BAYREUTH 2016: DER FLIEGENDE HOLLÄNDER

Ricarda Merbeth (Senta) «Der fliegende Holländer»-Szene. Foto: Enrico Merbeth

Radio Clásica ja fa dos anys que ens deixa orfes de la transmissió de Der Fliegende Holländer, quelcom que es pot explicar atenent a la mediocritat del cast, però si fos així pràcticament no hauria de retransmetre res.

IFL no vol condicionar als seus visitants i lectors  interessats en les vicissituds del Festival a la decisió de RNE de retallar un títol del festival i per tant ahir per la tarda aprofitant la facilitat actual en connectar-nos a qualsevol emissora a través d’Internet, vaig escoltar la representació en directe a traves de l’esplendorosa BR Klassik, que amb un so espaterrant fa arribar al món sencer les representacions del turó verd.

La producció actual de Der Fliegende Holländer és fluixota, l’any 2013 ens la varen passar per TV. Des d’un bon inici hi van haver problemes jo crec que letals, amb la polèmica destitució de Nikitin per un tatoo lleig, indecent i inoportú que va suposar que fins l’edició de l’any passat fos l’insuls Samuel Youn, un herald del Lohengrin vingut a més, l’inexplicable protagonista. En aquell inici només Thielemann que la va dirigir fins el festival del 2014 era capaç de sostenir-ho, amb altres directors com Axel Kober (2015 i 2016) o Sebastian Weigle (Liceu 2012) la feble proposta perdia interès perquè l’equip masculí no ha acabat de quallar.

Aquest any és el darrer en representar-se aquesta producció de Jan Philipp Gloger i per primera vegada Samuel Youn no hi era, en els seu lloc l’holandès ha  estat Thomas J. Mayer, el cantant que segon el Liceu ha deixat aquest rol i per això no el cantarà en la temporada vinent. No havia de ser ell, ja que prèviament havien anunciat a John Lundgren però aquest va passar a ser Wotan  i aleshores es va cridar al baríton alemany per fer-se càrrec de l’holandès errant i amb ell la producció tampoc ha aixecat el vol.. La seva veu és més plena, dramàtica i convincent de sonoritat i registre que la del baix-baríton coreà, però el seu estat vocal denota una oscil·lació o fluctuació en l’emissió, fruit d’un esgotament vocal, que no sé si és irreversible o amb un bon descans es corregeix, però en la representació d’ahir em va semblar especialment molesta, com també em va semblar preocupant la tendència al crit quan la veu ha de fer les notes més altes o ha de incidir en els passatges de més intensitat dramàtica.

Senta tornava a ser l’entregada Ricarda Merbeth, soprano que ja es va fer càrrec del rol al Liceu, tot i que aquell estiu ho havia estrenat Adrianne Pieczonka. A Merberh cada any li costa més però cal dir que quan arriba al catàrtic final és creix i resolt el seriós compromís amb convicció, salvant els mobles perquè el seu inici en la balada ahir va ser força desequilibrat i en el gran duo amb l’holandès ambdós se les van veure i desitjar per oferir quelcom més que una treballada dignitat.

El Daland de Peter Rose també s’apuntava a la tendència ingrata de l’emissió fluctuant amb la qual cosa el final del primer acte va ser especialment molest amb Meyer i Rose disputant un duel de fluctuacions oscil·lants a estones deplorable.

Amb tanta fluctuació la veu estentòria d’Andreas Schager mostrava més salut vocal que la resta. És un tenor notable que potser farà la carrera de heldentenor que tothom preveu, però no estaria gens malament que intentés donar una mica més de verietat expressiva al seu cant. Potser amb Thielemann al podi hagués estat possible.

Ahir no va cantar l’habitual Mary d’aquesta producció Christa Mayer, i en el seu lloc va cantar l’Erda del present Eing, Nadine Weismann, esdevenint una aportació bastant irrellevant, tot sigui dit.

Completava el cast l’habitual mariner de Benjamin Bruns, l’únic que queda de la producció original i és que ho fa prou bé.

Ja varem constatar al Liceu el que representa el cor i l’orquestra del Festival en l’èxit de qualsevol representació i és que el nivell és tan alt que fins i tot amb un director incapaç de treure el bo i millor o de concertar amb precisió i equilibri, el resultat musical de somni.

Richard Wagner
DER FLIEGENDE HOLLÄNDER

Daland Peter Rose
Senta Ricarda Merbeth
Erik Andreas Schager
Mary Nadine Weissmann (30.7)
Der Steuermann Benjamin Bruns
Der Holländer Thomas J. Mayer

Bayreuther Festspielorchester und Festpielchor
Chorleitung Eberhard Friedrich
Musikalische Leitung Axel Kober

Festspielhaus de Bayreuth
30 de juliol de 2016

No és una representació inoblidable, ni molt menys, però el públic que va a Bayreuth necessita fer veure que cada representació sigui única i irrepetible, encara que la realitat sigui tossuda i la ràdio o la TV ens deixi prou evidències per fer-nos adonar que les cridòries d’aprovació que es produeixen a cada final no es corresponen amb el que s’ofereix.

Cal continuar mantenint el mite de Bayreuth tot i que si el rumb no canvia, la disponibilitat de localitats a taquilla el mateix dia de les representacions denota que el públic comença a desertar perquè està tip que l’enganyin, ja que a banda de la bellesa del turo verd i de la mítica mística del lloc, Wagner de qualitat o de més qualitat que a Bayreuth es pot veure i escoltar en qualsevol teatre del món i està molt bé que el cor i l’orquestra marquin la diferència, però això ja no és motiu de fer cues de 10 anys d’espera per anar al pelegrinatge wagnerià esperant veure i escoltar el millor del millor,

Si voleu escoltar la representació d’ahir podeu accedir a la pàgina de la BR Klassik. Catalunya Música la retransmetrà en diferit.

https://www.br-klassik.de/programm/radio/ausstrahlung-747290.html

Aquí a IFL també i malgrat RNE, he parlat de l’holandès bayreuthià del 2016