Murray Perahia Foto: Felix Broede (sony)
Ahir vaig assistir al recital que el gran pianista Murray Perahia va oferir en el Palau de la Música, dins la temporada Palau 100.
Va ser un gran recital d’un gran pianista. Un recital colpidor per la solidesa de les seves interpretacions, molt intenses i fins i tot apassionades i farcides d’emoció, com el seu Beethoven que concloïa la primera part, més pròpies d’un jove impetuós que d’un home de 68 any (Bronx, Nova York, 19 d’abril de 1947)
Murray Perahia va oferir un programa ben clàssic que s’iniciava amb la Suite francesa de Johann Sebastian Bach i concloïa oficialment amb l’Scherzo núm 1 de Chopin, fent un passeig per Haydn amb la majestàtica Sonata en La bemoll major i les Variacions en Fa menor, i l’impressionant Clar de Lluna de Beethoven per acabar la primera part, deixant per l’inici de la segona el romanticisme del Preludi, Coral i Fuga de César Franck. Una primera llarga molt llarga que va passar com un sospir i una segona sorprenent molt més curta que amb propines incloses va passar volant, senyal inequívoc de que el concert va ser boníssim i és que teníem al davant un artista de gran categoria que no sovinteja gaire les sales de concert per motius diversos i que fa molta música.
Escoltar a Perahia és tota una plaent experiència de música i sensibilitat, de rauxa i lirisme, no hi ha ostentació de divo, ni efectes gratuïts de cara a la galeria. El seu Bach és jovial, pur, cristal·lí, oferint una estructura nítida i extremadament vital, potser fins i tot massa ràpid amb arpegis i semicorxeres que omplien amb un so vigorós tota la sala.
El seu Haydn va ser esplendorós, majestàtic i contundent. Perahia és molt musical i ofereix totes les notes sense maquillar res, amb total musicalitat i senyorívola elegància, quelcom que encara emfatitza més els aspectes més dramàtics de la partitura que deixaven enrere el Haydn més clàssic per vorejar l’incipient romanticisme en unes frases de força impacte emotiu, que preludiaven la gran versió de la Sonata núm 14 en Do diesi menor opus 27 núm 2 “Clar de Lluna” de Ludwig van Beethoven, iniciada amb un pensatiu i encisador “Adagio Sostenuto” que per a mi va ser un dels (molts) moments màgics de la vetllada, que va tenir continuïtat en l'”Allegretto” per concloure de manera abrupta i quasi violenta en el “Presto Agitato”, de gran efecte però potser una mica massa barrejat. En qualsevol cas una versió admirable per la intensitat emotiva.
A la segona part va aclaparar amb el Preludi, Coral i Fuga de Franck amb brillantor i emotivitat romàntica, nitidesa, claredat d’exposició i virtuosisme en els arpegis i arabescs de la ma esquerra a la Fuga. Admirable!
El programa va concloure amb l’Scherzo núm 1 de Chopin en una versió bonica, nítida i emotiva, una delícia per acabar un programa magnífic, llarg i generós que oferia una amplíssima gamma de recursos i estils que van satisfer molt al nombrós públic i que varem obtenir tres bisos d’agraïment, el darrer una vertiginosa i aclaparadora versió de Traumes Wirren de Schumann.
Ahir necessitava un concert d’aquesta mena i sortosament vaig tenir l’absoluta sensació que Perahia m’arreglava un dia (uns dies) massa recaragolat. Gracies!
IN FERNEM LAND 
Dame Perahia y yo te cedo a todos estos jóvenes que arrasan.
Ayer también disfruté de lo lindo, sobretodo con Haydn.
M'agradaM'agrada
Bé, millor no prescindir de ningú i poder comparar.
M'agradaM'agrada
Absolutament fantàstic. Quin pianista, quin artista! A mi em va convèncer molt també el Presto de la sonata de Beethoven. Tot plegat, sense cap dubte el pianista que més m’ha impressionat aquesta temporada. Potser senzillament el millor concert de l’any per a mi, tot i que el Siegfried també …
Esperem que torni aviat! Inexplicables els molts forats a la sala. Mentrestant estic seriament pensant en comprar-me els seus 73 discs.
