BAYREUTH 2015: SIEGFRIED

Siegfried, Bayreuther Festspiele. Producció Frank Castorf – Fotografia  Festival de Bayreuth/Enrico Nawrath

Segurament del triomf vocal del Siegfried de l’edició 2015 del Ring des Nibelungen a Bayreuth, una part important és deguda a la tossuderia de Christian Thielemann que va decidir prescindir de Lance Ryan i contractar a Stefan Vinke en contra de l’opinió de Kirill  Petrenko que volia mantenir-lo en el cat de l’edició d’enguany tot i els canvis que ha anat introduint respecte a les dues edicions anteriors. Vinke ha confirmat l’excel·lent impressió causada al Liceu, si bé va arribar menys sobrat de forces al final del tercer acte i no va pujar al Do sobreagut acompanyant a Brünnhilde, com si va fer al Liceu tots els dies, en una demostració desvergonyida que potser Petrenko no l’ha deixat, tot i que a l’edició de 1952 Bernd Aldenhoff ho va fer a Bayreuth en un duo memorable amb la immensa Varnay, dirigits per Karajan. Petrenko o Vinke han fet santament ja que les forces eren molt limitades i el risc de tenir un accident era grandiós.

Kirill Petrenko es va entossudir amb Ryan, potser més per portar la contraria a Thielemann que per raons estrictament musicals, perquè la veritat és que Vinke ofereix una dignitat vocal que s’agraeix després de tants maltractes rebuts en els darrers anys “gràcies” al Siegfried oficial de Ryan, que el cantava arreu i cada vegada pitjor, en una enèsima demostració de les conseqüències letals que suposa assumir rols impropis i a un ritme més impropi encara.

Vinke va resoldre bé el primer acte, va resistir bé el segon i va arribar al límit en el tercer, quelcom per altre part bastant habitual si tenim en compte les exigències d’aquest rol. La seva veu ja sabem que no és precisament bonica, tampoc ho és la de Ryan, i Vinke té al seu favor que no fa les sonoritats lletges en segons quines vocals obertes, ni tampoc fa l’ús i abús del portamento com una eina a la recerca de la nota, ni fixa l’emissió, ni la veu mostra ara per ara oscil·lacions alarmants d’esgotament, és més precís en l’emissió, alhora que valent i quasi sempre ajustat en l’afinació, quelcom no gaire habitual en altres tenors que ho sacrifiquen tot per demostrat poder vocal i una “heldentenoritis” molt mal entesa. En aquest sentit Vinke és més intel·ligent i és permet varietats graduals en l’emissió intentant ajustar-se a la partitura, fent fins i tot mitges veus, no sempre ben resoltes o del tot afinades, però jugant amb la varietat expressiva, quelcom que sempre s’agraeix.. Cal anar bastants anys enrere per trobar un Siegfried honest com el seu.

Andreas Conrad debutava a Bayreuth amb aquest Mime i ja l’han anunciat per l’any vinent. És un bon fixatge que ofereix tots els tics estereotipats d’aquest rol sempre propens a la caricatura però que ell reforça amb una intensa interpretació i prou  solidesa per resistir els embats de la forja i el segon acte.

Definitivament Wolfgang Koch ha superat les penoses  prestacions dels anys anteriors, com volent deixar constància en el darrer any, per ara, a Bayreuth, que tot i no ser un Wotan, ha evolucionat positivament i si acabés amb els anys agafant autoritat divina i més presència vocal qui sap si en podríem treure alguna cosa de profit, de moment en aquesta edició ha avorrit menys sense destrossar tant. Segurament va abordar aquest rol massa aviat, quan la veu encara no estava prou formada i la seva personalitat dramàtica encara està aprenent a evolucionar.

Albert Dohmen fa un bon Alberich que repetirà l’any vinent, després d’haver cantat un bon Wotan (el darrer Wotan amb cara i ulls a Bayreuth) en les tetralogies del 2007 al 2010. La veu ja mostra massa sovint signes de desgast però Alberich ho permet més, sent com és un personatge tan poc diví i alhora gens còmic o esperpèntic, és terriblement humà i Dohmen això ho sap reflectir molt bé.

Poc sinistre el drac Fafner d’Andreas Hörl, amb una carència de rotunditat en la zona més greu molt poc recomanable en un rol com aquest. No diré que no sigui baix, però si que m’atreveixo a dir que no és avui per avui, Fafner.

No tan magnífica, ni serena la majestàtica l’Erda de Nadine Weismann, amb menys homogeneïtat vocal i menys solidesa a l’agut que en la intervenció a Das Rheingold,  mentre que el pardalet de Mirella Hagen em va semblar irritant, com quasi sempre amb passa amb les sopranos (Sutherland a banda) que el canten.

Catherine Foster ofereix en el despertar de Brunnhilde tot un reguitzell de calades i desafinades notables, cal dir-ho, però també té alguns encerts i alguna frase que denoten que la seva Brünnhilde podria ser més definitòria  si superes aquestes anades i vingudes per la zona perillosa que voreja l’afinació, és clar que també li caldria una mica més de sentiment i rauxa emotiva en el que canta, per traspassar les barreres de l’estricte compliment de la partitura

Magnífica, inspirada i dramàticament molt potent la direcció de Petrenko que no només fa sonar l’orquestra com si es tractés d’un disc, sinó que es permet mirar a la cara a tots els directors que figuren el famós passadís que porta al mític fossar i que deuen impressionar a tots els directors, novells o no, que tinguin el privilegi de posar-se al davant d’una orquestra d’aquesta categoria.

Petrenko imposa amb criteri un tempo divers a cada jornada, però amb tendència a la lleugeresa que acompanya la transparència expositiva que li serveix per recrear  les escenes, sense per això  entendre el Ring com un tot i per tant donant la supremacia al discurs musical global que explota en els grans moments orquestrals, òbviament, però també acompanyant una forja espurnejant, uns murmuris del bosc deliciosos i quasi naïf o oferint un preludi de la darrera escena del tercer acte d’una intensa emoció creixent que explotarà en un duo conclusiu admirable.

Escolteu la forja de l’espasa del primer acte

Richard Wagner
SIEGFRIED

Siegfried Stefan Vinke
Mime Andreas Conrad
Der Wanderer Wolfgang Koch
Alberich Albert Dohmen
Fafner Andreas Hörl
Erda Nadine Weissmann
Brünnhilde Catherine Foster
Waldvogel Mirella Hagen

Musikalische Leitung Kirill Petrenko
Regie Frank Castorf
Bühne Aleksandar Denić
Kostüm Adriana Braga Peretzki
Licht Rainer Casper
Video Andreas Deinert – Jens Crull

Bayreuth 30 de juliol de 2015

Enllaç àudio mp3

https://www.mediafire.com/folder/q8m2pt8p9d8ba/SIEGFRIED_300715

Demà no hi haurà crònica de Bayreuth ja que les emissores locals no emetran el Der fliegende Holländer, Catalunya Música l’ha anunciat per l’agost, de la mateixa manera que Radio Clásica transmetrà el Götterdämmerung de demà passat en diferit elproper 7 d’agost, en una decisió no anunciada en el seu butlletí. Així doncs demà aprofitaré per  presentar-vos el concurs del mes d’agost, que aquest any tampoc mancarà a la cita i que us anuncio que serà tan entretingut com difícil.