellesa. El públic i entre ells jo, ens mereixem un respecte, res més que això i Gheorghiu ahir no estava en aquest estadi, va venir a fer un bolo amb pretensions de diversió, acompanyada del tenor albanès Saimir Pirgu, suficientment honest per ser un molt més que digne acompanyant, però sense la més mínima possibilitat de fer-li ombra i amargar-li la vetllada amb un èxit superior al seu.

No cal dir que encara que a dalt de l’escenari hi hagi una orquestra, aquest fet no té gaire importància i amb quatre preludis o obertures i sense gaires assaigs, un director sense masses escrúpols s’avindrà a acompanyar a la diva com ella dicti, encara que els resultats siguin molt menys que discrets.

L’Orquestra del Liceu no cal dir que sempre en el llindar de caure per precipicis perillosos, ahir en va abocar en l’abisme davant de les exigències de la diva i d’una direcció sorollosa, vulgar i sense cap mena de cura, sobretot tenint en compte que algunes coses era obvi que no s’havien ni tan sols assajat. Lamentable i indigne.

Gheorghiu va cantar un Handel allunyat de qualsevol criteri mínimament aproximatiu de l’estil barroc. El seu “Lascia ch’io pianga” de Rinaldo, va esdevenir letàrgic en el temps i en molts moments poc audible, segurament perquè no estava segura de res i ho volia amagar amb efectes pretesament embellidors, però que en lluita constant i preocupant amb l’afinació , van tenir resultats de mediocritat decebedora de la primera peça del concert d’una soprano que vol ser La Diva.

Tot seguit i en un salt estètic i estilístic de dubtosa categoria, va cantar juntament amb Pirgu el darrer duo de Violetta i Alfredo a La Traviata. Van continuar els problemes d’afinació per  i la poca projecció en molts altres. Estava bastant clar que no hi havia cap pretensió de fer música de veritat, ni d’intentar crear emocions, com a molt algun detall bonic i alguna frase inspirada, però res que provoqués cap calfred per l’espinada, cap sensació d’estar al davant de la soprano que anys enrere  va sorprendre al món operístic amb una Traviata memorable dirigida per Solti en un Covent Garden que d’aleshores ençà l’adora.

En solitari va intentar cantar l’ària “Pleurez mes yeux” de Le Cid de Massenet, en una demostració de irresponsabilitat vocal evident, ja que tothom hauria de saber, i ella la primera, que l’ària de Doña Jimena és per a una mezzosoprano o una soprano falcon, cosa que ella ni forçant els greus al llindar del declamat, s’apropa.

El final de la primera part el van enllestir amb el primer duo entre Adina i Nemorino “Caro elisir” on ella va poder demostrar sense despentinar-se la seva especial adequació  en el repertori belcantista, però sense produir-me cap sensació d’estar al davant de la diva Gheorghiu, allò ho podia cantar igual qualsevol soprano sense tanta anomenada. La diva soprano no va aparèixer.

A l’inici de la segona part amb el bellíssim duo de Roméo et Juliette “Va, je t’ai pardonné” és on més amb va agradar ja que la veu corria bé i semblava que hi volia posar alguna cosa més que posturetes i coqueteries sense sentit. L’esperança que allò podia canviar a millor s’albirava i més endavant amb l’ària de la lluna de Rusalka hagués pogut ser possible. La va cantar bé, però vaja, amb la pretensió de fer-la bonica sense més i per tant sense emocionar en les oportunitats que Dvorák li brinda.

Oficialment el concert acabava amb el duo del primer acte de La Bohème. Haguessin pogut escollir una altra òpera ja que precisament ells dos la van cantar molt bé al Liceu feia dues temporades, però no crec que això els importés gaire ni a ells ni al públic. Ho van fer bé, sí,fins i tot pujant tots dos a l’agut, quasi vorejant  l’accident i fora d’escena. Vaig pensar que l’emoció feria acte de presència, però la festa ja feia estona que s’havia desbocat i qualsevol “delicadesa” de la diva, fins i tot un inenarrable “curioso” feia caure la baba a mig teatre, per què amoïnar-se en fer-ho més sentit i viscut?.