M'agradaM'agrada
Jo els forats sí que els trobo explicables:
La fila 10 de platea estava pràcticament buida (de convidats que van preferir seguir el Moratazo al Bernabeu al bar?No afirmo, pregunto. Pot ser també una salmonel.la col.lectiva ) i després tot i agrair a l’auditori el descompte del 50% que ens va enviar fa pocs dies per escoltar el mateix dia, a la mateixa hora: Misia, Núria Rial, Capezzuto i Papadopoulou amb
L’ARPEGGIATA DE CHRISTINA PLUHAR jo vaig decidir anar a escoltar el gran Perahia que només coneixia en disc però suposo que el públic de la ciutat bé se’l devien repartir un xic.
M'agradaM'agrada
Diguem que costa entendre que amb Barcelona i rodalies, com hem dit tantes vegades, no hi hagi públic suficient per omplir un Perahia (un recital excepcional) i la senyora Pluhar i les seves propostes de maridatges diversos, a banda dels Bernabeu i altres excuses de mal pagador. No estem gaire bé, no, i tan internacionals, cultes i cosmopolites com volem ser.
M'agradaM'agrada
73?, tens feina a fer guardiola, tot i que tal i com està el mercat potser trobes una ganga.
És un pianista excel·lent i el recital va estar a l’alçada.
Fabulós.
M'agradaM'agrada
Vaig estar a punt d’anar-hi…i ara ho sento.
Només conec el Perahia que toca els concerts y i 2 de Chopin. El tinc en una vella cassete gastada de tant posar-la anys endarrere.
La teva descripció és esplèndida el què no em sorprèn. Explicar música i fer venir ganes de sentir-la és un do. Ara em posaré un tastet, el Clar de lluna de Beethoven que tant m’arriba.
Gràcies, Joaquim.
M'agradaM'agrada
T’hagués agradat molt, era una aporta guanyadora, no t’haguessis hagut de quedar a casa.
Un altre dia m’ho dius i et vinc a buscar 😉
M'agradaM'agrada
Pianista referencial fa molts anys, ha tingut importants i periòdics entrebancs físics que l’han impedit una presència constant en el primer pla del pianisme internacional. Però han passat els anys i qualsevol de les seves aparicions continua sent una festa del piano i de la música. Ni imprecisions de notes, pulsacions i fins i tot de ritme són significatives quan el cabdal musical i sonor que t’arriba és tant convincent i emocionant en lo musical (i en lo personal). Més que probable (i aixi ho explica ell mateix) que les obligades èpoques de descans l’han fet ser encara més músic del que era, però d’altra banda cal afegir que res indica que l’hagin afectat sensiblement al seu altíssim nivell virtuosístic. Un programa d’absolut repertori, pensat amb ganes d’explicar-nos que el que li escoltem és el resultat del Perahia jove i del Perahia madur, com volent recuperar les moltes vegades que ens l’hem perdut. La vehemència de pedal i pulsatoria en el presto agitato de la paradigmàtica sonata de Beethoven és un bon exemple de les ganes “jovenils” amb que Perahia va encarar aquest concert, causant al meu entendre un so poc net i més d’una errada de consideració en algunes de les octaves de la zona greu del piano, però que no va afectar gens ni mica a la felicitat amb que s’escolten obres tan sagrades, tan màgiques i tan importants en la nostre vida musical i vital quan ens les serveixen com ahir ho va fer en Murray Perehia. Dit això, va quedar pel record la 46 d’un Haydn engendrat d’una molècula de Mozart i d’una molècula de Beethoven, el trio miraculós (i nadalenc) enmig de dues torrencials columnes arpegiades en el scherzo d’un enervat Chopin, i la impresionant coda final de la fuga de Franck. Les propines només varen servir per a confirmar que lo que ens ofería no era un cocert de pur tràmit, perquè l’impromptus el va interpretar com si fos la primera obra d’un recital, de lo fresc, nítid i animat amb que ens el va oferir, i amb Schumann va reblar el clau, fent palès la clara voluntat de deixar al públic ben satisfet de tot el que havia dit i fet.
M'agradaM'agrada
Un comentari per emmarcar, com el propi recital que l’ha motivat.
Bravo
M'agradaM'agrada
Me sumo al resumen tan bellamente expresado de Josep Olivé, el recuerdo de lo vivido ayer sigue presente con fuerza…, que privilegio haberlo disfrutado..!
M'agradaM'agrada
Ja som dos.
Llàstima no haver-te vist per saludar-te. En ocasions com aquestes fem unes cares que són dignes de recordar i fem goig. 😉
M'agradaM'agrada