EL VÍDEO DE TURANDOT A LA SCALA (Stemme-Antonenko-Agresta-Tsymbalyuk;Lehnhoff-Chailly)

Nona Stemme Turandot Scala 2015 Producció de Nikolaus Lehnhoff

Aleksandrs Antonenko, Calaf a la Scala 2015

Maria Agresta Liù a la Scala, producció de Nikolaus Lehnhoff

Angelo Veccia, Roberto Covatta, Blagoj Nacoski, Ping, Pang i POng a la Scala. Producció de Nikolaus Lehnhoff

Turandot, producció de Nikolaus Lehnhoff

Preocupant inauguració operística de l’Expo 2015 a Milà, on hom suposa que sent com és o era la capital Llombarda,  un dels feus referencials de l’òpera, aquesta “seconda prima” de la temporada, empolainada amb les “millors” gales de la societat política i social, hagués hagut de ser un esdeveniment memorable, i potser memorable ho ha estat ja que dubto que els assistents puguin oblidar la mediocritat vocal d’aquesta representació, però el que és ben segur és que no va ser digne, perquè les carències vocals van ser massa notables i sagnants, i ni la brillant direcció de Chailly ni la imaginativa  producció tan estrafolària com fascinant i atractiva de Lehnhoff, van poder amagar aquestes debilitats imperdonables a la Scala.

El mestre Chailly va escollir el final de Berio, una elecció perfectament vàlida, ja que una òpera del segle XX inacabada podia ser perfectament acabada per un altre músic del segle XX, res sembla més coherent si no fos que el final de Luciano Berio en a mi em sembla el més allunyat possible del món melòdic puccinià, perquè la seva deconstrucció melòdica i la fredor que aconsegueix, just quan la princesa hauria de desfer el gel, són antagònics a tot el que hem escoltat fins el comiat de Timur a Liù. Berio per altra part no s’atreveix del tot a deixar enrere el material melòdic i la seva solució acaba sent com un resum volgudament “molest i divers” de la versió abreujada del duo d’Alfano sense l’apoteosi coral que tant ajuda a fer un triomf i que Berio trasnforma en un clima suspès de incertesa estàtica.

Mentre el que escoltem és Puccini, Riccardo Chailly sense fer grans concessions al sucre, planteja un gran poema simfònic que mira més al futur que no pas al món més sentimental del Puccini més popular i estimat, potser per això va escollir Berio.

Aquesta Turandot de moments orquestrals i corals de relleu i colors expressionistes hauria d’vaer comptat sobretot amb un altre Calaf, ja que Antonenko, que rep unes tímides protestes (qui t’ha vist i qui et veu Scala de Milà) destrossa la partitura quan ell intervé, ja sigui per els sons mal emesos, per les desafinades i per la manca constant de lirisme i seducció heroica.

Nina Stemme que acaba de fer una sensacional primera Elektra de Strauss a Viena no li va Turandot. No puc negar que la veu té moments que l’aproximen a aquelles Turandot germàniques de tendències wagnerianes i gelors nòrdiques, però només són moments que no la poden posar a nivell de Nilsson, ja que ella en aquest rol no poseeeix ni la precisió, ni la seguretat i tècnica vocal en tot el registre, especialment els aguts de la seva compatriota. Stemme voreja el crit i en algun moment la veu es trenca.

Agresta és la reina de la representació, no tan sols per ser italiana i transmetre escalfor, sentit i sentiment en el que canta, sinó perquè primordialment canta bé i les seves característiques vocals s’adeqüen de manera ideal al rol,

La resta del cast em sembla fins i tot estrany que s’hagi permès un nivell tan discret, vorejant en algun cas el desastre més absolut, com és el cas del mandarí de Robert Bork.

Alexander Tsymbalyuk només aprova justet i els tres ministres, si no fos per la inventiva visual de Lehnhoff, passarien a engruixir la llista de greuges contra la Scala per haver ensorrat una representació que d’haver comptat amb un equip vocal de primera hagués esdevingut sense cap mena de dubte, un triomf.

I és que Lehnhoff i el seu equip escènic aconsegueixen sota els seus trets característics d’altres muntatges, crear un món fantasiós, ple de misteri, de impacte visual i estètica captivadora, que ens apropa a un art déco sui generis, amb pinzellades germàniques d’una RDA anacrònica . És cert que no sempre es capaç de mantenir la mateixa fascinació i a vegades cau en la vulgaritat, ja sigui en el vestuari o les solucions plàstiques, quelcom quasi imperdonable en un conte cruel, però revestit de bellesa musical, mentre que en altres l’originalitat estètica de la proposta, que trenca amb amb la majoria d’estereotips orientals, resulta sorprenent i captivadora.

Els pitjors indicis que es podien extraure de l’àudio de l’assaig general que us vaig deixar fa tres dies, s’han confirmat en aquesta prima que la televisió italiana va transmetre.

Aquí la teniu

TURANDOT
dramma lirico in 3 atti e 5 quadri di Giuseppe Adami e Renato Simoni
musica di Giacomo Puccini (Finale di Luciano Berio)

Turandot, principessa Nina Stemme
Altoum, imperatore Carlo Bosi
Timur, re tartaro spodestato Alexander Tsymbalyuk
Calaf, principe ignoto, suo figlio Aleksandrs Antonenko
Liù, giovane schiava Maria Agresta
Ping, gran cancelliere Angelo Veccia
Pang, gran provveditore Roberto Covatta
Pong, gran cuciniere Blagoj Nacoski
un mandarino Robert Bork
prima ancella Barbara Rita Lavarian
seconda ancella Kjersti Odegaard

Orchestra e Coro del Teatro alla Scala
Coro di Voci Bianche dell’Accademia del Teatro alla Scala
maestro del coro Bruno Casoni
direttore Riccardo Chailly

Regia Nikolaus Lehnhoff
Scene Raimund Bauer
Costumi Andrea Schmidt-Futterer
Luci Duane Schuler
Coreografia Denni Sayers

Teatro alla Scala Milà, 1 de maig de 2015

ENLLAÇ Vídeo

https://mega.co.nz/#!8cFUXQrI!uxNqmp4u4SDJu-BaatSE1EAB21Yx4AklsGxsQ5Brbi0

Demà espero parlar de I due Foscari al Liceu