Saimir Pirgués un bon tenor que mai farà aixecar al públic de les seves butaques, canta bé i la veu és mot agradable de timbre. És un tenor líric lleuger que amb interès i voluntat de ferro fa front a repertoris compromesos sense defallir i mostrar senyals de fatiga, si bé ahir en algun moment va rascar una mica, res preocupant i molt menys catastròfic. Tot i cantar tant com Gheorghiu, ja que en solitari va cantar “Parmi veder le lagrime” (sense cabaletta) de Rigoletto, “Una furtiva lagrima””Ah, leve toi soleil” de Roméo et Juliette de Gounod i “É la solita storia” de l’Arlesiana de Cilea, ell sabia que era  el convidat a la festa de la diva, i per tant Déu-nos-en-guard de fer-li ombra, malgrat que en conjunt va estar molt digne i molt més regular que ella, llàstima que per les seves venes la sang no tingui la temperatura més adequada per enfervorir de debò al públic. Pirgu enmig d’un repartiment d’una representació assajada és un bon element, però per un concert així és nota massa que té la funció d’acompanyar a la diva i donar-li temps a canviar-se de vestuari, tema que tocaré en l’altre crònica.

El concert oficial va acabar de manera eufòrica, sense que jo entengués el motiu de tanta gatzara i aleshores va venir allò que tant agrada a certa part important del públic, que sembla que si no hi ha una tercera part amb els bisos, el concert és una enganyifa.

Jo no recordo una secció de bisos tan poc nivell com la d’ahir, i motiu de gran part de la meva més absoluta repulsa i vergonya.

Gheorghiu, en un despreniment d’originalitat sense parangó ens va iniciar la tanda amb “el babbino caro” de Gianni Schicchi puccinià i Pirgu va respondre amb la precisa “la mia letizia infondere” de I Lombardi de Verdi, després de la qual Angela Gheorghiu va demostrar perquè ella era la diva i va fer tres propines seguides: “la spagnola” homenatjant, segons va dir ella mateixa, a Gina Lollobrogida a la dóna més bella del món, seguida d’una cançó popular romanesa i unes czardes suposo que hongareses coronades amb el més estrepitós crit que he escoltat en els darrers anys al Liceu, tant li feia, allò ja era el deliri.

El final en un espiral de despropòsits, va continuar amb tres duets o similars, ja que ambdós cantants van oferir-nos de manera força improvisada i amb evidents manques de coordinació entre ells i també amb l’orquestra, “non ti scordar di me”, seguit entre delirants mostres d’orgasmes col·lectius, la pitjor versió que hom pugui haver escoltat mai de Granada, amb l’afegitó d’una orquestra que feia el que podia, però que va signar una acompanyament denunciable.

Tots o quasi, ja estaven xops d’entusiasmes i d’incredulitat per el que escoltàvem i veiem (Pirgu es va haver de treure un paper de la butxaca per intentar seguir la lletra), el concert va acanar amb la repetició de “O soave fanciulla” més ben coronat que al final de la segona part.

No cal dir que el públic s’ho va passar en gran i va consumir sense badar boca, un producte digne del pitjor fast food. A mi no m’interessa la música així, ja que una cosa és comercialitzar-la fins a nivells poc artístics, però una altra i molt més censurable és vulgaritzar-la fins als extrems arribats ahir i pitjor encara, servir-la en un estat deplorable de nul·la exigència.

No és una qüestió elitista, que ningú s’equivoqui, és senzillament que jo crec que tot mereix un respecte i que no tot és vàlid i si perdem aquest mínim nivell d’exigència estem perduts.

Angela Gheorghiu fent voleiar els tuls, al Liceu, 25 d’abril de 2014, Foto IFL

L’altre crònica possible:

Ahir el Liceu va viure una de les nits més festives i desinhibides que jo recordi. No es va omplir malgrat que el segon concert inicialment previst per dilluns es va cancel·lar i part del poc públic que havia comprat entrades es va reallotjar en el d’ahir, però ni així. Serà que Gheorghiu, parafrasejant a Terenci Moix, ja no és lovely? Doncs és una llàstima que s’ho hagin perdut,ja que dubto jo que avui en dia es pugui veure a dalt d’un ‘escenari quelcom més divertit i colorista que un concert de la darrera diva del segle XX, Angela Gheorghiu, perquè malgrat que ja en portem uns quants del XXI ella encara és del XX i si pogués ser del XIXno fins i tot del XVIII, millor que millor. Gheorghiu va néixer en el segle equivocat, en primer lloc perquè com ella en el XXI no hi tenen cabuda, i amb la seva veu, en el XIX o el XVIII l’haurien escoltat millor. M’heu entès oi?

Gheorghiu, després d’una obertura que no va interessar a ningú per diversos motius, entre ells que tothom l’esperava a ella, va sortir envoltada de tuls de color butanesc, que ella ja s’encarregava que voleiessin per tal de semblés que levitava i per tant no era d’aquest món, alhora que ens ensenyava unes sabates de pedreria enlluernadora ,dignes, encara que no fossin vermelles, de Dorothy Gale.

La veu no importava gaire, si bé és veritat que no se la sentia am genersitat, però el que més importava era no perdré detall de cap de les seves “espontànies” expressions corporals, amb un especial neguit en enlairar els braços, per tal de que aquell bé de Déu de roba voleiés i ens suggerís entre tuls, unes transparències que deixaven intuir unes cames presumiblement temptadores. Això si, el disseny no li esqueia gaire bé, i li feia de cintura en amunt, un aparador exageradament fellinià.

No entenc com ella anant tan glamorosa va deixar sortir al xicot que l’acompanyava, un tenor de bon veure, amb un vestit i camisa absolutament negres, potser amb la pretensió que es confongués entre els “uniformes” dels musics, ja que l’única destinada a brillar era ella, però en realitat el que s’esqueia era un frac de gal·la, per acabar d’arrodonir la sofisticació de la diva amb un partenaire tipus Fred Astaire.

Ja és d’estranyar o potser és que l’edat ja comença a passar factura en la seva memòria, que una diva s’hagi d’acompanyar del faristol i la partitura, se suposa que aquestes àries haurien d’estar ben apreses i per a ella el faristol no hauria de ser ni tan sols una eina de protecció, ja que ella com ningú sap fer la passarel·la i no necessita punts referencials on “amagar-se”

La primera part va passar en una preocupant normalitat més aviat ensopida, però una diva s’ha guanyat el títol per mèrits propis i calia viure i veure la segona part per continuar ostentant tan preuada distinció.

Per cantar Roméo et Juliette va sortir vestida amb una especie de cosa horrorosa que això sí, deixava tot aquell bé de Déu d’aparador a l’aire. El vestit més aviat l’apropava a una camperola o a una Maria von Trapp una mica desvergonyida, que no pas a la malaguanyada adolescent veronesa. El color marronós i una espècie de peto indescriptible segur que no eren del seu grat i per cantar-nos l’ària de la lluna de Rusalka, va sortir vestida de sirena, efectivament, però de color vermell. Les lluentors enlluernadores l’apropaven més a un arbre de Nadal i  era obvi que el vestit era més propi per a Carmen del Lirio o Esperanza Roy que no pas per a la sireneta, és clar que després de Herheim…

No havia vist mai res igual, impossible fixar-se amb el que cantava, ja que a  partir d’aquell vestit va ser impossible concentrar-se. Vaig pensar per un moment i mentre l’orquestra tocava sorollosament el infreqüent i inspirat preludi de l’acte III d’Edgard de Puccini, que ella ens sorprendria amb un quart vestit apropiat per la modista que pinta flors i que reneix “quando vien lo sgelo”, però ca, ella es trobava molt més que realitzada entre aquella cotilla enlluernadora que quasi no la deixava bellugar-se, com la Monroe a The Prince and the Showgirl. Qui la va matricular! és necessita ser molt belenestebanesca per sortir a cantar d’aquella manera i sentir-se satisfeta i segura que tots els homes estaven als seus peus i les dónes sospirant per ser com ella, i així va venir aquella tanda de bisos en la que anava creixent l’èxtasi egocèntric de creure’s la més jove, la més rica i la més guapa, mentre veia que el teatre era un esclat, i va arribar el moment més autèntic i grandiós de tota la nit, quan quasi a punt de caure sobre la primera fila de tan aprop del púbic com volia estar  i amb els braços intentant abraçar-nos i acollir-nos a tots en aquell generós aparador, amb veu i posat saramontialesc va dir en un castellà quasi manxec “COMO ME GUSTA” I els efluvis extasiants van provocar un tsunami emocional que va fer que el púbic sortís entusiasmat i xop del concert.

No podré dormir, com fer-ho després de veure la darrera de les grans dives del segle passat!

Vist així el concert, va ser d’allò més divertit, j al menys vaig riure molt.